Primera i quasi única fase.

Fa ja més d’un any, va ser el novembre del 2023, quan l’alcaldessa de Castelló, Begoña Carrasco, va presentar, un projecte que restava pendent des del mes de setembre del 2021, la nova targeta ciutadana Smart.

Es tractava d'una mena de bo que es podia obtenir, amb caràcter gratuït per a tots els ciutadans, en format físic o virtual i que, com a novetat, deien venia a unir diferents serveis municipals com el servei de préstec de bicicletes BiciCAS, així com el TRAM, el de transport urbà (autobusos) o el servei de préstec de llibres a la biblioteca municipal.

Una posada en marxa que va anunciar-se es faria “en fases” i amb la voluntat de continuar sumant, de manera progressiva, més serveis públics, amb la “futura” implicació de les diferents àrees municipals, que s'afegirien a les de Modernització, Mobilitat i Cultura que, semblava, eren les capdavanteres en “pujar al carro” en aquest projecte.

Que inicialment la targeta servira per a accedir al biciCAS, al TRAM o treure llibres de la biblioteca no suposava cap novetat, només la unificació “todo en uno” i poc més, però les expectatives futures podien fer-nos arribar molt lluny.

Ha passat un any, i encara que com ens ho recorden en moltes ocasions, no tinc per què dubtar-ho, aquest equip de govern treballa per facilitar la vida als veïns, en la implantació i ús de la targeta, en aquests 365 dies, malauradament trobem pocs avanços i algun retrocés.

El passat mes d’agost també va anunciar-se que amb la targeta es podria, en dates pròximes, accedir als diferents serveis de les instal·lacions esportives municipals, però crec que, va ser això, només un anunci, i vull pensar, que motivat pel lent avançament del procés de digitalització del mateix ajuntament, si no estic errat, ara, a punt d’acabar-se l’any, encara no s’ha fet realitat.

Unes setmanes després, en concret el 4 de novembre passat, van ficar-se en funcionament les anomenades “taquilles intel·ligents”, armaris que faciliten l’accés dels veïns a la compra feta on-line als mercats Central i Sant Antoni, i recollir-la en qualsevol moment en algun dels 11 punts distribuïts per tota la ciutat, accessibles amb la targeta ciutadana. Un servei més a sumar a la targeta en un temps rècord, un any!

Però si els avanços, si la fase d’implantació s’ha quedat curta, encara pot resultar més preocupant el fet que, s’anuncien, per dates no concretes, diuen que al llarg de l’any 2025, uns nous usos com el control de bonificacions en la taxa de recollida de fem pel reciclatge, amb un procés que ni tan sols s’ha donat a conéixer de manera experimental.

Una targeta amb múltiples possibilitats d’incorporació de serveis i usos, però que, malauradament, després de més d’un any activa, està molt lluny, massa lluny encara, de ser una “clau mestra” que permeta resoldre gestions i fer ús de molts serveis locals de manera més ràpida i simple, i que tota la ciutat càpiga a la butxaca.

Una realitat amb pocs avanços i que podria fer un pas més, convertint-la, per què no?, en una targeta moneder amb què abonar serveis que presten tercers com taxis o pagaments a comerços de proximitat. Fa més d’un any, senyora alcaldessa que vosté va dir pública i textualment “con esta tarjeta no será necesario llevar dinero en efectivo porque también sirve para pagar”. Sí, però no, així serà tal vegada algun dia, però la realitat és que ara com ara no serveix per a pagar ni en taxis ni en comerços de proximitat, i cal continuar portant efectiu a la butxaca.

I tampoc es pot fer cap tràmit en cap altre servei municipal, ni descomptes en museus, ni pagament del servei de l’ORA, ni fidelització als comerços, ni pagaments en pàrquings…, així que, malauradament, la targeta castellonenca a la fi del 2024 és poc operativa, fent que el pla Edusi en què es recolza i el finançament Feder que la va fer possible, faça aigües, i el programa operatiu de creixement sostenible en aquest aspecte haja estat si no un rotund fracàs, un element, a hores d’ara, poc útil i beneficiós pels ciutadans. Llàstima!

Cànem… una galeria especial.

Quan sentim aquest nom, en funció de l’edat dels oients, ens ve a la memòria el nom d’una planta herbàcia que, per tenir diferents varietats i ceps, ha estat cultivada, emprada i usada, per diferents propòsits.

A la gent més gran de Castelló ens recorda l’anomenat Cànnabis industrial, una varietat cultivada, que al nostre terme al segle XVI ocupava el tercer lloc de producció després del blat i la seda, i que per la seua bona qualitat, treballat per corders i filadors, es dedicava a la fabricació de lones, cordes i cordills, una indústria activa fins als anys 40 del segle passat.

La gent més jove la relaciona directament amb la paraula marihuana, tal vegada perquè són plantes de la mateixa família, diríem que la marihuana és la cosina sexy del cànem, per generar una substància química el  tetrahidrocannabidiol, o THC considerada pels seus efectes i sensació de felicitat, relaxament o eufòria, com a droga.

Però no vull jo ara i ací parlar del cultiu tradicional del cànem com a motor d’un temps passat a Castelló, ni menys encara fer una apologia o dissertació sobre el perill de la marihuana per a la salut; si faig hui del “cànem”  el marc del comentari, és perquè, des de fa 50 anys, aquest nom ve lligat a Castelló a un espai per a l'exhibició i la promoció de l'art, especialment de l'art visual, una galeria d’art privada, l’activitat principal de la qual és l’exposició i el comerç d’obres d’art de diferents artistes.

Una galeria, un espai cultural, ubicada al carrer d’Antoni Maura, davant per davant d’una casa on hi havia una lleteria de vaques suïsses i tot just enfront de la casa on Pasqual Tirado va escriure el seu Tombatossals, al costat de l’antic col·legi de la Consolació.

Va ser un 21 de desembre de 1974 quan la gravadora morellana Pilar Dolz, després d’intentar-ho amb un cineclub i amb l’empenta del seu marit Rafael Menezo, van obrir Cànem, una galeria diferent de les que hi havia en aquell moment a la ciutat, poc comercial i molt dinàmica, amb una primera exposició amb artistes joves i emergents que ja havien començat a exposar a Barcelona, Boix, Heras i Armengol amb unes obres inscrites dins del Nou Realisme que proposaven un retorn a la realitat fugint de l’art abstracte, de moda en aquella època, aconseguint portar a Castelló unes obres de gran força crítica i valor intel·lectual.

No conec personalment a Pilar, si una mica més a Falo, el seu marit; tampoc soc comprador ni col·leccionista ni encara menys expert en art, per la qual cosa poden contar-se amb els dits de la mà i, encara en sobren, el nombre de visites que he fet en aquests 50 anys a la galeria, però, tot i això, considere tot un mèrit i d’una enorme valentia que, primer quan encara vivia Franco es llançaren a aquella aventura i ara, després de cinquanta anys de governs de dretes i esquerres, de crisis econòmiques i socials, de dificultats i menyspreus culturals de tota classe, Cànem continue alçant diàriament la finestra de l’art a Castelló, en aquests temps, en aquesta nova realitat local, moderna, sorgida del context del darrer terç del segle XX, apostant per la creació d’una nova manera de mirar als artistes i, mantenint-se fidel amb el pas dels anys als seus principis ideològics.

Una galeria que no només celebrarà aquest pròxim dissabte 50 anys de la seua existència, si més no un espai on, durant aquests 50 anys, també fent cultura, s’ha intentat mantenir el valencià com a llengua de prestigi, havent de fer front també a atacs i fins i tot a la pèrdua de possibles compradors, tot per aconseguir fer de la llengua i de Castelló una parla i una ciutat normal.

Gràcies a Pilar i Falo, Castelló és com és; sense Cànem el Castelló que hui vivim no seria el que és. Sens dubte, tots dos, Pilar i el seu “pilar” Rafael “Falo”, han esdevingut i són, 50 anys després d’aquell final d’any de 1974, un referent, tant per la seua vàlua com a galeristes com per la seua estima envers la cultura, la llengua i el territori. Per molts anys més!

El castell, el vaixell pirata, la gaiata, la carpa, el monument al pregoner, la capelleta…

Corria el mes de setembre de l’any 2023 quan la Junta de Govern de l’Ajuntament va aprovar, dins el marc del Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència, finançat amb els fons europeus Next Generation, el projecte de Zona de Baixes Emissions per la nostra ciutat.

Repensada i redissenyada per l’equip de govern de la senyora Begoña Carrasco, la zona de baixes emissions s’implantava sobre 745 mil metres quadrats amb l’objectiu d’aconseguir la reducció de les emissions contaminants atmosfèriques, el soroll i un major benestar veïnal.

Un projecte que entre altres moltes accions suposava la reforma integral de la plaça ubicada al Forn del Pla, enfront del col·legi Bisbe Climent, que dit siga de passada, en la seua estructura actual, va ser inaugurat tot just aquest mes de novembre de 1970, fa 54 anys.

Les obres, en l’antiga “glorieta de San Roque”, han suposat l’eliminació de dos encreuaments, el que estava entre el final del carrer Ros de Ursinos i Nou de Març, i el del final de Sant Roc que permetia el pas al carrer Sant Fèlix i que disposava d’unes places d’aparcament en bateria, amb la desaparició d’arbres i la creació d’una illa de vianants amb noves voreres i espais públics.

Va dir-se en el seu dia que, el regidor de l’àrea d’urbanisme i serveis públics, el senyor Sergio Toledo, visitava contínuament les obres de la plaça i que, tots els treballs que allí es feien per millorar-la, tant pel que respecta a l’actuació referent a l’accés com al nou mobiliari urbà i nous elements estètics, serien, d’acord amb les normes d’accessibilitat, a petició dels veïns.

No dubte que així haja estat, però ara, pocs dies abans de la finalització dels treballs i de la inauguració que, crec està prevista pel propvinent 1 de gener, i vist com està quedant l’espai, cada dia que passa amb incorporació de nous elements, els veïns veiem difícil que, sobretot la setmana de festes en què aquell lloc ha d’albergar el monument de la gaiata 11 i la carpa festera, a més d’altres actes, dispose de les condicions adients i necessàries.

Si, a més a més, com s’ha dit, és el lloc on definitivament es col·locarà la figura eqüestre del pregoner, i s’està col·locant a tocar de la capelleta del Sant Crist, un parc infantil, amb un castell d’escales i tobogans, al que no han dubtat a nomenar “CastelloN” i un gran vaixell pirata, conformant un conjunt multijocs temàtic, que per la seua envergadura, deixa en un segon pla la mateixa capelleta, difícilment queda espai per celebrar aquell acte tradicional, emblemàtic i popular, “de les tres caigudes”, el dia de la romeria, en el moment de la tornada d’aquella a la ciutat. S’ha tingut en compte aquesta circumstància? S’ha pensat on i com ubicar tots els elements i persones que allí es concentren?

Senyora Carrasco, senyor Toledo, equip de govern municipal, de veres ha guanyat la plaça? Més moderna és possible, però més funcional? Ni els conductors que ara ixen del carrer Ros de Ursinos ho veuen així, ni tampoc crec els haurà fet gens de gràcia, ni al bisbat ni a la confraria centenària de la Sang, ni als membres del testimonial Col·legi Apostòlic, vist l’espai que resta al costat de la capella.

Justificar una actuació amb aquests possibles problemes, amb un castell i un gran vaixell pirata a la porta d’una escola, pot arribar, fins i tot, a tornar-se en la seua contra.

Poques setmanes resten per la celebració de les festes de la Magdalena, esperem i desitgem que els nous elements de la nova plaça no siguen obstacle ni per la gaiata, ni per la confraria, ni pel bisbat, ni pels romeus i que no hagen de fer noves obres, per no tenir previstes aquestes circumstàncies. Temps al temps…

 

Lluna de Jul i lunistici.

Ens hem acostumat a viure tancats, a mirar poc el cel, influïts per la vida a la ciutat entre alts edificis i molta llum, deixant-nos veure poc els estels, i per tant els diferents fenòmens astronòmics.

Aquesta pròxima nit serà un bon moment per mirar el cel. De segur que si ho fem el primer que ens cridarà l’atenció, si està clar, serà la lluna, una lluna, la d’aquesta nit, especial, la lluna de Jul.

Ho heu sentit alguna vegada? Jo mai fins avui. Sembla que aquest és el nom amb què es coneix la darrera lluna plena de l’any. Una lluna que, com les nits en aquests dies són molt llargues, dura molt, al voltant de dotze o catorze hores, entre, si fa o no fa, les 6 de la vesprada i les 7 o 8 del matí.

Si, una lluna molt especial, tal vegada la més especial de l’any, i tot just per això, a més a més de ser coneguda com a “de Jul”, també ho és amb molts altres noms, cas de lluna plena freda, o lluna freda, perquè marca l'arribada de l'hivern a l'hemisferi nord, també com a lluna plena de les llargues nits, per la duració màxima de les hores fosques, lluna de roure, amb relació a les llegendes dels druides de l’Europa cèltica i la seua relació amb els vesc, o lluna gelada, lluna de gel o lluna de neu, per ser la del mes més gelat de l’any, o lluna del castor, a causa de l'augment de l'activitat d'aquest animal durant aquestes dates.

Tot just hui, dia 15 de desembre, aquesta nit entrant tindrem la darrera lluna plena de l’any. Una lluna, que a la vegada que presenta una llarga durada es veurà molt gran, molt nítida; fins i tot si ens fixem una mica, podem veure els seus cràters, sent aquest un fenomen òptic molt visible perquè la Terra es troba exactament situada entre el sol i la lluna, de manera que la lluna rep directament la llum, a la vegada que l’atmosfera és més neta i el fred i la secor faciliten una visibilitat més que excel·lent en la proximitat del solstici d’hivern.

Però tornem als noms. De tots els que rep la darrera lluna plena de l’any, la de hui, el més estrany per mi és el que encapçale aquest escrit, lluna de jul. Per què lluna de Jul?

Escorcollant una mica trobe que el nom li ve d’unes festes molt antigues, d’una celebració pagana dels pobles nòrdics abans de l'arribada del cristianisme, les festes de Jul, relacionades amb la mitologia germànica, festes de tretze dies de durada i celebrades al voltant del 21 de desembre, abans que s'assimilara a Nadal.

Jul és un terme arcaic indoeuropeu emprat per a fer referència a la tradició antiga que observa els canvis naturals provocats per la rotació de la Terra al voltant del sol i els seus efectes sobre la collita durant el solstici d'hivern; salvant la distància podríem dir que Jul és sinònim de Nadal, ja que la festa pagana de Jul d’origen escandinau precristià, constituïa una festa de la família i va estar sempre dedicada a la fertilitat, als solsticis i on també es recordava els avantpassats, els amics absents, i la taula on se celebrava la festa es preparava amb esplendor i magnificència, davant la tomba dels familiars morts i prioritzant l'hospitalitat cap als forasters. Tant era així que, hui, Nadal i Jul s'entenen com a sinònims d'una mateixa celebració.

Amb una mica de sort aquesta nit de desembre serà una nit d’espectacle a bona part del nostre territori, perquè si el cel està clar podrem gaudir d'una increïble vista a l'última lluna plena de l'any. No us oblideu, per tant, de contemplar durant uns minuts la gran esfera rodona i lluminosa que ens oferirà la lluna, tot un espectacle gratuït.

Gratuït i molt especial, perquè aquesta nit podrem contemplar a la vegada que la lluna de Jul, un fenomen astronòmic poc comú, que només es produeix cada 18,6 anys, que no tornarà a tenir lloc fins a l’any 2046, la gran parada lunar o lunistici, en què la lluna, i durant el transcurs d'una sola nit, la de hui, sortirà i es posarà des dels dos extrems més allunyats de l'horitzó terrestre, de manera que la seua trajectòria visible cobrirà un rang excepcionalment ampli del cel, tot un esdeveniment.

La lluna, senyora de la nit, la d’aquesta nit serà plena, encisadora, misteriosa, marinera, font de fascinació i misteri, poderós simbolisme, nit única de Jul i lunistici.

Poca informació…

La vesprada d’ahir vaig passar-la, més de tres hores, a les portes del Teatre Principal, fent cua, esperant que s’obrira la taquilla per adquirir unes localitats per la propera representació nadalenca del Betlem de la Pigà. El que passa a Castelló amb el Betlem és històric. Cada any, a l’hora d’obrir la taquilla el primer dia de venda d’entrades, les cues ocupen tota la vorera i part del carrer Herrero. No crec que hi haja al llarg de tot l’any cap altre espectacle que desperte tanta expectació; també aquest any, en què hi ha programades dues funcions.

Però, no, no vull parlar del Betlem; el meu comentari hui gira al voltant del que passava i hi havia al nostre voltant, en tantes hores d’espera, en tant de temps de plantó, observant, mirant i comentant, entre els que allí ens trobàvem, la plaça i el seu entorn.

Tres fets mereixen un comentari especial, el primer referit al trànsit, i un fet concret, que tal vegada haurà ocorregut en més d’una ocasió, però que va provocar si no ensurt si certa perplexitat entre els pacients veïns que conformàvem la cua.: una camioneta, supose dels molts que fan repartiment pel centre de la ciutat, tal vegada per la pressa, tal vegada perquè el conductor anara distret o desconeguera la ciutat, en un moment determinat, procedent del carrer Herrero, en arribar al cantó del Teatre, va girar a l’esquerra, enfilant-se en direcció al carrer Falco. En adonar-se d’anar en direcció prohibida i tenint sort de no trobar-se cap vehicle de cara, va efectuar, aprofitant el cantó amb Ximenes, una maniobra de gir i refer el trajecte, per ara sí, tot i que saltant-se el semàfor, voltejar la plaça i enfilar cap al carrer Major, deixant tots els vianants amb ulls com a plats.

Una segona observació curiosa, al cantó de la plaça amb el carrer Falcó, es troba un lluminós, propietat de la mateixa farmàcia que ocupa la cantonada, que, a més a més d’indicar-nos amb la corresponent creu, l’existència en aquell indret de la botica, si et fixaves una mica veies el dia i l’hora, i el que resultava més sorprenent, anunciant el santoral del dia, ahir “San Dámaso”; però més sorprenent encara era el fet que, marcant la temperatura ambient, en aquells moments 11 graus, un altre lluminós situat a la mateixa plaça, separat del primer menys de vint metres, marcara 14 graus, sent motiu de comentari entre els pacients compradors d’entrades que esperàvem l’obertura de les taquilles.

He dit al principi d’aquest comentari que eren tres els fets que van destacar comentaris, el tercer si més no el més curiós. És ben sabut que la plaça de la Pau és una plaça amb molta història al seu darrere des dels continus canvis de nom “lavaderos viejos”, “Alfonso XIII”, “plaça de la Repúbica”…, fins a la instal·lació, desaparició i renovació del quiosc-bar modernista i dels “pixadors”, una font lluminosa..., passant sobretot per ser el lloc, entre 1888 i 1963, on se situava el baixador de “la Panderola”.

Un espai, el de la plaça, en què en els gairebé 150 anys d'existència, s'han dut a terme múltiples rentats de cara, l'últim d'ells l’any 2023 que li ha donat un aire més modern, més d’acord amb la segona dècada del segle XXI, amb nova distribució d’espai i renovació arquitectónica, incloent al llarg del terra de la plaça la instal·lació d’unes balises de llum que, tal com vam comprovar ahir entre la gent que estava a la cua del Teatre, passen molt desapercebudes i, el que és més trist, ningú coneix el seu sentit, pensant que, simplement són llums, ficades allí, més que per il·luminar, que dit siga de passada ho fan poc, per fer bonic, quan, en realitat, no és així.

Aquelles balises de llum led, si ens fixem bé, veurem coincideixen amb, els raïls de l’antiga via, del recorregut que feia la Panderola per aquesta plaça, una aportació de l’adjudicatària de la remodelació de la plaça, per tal de rememorar el traçat del recordat mitjà de transport.

Poca, gens d’informació tenim els castellonencs i visitants del significat d’aquells leds, ahír vam poder comprovar-ho entre els que allí ens trobàvem, saltant de cop i volta els comentaris, que si falta informació, que si caldria ficar algun senyal informatiu, algun QR dels que ara estan tan de moda, que si és qüestió del MUCC, que si de turisme, que si de cultura, que si… A la vista de tot açò, de tan poca informació, alguna cosa caldrà fer senyora alcaldessa, no troba?