Les bústies de Correus: entre la tradició i la digitalització.

El 8 de gener de 1935, demà farà 90 anys, va ser dimarts; el “Diario de Castellón”, òrgan de la federació de sindicats agrícoles, que per ser el 7 de gener dilluns no va publicar-se, publicava a la tercera pàgina del número 3.045, corresponent a l’esmentat dimarts, una curiosa nota de l’alcaldia referent a l’ús que alguns veïns feien de les noves bústies públiques que el servei de correus, feia poc de temps, havia començat a situar en diferents llocs de la via pública, per facilitar l’enviament de correspondència per part dels ciutadans de Castelló.

Noranta anys és una generació, i crida l’atenció el canvi experimentat només en una generació aquest servei simbòlic i massivament emprat pels ciutadans per molts anys i, ara, amb l'auge de la informàtica i el massiu ús del correu electrònic, en declivi i seria amenaça de desaparició, de la mateixa manera que ha passat també amb les cabines de telèfon, els grans elements de comunicació abans de l’arribada de la telefonia mòbil.

En aquesta senda s’encaminen les bústies urbanes de Correus, ja que la caiguda de l’enviament de cartes, amenaça també la seua desaparició. Ara ja no s'envien cartes per correu ordinari. Els carters ja no han de buidar les bosses que es col·locaven dins de les bústies grogues de Correus, ara les cartes són electròniques i les poques que arriben als domicilis són trameses per empreses o organismes oficials.

Enganxar un segell i escriure de forma correcta una direcció ja ha quedat en desús, però encara segueixen entre nosaltres aquests elements de mobiliari urbà com són les bústies. A Espanya el color clàssic és el groc. Antigament, tenien dues ranures depenent de si el seu destí era nacional o internacional i el carter les recollia, una o dues vegades al dia, per poder iniciar un llarg viatge que havia d'acabar al destinatari indicat.

Ara la bústia de Correus està en mínims, i a Castelló, tot i que encara podem trobar-ne, la seua presència va minimitzant-se de mica en mica, i crec que el nombre de les que hi ha, no ha parat de minvar amb el pas dels anys, sent difícils de trobar, sobretot en el paisatge urbà dels barris més nous, zones d'expansió de la ciutat i, en conseqüència, dels més poblats, com el PAU Sensal o la Universitat, ja que la típica missiva escrita sobre paper, ficada en un sobre amb el corresponent segell postal és una imatge cada cop més anacrònica.

Conec de prop, per viure no massa lluny, la que des de fa molts anys, encara està operativa a tocar de la plaça de Maria Agustina, cantó amb el carrer Comte Pestagua. Puc arribar a afirmar sense por d'estar errat, que són molts els dies en què cap carta “entra per la boca” i moltes les ocasions en què el treballador encarregat de la seua recollida, “se’n va de buit”. A aquest pas, de segur, tindrà els dies comptats…

Però tornem al motiu inicial del comentari, quan fa 90 anys les bústies acabaven de ser col·locades i el seu ús anava en augment cada dia que passava. Quina creeu, serà la petició que es feia des de l’alcaldia en relació amb les bústies?

No és altra que, enfront de la constatació de la introducció en aquelles, d’objectes que no tenien la condició de correspondència, i que demostraven la falta de cultura i civisme d’alguns veïns que es dedicaven des de l’anonimat a aquest “maldestre entreteniment”, s’avisava “públicament i per a general coneixement” que la guàrdia municipal aplicaria la màxima vigilància i sancionaria severament, amb les màximes correccions i sancions, els veïns que perpetraren aquestes infraccions.

No diu la nota d’alcaldia quina era aquella màxima correcció i sanció, però degué tenir el seu efecte, tot i que, de segur, aleshores i ara també, els agents de correus, encarregats de la recollida de la correspondència, en obrir la bústia i buidar el sac, s’hauran trobat en més d’una sorpresa, curiosa, intrigant o fins i tot desagradable.

Des d’ací i aprofitant aquella nota de fa 90 anys voldria reivindicar l’ús de la carta en paper, escrita a mà, de la bústia groga al carrer, del civisme del veïnat i dels treballadors de correus que, en recollir-les, no només estan fent una tasca rutinària, estan construint ponts entre les persones. Estan mantenint viva la flama de la comunicació humana en un món cada cop més digitalitzat.

“Caramelàndia”

Si l’èxit d’una cavalcada de Reis s'amidara pel nombre de quilos de caramels llançats per metre quadrat del seu recorregut, estic convençut que des de fa uns quants anys, i cada vegada més, la de Castelló, estaria en el rànquing de les millors de totes les celebrades al nostre país.

Al contrari, si allò que qualifica a una cavalcada de Reis com “de les millors”, és la seua espectacularitat, innovació, capacitat de sorprendre, magnificència i agilitat, la celebrada la vesprada-nit d’ahir i que va recórrer els carrers de la ciutat, per donar la benvinguda als Mags d’Orient, a parer meu, va estar lluny, molt lluny, del que una ciutat com la nostra es mereix amb una cavalcada d’aquestes característiques.

És veritat que va comptar amb una gran quantitat de participants, també que va cuidar-se la seguretat al màxim, que va tenir especial cura amb la delimitació zonal tant pel que respecta a la zona sense soroll com per l’atenció a les persones amb discapacitat física, però, tot i això, no va diferenciar-se gens ni mica d’allò que en altres ocasions qualifiquem de “desfilada d’animació”, faltant-li, com va essent habitual en els darrers anys, majestuositat.

El protagonisme malauradament no el van tenir els Reis, sinó els caramels. Van ser pocs, molt pocs, els moments en què els més menuts i també molts dels veïns més grans que els acompanyaven, van prestar atenció a allò que desfilava, carrosses, figurants i grups d’animació, que dit siga de passada, presentava bones intencions, però poca qualitat, ocupats en intentar cridar l’atenció per ser “blancs” dels grapats i grapats de caramels que al seu pas, tots llançaven, i omplir “la bossa” que sembla s’ha convertit en complement imprescindible per aquesta cavalcada.

La música estrident per moments, la combinació de llums a les diferents carrosses sense massa impacte, i les persones desfilant, que semblava ho feien més “pel lluïment personal”, en anar saludant a veïns i coneguts al llarg del recorregut, que pel fet de ser el que veritablement representaven, membre de l’escolta reial, al costat de la manca de majestuositat que, un any més, presentaven Melcior, Gaspar i Baltasar, dedicats només a llançar caramels, més i més caramels, sense cap gest de complicitat envers els més menuts, va fer que la cavalcada no arribara ni de lluny a ser això, una cavalcada Reial, quedant-se en desfilada festera amb xanquers, iconografia màgica de contes de fades, gegants inflables i figurants, uns pocs amb voluntat i ficats al seu paper…

Entenc que la desfilada tinga un pressupost econòmic limitat, que hi haja molts grups, associacions, gaiates, colles, i altres persones implicades que tinguen molt bona intenció, generositat i disponibilitat, que l’esforç fet des de l’organització haja estat en temps i organització més que gran, però algú ho ha de dir, la cavalcada de Reis no ha de continuar sent una cavalcada de pluja de caramels, una caramelàndia.

Diuen que les comparacions són odioses, però si comparem la nostra cavalcada amb la d’altres ciutats veïnes, només calia engegar la televisió per a comprovar-ho, veiem les altres realitats, deixant a banda carrosses i grups participants, amb més o menys encert, ens trobàvem amb uns Reis acostant-se als menuts, saludant, abraçant, sent els patges reials els encarregats de lliurar caramels en mà o llançar-los amb mesura i amb mirades de complicitat, mentre Ses Majestats, “estaven pels xiquets i xiquetes” eren els protagonistes, i no com va passar ací, en què els protagonistes van tornar a ser els caramels.

Fa un bon grapat d’anys que a Castelló, afortunadament, els caramels no són una excepcionalitat a la vida dels menuts. Eren altres èpoques, altres temps, quan rebre de manera gratuïta “un simple caramel”, pels xiquets i xiquetes, constituïa tot un esdeveniment i fins i tot sorpresa; però ara són altres temps, i allò que ha de perdurar en una cavalcada Reial és la il·lusió i la sorpresa per veure de prop als Mags i no aprestar-se a mirar, en acabar la desfilada, la bossa del veí si pesa més o menys, si està més plena que la meua, si m’ha guanyat en la “caramelàndia”.

Carta als reis

Si aquest escrit fos veritablement una carta als Reis, caldria demanar molt per a Castelló, per al present i el futur immediat, però caldria començar per admetre que no tots desitjarem el mateix, i en això consisteix el joc.

Seria interessant establir un debat ciutadà entorn de que consideraríem un pacte de mínims, és a dir, concretar quins elements, accions o projectes, tots els ciutadans veiem com a imprescindibles per a la nostra Ciutat i demanar-les als Mags, però això, de moment, sembla difícilment aconseguible.

Però cal començar l'any amb esperança i com somiar no costa diners, la nostra alcaldessa ha enviat a ses majestats d'orient una missiva de què es desprén un gran optimisme. Potser elevat, excessiu? El temps s'encarregarà de comprovar-ho...

La finalització de la Ronda Oest, la recuperació dels cinemes Rex, la cessió d'una part de l'edifici Borrull, l'obertura d'un centre de Crisi 24 hores per al'atenció de les víctimes de violència sexual, l'inici de l'execució del nou hospital General,  la reforma del Mercat Central i la remodelació integral de l'avinguda de Ferrandis Salvador, juntament amb l'impuls de l'àrea industrial Logístic i la creació del hub tecnològic del Grau, sembla que han estat les principals peticions que des de l'equip de govern i amb el remitent de l'alcaldessa s'han enviat als Mags.

Jo no sé si l'equip de govern s'ha portat tan bé aquest any perquè ses majestats accedisquen a portar-los tot el que demanen. És molt clar que, atesa la situació global, els Mags aquest any ho tenen molt difícil per complir els desitjos. Només cal fixar-se en els plens municipals, polítics enfrontats entre si per odis i rancúnies, discussions, absències, mentides, enroc en qüestions partidistes no prioritàries, assetjaments, querelles...

Així, mentre des de l'equip governamental municipal es demanen uns regals per a la Ciutat, sembla que els partits de l'oposició no demanen el mateix. Una nova ordenança reguladora de l'impost sobre béns immobles, liquidació de l'IBI a totes les confessions religioses, reducció de taxes de drets d'examen per a les oposicions municipals, plans més efectius per a la lluita contra la sequera i la realització de l'aigua, nous projectes d'instal·lació d'energies renovables, reforçar els programes de neteja i reciclatge, polítiques actives en matèria d'habitatge...; per a l'oposició sembla que la ciutat estiga cada dia pitjor i que les necessitats són molt diferents.

Desconec si Melcior, Gaspar i Baltasar compliran els desitjos de l'equip de govern, els de l'oposició, alguns dels uns i dels altres, o cap de les peticions. Jo demanaria que si no poden donar compliment al que es sol·licita pels uns o pels altres i ens han de portar alguna cosa diferent, Melcior ens porte per a tots els castellonencs la salut, el complet benestar físic, mental i social, Baltasar la justícia per obrar i jutjar, tenint per guia la veritat i Gaspar l'equitat per tal d'aconseguir la igualtat en l'exercici dels drets, i als tres alhora idees clars per destinar els recursos a allò que realment importa i és necessari, l’educació i la salut.

Que encara que algun dels nostres dirigents possiblement siga mereixedor, que no porten carbó, volem i demanem que amb la seua fora màgica ens ajuden a transformar la nostra ciutat i millorar la vida de tots els veïns i veïnes i que porten un bon sac de seny a tots els regidors i especialment a l'equip de govern, perquè el pressupost municipal del 2025 siga invertit i utilitzat en allò que redunde en el benestar de la nostra gent.

Adéu, Majestats. En aquesta nit de desvetllaments, i fins que ens tornem a veure l'any que ve, vetlleu per nosaltres...

El mercat del diumenge segon de Nadal que és el del dilluns dia de Reis…

El Mercat del dilluns és un dels esdeveniments més destacats que se celebren tots els dilluns no festius a Castelló. Un espai, on els visitants poden trobar una àmplia varietat de productes i serveis, ja que el Mercat del dilluns ofereix de tot, des d'aliments frescos i locals fins a productes artesanals, roba, accessoris, utensilis per a la llar i molt més.

Es tracta d’una de les institucions de Castelló. És possible, encara que poc probable, que hi haja castellonencs que no hagen visitat mai alguna de les grans superfícies comercials, però, és del tot impossible que hi haja algun veí que mai haja estat alguna vegada al mercat del dilluns, un mercat l'origen del qual es perd a la nit dels temps i que des del segle XIX, en temps del rei Amadeu I de Savoia, s’apropia de la capital tots els “dilluns” de la setmana. Des de la plaça del Rei en Jaume, fins a l’actual recinte de Fires i Mercats, a tocar de la ronda Est, passant pel passeig de cotxes del Parc de Ribalta, Pare Jofre, la Gran Via o l'esplanada de l'avinguda del Mar i el bulevard Blasco Ibáñez, ha viscut l’evolució urbana de la ciutat.

I si hui parle del mercat del dilluns és perquè m’he quedat una mica sorprés en assabentar-me d'una notícia qualificada quasi com a “extraordinària i excepcional” pel regidor de Comerç i Consum, Alberto Vidal, i que no és altra que la concessió per part de l’ajuntament de la petició dels venedors, de canvi de dia del mercat del dilluns 6, per la celebració de la festivitat dels Reis, al diumenge 5; canvi que sense interferir en les celebracions pròpies del dia de Reis, permetrà mantenir l’activitat econòmica del mercat, propiciant que els venedors ambulants que habitualment “instal·len les parades” no perden les vendes del festiu.

La mesura és més que correcta, pot resultar beneficiosa per tots, tant pels venedors com per aquells veïns, compradors, que tindran l'oportunitat de, malgrat el canvi de dia, fer les compres en l'horari habitual.

Però senyor Vidal, la notícia no és per a tant no és per a ser qualificada “d’excepcional”, l’avançament “del dia de mercat” no és la primera, ni crec serà la darrera vegada, que es produeix. No fa falta remuntar-se massa en el temps. Encara roman en la memòria de molts veïns, visitants “del dilluns”, com amb motiu de les festes de Nadal del 2023 i de les coincidències en dilluns dels dies de Nadal, 25 de desembre, i d'any nou, 1 de gener, el tradicional mercat del dilluns va traslladar-se als diumenges, 24 i 31 de desembre.

No resulta gens “extraordinari” que, aquests dies, quan estem a punt de tancar les festes de Nadal, siguen molts els veïns que encara esgoten les últimes compres buscant els regals que els patges de Melcior, Gaspar i Baltasar deixaran a la matinada del 5 al 6 de gener al costat de les sabates de nens i grans, com tampoc ho és el fet que, potser n'hi haurà alguns castellonencs pocs o molts, que encara tinguen pendent comprar aliments d'última hora, per gaudir a l'últim gran dinar del mes de gener, el del dia de Reis, i que per facilitar aquestes compres, de la mateixa manera que els principals supermercats i grans superfícies, adapten el seu horari obrint “el diumenge en lloc del dilluns”, ho faça també el mercat ambulant de la capital.

Demà diumenge, serà un dia perfecte per visitar “el mercat del dilluns”, per passejar, comprar o només tafanejar, per exercir la noble emoció de la curiositat.  Així, el “Diumenge de mercat de dilluns” a Castelló, demà, pot fins i tot, arribar a convertir-se en una experiència única i enriquidora, tant per als veïns com per als visitants, però gens extraordinària ni encara menys excepcional.

Tal vegada supose un canvi puntual de costum, ja que és veritat que són molts els castellonencs que sempre van a la mateixa hora, amb el mateix mitjà de transport, que no perden l’oportunitat de visitar el Mercat del dilluns, barreja d’història i de novetats, cada setmana i que coneixen “el secret” de cada parada, estan convençuts que poden trobar grans oportunitats i a bons preus, i que trobaran “més que normal” l’avançament del dilluns de reis al diumenge segon després de Nadal.

Al voltant del diari de Castelló...

Tenia entés que el “Diario de Castellón”  va ser una publicació amb administració, redacció i tallers al carrer Cavallers número 11, que va editar-se entre el 15 de maig de 1925 i el 31 de desembre de 1935, essent 3332 el nombre de dies en què va publicar-se, en els seus poc més de 10 anys d’existència.

Un periòdic que inicialment portava un subtítol “rotativo de la mañana” i que a partir del seu número 1534, publicat el dimecres 1 de gener de 1930 va canviar per “Órgano de la Federación Castellonense de Sindicatos Agrícolas”.

Convivint amb aquesta capçalera, trobem el “Heraldo de Castellón”, que va anar canviant de subtítol, des de “diario decano y de mayor circulación de la provincia”. Després de l’esclat de la guerra civil, el 31 d’agost de 1936 va ser confiscat pel sindicat d’obrers tipogràfic, passant des de l’1 de setembre a tenir com a subtítol “diario controlado por el frente popular” i presentat a primers d’octubre com “Órgano del comité ejecutivo antifascista” i amb posterioritat simplement com “Diario Antifascista” i que va continuar editant-se fins al 10 de juny de 1938.

Només sis dies després, ,el 16 de juny de 1938 apareixia el primer número d’un nou diari “Mediterraneo”, al preu de 15 cèntims de pesseta i dues pàgines de contingut, que el desembre de 1939 i fins al dia de reis de 1962 adopta com a subtítol “Diario de Falange Española Tradicionalista i de las J.O.N.S", amb posterioritat “Prensa y radio del Movimiento” fins a l’arribada de la democràcia, i a partir del dijous 11 de desembre de 1980 és quan apareix al diari, per primera vegada el subtítol “Diario de Castellón”.

Un diari que jo solc llegir habitualment de manera electrònica, al qual estic subscrit des de fa algun temps, però que m'agrada també, generalment els caps de setmana o dies especials, adquirir en format paper.

Ahir, darrer de l’any, per allò que el diari incloïa un especial “Castellón fue noticia 2024” vaig fer-me amb un exemplar, que des del primer moment en què vaig començar a fullejar-lo vaig anar de sorpresa en sorpresa.

La primera “el regal” que ja s’anunciava a la primera pàgina, el calendari, obsequi de la diputació, “Naturalitza’t 2025” il·lustrat amb les millors imatges del concurs de fotografia del medi natural, certamen impulsat des de la diputació castellonenca per visibilitzar el medi natural de la nostra província.

La segona, la publicitat que apareixia a tota plana i color a la pàgina 9, “Mediterraneo 100 años de periodismo en Castellón”, i la frase "Mediterraneo conmemora en 2025 el centenario desde su fundación como el Diario de Castellón”, afirmació que, supose es feia, en proclamar-se hereu de l’antic “Diario de Castellón”, quan en realitat, el "Mediterraneo" com a capçalera, tal i com podem comprovar només acudint als arxius, naixia el 16 de juny de 1938, amb una primera página ocupada tota ella per un “retrato” de Franco.

I encara una tercera sorpresa; de les 20 pàgines que conformaven el quadernet o separata central, especial final d’any, “Castellón fue noticia 2024”, quasi la mitat, des de la página 11 a la 19, cal dir que la página 20, tota ella era per publicitar el canal de WhatsApp del mateix diari, estaven dedicades a enalairar, a destacar els corresponents balanços de gestió, a “que bien que lo hacemos”, de 18 alcaldes i alcaldesses d’altres tants pobles de la provincia, incloent en primer lloc a la presidenta de la diputació i l’alcaldessa de la capital, cridant l’atenció i, com dic, despertant la sorpresa, que de la totalitat dels escrits d’aquestes 18 figures polítiques, només els alcaldes de Vila-real, l’Alcora i Moncofa, i l’alcaldessa de’Almenara, poc més del 20% de tots els que analitzen les seues gestions, ho fan en valencià.

És veritat que a la primera página del diari  ja s’anunciava el suplement especial amb el suggerent títol “Lo que dió de sí el 2024”, en castellà, i que a la capçalera, a més a més d’incloure’s el preu i el número de l’edició, el 28.731, ens recordava l’any “LXXXVI”, any 86, per tant, deixant a banda els motius pels quals alguns dels alcaldes han decidit fer el seu balanç en la llengua que no sol ser habitualment la seua ni la dels seus veïns, caldrà fer alguna aclaració, al voltant “del centenario del Mediterraneo como diario de Castellón”, si en realitat vosté mateix admet que, en són 86 els anys que s'edita, no li sembla senyor Angel Baez, director del periòdic?

I com tot no han de ser crítiques i dissertacions un fort aplaudiment i agraïment envers la diputació per l’obsequi del calendari, una manera fàcil de “fer provincia” durant tot un any.