De quan "allò vell" sí que té valor.

Ja el citava el senyor Vicent Traver al seu llibre "Antigüedades de Castellón" com a existent al segle XVI, em referisc a l'antic Forn de Reus, forn de pa anomenat així per estar ubicat en el carrer d'aquell nom, després d'Antoni Maura, i que darrerament va ser regentat i conegut com a forn de Paco Miralles o forn del canyaret.

Aquest forn, datat al segle XIV, tancat des dels inicis del 2000, l'únic dels forns medievals que encara es manté dret, dels set que hi havia a Castelló, encara disposa d'una part de cúpula central d'estil gòtic de maó massís i un doble arc ogival, apuntats, d'una ampla zona de pastat del pa, del forn pròpiament dit i al seu damunt l'alcavor, anomenat popularment "calfó", cambra superior on es posava en algunes ocasions la pasta a reposar "perquè pujara i es fera bona" o també la llenya per facilitar i accelerar el procés d'assecament.

Amb un ús ininterromput des del segle XIV, gairebé 700 anys, quan va tancar definitivament les portes, vam ser molts els veïns que vam témer pel seu futur i tot i que semblava que l'edifici era un bé d'interés públic, un edifici amb parts protegides, en ficar-se a la venda podia, com malauradament havia passat amb altres construccions, perillar la seua conservació.

Ara, pel que pot intuir-se i sabem per la premsa, una societat mercantil, creada l'any 2020 a la nostra ciutat, amb la finalitat d'exercir una activitat econòmica relacionada amb la gastronomia, i que respon al nom de "Vicking Mama S,L." amb la meta final d'aconseguir uns beneficis econòmics, ha adquirit l'immoble per transformar-lo en un espai d'oci, comprometent-se a mantenir i dignificar el mateix forn i els arcs.

Sembla que des de l'àrea d'urbanisme de l'ajuntament s'està seguint de prop la restauració i que el projecte lliurat per la mercantil i analitzat per la comissió de patrimoni, garanteix que els espais "nobles" quedaran preservats i integrats en el futur restaurant, com a elements singulars i d'interés general, amb totes les garanties de protecció legals.

Malauradament, no estem sobrats a la ciutat de patrimoni i fa anys que vam perdre a la ciutat la personalitat del nucli antic, sense cap benefici cultural. Les Corts del Batlle, del Justícia i de la Governació, l'antiga seu de la Caixa d'Estalvis, la presó del carrer ddel magistrat Cerdà de Tallada, l'antiga audiència provincial del carrer Vera, la caserna de Sant Francesc..., patrimoni d'una riquesa de valor incalculable que formava part de la nostra cultura i de l'esperit dels castellonencs; riquesa que, per desgràcia, va romandre primer descuidada i després destruïda, produint-nos als veïns una sensació inconscient de pèrdua d'identitat.

Espere i desitge que la reforma que ja ha començat d'aquell vell forn, per transformar-se en un nou establiment culinari, d'una banda, aconseguisca tornar a fer valdre "lo vell", i d'altra, estiga llest com més aviat millor i puguem sentir-nos orgullosos del treball efectuat sobre un element del patrimoni mantingut amb cura com la ciutat i l'indret es mereix.

Tot i que la preocupació per la conservació del patrimoni arquitectònic és un tema relativament recent a la nostra ciutat, sembla que s'han despertat consciències i la tendència conservadora busca, definitivament ara ja si, recuperar aquells béns que el temps ha respectat i l'antiguitat i història els hi ha donat valor en si mateixos.

Alegrem-nos perquè sembla ha arribat ja el moment en què som molts els qui pensem que cal un reconeixement social "d'allò vell" amb valor, que cal un reconeixement social, i que els pocs elements que s'han salvat de l'enderroc, constitueixen un patrimoni cultural i com a tal mereixedors de ser conservats per a les generacions venidores.