Tres oratoris en el record... en el dia de la Immaculada.

A Espanya, és ben sabut, que l'Església catòlica fou durant segles, i en alguns aspectes encara ho és, una de les institucions més poderoses. Els líders de l'Església catòlica s'encarregaren, no tan sols de l'aspecte religiós, si més no de seguida de l'educació, vital per formar una societat creient i allunyada d'altres religions o creences paganes, tot i que no eren moltes les famílies que creien convenient obligar els seus descendents a assistir a classe.

Així en un Castelló medieval no havia de resultar gens estrany que la xicalla passara hores pels carrers, vagant sense una destinació determinada, jugant pels voltants dels seus habitatges o ajudant els seus pares en els treballs agrícoles, mentre les xiquetes solien romandre a casa ajudant les seues mares en les tasques pròpies de la llar. Les autoritats locals es cuidaven molt poc de l'ensenyament primari i miraven amb menyspreu a l'escola humil, on el poble havia d'adquirir els seus primers coneixements. Eren molt pocs els que sabien llegir i escriure.

Per molts anys amb una escola per als xiquets creada i mantinguda pel Consell Municipal i una per a xiquetes, fundada per Isabel Ferrer, va haver-n'hi més que suficients. No va ser que a finals del segle XVIII, quan el bisbe Josep Climent va encarregar la construcció d'un nou edifici de les Aules de Llatinitat, per donar continuïtat a l'escola de la Vila i integrar en la formació humana dels alumnes la dimensió religiosa.

Un edifici que encara es manté en peu, rehabilitat l'any 2000, que presenta dues grans sales a la planta baixa, separades pel que fou la Capella-Oratori del centre, beneïda pel bisbe Salinas, el 6 de desembre de 1791, tot just fa 230 anys, dedicada a la Verge de la Sapiència i Sant Nicolau, patrons dels estudiants castellonencs.

L'any 1812, tractant de conciliar tradició i modernitat, la nova Constitució Espanyola, va portar un primer intent de crear una educació aconfessional, en la qual l'escola pública i gratuïta es deslligara de l'església, però l'intent va durar ben poc, ja que Ferran VII va recuperar el tro i l'absolutisme només dos anys després i la instrucció religiosa va tornar a formar part de l'escola.

D'altra banda, amb la desamortització de Mendizabal l'any 1836 el convent de Santa Clara, al carrer Major, va ser confiscat i cedit a la diputació que va fundar l'any 1846 amb la denominació "Instituto Provincial de Segunda Enseñanza" el primer centre d'educació de segon nivell a la ciutat.

L'edifici va contar inicialment amb una sala de professors, biblioteca, museu de pintura, habitatges del director i del porter, així com un internat d'estudiants, mantenint-se l'església de l'antic convent, com a oratori de l'institut. Les alternances polítiques entre períodes Isabelins i de Restauració, va fer que hi haguera alternances en la direcció del centre entre liberals i conservadors, i continues friccions entre les autoritats civils i religioses, fet que va provocar que l'església romanguera temporades tancada i altra oberta, recordant que, tal dia com hui, 8 de desembre de 1883 amb una solemníssima funció dedicada a la Puríssima Concepció de Maria, titular de l'església, aquella fora novament oberta com a església de l'institut. Tot just hui fa 138 anys. Una església que, finalment, va ser enderrocada per acord municipal ment a l'agost de l'any 1936, després que fora l'institut traslladat l'any 1917 a la seua nova ubicació.

Tot i que inicialment en aquest nou edifici de més de 7.000 m2, tres patis, jardí botànic, i grandiós saló d'actes amb pintures al·legòriques de Vicent Castell Doménech, albergarà les aules de l'Institut, Escola Normal i Escola del Treball, no va ser fins a l'any 1946, en plena dictadura, quan s'inicia la transformació de dues aules de l'ala nord en capella, inaugurant-se a l'inici del curs de 1948 i fent les funcions pròpies d'oratori fins ben entrada la democràcia.

Tres oratoris desapareguts de tres centres públics educatius en tres èpoques diferents. Els temps evolucionen i allò que fa només uns anys era essencial, l'existència d'un espai dedicat al culte com a complement de la funció docent, ara sembla superat, només són ja records, però que cal no oblidar...