Ullals, séquies i marjals

Ahir al matí, aprofitant la bonança del dia, dos bons amics i jo vam fer un recorregut a peu, sense pressa, per la part est del nostre terme municipal, per la zona de l'horta i la marjal, per les terres compreses entre la ciutat i la mar.

L'horta, espai de regadiu destinat al conreu de verdures, llegums i arbres fruiters va ser el primer que vam travessar, en endinsar-nos per Rafalafena i Taxida, per arribar a continuació a la marjal, i comentar una primera observació: Tant l'una com l'altra totes dues fan pena pel seu alt grau d'abandonament i degradació.

L'horta amb el conreu estrella la taronja, amb camps completament abandonats, la marjal, constituïda originàriament per una sèrie d'estanys, als que tanca la seua eixida al Mediterrani el Serradal, formant una zona d'embassament i un paisatge pantanós i fangars,està  plena de brutícia per tot arreu i per algunes de les séquies, a temps que no corre l'aigua. Una superfície inhòspita que els romans transformaren en terres cultivables i després els musulmans van consolidar amb la posada en marxa d'un sistema de canalitzacions, que no ha resistit el pas del temps i llangueix en la xarxa agrícola rural.

Vam caminar principalment per les partides de la Catalana, la Fileta i Entrilles on després de trobar-nos amb les primeres marjals d'horta, aquelles més altes, que es regaven de les escorrenties sobrants de l'aigua de la séquia Major i les diferents files, vam fixar-nos en les anomenades marjals de saó, aquelles que el sòl està a tocar de les aigües subterrànies, i que necessiten séquies de sanejament, per arribar, finalment, a la zona de marjals baixes, que amb gran facilitat per inundar-se, estan pràcticament abandonades.

Vam poder comprovar com les séquies, que per molts anys van constituir un dens entramat que permetia la distribució de l'aigua als camps, malauradament han deixat de ser reductes d'espècies abans abundoses com el samaruc, les gambetes o les anguiles, per no parlar de les rates d'aigua o granotes, tant les que tenen l'origen en els drenatges dels camps de cultiu, en els escorredors, com aquelles altres aparegudes a partir de diferents ullals, fonts d'aigua dolça que sorgeixen del subsòl, i de gran importància ambiental en comptar amb aigua de qualitat durant tot l'any, fins i tot en anys de forta sequera.

Són molt pocs aquells indrets on l'aigua segueix tenint especial protagonisme, on els llimacs, joncs, senill o boga, creixen de manera controlada, ja què en la majoria, la marjal és a hores d'ara pràcticament impenetrable i la terra negra i les séquies que les envolten a dures penes en són perceptibles.

Malgrat això, encara vam poder observar i gaudir d'uns quants exemplars d'ànecs, tal vegada colls verds, nadant a pocs metres, tan acostumats als humans, que fins i tot en algun cas se'ns acostaven descaradament a veure si els donàvem menjar i, d'una més que esquiva fotja, de plomatge gris negrós, o tal vegada fora una polla d'aigua, que corria pel marge sense acostar-se'ns gens ni mica.

Una zona del terme en què, malgrat que en el Pla Especial de la Marjaleria del 2006 va considerar-se d'especial protecció pel seu valor ambiental, no han parat de créixer les edificacions, no només transformant les existents si més no augmentant les de nova construcció sense cap criteri urbanístic. Si a aquest fet li afegim l'abandonament de marjals, séquies i conreus, ens podem fer cinc cèntims de la gravetat del problema que se'ns ha vingut ja al damunt.

Urgeixen, per mantenir el cada dia més fràgil equilibri ecològic d'aquesta part del terme, mesures urgents de control, vigilància i imposició de sancions, sense oblidar les actuacions necessàries i prioritàries en matèria de sensibilització i sobretot educació.

Diuen els que entenen més en canvi climàtic, que la marjal castellonenca actua com a embornal de carboni i ajuda a protegir la biodiversitat i a anticipar i reduir els danys provocats per fenòmens extrems. És possible, però tanmateix observem una contradicció, la destrucció o almenys el deteriorament cada dia que passa és més que evident.

Es tracta d'un immens patrimoni que ha prestat enormes serveis a la societat castellonenca, encara que, vist tot el que ahir vam veure, pense que ara, per a alguns, aquella zona del terme no és una altra cosa que molestos "tolls" plens de mosquits o un llast per al desenvolupament de sòl urbà. Alguna cosa falla no?