El tito, com a au de corral,
és originari de Mèxic; portat pels conqueridors espanyols a Europa al segle
XVI, va ser conegut originàriament com a "gall d'índies", i no va ser
fins als inicis del segle XX quan va popularitzar-se als àpats nadalencs.
Abans menjar tito era
sinònim de luxe i monopoli de les famílies benestants i més acabalades i van
ser els francesos els primers a popularitzar la seua criança per incorporar-los
a allò que es coneix com a "alta cuina".
A Castelló, tal dia com hui principalment, dilluns anterior al dia de Nadal, i també al llarg de tota la setmana, els anys immediatament posteriors a la guerra civil i pràcticament fins a l'arribada de la democràcia, anys 40 a 70, era fàcil trobar entre les parades del mercat més famós de venda no sedentària habitual, el mercat del dilluns, al costat de productes artesans, joguines, roba, calçat i productes agrícoles de temporada, trobar parades amb animals vius, llestos per ser sacrificats, pollastres, gallines, coloms, conills i... titos.
Encara roman a la memòria de
molts castellonencs l'emblemàtica imatge del paver o pavera envoltat d'un ramat
de galls dindis en algun cantó de la plaça del Rei, lloc on se celebrava el
mercat en aquells anys, i com els veïns, moltes vegades els hòmens, en contraposició
a la resta de dilluns en què eren "elles" les que feien la compra,
s'acostaven a les diferents "parades" per després d'un temps de
negoci, de tira i arronsa, comprar un bon exemplar que, sacrificat a casa,
havia de ser el plat fort del sopar de la nit de Nadal, farcit de diferents
productes, o del dinar de l'endemà per acompanyar un bon arròs.
Però tot evoluciona i amb l'arribada de la democràcia van arribar nous costums, el sector avícola industrial va fer-se gran i a partir dels anys 70 del segle passat: La producció i el consum de carn d'au, principalment pollastre, va fer créixer les granges industrials i desaparèixer "la venda en viu".
La desaparició dels
galliners als terrats de les cases de llaurança, de la cria de titos com a
complement salarial de la família llauradora, va fer que el consum de carn de
gall dindi, a diferència d'altres països d'Europa tardara a fer-se habitual al
nostre poble. Van haver de passar molts anys, fins als inicis del segle XXI,
perquè el consum de carn de tito tornara a la dieta usual, ara en forma de
filets, hamburgueses o llonganissa.
L'antiga figura de les
paveres o pavers, persones que servint-se d'un llarg pal o gaiato guiaven
l'avaria (no he dit encara que els galls dindis són aus gregàries), va donar
pas al tipus de criança més sostenible i exclusiva, i la quasi impossibilitat
de, un dilluns com hui, trobar titos vius al nostre mercat.
Vet per on, el tito i el que suposava per Castelló en arribar Nadal, aquell majestuós animal del qual Plutarc ens parla de la dansa que Teseu va ballar davant l'altar d'Afrodita i d'Apol·lo, a Delfos, després de véncer el minotaure a Creta, que va representar a Castelló alguns anys tot un símbol de l'arribada de Nadal, ara només són ja records d'infància.
Tal dia com avui el 20 de
desembre de 1921, fa 100 anys, “L’Heraldo” publicava en la secció “Castelló al dia”:”Hoy
han deambulado por la capital las clàsicas manades de pavos , vendiéndose estas
aves a precios bastante crecidos”
Fins i tot recorde encara quan la gent més gran del raval deia que "el tito era com un porc emplomat", ja que si del porcí se'n deia que d'ells s'aprofitava tot i se'ls equiparava, metafòricament, amb una guardiola, el gall dindi no es quedava enrere, donant menjar i beneficis.
El meu record hui per aquest
animalet i l'estacionalitat en el seu sacrifici, aquesta setmana que hui
iniciem, la setmana de Nadal, per conformar el plat estrella de la gastronomia
d'un moment i d'un lloc, Nadal i Castelló.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada