No he anat mai, tampoc enguany

No sé amb exactitud quan la moda d'acomiadar l'any a sota del rellotge d'algun edifici públic deguera arribar a Castelló, però supose que no serà una tradició molt antiga. És veritat que fins a les darreries del segle XIX no va començar a ser freqüent que tothom tinguera un rellotge de butxaca, per això i perquè gaudir d'una festa privada no estava a l'abast de la majoria dels veïns, sembla que, primer de manera irònica i després com a acte fester popular, a moltes ciutats espanyoles, va començar a concentrar-se per acomiadar l'any i de manera espontània el veïnat, en aquelles places on s'hi trobava algun edifici amb rellotge, bevent i acompanyant els darrers 12 segons del dia amb 12 grans de raïm.

El pas del temps va fer la resta i, al llarg del segle XX, el costum d'anar a escoltar les dotze darreres campanades de l'any al rellotge de la plaça del poble o d'algun edifici noble, va convertir-se en tradició. També ací a Castelló.

Tot i que el rellotge més important i conegut a la ciutat és el del campanar de la Vila, és de suposar que el costum de celebrar "les campanades" d'acomiadament d'any va arribar a la nostra ciutat a la dècada dels anys 20 del segle passat, moment coincident amb la inauguració l'any 1923 a la Porta del Sol, en el lloc que ocupava l'antiga "Posada del ferrocarril" del "Banco de Castellón", amb posterioritat de València i en l'actualitat de Caixabanc.

Un edifici noble, que conforma la cantonada entre la Porta del Sol i el carrer Trinitat, d'un marcat caràcter eclèctic, amb planta baixa, entresòl i tres plantes superiors. Amb una porta al xamfrà flanquejada en origen per dues columnes i sobre aquestes, dues escultures, tristament desaparegudes, de tall clàssic de Joan B. Folia. Per coronar el tercer nivell, l'arquitecte va introduir un rellotge amb una cúpula ogival de planta octogonal amb llanterna, tot de tendència modernista. Des del primer moment l'edifici que va contribuir al fet que la plaça es convertira en el centre neuràlgic econòmic i social de la ciutat, i lloc de celebració elegit pels veïns per acomiadar l'any.

D'aleshores ençà i sobretot després dels anys de la guerra civil, si hi ha hagut una imatge que es repetia cada Nadal, cada nit de Cap d'Any, poc abans de les dotze de la nit, era la concentració a la Porta del Sol de milers de persones per celebrar, el final d'un any i l'inici del següent, amb festa.

Malgrat que als inicis de la dècada dels 60, la televisió pública i única existent al país, va començar a retransmetre en directe "les campanades" restant-li afluència a l'acte al carrer, a Castelló, els veïns, sobretot els joves, mai van deixar d'anar a citar-se a sota del rellotge en aquell moment tan especial de l'any, i el costum va fer-se més i més popular.

Jo, he de dir, que des de molt jove, sempre he celebrat l'acomiadament de l'any amb el mateix grup d'amics "de tota la vida", que ens muntàvem la festa nosaltres sols a alguna de les nostres cases, i mai ens hem vist amb la necessitat i les ganes, d'anar a veure com el rellotge de la Porta del Sol donava amb el so de les campanades l'entrada al nou any. Nosaltres ens marcàvem les campanades a nosaltres mateixa en el moment que creiem oportú. I sempre nes ha anat bé-

Per això, quan l'any passat, per allò, del toc de queda, van ser suspeses totes les festes i celebracions i no va haver-hi festa de campanades a la porta del Sol, no vaig tenir cap sensació que em faltara alguna cosa, ho vaig veure més que normal.

Ara, hui, novament, tot i que la gent ens podem reunir per celebrar la nit de Cap d'Any, i nosaltres, els amics, ho farem, amb seguretat i respecte als protocols Covid, tampoc anirem a la Porta del Sol. No ho necessitem i no ho veiem adient, ara més que mai.

Malgrat el repunt important de Covid que estem tenint en aquests dies, el consistori, estic segur, no impedirà l'accés dels veïns a la Porta del Sol, a l'hora de menjar-se el raïm o els gallons de clemenules, però haurà de vetllar perquè la celebració puga fer-se en condicions de relativa normalitat. Nosaltres, el meu grup d'amics i jo, en no anar-hi, els facilitarem la feina.

Amics, amb aquesta reflexió tanque l'any, no és ni un final ni un començament, a partir de demà noves pàgines, noves oportunitats se'ns han d'obrir, la vida continua. Gràcies per haver-me acompanyat fins ara, espere que ho continueu fent; després d'un any tan complicat, em sent afortunat de tenir-vos tant a prop, però aquesta nit no em busqueu a la Porta del Sol, no he anat mai, tampoc hui aniré.