"Echar un polvo"

Tal dia com hui de 1746 va fer-se públic a Castelló el bàndol reial, d'un dels reis que a Espanya hem tingut de regnat més breu, Ferran VI, dictat com a mesura important per aconseguir que el país avançara econòmicament: l'ordre i prohibició que en tots els pobles del regne s'emprara el rapé. "A cualquier persona de distinción que se encontrare una sola caja de rapé justificado, se le imponga e exija la multa de quinientos ducados, y siendo pastinaga o mayor porción, otra tanta cantidad mas, con el destierro de veinte leguas de la ciutat o pueblo de su domicilio".

I és que durant els segles anteriors, i des de l'arribada a Europa del tabac, planta coneguda com a herba per a tots els mals, herba santa o herba vulnerària de les Índies, el preparat de tabac torrat pur, mòlt fins a convertir-lo en pols molt fina, conegut amb el nom francés de "rapé" i consumit esnifat pel nas, va fer-se cada vegada més popular entre les elits, considerat un bé de luxe i usat també com a tractament medicinal contra les migranyes.

El fet que la Corona espanyola prohibira l'ús del rapé als seus dominis i fixar dures penes per als contraventors de la norma fou, com solen ser moltes de les prohibicions, per motius econòmics, per control d'impostos, per afavorir el consum de tabac Cubà front al de l'Amazones.

Però lluny de propietats medicinals esnifar tabac en pols entre la societat aristocràtica tenia per objectiu provocar un plaent esternut. Per això, l'aficionat prenia una petita quantitat entre el polze i l'índex, se'l emportava als nassos, primer a una fossa i després a l'altra, i aspirava amb força. Mentrestant, havia de tenir preparat un mocador sobre el qual esternudar, però, sense fer ganyotes o gestos durant l'esternut.

Per això, era considerat normal que els homes s'absentaren alguns minuts dels grans salons de reunions per "echar un polvo", perquè era de mala educació esnifar tabac davant de les senyores. És una de les teories de l'origen d'aquesta quotidiana i vulgar expressió, acció que de vegades, els cavallers posaven com a excusa per absentar-se i quedar amb les seus amants.

Malgrat la prohibició reial de fa 275 anys, la població tractant de donar sentit al costum d'esternudar i la moda, va estendre l'ús del rapé a tots els nivells i el fet de provocar-se esternuts va convertir-se en símbol de distinció social, del poder representat per l'aristocràcia europea.

Tot i que el primer esternut és situa entre els hebreus abans que Adam revés la poma d'Eva i, per tant, siga presagi, anunci de mort, aquesta concepció se supera al Gènesi, quan Jacob sol·licita a Déu temps per beneir els seus fills després de començar a esternudar. Atesa per Déu aquesta petició, i a partir de llavors en el costum jueu, es diu "salut" després que algú esternuda. Transformació d'això s'observa al Jesús catòlic després del mateix acte.

Ara, més enllà dels aspectes màgics, sabem que el fet fisiològic d'esternudar ajuda a netejar la mucositat de les fosses nasals, la glàndula pineal, una part del cos que connecta al ser humà directament amb l'energia i això explica com en algunes romeries de les nostres terres, i en algun moment, la parada per esnifar rapé era un acte més del ritual. 

És veritat que les nostres pràctiques culturals, per ser construïdes pels éssers humans, es modifiquen constantment, per això, de la mateixa manera que "echar un polvo" ha canviat de significat, ara en plena pandèmia el fet de veure esternudar algú fa que se'ns disparen les alarmes, ja que pot significar des de no tenir res a una al·lèrgia o un lleuger refredat, però també COVID. Forma part al costat del mal de cap, de coll i els mocs dels símptomes més freqüents en persones que es contagien.

Bàndols, prohibicions, esternuts, els temps canvien, feta la llei, feta la trampa, però la protecció sempre ha estat present, siga económica o sanitària, siga partidista contra el rapé o generalista contra la covid; curiositats i maldecaps, de tot, el millor, sens dubte, la picaresca sexual, hui recordada amb una curiositat que, de segur, deguera ser molt comentada en aquell Castelló de finals del XVIII.