La ciutat

La ciutat

diumenge, 26 de desembre del 2021

D'hospitals i primera pedra...

Malgrat que des del mateix moment en què es va construir la vila cristiana emmurallada de Castelló, al segle XIII, l'any 1290 uns veíïns, Bernardo Gostanç i la seua dona, deixen una casa i el seu hort al carrer llarguer, en part del que avui és la plaça de Santa Clara, per atendre els malalts de la Vila, anomenat "Hospital de Pobres de Castelló" i una capella dedicada a Sant Sebastià i que, amb el pas dels anys va haver d'ampliar-se amb una nova construcció no gaire vistosa, en la que els sostres eren de fusta i es recolzaven als pilars laterals, no va ser suficient per a fer front a les moltes malalties que l'època comportava.

A la fi del segle XIV, l'any 1391 serà un altre veí, Guillem de Trullols qui cedirà la seua pròpia casa, al final del mateix carrer Llarguer, ara ja Major, per crear un segon hospital, al costat de la plaça de les Aules, "l'hospital de Trullols", lligat a la Confraria de la Puríssima Sang encarregada del seu manteniment amb les seues rendes i dons.

Atés que els 2 hospitals prestaven els seus serveis paral·lelament, la vila va començar a pensar en la seua unificació. Serà el 13 de maig de 1498 quan es farà efectiva la unió, deixant de funcionar "l'hospital de pobres" i dotant de més mitjans "l'hospital de Trullols".


I el temps passa, i la ciutat creix i l'hospital va quedant-se menut...
i cada vegada es feia més i més necessària la construcció d'un nou recinte sanitari, i vet per on, tal dia com hui, el de Sant Esteve, el 26 de desembre de 1882, l'any vinent es compliran 140 anys, amb l'impuls de la diputació que, d'institució de control polític i econòmic, començava a convertir-se en administració prestadora de serveis públics, es va col·locar la primera pedra del que anava a ser el nou hospital.

En un solar de 47.000 metres quadrats, ubicat a la nova avinguda que hauria de prendre el nom de qui fou l'ànima del nou centre, el metge torreblanquí, José Clarà Pinyol i seguint el model de l'hospital francés de Brest, l'eminent arquitecte Manuel Montesinos va dissenyar un projecte d'hospital, amb un pressupost de 795.665 pessetes i una capacitat de 472 llits.

Segons podem llegir al "Clamor" del 31 de desembre l'acte del qual hui es compleixen 139 anys, va estar presidit pel senyor Ruiz Vila, president de la diputació, que va estar acompanyat pels governadors civil i militar que, en comitiva van desplaçar-se des de la diputació fins al lloc elegit, on els esperaven multitud de veïns ansiosos de presenciar la cerimònia.


Aquesta va consistir en la lectura de l'acta per part del senyor Sanahuja, secretari de la diputació, seguit d'un discurs del governador civil, abans de col·locar "la pedra", beneïda per l'arxipreste de l'església parroquial el doctor Costas.

A continuació signada l'acta, aquella va dipositar-se en una urna juntament amb diferents objectes i monedes, introduint-se a continuació com era costum en el forat de la pedra com a testimoni etern del dia en què va fundar-se l'edifici. Tot l'acte va estar acompanyat per la música interpretada pel regiment Otumba.

Malgrat que en el darrer discurs, el que va pronunciar el senyor Ruiz va afirmar-se que la Diputació estava vivament interessada en la continuació de les obres pel seu caire caritatiu i humanitari, les obres no van prendre impuls fins 4 mesos després, l'abril de 1883 i no van concloure's fins 14 anys després, el 1897, havent d'esperar encara 10 anys, fins al 13 de maç de 1907, per fer-se la inauguració oficial i el trasllat dels malalts del vell al nou centre.


Al llarg de més de 60 anys, el temps transcorregut entre el 1907 i el 1967, a la ciutat no vam tenir cap altre hospital públic de referència per l'atenció als malalts. En aquell any, va ser quan el dictador i cap de l'estat Franco, de visita a Castelló, va inaugurar la primera residència sanitària "Nostra Senyora del Sagrat Cor", avui més conegut com l'Hospital General, que va ser reinaugurat, ja en temps democràtics, el 1986, pel ministre de Sanitat i Consum en aquell temps, el madrileny Julián García Vargas. Però aquesta és una altra història...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada