No he anat mai, tampoc enguany

No sé amb exactitud quan la moda d'acomiadar l'any a sota del rellotge d'algun edifici públic deguera arribar a Castelló, però supose que no serà una tradició molt antiga. És veritat que fins a les darreries del segle XIX no va començar a ser freqüent que tothom tinguera un rellotge de butxaca, per això i perquè gaudir d'una festa privada no estava a l'abast de la majoria dels veïns, sembla que, primer de manera irònica i després com a acte fester popular, a moltes ciutats espanyoles, va començar a concentrar-se per acomiadar l'any i de manera espontània el veïnat, en aquelles places on s'hi trobava algun edifici amb rellotge, bevent i acompanyant els darrers 12 segons del dia amb 12 grans de raïm.

El pas del temps va fer la resta i, al llarg del segle XX, el costum d'anar a escoltar les dotze darreres campanades de l'any al rellotge de la plaça del poble o d'algun edifici noble, va convertir-se en tradició. També ací a Castelló.

Tot i que el rellotge més important i conegut a la ciutat és el del campanar de la Vila, és de suposar que el costum de celebrar "les campanades" d'acomiadament d'any va arribar a la nostra ciutat a la dècada dels anys 20 del segle passat, moment coincident amb la inauguració l'any 1923 a la Porta del Sol, en el lloc que ocupava l'antiga "Posada del ferrocarril" del "Banco de Castellón", amb posterioritat de València i en l'actualitat de Caixabanc.

Un edifici noble, que conforma la cantonada entre la Porta del Sol i el carrer Trinitat, d'un marcat caràcter eclèctic, amb planta baixa, entresòl i tres plantes superiors. Amb una porta al xamfrà flanquejada en origen per dues columnes i sobre aquestes, dues escultures, tristament desaparegudes, de tall clàssic de Joan B. Folia. Per coronar el tercer nivell, l'arquitecte va introduir un rellotge amb una cúpula ogival de planta octogonal amb llanterna, tot de tendència modernista. Des del primer moment l'edifici que va contribuir al fet que la plaça es convertira en el centre neuràlgic econòmic i social de la ciutat, i lloc de celebració elegit pels veïns per acomiadar l'any.

D'aleshores ençà i sobretot després dels anys de la guerra civil, si hi ha hagut una imatge que es repetia cada Nadal, cada nit de Cap d'Any, poc abans de les dotze de la nit, era la concentració a la Porta del Sol de milers de persones per celebrar, el final d'un any i l'inici del següent, amb festa.

Malgrat que als inicis de la dècada dels 60, la televisió pública i única existent al país, va començar a retransmetre en directe "les campanades" restant-li afluència a l'acte al carrer, a Castelló, els veïns, sobretot els joves, mai van deixar d'anar a citar-se a sota del rellotge en aquell moment tan especial de l'any, i el costum va fer-se més i més popular.

Jo, he de dir, que des de molt jove, sempre he celebrat l'acomiadament de l'any amb el mateix grup d'amics "de tota la vida", que ens muntàvem la festa nosaltres sols a alguna de les nostres cases, i mai ens hem vist amb la necessitat i les ganes, d'anar a veure com el rellotge de la Porta del Sol donava amb el so de les campanades l'entrada al nou any. Nosaltres ens marcàvem les campanades a nosaltres mateixa en el moment que creiem oportú. I sempre nes ha anat bé-

Per això, quan l'any passat, per allò, del toc de queda, van ser suspeses totes les festes i celebracions i no va haver-hi festa de campanades a la porta del Sol, no vaig tenir cap sensació que em faltara alguna cosa, ho vaig veure més que normal.

Ara, hui, novament, tot i que la gent ens podem reunir per celebrar la nit de Cap d'Any, i nosaltres, els amics, ho farem, amb seguretat i respecte als protocols Covid, tampoc anirem a la Porta del Sol. No ho necessitem i no ho veiem adient, ara més que mai.

Malgrat el repunt important de Covid que estem tenint en aquests dies, el consistori, estic segur, no impedirà l'accés dels veïns a la Porta del Sol, a l'hora de menjar-se el raïm o els gallons de clemenules, però haurà de vetllar perquè la celebració puga fer-se en condicions de relativa normalitat. Nosaltres, el meu grup d'amics i jo, en no anar-hi, els facilitarem la feina.

Amics, amb aquesta reflexió tanque l'any, no és ni un final ni un començament, a partir de demà noves pàgines, noves oportunitats se'ns han d'obrir, la vida continua. Gràcies per haver-me acompanyat fins ara, espere que ho continueu fent; després d'un any tan complicat, em sent afortunat de tenir-vos tant a prop, però aquesta nit no em busqueu a la Porta del Sol, no he anat mai, tampoc hui aniré.

 

La carta als Reis...

Sembla que aquest any l'equip de govern del nostre ajuntament ha arribat a temps, presentant-nos "la carta" conjunta de tot allò que han consensuat per demanar ens porten per a la nostra ciutat, ses majestats d'orient, abans que ens visiten el pròxim 5 de gener.

Feia anys que per ficar-se d'acord en tot allò que s'havia de demanar, s'havia perdut el costum d'escriure quan tocava la tradicional carta anual amb les peticions, i com que no arribava a temps, els mags, ens portaven allò que els hi semblava bé, no sempre del gust de tots.

Són moltes les ocasions en què "els majors", aquells que ja no tenim la innocència dels infants, escrivim la carta als reis, en aquests dies previs a la seua arribada, demanant el que és essencial, invisible als ulls, com salut, paciència, saviesa, capacitat de comprendre o generositat amb la promesa de fer bon ús de tot allò que ens puguen portar.

Però tot i ser conscient de la quantitat de peticions materials que reben aquests dies, sobretot de part dels veïns i veïnes més menuts del nostre poble, està bé que "els que ara manen" demanen la col·laboració dels mags, per mirar d'aconseguir per la ciutat, allò que, com a humans, tal vegada siguem incapaços de fer realitat.

I és que la carta que aquest any s'ha enviat des de l'ajuntament, a més a més de ser molt extensa, suposarà, tot i ser mags, un gran esforç per Melcior, Gaspar i Baltasar i, de segur, que moltes coses de les demanades, malgrat la voluntat de ses majestats per complir amb les peticions municipals, quedaran en un no res., i caldrà tornar-les a demanar l'any vinent a veure si hi ha més sort.

I ara caldria saber quines són les peticions, no? Llegiu, llegiu les més cridaneres...

+ Un corredor mediambiental pel riu sec.

+ Millora de la mobilitat, tant per a ciclistes com per a vianants, en l'avinguda de Lledó.

+ Acabament del Centre d'Envelliment Actiu i Saludable.

+ Millora del Camí La Ratlla.

+ Servei de transport a demanda en urbanitzacions i barris perifèrics.

+ Rehabilitació de l'edifici de la Pèrgola.

+ Remodelació i conversió en zona de vianants de la plaça de la Pau.

+ Plataforma Informàtica Integral Multi-Agència per a Seguretat i Emergències.

+ Panells d'informació dinàmica en parades de la xarxa de transport públic.

+ Subministrament i posada en marxa d'una targeta ciutadana Smart.

+ Portal Ciutadà.

+ Reurbanització de l'avinguda del Castell Vell, Les Galeres, el barri de la Guinea i la Quadra Saboner.

(Podeu llegir la carta sencera punxant ACÍí)

Està bé que l'equip de govern, encapçalat per l'alcaldessa que és qui firma la carta, demanen tot allò que els hi faça il·lusió, però una altra cosa serà el que "ens deixen". Els mags són conscients que aquest 2021 la pandèmia ha suposat un repte per a la gestió de l'Ajuntament, però el projecte de ciutat no pot quedar paralitzat i, per això, malgrat les dificultats afegides que implica aquesta crisi de caràcter global, la carta busca projectes per millorar la qualitat de vida de la ciutadania.

Cal mirar el futur amb confiança, amb alegria. Cal afrontar un nou any amb il·lusió i energia. Estic segur que tot el que es demana no podrà ser que arribe. Però per poc que "ens porten", de segur que, en les circumstàncies actuals, haurem d'estar contents i la ciutat, amb l'ajuda de tots, els mags inclosos, no deixarà d'avançar cap a un futur més enriquidor.

Un experiment...

Ahir va ser el dia dels innocents, dia de les innocentades, de les notícies falses, de les trucades telefòniques absurdes o de mal gust, de mentides inofensives o "troles" increïbles amb una certa versemblança en el món real.

Actes sense malícia que un dia qualsevol serien condemnats, però socialment admesos tal dia com ahir amb el convenciment que es tracta d'un moment d'excepcionalitat, per la qual cosa, vaig decidir fer un doble experiment.

D'una banda, des del matí vaig ficar-me en "alerta" per veure que podia descobrir, i d'altra, tot i que no sóc massa de fer bromes, vaig decidir també crear una innocentada , en la qual jo seria el protagonista, a veure qui era l'innocent que se l'empassava.

Ara, passades 24 hores, aquest ha estat el resultat, en compartir-lo amb tots vosaltres, espere que tragueu algunes conclusions.

Pel que respecta als descobriments d'innocentades preparades per altres, no diré qui ni on, vaig trobar-me'n a primera hora del matí una que, fent referència a la polèmica sobre el canvi del nom "Castellón-Castelló" i els entrebancs i malentesos que està causant amb un altre "Castelló", a la Ribera, afirmava que: "El ayuntamiento de Castellón y la Generalitat acuerdan que la ciudad pase a denominarse Castell de la Plana", després van seguir aquelles que anunciaven que a partir del 2023 comptaríem a la ciutat amb una xarxa de Metro amb punt central a "la farola", o aquella que feia públic que la Generalitat Valenciana, per evitar les aglomeracions a la muntanya, instauria a partir del pròxim dia 1 de gener, peatges d'1 euro per quilòmetre en les rutes senderistes, amb multes de fins a 1000 euros per aquells que se salten la normativa.

També els amics més propers van dir la seua, des d'aquell que comunicava la decisió de fer-se vegà, passant per aquell altre que deia deixava la docència per dedicar-se a la tauromàquia, o aquell que anunciava que havia estat desaparegut uns dies de la ciutat perquè havia anat a implantar-se el cabell a Turquia, fins a arribar a aquell altre que feia salts d'alegria en assabentar-se que l'IVC havia iniciat els tràmits per demanar que el Betlem de la Pigà fora inclòs en el catàleg de béns immaterials de la UNESCO.

En relació amb la "trola" per mi ideada, vaig pensar apareguera al meu perfil de la xarxa social "Facebook". Eren poc més de les 8 del matí quan, acompanyada d'una fotografia, vaig "penjar" aquest text: "Amigues i amics, us he de comunicar una decisió presa avui mateix conseqüència d'un llarg període de reflexió i més d'una nit sense dormir.

Abandone el nacionalisme, la lluita pel país, la defensa de la llengua, abandone la militància en Compromís, Després de més de trenta anys en UPV-BLOC-COMPROMIS, crec que allò que defensa queda molt lluny del que són actualment els meus ideals.

Em sent més atret per "la España viva" i en la defensa de la família i la vida que fan altres opcions polítiques, i en especial VOX, moviment al qual no descarte afiliar-me en dades properes, en considerar que és l'opció que pot oferir-me a mi i a les properes generacions un horitzó de llibertat, igualtat, prosperitat, justícia i sobretot, un gran respecte pels nostres autèntics valors i respecte a les tradicions".

Respostes de tota mena va començar a haver-hi al cap de pocs minuts i al llarg de tot el dia. Encara no eren les tres de la vesprada quan ja vaig comptabilitzar 34 persones que d'una manera o l'altra havien llegit el parany, al costat de dos dotzenes de comentaris a quin més enginyós, des d'aquells més senzills i clars "no cuela" o "t'has passat", fins aquell que afirmava que era el millor que podia fer. Ara transcorregudes ja 24 hores, el resultat ha estat: 40 persones sorpreses, gràcies a Déu, quasi ningú s'ho va empassar, i 36 comentaris, entre els que també destacaria aquell que diu que no em deixarien apuntar a Vox, fins aquell molt enginyós que diu que "ell" també està fent un curset per a formar part dels nous afiliats i que ahir mateixa estaven assajant el "cara el sol".

Conclusió de l'experiment: Malgrat la que ens està venint a sobre, el sentit de l'humor, la capacitat d'estimular el sentit de gràcia en un mateix i en els altres, ha quedat novament manifesta aquest 28 de desembre. Cal seguir mantenint aquesta estratègia que la cultura posa al nostre abast, com una manera també d'aconseguir comprendre la realitat. Moltes gràcies a tots i totes. Potser l'any vinent, repetim.

S'ha acabat el servei!

El 27 de desembre de 1961, hui fa 60 anys, feia poc de dos mesos que s'havien inaugurat les quatre primeres línies d'autobús urbà a la nostra ciutat. L'empresa "la valenciana S.A." va ser l'adjudicatària del servei i quatre "Pegaso Monotral", de color roig i blanc van començar a fer-se habituals pels nostres carrers.

La ciutat creixia, ja quasi s'assolien els cent mil habitants i el transport urbà començava a ser necessari per a aconseguir guanyar temps i comoditat en els desplaçaments; al mateix moment calia "ordenar el dens tràfic" que es generava, i paral·lelament a la creació der les línies de transport urbà i suburbà van aparéixer als "quatre cantons" els primers semàfors per, com deien les cròniques de l'època, "evitar l'anarquia en travessar els carrers d'Enmig i Colom".

Amb els autobusos en circulació i l'atenció dels vianants als semàfors, quan el parc mòbil de vehicles arriba a les vint mil matriculacions, apareixen unes noves necessitats, d'una banda, la creació d'un pla d'estacionament i aparcament als carrers que ja comença a ser un veritable problema i d'altra buscar un vehicle substitutiu a la mítica "panderola" per enllaçar els diferents pobles de la Plana amb la capital.

També la valenciana S.L. , va fer-se càrrec de la xarxa de troleibusos de la Plana, que havia de donar servei des de Benicàssim fins a la Vall d'Uixó; malauradament la xarxa no va arribar a quallar totalment, només va construir-se la secció d'11 quilòmetres comprés entre el Grau i Vila-real, amb quatre vehicles elèctrics , però, tot i això, va ser un element més dels que van ajudar a marcar "la modernització" la comarca i de retruc la capital.

Però la mobilitat pública a la ciutat també va portar moments curiosos. Resta a la memòria que en aquells primers autobusos urbans a més a més del conductor existia la figura del cobrador, era el senyor que s'encarregava de la venda de bitllets i la seua revisió, de la cura dels equipatges, mercaderies i encàrrecs, així com de fer els fulls i llibres de ruta, fins i tot ajudava el conductor en la reparació d'avaries, i arribant a la destinació, havia de fer la neteja lleugera dels vehicles.

Era més que normal en aquells primers mesos de circulació urbana, que el servei no fora del tot perfecte i regular i hi haguera en algunes ocasions xicotetes disputes entre els passatgers, no habituats a emprar aquest mitjà de transport, i els cobradors, poc habituats a tractar amb atenció i tolerància a alguns usuaris gens habituats a pagar a l'hora d'accedir a l'autobús.

Però, tot i això, un fet gens habitual va ocórrer la nit del dimarts 26 de desembre d'aquell 1961, anit va fer 60 anys, quan en el darrer viatge de la línia "Avenida Cernuda y Velasco-Paseo de Morella", baixant del Paseo i al encreuament entre la Ronda del Millars i el carrer Navarra, van sonar les 10 al campanar i, el cobrador, va indicar el conductor que parara el vehicle, fent baixar a tots els passatgers argumentant que "s'havia acabat el servei".

Un trajecte que va quedar a mitges perquè acabava a l'avinguda de Cernuda i Velasco. Uns passatgers que abonant el bitllet van haver de baixar i continuar a peu, sense que ningú els hi indicarà a l'hora de pujar que "en sonar les 10 s'acabaria el viatge", i uns altres possibles viatgers que, esperant-se a les parades de "general Sanjurjo" i "Rialto" van haver d'anar a peu a les seues destinacions. Per a més "inri", diuen les cròniques, que en aquell moment plovia copiosament.

No sabem com deguera acabar "la cosa". Pense que aquell fet tan estrany, no seria cosa de l'empresa, més aviat fou una iniciativa del conductor o el cobrador, o tots dos, però, vet per on, va ser motiu de queixa "amb majúscules", apareguda l'endemà al "mediterraneo". Curiós, no? Castelló entrava a poc a poc al món de les capitals modernes, però arrossegant una mentalitat de poble!

D'hospitals i primera pedra...

Malgrat que des del mateix moment en què es va construir la vila cristiana emmurallada de Castelló, al segle XIII, l'any 1290 uns veíïns, Bernardo Gostanç i la seua dona, deixen una casa i el seu hort al carrer llarguer, en part del que avui és la plaça de Santa Clara, per atendre els malalts de la Vila, anomenat "Hospital de Pobres de Castelló" i una capella dedicada a Sant Sebastià i que, amb el pas dels anys va haver d'ampliar-se amb una nova construcció no gaire vistosa, en la que els sostres eren de fusta i es recolzaven als pilars laterals, no va ser suficient per a fer front a les moltes malalties que l'època comportava.

A la fi del segle XIV, l'any 1391 serà un altre veí, Guillem de Trullols qui cedirà la seua pròpia casa, al final del mateix carrer Llarguer, ara ja Major, per crear un segon hospital, al costat de la plaça de les Aules, "l'hospital de Trullols", lligat a la Confraria de la Puríssima Sang encarregada del seu manteniment amb les seues rendes i dons.

Atés que els 2 hospitals prestaven els seus serveis paral·lelament, la vila va començar a pensar en la seua unificació. Serà el 13 de maig de 1498 quan es farà efectiva la unió, deixant de funcionar "l'hospital de pobres" i dotant de més mitjans "l'hospital de Trullols".

I el temps passa, i la ciutat creix i l'hospital va quedant-se menut... i cada vegada es feia més i més necessària la construcció d'un nou recinte sanitari, i vet per on, tal dia com hui, el de Sant Esteve, el 26 de desembre de 1882, l'any vinent es compliran 140 anys, amb l'impuls de la diputació que, d'institució de control polític i econòmic, començava a convertir-se en administració prestadora de serveis públics, es va col·locar la primera pedra del que anava a ser el nou hospital.

En un solar de 47.000 metres quadrats, ubicat a la nova avinguda que hauria de prendre el nom de qui fou l'ànima del nou centre, el metge torreblanquí, José Clarà Pinyol i seguint el model de l'hospital francés de Brest, l'eminent arquitecte Manuel Montesinos va dissenyar un projecte d'hospital, amb un pressupost de 795.665 pessetes i una capacitat de 472 llits.

Segons podem llegir al "Clamor" del 31 de desembre l'acte del qual hui es compleixen 139 anys, va estar presidit pel senyor Ruiz Vila, president de la diputació, que va estar acompanyat pels governadors civil i militar que, en comitiva van desplaçar-se des de la diputació fins al lloc elegit, on els esperaven multitud de veïns ansiosos de presenciar la cerimònia.

Aquesta va consistir en la lectura de l'acta per part del senyor Sanahuja, secretari de la diputació, seguit d'un discurs del governador civil, abans de col·locar "la pedra", beneïda per l'arxipreste de l'església parroquial el doctor Costas.

A continuació signada l'acta, aquella va dipositar-se en una urna juntament amb diferents objectes i monedes, introduint-se a continuació com era costum en el forat de la pedra com a testimoni etern del dia en què va fundar-se l'edifici. Tot l'acte va estar acompanyat per la música interpretada pel regiment Otumba.

Malgrat que en el darrer discurs, el que va pronunciar el senyor Ruiz va afirmar-se que la Diputació estava vivament interessada en la continuació de les obres pel seu caire caritatiu i humanitari, les obres no van prendre impuls fins 4 mesos després, l'abril de 1883 i no van concloure's fins 14 anys després, el 1897, havent d'esperar encara 10 anys, fins al 13 de maç de 1907, per fer-se la inauguració oficial i el trasllat dels malalts del vell al nou centre.

Al llarg de més de 60 anys, el temps transcorregut entre el 1907 i el 1967, a la ciutat no vam tenir cap altre hospital públic de referència per l'atenció als malalts. En aquell any, va ser quan el dictador i cap de l'estat Franco, de visita a Castelló, va inaugurar la primera residència sanitària "Nostra Senyora del Sagrat Cor", avui més conegut com l'Hospital General, que va ser reinaugurat, ja en temps democràtics, el 1986, pel ministre de Sanitat i Consum en aquell temps, el madrileny Julián García Vargas. Però aquesta és una altra història...

De quan "allò vell" sí que té valor.

Ja el citava el senyor Vicent Traver al seu llibre "Antigüedades de Castellón" com a existent al segle XVI, em referisc a l'antic Forn de Reus, forn de pa anomenat així per estar ubicat en el carrer d'aquell nom, després d'Antoni Maura, i que darrerament va ser regentat i conegut com a forn de Paco Miralles o forn del canyaret.

Aquest forn, datat al segle XIV, tancat des dels inicis del 2000, l'únic dels forns medievals que encara es manté dret, dels set que hi havia a Castelló, encara disposa d'una part de cúpula central d'estil gòtic de maó massís i un doble arc ogival, apuntats, d'una ampla zona de pastat del pa, del forn pròpiament dit i al seu damunt l'alcavor, anomenat popularment "calfó", cambra superior on es posava en algunes ocasions la pasta a reposar "perquè pujara i es fera bona" o també la llenya per facilitar i accelerar el procés d'assecament.

Amb un ús ininterromput des del segle XIV, gairebé 700 anys, quan va tancar definitivament les portes, vam ser molts els veïns que vam témer pel seu futur i tot i que semblava que l'edifici era un bé d'interés públic, un edifici amb parts protegides, en ficar-se a la venda podia, com malauradament havia passat amb altres construccions, perillar la seua conservació.

Ara, pel que pot intuir-se i sabem per la premsa, una societat mercantil, creada l'any 2020 a la nostra ciutat, amb la finalitat d'exercir una activitat econòmica relacionada amb la gastronomia, i que respon al nom de "Vicking Mama S,L." amb la meta final d'aconseguir uns beneficis econòmics, ha adquirit l'immoble per transformar-lo en un espai d'oci, comprometent-se a mantenir i dignificar el mateix forn i els arcs.

Sembla que des de l'àrea d'urbanisme de l'ajuntament s'està seguint de prop la restauració i que el projecte lliurat per la mercantil i analitzat per la comissió de patrimoni, garanteix que els espais "nobles" quedaran preservats i integrats en el futur restaurant, com a elements singulars i d'interés general, amb totes les garanties de protecció legals.

Malauradament, no estem sobrats a la ciutat de patrimoni i fa anys que vam perdre a la ciutat la personalitat del nucli antic, sense cap benefici cultural. Les Corts del Batlle, del Justícia i de la Governació, l'antiga seu de la Caixa d'Estalvis, la presó del carrer ddel magistrat Cerdà de Tallada, l'antiga audiència provincial del carrer Vera, la caserna de Sant Francesc..., patrimoni d'una riquesa de valor incalculable que formava part de la nostra cultura i de l'esperit dels castellonencs; riquesa que, per desgràcia, va romandre primer descuidada i després destruïda, produint-nos als veïns una sensació inconscient de pèrdua d'identitat.

Espere i desitge que la reforma que ja ha començat d'aquell vell forn, per transformar-se en un nou establiment culinari, d'una banda, aconseguisca tornar a fer valdre "lo vell", i d'altra, estiga llest com més aviat millor i puguem sentir-nos orgullosos del treball efectuat sobre un element del patrimoni mantingut amb cura com la ciutat i l'indret es mereix.

Tot i que la preocupació per la conservació del patrimoni arquitectònic és un tema relativament recent a la nostra ciutat, sembla que s'han despertat consciències i la tendència conservadora busca, definitivament ara ja si, recuperar aquells béns que el temps ha respectat i l'antiguitat i història els hi ha donat valor en si mateixos.

Alegrem-nos perquè sembla ha arribat ja el moment en què som molts els qui pensem que cal un reconeixement social "d'allò vell" amb valor, que cal un reconeixement social, i que els pocs elements que s'han salvat de l'enderroc, constitueixen un patrimoni cultural i com a tal mereixedors de ser conservats per a les generacions venidores.

Facilitador... segur?

Originàriament la paraula prové del llatí facilis, que pot traduir-se com a "fàcil" i que emana al seu torn del verb facere que és sinònim de "fer". Etimològicament, ve del verb actiu transitiu «facilitar» i del sufix «dor» que indica el que sol fer l'acció o com a agent i causant.

En definitiva i per entendre'ns un facilitador és algú que contribueix amb estructura i procés a les interaccions, oferint-nos suport, per fer-nos la vida una mica més fàcil.

En l'àmbit nacional són les empreses públiques, aquelles en les que la majoria absoluta de la propietat dels títols corresponen a alguna àrea de l'Estat, les encarregades de "facilitar" la vida als veïns, als contribuents. Així tots en alguna ocasió ens hem beneficiat de Renfe, Aena, Adif, Iberia, Telefònica, Repsol o Correus, per citar les més usuals.

I és que Correus ha estat al llarg de molts anys l'empresa líder al nostre país en serveis postals, designada per a executar les activitats de recollida, admissió, classificació, transport, distribució i lliurament d'enviaments postals nacionals i transfronterers.

La imatge tradicional de condicionar i franquejar amb segells els enviaments particulars per després depositar-los en alguna bústia de la xarxa postal, va ser un fet habitual al nostre poble per molts anys, i que és veia incrementat en certes èpoques, com aquesta de Nadal, per allò de la moda de la remissió de les felicitacions nadalenques, dels populars "christmas", un fet que, en els darrers temps, i per allò de l'aparició del "e-correu", els mòbils i les xarxes socials, ha vingut a menys.

Aquesta situació i altres semblants va portar al Grup de Correus el 2020 a tramitar 500 milions de cartes menys que l'any anterior i a la necessitat de modificar el model de negoci tradicional, per la caiguda de la carta, responsable del voltant del 70% de la facturació de l'empresa.

Ara, en aquests dies de Nadal em crida l'atenció la nova campanya "Vive donde quieras" que l'empresa ha llançat per televisió amb la finalitat de fer valdre el seu paper de facilitador del dia a dia dels veïns, com recull l'eslògan de la campanya "Ells t'ho volen posar fàcil. Nosaltres també".

Un claim, una frase enganxosa, però que per als veïns de Castelló no és fàcil que es complisca, quan de tant en tant, necessitem fer ús del servei, ja que "ells", correus, d'entrada no ens ho posen gens fàcil , més encara, ens ho posen més difícil que fa uns pocs anys. . És veritat que la típica missiva escrita sobre paper, ficada en un sobre amb el corresponent segell postal és una imatge cada vegada més anacrònica, de menys ús, però encara emprada i, pe tant, necessària.

La voluntat de Correus manifestada en la publicitat de potenciar el servei públic perquè el ciutadà reba un servei postal universal de qualitat, xoca de front amb la supressió de les bústies. Fins no fa massa anys, a la seu principal de la plaça de Tetuan, els ciutadans podíem dipositar les cartes ordinàries a les ranures que a aquest efecte existien en un lateral de l'edifici. ·Castelló- España- Extranjero" Però de sobte un dia van encegar-les i, al seu lloc, ara un cartell ens remet a lliurar-les entrant a les dependències, demanant el corresponent torn, fent la cua impertinent i perdent el valuosíssim temps, havent d'adaptar-nos a l'horari d'oficina, cosa que ens desposseeix de poder dipositar la correspondència en el moment que vulguem.

Clar, alguns dels "jefes" de l'empresa pensaran que per això estant les bústies de carrer que, com els hi passa a les cabines de telèfon, s'han convertit en un element clàssic que, com cada cop s'empra menys, van desapareixent.

He llegit en no sé quin mitjà que aquests elements fa uns 15 anys, superaven repartits per tota la ciutat, els 45, i que en l'actualitat s'han vist reduïts en més d'un terç. De manera que en una ciutat que cada dia creix més, sembla podem trobar repartits, només un total de 17 bústies de columna, dels clàssics de color groc.

De segur que suposa tot un repte per vosaltres, com ho és per mi, localitzar-los, ubicar-los. Per això està suposant tota una odissea poder dipositar una carta que necessàriament he d'enviar en aquests dies. I sense parlar del franqueig, que pel poc ús que es fa del servei, mai saps quina és la quantitat que has de ficar en segells.

Per això el títol que encapçala aquest post, malgrat que els serveis que es presten a les oficines s'amplia, i sembla que fins i tot es poden pagar factures de llum, gas i telefonia, ingressar i retirar diners en efectiu, el bàsic, el de tota la vida, està més que abandonat.

Si no sé el cost de franqueig per la constant variació, i no trobe facilitat per saber-ho, si no puc dipositar quan ho necessite una carta a les bústies centrals de correus per què estant negades, si cada dia hi ha menys busties de columna repartides pels carrers i no es localitzen amb facilitat..., aleshores com pot afirmar-se que el servei de Correus és facilitador, de què? No anem bé.

De loteria i de guanyadors...

Demà és el sorteig de loteria més popular de tots els que se celebren al nostre país; demà és el sorteig de Nadal. Tot i ser el més popular dels sortejos, la possibilitat que ens toque La Grossa de Nadal, a nosaltres mateixos o algun conegut, és d'1 entre 100.000, molt poca, excepte per a Hisenda, ja que si per alguna de les poques casualitats que es donen a la vida, arribem a ser un dels afortunats, l'Agència Tributària s'endurà una part del premi.

Fins no fa massa anys, els guanys dels jocs d'atzar estaven exempts de tributar. Si guanyaves la Loteria no havies de pagar ni un duro a Hisenda aquell mateix any. El cop fiscal solia arribar al següent any via Impost de Patrimoni i IRPF pels guanys generats amb aquests diners.

El panorama actual és ben diferent. Ara mateix hi ha un percentatge fix que s'ha de pagar en impostos per tots els premis sempre que superen una quantia establerta. El percentatge que es queda hisenda és el 20% dels guanys, sempre que aquests superen els 40.000 euros.

Això significa que en el sorteig de demà, pagaran tots aquells afortunats que tinguen un dècim de qualsevol dels tres primers premis, de manera que, una persona que tinga un dècim de la grossa, que està premiat amb 400.000 euros, pagarà 72.000 en impostos, rebent-ne 328.000, que sense estar gens malament, no són els que en realitat diu "La Sociedad Estatal Loterías y Apuestas del Estado", en definitiva el Govern.

De la mateixa manera, per a un segon premi, dotat amb 125.000 euros, s'haurà de tributar pels 85.000 euros no exempts, de manera que hisenda queda amb 17.000 euros i el guanyador, amb 108.000 euros i els guanyadors d'un tercer premi (50.000 euros) hauran de tributar 2.000 euros i es quedaran amb 48.000 euros, mentre que la resta de premis estan exempts per no assolir els 40.000 euros.

Aquests guanys segurs per la societat de loteries, de la SELAE, converteixen al Ministeri d'Hisenda en l'operador més gran del mercat del joc a Espanya. I amb molt avantatge, el sorteig de Nadal és la font d'ingressos més gran, concentrant-se un terç de les vendes totals anuals.

Una de les darreres dades conegudes, són els guanys del 2018 del sorteig de Nadal 3.000 milions d'euros als quals, tot i semblar quasi impossible de creure, cal afegir, segons les darreres publicacions oficials, uns ingressos de 50 milions d'euros fruit de la distracció dels que han comprat un dècim que resulta agraciat, però no el cobren, bé perquè ho han extraviat, se'ls ha trencat o no són conscients que ha estat premiat. Lluny del que pot semblar, això és molt més que un fenomen anecdòtic al còmput global del negoci loter.

Tot un negoci més que rodó, ja que només amb els guanys gràcies als dècims extraviats, aquesta empresa pública té per pagar els sous dels seus més de 600 empleats durant tot l'any i més.

De totes maneres, poques persones podran dir que han resistit a la temptació de provar sort en aquest sorteig de demà, és un costum més que arrelat si no jugar un o més dècims, almenys alguna participació menuda encara que siga de compromís.

Jo, no sóc gens aficionat a la loteria de Nadal en particular i als jocs d'atzar en general, i tal vegada aquest any, siga a més a més, un dels que menys jugue, per tant, tot i que fóra afortunat, no hauria de sentir-me "pessigat" per hisenda, de segur que els meus guanys no comptarien.

Però tot i que a casa tenim més que clar que l'esperança d'enriquir-se s'ha de xifrar fonamentalment tant a la feina com a l'estalvi i no als jocs d'atzar el que no farem mai és deixar de mirar "les paperetes" i si hi ha un mínim guany deixar-lo perdre.

Una salutació a tots... i sort a la loteria que quasi sempre toca... Què toca?, llençar el número jugat al fem! Aforunats si no us passa això aquest any.

Els "titos" de Nadal.

Entrem a la setmana de Nadal i amb ella amb la rica gastronomia local, des de plats de cullera i forqueta fins a la gran varietat de dolços. Tot i que les modes i costums canvien, al socorregut corder en mili i una variació, encara, sobretot el dia de Nadal, en moltes cases de la Vila i Raval es menja la paella amb pilotes i carn de tito.

El tito, com a au de corral, és originari de Mèxic; portat pels conqueridors espanyols a Europa al segle XVI, va ser conegut originàriament com a "gall d'índies", i no va ser fins als inicis del segle XX quan va popularitzar-se als àpats nadalencs.

Abans menjar tito era sinònim de luxe i monopoli de les famílies benestants i més acabalades i van ser els francesos els primers a popularitzar la seua criança per incorporar-los a allò que es coneix com a "alta cuina".

A Castelló, tal dia com hui principalment, dilluns anterior al dia de Nadal, i també al llarg de tota la setmana, els anys immediatament posteriors a la guerra civil i pràcticament fins a l'arribada de la democràcia, anys 40 a 70, era fàcil trobar entre les parades del mercat més famós de venda no sedentària habitual, el mercat del dilluns, al costat de productes artesans, joguines, roba, calçat i productes agrícoles de temporada, trobar parades amb animals vius, llestos per ser sacrificats, pollastres, gallines, coloms, conills i... titos.

Encara roman a la memòria de molts castellonencs l'emblemàtica imatge del paver o pavera envoltat d'un ramat de galls dindis en algun cantó de la plaça del Rei, lloc on se celebrava el mercat en aquells anys, i com els veïns, moltes vegades els hòmens, en contraposició a la resta de dilluns en què eren "elles" les que feien la compra, s'acostaven a les diferents "parades" per després d'un temps de negoci, de tira i arronsa, comprar un bon exemplar que, sacrificat a casa, havia de ser el plat fort del sopar de la nit de Nadal, farcit de diferents productes, o del dinar de l'endemà per acompanyar un bon arròs.

Però tot evoluciona i amb l'arribada de la democràcia van arribar nous costums, el sector avícola industrial va fer-se gran i a partir dels anys 70 del segle passat: La producció i el consum de carn d'au, principalment pollastre, va fer créixer les granges industrials i desaparèixer "la venda en viu".

La desaparició dels galliners als terrats de les cases de llaurança, de la cria de titos com a complement salarial de la família llauradora, va fer que el consum de carn de gall dindi, a diferència d'altres països d'Europa tardara a fer-se habitual al nostre poble. Van haver de passar molts anys, fins als inicis del segle XXI, perquè el consum de carn de tito tornara a la dieta usual, ara en forma de filets, hamburgueses o llonganissa.

L'antiga figura de les paveres o pavers, persones que servint-se d'un llarg pal o gaiato guiaven l'avaria (no he dit encara que els galls dindis són aus gregàries), va donar pas al tipus de criança més sostenible i exclusiva, i la quasi impossibilitat de, un dilluns com hui, trobar titos vius al nostre mercat.

Vet per on, el tito i el que suposava per Castelló en arribar Nadal, aquell majestuós animal del qual Plutarc ens parla de la dansa que Teseu va ballar davant l'altar d'Afrodita i d'Apol·lo, a Delfos, després de véncer el minotaure a Creta, que va representar a Castelló alguns anys tot un símbol de l'arribada de Nadal, ara només són ja records d'infància.

Tal dia com avui el 20 de desembre de 1921, fa 100 anys, “L’Heraldo” publicava en la secció “Castelló al dia”:”Hoy han deambulado por la capital las clàsicas manades de pavos , vendiéndose estas aves a precios bastante crecidos”

Fins i tot recorde encara quan la gent més gran del raval deia que "el tito era com un porc emplomat", ja que si del porcí se'n deia que d'ells s'aprofitava tot i se'ls equiparava, metafòricament, amb una guardiola, el gall dindi no es quedava enrere, donant menjar i beneficis.

El meu record hui per aquest animalet i l'estacionalitat en el seu sacrifici, aquesta setmana que hui iniciem, la setmana de Nadal, per conformar el plat estrella de la gastronomia d'un moment i d'un lloc, Nadal i Castelló.

 

Sobreposar-se...

En creixement personal es parla molt de ser positiu, tant que el fet de considerar el ser positiu com un avantatge per caminar per la vida, crec que ja gairebé ni es pot discutir. El motor de la felicitat són les emocions que ens fan sentir bé i a aconseguir-la ens ajuda i molt l'esperança, el repte, involucrant-nos en allò que ens agrada, sobretot si ens produeix diversió, gaudi, encara que, com tota activitat, aquella ha de suposar-nos un esforç.

A Castelló, als veïns i visitants, cada any des de fa més de quaranta, el Betlem de la Pigà és la genuïna representació encarregada de portar l'alegria de Nadal. Som prop de 200 les persones, tot si totes aficionades, les que representem i recreem, juntament amb el relat del Naixement de Jesús, els costums i les actituds de la societat de la Plana, amb referències ben explícites a l'actualitat del dia a dia. Per tots, el comboi del Betlem suposa emoció, felicitat, diversió, esforç i també alguna renúncia.

D'aquest bon grapat d'actuants un grup molt nombrós està constituït per xiquets i xiquetes, que des de ben menudets, i com si es tractara d'un joc, descobreixen aquest meravellós món de la interpretació i, a la vegada desenvolupen unes emocions mai viscudes. Són els primers que cada any inicien els assajos, són els més puntuals, són els més creguts i són els que "més ganes tenen" que arribe el dia assenyalat.

L'any passat, per allò de trobar un format per al Betlem que s'adaptara a la covid, vam haver de combinar un documental amb narració lineal que entrava en joc amb unes poques intervencions i actuacions dalt l'escenari. Els xiquets van perdre protagonisme i" van entendre", que per protegir-nos i, a la vegada, protegir als que estimem i als espectadors, aquell any no hi hauria ni rotllana, ni ofrenes, ni Santets, ni Santetes, ni caliu al costat del Nen Jesús.

Aquest any 2021 tot anava a ser molt diferent. A l'inici de la tardor semblava que, l'administració de les vacunes a les persones majors de 12 anys, havia frenat la transmissió i fet caure l'epidèmia fins a límits que ens permetrien "una nova normalitat" i, amb aquesta esperança els assajos dels xiquets del Betlem van iniciar-se.

Setmana rere setmana, puntualment i de manera metòdica els xiquets i xiquetes repetien una vegada i una altra les seues intervencions, sense queixa, sense descans, atents a les observacions de la directora; els hi movia la il·lusió, l'emoció "d'eixir al Betlem", de ser també protagonistes d'aquest comboi.

A la vegada, des de la Junta directiva del Col·lectiu, van determinar-se les mesures i estratègies perquè la representació es fera amb les màximes garanties. Tots els participants, xiquets inclosos, emprarien mascareta, tindrien uns camerinos assignats, romandrien en escena el mínim temps possible i es farien un test d'antígens, només unes hores abans, el mateix dia de la representació.

Però les adversitats ocorren. La situació que estem vivint en l'àmbit nacional per l'escampament del virus, ha desembocat en la darrera setmana, en els darrers dies, en un augment espectacular de contagis entre els més menuts. D'una banda, algun dels xiquets o xiquetes que havia de participar ha resultat infectat i, d'altra, en la majoria dels casos, per haver pogut estar en contacte, sobretot a l'escola, en algun possible contagiat, per precaució i prevenció, el xiquet o xiqueta, ha quedat confinat a casa. La conseqüència directa està clara: "no puc eixir al Betlem".

Si la capacitat d'assumir situacions límit o de sobreposar-se a experiències de dolor emocional, és una característica de totes les persones i que costa "Déu i ajuda" acceptar-ho en les persones majors, imagineu per un moment el que ha suposat per aquest grapat de xiquets.

És veritat que tots tenim la capacitat de sobreposar-nos, és una resposta natural, normal i freqüent en l'ésser humà, que forma part de nosaltres, de la nostra essència, del nostre objectiu i fi més primari: la supervivència. Però, per alguns dels xiquets, aquest colp ha suposat, novament, tota una frustració, havent d'enfrontar-se a una situació en la qual "la seua il·lusió" no es pot veure satisfeta; de vegades fins i tot sense "causa" aparent...

Per això, aquesta nit, quan tornarà a aixecar-se el teló del teatre Principal de Castelló, els grans protagonistes tornaran a ser "els xiquets i xiquetes" absents, aquells que per dominar l'impuls de l'ànim, per superar les adversitats, pel bé comú, renunciant a allò pel qual tant s'han esforçat, saben sobreposar-se, es resignaran en el millor dels casos, a veure el Betlem per la tele.

A tots vosaltres, a tots ells i elles gràcies, moltes gràcies, sapigueu que vosaltres també sou i sereu, sense aparèixer en escena, els i les protagonistes del Betlem de la Pigà i els primers aplaudiments seran pel vostre esforç. De segur que fins al teatre arribaran els vostres crits: Açò només passarà al Betlem de la Pigà. Vitol!

Ja el tenim!!!

El Servei de Publicacions de l'Ajuntament, acaba de publicar dins la col·lecció  d'investigació etnològica a Castelló, el llibre "El Betlem de la Pigà : Una tradició castellonenca. Un comboi cultural".

Publicat en un moment adient, pocs dies abans de la nova representació de l'espectacle, ve a completar i tancar el cercle històric de què va ser, va suposar, suposa i ha de continuar sent la tradició nadalenca que naix de les mateixes arrels de Castelló, donant a conéixer la història propera, viscuda i contada des de dins, del quadre costumista, creat i musicat pels fills predilectes de la ciutat, el poeta Miquel Peris i la compositora Matilde Salvador.

El Betlem és text, una narració tradicional, costumista, pairalista, arrelada a la terra, a la mitologia, esperpèntica i a la vegada tendra i intimista, publicat per primera vegada dins el llibre "Tríptic casolà" l'any 1978 per la Societat Castellonenca de Cultura.

El Betlem és música, música coral, nadales amb sentiment popular i proper, essencial en la recuperació de la cultura musical del País Valencià. Els poemes de Peris musicats per Salvador, conformen el conjunt musical més popular de la compositora. Nadales que l'any 2019, interpretades pel Cor de la Generalitat Valenciana van gravar-se al Palau de les Arts de València, al Conservatori Superior de Castelló i a Peníscola i editades en un CD.

Text i música, d'una manera o l'altra, han estat a l'abast de qualsevol persona que haja volgut conéixer aquest singular Betlem. Però també el Betlem és representació, comboi, escenari, història, història viva i continua del nostre poble, i aquesta és l'aportació principal d'aquest llibre.

Per descomptat que en l'obra que ara veu la llum, trobem el text sencer del Betlem; també totes i cadascuna de les partitures musicals, però sobretot el llibre ens fa una anàlisi i evolució, narrada cronològicament, del que ha estat la representació al llarg de tota la seua trajectòria.

Un llibre dedicat als milers i milers d'espectadors que amb els seus aplaudiments han sabut, amb el pas del temps, mantenir viu l'esperit casolà i pairal, altre temps tan arrelat al Nadal de Castelló, fruit de la tradició, la imaginació i la memòria, i que a través de 12 capítols i més de 250 pàgines, desgrana les anècdotes més variades i les situacions manifestes de complicitat a moments de l'actualitat, al llarg dels darrers 40 anys transcorreguts des del dia de l'estrena teatral aquell llunyà 23 de desembre de 1980.

Un llibre on no estan tots els que són, però si són tots els que estan, ja que en la història de les representacions s'han implicat la pràctica totalitat dels col·lectius culturals locals, suposant, amb el pas del temps, i vist des d'una perspectiva temporal, un revitalitzador anual d'una de les tradicions vives més arrelades al nostre poble, els antics i espontanis betlems casolans.

Una publicació feta des de dins, des de l'estima per allò que és molt nostre, de fàcil lectura, sense protagonistes especials, i del que la seua lectura esperem no deixe indiferent no ningú, ja que si, d'una banda, per uns pot ser un llibre de records, per altres pot ser un coneixement de la tradició festiva de Castelló.

Per nosaltres, els qui conformem el col·lectiu actual del Betlem, i aquest és l'esperit i interés que hem ficat, voldríem que el llibre fora un complement que ajudara a fer del Betlem de la Pigà, un referent per a totes les generacions actuals i futures i que, per molts anys més, en arribar aquestes dades tant entranyables i significatives, dir Nadal a Castelló continue sent dir Betlem de la Pigà.

I ara el que tots esteu esperant. Com aconseguir-lo? El llibre està a l'abast de tothom a la "llibreria municipal" plataforma electrònica de l'ajuntament per realitzar compres en línia i també de manera directa i en horari comercial a les instal·lacions de l'Arxiu Municipal del carrer Gaibiel, al preu de cost, que no és altre que 16 euros.

Perquè siguem capaços de sentir orgull d'allò ben nostre, perquè per molts anys més en arribar Nadal puguem sentir per Vila i Ravals «carabassa ben torrà al Betlem de la Pigà», amb la clara intenció de donar-lo a conéixer..., per totes aquestes coses i moltes més s'ha escrit aquesta crònica sobre el que ha significat fins ara el Betlem, patrimoni de tot un poble, Castelló. Esperem que us agrade. Ja ens contareu...