Dreta i esquerra, camps polític i social.

Sembla que en aquestes setmanes de l'estiu els mots que encapçalen aquest escrit, per allò de la política dels nous governs, sobretot el nacional, que està coent-se en aquests darrers dies, estan més de moda que mai.

I és que políticament parlant s'entén per dreta un conjunt de filosofies i ideologies associades a una mentalitat conservadora pel que fa a la família, la religió i les qüestions socials en general; conseqüentment al nostre País són de dretes Vox, PP i Ciutadans, essent els seus caps més visibles Abascal, Casado i Rivera.

D'altra banda l'esquerra és, sense precisió particular, el conjunt de les tendències polítiques típicament associades a qualsevol classe de socialisme o socialdemocràcia, situant-se en aquella banda el PSOE, Unidas Podemos i Izquierda Unida, amb els seus caps Sánchez, Iglesias i Garzón.

A grans trets diríem que la ideologia d'esquerres desenvolupa les seves polítiques pensant en la societat, la ideologia de dretes està més centrada en l'individu i la iniciativa privada. Dues maneres d'entendre un País i de fer política.

Fins ara, les urnes donaven majoria a les dretes o les esquerres amb una clara superioritat d'un dels partits, ja fora PP o PSOE i, així, s'han anat conformant els diferents governs des que va recuperar-se la democràcia fa ja més de 40 anys.

Però tot canvia i en l'actualitat no tenim majoria d'un partit, ni de dretes ni d'esquerres i per governar calen pactes. Semblava que per haver-hi investidura el més fàcil seria aplegar a un pacte d'esquerres, però a hores d'ara, després d'una primera intenció fallida, les esquerres en general i el senyor Sánchez en particular, per discrepàncies i ànsies de poder, no ho tenen gens clar, planejant el fantasma d'unes noves eleccions.

Però deia al principi que els mots dreta i esquerra estan de moda i, no tan sols en el camp polític, també en el camp social. I és que, sobretot ara a l'estiu, quan la gent surt a passejar al matí o la vesprada, quan ja no apreta la calor pels diferents passeigs marítims que hi ha als municipis costaners, podem adonar-nos que tampoc tenim clar allò de dreta i esquerra.

De segur que a qualsevol de nosaltres li pot haver passat, o li passa habitualment, que vas caminant per la teua dreta i de front ve una altra persona per la seua esquerra, per estar més a prop de l'ombra o de l'aigua, i que de forma obstinada segueix el seu pas, obligant-nos a apartar-nos, havent-nos de desplaçar a la nostra esquerra. Mal fet.

Aquesta obstinació és de persones mal educades, i és que encara que a algunes persones els semble mentida, encara avui segueix vigent la norma de circular per la dreta, tant per als vehicles com per als vianants, cosa que molts sembla que han oblidat. Cal anar per la nostra dreta, en el sentit de la marxa, només, si voleu i per educació, s'ha de cedir aquesta dreta a les senyores, la gent gran o les persones que poden tenir alguna discapacitat o lesió, etc.

Només per seguretat i en carretera, quan es vaja a peu, cal caminar per l'esquerra en el sentit de la marxa, així es pot veure millor als vehicles que puguen vindre de front.

En definitiva l'ús dels termes "dreta" i "esquerra" és un magnífic recurs per identificar i ubicar convenientment no tant els actors del procés polític, si més no també, deixant a banda l'altruisme i el romanticisme, les bones formes de qualsevol caminant.

Plogging

Jo no sóc massa d'anglicismes, de fet intente fugir-ne sempre que puc, però en aquest cas no he estat capaç de trobar una paraula en valencià que definira el concepte de "plogging", mot que, si us he de ser sincer, fins a aquest estiu, fins fa pocs dies, desconeixia.

El significat del "plogging" vindria a ser alguna cosa semblant a "córrer o anar per la muntanya recollint deixalles, fems de qualsevol mena". Aquesta pràctica de consciència social s'està estenent, de manera ràpida, arreu de tota Europa, també a Espanya i, per descomptat, ha arribat a les nostres terres, per quedar-se.

Vaig descobrir el plogging, tot just el passat diumenge, hui fa 7 dies, quan en anar a recollir el meu dorsal per participar a la 21 marxa al Bartolo, van convidar-me, des de l'organització, a agafar una bosseta que, acompanyant-me durant tota la marxa, hauria de servir per a anar dipositant tot allò que jo anara rebutjant al llarg de la marxa, embolcalls de galetes, caramels, gels, ampolles de plàstic, i tota mena de productes semblants, a la vegada que recollira els que poguera trobar pel camí i les sendes per, arribats al final del recorregut ser dipositada en uns contenidors habilitats a l'efecte.

Per incitar als caminants a participar en la iniciativa,el fet de recollir i dipositar la bosseta al final de la prova em feia partícip d'un sorteig de diferents productes cedits a l'organització pels diferents patrocinadors.

Vivim en una societat en la qual malauradament encara ens han d'anar obrint els ulls, de com de malament ho estem fent en l'àmbit global en mesures de sostenibilitat. Tant de bo aquesta pràctica es fera viral a totes i cadascuna de les carreres i marxes que a les nostres muntanyes es celebren cada vegada amb major assiduïtat.

Més encara, a banda de veure a les diferents proves més eco-corredors o eco-senderistes, també poguera fer-se habitual als nostres carrers i places veure persones, veïns, recollint tota mena de micro deixalles front aquells que inconscientment o de manera conscient, llancen a terra, sense cap classe d'escrúpol tot allò que els hi sobra o molesta.

Aconseguir que aquests darrers deixen de ser uns porcs i deixen d'abocar merda, ja siga a la muntanya, la platja o aquells que buiden els cendres dels cotxes al carrer, hauria de ser el següent pas; aconseguir que ningú vaja recollint deixalles perquè a cap conciutadà li passés pel cap llençar res a terra, això sembla més difícil, però amb accions com la del "plogging" comprovem amb esperança que encara no està tot perdut.

Per cert, desconec quantes bossetes degueren recollir-se en la marxa, quants quilos de fem van acabar als contenidors i quins van ser els afortunats amb el sorteig per col·laborar, tot i que aquesta darrera motivació, per molts participants va arribar a ser la menys important i decisiva.

Bous, Diputació i diners públics.

Tot i que oficialment disposem del títol honorífic de ser la província de Castelló la més taurina del territori espanyol, també és ben cert que l'art de la tauromàquia no ha donat grans figures de professionals taurins, al llarg de la nostra història, La gran afició mai s'hi ha traduït en alguna generació de "triomfants matadors". Antonio Rodríguez Caro, Pepe Luis Ramírez i Fernando Zabalza han estat els més coneguts, als qui podríem afegir per fer la llista una mica més llarga a Luís Perona, Rufino Milian o els més recents Abel Valls i Alvaro Amores, com dic, amb molta valentia i poca sort.

La tradició del bou a les nostres terres ha estat per sempre molt més inclinada a l'anomenat bou de carrer que al toreig seriós de la lídia. De fet en el darrer any 129 dels 135 pobles que conformen la província van celebrar alguna modalitat d'aquest tipus de festejos, ja siga solta de vaquetes, bou embolat, correbou, exhibició de bous salvatges, bou a la mar, bou amb corda, concurs de retalladors o bou de rogle. 

Per això és de rebut que la Diputació busque no tan sols recolzar aquest tipus d'actes amb declaracions de bones intencions, sinó també ajudar amb accions concretes per la seua celebració, com poden ser subvencions directes a les diferents associacions i col·lectius que als pobles organitzen aquests festejos, destinats sobretot a la prevenció i seguretat de les persones i també a la defensa del maltractament animal, defensant, agrade més o menys, aquesta part de la cultura i tradició de les terres de Castelló.

En aquesta línia sembla que el nou govern provincial encapçalat pel senyor Martí del PSOE, vol mantenir les subvencions que ja va fer publiques l'anterior govern del PP de Moliner a diferents ajuntaments, penyes i associacions; uns diners, 100.000 euros?, que de segur seran ben emprats si, realment, es gasten en allò que fa referència a la protecció. No m'agraden aquest tipus de festejos, ni veure'ls ni menys encara participar-hi, però entenc que dotar, destinar uns diners a la seguretat és un mal menor.

El que no he entés mai i ara encara menys, és la política que des de l'any 1997 portava el PP en defensa de la tauromàquia provincial amb la creació i manteniment d'una "escola taurina provincial" a la qual dotava anualment d'un pressupost mitjà de 300.000 euros i que, ara, sembla el nou equip de govern, sense el suport de Compromís, està disposat a donar-li continuïtat.

Que una de les quatre escoles taurines de la Comunitat estiga a Castelló o que aquells joves que vulguen "formar-se com a matadors" tinguen l'oportunitat de fer-ho a casa, és una bona notícia, però vistos els resultats, un parell de classes pràctiques al mes per mitjana i un alumnat oscil·lant entre 3 i 8 alumnes per curs, hauria de dur com a conseqüència, la possibilitat d'estudiar si realment cal que siga una "escola taurina pública" o, tal vegada, deixar aquesta formació en mans d'alguna institució privada que oferira una formació integral, teòrica i pràctica i una preparació humana que amb exigència, treball i serietat, arribara a "quallar" figures en aquest art.

 

Ha de ser la Diputació l'administració que s'ha d'ocupar de la formació taurina? No seria millor destinar aquells recursos a altres tipus de formació de jóvens? Tauromàquia i diners públics, amb tot el meu respecte, no haurien d'anar de la mà, de segur que, sense furgar massa, trobem altres accions, molt més profitoses, a les que dedicar els actius...

Cal posar-se les piles.

 L'expressió col·loquial posar-se les piles té dos significats. D'una banda, fa referència a trobar la manera de sortir d'una situació difícil, amb una actitud desperta i diligent. D'altra banda, també vol dir afanyar-se. Tant un significat com l'altre venen com anell al dit per allò que hui vull comentar.

És veritat que unes eleccions municipals transvasen el dia a dia de qualsevol ciutat, també la nostra. Com a conseqüència indirecta d'aquestes, diferents àmbits i parcel·les municipals així com els Patronats que, com a organismes autònoms regulen aspectes bàsics pel desenvolupament veïnal, veuen frenades, en alguns casos de manera molt considerable, les seues activitats.

Entre els Patronats trobem el de Festes, amb la finalitat de promoure, fomentar i organitzar les Festes que a la ciutat es fan. Patronat que funciona d'acord amb els seus Estatuts, en anualitats, en cicles festers que acaben amb la celebració d'una assemblea anual d'anàlisi i valoració de l'any fester, i comencen amb la tria, si cal, cada quatre anys, del màxim òrgan de col·laboració, la Junta de Festes, i l'elecció de les màximes representants festeres de tot un any, Regines i Corts d'Honor.

El cicle fester 2018-19 va tancar-se la setmana passada amb la celebració de les festes del patró Sant Cristòfol, i a hores d'ara, d'acord amb els Estatuts, s'hauria d'haver convocat el màxim òrgan de participació festera, l'assemblea, per fer la corresponent anàlisi de balanç fester de l'exercici i, a la vegada hauria d'haver començat a rodar ja l'estructura del nou cicle 2019-20.

Un nou cicle, un nou període en què una nova Junta de Festes ha de ser elegida, a la vegada que s'haurien d'haver fet ja publiques les bases per a l'elecció de Regines i Dames del nou any fester, més encara quan la Federació Gestora de Gaiates fa unes setmanes ja va fer públic dins el seu calendari fester, que el 13 i 14 de setembre eren les dates elegides per a la imposició de bandes a regines i dames.

De manera que hui, a mitjans del mes de juliol, no tenim data ni per l'assemblea de balanç, ni coneixem si hi haurà possibles candidatures a Junta de Festes, ni si hi haurà assemblea d'elecció, ni tampoc quines seran les exigències per optar a ser representant femenina de la ciutat, ni quan s'obrirà el termini per presentar candidatures.

 

I és que, a hores d'ara, per no haver-hi, no hi ha ni Consell Rector del Patronat constituït, ja que el darrer va quedar dissolt en finalitzar l'anterior govern municipal, tot just hui fa un mes.

És veritat que s'ha avançat una mica, ja tenim constituït un nou govern municipal, ja hi ha regidora delegada de l'àrea festera i, per tant, presidenta del Patronat de Festes; també és cert que des de la gerència se segueix treballant, però tot i això, no hi ha Consell Rector, a qui, segons els Estatuts, li correspon prendre moltes de les decisions abans assenyalades, frenant i fen perillar, la bona marxa de tot l'engranatge fester.

El temps avança i són moltes les situacions que estan quedant endarrerides, molt em tem que, com en altres ocasions, després tot seran presses i corregudes, i això, s'ha demostrat, no és bo per ningú. Cal trobar la manera de sortir d'aquesta situació difícil, cal una actitud desperta i diligent i, per descomptat, cal afanyar-se, per tant, senyora presidenta, com deia al títol, cal posar-se les piles...