"L'entoldat" de la Junta Central...

Tot i que amb els seus pros i contres, així va ser coneguda i popularitzada aquella coberta de lona resistent que a partir de l'any 1962 i per un bon grapat d'anys, en arribar la setmana de festes de la Magdalena, s'estenia i ocupava la part oest de la plaça de l'hort dels corders i la calçada del carrer de l'arquitecte Traver, i que oficialment responia al nom de"Hostal de la llum".

Un pavelló municipal efímer, alguna cosa més que un "entoldat", al que alguns de manera despectiva també li deien "el barracó", fruit de l'enginy, imaginació i il·lusió d'alguns membres de la "Junta Central", pel que van passar tots i totes les primeres figures musicals dels anys 60 del segle passat, desenvolupant uns espectacles i actuacions programats amb una doble finalitat, d'una banda, obrir una vida de difusió de les nostres festes fora de l'àmbit local, i d'altra, apropar a la societat castellonenca, en la línia de la dignitat i l'alt espectacle, les màximes figures de la "cartellera" musical del moment: José Guardiola, El duo dinàmico, Gelu...

Un "Hostal de la llum" que va inaugurar-se tal dia com hui de fa 59 anys., el divendres 23 de març del 1962 amb un homenatge a les dames de sector. Un recinte de 2400 metres quadrats, (60x40) ornat amb velluts granats que periòdicament s'interrompien per altres catorze recollits en forma de triangle de color verd amb cornucòpies i aplics de llums.

El sostre de volta tenia una franja blava al centre i d'ell penjaven 3 monumentals aranyes quallades de llums. Al centre hi havia una pista que s'elevava uns centímetres de terra, i al seu voltant un centenar de taules amb multicolors tapets, a més comptava amb un bar i una tribuna d'autoritats.

A les onze i mitja de la nit va iniciar-se oficialment l'acte d'inauguració amb unes paraules del presentador Víctor Agramunt qui va donar pas a la intervenció del president de la "Junta Central de Festejos", el senyor Alvaro Nebot, encarregat d'inaugurar el recinte.

L'espectacle va tenir dues parts. A la primera va actuar l'orquestra "Costa de Azahar" i en la segona el grup "Els 5 reis". A la mitja part va actuar el grup de danses d'Educació i Descans que van interpretar la marineria "de Castelló i" les Camaraes "de Vinaròs.

Un primer any de "parador" que va tenir continuïtat fins al diumenge 1 d'abril, amb venda de localitats "per sessió", van haver-n'hi 17 en total, i també mitjançant un abonament, al preu de 750 pessetes els senyors i 400 les senyores.

Al mateix temps s'anunciava la possibilitat de reserva de taula i d'adquisició de localitats per dues funcions especials, pel dijous 29, la gal·la de lliurament de trofeus Magdalena als millors d'Espanya, i la del divendres 30, una gran desfilada de moda a càrrec de "Modas Rosalina".

Per uns anys, l'hostal va arribar a convertir-se en habitual i molt, massa elitista, el que va portar quasi a la seua desaparició als inicis dels 70. Com a mostra, els encara recordats per més d'un "sopars de gal·la" que es feien en homenatge a la Regina, amb l'esperada i sempre espectacular piràmide de llagostins, després de la crema de xampinyons i abans de la carn, o l'apoteòsic pastís de 7 pisos i uns 4 metres d'altura que elaborava "Gargallo", amb les siluetes cada any del Campanar, la Magdalena o Lledó, realitzades amb torró de crocant, sobresortint entre canyes verdes i les seves cintes magdaleneres. Era el delit de gairebé mil comensals.

L'hostal de la llum, un espai festiu dirigit per Salvador Bellés qui va fer possible, això si, amb el corresponent pagament, "amb diners sempre per davant", veure a Castelló les més rutilants estreles de la després coneguda com a dècada prodigiosa, la compresa entre els anys 60 i 70 del segle passat i que hui, 59 anys després, amb el vostre permís, he volgut recordar.

 

El dia del Sant...

Hui, 19 de març dia 78 de l'any és la diada de Sant Josep, dia del pare, patró dels fusters i dia en què els Joseps, Josepes, Pepes i Pepites, celebren, celebrem, la nostra onomàstica, el dia del "nostre sant".

Celebrar el sant és un costum que ha anat canviant amb el pas dels anys. Abans el fet, sobretot al Raval llaurador, s'acomplia amb les visites a les llars familiars, on els visitats, aquells que celebraven el seu sant, convidaven els visitants a alguna "delicatessen festiva", ja fora un trosset de "coca salada" de tomata o verdura, o bé "coca dolça", de creïlla, tortada o algun producte de rebosteria casolana, rotllets d'aiguardent, cristines, magdalenes..., que "l'ama de la casa" havia fet per tal menester, sempre acompanyats per algun "traguet" de mistela, aiguardent o qualsevol altre destil·lat, que eren els homes els encarregats de servir. Si la diada era molt popular, d'un sant amb moltes persones que portaven el seu nom, "la volta" a les diferents llars, era llarga i, de vegades, les mateixes persones coincidien a les mateixes cases amb una espècie de roda improvisada, que en no poques ocasions acabava ven entrada la nit.

Ara, en l'actualitat, anar a felicitar el sant, "les visites", és un costum testimonial, quasi desaparegut; són poques les persones que mantenen la tradició de "la convidada", i tot i que el fet "de felicitar" es manté, solem emprar, quasi sempre per comoditat, cada vegada més el Twitter, Facebook, WassApp o qualsevol altra xarxa social, per desitjar el millor a parents, amics o coneguts, en aquell dia especial, el del sant de les persones que comparteixen nom amb "el sant, santa, verge o màrtir".

Però, us heu preguntat alguna vegada d'on ve el costum de felicitar el sant? I per què se celebra aquest dia en concret? Veiem...

Cal dir que la celebració del dia del sant va ser fruit d'una tradició cristiana instaurada a la cultura espanyola. Celebrar el sant era a la vegada que una festa familiar i social, el moment de recordar a aquells cristians importants que a més, habitualment van tenir una vida complicada. Una tradició que, la secularització de la societat actual fa que vaja perdent-se.

Ficar-li el nom d'un sant a una persona no era tasca àrdua, ja que el calendari cristià reconeix més de deu mil sants, de manera que hi havia molt on elegir, tot i que sempre hi havia de més comuns, populars, estimats o fins i tot específics d'un lloc o territori. En alguns casos no resultava gens senzill conéixer quin dia era el sant d'una persona, mentre que en altres tothom ho sabia i recordava...

Fa molts anys era tradició posar a les persones el nom del sant corresponent al dia en què havien nascut. D'aquesta manera, sant i aniversari coincidien en una única data, resultant relativament fàcil recordar-ho, tot i que en no poques ocasions, "la loteria del dia", feia que algunes persones portaren de per vida noms d'allò ben estranys: Heradio, Siricio, Tesifonte, Tolentino, Nicomeda, Floria, Oristila o Edelvina.

Amb el pas dels anys el costum va canviar i va començar a posar-se per nom al nadó el d'algun familiar directe, avi, àvia, oncle, pare, tia... com a testimoni d'estima o record envers aquella persona. Si l'avi era Pere i el pare era Pau, el fill Pere Pau...

Ara, amb "la modernor" són els noms dels famosos/es, o els que sonen millor, els que estan de moda. Els dels "sants" sembla són d'èpoques passades. Josep, Maria, Pere, Antoni, Joan, Paco o Isabel han deixat pas a Izan, Adam, Biel, Nil, Dylan, Alma, Vera, Noa, Mia, Ona o Vaiana.

Avui dia, malgrat que la celebració festiva ha caigut en desús en gran part de la societat, gràcies a Internet, és molt senzill amb un parell de clics conéixer quin dia és el sant d'una persona, i fins i tot com va ser la vida d'aquesta persona. Es coneixen moltes dades sobre els sants, i a més és comú que dues persones amb un mateix nom, celebren el sant en dates diferents al llarg de l'any. Això és així perquè s'ha canonitzat a diferents persones amb noms similars, com també és habitual que hi haja diversos sants el mateix dia, ja que l'any té 365 dies i el nombre de sants el supera amb escreix.

Però malgrat aquesta facilitat, i per mor del canvi de costums, felicitar el sant amb visites, de manera personal, és, vulguem o no, cosa del passat, de la mateixa manera que ho és el fet de posar noms tradicionals als recents nascuts; tot i això sempre seguirà havent-hi excepcions...

 

30 anys...

Un gremi és una agrupació de persones que realitzen el mateix ofici. S'ha de distingir entre els gremis històrics, típics de l'organització dels oficis manuals a l'edat mitjana i els gremis moderns. En l'actualitat, es diuen gremis a les associacions que agrupen empresaris o industrials d'un mateix ram que tenen capacitat per a establir concerts amb l'administració.

En l'edat mitjana i a principis de l'Edat Moderna eren els reis qui concedien grans privilegis a les associacions d'artesans, en part, per a contrarestar el poder dels nobles. Va ser en aquell moment quan les associacions d'artesans, els gremis, estructurats en mestres, oficials i aprenents, van adquirir llavors gran importància.

Tenien una finalitat econòmica, d'auxili entre els socis i de defensa dels seus interessos enfront dels abusos de l'administració i dels senyors. Comptaven amb representació en els Consells de la vila i en les Corts i tenien una vinculació religiosa, de manera que cada gremi tenia un sant protector al qual honraven en capelles o ermites. Molts d'aquests artesans, a més d'exercir una funció imprescindible per al desenvolupament de la ciutat, feien el seu treball amb un elevat mèrit artístic.

El progrés de la indústria de la mà dels avenços tècnics i les idees econòmiques imperants a principis del segle XIX van suposar la fi de les institucions gremials, de tanta tradició a Castelló. Desapareguts els gremis, els treballadors es van organitzar en associacions obreres i sindicats per a defensar els seus drets.

Hui, i aprofitant que és la vespra de Sant Josep, voldria recordar l'antic gremi de fusters. La fusta sempre ha estat present i ha estat, per molts segles, element important en la construcció, en encofrats o bigues, en els carros i en les eines que s'empraven en el camp aixades o pics, en els estris de mesurament o domèstics, o portes, finestres, contrafinestres i baranes d'escales.

Un antic gremi que evolucionant amb el pas dels anys, el 1979 va transformar-se en "Associació Provincial d'Empresaris de la fusta, afins i derivats" i que després de la cessió per part de l'ajuntament el 1988 de l'ermita de Sant Josep de Censal va iniciar la seua restauració, reprenent la seua festa el 19 de març del 1991, tot just demà farà 30 anys.

L'ermita de Sant Josep, construïda en l´horta castellonenca, al costat del vell Caminàs, és també coneguda com a Sant Josep de l'Olivera. La seua construcció va iniciar-se el 1685, en un acte simbòlic del qual deixà testimoni escrit Josep Llorens de Clavell, i inaugurar-se el 25 de juny del 1689, amb assistència dels Jurats, clericat de Santa Maria i del Bisbe Andrés Caperó.

Amb el pas dels anys, va caure en l'oblit i abandonament, sofrint el saqueig i desapareixent per robatori la ceràmica barroca del presbiteri i els sòcols ceràmics que adornaven la cuina de la casa dels ermitans, adjacent a l'església, aconseguint-se "salvar" dos medallons de pintura mural amb els temes del Naixement de Jesús i la Fugida a Egipte, i un rentamans de pedra localitzat a la sagristia.

De la restauració a càrrec "dels fusters" cal deixar constància la porta d'accés i el manteniment de la tipologia pròpia de les antigues construccions rurals populars de l'horta castellonenca dels segles XVII i XVIII.

I de la recuperació de la festivitat, de la que com recordem demà es compliran 30 anys, cal recordar que la cerimònia religiosa solemne va ser oficiada pel rector de la parròquia de l'Esperança, mossén José Antonio Gaya, intervenint en la part musical el grup Maig, presidint l'acte en nom i representació de l'alcalde, l'aleshores regidor delegat d'ermites, el senyor Clemente Agost acompanyat pel president de l'associació el senyor Aurelio Medall a qui feien costat tot l'equip directiu.

Com a curiositat cal recordar que la imatge del Sant pròpia del gremi, que presideix l'altar, va ser custodiada per molts anys, fins que va poder ocupar el lloc preeminent a l'ermita, per la senyora Vicenta Manteca, mare del conegut fuster del carrer de l'Alcora, Manolo Díaz Manteca.

Com el dia va acompanyar, no cal dir que l'acte, que també va comptar amb una gran concurrència de públic, va acabar com solen acabar aquest tipus de festes, amb un porrat popular i un dinar de germanor.

Una altra maltractada ermita que, gràcies "als fusters", va ser recuperada, i una altra festa que va unir-se a les més que volgudes festivitats populars fa ja trenta anys. Tempus fugit...

 

La màquina del temps...

El viatge a través del temps és un concepte de desplaçament cap endavant o enrere en diferents punts del temps, similar a com es fa un desplaçament en l'espai. Alguns dels arguments de la ciència-ficció, assumeixen que és possible el pas des d'un punt de l'espai-temps sobre una línia d'univers a un punt anterior d'aquesta línia.

Ron Mallett, és un físic respectat professor de la Universitat de Connecticut, als Estats Units, amb un somni, no només una fantasia, a què ha dedicat la seua vida, viatjar en el temps. Els seus estudis es basen fer servir un làser per a generar un anell de llum dins el qual es corba l'espai i per tant també el temps, amb un inconvenient de moment insalvable per fer-ho realitat, la necessitat d'aconseguir vastes quantitats d'energia i treballar a una escala microscòpica.

Per la qual cosa, de moment, viatjar en el temps continua sent una esperança llunyana perquè ningú realment té una idea plausible de com anar cap enrere en el temps.

Tot açò m'ha vingut hui a la memòria en acostar-me, en un dels meus habituals passejos per la ciutat, sense pressa, a un establiment que, tot i les grans dificultats que malauradament estem veient passa el xicotet comerç del nostre poble, resisteix al mal anomenat progrés i a la maleïda pandèmia.

Es tracta d'un establiment dedicat als "salaons i conserves", a la venda principalment de productes alimentaris parcialment o totalment deshidratats, abadejo, moixama, sardines "de bóta", anxoves i que fa més de cent anys que va obrir-se al públic castellonenc, al mateix lloc de la plaça d'en Tetuan, conegut en l'actualitat com "Salazones Giner i Verchili".

Sense aparadors cridaners ni grans rètols, traspassar la porta de la tenda és viatjar al passat. Un passat que és remunta a l'any 1907, quan l'establiment va iniciar la seua activitat i que en ple segle XXI manté una forma tradicional de treballar., propera i sense pressa...

El seu fundador va ser el comerciant Fernando Vivas, un home a qui la societat de l'època va qualificar d'actiu i dotat d'una gran competència pels negocis, que va ser, allà pels anys 30 del segle passat, regidor de l'ajuntament, tinent d'alcalde i president de diferents entitats culturals i esportives de la ciutat.

El seu fill i successor, Ricardo Vivas, va fer de la tradició una manera de treballar, continuant elaborant les salaons seguint les formes tradicionals de preparar-les, mantenint-se la qualitat i el tracte huma com a  signe d'dentitat de l'empresa.

L'any 1977 en jubilar-se el senyor Vivas, van ser Manuel Giner i Jose María Verchili els que van fer-se càrrec de l'establiment, continuant mantenint un estret vincle amb el veïnat i augmentant la qualitat i quantitat de productes, sempre relacionats amb les salaons com a reclam.

La tenda en l'actualitat sembla quasi un museu, des del taulell, les prestatgeries, els diferents estris...; entrar allí, sobretot si es va sense pressa, és gaudir d'un tracte exquisit i, a la vegada, retrocedir en el temps, a un Castelló que, malauradament, és quasi record...

Una casa fonda, no massa ampla, però amb una gran història no només comercial al seu darrere, ja que la seua oficina, situada per molts anys al fons, va ser durant molt de temps seu de reunions de veïns i tertúlies sobre l'actualitat del Club Esportiu Castelló.

En definitiva un dels pocs establiments de tradició familiar i que ja forma part de la història comercial de la ciutat, i al que la ciutat l'any 2009 i mitjançant la regidoria de comerç, va rendir un emotiu homenatge, reconeixent el seu tracte proper i professional, la qualitat dels seus productes i l'experiència de molts anys al servei dels clients.

I ara, quan en són molts, massa, els negocis que tanquen les portes definitivament, que hi haja "tendes de tota la vida", que mantenint el seu aspecte original, continuen la seua activitat iniciada fa dècades, és tot un signe de valentia, un espill en el qual mirar-se les noves generacions de comerciants i una possibilitat, com si es tractara d'una máquina del temps, d'endinsant-se en el passat, caminar al futur.

Les coses pel seu nom: romeria versus festes... (i IX)

 S'acaba la setmana no festera, l'acte del tancament hauria de ser el Vitol, un dels actes de major transcendència en la setmana festiva. La seua importància és tal que, en els primers anys de la Magdalena tal com es coneix ara, era un acte de l'Ajuntament, oficial, amb acta inclosa que signava la reina de les festes per delegació de l'alcalde.

Si l'any passat ja no va ser possible, tampoc ho serà en aquesta setmana que tot just hui acaba. Una cerimònia trista i alegre amb la qual no sols, unint-nos com a poble ens acomiadàvem de les celebracions, sinó també ens uníem a la invitació solemne, feta des del balcó de l'ajuntament per les nostres màximes representants festeres, a viure amb alegria les festes de l'any següent.

No podem acomiadar-nos d'unes festes que no hem celebrat; després d'un vitol passat per aigua, el darrer celebrat fins ara, el del 2019, encara tinc a la memòria la crida que des de les xarxes socials va fer-se a la fi de la qual hauria d'haver estat la setmana festera del 2020 per acomiadar des de les finestres i balcons les festes del 75 aniversari amb uns crits i aplaudiments, que eixint del cor, ompliren de so fester la ciutat VITOL! i com ningú esperàvem, que també aquest any, hauríem de tenir un "no vítol", conseqüència d'una nova suspensió. La realitat ha superat l'inimaginable, i la segona magdalena del coronavirus hui arribarà a la seua fi.

Al llarg de tota la setmana he estat conscient que no podia canviar el guió de què estava passant, tampoc era la meua intenció, però sí que podia, des de casa compartir les meues inquietuds i opinions envers la tradició, la cultura i l'essència de la Magdalena, amb total seguretat i responsabilitat, per mantenir viu el caliu fester.

Des de la responsabilitat que marca l'actual situació sanitària i demostrant que aquest any som més magdaleners que mai han estat nou dies d'emoció, de records, d'adonar-me que l'esperit de la festa també pot viure's des de casa.

Així en aquest el meu blog, he tractat al llarg d'aquests nou dies que l'esperit fester es mantinguera viu, compartint reflexions i opinions des de la distància i que, com sol passar sovint, alguns heu aplaudit, i altres durament han criticat. Me n'alegre amb els que hi haja hagut coincidència, a la vegada que us demane disculpes si algú s'ha pogut sentir ofés pel que he transmès; penseu que, al cap i a la fi, només han estat opinions personals fruit per l'estima d'allò que és ben nostre. A tots, a uns i a altres, gràcies.

Ningú que tinga arrelat el sentiment fester pot ser indemne a la situació actual que ha tornat a privar-nos de la nostra magdalena, i sense voler justificar-me, vull dir que he tractat de recordar en els meus comentaris, que la nostra festa no consisteix, únicament, a "fer coses", sinó en un compendi que abasta un especial hàlit històric, i un component cultural i religiós que conformen un patrimoni viu indivís a la ciutat, en constant canvi i evolució, i que cal "obrir els ulls" i no perdre el tren del futur, fent front com més aviat millor, als assumptes pendents, i canvis i ajustos necessaris.

Voldria acabar aquests nou comentaris amb el nexe comú de la no celebració de les festes de la Magdalena del 2021, amb un desig, només un. Que la humanitat sencera siguem capaços de derrotar aquesta pandèmia que tant dolor està deixant a tot el món, i que aquesta victòria servisca per a recompondre i obrir encara més les nostres ments i enfilar un futur millor, més solidari i amb més dosis de sensatesa.

I, és clar, que això porte aparellat poder realitzar les festes de la Magdalena de l'any 2022 a Castelló, de la manera que sabem i ens agrada, plena d'actes, en harmonia, en plenitud, en unió i amb els braços oberts a tots, veïns i forasters.

Les coses pel seu nom: romeria versus festes... (VIII)

Dissabte... internacionalitat!

Si hagués estat un any fester normal, amb un programa oficial fester continuista, la vesprada d'ahir i tot el cap de setmana darrer de festes, haguera estat marcat per aquesta paraula, internacionalitat, feta palesa sobretot en dos actes emblemàtics: la desfilada "internacional" d'animació i el festival "internacional" de música de festa.

És ben sabut per tots que l'any 2009, i per resolució de la Secretaria d'Estat de Turisme, el Govern Central, va declarar com a Festes d'Interés Turístic Internacional a la Magdalena de Castelló. Un fet que els castellonencs vam pensar anava a suposar a partir d'eixe moment que les festes gaudirien d'unes majors possibilitats de promoció a escala internacional, sobretot a través de les oficines de Turespaña en l'estranger.

Un reconeixement que va arribar a conseqüència de ser les nostres unes festes que fonamentalment es vivien i viuen en el carrer, al mig d'un ambient acollidor, del qual tot el món pot fruir, perquè serveixen per a mostrar al món una forma molt especial de sentir i viure la festa, les tradicions,  la història i la cultura i perquè uns dels seus actes més destacats són, a més del Festival de pirotècnia en mascletades i castells, com hem assenyalat abans, dos actes amb èmfasi internacional agrupats en el darrer anys sota el caliu del FAMM, Festival d’Animació i Música de Magdalena, la desfilada d'animació Internacional, cercavila colorista nascuda el 2001, i el Festival Internacional de Música de Festa, molt anterior, nascut el 1989, un autèntic mosaic de música, costums, abillaments i danses que internacionalitza molt més les alegries magdaleneres i que va apostar des del seu naixement per enfortir el vincle entranyable d'unió de races i llengües d'arreu del món.

Malgrat aquestes bones intencions, aquell títol d'internacionalitat, que va suposar per a les festes un segell de qualitat i reconeixement afegit, ara i després de 10 anys, pense ha tingut menys incidència en el manteniment del prestigi i consideració de les festes, de la que inicialment imaginàvem i esperàvem, i per tant, repte que cal rellançar amb més força de cara a la tornada festera.

La internacionalitat no ha de quedar en una declaració merament testimonial, ha d'anar molt més enllà d'on, entre tots, l'hem feta anar fins ara; cal amb urgència insistir en la necessitat de la recerca de noves fórmules d'atracció i promoció de la participació activa de la joventut en les comissions de sector si no volem que desapareguen, cal aconseguir també la implicació d'un major nombre de colles i altres ens festers perquè aporten la seua col·laboració, cal plantejar la revisió seriosa del programa de festes en general i d'alguns dels actes més emblemàtics, cal treballar en la difusió mitjançant museus, exposicions i esdeveniments d'aspectes socioculturals que promocionen les nostres tradicions i, cal introduir els elements necessaris que permeten dignificar i ennoblir el monument gaiater, com a símbol inequívoc de les Festes. Uns nous reptes per mostrar al món el que hem anat guardant a les nostres vides, amb l'estima a les tradicions, la romeria com a eix, i al genuí element magdalener, el monument, que mereix tot el respecte i atenció del món de la festa perquè és el que ens diferencia.

I també, per descomptat, cal seguir potenciant aquests actes que hui comente, pel fet que juguen una important basa festera, malgrat no ser exclusius dels castellonencs, com a pol d'atracció turística; no hem d'oblidar que desfilada i festival han estat tot un encert, contribuint a fer gran la setmana gran.

Cal mirar al capdavant, fer un pas cap a la modernitat i, quan nosaltres, els de casa, creguem de debò que la internacionalitat de les festes és possible, serà el moment de saber vendre-les amb orgull. Aquest crec, ha de ser el full de ruta per a posar a prova les nostres possibilitats ja no sols festeres, sinó també de ciutat, ara i en el precís instant en què la pandèmia acabe. Creguem-nos la internacionalitat, fem-la nostra i demostrem al món sencer que les festes de Castelló mereixen aquella consideració.

Som els castellonencs els que tenim l'obligació de transmetre la riquesa cultural que com a poble tenim, mostrant-nos orgullosos i tornant-nos hospitalaris. Ara, aquest any, des de la no festa, hem de preparar-nos per a obrir-nos, en un futur pròxim, a un públic internacional que desconeix les nostres tradicions. Només així, a la fi, podrem presumir d'internacionalització d'unes festes celebrades en unes dates que depenen dels capritxos de la lluna...

Les coses pel seu nom: Romeria versus festes... (VII)

Sens dubte la crisi sanitària que estem travessant està condicionant-nos a tots la vida. A Castelló, com a tot arreu, les normes sanitàries que tots hem de complir marquen no només les nostres relacions familiars i socials, sinó tot el nostre dia a dia, més encara aquesta setmana de no festes en què, a mesura que va passant, va fent-se cada vegada més "costa amunt" en amuntegar-se els records dels diferents actes viscuts fa ja un parell d'anys i també molt abans.

Pregó, Romeria, Desfilada de penitents, Gaiates, Pujada al campanar, Encesa, Mascletades, Festivals infantils... són imatges de record. La melangia, el sentiment que es caracteritza per una tristesa indefinida, s'apodera de les ments i els cossos i es fa, a mesura que passen els dies, més palesa. Entenc que la decisió de suspendre la Magdalena per segon any consecutiu, va ser una decisió complicada, però alhora, sensata i responsable, però això no li lleva per tenir enyorança i molta nostàlgia.

Ahir mateix, el president Puig, en compareixença esperada va comunicar allò que tot ja imaginàvem, tampoc hi haurà "ma oberta" ni per Sant Josep ni per Pasqua. Pot ser només una suposició, però em sembla que anem tristos, resignats pel carrer, malgrat que la nostra capacitat d'adaptació ens diga que podem sobreviure a experiències que, per moments, ens semblen insuportables. Encara no és el moment, ni família, ni amics. Ens ha tocat viure aquest moment que molts voldríem que no haguera arribat mai i pocs pensaven que anara a durar tant.

I ara quan estem a punt d'encarar el que hauria d'haver estat el darrer cap de setmana fester, cal continuar conservant les ganes, ser valents, i fer festa de la no festa, i a aconseguir-ho ens continuen ajudant, com ho estan fent al llarg de tota la setmana, diferents col·lectius que mitjançant les xarxes socials ens conviden, tirant de l'arxiu històric i nostàlgic, a reviure alguns dels millors actes: Festival de Bandes, Desfilades, Homenatges, Magdalena Vítol...

Sota el lema, "Tornarem a gaudir-les", la Federació Colles de Castelló al llarg de tota la setmana està omplint les xarxes socials de l'alegria i diversió, amb la publicació en Facebook de fotografies de les colles, dels actes que se celebren diàriament, i amb una mena de concurs regala un pernil a la foto més valorada; podeu veure les guanyadores fins al dia d'avui, punxant al següent ENLLAÇ. 

També encara resta oberta la participació en un altre concurs, en aquest cas de dibuix infantil fins als 14 anys, que la Gestora de Gaiates ha convocat sota el lema: 'La teua Gaiata' per apropar i donar valor al monument i les tradicions de Castelló. Ací teniu les BASES. 

Tot i que ja ha acabat el termini de presentació vull recordar que també que un col·lectiu, adComunica, Associació per al Desenvolupament de la Comunicació,, va organitzar la setmana passada, amb la finalitat de promocionar el sentiment de castellonerisme cap a les nostres festes en un moment històric, un concurs de vídeos amateurs 'Magdalena 2021 a casa', una altra manera curiosa d'aprofitar la inventiva dels veïns amb la creació de vídeos casolans que revisquen i representen els valors de les festes de la ciutat de Castelló, valorant la riquesa cultural dels diferents actes i, sobretot, la creativitat. Esperem veure prompte els resultats...

Amics, com diu la cançó "tornarem" del grup català de pop-rock Lax'n'busto: "Tornarem a ser grans, hi tornarem/Quan sortim d'aquesta tempesta/Que amaguem rere rostre indiferent/Però cou i ens fa sentir que hi tornarem"... És temps de ser valents/És temps de ser conscients/.Que cal cor i cervell"..

Jo us convide en aquests dies finals de la setmana, si no ho heu fet encara, a participar en els concursos i a omplir Facebook, whatsaap, Instagram i altres xarxes, de fotografies, comentaris o reflexions, com una esperança, record i optimisme en un any trist per tots, però que passarà, i tornarem a estar tots junts una altra vegada i amb més força que mai, celebrant les nostres estimades, volgudes i anhelades festes.

 

Les coses pel seu nom: romeria versus festes... (VI)

Dijous de suspensió, noves reflexions... marc jurídic, agendes atapeïdes, rapidesa i eficàcia festera, turbulències, valors contraposats, estratègies d’acció,  tot plegat resumit en un binomi: ajuntament i agilitat; dues paraules molt properes al diccionari però en massa ocasions contraposades, que ara, hui, em porten a lligar-les amb temàtica festera.

Ho deixa ben clar el règim jurídic establit per als organismes autònoms en la Llei 57/ 2003 de 16 de desembre, de mesures per a la Modernització del Govern Local, l'ajuntament  de Castelló havia de crear un organisme autònom que, regulat per uns estatuts, promoguera, fomentara i organitzara les Festes de la Ciutat. Aquesta mesura, tot i que va tardar a posar-se en marxa, va suposar que la Fundació Municipal de Festes es transformara en Patronat Municipal, i els seus estatuts de 1994, el 2012 foren substituïts per uns de nous.

Passat un temps, i no poques dificultats en la relació entre el govern municipal i el món de la festa, el congrés Magdalener del 2017 va considerar necessària la redacció d'uns nous estatuts per adaptar-los a la realitat de les festes, comptant amb la necessitat de potenciar les mateixes en tots els àmbits de la ciutat, recollint com a finalitat potenciar la gaiata com a element/monument diferenciador de les nostres festes i la llum com a element fonamental d'aquestes.

Uns nous estatuts que haurien de potenciar i emparar el protagonisme i la força que en les festes han irromput els diferents estaments, Gestora de Gaiates, Federació de Colles, Ens Col·laboradors i resta d'associacions que aporten amb el seu treball diferents elements per al desenvolupament fester. En definitiva uns estatuts que havien de buscar aglutinar esforços per tal d'engrandir totes les festes que a la ciutat es fan al llarg de tot l'any, no tan sols les de la Magdalena.

L'ajuntament a través de la regidoria de festes, va considerar convenient la creació d'una comissió que de manera continuada i en un model plural al llarg de tot l'any 2019 i primera part del 2020 va treballar les línies bàsiques, els eixos del que hauria de ser el nou text; en una segona fase, diferents membres festers designats per l'equip de govern, abans de l'estiu del 2020, van unificar en un document les propostes, lliurant, a la regidoria de festes per continuar el seu tràmit legal, el text-base consensuat que havia de reformar el funcionament de les festes principals de la ciutat.

Però com deia a l'inici, ajuntament i agilitat no sempre porten bona relació. Ha passat més de mig any i, tot i que hem sofert i encara estem sofrint les conseqüències d'una pandèmia, malgrat la suspensió de les festes de la Magdalena 2020 i 2021, la realitat és que no sabem si els estatuts estan a punt de veure la llum o no per a ser aprovats pel Consell Rector i, així ,poder continuar el procés legal d'aprovació definitiva pel Plenari Municipal.

Aquesta manca d'agilitat porta annexada tota mena de comentaris des de dins i des de fora del món fester: que si el nou articulat recollirà uns preceptes «genèrics i oberts», que si es complementarà amb un codi de bones pràctiques, que si es modificarà el règim disciplinari, que si la menció als ens vinculats serà més "light", que si desapareixerà la Junta de Festes, que si, que si...

Siga com siga, no és admisible que, des dels serveis jurídics de l'ajuntament, o des de la regidoria o fins i tot des de l'alcaldia, s'allargue aquest procés i que no hi haja un calendari, una data concreta, per aprovar definitivament i posar en marxa l'esperada reforma de la norma per la qual han de regir-se les festes en els futurs anys.

Després de tant de temps passat, per aprovar definitivament la norma, no valen excuses com que cal que es normalitze l'activitat municipal, paralitzada per la situació d'alarma que viu la ciutat en l'actualitat, el que calen són compromisos i accions directes des de l'equip de Govern. Agradarà el que s'aprove o no, però pel bé de tots, pel bé de la ciutat i sobretot de les festes, cal presentar i aprovar els nous estatuts ja.

Les coses pel seu nom: Romeria versus festes… (V)

Dimecres de la no festa, les gaiates haurien d’ocupar ja els seus llocs a les places i encreuaments de la ciutat; el temps meteorològic, la pluja del cap de setmana, s’ha convertit sense imaginar-ho, en aliat de la suspensió festera, que a més de deslluir els actes centrals de les festes, en banyar-se els monuments, aquells hagueren perdut gran part del seu encant. En definitiva i com diu la dita, “qui no es consola és perquè no vol consol”, amb un clar missatge d’adopció d’una actitut optimista davant un inconvenient, perquè així es suporta millor, o no?.

I és que la Gaiata rememora aquells gaiatos il·luminats, la llum en la foscor de la nit en la tradició de la fundació de la ciutat. La llum i el color son els elements fonamentals i diferenciadors d’aquests monuments respecte de la resta de monuments dels pobles germans. La llum és el símbol de la festa de Castelló, permet una multiplicitat d’accions que combinen, a través del joc, la ciència, l’art i la vivència generar un clima d’experimentació i creativitat. Sense llum la gaiata, la festa i la ciutat res serien…

En aquest segon any de suspensió festera, d’angoixa i dubtes, de foscors, la llum, a la ciutat, havia de ser més que mai l’element per mantenir l’esperança. Així ho va veure l’Associació d’Artistes Gaiaters que des del moment en que va fer-se oficial la suspensió de la Magdalena 2021, va llançar al veïnat  la idea, el repte, d’il·luminar, al llarg de tota la setmana, els balcons i finestres particulars amb algun element “de llum”, amb l’objectiu d’ajudar a mantenir el caliu de "l’esperit festiu".

Calia crear ambient i contribuir al fet que Castelló lluira il·luminat durant els nou dies de la no Magdalena per poder sentir les festes més a prop. Fins i tot va idear-se una campanya i lema no oficial: "No perdeu l'il·lusió, jo il·lumine el meu balcó”, fent-se ressó les regines i els pregoners des de les seues llars i, convidant a participar els veïns.

I quina resposta estem veient? Només cal passejar pels carrers, cèntrics o no tant, tant si val, i dirigir la nostra mirada a finestres i balcons. De pena, molt pocs elements de llum podem veure. Ni a les institucions, començant per l’Ajuntament i acabant per la Generalitat, cap balcó, façana o finestral llueix cap element que recorde la llum de la festa, i molt pocs habitatges particulars, xifres no oficials parlen d’un centenar de balcons i terrasses, molt poc per una gran ciutat com la nostra; fins i tot gossaria dir que, amb algunes excepcions, ni les mateixes comissions de sector, als seus caus o a les llars familiars dels seus socis, mostren algun signe d’acceptació de la proposta.

Comparativament diría sense por a errar que, a les festes de Nadal, en són més les finestres i balcons de veïns de Castelló que “pengen llumetes de colorins”, que les que podem veure en aquesta setmana. A parer meu, preocupant, alguna cosa no quadra…

A mi que m’agrada viure la festa, des de la tradició i volent mantenir l’esperit magdalener i l’esperança en unes festes més grans i millors, sense estar lligat al món de les comissions de sector, però col·laborant amb les mateixes sempre que se m’ho demanen, em dol i molt que la iniciativa no haja tingut acceptació ni entre els mateixos defensors de la gaiata com element de la llum.

Des de la senzillesa i simplicitat, la meua implicació encara que modesta, romadrà al balcó de casa meua tota la setmana i, en fer-se de nit, uns gaiatos il·luminats amb fanalet inclós, em recordaran i sobretot vull que siguen testimoni per a aquells que els vegen, que malgrat totes les dificultats, el desànim i les pors que ens porta aquesta Covid, la nostra il·lusió per una llum nova, per tornar a viure un futur fester esperançador es manté intacte.

Siguem realistes i diguem-ho clar, la llum de la “no-festa” no inunda Castelló i no serà per manca d’idees. On rau el problema? Cal revisar el meninfotisme castellonenc, la indiferència del veïnat respecte d’allò que hauria d’interessar-nos, de diferenciar-nos, d’unir-nos, d’esperançar-nos en aquests moments difícils. Preocupant? I tant…

Les coses pel seu nom: Romeria versus festes... (IV)

Dimarts de Magdalena, quart dia de les no festes del 2021, seguim amb les reflexions...

Ahir deia que les comissions de sector, amb contades excepcions, pel que està manifestant-se en els darrers anys i agreujat en aquests diferents 2020 i 2021, semblen tenir poc poder de convocatòria i veritables problemes de subsistència i que, tal vegada siga que la societat castellonenca crega que ja han complit el seu paper i, en aquests nous temps, agreujats per la pandèmia, hagen de deixar pas a noves formes, amb una filosofia i manera d'entendre la setmana festera diferent, o no?

No fa massa dies, el senyor Gual president de la Gestora de Gaiates, institució que naix a la fi dels anys 80 del segle passat amb la finalitat d'unir les diferents comissions de sector, compartir problemàtica que en aquell moment ja era important i no ha parat de créixer, i afavorir la seua expansió i que, a hores d'ara, podem afirmar que tot i haver aconseguit algunes millores puntuals, no hi han estat la panacea pel ressorgiment i consolidació de les comissions, afirmava com de costós estava resultant mantenir la cultura festera, després de dos anys d'inanició absoluta.

Deixant de banda les dificultats econòmiques que, de la mateixa manera que altres associacions festeres, pateixen les comissions de sector a la ciutat, crida l'atenció l'afirmació i atribució que fa el senyor Gual de les comissions festeres com a valedors, mantenidors i garants de la cultura festera a la ciutat. A parer meu una mica agosarada l'afirmació.

No diré que algunes comissions de sector no patisquen econòmicament la pandèmia i que fins i tot puguen sofrir el perill de desaparéixer, però si, com és el cas, ens trobem amb comissions que tenen una massa social de 12 o 15 persones i, a més a més, quasi totes del mateix vincle familiar, resulta del tot pensable que, per més associació cultural "gaiata..." que siga, ha perdut la representativitat del sector i no té massa raó de ser, que estem davant d'una més que agònica i lenta mort anunciada.

D'altra banda, es queixa també de manera pública el vicepresident de la mateixa gestora, el senyor España del fet que en aquests dos darrers anys de suspensió festera, des de l'ajuntament i en particular des del Patronat de Festes, no hi haja hagut cap intenció d'ajuda econòmica a les comissions de sector, per mantenir tot el que una comissió implica.

Jo els diria i en concret al senyor España que tot el que una comissió implica ha estat, és i ha de continuar sent, la gaiata, el monument, i tot la resta, ja siguen despeses de cau, presentacions, carpes, coets, flors, desplaçaments i mil coses més, és tot afegit, fruit d'un passat i que, és cert, ajuda a la festa i, s'ha de mantenir sense obligació per part de ningú, si a la comissió li ve de gust, però partint d'una lògica premissa inicial: si es pot, si hi ha diners; si no, tot és prescindible, fins i tot la mateixa comissió.

Que cada comissió de sector tinga assignada una quantitat de 12.000 euros de subvenció municipal per fer front a les seues despeses any rere any, és tot un privilegi fester. És veritat que tenen una única contraprestació: han de fer front al monument, a la gaiata, però també ho és que molts dels monuments vistos en els darrers anys estan molt lluny d'haver invertit eixos diners en la seua creació. Això ens porta a pensar que no totes les comissions, no sabria dir quantes, inverteixen els diners públics en la gaiata, en potenciar el seu monument, i per les manifestacions que ara fan els màxims representants de la gestora sembla que una part molt important va a altres partides, que no dic que no siguen necessàries, que no ajuden a engrandir la festa, però que també afirme, en temps de pandèmia, tal vegada siguen més que prescindibles.

També és cert que en la reunió del Patronat de Festes del juny del 2020 va aprovar-se que la subvenció municipal pel 2020 per cada comissió es reduïra al 75%, la qual cosa significava que l'aportació per l'exercici fester suspés l'any anterior no seria de 12.000 sinó de 10500 euros, però també és veritat que el monument hauria d'haver estat vàlid per enguany, i segurament ho serà pel 2022 per la qual cosa les despeses d'inversió en aquests anys també ho seran menors.

Si una comissió de sector no és capaç de finançar-se del que aporten els seus socis, de les col·lectes que realitzen entre els veïns i de les aportacions per publicitat de diverses empreses, negocis i institucions, si no és capaç d'il·lusionar el sector, s'ho hauria de fer mirar i, si el problema rau en el fet que baixa dràsticament el nombre de socis, d'aportacions i col·lectes, és que, tal vegada, no interessa al seu veïnat el que fan i representen. De totes maneres, tenen garantida l'ajuda del patronat per salvar allò que s'ha de salvar: la gaiata, el símbol, l'essència de la festa al costat de la romeria!

Difícil papereta, però que no se soluciona injectant només diners públics. Els preocupe a alguns o els siga indiferent a uns altres, el cert és que el manteniment en un futur de l'estructura festera actual a la nostra ciutat és a hores d'ara més que incert...