La ciutat

La ciutat

dijous, 26 de setembre del 2019

A tot color!


Fa ja un bon grapat d'anys que sóc soci de "Cáritas Diocesana Segorbe-Castellón", organisme oficial de l'església la missió del qual és acollir i treballar per les persones en situació de pobresa i necessitat.

És veritat que la meua col·laboració, el meu compromís es limita a una xicoteta aportació econòmica trimestral, que en poc ajuda a millorar la realitat a què s'ha de fer front, però com diuen al meu raval "tota pedra fa paret".

Són poques les vegades al llarg de l'any en què Càritas es fica en contacte directe amb mí, però hui, ho ha tornat a fer, com ve fent-ho en els darrers anys, per fer-me arribar mitjançant el correu ordinari un butlletí- memòria corresponent al 2018.

Una publicació escrita, editada en paper de qualitat, a tot color, de 12 pàgines, per explicar-me els projectes desenvolupats al llarg del 2018, la importància d'aquests, la informació econòmica referida a Caritas en la diòcesi i en les parròquies, així com l'aplicació dels recursos; una informació clara i transparent de la tasca de l'entitat.

No sé quants exemplars d'aquesta memòria s'hauran editat, tot i que he vist per algun lloc que som més de mil els socis de la diòcesi,i si tots, com jo, l'han rebuda a casa, deduïsc que més de 1000 memòries hauran eixit al carrer.

Editar aquestes memòries i enviar-les per correu, haurà suposat unes despeses prou considerables, ja que ni el butlletí, ni el sobre, porten cap tipus "de propaganda", de cap institució pública o privada, suposant per tant que el cost econòmic l'edició i l'enviament postal s'hauran pagat amb part dels diners recaptats.

I jo em pregunte, és necessari editar a tot color i en paper setinat aquesta memòria? I també, quan existeix un WEB visitat per més de 18.000 persones al llarg de l'any 2018, és necessari enviar-la per correu a tots els socis? Sembla un malbaratament dels diners...

No sé quants diners s'hauran invertit en aquesta memòria, ni si es comptabilitzaran dins els més de 100.000 euros gastats en "administració", però siga com siga, dedicar un sol euro a una publicació, a tot color, amb contingut fàcil de fer arribar als socis interessats a través del web o inclús a través del correu electrònic, és a parer meu "tirar uns diners", un sense sentit i sense trellat.

I juntament amb la memòria he rebut una carta personalitzada, tot i que sense data ni signada per ningú, en la que després d'agrair-me la col·laboració i constància, se'm convida a augmentar els meus donatius, per possibilitar, cite textualment: "grandes mejoras".

Amics de Cáritas, aplaudisc la vostra tasca, valore el vostre esforç i compromís, però no compartisc en aquest cas la decisió de publicar la memòria i fer-la arribar als socis d'aquesta manera, doncs si tan necessaris són els diners, si cada euro s'ha d'estirar al màxim per arribar a tot, caldrà "retallar" de la cosa menys necessària abans de demanar un major esforç als socis, no trobeu?

El 2018 ja és història i la memòria ja està impresa i al carrer, no hi ha solució, però si som a temps de no repetir el mateix error pel 2019. No m'agradaria que s'invertira ni un euro en "paper a tot color"...

dimarts, 24 de setembre del 2019

Hui fa un any...


 Tants records de tu se m'acumulen, que ni deixen espai a la tristesa i et visc intensament sense tenir-te "
Miquel Martí i Pol.

Avui fa un any del teu comiat, un any que ens vas deixar, no del teu adéu perquè de fet mai te n'has anat. Les llàgrimes ens van envair els ulls. Tot i saber el final, no estem mai preparats. L'angoixa, la por, la tristesa... són presents. Però de mica en mica deixen pas a un somriure.

Perquè hem de tornar a somriure. Per tu, tot s'ha acabat, per nosaltres continua. I tu continues en nosaltres, perquè si som així, és perquè tenim un petit bocí teu que ens acompanyarà sempre. Els records hi són i hi seran. Perquè aquests records ens omplen, ens ajuden a fer un nou pas endavant.

Sembla mentida mirar al nostre voltant i no veure't, intentem mantenir-te viva en els somnis per poder fer-te una abraçada, però en despertar veiem que no ets; dins els nostres cors sempre guardarem l'essència dels somriures i les teues darreres mirades. Intentem, un any després, seguir aprenent la lliçó de vida que ens vas donar suportant el teu mal amb tanta força

La teua no-presència fa mal. Una ferida que de mica en mica es va tancant, però la cicatriu sempre hi serà. El buit, que sense voler, vas deixant costarà molt, massa, d'omplir, continues estant present i ben present en els nostres pensaments. I en el que és més important, en les nostres accions, les "teues coses" ara són les nostres, les teues receptes, els teus menjars, ara intentem fer-los nostres.

Ens vares dir adéu, amb el cap seré i conscient, en tot moment, controlant cada detall al teu voltant, però ja sabies que ja no podries fer-hi gran cosa, des de la teua cadira t'era molt difícil comunicar-te, no feia tampoc masa falta, ho feies amb la mirada. Sempre tindrem un record per tu mare. No t'ho oblidarem mai.

Sé que el temps ho cura tot però sempre és difícil lluitar contra la tristesa i sé que hem de ser forts perquè la vida és així de complicada!! Mare, sé que ara ets feliç perquè estàs amb el pare, el teu estimat "Saragossa", i nosaltres, els més propers, esperem què ens seguiu guiant els dos junts perquè us necessitem al nostre costat per poder veure-ho tot més clar.

Han estat moltes les persones que ens hem trobat alguna vegada al llarg d'aquest any i que t'han anomenat, i el teu record ens ha humitejat els ulls, ara la tristor ja no és d’aquella intensitat de dolor i amargura, ara quan algú t'anomena potser és de goig; el fet que no tan sols nosaltres, si no molts et recorden encara, ajuda a suavitzar la ferida, sí mare, un any després, eres molt present entre nosaltres!

Gràcies per haver-nos donat tant d'amor i poder sentir-nos tan estimats sempre; et trobem a faltar moltíssim i solament et demanem què em dónes forces per seguir caminant per aquesta sendera de la vida.


divendres, 20 de setembre del 2019

Per a tots els temps i per a tots els homes...


 El juny de 1792 dues berlines surten de les Tulleries, una cap a Dunkerque, l'altra cap a Barcelona. Les ocupen, respectivament, Pierre Méchain i Jean-Baptiste Delambre, astrònoms als quals l'Assemblea Nacional Francesa ha assignat la tasca de mesurar el meridià entre aquestes ciutats amb vista a obtenir, "per a tots els temps i per a tots els homes", una mesura universal, el metre.

L'expedició esdevindrà una veritable aventura: als riscos físics implícits en la missió, que inclou l'ascens als cims més elevats i inhòspits, s'afegeix tota mena de sospites i incomprensions; n'hi ha qui els prenen per espies a sou del rei francés, d'altres els consideren xarlatans. El preu que la Història cobra a la Ciència és molt alt, el Comité de Salut Pública destitueix Delambre, Méchain és empresonat, però tots dos científics perseveren en la missió...

Aquest és l'argument històric, base de la novel·la, que el 1977 va escriure Denis Guedj, un matemàtic francés, actor, guionista i historiador de la ciència, que porta per títol "La mesura del món", traduït i editat a Espanya per Edicions 62.

I és que la vida de l'astrònom Pierre Méchain, que va viure a la segona meitat del segle XVIII, conegut entre d’altres coses per haver descobert 8 cometes i 26 objectes del cel, aventurer en aquell mesurament i altres expedicions, dóna per més d'una novel·la.

Un científic a qui la mort va sorprendre a Castelló, tal dia com avui de fa 215 anys, tot just a la casa pairal del seu amic Fausto Vallés, Baró de la Pobla, a l'antic carrer de l'aigua, hui d'En Cardona Vives, conseqüència de la malària que va contraure a les marjals del Puig, mentre efectuava alguns dels estudis de l'arc del meridià Barcelona-Balears.

I com és que Méchain va fer punta a Castelló? El seu destí inicial era Barcelona, però allí estant va descobrir una xicoteta desviació de tres segons en l'arc del meridià Dunkerque-Barcelona, determinant que calia fer els mesuraments des d'uns punts més al sud, de manera que va recórrer les nostres muntanyes: la Mola d'Ares, l'Espadà, el Desert de les Palmes, que van servir com a vèrtex per observacions més exactes.

Les circumstàncies polítiques del moment aconsellaven que fos embalsamat i enterrat en una doble caixa de fusta i plom per al posterior trasllat al seu país. Les seues despulles van ser soterrades a l'antic cementiri del Calvari, però el trasllat es va veure truncat per l'inici de la guerra de la independència el 1808; la seua tomba va ser saquejada amb la finalitat d'utilitzar el plom de la caixa per fer bales dels mosquets, per combatre als seus germans de país; i com les desgràcies mai venen a soles, els seus ossos van acabar a la fossa comuna, desapareixent per sempre...

El nom de Castelló gràcies a l'il·lustre visitant va arribar a tenir fama universal, fins i tot encara que semble pretensiós, podem afirmar que en aquest aspecte, viure en Castelló és viure en el mateix centre del món, ja que un tros de la història universal, transcorre pel nostre terme, i tot li ho devem a aquell genial geògraf i astrònom de qui vam perdre tot rastre.

Jo us convide com a homenatge a Méchain que hui us acosteu al passeig de Ribalta o a la casa del Baró, en un lloc i en l'altre trobareu el record que la ciutat ha dedicat a aquest personatge, o també al planetari que el recorda en unes sessions, i perquè no?, si ús bé de gust, llegiu el llibre, la novel·la de Guedj, que sens dubte us ajudarà, d'una manera força amena, a conéixer molts més aquest curiós personatge, i molts detalls d'aquesta apassionant història escrita fa més de 40 anys, per a tots els temps i per a tots els homes...


dimecres, 18 de setembre del 2019

Curiositat.


Un sant patró, o simplement patró, és en la religió catòlica, el sant considerat protector d'un determinat grup de persones i mitjancer entre Déu i les esmentades persones. El grup poden ser els habitants d'una localitat, d'una comarca, d'un país o d'una diòcesi; a Castelló Sant Cristòfol, Sant Vicent Ferrer o Sant Blai tots sabem, són els nostres patrons i també és molt habitual que siguen patrones les advocacions marianes, en el nostre cas, l'estimada i venerada Verge del Lledó.

També podem parlar de patrons pels pacients d'una malaltia o per les persones que exerceixen una determinada professió, per citar només alguns exemples tots tenim al cap, Sant Isidre dels llauradors, la Mare de Déu del Carme dels mariners, Santa Cecília dels músics o Santa Llúcia dels oculistes...

Però el que no imaginava mai és que fins i tot podíem trobar un sant patró dels lladres, de les persones que roben, ja que tots sabem que l'acció de robar, l'acció de quedar-se una cosa que és d'un altre, és un delicte, un mal amb conseqüències jurídiques penades per la llei.

I sabeu quin és el patró dels lladres? Alguns pensareu que Sant Dimes, aquell lladre "bo", penedit dels seus pecats, que va ser creuclavat al costat de Jesús; i és ben cert, però també Ferreolus, Sant Ferriol de Viena,en castellà Ferréolo, un militar romà, que va viure a la segona meitat del segle III, mort decapitat, per la fe cristiana, la festivitat del qual l'església celebra hui, 18 de setembre.

No és un sant massa conegut entre nosaltres; de fet jo no conec cap persona que porte aquest nom, be, de fet tampoc conec cap Dimes, però existeix una tradició que assegura que la ciutat gallega del Ferrol es diu així perquè Ferriol, el sant, hi va anar a aquelles terres per evangelitzar.

El martirologi, llibre litúrgic en què es recullen els noms de tots els sants i les santes seguint l'ordre dels dies de l'any, diu que Ferrelous que va ser un tribú militar de l'exèrcit romà, a la guarnició de Vienna Allobrogorum, prop de la ciutat de Lió. Durant la persecució de l'emperador Deci, a mitjan segle III, el governador Crispí ordenà que tothom fes sacrificis als déus. Quan Ferriol va negar-s'hi, fou detingut com a cristià i torturat. Empresonat, va escapar del calabós i fugí; fou detingut quan anava a travessar el riu Ger i fou decapitat a aquell mateix lloc.

Però també hi ha una llegenda... Tradicionalment, s'explica la història d'en Ferriol com a cap d'una colla de bandolers de la vila de Besalú, a la Garrotxa. Ferriol tenia el costum d'anar a la taverna després de robar, on s'apostava qui podia mantenir l'equilibri havent begut força vi. Com que en Ferriol era molt creient també anava a confessar-se després de delinquir; un sacerdot li digué: "El que no vulgues per tu, no ho vulgues per ningú".

Sembla que el lladre va reflexionar i va decidir deixar de robar; en dir-ho, els seus companys lladres, el prengueren per traïdor, es barallaren i el mataren. Aleshores, l'enterraren al celler de la taverna sota una bóta de vi. Miraculosament, el vi d'aquella bóta mai deixava de rajar, fins que un dia el taverner el va descobrir enterrat i es va adonar que en Ferriol tocava amb la punta del dit la misteriosa bóta. Des d'aquell moment en Ferriol es convertí en sant i diu la llegenda que els companys de la taverna li dedicaren un ball per agrair-li el vi que mai no s'acabava, el conegut ball de Sant Ferriol. Siga com siga, a set kilòmetres de Besalú hi ha el lloc de Sant Ferriol, on s'originà la llegenda. Hi ha una ermita dedicada al sant on fins i tot hi ha una relíquia que se li atribueix.

Curiós el dia d'avui... curiosa història i més encra curiosa llegenda, curiós Ferreolus, Ferréolo o Ferriol, tant s'hi val.

dissabte, 14 de setembre del 2019

Setembre: sensacions oposades...


 Ens trobem ja quasi a mitjan setembre, mes que per la majoria dels ciutadans és principi i final de moltes coses, des d'acabar les vacances a iniciar l'escola, de tornar a casa i reiniciar les tasques quotidianes; de manera que si el gener és el mes que obre l'any, el setembre és el que obre la temporada, i en alguns casos, i ací m'incloc, ens assalte com una ressaca a destemps, sabotejant la nostra felicitat.

Diu el refranyer que "el setembre s'endú els ponts o eixuga les fonts", mostrant el caràcter de la pluja d'aquesta època de l'any: o bé no plou o, quan plou, com podem comprovar en aquests dies, cauen uns aiguats que s'enduen tot el que troben al davant, fent-se, malauradament realitat allò de què "la pluja no sap ploure".

D'altra banda la sensació és la impressió que produeixen les coses per mitjà dels sentits i la percepció serà la interpretació de les mencionades sensacions en atribuir-los no sols significat sinó també organitzar-les.

Per mi setembre produeix des de fa un bon grapat d'anys sensacions oposades. Una immensa sensació de felicitat en recordar la gran expectativa i alegria que va dur-me setembre de 1982 quan va nàixer el meu segon fill, i tot allò que de bo ens ha passat en aquests 37 anys compartint experiències i complicitats, però a la vegada una immensa tristor i gran pesar perquè també en setembre, en aquest cas de 1987, la meua vida va canviar de colp amb la mort sobtada del meu pare. Dues experiències colpidores que, coincidències de la vida, van tenir lloc, el mateix dia del més, hui 14, un dimarts i un dilluns, amb 5 anys de diferència.

Seran pures casualitats, estic convençut, però també va ser al setembre de l'any passat, del 2018, d'ací a pocs dies farà un any, quan va deixar-nos per sempre la mare, 31 anys i pocs dies després del traspàs del marit, del pare, i 36 del naixement del seu segon nét.

Si ja sé que més de 30 anys, en comparació amb una vida en són molts, però no he pogut acostumar-me a l'absència, a sobreviure sense trobar-lo a faltar, i ara, el dia del natalici del meu fill, seguisc trobant proper, ja no tan sols al pare, també a la mare, absents tots dos en un mes de setembre...

No puc maleir setembre perquè va portar-me una immensa alegria, el segon millor regal de la meua vida, que va arribar, 4 anys després del naixement de la "xiqueta", per fer-nos feliços i complir tots els nostres somnis, però setembre no deixarà per això de despertar-me sensacions oposades, continuant fent honor a una de les seues patrones: la Verge dels Dolors, festivitat de la més universal de totes les advocacions de la Mare de Déu, ja que no està vinculada a una aparició, sinó que recorda els dolors que va patir la Mare de Jesús i que l'església celebra demà 15, tot just un mes després de la gran festa de l'Assumpció.

Tristor i alegria recollides en un poema del grup mallorquí katau que vull fer meu en aquest instant i que comença així: "Demà obrin la finestra, l'alegria i la tristor, surten amb les mans fermades sense por, sense rancor, es miren l'una a l'altra i omplen tot l'aire d'amor". Setembre, sensacions oposades...


diumenge, 8 de setembre del 2019

Patinada municipal


 Tots sabem que a avançar lliscant amb patins, pel glaç o per qualsevol superfície llisa, s'anomena patinar; aquest és el sentit literal de la paraula, però també hi ha un altre sentit, el figurat o simbòlic, en aquest cas apartant-se del seu sentit propi, i en aquest s'anomena patinar al fet de cometre una indiscreció o una errada, més o menys greu i flagrant.

Una patinada o relliscada, en sentit figurat, pot ser individual o col·lectiva, privada o oficial, i crec que una "patinada municipal" és el que ha tingut el nostre ajuntament, o tal vegada només l'equip de Govern, a l'hora de publicar i distribuir un "àlbum de memòria gràfica de la ciutat".

Ahir i dins els actes commemoratius de la fundació de la Ciutat va tindre lloc al saló de Plens de l'ajuntament l'acte institucional d'homenatge als 40 anys d'ajuntaments democràtics i, hui, la premsa, a més de fer-se ressò amb fotografies i textos d'alguns dels parlaments, informa que el consistori va obsequiar als regidors de l'anterior legislatura, no sé si també els de les legislatures anteriors, un exemplar de l'àlbum anteriorment citat.

Crec que editar un àlbum de memòria gràfica de la ciutat és un fet encertat i que regalar-lo als regidors i regidores d'anteriors legislatures ha estat un bon detall, com de segur també ho serà quan s'obsequie als futurs il·lustres visitants, però sembla que els textos que acompanyen l'àlbum estan escrits només en castellà.

Entenc que hagen d'estar escrits en castellà per allò de poder ser entesos per més gent, i més encara podrien haver estat també en anglés per allò de la universalitat, però crec, és una greu patinada, que cap text del llibre estiga escrit en l'altra llengua oficial del poble i del mateix ajuntament, el valencià.

L'article primer punt dos del Reglament de Normalització Lingüística de l'ús del Valencià a l'Ajuntament de Castelló, que data del temps de l'alcalde Daniel Gozalbo, ho deixa ben clar: "Normalitzar l'aplicació del valencià a l'Administració Local de l'Ajuntament de Castelló de la Plana, abastant els àmbits d'ús lingüístic general i per tant d'ús intern, de relacions amb els administrats, relacions institucionals, avisos i publicacions..."

I si com diu l'article dos del mateix reglament, "el valencià és la llengua històricament pròpia de Castelló", que una publicació de memòria d'un temps i uns esdeveniments ocorreguts al nostre poble, no incloga els textos en la llengua històrica de Castelló, és una greu patinada de la qual caldria buscar responsables i sobretot solucions.

Per això considere encertat i aplaudisc el fet que dos dels regidors de la darrera corporació, concretament dos representants de Castelló en Moviment, el senyor Xavi del Señor i la senyora Anna Peñalver, per demostrar la seua disconformitat amb el fet, i coherència amb el que l'ajuntament ha de mantenir, retornaren l'àlbum al consistori.

És possible que l'actual regidor delegat de Plurilingüisme i Foment del Valencià, el senyor Francesc Mezquita no haja intervingut ni en l'edició ni selecció de textos, però com a responsable de l'àrea hauria de donar la cara i les explicacions pertinents i, trobar una solució a la "patinada municipal", tots eixiríem guanyant, o no?

dissabte, 7 de setembre del 2019

Hui és un bon dia...


En aquest cap de setmana, des d'ahir i fins demà, la ciutat celebra el 768 aniversari del trasllat des de la muntanya i Castell Vell fins al pla, tot i que l'ajuntament al díptic editat per donar a conéixer i promocionar les moltes activitats per celebrar l'efemèride, o tracta com a aniversari de la fundació de la Vila de Castelló, històricament discutible, doncs la ciutat no va ser fundada si més no traslladada, doncs allò que Jaume I va atorgar al seu lloctinent, és ben sabut, fou un privilegi, el del trasllat.

Però deixant a banda si són 768 anys de la fundació o del trasllat, he considerat que hui era un bon dia per a conéixer més de prop el Castell Vell, els orígens de Castelló, la fortificació, bressol i llar pairal dels castellonencs, doncs la recent restauració del Castell, ha permés la seua posada en valor, i l'audiovisual i audioguia del Centre d'Interpretació, juntament amb la visita a unes ruïnes amb gran significació simbòlica per a la ciutadania, ens ajuden a apropar-nos al ric llegat històric heretat dels nostres avantpassats.

Aquesta vesprada m'haguera pogut acostar a veure l'espectacle de justes medievals que per honorar la Regina Violant se celebraven a la plaça de bous, o a la lectura pública del "llibre dels fets", o Crònica de Jaume I, obra que de forma autobiogràfica narra la vida i esdeveniments més importants en la vida del Rei, o a la desfilada costumista medieval, però no, he decidit, tot i que personalment ja l'havia visitat fa uns mesos, acostar-me al Centre d'Interpretació del Castell i després de contemplar els panells expositius i l'audiovisual, fer la visita autoguiada al recinte del Castell.

Com era sabedor que el recorregut disposava d'un panell d'inici i sis parades senyalitzades sobre la història, la morfologia, la funcionalitat i les tècniques constructives del Castell Vell i que allò, ficant-li un pessic d'imaginació i una mica d'intriga, agradaria als més menuts de la família, els he convençut perquè m'acompanyaren, -en realitat el que volia era que ells recordaren i associaren el dia i data de hui al fet de la visita-, i així, amb poca gent i bon clima, hem gaudit d'imaginar l'albacar, l'alcassaba, la casa andalusina, el poblat i el territori a la vegada que trepitjàvem el sol que en temps passats havien trepitjat moros i cristians.

I si, ara, retornats novament a casa, encara comentem allò que a cadascú li ha resultat més curiós, sorprenent o simplement interessant; tota una experiència singular ha resultat aquest passeig per la història en un dia tan assenyalat com hui i amb l'al·licient afegit de la caiguda del sol...

Castelló és història i tradició i cal mantenir tots dos vessants actius, ja que hui més que mai cal recordar que qui perd llengua, cultura, història o tradició, malauradament i sense remei perd la seua identitat. M'ha semblat una bonica manera de celebrar aquests 768 anys...

divendres, 6 de setembre del 2019

Margalló.


Des de fa una bona temporada estic suscrit al servei de notícies dels Espais Naturals de la Comunitat Valenciana, PARCS NATURALS i sovint rep informació de les diferents activitats que es realitzen en cadascun d'aquells espais.

Hui mateix se m'informa que al Parc de la Serra d'Irta, al municipi de Peníscola, s'obri al públic una exposició que amb el títol "El clim o crin vegetal es feia al teu poble", i que romandrà oberta fins al pròxim dia 30, ens mostra els aprofitaments d'uns recursos naturals que ja formen part del ric patrimoni etnogràfic.

La recol·lecció del margalló i l'obtenció d'una fibra vegetal anomenada clim o crin, ús que va promoure la proliferació d'indústries en la zona i que van donar treball a molta part de la població.

I és que el margalló, palma nana o palma margallonera, Chamaerops humilis, és una planta endèmica de la zona mediterrània, molt estesa per les nostres muntanyes litorals, tant que fins i tot la serralada del desert pren el cognom de "les palmes" per l'abundància d'aquest arbust i que també en l'actualitat serveix com a planta ornamental de jardins particulars i trobem en algunes places del poble, ja que si rep les atencions necessàries, pot arribar a superar els tres metres d'alçària.

Nosaltres, els qui allà pels anys 60 del segle passat eren "xiqüelos", sabíem de la seua vàlua com a element comestible, sobretot la part central i baixa, la medul·la o tronxo, que xuclàvem directament o el sucàvem amb mel. També alguns es menjaven els seus fruits, els dàtils, amb una dolçor asprívola i molt astringents, que popularment es coneixen a Castelló com a "dàtils de gos" o "dàtils de rabosa", perquè es diu que formen part de l'alimentació de les raboses o perquè en ser un arbust baixet, els bé fàcilment als gossets, en acostar-se, alçar la poteta.

El seu valor ecològic resideix en la seua resistència a la sequera. Les fulles, conegudes amb el nom de llatra, són grosses, en forma de ventall i eren les que tallades tendres i assecades posteriorment, s'usaven antigament per a la confecció d'escombres, estores, cabassos i altres estris domèstics. De manera que cada estiu, els camperols d'alguns pobles, sembla que els de la Serra d'Irta, ací a Castelló jo no ho havia sentit mai, procuraven abastir-se de fulles de margalló que, després d'haver-les blanquejades amb sofre, entrellaçaven formant tires que cosien entre si per fer cabassos.

Sembla que com a material d'artesania, la palma al tenir un tacte agradable, a diferència de l'espart, que punxa més s'emprava també per a confeccionar elements que ara anomenaríem "més fins".

De totes maneres per saber-ne més del cultiu, de les seues curiositats, de la seua història, en definitiva de la planta ara és un bon moment d'acostar-se no només a les nostres muntanyes i observar els margallons directament, si més no acosteu-vos a Peníscola, a Irta i millor encara al centre d'interpretació del parc, de segur que no us penedireu.