L'or negre de la Plana.

Quan escoltem aquestes dues paraules, "or negre", ens ve a la memòria ràpidament la paraula petroli, i és que en aquests temps actuals i en països com el nostre, la dependència d'aquest hidrocarbur no renovable és total, de manera que llevat que es trobaren nous jaciments, diuen els que entenen, que les reserves mundials duraran aproximadament una quarantena d'anys, fent que el preu, tot i que no para d'oscil·lar, en funció de la seua producció i consum, cada dia que passa és més i més alt, repercutint en tota la nostra economia diària.

Si des de l'antigor i per molts anys l'or va ser el metall més cotitzat i considerat un bé econòmic de primer nivell, escàs i costós, amb valor per si mateixa, des que la societat va començar a dependir de l'energia, el petroli va anar fent-se "l'amo"...

Però jo hui no voldria parlar ni de l'or, ni del petroli com a or negre. Hui voldria fer-vos partícips d'un fet que vaig presenciar no fa massa dies i que m'ha portat d'una cosa a una altra i acabant parlant de l'or negre.

Al meu poble, a les terres del secà i per molts anys, des del segle XV i fins ben entrat el XX, l'activitat econòmica agrícola fonamental se centrava en el cultiu de la vinya, l'olivera i sobretot de la garrofera, que diuen va arribar d'orient i va proporcionar aliments i recursos a moltes generacions de persones i animals, gran aliada enfront de les severitats del clima, invulnerable a sequeres i gelades.

Però malgrat ser un arbre robust i fàcil de conrear a partir dels anys 60 del segle passat la disminució dels animals de treball, els costums canviants del llaurador, la disseminació dels arbres i la dificultat d'accés, juntament amb altres causes, va fer que malgrat l'ús de la polpa com principal aliment del bestiar i del garrofí com a producte base per obtenir farina, xarop o xocolata, a més a més de l'ús com a ingredient per la fabricació de paper, o per les indústries, farmacèutiques, tèxtils o químiques, el preu anara en continu descens, i Castelló passara de ser la segona província productora d'Espanya a l'abandonament total del cultiu.

Però, vet per on els temps canvien i, com us deia fa uns moments, la setmana passada vaig ser partícip d'un fet inusual; als peus de l'ermitori de la Magdalena, a tocar del camí que enllaça amb "la pedrera" unes quantes garroferes, resistint el pas del temps oferien, ara és el moment, el seu fruit que, no sé si per un treballador municipal, possiblement no, o per un "aprofitat", era recollit en sacs i disposat per ser la seua posterior venda. Insòlit?

Sembla que no tan forassenyada era la idea. Recollir les garrofes aquest any s'ha convertit en rendible. El garrofer d'oblidat ha començat a ser novament venerat, i és que el seu preu de pagar-se a 20 cèntims el quilo, aquest any supera l'euro.

La raó la trobem en l'alta demanda del garrofí, molt apreciat per la indústria alimentària per a l'elaboració de nombrosos productes i també per la indústria cosmètica. És tal la demanda d'aquest producte, que s'està pagant en aquests moments a 12 i 14 euros el quilo, quan fa un any el seu preu estava al voltant dels sis o set, i fa un lustre no superava els dos euros.

Aquest "boom" de la garrofa no crec arribe a portar la recuperació de les nombroses extensions abandonades pels agricultors, però resulta del tot curiós que ajudats, tal vegada per les generoses pluges del darrer any, els garrofers tornen a estar de moda i les garrofes siguen novament recollides. No crec siga cap delicte fer-ho en aquells indrets o terrenys abandonats, però.... atenció possibles "aprofitats", no tots els garrofers que resten al nostre terme estan abandonats, alguns llauradors encara els mantenen. Si s'agafen sense permís es cau en delicte.

Difícil delimitar quan si, i quan no, quan és una llàstima que és perga la collita i quan és un robatori... L'or negre de la Plana sembla reviscolar i amb ell les possibilitats i els problemes, qui ho anava a dir fa només uns pocs anys! La roda del temps avança...

 

Tens carnet?

Dins el món de les activitats professionals des de sempre hi ha hagut una clara distinció entre aquelles que genèricament diem intel·lectuals, que necessiten uns estudis més o menys llargs, complexos i variats abans de poder exercir-les amb garantia, i aquelles altres que sota el nom de manuals basen l'aprenentatge en la pràctica, per un temps més o menys llarg, al costat dels anomenats "mestres".

A mesura que la història ha anat avançant ha fet créixer la necessitat de formació en totes les professions i, l'obtenció de títols que demostren l'adquisició de coneixements s'ha fet més que necessari per a desenvolupar amb professionalitat qualsevol classe de feina.

Tot i això encara trobem professionals en la vida diària que desenvolupen de manera eficient la seua activitat laboral sense necessitat d'haver cursat estudis, cas per exemple entre molts d'altres dels pintors, manobres, mossos d'hotel, cambrers, picapedrers o llauradors que han aprés la seua professió amb la pràctica diària al costat d'altres amb més experiència i moltes hores de dedicació.

Per regular una certa formació "acadèmica", en moltes ocasions innecessària, aquestes professions considerades per exercir-les "sense necessitat d'estudis" s'han regulat de tal manera que, per desenvolupar-les de manera legal, cal assistir a "cursos, cursets o cursillos" i, superades algunes proves, obtenir un carnet.

Així van nàixer en el seu dia els carnets de manipuladors d'aliments o de productes fitosanitaris, de "carretillers", socorrista, de gestió de magatzems, d'animador cultural, d'operador de grua, de soldador, de carnisser, de lampista, de vigilant de seguretat o de treballador de la llar, entre els més coneguts.

Ara, hui, m'assabente que per ser mariner-pescador també fa falta "tenir carnet", una targeta professional necessària per a qualsevol tripulant d'un vaixell pesquer, que no siga el o patró o el cap de màquines que necessiten formació més completa, que acredite la capacitació professional del mariner i li permeta exercir la seua activitat a la barca.

Fins no fa massa anys, l'experiència era la mestra. Aquell grumet que volia formar part d'una "quadrilla de barca", generalment fill de pescador, s'enrolava des de ben menut, si fa o no fa a partir dels 16 anys, i aprenia les rutines diàries d'aquells que tenia al costat; tot el referent al llançament i recollida de xarxes amb rapidesa i precisió, la vigilància de les bobines que deixen o recullen les sogues i els cables que subjecten les xarxes, el control de les cadenes i les boies, la classificació de la pesquera per espècie i talla ... i era el pas del temps i la mateixa mar qui a la fi, el feia "mariner-pescador professional".

Ara no, ara cal demostrar la capacitació professional, tenir targeta, disposar d'un carnet expedit per un centre docent autoritzat per la Conselleria o per l'autoritat pesquera després d'haver superat "un curset".

I dic bé, "un curset", una formació tant bàsica que crec difícilment capacitarà professionalment, ja que tot i ser el seu contingut teòric molt complet, amb mòduls que abasten temes que van des del coneixement dels diferents elements i equips del vaixell, fins a la protecció del medi marí, passant per serveis de guaita i guàrdia, operacions de maniobres i càrrega i descàrrega o manipulació i conservació de la pesca, la seua curta durada, entre 20 i 30 hores, mai pot garantir un aprenentatge eficient.

Aleshores, surt el dubte: no serà una altra manera de traure uns diners a aquells que vulguen ser pescadors? I és que, el curset que, per primera vegada s'impartirà les setmanes vinents a Castelló, fruit de l'acord entre l'ajuntament, Port Castelló i la Cambra de Comerç, no serà gratuït, per 25 hores de formació caldrà abonar 75 euros, als quals, després, en cas de superar les proves i obtenir el certificat, el pescador, previ pagament d'11'75 euros haurà de canviar-lo per la targeta professional, pel carnet definitiu, que tindrà una validesa fins als 50 anys del mariner, a partir de la qual caldrà renovar-lo cada 5 anys.

A partir d'ara la pregunta "tens carnet?" arriba també als homes de la mar, i a la cartera del pescador que, malauradament, per allò de la crisi pesquera, cada dia costa més que arriben els euros, ara arriba per quedar-se un nou carnet...

Ahir bous... hui futbol.

Tot i que no fa molts dies van finalitzar els jocs olímpics, l'esdeveniment esportiu internacional de més gran importància en què participen atletes en diverses competicions, que va mantenir davant els televisors a milers de persones durant hores i hores, fins i tot en algunes ocasions i per allò de la diferència horària a altes hores de la matinada, i que aquesta mateixa setmana es donarà l'eixida a la ciutat de Burgos de l'edició número 76 de "la vuelta", la carrera ciclista en ruta per etapes més important, disputada al llarg i ample de la geografia espanyola, que tornarà a lligar-nos a molts castellonencs a butaques i sofàs les properes vesprades, cal rendir-se a l'evidència, i acceptar que, ni l'atletisme ni el waterpolo, passant pel bàsquet, la gimnàstica o la natació, ni l'esport de la bicicleta arriben a atraure i mobilitzar tants aficionats i espectadors com els bous i el futbol, que són els espectacles més multitudinaris i que més afició desperten al nostre poble.

Centrant-nos en l'àmbit provincial, ahir mateix parlava en aquest blog de tot el que representa el món del bou als nostres pobles i de com de malament ho estan passant els aficionats, per allò de la covid, i de les mesures, "parxes", que algunes localitats reinventen per poder celebrar aquest tipus d'espectacles.

Hui, el futbol pren el protagonisme en les meues reflexions, perquè una localitat, un poble provincial, Vila-real, ocupa per allò del futbol, les portades de tots els mitjans esportius internacionals i obre tots els informatius d'arreu del món, després que ahir al National Football Stadium de Windsor Park en Belfast, a Irlanda del Nord, el Vilarreal CF, campió de l'Europa League, i el Chelsea, campió de la Champions League, s'enfrontaren en un electritzant partit pel títol de la Supercopa d'Europa, amb la victòria dels anglesos, a la tanda de penals després que el 1-1 no es mogués al llarg de 120 minuts.

És veritat que m'agrada més el futbol que els bous i que en cas d'haver de triar aniria abans a veure un Madrid-Barça que un "mano a mano" El Juli- Morante; en definitiva mai m'he considerat allò que s'anomena popularment "forofo", és a dir seguidor entusiasta i incondicional de cap torero, ni de cap equip, tampoc del Villarreal.

Però la situació familiar, tenir un fill periodista de la Cadena Ser, corresponsal provincial del programa esportiu més escoltat de la ràdio espanyola nacional i un emblema de l'emissora "Carrusel Deportivo", fa que sobretot en les retransmissions com la del passat 26 de maig, final de l'Europa League, o la d'ahir de la Supercopa, seguisca la retransmissió, el seu èmfasi, transportant-me amb els seus comentaris al mateix estadi, seguint el joc i convertint-me, sense adonar-me'n en un aficionat més, gaudint i patint a la vegada, i pensant que l'equip, i també el periodista, estan fent història del club, del poble i de Castelló.

No sé ben bé on resideix la virtut del programa, tal vegada siga el tractament que li donen a l'esport aquells professionals que juntament amb Xavi Sidro, aconsegueixen transportar-nos als estadis i fer-nos viure allò que passa als terrenys de joc sense veure-ho, només amb la força de la paraula.

Siga el que siga, ahir i sense ser "futbolero", van aconseguir novament que me n'anara al llit nerviós i una mica més tard del que per mi és habitual. La força del futbol i dels professionals de la ràdio van ser els culpables.

Hui, aquest matí, passades unes hores, i assumida l'honrosa caiguda del Villarreal enfront del totpoderós Chelsie, cal felicitar l'equip de la Plana Baixa i deixar constància que va tornar a fer-se història a Europa, a la vegada que felicitar individualment i també com a equip, com a grup, els professionals esportius de la SER, perquè les seues retransmissions, encapçalades per la d'ahir, quedaran sempre unides a la cultura social del nostre poble. Endavant, que la història continua i en dos dies comença la lliga...

 

Sospesar, sospesar i... decidir!

Diu la tercera de les accepcions que mostra el diccionari de la llengua de la RAE que "sospesar" és "examinar amb atenció el pro i el contra d'un assumpte". D'altra banda, el mateix diccionari en buscar la paraula "balança", tot i que fa constar que està en desús, presenta un segon significat, "comparació o judici que l'enteniment fa de les coses", i és que hui, aquest matí, en llegir un dels titulars de la premsa local, aquestes dues paraules m'han vingut com un llamp a la memòria.

El titular diu en concret: "els ajuntaments defensen que l'organització de bous al carrer revitalitzen els municipis". És veritat que el correbous és, a molts pobles de l'interior de la nostra província i també en alguns costaners, la festa més popular dels actes que, generalment dins les festes patronals, solen desenvolupar-se majoritàriament a l'estiu, atraent veïns i forasters.

Els bous al carrer, paralitzades les celebracions festeres en molts municipis des de l'inici de la pandèmia, ja l'estiu del 2020 van desaparèixer de les festes i dels carrers, i ara, per segon any, es presenta el dilema de la seua celebració o no. Els alcaldes i alcaldesses dels pobles tradicionals de festes amb bous es troben enfront del dilema, amb discrepàncies...

D'una banda cal recolzar els ramaders que estan passant possiblement un dels moments més difícils dels seus darrers anys, d'altra és ben cert que aquest tipus de celebracions atrauen forasters, estimulen l'hoteleria i beneficien els comerços, tendes, bars i restaurants d'aquells pobles, però també és ben cert que l'augment dels contagis, està demostrat, es dóna en les reunions de tipus social, en les aglomeracions de gent..., motiu pel qual al costat de pobles que han decidit seguir sense celebrar aquest tipus de festejos, altres, han decidit, amb un criteri semblant, seguir endavant, emprant-los com a estímul per uns sectors molt castigats pel coronavirus.

Benassal, L'Alcora, Nules, Onda, Torreblanca o Morella, per citar-ne només alguns, tot i que amb moltes restriccions, començant per la més curiosa, "fer bous de carrer, però no al carrer" sinó a una plaça, a un recinte tancat, estant a favor del retorn, tornant els bous a ser l'epicentre dels actes festers, d'acord amb les mesures autoritzades per les autoritats sanitàries, mentre que altres, cas de Llucena consideren que com que no s'ha acabat la pandèmia, no és ara el millor moment per reprendre la festa, ja que l'ambient que es crea al seu entorn afavoreix la proliferació de conductes reprovables pel que fa a consum d'alcohol o altres productes, conductes que poden contribuir a la transmissió de la Covid 19.

I mentre una dotzena de pobles de la província, sospesant els pros i els contra decideixen fer bous aquest mes d'agost, altres, molts més, aposten per no fer-ne, tot quan segons Vicent Nogueroles, president provincial de la federació de bous al carrer, espera que siga a partir de l'octubre, gràcies a la vacunació massiva, quan deixant enrere la polèmica, puguen celebrar-se actes taurins, ara si, en espais oberts, al carrer, com sempre.

Mentrestant "sospesar" és la paraula. Decidir és una gran responsabilitat i la realitat ens diu que a hores d'ara, sembla que, tot i les diferents pressions, sobretot econòmiques, majoritàriament als nostres pobles, s'està actuant amb seny, ja que la reducció de festejos taurins és un 90% menor que el 2019, darrer any que podem considerar com a normal.

No crec, com a arribat a afirmar algun alcalde que "s'empre la pandèmia per a atacar al món del bou", més al contrari, cal mantenint la prudència, sinó ajornar, almenys canviar, per uns mesos més, la celebració dels bous al carrer en la seua forma més tradicional per actes taurins en llocs delimitats, permanents o portàtils amb el màxim control.

En definitiva i com deia al començament cal sospesar si els possibles beneficis a obtenir fan assumible els riscos als quals, vulguem o no, cada poble, el veïnat i la societat s'exposa...

Casualitat...

Sabia d'antuvi que el meu escrit-reflexió d'ahir dijous "penjat" en aquest blog, sobre la sorpresa que està causant entre el veïnat la decisió del bisbe López de separar?, jubilar?, o donar descans?, de la tasca pastoral que mossèn Francés ha portat en els deu darrers anys al priorat de la basílica de Lledó, despertaria, a les xarxes socials, comentaris de tota classe; des d'aquells que per expressar la meua opinió m'ataquen de "simple, pueblerino o maniqueo i formar parte de una iglesia tridentina", fins a aquells altres que afirmen que les meues paraules "són sàvies, encertades i reflecteixen el que pensa molta gent de Castelló".

La veritat és que agraïsc tots els comentaris, però en realitat, tal com vaig afirmar a l'encapçalament d'aquest blog en el moment de la seua creació el març del 2014, i mantinc en l'actualitat, el que escric, l'essència del blog, són tan sols "opinions, reflexions i cavil.leos d'un amant del poble, la cultura, les festes i les tradicions. Que li agrada seguir el dia a dia, prendre-li el pols a la ciutat, i sobretot que estima la seua gent i allò que és de tots, com si fora seu...", per la qual cosa, entendreu que sentint-me afalagat per "les visites" rebudes als posts, el que allò que dic puga despertar en uns i altres opinions a favor o en contra, ni em fa veure millor ni, per descomptat em lleva el son.

No solc escriure dos dies consecutius del mateix tema, no és el meu estil, m'agrada ser més variat; només cal que repasseu els escrits per comprovar-ho. Hui, sense ser cap excepció, vull reflectir un fet que, la casualitat ha volgut estiga també directament relacionat amb Lledó, la basílica i tal vegada el mossén, o no?, que no és altre que la constatació de la fallida que presenta el web oficial de la basílica www.basilicadelledo.es

És més que normal que en ple segle XXI Lledó dispose d'una pàgina web oficial, d'una pàgina electrònica, com és el cas de moltes altres basíliques arreu del País, cas de l'Almudena, Guadalupe, els Desemparats, la Sagrada Família, o inclús la mateixa Papal de Sant Pere de Roma al Vaticà.

Una pàgina capaç de contenir text, so, vídeo, programes, enllaços, imatges, hipervincles i moltes altres coses, adaptades per l'anomenada Wolrd Wide Web, una pàgina, el web de Lledó, al que he accedit en algunes ocasions mitjançant un simple navegador.

Ha estat una casualitat que hui, amb la intenció de veure com el web oficial de la basílica www.basilicadelledo.es tractava el proper canvi prioral, m'adonara que en intentar accedir al mateix, aquell presentara problemes, que "no funcionara". Naturalment, desconec des de quan està inoperativa, així com quin serà el motiu, i si el o els responsables del seu manteniment, actualització i bon funcionament se n'hauran adonat. Supose que si i s'estarà en procés de restauració.

Si fóra malpensat diria que "s'ha desconnectat" a propòsit, que ja vindran temps millors i que qui  vinga després com a responsable prioral prenga la decisió que considere oportuna sobre el seu contingut i funcionament, però em nego en rodó a pensar que aquest és el motiu, més al contrari, pense que "la caiguda del web" ha pogut ser per fallida del "harward", fallida del proveïdor que la sustenta o de seguretat, en definitiva, que ha estat una casualitat, que justament s'ha donat en aquest moment una mica convuls per la situació dels propers canvis.

Són molts els que sostenen, en un sentit estricte, que la casualitat no existeix, que només són coincidències espacials o temporals les que fan coincidir de manera aleatòria els fets, però jo, en aquest cas, no ho considere així, estic convençut que ha estat una casualitat i espere que més prompte que tard, la pàgina torne a estar operativa i a l’abast de qualsevol veí o foraster que vulga fer alguna consulta al seu més que interessant contingut.

 

Sorpresa...

Conec Josep Miquel Francés des de fa aproximadament 50 anys. Vam coincidir per primera vegada al moviment juvenil "Yu-Vi" dels frares de la Ronda, tots dos adolescents amb inquietuds que buscàvem, com altres, un sentit a la vida.

Des d'aleshores, amb més o menys relació, les nostres vides han caminat en paral·lel i coincidit en diferents moments puntuals, destacant, per allò de les amistats comunes, el comboi cultural del "Betlem de la Pigà" o la implicació en la recuperació de la Tornà de la romeria de les canyes.

Com a persona de gran i ampla formació acadèmica i facilitat de paraula, no li va resultar difícil triomfar a la vida, però renunciant a una més que probable carrera plena d'èxits "humans", va prendre, als 40 anys, la decisió de la seua vida, consagrar-se a Déu i al poble i, abandonant una vida laica, "va cantar missa" a la parròquia de la Trinitat, corria l'any 1995.

D'aleshores ençà la seua trajectòria personal, per aquells que el coneixíem, va començar a fer un gir radical. De ser una persona reivindicativa, defensora de la llengua, renovadora, amb esperit crític, va fer-se més conservador i tradicional dins el món de l'església oficial, defensant idees que per alguns ens resultaven del tot incomprensibles en la seua forma i manera de ser i pensar anterior.

L'any 2010, després de 15 anys de sacerdoci, i estan ocupant el càrrec de rector de Betxí i ser el cap de premsa del bisbat, i amb motiu de la reorganització de la diòcesi que va fer el bisbe Casimir López, tots els fidels vam alegrar-nos i, considerar com a premi, el nomenament de Josep Miquel com a prior de Lledó en substitució de mossèn Vicent Agut.

Aquell nomenament, tot i despertar alguns comentaris sobre la pugna amb mossèn Joaquim Guillamón per càrrec, va ser motiu de gran satisfacció no només en els mitjans religiosos, també en els culturals, socials i polítics de la ciutat.

La seua empremta aviat va notar-se, duent a termini en aquests deu anys importants transformacions en la basílica, tant des del panorama pastoral com des del punt de vista cultural. Però tot no van ser flors i violes, d'una banda el 2017 va perdre el privilegi de "ser funcionari municipal", d'altra no sempre les relacions amb els representants de la confraria de la Verge han estat fàcils, a la vegada que la salut tampoc l'ha acompanyat sempre en aquests anys.

Tot i això, l'estima per la terra i les tradicions  han presidit i guiat  l'esperit de Josep Miquel, mantenint-se com a preste de la romeria de les canyes; l'any 2008 de la mà de l'amic, company fester al carrer sant Blai i regidor del PP, va ser "pregoner" i mai ha parat d'impartir magisteri amb publicacions o conferències per apropar la història de la ciutat en general i de la basílica en particular, al poble de Castelló.

Però hi ha un refrany que diu "cada mestre té el seu llibre" en referència a què cada persona segueix unes premisses particulars, la seua manera de ser... i aquesta, la de Josep Miquel a Lledó l'ha portat entre altres accions al llarg d'aquests 10 anys, a atapeir de quadres, escultures, banderes, gerros de flors, caixetes, guardioles, caixes d'espelmes elèctriques, cartells o expositors d'objectes religiosos a la venda, convertint Lledó en un aparador recarregat, barroc i gens arrelat amb allò que diu el Papa, que la pobresa ha de ser el centre de l'evangeli.

Tal vegada per haver-hi arriba on ha arribat o no, tal vegada per assolir una edat de jubilació o no, tal vegada per la seua delicada salut o no, tal vegada pel seu excessiu barroquisme o no, tal vegada per... el cas és que entre els canvis diocesans publicats ahir pel bisbat en relació amb els propers nomenaments i cessaments, destaca el sorprenent canvi de mossén Francés per mossèn Guillamón.

Segur que mossèn Guillamón "tindrà també el seu llibre" i si aquest segueix en la línia que portava en els darrers anya en Sant Pasqual, a Vila-real,  prompte veurem canvis en Lledó. Naturalment s'han de mantenir els símbols de basílica, el conopeu o ombrel·la i el campanil, col·locats de forma visible al costat de l'altar major, però estic segur que molts dels objectes abans esmentats i que ara envolten l'altar i ocupen fins al darrer racó de la basílica, amb el pas del temps, d'acord al nou prior, desapareixeran. La senzillesa i espiritualitat tornaran a Lledó, o no? Poc viurà qui no ho veurà...

Amic Josep Miquel, el temps avança per tots, nous models són necessaris, nous aires per la basílica. Serà aquesta una decisió encertada del bisbe? És evident que la substitució ha despertat desconcert entre els castellonencs perquè ningú ho esperava, però al darrere d'aquesta decisió, d'aquesta sorpresa, segur que el bisbe ha pensat que hi ha motius més que necessaris...