La geladora.

S'acaba juliol, el primer mes complet de l'estiu i segons acabe d'escoltar a les notícies, a Castelló ha estat el mes més càlid de mitjana des que es tenen registres, superant-se els 27 °. Que faça calor a Castelló a l'estiu és el normal i el previsible, el refranyer ens ho recorda, "a l'estiu tot el món viu" o "a l'estiu a la fresca".

Tot i que les onades de calor són cada cop més freqüents, des de sempre, per combatre la calor els castellonencs hem tingut moltes alternatives, des de ficar-nos a remulla o emprar el palmito passant per l'ombra de l'emparrat o figuera a l'alqueria o maset, el meló d'Alger i el gelat.

Tal vegada per allò del màrqueting i el progrés, el món del gelat com a element per fer front a la calor, ha estat un dels que més ha evolucionat en els darrers 50 anys. No només per la gran quantitat de sabors i varietats existents al nostre abast al mercat professional, a quin més exòtic i variat: de pernil, de caviar, de truita, d'all, de cervesa, de xoriç, peix o pizza.., alguns dels quals no deurien ni d'existir; si més no, també per la facilitat de "fer gelat a casa" amb màquines d'allò més sofisticades i receptes senzilles que, faciliten i molt la tasca i ho fan tot pràcticament sol.

Encara recorde quan a casa, el gelat a l'estiu era "objecte de festa". Es preparava i menjava els diumenges, i la seua elaboració comportava tot un ritual que començava anant a comprar el gel i netejant i preparant un element que assolia tot el protagonisme en els mesos de juliol i agost, passant a un segon pla la resta de l'any, la geladora.

Un aparell que consistia en un cubell de fusta, en el qual i, en posició vertical, es col·locava un cilindre metàl·lic buit amb tapa, de diàmetre menor que el cub, que quedava fix al centre. Dins del cilindre hi havia un eix amb unes paletes laterals. A la part superior del cub s'acoblava un mecanisme que fixava el cilindre, el contenidor del producte a gelar, i que mitjançant uns engranatges cònics  i una maneta lateral, permetia girar tant el recipient metàl·lic com les paletes interiors dins del cilindre a diferent velocitat.

El procés era ximple, una vegada es tancava el cilindre i es col·locava al seu lloc dins el cubell, s'envoltava de gel picat amb sal. Després es feia donar voltes a la maneta i al cap d'una estona, de vegades força llarga, el gelat estava fet. La sal feia que el gel es fonguera i reduirà la temperatura en el procés, a causa de la depressió del punt de congelació i el cilindre es refredara més de pressa; però també, a vegades, si el cilindre no es tancava bé, el resultat era "un gelat salat", amb la consegüent pèrdua del temps i els diners.

Perquè el gelat, aleshores havia de ser dolç. El més popular era "el mantecao", un gelat-base compost d'ou, sucre, llet,  canella i llimona, i al que en algunes ocasions se li afegia un xarop o essència de qualsevol gust o fruita.

De segur que alguns de vosaltres probablement guardeu en la nostra memòria el record dels deliciosos gelats que es feien a casa amb la geladora, tenint viva encara la imatge de quan ens tornàvem, ara un ara l'altre, majors i menuts, a donar voltes, voltes i més voltes a la maneta per aconseguir "quallar" aquell producte que, quasi per art de màgia, en obrir el cilindre veiem com havia sofert tota una transformació, a la vegada que hi havíem de tenir cura "del foradet" per on pixava la geladora, és a dir,per on eixia l'aigua salada en fondres el gel.

Efectivament, eren altres temps però, com ara, també de calor i d'ajuntar-se la família els dies de festa i gaudir compartint. Vet per on, una notícia de hui mateix, "la calor del mes de juliol", ha estat l'excusa perfecta per recordar, per treure profit d'unes experiències viscudes fa ja un bon grapat d'anys, al voltant d'una geladora... Ummm, que bo!

Femers incontrolats...

Poc més de 107 quilòmetres quadrats és l'extensió que ocupa el nostre terme municipal, un espai geogràfic que confronta pel Nord i Nord-oest i Sud amb els municipis de les comarques de la Plana Alta (Borriol, Benicàssim, Almassora, Sant Joan de Moró), per l'Oest amb els de la Plana Baixa (Onda) i de l'Alcalatén (Alcora) i per l'est, amb el mar Mediterrani, trobant-se la major part d'aquest espai geogràfic sobre el pla al·luvial de la Plana, delimitat d'oest a est en tres franges territorials, secà, horta i marjal.

Em consta que des de fa un bon grapat d'anys els diferents governs municipals que a la ciutat hem tingut han anat fent un, cada vegada major, esforç econòmic i de personal per pal·liar i erradicar un greu problema causat per l'incivisme dels mateixos veïns, el vessament de tota classe de residus en abocadors clandestins, il·legals i incontrolats que, a més a més de greus problemes "visuals", causen, cada dia que passa més greus problemes ecològics de contaminació d'aqüífers i sols.

Malgrat tots els serveis de recollida de fem, deixalles, ecoparc, ecoparc mòbil, que ens costen diners a totes i tos, cada mes, cada setmana que passa, veiem com l'incivisme d'alguna gent està convertint alguns llocs, com el camí de Taxida, la Mota, Bovar, Fondo, el Serradal, la Donació, els marges del Riu, els voltants de Penyeta o altres zones del secà, en grans femers incontrolats.

I si hui parle d'aquest incivisme, dels abocadors i de la seua problemàtica, és perquè ahir en concret, i com un més dels punts que van tractar-se en la participació en l'assemblea de l'associació de la Marjaleria, del nou regidor d'infraestructures i serveis, Sergio Toledo, aquest va fer públic que en són més de 70 els abocadors ilegals que hi ha al terme i que d'ells una cinquantena es troben tot just a la zona de la marjal.

Fa pocs dies va anunciar-se que, per la nova alcaldessa, l'eliminació d'aquests abocadors constituïa tota una prioritat, i presentava una sèrie d'actuacions en matèria de vigilància mitjançant l'ús de drons per facilitar el reconeixement d'aquells infractors, a la policia local i, d'aquesta manera fer efectives les sancions que poden arribar fins als 100.000 euros.

Des de fa moltes dècades els abocaments de residus sòlids de diversos tipus i composició, ha sigut un costum en la nostra societat, sent tirats en qualsevol lloc, però ha estat en els darrers anys quan "el costum s'ha desmadrat". Pot no ser així, però per mi, part de la causa i un dels factors que més ha contribuït a aquest augment ha estat la pèrdua de la presència en el camp dels agents de la Guarderia Rural durant aquestes últimes dècades.

Una furgoneta que descarrega runa en un descampat, uns pneumàtics que apareixen al costat d'una séquia, un moble abandonat en un marge... Fa anys que tractem de minimitzar aquest alifac per a evitar la brutícia i les deixalles en llocs no permesos, però l'incivisme continua instaurat i, el que és pitjor creix amb el pas dels dies.

De vegades, és fins i tot, al costat dels contenidors "oficials" on es poden trobar tota classe de residus i deixalles: restes de materials d'obra, electrodomèstics, mobles, peces de cotxes, restes de poda, etc. Aquests materials requereixen un procés de reciclatge especial i cada vegada és més habitual trobar aquests residus abocats de manera incontrolada en sòl rústic.

El govern municipal ha d'actuar amb urgència per netejar aquests espais i per acabar amb aquesta pràctica incívica, no ho té fàcil, no ho han aconseguit fins ara cap dels governs municipals anteriors malgrat l'esforç i interés mostrat en molts casos pels diferents regidors encarregats. Ho aconseguirà el govern de la senyora Carrasco? D'obtenir-ho s'apuntaria un bon inici. De moment, paraules i bones intencions, aquesta pel·lícula malauradament ja la coneixem...

Tot el meu suport i ànims.

Després d'un bon grapat d'anys en què el PP va governar la nostra ciutat, el 2015 l'anomenat pacte del Grau va donar carta de naixement a un nou govern, que revalidat el 2019 va permetre, al llarg de hui anys, que el PSOE assolira la regidoria de festes i que, iniciara un procés de renovació que va desembocar en un canvi d'estatuts festers, traduït a la pràctica en despullar d'autonomia a la Junta de Festes i fent recaure en el regidor o regidora de torn tot l'entramat fester.

L'acord del Grau i el posterior de Fadrell va suposar que Compromís assumira la política de festes propugnada pel PSOE per no provocar una crisi de govern, tot i que en més d'una ocasió, des del partit nacionalista es defensara la necessitat de mantenir l'assemblea festera com a órgan decisiu i la Junta de Festes com a entitat organitzadora, a la vegada que demanava complir les conclusions del Congrés Magdalener del 2017.

El passat mes de maig les urnes van tornar a donar l'alcaldia al PP i la nova alcaldessa i la regidora de festes es van veure legalment "lligades de peus i mans" a l'hora de fer un gir ràpid a la política festera; d'una banda, volent fer realitat la promesa electoral de retornar l'autonomia als festers perquè siguem els qui, en llibertat, decidim com organitzar les festes, però, de l'altra, els terminis legals fan impossible que aquest canvi puga fer-se realitat ara mateix.

I el temps avança, les festes de la Magdalena del 2024 estan a 218 dies vista, i el mecanisme fester "no pot ni deu parar". Fa unes poques setmanes va publicar-se el calendari del nou cicle fester, elecció, imposició de bandes, presentacions gaiateres, homenatge a les comissions, galanies..., actes que porten tota una estructura i organització al seu darrere, i que lògicament seran enllestides per un "nou equip" fester, que rebent la confiança de l'equip de govern, diuen deixaran treballar amb total autonomia i llibertat per fer les propostes de programació que consideren adients.

Fa uns dies va fer-se pública "la terna" de coordinadors que braç a braç amb la regidora, la senyora Selma, van començar a dissenyar el nou organigrama fester; persones coneixedores de tot el que envolta la festa, responsables en diferents etapes anteriors de les àrees econòmica protocol·lària i organitzativa i sobre les que, inicialment, havia de recaure el treball, el canvi, la nova manera de fer festa.

Crec que aquella elecció va suposar un bon encert per part de la regidora. Les tres persones, si realment les deixen treballar, són allò que anomenem a casa "uns bons puntals", uns bons suports i garantia per iniciar el nou cicle fester.

Però, naturalment, calia fer un nou pas, i aquest va fer-se públic ahir, des de l'ajuntament va anunciar-se el nom de les persones que han d'integrar juntament amb la regidora i els tres coordinadors, l'equip de treball, la nova Junta de Festes?, mentre s'arribe al moment en què es produïsca el canvi d'estatuts i la possibilitat que siguen els membres de l'assemblea els qui elegisquen els representants, fet que s'anuncia per part dels serveis jurídics municipals, no ocorrirà com a molt prompte fins a la propera primavera, després de celebrades les festes de la Magdalena 2024.

Repassant el llistat presentat ahir observem que són 23 les persones que conformen aquest equip, ( 13 homes i 10 dones) procedents de gaiates, colles, ens vinculats, grups de dansa, festes de barris, festes de carrer, confraries i altres col·lectius, amb més o menys afinitat entre ells, amb més o menys trajectòria dins el món de la festa.

Persones que, si d'entrada estan disposats a perdre hores, a ficar l'èxit col·lectiu per damunt del lluïment personal, a treballar desinteressadament, a assumir critiques, encerts i fracassos, disposats a escoltar tothom abans de prendre una decisió, a ser humils, a  no creure's ser el centre i els protagonistes, en definitiva a treballar per a totes i tots dins la festa, de segur conformaran un gran equip que aconseguirà ser decisiu en el futur. 

Aquest si més no, és el meu desig. Des d'ací els done les gràcies per acceptar treballar per Castelló a la vegada que els oferisc tot el meu suport i ànims. Tot siga per la festa de tots i per a tots.

Estómacs agraïts...

Des de sempre, tot i que puc estar errat, he tingut la sensació que, el Senat, l'anomenada cambra alta de l'estat espanyol, no serveix per a res. Entenc que, d'acord amb la Constitució de 1978 desenvolupa una doble funció, d'una banda, servir com a lloc de reflexió o reconsideració oferint la possibilitat d'examinar i, si escau, oposar-se o modificar les decisions de la Cambra Baixa, del Congrés, mitjançant vetos o esmenes, i de l'altra, conseqüència directa de la configuració de l'Estat com a Estat de les Autonomies, és la Cambra de representació territorial. A la pràctica, sembla que és el Congrés dels Diputats el que té un protagonisme clar en la funció legislativa, mentre que el Senat ocupa una posició de segona.

Fruit d'aquesta doble funció la regulació i la llei electoral determinen que la cambra estiga conformada en cada legislatura per "dues classes" de senadors, els electes, aquells que són elegits directament pels ciutadans i autonòmics, també anomenats senadors designats, senadors territorials o senadors de designació autonòmica, que són elegits per les assemblees legislatives de les comunitats autònomes.I

Dels 208 senadors elegits el passat diumenge, 12 corresponen a la Comunitat Valenciana, i d'acord amb la voluntat expressada a les urnes, d'ells 8 corresponen a les llistes presentades pel PP i 4 pel PSOE. També, en el dia d'ahir, en sessió plenària de les Corts Valencianes, van triar-se mitjançant votació secreta els 6 "territorials" que per llei ens corresponen (3 del PP, 2 del PSOE i 1 de Compromís), a proposta dels mateixos partits.

Crida prou l'atenció que en el llistat de senadors electes, i més encara en el dels autonòmics, els "caps de cartell" i, per tant, assegurant-se d'entrada formar part de la cambra alta pels quatre anys vinents, siguen en tots els casos, "figures polítiques" vingudes a menys o, si voleu dir, perdedors, que no semblaven disposats a ser oposició, com són els casos de l'anterior alcaldessa la senyora Amparo Marco, l'expresident Ximo Puig, o el darrer president de les Corts valencianes, el senyor Enric Morera, al costat d'altres que, com el senyor Alberto Fabra, aconsegueixen, des de fa anys, canviant-se de seient, regidor, alcalde, president, senador, diputat... continuar "vivint de la política", el que ens fa pensar que, en moltes ocasions la política no és ideologia, ni gestió, ni principis. Quina llàstima!!!

Per descomptat, que hi ha gent que fa política per vocació de servei públic, jo podria ara i ací presentar una llarga llista de dones i homes desinteressats que tracten de fer que la política funcione, però, és clar i molt sospitosos que, per allò que escoltem pels carrers aquests dies, "estómacs agraïts", "vividors del públic" o "cementiri d'elefants", tal vegada, o no?, alguns d'aquests nous senadors, busquen pel seu futur més proper ser uns escalfa butaques o vividors a costa dels ciutadans. Almenys és el que pot semblar vist des de fora...

Una cosa és fer política i una altra totalment diferent és viure de la política. Hi ha un mètode molt clar per saber diferenciar el polític que fa política del qui viu de la política: avaluar el que ha fet. Mantenir-se en el poder per damunt de tot, a parer meu, és trencar l'ética de la responsabilitat, és egoisme i cinisme, és, permeteu-me el terme, eròtica del poder. Rares són les persones vividores de la política que lliurement es desenganxen, deu ser molt atraient quan, a alguns, tant els hi costa, en un moment concret, "fer un pas al costat", deixar pas a uns altres...

Siga com siga, i vist el "ball" d'aquests dies, crec és el moment de tornar a plantejar-se canviar les estructures socials i productives, i, tal vegada plantejar-se el valor real del nostre Senat, i buscar un canvi profund de valors que porte a tots, i sobretot a aquells, "estómacs agraïts", a ser valents, amb gestos generosos i accions concretes, treballant i no només deixant-se veure de tant en tant, assumint la part de responsabilitat en aquesta societat que a cadascun li correspon. Només així, la política arribarà a ser, del tot, eficaç i creïble...

Foc.

Altes temperatures i absència quasi total de precipitacions porten, inexorablement a la sequera, un període extens de temps en el qual un territori pateix una deficiència en el subministrament d'aigua.

Si a la calor i la sequera li afegim el vent, tindrem els aliats perfectes pels incendis. Ara. En aquests mesos de l'estiu quan tots aquests elements "se n'ixen de mare", la natura es converteix en un veritable polvorí.

Ho acabe de veure a les notícies, tot el Mediterrani està en flames, el foc s'escampa per Itàlia, Grècia i Argèlia. La situació sembla ser crítica a Rodes, Corfú i la regió de Magnèsia, també a Sicília i Calàbria, i a la regió muntanyosa de Kabylie a Argel. Tampoc Tunez ni Portugal se'n salven.

Diuen els meteoròlegs, que són els que entenen, que és conseqüència del canvi climàtic, que les temperatures extremes i la poca pluja d'aquestes setmanes, son la "nova normalitat" i que cal acostumar-se a lluitar contra un enemic imparable que, sembla ha vingut per quedar-se, el foc.

A hores d'ara, després dels darrers ensurts de Gran Canària i Zamora, que van afectar principalment i respectivament els municipis de Tejada i Morales del Vino, sembla que no  hi ha cap incendi actiu fora de control, però el país es troba gairebé íntegrament en risc extrem de patir-los.

La nostra província i el nostre terme municipal en concret, al llarg de la història ha presentat  i presenta gran risc i greus incendis; no faré un repàs extensiu, per això estan les hemeroteques, però abans de centrar-me en un foc del qual hui es compleixen 134 anys, només voldria recordar que, en aquest 2023, hem sofert al terme de Castelló uns incendis que han portat, d'una banda, la preocupació al veïnat i d'altra la tristor a una família; dos d'ells ocorreguts a la fi del mes de gener al Grau, un a la partida d'Almalafa, l'altre a tocar del nucli urbà, al camí de Bomboí; un tercer el passat març, entre les urbanitzacions de les Galeres i la Rambla de la Vídua, al barranc del Malvestit a la zona de la Quadra del Mercader que, va cobrar-se la vida d'un home.

Aquell altre incendi del qual hui vull fer memòria va iniciar-se al terme municipal a les 10 del matí del 27 de juliol de 1889, en concret en un espai a tocar de la séquia d'En Trilles, i va agafar tanta virulència que, va arribar a cremar, en poc més de set hores, tota aquella part de la marjaleria, arbres, fullam i brancatge de tota classe de plantes enfiladisses, arribant el foc fins al gran pinar de la platja, arrasant-lo completament, un pinar que, malgrat haver estat reduït amb el pas dels segles per ser font de fusta i llenya pels veïns, comptava en aquell moment amb més de 9.000 pins.

Diuen les cròniques de l'època que la companyia de bombers que va acudir a sufocar-lo va haver d'emprar, per a tractar de guanyar temps, "la panderola", el tramvia de vapor que, encara no feia un any, havia estat inaugurat entre la ciutat i el Grau. Tota una gran pèrdua per la ciutat, el Grau i els veïns.

Ha passat més d'un segle, però també hui, veiem com en tots els àmbits de la societat, els incendis provoquen importants pèrdues, tant de vides humanes com de danys en edificis, instal·lacions, boscos i béns en general; davant aquesta situació tres són les claus per a fer-los front en cas de presentar-se, immediatesa, coordinació i recursos. Estem preparats? Esperem que no calga demostrar-ho...

Un dia assenyalat...

Com diu el cançoner popular valencià i tantes vegades hem escoltat en veu dels Pavesos, Paco Muñoz i més recentment a la banda de Riba-roja Bajoqueta rock, "el dia de Sant Jaume és un dia assenyalat". Ahir, 25 de juliol, va ser Sant Jaume, i malgrat que fa ja uns anys no es considera festiu al nostre poble, va ser un dia assenyalat, l'endemà del reinici de les converses entre PP i VOX per tractar d'arribar a un més que probable pacte de governabilitat a l'ajuntament.

Hui dia 26, festivitat de Sant Joaquim i Santa Anna, també ho és de destacat. En aquest cas, no per un esdeveniment recent, si més no per l'aniversari de diferents fets, tres en concret, que en el seu temps i context, com pot arribar a passar ara, van marcar l'esdevenir de la nostra ciutat per al futur; accions que voldria recordar ara per continuar fent realitat allò de la necessitat de mantenir la memòria col·lectiva per mantenir la identitat com a poble.

Del primer es compleixen 373 anys, va ocórrer el 1650, i fa referència a l'acord municipal, del Consell, de construir una ermita dedicada a Sant Roc al mateix lloc que ocupava l'anomenada "Casa blanca" o hospital d'empestats, al costat de l'actual Estadi Castàlia, ermita que va desaparéixer quasi 200 anys després, el 1847, com a conseqüència del seu lamentable estat després dels combats patits a la zona durant les Guerres Carlistes.

48 anys després, tingué lloc el segon fet. Va ser el 26 de juliol de 1698, quan el Consell Municipal a causa de l'acabament miraculós d'unes febres que afectaven la població feia dos anys, en agraïment a sant Cristòfol, un dels catorze sants protectors en la religiositat popular, contra la febre i la pesta, determina demanar al Papa de Roma Innocenci XII, que la seua festa se celebre en lloc del 10 de juliol el 17 d'agost, per poder solemnitzar a la vegada l'Assumpció, Sant Roc i Sant Cristòfol, festes totes de gran arrelament popular.

Va ser també tal dia com hui de 1789, fa 234 anys quan va inaugurar-se la casa dels òrfens de Sant Vicent, gràcies a la donació testamentària del bisbe Climent, oferint tots els seus bens i el seu propi domicili familiar per aquest menester, col·locant-se a la seua entrada una làpida que deia: "Oh tú, seas vecino o extranjero/ sabrás al contemplar este edificio/ que por gracia del Rey Carlos Tercero/ de huérfana niñez Real Hospicio/ erigióle Climent, gloria del Clero/ de Vicente Ferrer bajo el auspicio".

Aquest va ser per molts anys un centre on no tant sols rebien educació els òrfens, si més no també es responsabilitzava de trobar-los treball, oferint als xiquets interns la possibilitat de ser tutelats per algun artesà que els ensenyaria l'ofici, i a les xiquetes dirigir-les al servei domèstic.

Però, malauradament, l'any 1858 el Consell d'administració del centre va trobar-se que no podia assumir les despeses del centre i va acordar la seua dissolució. Anys després l'edifici va passar a ser propietat del bisbat i va acollir una residència estudiantil "Domus Mariae" i una guarderia laboral "Enrique Odriozola", dues institucions gestionades per l'Associació Familiar Castellonenca.

Com a darrera curiositat assenyalem que amb motiu de la inauguració de la casa dels òrfens va celebrar-se una gran processó general per tot el poble, i que tres van ser els menuts que des del primer dia van passar a ocupar la casa: Joan Company, Valerià Sànchez i Josep Blasco.

És o no hui un dia assenyalat al nostre calendari local? Ja us ho deia al principi, i sense parlar d'una altra efemèride més general, la celebració també hui, des del 1978, fa 45 anys i per iniciativa del "padre Angel", fundador de l'ONG 'Mensajeros de la Paz', del dia dels avis, peces claus en moltes famílies arreu del món desenvolupant, un paper cultural, emocional i, a vegades fins i tot econòmic, en la vida familiar de les noves generacions.

"Diners tingues... i tot et semblarà bé"

Aquest modisme amb el qual encapçale l'escrit m'ha vingut a la memòria, fa una estona, quan he escoltat a la SER en la seua emissora castellonenca la notícia que, la Diputació de Castelló ha celebrat hui, dia de Sant Jaume, dues sessions plenàries, una a continuació de l'altra, i pel que sembla totes dues de curta durada.

La primera sessió extraordinària per aprovar l'estructura organitzativa per a la legislatura 2023-2027 i el seu funcionament, establint per a això la composició del mateix Ple i de la Junta de Govern, així com els integrants de les comissions informatives permanents, la Junta de portaveus o els Patronats i Consorcis UJI dels quals forma part la institució provincial; sessió, quasi de tràmit, que ha tingut una durada de poc més de cinc minuts. La segona, realitzada a continuació , una mica més llarga, d'uns quinze minuts aproximadament, ha tingut com a punts principals una moció sobre les megaplantes fotovoltaiques i una modificació de crèdit a favor de l'empresa d'infraestructures BECSA. En definitiva, dues sessions plenàries en poc més de vint minuts.

A la Diputació de Castelló, com supose passarà a la resta de Diputacions hi ha diputats que, per la naturalesa de la institució, no tenen dedicació exclusiva, és a dir, són convocats cada vegada que hi ha menester (plens, comissions informatives, juntes de portaveus...). El fet d'haver d'acudir al Palau de les Aules suposa per alguns d'ells i d'elles un desplaçament més o menys llarg i costós, segons el seu lloc de treball i residencia, per la qual cosa, és lògic, cobren uns diners (en concepte de dietes i transport); unes assignacions que ixen, en darrera instància, de les butxaques de tots els ciutadans de la província; fins ací, tot lògic i normal.

A més a més, segons crec està estipulat des de fa molt de temps, no sé si serà per reglament intern o alguna altra normativa, que cada senyor i senyora diputat/ada sense dedicació exclusiva, cobre 384 euros per assistència a cada sessió plenària.

Com hui se n'han celebrat dues, ens n'adonem com els nostres representants, en poc més de 20 minuts, "s'han guanyat" cadascú vora 700 euros. Més encara, com també ha informat la ràdio local, abans o tal vegada després dels plenaris, no ha quedat del tot clar, s'ha celebrat també la constitució de la "comissió informativa" a la que, per assistència, està estipulada una quantitat superior a cent euros. Aixi, cada diputat s'ha embossat aquest matí la bonica quantitat de 900 euros en menys d'una hora.

27 diputats conformen la nova institució castellonenca (14 del PP, 10 del PSOE,2 de Compromís i 1 de Vox). D'ells, no ho sé amb certesa, tal vegada una dotzena, tinguen exclusivitat. La resta afegeixen el sou de la diputació al que els hi pertoque per ser part dels seus propis ajuntaments.

És veritat que el treball també és major, havent d'atendre obligacions "municipals" al costat d'altres d'àmbit "provincial", però guanyar-se quasi 900 euros en menys d'una hora de feina és, a parer meu, tot un "xollo".

Podem arribar a pensar que la tasca que fan aquestes senyores i senyors és més que important pel bon funcionament de la província, o al contrari, pensar que són uns càrrecs que en ple segle XXI i amb uns governs autonòmics més que consolidats, no tenen cap sentit, és aquesta una disjuntiva que, ara s'escapa a la meua consideració; però, no vull ni pensar que és el que haurà sentit, en escoltar la notícia, un treballador o treballadora dels molts que hi ha a Castelló que "guanya", a dures penes, 900 euros, treballant... tot un mes!!!

Quanta raó hi ha a la dita que encapçala aquestes reflexions!!!, quanta diferència entre uns castellonencs i uns altres!!! Vist des de fora i, sense aprofundir massa entenc aquella afirmació de molts dels meus veïns que diuen: "quin xollo" és la política, o no? I és que accions com aquesta no ajuden, gens ni mica, a creure ni a fer avançar la democràcia.

Massa grans.

No vull ser categòric, però allò que vull comentar hui és una de les observacions que, darrerament, més em colpeja quan vaig pels nostres carrers; tal vegada siga només una percepció personal, però la meua observació quasi diària em permet afirmar que els autobussos urbans que circulen per la nostra ciutat són, a parer meu, massa grans.

I per què ho dic? Perquè podem veure dia sí, dia també, com en son molts i de línies diferents que en els seus viatges “programats” circulen quasi buits, és a dir, sense cap passatger o amb una, dues o tres persones.

És veritat que els autobussos són un servei públic municipal, que mai i en cap ciutat han de ser considerats un negoci i que, tot i que en moltes línies siguen, tal vegada, deficitaris, cal mantenir-los, d’això no hi ha dubte.

Però potser sí que és bo preguntar-se si realment cal tenir vehicles tan grans per a un passatge tan minso. Jo mateix, que en aquest moment i per les circumstàncies personals, no viatge  massa en autobús urbà, en moltes ocasions, quan un d’aquest vehicles passa pel meu costat o s’atura a un semàfor, observe que el conductor va quasi ell sol i irremeiablement pense que allò, aquell servei és poc sostenible.

Això sense parlar de les dificultats que alguns d’aquells autobussos tenen, per les característiques dels nostres carrers, per maniobrar, per girar o fins i tot per poder en ocasions passar.

Davant de tot açò, aprofitant que ara hi tenim un “nou ajuntament” jo li preguntaría a l’alcaldessa i al regidor de trànsit, si no seria possible substituir-los per minibussos, ja que crida molt l’atenció el veure buits uns vehicles tant grans fent un servei que, probablement, podría cobrir-se amb autobussos més xicotets. Crec que ara és un bon moment almenys per estudiar-ho.

Sembla que fa ja un parell d’anys l’ajuntament va adquirir quatre minibussos per donar servei “a la carta” i així millorar  la cohesió i vertebració de la ciutat, connectant el centre amb els barris perifèrics del sud i les urbanitzacions de muntanya. No sé si seguiran emprant-se i si són realment útils, però jo fa temps que no en veig cap.

A hores d’ara crec que a la ciutat disposem de 18 línies urbanes amb una flota de més de 40 autobussos, fácilment reconeixibles pel seu color verd, amb gestió de l’empresa “TUCS”, Transport Urbà de Castelló; són vehicles de diferents models de la marca Iveco, i tots ells amb més de 30 seients.

Supose que l’empresa tindrà un control exhaustiu del nombre de passatgers per línea i servei, per la qual cosa, no ha de resultar massa difícil pensar en quines línies podrien ser susceptibles de cobrir-se amb uns vehicles més menuts, més fàcils de maniobrar i, també més sostenibles; fins i tot podria provar-se algun tipus de vehicle elèctric, tal vegada en aquelles rutes més cèntriques, com es fa ja en algunes altres ciutats de característiques semblants a la nostra, el que suposaria una alternativa més ecològica als vehicles actuals, amb un menor consum de combustible i la disminució en l’emissió de gasos. Recorde, com si fos un somni llunà, haver vist circular en alguna ocasió, un minibús urbà pel carrer d’en Colon…

No és necessaria en una ciutat com la nostra la disponibilitat de vehicles de transport de passatgers, tan grans i voluminosos en totes i cadascuna de les linies urbanes. Emprar vehicles més menuts brindaría grans beneficis tant per la salut dels veïns com pel medi ambient.

Senyora Carrasco, la substitució progressiva dels autobussos urbans actuals per vehicles elèctrics i més menuts en alguns casos, seria, sens dubte, una mida que estaría més d’acord amb el seu us diari i tot un encert pel seu nou equip de govern, només és una idea, però… vostè mateix.