Curiós i bonic, però repetitiu i cansí...

Lope de Vega va ser un dels poetes i dramaturgs més importants del Segle d'Or espanyol, i admirat per molts va rebre el sobrenom de Fènix dels enginys i monstre de la natura. Darrere de la seua faceta de ploma brillant, s'amaga un personatge d'agitada vida amorosa i actitud allunyada de la moralitat de l'època. Diu la història que per difamació pública de qui va ser la seua musa i font d'inspiració Elena Osorio, una dona casada que després d'enviudar va rebutjar-lo, l'any de 1588 va ser condemnat al desterrament.

Aquests anys de desterrament els complirà a València que aleshores era una ciutat rica i populosa, amb una gran activitat comercial: oberta a la Mediterrània i mirant Itàlia. Li va quedar un record inesborrable d'aquesta ciutat i que va manifestar a través de la seua obra poètica.

En un dels seus poemes "Esto és amor", un sonet escrit l'any 1602, que pertany a la seua obra Rimas, un Lope ja madur, molt experimentat, ens fa una descripció de l'amor amb un torrent de verbs i adjectius encadenats entre comes i punts i comes, contant-nos no només tota la seua llarga vida amorosa sinó també tots els alts i baixos, tensions, contradiccions, sabors i disgustos de l'amor en general, de l'amor de qualsevol ésser humà.

El poema diu així: "Desmayarse, atreverse, estar furioso / Áspero, tierno, liberal, esquivo / Alentado, mortal, difunto, vivo / Leal, traidor, cobarde y animoso/ no hallar, fuera del bien, centro y reposo / mostrarse alegre, triste, humilde, altivo, / enojado, valiente, fugitivo, / satisfecho, ofendido, receloso. / Huir el rostro al claro desengaño, / beber veneno por licor suave, / olvidar el provecho, amar el daño; / creer que un cielo en un infierno cabe, / dar la vida y el alma a un desengaño/ esto es amor, quien lo probó lo sabe".

I vet per on, aquest poema és el que turisme de la Comunitat Valenciana està emprant a la campanya "Qui ho ha viscut ho sap" on a més de convidar-nos a conéixer els llocs més meravellosos i espectaculars de la nostra terra valenciana, ens inviten i animen, a veïns i forasters, a compartir el destí, el lloc, el poble, i parlar de l'experiència.

No està mal pensada la campanya, és diferent; està bé allò d'afegir el valor de l'opinió personal i la seguretat del conegut. Està bé allò de tornar a viure i tornar a confiar. Està bé allò d'apel·lar a les emocions per tornar a gaudir i sentir-se segurs, però també és veritat que la canturel·la a força de veure-la i escoltar-la cada dia i a totes hores, resulta ja massa repetitiva, cansina i fins i tot avorrida.

Serviceplan Espanya, el grup de comunicació, l'agència que hi ha al darrere de la campanya, estic segur que en la proposta el que buscava eren resultats en visibilitat, i innovació, així i tot tal vegada no va pensar en aquell aforisme que un altre escriptor, quasi contemporani de Lope, Baltasar Gracián, va fer famós, sobre el fet del no cansar i que diu "lo bueno, si breve, dos veces bueno", i és que les coses, quan són breus, curtes, són molt millors que quan es tracta d'una cosa molt llarga, molt estesa o molt repetitiva.

M'agrada escoltar la canturel·la, m'agrada contemplar les boniques imatges que acompanyen els versos, ja siga l'Albufera, Benidorm, Xàbia, Peníscola o Morella, tanmateix un espot d'un minut de durada vist en més de 6 ocasions la mateixa vesprada-nit, em resulta del tot embafós.

Encara que aquesta publicitat turística haja estat creada per vendre essencialment paisatges, ambients, comoditats, luxes o somnis en lloc de productes peribles, al final t'entren ganes de canviar de canal i, això, és molt trist.

Supose que deguera costar molts diners, que cal amortitzar, això no obstant si pensem que la presentació va fer-se per estrenada a FITUR-21 i que aquesta fira va celebrar-se la segona meitat del mes de maig del 2021, no estarà ja amortitzada la inversió?

Senyor secretari Autonòmic de Turisme, senyor Francesc Colomer, cal tenir objectius clars i planificar-los amb estratègia si volem un bon camí turístic en un futur no massa llunyà. La política turística no deu ser ni repetitiva ni cansina, l'espot "qui ho ha viscut ho sap", tot i ser un espot curiós i bonic, que estic segur, serà recordat i valorat, ara ja comença a cansar.

 

Glycyrrhiza glabra, records d'infantesa

Si ens hagueren dit de menuts que una de les nostres llaminadures preferides tenia aquest nom tan rar no ho haguérem cregut. Però és que el seu alt contingut en glicirrizina, àcid glicirricínic, feia d'aquest producte un bé molt apreciat.

Del grec rhiza, arrel, i glyks o glukus, dolç; i glaber, que fa referència a l'absència de pilositat, és un arbust cultivat en moltes ocasions a l'horta i marjal del nostre terme municipal, gràcies a la seua naturalització en zones humides i terrenys arenosos; arbust que tot i que pot arribar al metre i mig d'altura, la seua importància rau en la potent arrel, molt ramificada i llarga, podent arribar a mesurar fins a 8 metres, s'ha conegut des d'antic a les nostres terres amb el nom de regalíssia.

Fa molts anys, el seu consum era "normal" entre els menuts del poble, sobretot entre la xicalla del raval llaurador, ja que quasi totes les famílies disposaven en algun dels seus bancals d'alguna planta.

El seu era un gust dolç i molt aromàtic i es xuclava un tros d'arrel com si fos una exquisida llaminadura. Aquells que no disposaven de regalíssia a casa podien comprar-la als indrets on es venien els caramels. Per cada pesseta et tallaven un trosset més o menys gran en funció del gruix del pal.

En rosegar-lo, quedava com si fos un pinzell desfilat que havies d'anar tallant per poder anar menjant i traient-li el suc. Després, ens hem anat assabentant que la regalíssia tenia a més a més d'un bon sabor múltiples propietats beneficioses: antiinflamatòries, expectorants, que també va bé per l'estómac, per ser lleugerament laxant i protegir les membranes mucoses.

En fer-nos grans, alguns van anar substituint portar un trosset de regalíssia a la boca per una punta de cigarreta, i vistos els efectes negatius de la nicotina, van ser molts els veïns que per deixar de fumar, van tornar a substituir la cigarreta o el "caliquenyo" pel trosset de regalíssia.

Veure "a les tauletes" trossets de regalíssia disposades per a la venda, en alguns casos, o rebuscar en el cabàs quan el pare tornava de l'horta, en altres, va ser més que normal a la dècada dels 60-70 del segle passat.

Però tot canvia i a mesura que noves llaminadures van anar apareixent al mercat, cotó dolç, caramels, xiclets o gominoles van anar arraconant i fent desaparèixer els manollets d'arrels de regalíssia, i així, a hores d'ara, no és d'estranyar que siguen molts els xiquets i xiquetes que mai hagen provat de xuclar aquest tros d'arrel o com a mal menor, coneguen allò que s'anomena popularment "pega dolça" o gominola de regalíssia, un dolç amb una textura similar a la goma que s'assaboritza amb els extractes de les arrels de la planta de la regalèssia, i també olis d'anís.

Si, és veritat que avui en dia existeixen una gran diversitat de Ilaminadures (a base o no de regalíssia) però, qui no ha menjat mai, de petit o no de tan petit, una dolça barreta de regalíssia no ha viscut un senzill plaer.

Alguns poden dir-me que hi ha al mercat diferents pastilles que ens venen a les farmàcies o als estancs per a alleujar la tos o refrescar i perfumar l'alè a base de regalíssia, i que no cal anar xuclant arrels com si fórem animals rosegadors. Però, no, no és el mateix.

Sembla un tros de fusta i, de fet, ho és i malgrat que hui ningun llaurador cultiva la regalíssia, encara podem trobar en alguns moments de l'any, a la fira o al carrer, el típic venedor de llepolies que havent comprat les arrels vés a saber on, netejades i higienitzades les ofereix a trossets.

Si no heu mastegat alguna vegada un pal, feu-ho amb la regalíssia, és una sensació diferent, única perquè aquest pal es transforma poc després de ser a la boca i d'haver estat rosegat un parell de vegades al seu extrem, en una massa tova, tendra i saborosa, que ens incita a mossegar, que roman com un pal per l'extrem que no tenim a la boca, però que de l'altre es presta a jugar amb ell sense por a fer-nos mal i, que sobretot ens transporta a temps d'infantesa...

El "farol" del fanal... seguim esperant.

No és aquesta la primera vegada que porte aquest indret i aquest fanal a aquestes pàgines. Ho he fet en més d’una ocasió. Concretament la darrera va ser tot just hui fa 192 dies, el dissabte 10 de juliol de l’any que tot just acabem de deixar. Amb el titol “La farola de Castelló” parlava de la dificultat de modernitzar la il·luminació dels espais públics de la ciutat sense perdre el sabor tradicional. Hui vull deixar  constància de l’encert del canvi, i de l’espera…

És sabut quer a Castelló l’any 1837 va aixecar-se la muralla lliberal per defensar la ciutat de les amenaces Carlistes, una nova construcció defensiva que no es va limitar a envoltar l'antiga vila medieval, sinó que també va pretendre protegir els ravals. A l'oest d'aquella muralla liberal, es van projectar les rondes de la Magdalena i del Millars, a fi que esdevingueren el nou traçat del camí ral que unia València amb Barcelona.

Al lloc on s'iniciaven les dues rondes i finalitzava el carrer Calvari (actual Saragossa), va sorgir un gran descampat sense cap al·licient perquè els nostres avantpassats es decidiren a fixar-hi la seua residència.Aquella enorme esplanada, probablement la major de Castelló durant l'últim terç del segle XIX, es va utilitzar per albergar tota mena de solemnitats. El dia 3 de desembre de 1891, l'Ajuntament presidit per Mariano Madramany Ferrer, va acordar que l'enclavament passara a anomenar-se plaça de la Independència. Aquell va ser l'indret elegit l'any 1924 per celebrar el solemne acte de coronació de la Patrona de la ciutat, la Verge de Lledó.

Dos anys més tard, l'alcalde Salvador Guinot, va anunciar per recordar per sempre el moment de la coronació, la instal·lació d'un fanal de ferro forjat espectacular, molt del gust dels corrents artístics i constructius de l'època. Un monument que es va dissenyar i construir al taller de José María Sáez López i es va convertir, de manera immediata, en un dels emblemes de la ciutat.

"Una farola" rematada amb quatre braços amb dracs que sostenen quatre fanals. En la part superior del monument apareix un cinqué fanal sobre elevat, construït també amb ferro. Tot el monument es va fer descansar sobre un pedestal de pedra de Borriol, amb una placa de marbre, recordatori de la coronació.

Han passat més de 90 anys de l’aparició de “la farola” i crida l'atenció que el monument no presente a penes deficiències estructurals, tot i que si ens fixem una mica quan passem pel seu voltant, i des de fa un bon grapa de mesos, més de mig any segur, observem que un dels quatre fanals que pengen dels quatre braços del monument ha desaparegut, deixant "coixa" l'estètica de la figura. Segons sembla, una forta ventada va ser la causant del despreniment del fanal i que, aquest, recollit per l'ajuntament, està en procés de restauració, o no.

El cas és que, en els darrers mesos i des de l'ajuntament s'ha procedit a la transformació del mapa lumínic públic en un sistema més eficient, sostenible, precís i intel·ligent, renovant amb tecnologia LED els punts de llum que integren  l'enllumenat urbà de la ciutat.

La substitució de l'enllumenat conformat per llums de vapor de sodi, que produïen un color groc brillant, també fa unes poques setmanes va arribar a "la farola" i en consonància amb la resta de la il·luminació de la ciutat, els fanals que conformen aquest monument, van canviar-se per un sistema de leds, molt més sostenible.

Però, malgrat la bona disposició mostrada públicament per la regidora de patrimoni, en el moment en que va presentar-se el canvi d’il·luminació,  afirmant que la peça que li faltava al fanal seria reposada aprofitant el canvi de llums, ens adonem que aquest s'ha completat i el fanal, no s'ha reposat; de manera que, sent veritat que el canvi lumínic ha modernitzat "la farola" sense perdre gens ni mica el seu sabor més antic, aquesta contínua a hores d’ara incompleta.

Amb el pas dels anys i la lenta, però imparable transformació de la nostra ciutat, la plaça de la Independència és un dels llocs que conserva l'aroma del temps passat i on sobreviuen records d'esdeveniments inoblidables. Fins quant haurà de seguir estant coixa de llum?

 

 

 

De cabines

Durant molt de temps el telèfon va ser, a les cases del nostre raval, un article de luxe; allà on hi havia ocupava un lloc principal a la vivenda i les trucades eren tot un esdeveniment familiar i social. No serà fins a l'arribada de la dècada dels anys 60 del segle passat quan el telèfon deixa de ser un article de luxe i la seua instal·lació comença a generalitzar-se.

En paral·lel des dels primers moments del desenvolupament de la telefonia es va disposar de locutoris públics sempre atesos per operadores, amb les seues «cabines telefòniques» per facilitar la intimitat de les comunicacions, des d'on es podien establir les conferències urbanes o interurbanes. A Castelló estaven situades a l'edifici de la telefònica a l'inici de l'avinguda del Rei en Jaume.

Avançant en el temps i quan la tecnologia ho va permetre amb els aparells de pagament previ, es van disposar cabines aïllades i desateses que es van dispersar per l'àrea urbana per facilitar-ne l'accés a la població. Eren, com el seu nom indica, un espai estret i tancat. Així es procurava l'entorn d'intimitat adequat per fer trucades.

La primera cabina telefònica que pot ser anomenada així, amb totes les lletres, es va instal·lar a Espanya el 1963, no obstant no serà fins a finals dels anys 60 quan es generalitzen les cabines telefòniques, formant part del paisatge urbà del país i de la vida quotidiana.

A Castelló les primeres cabines que van instal·lar-se van ser 10 ubicades a les places de Maria Agustina, del Maestrat, Teodoro Izquierdo, Juan XXIII i de la Independència, als grups 14 de juny, La Paz i Cardona Vives, al final del carrer del Mestre Ripolles i al final de la Ronda Vinatea.

Unes cabines amb armadura d'alumini i vidres transparents que inicialment funcionaven "amb fitxes", però que prompte van poder ser usades amb monedes, destinades fonamentalment als veïns econòmicament més dèbils, que no podien tenir fixe a casa, i a aquells que havent-lo sol·licitat, per circumstàncies diverses, no se'ls podia atendre amb urgència.

Cabines que van ser inaugurades tal dia com demà, el dilluns 16 de gener de 1967, pel senyor Gonzalez Picó, delegat a Castelló de la companyia telefònica, acompanyat per l'alcalde Eduardo Codina que, per comprovar el bon funcionament del servei, va mantenir una conversa amb el senyor Miguel Ruiz, secretari de l'ajuntament.

L'èxit va ser tan gran que a la ciutat vam passar, en pocs mesos, de tenir-ne 10 a quasi una trentena, i per molts anys van constituir punts de trobada per a la majoria de persones que volíem parlar amb amics o familiars i no disposàvem d'una línia fixa als nostres domicilis. De manera que quan la majoria de la gent vam tenir telèfon a casa van anar perdent la utilitat.

No obstant això, l'autèntic cop de gràcia els ho van donar els mòbils. En el moment que qualsevol persona va tenir la possibilitat d'accedir a un mòbil les cabines es van quedar obsoletes, perdent la funcionalitat ja que els mòbils compleixen fins i tot millor la comesa original de les cabines, perquè l'usuari els porta a sobre.

A hores d'ara i segons les últimes dades de Telefònica, a la nostra província tenim 186 cabines telefòniques a la via pública. Una xifra que ha anat minvant amb el pas dels anys, ja que el 2015 encara estaven disponibles 400 terminals.

I si hui parle de les cabines és per un doble motiu, el primer ja l'he exposat, aniversari, 55 anys de les primeres cabines a Castelló, i el segon, perquè s'estima que finalment ha arribat l'hora de la veritat i des d'aquest passat 1 de gener de 2022 les cabines que sobreviuen a la via pública, deficitàries des de fa anys, es queden sense regulació legal que les empare, segons la Disposició Transitòria Novena de l'avantprojecte de Llei general de Telecomunicacions. Així les coses, les hem de veure desaparéixer a un ritme creixent els mesos vinents.

A la ciutat de Castelló podíem trobar fins fa uns anys una cabina a cada cantonada, però ara resulta una tasca àrdua trobar-ne una. Reposen als carrers com un element més del paisatge urbanístic i passen desapercebudes.

Descobrir cabines telefòniques i que, a més, funcionen resulta de vegades gairebé més difícil que trobar una agulla en un paller. Jo des d'ací us llance un repte, us convide a descobrir els llocs on encara podem veure-les, abans que desapareguen per sempre. Us animeu? Vinga, a veure quantes en localitzem... i si és en fotografia encara millor.

El vell Palau de Justícia.

El 4 de maig de 1974, en el marc de les celebracions del 50è aniversari de la coronació de la Mare de Déu del Lledó, l'aleshores ministre de Justícia de l'estat espanyol, el senyor Ruiz Jarabo, en nom del cap de l'estat el general Franco, inaugurava a la plaça de Borrull el Palau de Justícia, dependències exemple de modernitat i funcionalitat construïdes sobre els antics solars de l'estació de la Panderola, i que venien a substituir i unificar en un sol lloc l'antiga audiència que estava situada al carrer Gasset cantó amb Vera, i que va prestar els seus serveis des de finals de la Guerra Civil fins a l'any 1974 i els dos jutjats existents al carrer Herrero.

Un edifici que va "estar operatiu" fins a l'any 2006, quan va abandonar-se per considerar-lo totalment obsolet i sobre utilitzat i substituït per "la ciutat de la Justícia" al PAU Gumbau, un projecte de 25 milions d'euros inaugurat per Alberto Fabra i Paco Camps el 18 d'abril de 2006.

Si ara porte al record aquell vell edifici és perquè tal dia com hui 14 de gener de 1969, fa 53 anys, l'alcalde de la ciutat, el senyor Grangel, rebia un escrit del fiscal suprem de l'estat, el senyor Herrero Tejedor, en el que li comunicava que l'arquitecte del ministeri, el senyor Sotomayor, havia enllestit definitivament el projecte de l'edifici que havia d'aixecar-se a Borrull.

Un edifici de cinc plantes, en espai per a quatre jutjats d'instrucció, quatre municipals, a més a més de jutjat de guàrdia, dues sales de justícia, diferents dependències i serveis per l'Audiència, dos habitatges per al president i el fiscal, dues més de conserge, també de diferents garatges i serveis complementaris, amb quatre façanes i entrades independents per cada servei, amb un pressupost inicial de 65 milions de pessetes.

Crida molt l'atenció l'èmfasi que es fica en assenyalar-se "la nobleza de los materiales" emprats en la seua construcció que asseguraran un "edificio de gran rango". Unes obres que, subhastades tot seguit van allargar-se per quasi quatre anualitats.

I un edifici que tan sols amb poc més de 30 anys d'ús, va quedar totalment abandonat, tancant les portes i veient passar els mesos i els anys, fins a 15, en un total abandonament, presentant un estat força lamentable amb parets foradades, runes i brutícia per tot arreu.

Finalment, a mitjan any 2021, l'edifici buit, desballestat, de despatxos foscos, bruts, amb pintades a les parets, a terra, al costat de les columnes, amb vidres trencats i finestres descuajades va veure arribar els primers operaris que abans d'acabar l'any 2023 han de reformar de manera integral tot l'edifici, que serà destinat exclusivament per albergar els serveis socials, tant de caràcter autonòmic, igualtat i polítiques inclusives, com municipal, atenció ciutadana.

I sembla que la restauració "va de debò", afectant la totalitat de les plantes. I malgrat que la construcció va ser com hem assenyalat abans "amb materials nobles", a hores d'ara si observem des del carrer veurem que únicament es manté en peu l'esquelet; s'han eliminat murs i estances i fins i tot han desaparegut les façanes que eren "de cara vista", i segons diuen ara per allò d'aconseguir una millora en l'eficiència energètica seran revestides amb ceràmica.

Voleu dir que feia falta per restaurar fer desaparèixer quasi la totalitat de l'edifici? Tinc els meus dubtes, a la vegada que comence a entendre on i com "s'invertiran" els 16 milions d'euros.

Voleu dir que paga la pena un canvi tan radical de l'edifici? Estic segur que l'anunciada construcció d'un pati interior i enjardinat, que a més a més d'aportar il·luminació als diferents nivells, dividisca l'immoble en dues seccions ben diferenciades en funció de l'ús projectat, quedarà bonic, molt bonic i modern, molt modern, però paga la pena?

No sóc arquitecte, tanmateix puc arribar a entendre que l'edifici no reunira les condicions d'accessibilitat que són obligatòries a hores d'ara, i que tal vegada feien falta alguns reforços estructurals, l'obertura de buits o la construcció de nous nuclis de comunicació, il·luminació i ventilació, fins i tot una nova distribució interior, però és que allí, i podeu comprovar-ho vosaltres mateixa, si no ho heu fet ja, sembla ha passat "una guerra", no resten ni les parets, quasi que dinamitant-lo s'haguera avançat més.

Molts milions, massa, crec, van a invertir-se per tornar a donar rellevància a un edifici que si no s'haguera abandonat tants anys, si no haguera caigut en la indiferència dels governants, a hores d'ara amb una "rentada de cara" i poc més haguera quedat ben polit i llest per ser novament ocupat, útil i operatiu. Quina barbaritat!

 

100 anys de les "Cases Barates"

Dins de la història de l'habitatge social a Espanya, el fenomen de les "Cases Barates" pot i ha de ser considerat el primer intent seriós d'intervenció pública i va contribuir a alleujar les enormes mancances existents entorn de l'habitatge de les classes populars. Si bé els seus fruits no van estar a l'altura de les àmplies expectatives creades, tampoc no van ser un rotund fracàs.

El seu desenvolupament i aplicació en l'àmbit nacional es va efectuar a través del Reglament d'11 d'abril de 1912, que s'ocupava tant de les construccions noves com de l'arranjament i el sanejament de les antigues així com d'establir els límits per a la seua aplicació. En aquest àmbit, es van definir els ingressos màxims dels beneficiaris (3.000 pts. el 1912 , 4.000 el 1919 i 5.000 el 1921, i es van definir les dues fórmules de propietat, en renda amb promesa de venda al cap de 20 anys i per venda amb garantia hipotecària, permetent-se a les cases l'establiment de negocis i petites indústries no contaminants.

Al nostre poble el 1922 es constitueix la Cooperativa Obrera de Casas Baratas de Castellón, anomenada també del Bovalar, amb la seu social al Centre Obrer de la ronda del Millars. Regida per la Junta General de Socis i el Consell d'Administració, la seua finalitat era dotar els associats de cases higièniques. Amb aquest objectiu es compraren uns solars, s'establiren quotes setmanals per a cada soci, iniciant-se la construcció, tot just ara fa 100 anys, en un solar al costat de l'avinguda de l'Oest, de 12 habitatges econòmics per als treballadors de la UGT, sota la direcció de l'arquitecte Lluís Ros de Ursinos. Acabada la construcció l'any 1930, crec van adjudicar-se per sorteig.

Posteriorment, en temps ja de la segona república, van ser dues les cooperatives que van "pujar al carro" de les Cases Barates: la primitiva Cooperativa de Cases Barates Pablo Iglesias, de la UGT, amb vivendes al voltant del carrer Jorge Juan, i la Cooperativa Obrera de Cases Barates, tutelada pel Centre Obrer La Unión.

La Cooperativa La Unión  va comprar uns terrenys i construir, per als treballadors dels oficis, 30 cases al barri dels Mestrets, a la ronda de Vinatea i al carrer del Pare Tosca, amb una tipologia similar a les de Bovalar però dissenyades en aquesta ocasió per l'arquitecte Francesc Maristany.

Durant el juliol de 1936 s'acabaran 12 cases del primer grup, això no obstant el 12 de gener de 1937 es paralitzaran les obres a causa de les confiscacions, que provocaran una pujada de preus. El 19 d'agost de 1937 s'acabarà el segon grup de 12 cases aixecat pel contractista Joan Bausà Flors. El projecte restarà inacabat a causa de la guerra, tanmateix la construcció es finalitzarà durant els anys 40, ja en temps de Franco.

Unes edificacions, unes cases, algunes de les quals encara hui en dia podem contemplar, que gaudien d'un règim jurídic i contributiu especial, no podent ser embargades durant cinquanta anys, eren inalienables i es van declarar exemptes dels impostos de transmissió i de qualsevol contribució durant un període de vint anys. Si li afegim que per part de l'estat hi havia primes de fins al 20% del valor del terreny i de la construcció, va fer que les cooperatives es llançaren , de manera espectacular a construir.

Ara, en aquest segle XXI, 100 anys després de les primeres construccions i de forma autoguiada amb plànol digital, en format descàrrega o digital disponibles tots dos a la pàgina web del Mucc, o una visita autoguiada amb guia en paper, que s'ha de sol·licitar a l'oficina Tourist Info, podem, dins un itinerari pel centre de la ciutat, visitar entre les 10 ubicacions on es desenvolupaven activitats durant els anys de la República, les façanes d'aquelles vivendes.

Veure part de la història de la nostra ciutat a través del "Castelló Republicà" i de "les Cases Barates", que encara conserven trets i característiques d'un Castelló de fa 100 anys, és un valor amb un gran rerefons històric i memorístic afegit per a la nostra ciutat, que dins la seua senzillesa constitueixen veritables joies arquitectòniques que hui encara perviuen.

 

 

 

Cinquanta mil duros.

És més que possible que els veïns nascuts després del 2000 ho desconeguen, per ells, cal dir que "el duro" era el nom que rebien les monedes de 5 pessetes a Espanya fins a l'arribada de l'euro fa tot just ara 20 anys, tot i que estic segur, hauran sentit més d'una vegada als pares o avis allò "d'estar sense un duro", "li ha faltat el canto d'un duro", o aquella altra "d'allò no val un duro", expressions populars que encara es mantenen vives al nostre poble per expressar que no es tenen diners, que s'ha estat a un no res d'aconseguir-se o ocórrer alguna cosa, o que allò al que ens referim no té cap valor.

Però "el duro" com a moneda és molt més antic que la pesseta, que dit siga de passada, no va començar a circular al nostre País fins a l'any 1868 després de la caiguda d'Isabel II. El duro té la seua referència directa en una altra moneda, "el real", nascuda al segle XIV a Castella i amb un ús estés per tots els dominis de la monarquia espanyola.

Era "el real" una moneda que portava gravat un doble hemisferi amb les columnes d'Hèrcules, i el seu valor més conegut va ser la peça de 8 reals, o el real de 8, que popularment, potser per la força que tenia el seu valor monetari, va començar a anomenar-se pes de plata, pes fort o pes "dur". D'aquest "pes dur", evidentment, en va sortir el col·loquialisme "duro".

I perquè faig hui "el duro" protagonista de les meues reflexions, us preguntareu. Veureu...

Corria l'any 1812, Castelló a dures penes arribava als 14.000 habitants i des de l'any anterior, 1811, va patir el setge de les tropes franceses capitanejades pel mariscal Suchet. Presa la ciutat, el 15 de setembre de 1811, va formar part fins als primers mesos de 1813 de la Prefectura del Guadalaviar baix, amb capital a València.

Castelló era un poble pròsper, no ric, però d'economia proletària, basada fonamentalment en el cànem i la morera. La noblesa no tenia massa protagonisme a la ciutat, els barons de Benicàssim i de la Pobla, eren els seus màxims representants; juntament amb aquests, una vintena de famílies conformaven les benestants, els Giner, els Segarra, els Tirado, els Gombau, els Tosquella, els Pasqual, els Breva o els Miquel.

Durant els anys de l'ocupació l'església de Sant Miquel al carrer d'Enmig i els convents de Sant Agustí i Sant Domènec, van ser transformats, la primera com a caserna de cavalleria i els altres dos arrendats, emprant les seues rendes per a mantenir l'exèrcit d'ocupació.

Així i tot els diners recaptats dels arrendaments sembla no eren prou, i la primera setmana de gener de 1812, s'acaben de complir 210 anys, els ocupants francesos demanen a la vila de Castelló, cinquanta mil duros, i per aconseguir el seu cobrament, són portades a la caserna de sant Francesc les vint persones més acomodades de la població, sent conduïdes posteriorment al castell de Murviedro, i no deixant-les posar en llibertat fins després de cobrada la contribució imposada.

No sabem amb certesa quins membres i de quines famílies van ser els empresonats, tot i que no és difícil esbrinar-ho i tampoc quan va haver de pagar cada família i quan el mateix Consell Municipal, tanmateix cinquanta mil duros, eren molts diners per la ciutat; per fer-nos una lleugera idea direm que s'estima que el pa, l'element bàsic de l'alimentació, que podia arribar a consumir una persona de mitjana per any, tenia un preu de 225 reals, poc més de 28 "duros" i el sou mitjà d'un vilatà difícilment superava els 500 reals anuals, al voltant dels 60 duros.

No ha de resultar estrany, d'una banda, que durant aproximadament l'any i mig en què Castelló va passar a formar part de la llista de conquestes de Bonaparte, la ciutat fora testimoni de canvis i revoltes que reclamaven la fi de l'ocupació francesa, més encara si a més d'haver-los d'atendre "en especie", va caler també contribuir "a la causa" amb cinquanta mil duros, i de l'altra, que la ciutat festejara la fi de l'ocupació des del primer moment, i que des del 1891, existisca a Castelló a la unió de les dues avingudes més transitades de la ciutat, les Rondes Millars i Magdalena, en el lloc d'una de les antigues portes d'accés a la ciutat, una plaça dedicada, al record i memòria d'aquell alliberament, la "plaça de la Independència".

Mai una acció de contribuir ha tingut tant de ressò, més encara si aquesta contribució ha estat per una obra no desitjada... i és que cinquanta mil duros van ser molts duros; tal vegada per això, encara hui, tot i la idea preconcebuda i generalitzada que els francesos del segle XXI són progressistes i oberts, en certs ambients locals, són vistos com a arrogants, bruscos, xovinistes i molt estereotipats...

La COVID m'ha donat la raó.

Després de quasi dos anys de pandèmia, que va venir per trasbalsar-ho tot, després d'una celebració de l'arribada dels Reis Mags a la nostra ciutat, la del 2021, totalment diferent del que estàvem acostumats, amb una "caravana reial" que va portar a ses Majestats a recórrer la ciutat al llarg del matí i la vesprada del 5 de gener amb vehicles descapotables sonoritzats i il·luminats, amb l'objectiu, que els xiquets i xiquetes de Castelló, pogueren saludar els Reis des dels balcons dels domicilis particulars, per l'elevat risc de transmissió que suposava la quantitat de possibles assistents, la intensitat del contacte i la dificultat per mitigar els riscos associats a la cavalcada tradicional, aquest 2022 hi havia moltes ganes de recuperar una cavalcada, que mantenint les màximes mesures de seguretat possibles, s'aproximara a "la normalitat".

Per això des del Patronat de Festes, tot esperant mantenir intacta la màgia d'aquesta cita, però tenint present que la pandèmia del coronavirus malauradament encara estava molt viva a la nostra ciutat, va dissenyar-se una "arribada dels Reis" que, d'una banda, mantinguera al matí la visita pels barris i grups perifèrics de la ciutat amb els cotxes descapotables, per acostar Melcior, Gaspar i Baltasar al nombre més gran de xiquets, i per l'altra, se celebrara a la vesprada una cavalcada que, discórreguen per un recorregut alternatiu al tradicional, més llarg de l'habitual, per carrers més amples, amb tanques en alguns trams per evitar concentracions de persones a determinats punts de la ruta, amb l'obligatorietat de l'ús de mascaretes en tot moment, per garantir la seguretat més gran de tots, incloguera una gran novetat mai vista a la nostra ciutat, l'eliminació del llançament de caramels des de les diferents carrosses.

Aquesta darrera mesura, la desaparició, a la cavalcada de Castelló, dels "reis com a llançadors de caramels", va semblar-me molt més que encertada, i no només per evitar les aglomeracions i perills que podien evitar-se en relació amb la pandèmia, si més no i sobretot perquè ja fa un bon grapat d'anys que jo vaig defensant allà on calga, que ses Majestats d'Orient són això, Majestats, i, per tant, han de fer valer el que són, majestuosos, capaços d'infondre admiració i respecte per la seua solemnitat, l'elegància o la grandesa i no per la quantitat, pels quilos de caramels que són capaços de llançar en el seu recorregut pels carrers.

I va arribar la vesprada del passat dimecres, la cavalcada, amb l'expectativa dels canvis... El comboi de carrosses de la comitiva reial, inspirades aquest any en el món de les joguines, en un nou recorregut va avançar lentament davant la mirada expectant de milers de famílies, que van poder, primer, sorprendre's del colorit, so i grandiositat de tots els figurants i, després de poder saludar Melcior, Gaspar i Baltasar que, com no hi estaven pendents dels caramels, podien retornar les salutacions a tots aquells que insistentment, amb crits ensordidors, reclamaven la seua atenció.

No vull que penseu aquells que açò llegiu que estic en contra dels caramels a la cavalcada. Tant de bo el repartiment d'aquests dolços puga recuperar-se l'any vinent, senyal que hem deixat enrere definitivament la pandèmia, però un repartiment "amb seny" i per aquells que, entre d'altres poden tenir aquesta missió, els figurants i acompanyants dels diferents seguicis i els mateixos patges reials, però mai pels mateixos Reis, que, com ho han fet aquest any, triomfaran més que mai sense cap necessitat de passar tota la cavalcada pendents dels caramels.

Acabada la cavalcada les opinions escoltades eren de tota classe. Referent al nou recorregut, no hi havia unanimitat, mentre uns estaven a favor de mantenir-lo per sempre, altres eren partidaris de tornar quan es puga al tradicional; en relació amb l'organització i conformació dels grups d'animació i participació, quasi tots coincidien que la cavalcada havia estat digna, correcta i que responia al que, per una ciutat com la nostra, calia organitzar; i el que més va alegrar-me, molts eren els comentaris en referència als Reis, i tots coincidents, ses Majestats havien estat com mai, pendents i dedicats en cos i ànima als xiquets i xiquetes, i bona part d'aquest "estar com mai" havia estat gràcies al no llançament de caramels.

Vet per on, ha hagut d'arribar una pandèmia perquè, tot i que de casualitat i quasi per obligació, els responsables directes de la cavalcada, veient la reacció d'espectadors i dels Reis, s'adonaren que els xiquets i xiquetes de Castelló volen, a la cavalcada, veure i saludar Melcior, Gaspar i Baltasar, i sentir que aquests els hi tornen les salutacions en forma d'abraçada, petó o somriure, i que els caramels, tot i contribuir a fer festa, ara, dins ja de la segona dècada del segle XXI, no són les llepolies "especials" i imprescindibles per l'èxit de l'esdeveniment infantil anual més important que a la ciutat es realitza. Prenguen nota aquells a qui els corresponga, que de tot s'aprèn...

Un regal de Reis... per a la ciutat.

Alguns dels elements més destacats del paisatge urbà de la nostra ciutat són els rètols. Ubicats a peu de carrer, comercials i privats o públics, són capaços de conferir una identitat pròpia a l'entorn urbà, siga carrer o plaça. Així, els nostres carrers s'erigeixen en veritables aparadors de la vida ciutadana i són un reflex de la vitalitat del veïnat.

Una part important dels rètols públics està conformada per aquells que indiquen llocs històrics, edificis monumentals, espais culturals i altres elements característics del poble, però els més abundosos són aquells que marquen el nom dels diferents carrers, amb la finalitat d'identificar de manera unívoca els vials.

Com a servei públic, diu l'ordenança municipal, que la retolació d'aquells s'efectuarà mitjançant placa fixada a les façanes dels edificis cantoners; per donar compliment a aquesta normativa, trobem des de temps antics i repartida per tota la ciutat, una variada i diversa tipologia de retolació urbana, des de les "plaques" més antigues en ceràmica (taulellets i panells de rajoles) per indicar el nom dels carrers, places, districtes i números dels edificis, fins a les més modernes de ferro colat, metàl·liques, esmaltades o fins i tot d'alumini. Rètols que han anat canviant amb el pas del temps, de la mateixa manera que també han variat el nom dels carrers al llarg de la història.

Ja abans d'aquell llunyà any 1854 en què apareix documentada la primera retolació d'un carrer a Castelló, el carre de Tosquella, fins a l'actualitat, els carrers s'han anat nomenant segons la conveniència del moment, de manera que, en l'actualitat els noms de molts dels nostres vials res tenen a veure amb el nom en què eren coneguts inicialment, que, en moltes ocasions, feien referència a un identificador natural, activitat o element singular.

Inicialment i paral·lelament al creixement de la ciutat, sorgien noms de carrer de manera espontània i eren assumits per la comunitat amb total normalitat, podent afirmar que la toponímia urbana popular es caracteritzava per l'espontaneïtat i l'economia lingüística. Va ser a partir de quan va instaurar-se l'oficialitat de les denominacions, quan de mica en mica, va anar abandonant-se la nomenclatura oral-popular.

A partir de la dècada dels anys 80 del segle passat, i en concret l'any 1984, i per iniciativa de l'associació cultural i festera Moros d'Alqueria, va tenir lloc en record i homenatge als antics carrers del centre de Castelló, una iniciativa consistent en la retolació amb ceràmica artística dels noms d'alguns d'aquells carrers que hi havien resistit el canvi de nom: Vera, Pescadors, Major, Fola, Caçadors... iniciativa que la societat castellonenca va acollir amb gust.

Ara, una altra associació cultural i festera, "l'Aljama", quasi 40 anys després, i per tancar les activitats que està celebrant per commemorar el 30 aniversari de la seua creació, com a responsables d'escenificar i fer valdre la societat civil jueva de l'antic Castelló, el call medieval castellonenc, ha fet realitat, en col·laboració amb la regidoria de cultura de l'ajuntament, el projecte de la recuperació i retolació dels carrers de l'antiga jueria.

Una nova senyalística amb 11 plaques commemoratives que des d'aquesta mateixa setmana podem contemplar i permet donar a conéixer i delimitar amb rigor històric els carrers que componien l'epicentre de la vida de la comunitat jueva als segles XIV i XV

Es poden veure ja al carrer Gràcia, amb la placa commemorativa del 30é aniversari a la façana lateral del Museu Etnològic; i en un recorregut per Cavallers, on hi havia el carrer del Call, el Cantó del Pou de la Jueria, el carrer del Pou de la Jueria, i el Cantó de la Sinagoga. A més, a Cervantes hi ha el carrer del Forn del Batlle; al carrer de l'Ensenyança, el carrer de la Sinagoga; a Antonio Maura, el carrer del Forn d'En Reus; a Domingo Briau, el carrer de l'Estudi, i a la plaça de l'Olivera, a tocar el descarregador, la placa que recorda el lloc on hi havia l'antic cementiri jueu de Castelló, el Cementiri dels Jueus.

Una bona iniciativa que, de segur, també tindrà molt bona acollida entre els veïns i forasters. Només un però... amb la mateixa finalitat en què el MUCC ha creat els diferents itineraris del Castell Vell, Medieval, de les Ermites, Republicà o de dones immortals, amb vocació d'integrar, investigar, conservar i difondre el patrimoni custodiat per la ciutat i estructurar-lo en un discurs que ajude a conéixer millor la història de Castelló, no estaria de més que s'afegira un sisé itinerari en un recorregut pels llocs més emblemàtics de l'antiga jueria, amb fullet explicatiu, plànol del recorregut i audioguia pels llocs on des d'ara podem contemplar les boniques plaques ceràmiques.

Donat que entre els objectius primordials, de la regidoria de Cultura en particular i de l'equip de govern municipal en general, està revitalitzar i defensar la ceràmica i la nostra història com a senyal d'identitat de la ciutat i ferramenta de promoció turística, estic convençut que, aquesta iniciativa, seria una bona manera de fer-ho. Llance la idea i felicite des d'ací als amics de l'Aljama "per aquest regal de reis", perquè amb la seua inquietud i actuacions estan fent història viva per la nostra ciutat. Endavant!

 

Seixanta anys d'una fundació.

Ho reflectia amb un gran titular, a la pàgina 3 del diari Mediterraneo del divendres 5 de gener de 1962. Només dos dies abans és constituïa al saló de juntes del govern civil i presidint l'acte el secretari general del Govern Provincial, el senyor Fernando de Val, el nou Patronat de la Fundació Huguet, una entitat privada sense ànim de lucre que, ara 60 anys després, continua mantenint el seu objectiu principal que no és altre que la promoció del valencianisme cultural, especialment pel que fa a la difusió de la llengua valenciana.

Un patronat ric, viu i ben nostre, les activitats preferents del qual han estat al llarg de la seua dilatada existència la difusió dels cursos de llengua valenciana, l'edició de llibres, els concursos literaris, les conferències o les trobades d'excursionistes, i del que han format part, persones tan lligades a Castelló com Adolf Pizcueta, Joan Fuster, Ferran Sanchis, Manuel Sanchis Guarner, Miquel Peris, Eliseu Climent, Matilde Salvador o Vicent Pitarch, entre d'altres, a més dels diferents alcaldes i regidors de cultura de Castelló que, per voluntat del patró Gaetà Huguet Segarra, són membres nats de la Fundació.

Una fundació que venia a continuar i completar l'antiga fundació benèfica particular, creada pel senyor Huguet Breva el 1918, pare del senyor Huguet Segarra, de qui diuen va heretar les idees polítiques i socials, la seua passió valencianista i l'amor a la llengua del seu poble, i que, segons diu "la crònica" de la constitució, millorava el capital de la primitiva fundació en mig milió de pessetes, arribant a tenir un capital inicial de tres milions, que en els primers anys va augmentar encara més amb els beneficis aportats per la venda d'algunes propietats familiars.

Haurien de passar  6 anys perquè el 1968 es crearen en el si de la fundació els primers premis "valencià de l'any", que des de l'entitat i de manera anual, reconeixen la trajectòria de personalitats i entitats socials que destaquen en la dignificació de la llengua dels valencians en l'àmbit artístic, científic o cultural en general.

Entre els guardonats en aquests més de 50 anys, autors de la talla de Nicolau Primitiu, Manuel Sanchis Guarner, Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Enric Valor, Sofia Salvador, Matilde Salvador, Germà Colón, Ferrer Pastor, Ciprià Císcar, Joan Francesc Mira, Isabel-Clara Simó, Carmelina Sánchez-Cutillas, Raimon... o grups com Al Tall, Escola Valenciana, Saó, el Patronat del Tractat d'Almisrà, el Poble de Castelló, la Societat Castellonenca de Cultura

Així, i en la darrera edició d'aquests premis, el passat 9 d'octubre es va reconèixer com "Valencianes i valencians de l'Any" al cantant Pep Martí, Mestre i president honorari de l'Associació Cant d'Estil de Castelló, i al personal sanitari que ha estat en primera línia durant la pandèmia i han defensat l'ús de la nostra llengua en Sanitat, en la figura de la metgessa Anna Garcia Pitarch.

Una fundació activa que, només unes setmanes després, el passat novembre, va reunir la seua junta directiva per aprovar no només el projecte de pressupostos actual i el lliurament de subvencions, sinó també la proposta de valencians del 2021, guardons que es lliuraran el pròxim 9 d'octubre, adoptant-se per unanimitat atorgar-los al filòleg, investigador i divulgador de la llengua i cultura valenciana, Josep Daniel Climent, a l'editorial Afers de Catarroja, que vol ser un estimulant per a la vida intel·lectual dels països catalanoparlants i al grup de música Carraixet, una forma de viure la música, la cultura i la llengua ben nostra.

Des d'ací i ara, vull rendir un merescut homenatge a la fundació i patronat del senyor d'Huguet, una institució que es manté, malgrat totes les dificultats hagudes i per haver, com un dels puntals de la promoció de la llengua catalana a les comarques castellonenques, i a la figura de l'amic Ferran Sanchís, que hui 60 anys després, continua sent la memòria viva i lúcida d'aquells homenots de la cultura del País. Per molts anys!