Enfilalls de llumetes...

Hui és primer diumenge d'Advent, data d'inici de l'any litúrgic 2020-2021 donant-se inici al cicle B del leccionari dominical i festiu que centra el protagonisme en la visió evangèlica de Jesús feta per l'evangelista Sant Marc.

Encara que l'Advent marca l'inici religiós de la preparació per Nadal, quan jo era menut popularment Nadal a Castelló s'iniciava al voltant de la Puríssima, de la festa de la Immaculada, el dia 8 de desembre, amb l'eixida primer a l'horta o marjal, a la zona humida del terme, per recollir la molsa, que a continuació, juntament amb el suro i les diferents figuretes de fang que havien esperat tot un any dins una capsa, havien de conformar novament l'estampa artística del Betlem.

Més tard va venir els costums de l'arbre de Nadal, de la corona d'Advent a la porta de les llars familiars, del Pare Noel i de la il·luminació especial d'aparadors de botigues i de carrers, fruit de la modernor i amb incitació directa al consumisme. I és que diuen els que saben, que uns carrers il·luminats, ens estimulen sensorialment i incentiven a eixir al carrer, a sumar-nos a la festa compulsiva de la compra de productes que ens entren pels ulls.

Per això, a banda que les garlandes lluminoses han anat diversificant-se amb el pas dels anys, passant a decorar entrades, patis, cornises, sostres o porxos dels comerços, s'ha avançat i molt en el temps l'encesa dels enfilalls de llumetes penjades als carrers, de manera que aquest 2020 a Castelló, els nostres dirigents municipals han volgut que l'inici de Nadal coincidira amb el popular "black friday" americà, avançant-se fins i tot a l'Advent.

Deixant a banda la polèmica de si en plena crisi de la covid cal il·luminar més que mai els carrers o pel contrari cal destinar els diners municipals invertits en le llumetes a ajudes directes a aquells que més estan patint les conseqüències del virus, voldria compartir ara i ací les meues observacions en veure els llums que pengen als carrers de Castelló en aquests dies.

He vist publicat en algun mitjà local que a més de l'habitual arbre de Nadal a la Porta del Sol i unes garlandes a "la Farola" de la plaça de la Independència, aquest any s'han instal·lat un total de 510 enfilalls de llumetes en més de 80 carrers i places, il·luminació que si en el moment en què van començar a col·locar-se, fa ja unes setmanes, va semblar-me molt pobra i en alguns casos -plaça Major- repetitives, ara una vegada vistes "enceses", encara em semblen més poc atractives i gens espectaculars.

Digueu-me si voleu crític, però pense que la il·luminació que aquest 2020 s'ha muntat a Castelló, no és la que una ciutat com la nostra es mereix. Supose que tot estarà en funció dels diners que l'ajuntament hagen volgut gastar-se, i en funció d'aquells, l'empresa encarregada del muntatge, tal vegada l'andalusa de Puerto Genil, la família Ximenez, que venia fent-ho en els darrers anys, haja dissenyat o reciclat d'altres indrets els enfilalls per als nostres carrers.

Siga com siga, tot i que puc estar errat, pense que el resultat que veiem cada vesprada-nit quan s'engeguen, no ajudarà quasi gens a potenciar ni els eixos comercials ni els carrers de la ciutat, més encara en molts casos es tracta d'una il·luminació que passa més que desapercebuda i, malauradament, no constitueix cap focus d'atracció de nens ni persones grans.

M'agradaria que, passades les festes, l'ajuntament fera un estudi exhaustiu i real de l'impacte d'aquest servei en l'activitat comercial i el relacionara amb el cost energètic i econòmic dels llums, i després, fent-lo públic, traguera conclusions del seu encert o fracàs. Pense que Castelló es mereix molt més, i que aquesta no és una il·luminació a l'alçada d'una ciutat com la nostra, ja que els enfilalls instal·lats són massa fluixos en qualitat i disseny.

A propòsit d'un escrit...

Una bona més que amiga "ha penjat" al Facebook avui mateix unes reflexions al voltant del que pot considerar-se important o no tant a la vida i que, com sol passar cada vegada que opina, no només m'han agradat si més no m'he sentit identificat en allò que deia sobre les discussions, més que absurdes, en les que sense quasi adonar-nos ens veiem abocats per allò del  coronavirus; discussions a tots els nivells, des del polític fins al familiar, passant pel social o de les amistats, on cadascú ha de dir la seua, amb més o menys lògica, sobre quantes persones com a màxim seria convenient ens ajuntàrem en les celebracions de les properes festes de Nadal.

I és que les festes nadalenques, siguen quines siguen les nostres creences i les nostres vivències, solen venir acompanyades d'un creixent contacte amb familiars i amics; són dies de compromisos, celebracions, viatges, trasllats, menjars, etc.; moments en què el fet de ajuntar-se amb altres es dóna per fet.

Però vet per on, "el bitxo que des de fa nou mesos ens ataca" fa que aquest Nadal no puga ser normal i mentre el govern espanyol prepara un pla de recomanacions, restriccions i limitacions per evitar el repunt de casos, cada comunitat autònoma s'apresta a llançar per prendre algunes decisions independents: que si hem d'abaixar el ritme, que si no podem reunir-nos més de sis o deu persones, que si els menuts conten o no, que si s'han de descentralitzar les cavalcades dels reis, que si els tocs de queda seran a una hora o una altra, que si mobilitat si, que si tancaments perimetrals no, que si, que si...

Però què més dóna unes recomanacions o unes obligacions?, la recomanació i l'obligació fonamental ha de ser viure aquestes festes com una tabula rasa, en present, en responsabilitat, sense perjudicis i sense expectatives i permetent-nos connectar amb els nostres veritables sentiments, ja siga amb 6, 8, 10 persones a la taula i amb més o menys mobilitat.

En açò estava quan m'ha vingut al pensament la tornada d'una cançó del grup castellonenc Agraviats que fa 20 anys, com si ja intuïren el que anava a passar cantaven: "siga noi o siga noia, fes-li front a aquesta gentola, i no et deixis reprimir, que importa, que importa? saps que el cor és el que conta, mira, pensa, parla, actua, i no pares d'estimar". Eixa ha de ser la veritable responsabilitat, no hauria de fer falta cap consens de cap classe, només assumint el que considerem lògic hauria de ser suficient.

Tan greu és que no puguem aquest any celebrar els Nadal com estàvem acostumats fins ara? Caurà el món per haver de renunciar als cotillons, campanades o festes multitudinàries? Com diu la meua amiga "em sembla fins i tot un mal servei a la societat i una falta de respecte a les famílies que estan patint greument aquesta situació" el fet de crear polèmica de si una hora més, una menys, o 6 o 10 asseguts a taula...

I és que no s'ha d'abaixar la guàrdia, la batalla sembla que s'està guanyant, però la guerra encara estem lluny de guanyar-la, sinó que li ho diguen als sanitaris que dia sí, dia també s'estan deixant la pell per tots nosaltres o als milers de famílies que, aquestes festes, les hauran de passar amb algú menys a taula, perquè la covid se l'ha emportat. De segur que tots en coneixeu alguna.

Les restriccions no les hem de veure com a una càrrega, les restriccions les hem de veure com una possibilitat d'avançar cap a la victòria final i la lluita ha de ser comunitària, global, de tots per tots, arribant ara fins on es puga, per poder més prompte que tard deixar per sempre aquest mal somni i poder tornar a abraçar-nos, reunir-nos, beure i viure tots junts. I és que, en aquesta vida, com diu la sentència, tot té solució menys morir-se.

No hem de confiar-nos, però si anticipar-nos, prevenir abans que curar, l'esperança està en nosaltres si sabem actuar amb la lògica i el sentit comú. Festes sí però amb tota cautela i comesura i amb un grau de disbauxa més que moderat. Temps tindrem per divertir-nos i recordar aquest Nadal del 2020 diferent. Deixem-nos d'experiments i apostem pel segur.

No em quadren els números...

No em preocupa en excés, però com dic al títol no em quadren els números. Fa uns anys, no tants, quan no existien les calculadores, els telèfons mòbils, ni les tauletes tàctils, ni els ordinadors, empràvem la matèria grisa o fins i tot els dits per a fer qualsevol operació numèrica. Amb l'arribada d'aquests nous productes tecnològics, tots utilitzem aquestes eines per fer qualsevol operació, el fet de créixer enmig de les noves tecnologies no ens fa més intel·ligents, però, tal vegada, si més hàbils; pot ser que per això de les noves tecnologies, a molts dels nostres polítics se'ls ha oblidat explicar, o aprofiten els "números" per a seguir fent política.

No fa massa dies el ministre més conegut de tots els que tenim en aquest moment al país, el de sanitat, el senyor Salvador Illa, a un programa de la 1 de TVE va afirmar que "una gran part de la població espanyola i europea estaria ja vacunada contra el coronavirus el maig de 2021", apressant-se a afegir "si tot va molt bé, si tots els tests que s'estan realitzant en aquests moments funcionen i no hi ha cap contratemps", una molt bona i esperançadora notícia.

Ara, només uns dies després s'acaba de fer públic que en una primera fase, gener-març 2021, dels aproximadament 47 milions de ciutadans de l'estat espanyol, seran 2 milions i mig els qui pertanyent al grup de risc prioritari, ancians que viuen en residències de gent gran, personal sanitari que els atén i personal sanitari de primera línia, rebran la vacuna. Fent números això significa que a la fi del primer trimestre estaran vacunats poc més del 5% dels espanyols. No seré jo qui afirme si en són pocs o molts, simplement constate un percentatge.

Descendint un grau també hem conegut que en el mateix període de temps, a la nostra Comunitat, al País Valencià, seran 200.000 les persones que d'aquest primer grup prioritari, hauran rebut la vacuna. Si contem que aproximadament som 5 milions els valencians, significarà que el 4% de la població serà la vacunada. Vet per on, ara en l'àmbit autonòmic perdem un 1% respecte de la mitjana nacional. Curiós no?

I si baixem un tercer esglaó, i ens situem a escala provincial, s'ha manifestat que en el mateix període seran 17.000 els castellonencs que estaran vacunats. Continuant amb els números i admetent que a la nostra província hi vivim aproximadament unes 580.000 persones, el resultat és que no arribarà al 3% la població vacunada, un 1% menys que la mitjana de la Comunitat i un 2% per sota de la mitjana nacional. Com ho veieu?

És veritat que els números són molt gelats, que possiblement caldria analitzar altres factors, que fins i tot els càlculs no són tan senzills, però els números no em quadren, i vistos fredament observem com els castellonencs ens situem a la cua en la vacunació i, per tant, en assolir la més que desitjada immunitat.

D'altra banda, reprenent les paraules del ministre Illa si gran part de la població espanyola hem d'estar vacunats el maig del 2021, fins i tot allargant la data a la fi del segon trimestre, final de juny, això ha de significar que per assolir una vacunació del 50% de la població, a escala nacional i en el segon trimestre del 21 s'ha de vacunar, com a mínim al 45% de la població, en termes numèrics més de 21 milions de persones, un nombre quasi 10 vegades superior al previst pel primer trimestre. Us sembla possible?

Jo, tinc els meus dubtes i no perquè no hi haja prou vacunes, que també, si més no perquè vistes les observacions d'aquells sanitaris sobre els quals sembla ha de recaure el procés de la vacunació, la infraestructura sanitària no siga prou àgil per a arribar a complir aquelles expectatives, en definitiva no hi haja prou personal per a vacunar a tanta població en tan poc de temps.

És cert que en aquests moments sembla haver-hi un gran desconcert entre les grans institucions europees i mundials en relació amb el subministrament, eficàcia i distribució de les diferents vacunes, i fins i tot fa la sensació que van prenent-se mesures improvisades que provoquen a la societat uns alts nivells de desconfiança, una sensació de poca o escassa rigorositat i el que és més greu un agravi comparatiu. Els de lletres no anem més enllà de fer-nos creus davant d'aquesta realitat, i de cap manera veiem les coses clares, o sí?

Dos-cents milions d'euros... a fer la ma!

Perdoneu-me l'expressió que encapçala aquest comentari, però és el primer que m'ha vingut al cap en escoltar aquest matí la notícia: Fracasa el lanzamiento del cohete con el satélite español Ingenio a los ocho minutos del despegue".

A les notícies d'anit vaig assabentar-me que, aquesta matinada i des del complex espacial de Kuru a la Guaiana Francesa, havia d'enlairar-se el coet que entre altres elements transportava el satèl·lit espanyol Ingenio, un artefacte de 150 quilos de pes, un dels més grans projectes duts a terme per la indústria aeroespacial espanyola, que mai havia dissenyat, desenvolupat i operat un sistema espacial complet, que a més de suposar més de mig milió d'hores de treball per a la indústria nacional, ens costava 200 milions d'euros.

Un bon grapat de milions invertits per aconseguir fotografiar la Terra a una altitud de 670 quilòmetres i així poder fer mapes, ajudar a gestionar catàstrofes, monitorar la contaminació o vigilar l'ús de terra i de l'aigua i dels fluxos migratoris, o cosa equivalent, dotar Espanya de la capacitat d'observar de forma autònoma des de l'espai tan el nostre país com les regions de major interés. Tot un repte pels nostres científics!

Però, vet per on, només huit minuts després de l'enlairament del coet Vega, que transportava el satèl·lit, quan es trobava a uns 280 quilòmetres d'altura i com que no s'ha generat per circumstàncies ara en estudi, l'energia prevista per continuar l'ascens, aquell s'ha desviat de la trajectòria prevista, no assolint l'alçada necessària, començant a caure, cremant-se en la seua reentrada en l'atmosfera terrestre i destruint-se íntegrament el coet i tota la seua més que valuosa càrrega, fent que la missió fracassara. Dit clar i ras, dos-cents milions d'euros a fer la mà!

Una greu errada d'un coet que dels seus tres darrers llançaments, dos han acabat en fallida, després que l'11 de juliol de 2019 un accident semblant va provocar la destrucció del satèl·lit Falcon Eye-1 dels Emirats. Front aquesta situació no sé quina haurà estat la raó per la qual l'ESA, Agència Espacial Europea, vistos els resultats que estava donant el coet, apostara per aquell per fer l'enlairament, però els seus màxims dirigents s'ho haurien de fer mirar...

La nau espacial espanyola ara perduda, SEOSAT-Ingenio, ha estat la primera construïda per un consorci industrial d'empreses del sector espacial espanyol liderat per Airbus Defence and Space, suposant per a la indústria espanyola un cop molt dur, però també ho és per Arianespace, que hauria de plantejar-se seriosament si cal seguir apostant pel Vega com un dels llançadors europeus del futur.

Que el ministre espanyol de Ciència i Innovació, Pedro Duque, haja lamentat aquest dimarts la pèrdua de la missió no ha de ser prou. 200 milions d'euros del pressupost d'aquell ministeri volatilitzats per una errada demanen responsabilitats personals, malgrat que el treball dels científics del "Centro Español para el Desarrollo Tecnológico Industrial, CDTI haja estat encertat. El projecte més gran aeroespacial en què s'ha embarcat fins ara la indústria espanyola ha eixit malparat, ha acabat "com camot" i algú hauria de fer alguna cosa més a més de donar la cara...

Em tem que, com passa sovint, ningú assumirà el fracàs, o com a molt, la fallida s'atribuirà a un altre, de manera que el fracàs mai serà cosa concreta de ningú, mentre els diners perduts, aquests sí que seran de tots nosaltres.

Front aquesta situació jo, que sóc ignorant en aquests temes, em pregunte: No hi haurà algun tipus d'assegurança? No es podran recuperar, encara que no siguen tots, un bon grapat d'aquests milions? Com és que ningú s'ho plantege? Francament, em resulta curiós i em fa pensar "xe, sí que som rics!", dos-cents milions d'euros, però si això no és res!!! Al cap i a la fi hem tingut una alegria de huit minuts, els transcorreguts des de l'inici de l'enlairament fins al fracàs de la missió.

Les noves aplicacions en el camp de la topografia, el control de les collites, el desenvolupament urbanístic i la gestió de l'aigua, el control i l'evolució d'inundacions, incendis o terratrémols, de moment i amb 200 milions menys a les butxaques, hauran d'esperar.

Torna-li la trompa al xic!

 L'expressió torna-li la trompa al xic és un modisme molt habitual en valencià. Procedent de l'àmbit dels jocs infantils, s'usa per a posar de manifest l'obstinació d'algú que reincideix de manera contumaç en el seu propòsit de fer alguna cosa.

El senyor José Manuel Rodriguez Uribes, membre de l'executiva federal del PSOE, nascut a València, ocupa des del passat 12 de gener (RD 8/2020), el càrrec de ministre de Cultura i Esports al govern nacional. Com a ministre de cultura li correspon la defensa de la tasca de promoció i difusió de la cultura espanyola, entesa com a patrimoni cultural, conformada entre d'altres per les manifestacions en els camps de les arts, les tradicions, la música, la gastronomia o les llengües.

És ben sabut que el castellà o espanyol és l'idioma parlat per la majoria dels espanyols, encara que no tots ho fan com a llengua materna. De fet, hi ha també altres llengües de gran importància regional, a saber, el gallec, el basc i el català, que per raons històriques, tradicionals i estatutàries, rep a la Comunitat Valenciana, el nom oficial de Valencià.

L'Acadèmia Valenciana de la Llengua, AVL, institució creada per la Generalitat Valenciana és l'encarregada de redactar la normativa lingüística del valencià, i d'acord amb l'Estatut d'Autonomia l'únic organisme competent en la regulació del valencià. Aquest organisme oficial l'any 2005 va reconéixer la unitat de la llengua valenciana-catalana reivindicada com a dualitat onomàstica i, al mes de juny passat, va signar amb l'Institut d'Estudis Catalans, IEC, i la Universitat de les Illes Balears, UIB, un protocol de col·laboració per assolir una normativa inclusiva i unitària, per tenir aquests tres territoris, Catalunya, Balears i València, una llengua comuna.

La defensa de la unitat/diferenciació de la llengua català/valencià mai ha tingut unanimitat, aixecant al llarg dels darrers anys acalorats debats. D'una banda resulta que l'AVL és catalanista, o fins i tot separatista, en estar a favor de considerar valencià i català la mateixa llengua; d'altra la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, RACV, defensa que el valencià i el català formen part de la mateixa família lingüística (llengües occitanoromàniques) però defensa i impulsa una normativa rupturista, les normes del Puig, no acceptant la unitat lingüística.

Malgrat semblar que en alguns moments podia assolir-se algun pacte per caminar junts, mai hi ha hagut consens total i, mai ciència i cultura s'han ficat d'acord, així que el fantasma de "som valencians mai catalans" front al "enllaçats per la llengua" sempre ha estat latent.

Amb un ministre de cultura valencià semblava que la unitat lingüística estava assegurada, però vet per on, els darrers dies el ministre ha qüestionat públicament la fragmentació, defensant que català i valencià són llengües diferents. Tornem "a l'embolic", torna-li la trompa al xic!

Immediatament la Plataforma per la llengua, organització no governamental que treballa per promoure la llengua catalana com a eina de cohesió social en els diferents territoris, ha demanat la dimissió del ministre o una rectificació i un compromís de revocació d'aquella afirmació. Al mateix temps l'associació valenciana Lo Rat Penat ha eixit en defensa del senyor Rodriguez en considerar inacceptable que s'ataque a la personalitat pròpia i diferenciada de la llengua valenciana en el context de les llengües que es parlen a Espanya.

Jo que no en sé gaire ni de filologia ni de lingüística tinc clar que si "els sabuts" de l'AVL recolzats per aquells altres de les universitats, coincideixen a considerar la unitat de la llengua, anomenada català a aquell territori i valencià al nostre, els he de donar credibilitat i recolzar que estem parlant d'un mateix idioma. No li sembla senyor ministre?

Però és que el ministre  de cultura  sembla de llengua fàcil i vist des de lluny, prou impulsiu. No fa gaire temps ja va desfermar la polèmica amb les seues declaracions sobre els bous: "yo no debo fomentar ni recomendar ir a los toros" obrint la caixa dels trons i donant peu a nombroses crítiques en el sector taurí, havent-hi de matisar les seues paraules.

Ara, altra vegada, les seues declaracions són també desafortunades, especialment tenint en compte que es tracta d'un ministeri que ha de vetllar per la protecció i difusió de la riquesa lingüística de totes les llengües del país. Tornarà a dir el senyor ministre que "se ha interpretado de manera poco ajustada el titular"?. Accions com aquesta no fan més que ficar-hi més llenya al foc.

Amb setanta anys a l'esquena.

Ahir, el bisbe Casimiro López va complir anys. Justament la xifra que he avançat al títol de l'article. Des d ́aquest blog em propose traslladar-li hui la meua felicitació a la vegada que analitzar la seua relació amb el nostre poble.

Monsenyor Llorente és d'origen castellà, nascut l'any 1950 a la província de Sòria fou ordenat capellà el 1975 i bisbe el 2001. Des del 2006, fa ja 14 anys està entre nosaltres. És el bisbe número 71 que s'asseu a la seu sogorbina, i el 4t des de la configuració de la diòcesi com Sogorb-Castelló. Forma part a la Conferència Episcopal de la Junta Episcopal d'Assumptes Jurídics de la que és president des del mes de març d'aquest any 2020, i va formar part fins a l'any 2014 de la Comissió Episcopal d'Ensenyament i Catequesi, donant un testimoni coratjós i ferm, pretenent proclamar que el món és allò que el preocupava i el preocupa.

S'ha fet públic que a causa de la situació sanitària no ha celebrat aquest aniversari a la cúria, com ve sent costum. De totes maneres, ahir a la fi del Consell de Presbiteri convocat per aconsellar i ajudar a bisbe sobre els diversos temes que afecten la pastoral, sembla que els sacerdots participants, segons s'acaba de fer públic, van felicitar el Bisbe en nom del presbiteri diocesà, oferint-li una mitra episcopal com a regal.

Però quina és la relació del bisbe amb el poble? Com veu la ciutat al seu guia espiritual? Com són les relacions amb el govern local? Què s'ha consolidat en aquests 14 anys que el tenim entre nosaltres? Analitzem...

No és massa bona la relació entre la municipalitat i el bisbat. De tots és sabut que l'equip de govern municipal actual pretén en aquest 2020 revisar els béns eclesiàstics de la ciutat aliens al culte per a cobrar l'IBI, també la ferma voluntat invocant la llei de memòria històrica de la retirada definitiva de l'emblemàtica creu del Ribalta o que, recolzant-se en l'aconfessionalitat que qualsevol institució pública ha de mantenir, retirara el desembre del 2016 el caràcter de "funcionari municipal" al prior responsable de la basílica de Lledó. També cal recordar que el 2016 va suprimir-se la missa de la policia local en la seua festivitat de Sant Miquel o que també des d'aquell any el govern municipal va deixar d'acudir "sota maces" a la missa de romeus el dia de la Romeria de les Canyes, deixant plena llibertat als regidors per assistir o no a aquella missa.

Totes aquestes accions i algunes altres "han tensat la corda" i també des de l'altra banda, des del mateix bisbat, indirectament s'ha atacat a la municipalitat. Així cal recordar com el gener passat, encara no fa un any, van organitzar-se unes jornades per fer front a les polítiques esquerranes del nou govern, animant als fidels a fer front a la ideologia de gènere i l'eutanasia, o la darrera de les crítiques del bisbe fa només 10 dies quan publicava que amb motiu de la festivitat de Tots Sants, aquest 2020 no hi hauria missa al cementeri, ja que "per desgràcia, a la capital, l'ajuntament no ens permet celebrar la santa Missa ni tan sols a la capella catòlica, que han tancat durant diversos dies, sense previ avís ni consulta".

Molta esperança hi ha a la ciutat, després del temps en què va dirigir la diòcesi el polèmic Reig-Pla a causa del contingut d'algunes de les seues homilies, com les referides a l'assignatura de religió, l'avortament, l'homosexualitat i al divorci; però sembla que, tot i la seua bona voluntat, tampoc el bisbe Lorente siga un bisbe que els fidels de Castelló trobem proper, tal vegada perquè estava "el llistó massa alt" després del que ens tenien acostumats els doctors Cases Deordal i Pont i Gol.

Malgrat que aquest distanciament pregaré al Senyor per la seua persona i des d'ací torne a felicitar-lo en el seu 70 aniversari en considerar que, tal vegada, la necessitat d'afrontar una relació política en un temps de progressiva laïcització de la societat, de secularització de sacerdots i de manca de vocacions, unit a la seua personalitat, el seu tarannà i el seu esperit, siguen alguns dels elements que li passen factura en eixa voluntat d'apropament, dificultant-nos a alguns veïns el fet de veure'l com un pastor i un guia espiritual que actua des de la senzillesa i l'amor i que estima aquesta ciutat que l'acull amb els braços oberts des de fa un grapat d'anys.

"Error de bulto"...

Encara és recordada a Castelló, amb cert grau d'incredulitat, l'anècdota protagonitzada fa ja uns quants anys per un conegut crític musical que va publicar a la premsa local una acurada crítica amb tot luxe de detalls d'una actuació musical de caràcter líric que, en teoria, havia tingut lloc el dia anterior, no recorde ben bé si a l'auditori o al castell de Peníscola, espectacle que per alguna circumstància va haver de suspendre's i, per tant, que mai va arribar a celebrar-se.

Allò va ser el que popularment anomenem "un error de bulto", un judici errat, sense mala intenció però fals, una fallida més que manifesta. I és que escriure per a la premsa, fer cròniques, columnes d'opinió o relats d'actualitat, de vegades, massa sovint, són accions que s'avancen fins i tot a la realització d'allò al que directament o indirectament volen fer referència.

Ara i ací ha tornat a passar. Sota el títol "visió de Castelló, tres cultures des de la mirada del segle XXI", feia ja unes quantes setmanes, venia publicitant-se la celebració el cap de setmana del 6 al 8 de novembre, de les 23 Jornades de Cultura Popular, a celebrar al Menador amb tota una sèrie de ponències, comunicacions i visita teatralitzada al castell vell, complementades amb una exposició, al museu d'etnologia, que faria un recorregut pel passat cristià, àrab i jueu de la ciutat.

La situació sanitària que estem sofrint va fer que el passat 30 d'octubre l'organització de les Jornades fera públic el seu definitiu ajornament, mantenint-se l'exposició que, amb el compliment de totes les mesures sanitàries pertinents i un aforament màxim de 5 persones, romandria oberta entre els dies 6 de novembre i 4 de desembre.

El periòdic local "El Mundo Castellón al dia" en la seua edició impresa del diumenge, al web i al facebook, publica setmanalment una crònica-opinió signada per l'humorista gràfic i amic, Joan Montañés "Xipell". La del passat diumenge amb el títol genèric "como está el mundo" portava per capçalera "la ciudad de las tres culturas"; aprofitant l'esdeveniment de les Jornades feia un xicotet repàs a la història de la presència a la nostra ciutat d'altres cristians, musulmans i hebreus més moderns, a saber els Cavallers de la Conquesta, els Moros d'Alqueria i l'Aljama, institucions festeres que tracten de mantenir viu el record d'aquells primitius cristians, moros i jueus que, convivint fa més de cinc segles, van fer gran el nostre poble.

Començava "xipell" el seu article amb aquestes paraules: "Este fin de semana se han celebrado las XXIII Jornadas de Cultura Popular que, bajo el epígrafe Castelló, tres cultures, ha dirigido el profesor Henri Bouché." Errada monumental, "no s'han celebrat", feia dies que havien estat ajornades, però ni el bo de Xipell va adonar-se'n, ni tampoc cap dels redactors del diari va veure l'errada abans de publicar-se. La inèrcia va fer que, novament, una errada saltara a les pàgines del diari, i el que és pitjor també en aquesta ocasió a les xarxes socials, i ahi segueix, és fàcil comprovar-ho.

Una de les principals facetes del periodisme és que tot queda escrit, per bé o per mal. Quan un diari passa a impremta vol dir en teoria que ha estat revisat de dalt a baix diverses vegades per diverses persones ... Però és clar, a vegades les presses, la inèrcia o la confiança juguen una mala passada. És veritat que l'exposició va inaugurar-se i pot visitar-se, però malauradament no vam poder gaudir de les conferències previstes, simplement perquè les Jornades no van celebrar-se encara que l'amic Xipell i els redactors del Mundo Castellón al Dia, no van assabentar-se.

Seria una errada no reconéixer el valor literari de Xipell, a més de magnífic dibuixant és un gran comunicador amb experiència i credibilitat, però humà, al qui la notícia en aquesta ocasió se li ha girat, tal vegada per excés de confiança en estar massa acostumat a traçar una visió precisa i dislocada alhora de la realitat. De segur que el pas del temps ens farà recordar "l'error de bulto" amb un somriure.

Constància...

 

Ningú arriba a la meta d'un salt!!!

Les grans victòries s'assoleixen pas a pas …

Fermesa I perseverança, voluntat ferma i continuada en la determinació de fer una cosa. El blog ha arribat aquest matí de dilluns, 9 de novembre de 2020 a la bonica I rodona xifra de 200.000 visites. Ara ja en té unes quantes més. És important aquesta xifra i així vull considerar-la.

És tot un goig veure la gran acceptació que té el blog. Per això voldria donar-vos les gràcies a tots els que en alguna ocasió "heu entrat" i en especial a aquells que he deixat algun comentari ací o via e-mail. A poc a poc intentaré millorar-lo. La darrera novetat ha estat incloure la possibilitat de suscriure's. Feu-ho, em fa molta il·lusió.

Prompte el blog complirà 7 anys, els mateixos que "va viure" el seu germà al caliu del web municipal de Castelló i que, malauradament, coses de la política municipal que mai arribaré a entendre, va desaparèixer. Blog que va servir per a iniciar-me en aquest apassionant món de dir la meua, sempre des del màxim respecte per tot i tots.

En aquests fins ara 81 mesos han estat 1020 les entrades "pujades" que han donat per a molt: alegries i tristeses, desencís i il·lusions, reflexions i algunes vivències ... I més de 70 els comentaris fets que m'han enriquit i ennoblit com a ésser humà, contrastant idees i pensaments, uns més encertats que altres, però eren els meus i els vostres .. Superant la mitjana de 82 visites diàries, amb "picos" en determinades dates.

Aquest és, per tant, un post no només de celebració sinó també d'agraïment a tots els que llegiu aquestes històries o reflexions que em vénen al cap i que he anat publicant aquí. Unes amb més èxit i altres amb menys. La gent que em va coneixent sol dir que els escrits sovint van en la idea d'agitar les ments, de reviure un altre temps, de recordar... jo dic que serveixen per a netejar les teranyines del meu propi cervell i d'aportar uns punts de vista, els meus, de vegades coincidents i altres diferents,  i també per a explicar històries d'aquestes que solen passar massa sovint desapercebudes.

Diuen els que saben que la majoria dels blogs no arriben a complir un any, ja siga per desídia, falta de temps o d'interés, no és aquest el cas. En el meu cas, les idees i pensaments no han parat de sorgir i si no he escrit més ha estat per falta d'alguna cosa a dir. La veritat és que cal ser molt constant i sovint obligar-te per no deixar d'escriure. Així que el pròxim objectiu és seguir escrivint amb tantes ganes com al principi i alegrar-me de cadascuna de les visites que tinc, ja que cada un de vosaltres compte, i em fa molt feliç sentint-me més que satisfet d'el que aconsegueix fins ara.

És veritat que després de quasi set anys 200.000 visites semblen un bon nombre, però si comparem aquesta xifra amb alguns "influenzer", persones amb més o menys credibilitat que compten cada post amb milions d'entrades, es pot entendre fins I tot ridícula, però que voleu que us diga? Jo estic satisfet en el recorregut fet fins ara, no aspire a més. Així que gràcies novament. I no oblideu subscriure-vos!

A cada cosa el seu nom... o no?

És conegut i sabut per tots que els diccionaris són una eina per conéixer amb precisió el nom de cada cosa i evitar cerimònies de confusió. El diccionari és la clau, i en cas que algun concepte, amb el pas del temps, puga considerar-se erroni o poc clar, cal retocar-lo i aclarir-lo.

La riquesa d'una llengua passa tant per tenir les paraules i expressions que necessita. Totes les paraules tenen el seu significat, amb un abast prou definit per a exigir una interpretació seriosa i delimitada al mateix àmbit. Amb tot, és fàcil caure en la temptació de donar la volta a alguns conceptes, resultant algunes paraules malmeses i convertides en simples caricatures del valor que en realitat tenen.

D'altra banda, tot i que des de fa segles coneixem que són moltes les persones que van decidir eliminar de la seua dieta la carn dels animals bé per raons de salut o bé per conviccions morals, ha estat en els últims anys quan el vegetarianisme s'ha convertit en una tendència cada vegada més estesa en la societat i més encara la seua forma extrema, el veganisme, que a més de rebutjar l'explotació dels animals, elimina de la seua dieta el consum de qualsevol producte derivat d'aìxò, ja siga la carn, el peix, els làctics, els ous o la mel.

Hui relacionant els noms de les coses i aquest dos tipus de règims alimentaris voldria parlar de dos maltractaments que, a parer meu, estan sofrint cada dia més dues paraules molt emprades per aquelles dietes: "carn" i "xoriç".

El diccionari ens diu genèricament que carn és el teixit, principalment muscular, que forma part de la composició d'un animal, mentre que xoriç es refereix a un tros curt de budell farcit de carn, principalment de porc, adobada amb sal i pebre vermell dolç i picant, genèricament una llonganissa de llom de porc.

Per allò de la moda, constatem que al nostre poble cada dia apareixen més establiments que com a reclam principal ens ofereixen productes que "oferits per la natura serveixen per a tenir cura de la salut" i que arriben a diversificar-se tant que necessiten grans espais per presentar les seues novetats ecològiques, veganes, de comerç just, lliures de maltractament animal...

En una coneguda botiga del ram a Castelló, aquesta mateixa setmana he vist allò que, partint de les conegudes paraules "carn i xoriç" em sembla més que contradictori: carn vegetal i xoriç de carabassa.

Si per definició carn és l'aliment de procedència animal, com podem parlar de carn vegetal? No us sembla tota una contradicció? En realitat allò sembla carn, però no ho és. És veritat que el seitan, el tofu o el tempeh són uns aliments substituts de la carn, que poden arribar a imitar l'olor, el sabor, el color i la textura, però malgrat poder arribar a ser fonts de proteïnes, greixos o minerals, sempre seran des del punt de vista nutricional, malgrat la bona acceptació i la creixen popularitat, alternatives a la carn, mai carn.

I el mateix passa amb el xoriç, de ser un embotit tradicional sempre elaborat amb carn picada i cansalada, ara sembla que també es parla de xoriç de carabassa i no és que al popular embotit se li afegisca carabassa, és que estem davant d'un embotit amb aspecte, olor i gust de xoriç de sempre, però elaborat únicament amb ingredients vegetals, carabassa, orenga, pebre, ceba, all, sal i oli.

No vull que ningú em malinterprete, no estic en contra ni de la carn vegetal ni del xoriç de carabassa, com tampoc ho estic enfront de les begudes d'avena o soja, ni dels preparats amb base de quinoa o alfals, cadascú elegeix les seues fonts alimentàries, el que no em sembla bé és l'aprofitament dels noms que, pot arribar fins i tot a ser contradictori i fins i tot enganyós.

Carn és carn i vegetal és vegetal. El més lògic crec seria anomenar aquests productes d'una altra manera. La nostra llengua es pot permetre el luxe de crear unes noves paraules o acceptar, com ho ha fet altres vegades, accepcions de fora, però per evitar mals majors pense que cal donar el nom adequat a cada cosa, fent realitat aquella dita popular que diu "quant més clar, més amics"... o no?