Açò va de "nous"...

El 9 d'octubre del 1989 va emetre per primera vegada Canal 9. Era el Dia de la Comunitat Valenciana. Arrencava la cadena autonòmica després de dos anys d'obres als estudis de Burjassot, als afores de València, i cinc anys després d'haver-se aprovat a les Corts la Llei de Creació de Radiotelevisió Valenciana.

L'activitat de RTVV va nàixer, segons aquella llei, per promocionar i protegir la llengua pròpia, el valencià, i des de l'objectivitat, veracitat i imparcialitat de les informacions, separar aquestes de les opinions, amb el màxim respecte al pluralisme. Gairebé res d'això va arribar a complir-se en els seus 24 anys d'existència, fins al seu darrer dia d'emissions, el 29 de novembre del 2013, en què una edició extraordinària del Diari Oficial de la Generalitat Valenciana publicava "dissoldre, liquidar i extingir l'empresa Radiotelevisió Valenciana", tot just hui fa nou anys, moment en què la crisi que envoltava l'ens autonòmic era insuportable i RTVV acumulava un forat econòmic de més de mil milions d'euros, al costat de les constants i fortes crítiques sobre la manipulació informativa i les irregularitats en els comptes.

El tancament de Canal-9 va tenir un gran impacte no tan sols sobre el sector audiovisual valencià, si més no també sobre la consciència i l'imaginari nacionals del poble al llarg dels quatre anys, sis mesos i deu dies en què vam quedar òrfens del mitjà de comunicació en la nostra llengua, fins a l'arribada el 10 de juny del 2018, de les emissions regulars del nou mitjà de comunicació públic al nostre territori: "A punt".

Han passat com deia nou anys d'aquella data, d'aquell dràstic tancament; ara des de la distància i cada dia que passa, crec més fermament que la solució no hauria d'haver passat per tancar l'entitat gestora, sinó corregir-ne els defectes; d'altra banda, pense que si va arribar-se al tancament, tal vegada fora perquè els greus defectes no tenien cap possibilitat de correcció, i que s'havia arribat a tal extrem de corrupció que allò no podia "arreglar-se" de cap manera i perquè als governants del moment, crec que no els hi feia cap gràcia allò de "promocionar i protegir la llengua pròpia", ja que cal tenir present que el tancament dels repetidors d'Acció Cultural, que permetien veure Televisió de Catalunya al País Valencià, es va fer el febrer del 2011, abans que el tancament de Canal 9.

Canal NOU fa tot just NOU anys que és història. A punt naix com "la veu de tots" fa poc més de quatre anys, com la recuperació d'un dret perdut i amb una voluntat renovada "convertir-se en referent del territori i amb la finalitat d'oferir una informació rigorosa i plural" i el que és més important, en la nostra llengua.

Fa nou anys amb el tancament de Canal-9 RTVV, el valencià va entrar en un procés de recessió, que fins i tot va començar en molts pobles a percebre's com una llengua residual, amb una escassa rendibilitat i una projecció nul·la, sense horitzó ni futur. Sembla que la situació ha revertit en part amb la nova A punt i que els seus dirigents assumeixen que el mitjà de comunicació audiovisual per excel·lència, la televisió, si és de titularitat pública, és "fonamental" que siga en valencià.

Si la desfeta d'Almansa va significar la pèrdua del dret foral com a eix de la nacionalitat històrica valenciana i, ara, 315 anys després encara no hem recuperat els valencians els nostres drets civils, almenys, nou anys després de la pèrdua de la nostra llengua als mitjans de comunicació oficials en ràdio i televisió, podem sentir-nos una mica satisfets perquè A punt ha vingut a pal·liar en part aquella pèrdua, tot i quedar encara pels nostres dirigents polítics una assignatura pendent, la manca de reciprocitat de les emissions de ràdio i de televisió entre els diversos territoris del mateix domini lingüístic.

El número nou no sembla tenir una significació especial, només és un nombre natural, el que segueix el 8 i precedeix el 10, però hui pren protagonisme en aquest blog com a signe prioritzant d'ideals i de sons, vivenciats mitjançant el record i les emocions i la intuïció, d'esperança, acceptació i tolerància en una nova pàgina de la història del meu poble.

El defensor de la felicitat del poble.

Avui primer diumenge d'Advent, vull portar al record la figura del fill més insigne que Castelló ha tingut al llarg de la seua història, Josep Climent Avinent, un religiós valencià, canonge de la seu, catedràtic de filosofia de la Universitat de València i claustral, i bisbe de Barcelona. Un home del segle XVIII erudit, auster, de costums rígids i gelós en el compliment de les seues obligacions.

I per què hui recordar aquella figura? Perquè en aquests dies, a més a més de complir-se dos-cents cinquanta-sis anys de l'entrada solemne del bisbe a la catedral de Barcelona, també es compleixen dos-cents quaranta-un anys del seu traspàs i soterrar davant el presbiteri de l'església Major de Santa Maria, hui cocatedral, els anys 1766 i 1781 respectivament.

Una persona les prioritats de la qual foren sempre l'atenció als pobres, la instrucció dels infants i la formació dels feligresos i que sempre va considerar que catalans i valencians compartíem uns mateixos costums i una mateixa llengua.

Recordat encara hui com el més prestigiós dels prelats il·lustrats que regentaren la diòcesi de Barcelona durant la segona meitat del s. XVIII, ho és també a Castelló per ser un clar defensor i mostrar un gran afany a favor de la cultura del nostre poble, deixant tots els seus béns per crear un col·legi d'orfes a la seua pròpia casa pairal, o cedint a la ciutat la seua extensa biblioteca.

Ja abans de ser nomenat Bisbe de Barcelona, el 1755 sent canonge magistral de la catedral de València, obté de l'ajuntament de Castelló, permís per construir dos forns de pa amb què mantenir l'escola de xiquets que amb els seus propis recursos havia obert un any abans a la plaça del Roser i dues escoles més de primeres lletres, que haurien de construir-se als barris de Sant Fèlix, i de Sant Francesc. El forn que s'obrí al raval de Sant Fèlix s'anomenà "Forn del Pla", conegut també amb el nom de "forn dels òrfens" tot en una època en que la ciutat tenia uns 3.000 habitants dels quals aproximadament la meitat vivien extramurs.

Aquest matí i com és habitual en els darrers anys, s'ha recordat la seua figura amb un respons, un record i una oració feta als peus de la seua tomba amb una xicoteta, però sentida ofrena floral i una espelma, símbol de la llum del coneixement del bisbe i que ens pot guiar a través de la foscor.

Un acte senzill que, tal vegada per ser això, massa senzill i haver estat poc anunciat, com sol ocórrer sovint, ha passat molt desapercebut per molts castellonencs. Tota una llàstima que aquell home, defensor en el seu temps, no només de l'espiritualitat dels seus veïns, si més no també preocupat per la seua felicitat material, per aconseguir el màxim benestar dels més propers, amb el pas del temps quede difuminat i siga, a hores d'ara una figura prou desconeguda i, conseqüentment poc valorada i estimada, un personatge històric de gran interés al seu moment i encara ara quan encara resulta conegut i citat i, fins i tot, recercat i valorat, en els repertoris bibliogràfics, en la documentació arxivística, en pàgines web i en noves investigacions que se susciten.

Sens dubte Climent fou un pensador profund, fruit de les seues contínues lectures, de la seua condició de catedràtic i de les reflexions a què ho sotmetia tot, sovint contrastant-ho amb els seus corresponsals epistolars, sent l'educació una de les qüestions principals -si no prioritària- de les preocupacions del nostre mai prou recordat bisbe.

Hui, hem complit amb l'obligació moral de mantenir viva la seua memòria, a la vegada que cal continuar demanant una proposta raonablement ambiciosa, la recuperació pública de la seua figura, en tots els àmbits de la seua activitat: professor i mecenes de la universitat, protector de l'ensenyament primari, afavoridor dels estudis, fomentador de la cultura i la llengua del poble, solidari amb els anhels socials i econòmics dels ciutadans, eclesiàstic compromés, defensor de la veritat, enemic de la mentida, el luxe i les supersticions, obert a Europa i, el que és més important i tal vegada allò que engloba tota la seua vida: defensor de la felicitat del poble.

La imatge de l'elegància.

Aquest matí la ciutat estava alterada; la policia no parava de vigilar per terra i aire; els voltants de l'Auditori estaven blindats, un helicòpter sobrevolava el cel castellonenc mentre efectius a cavall recorrien el perímetre del parc, custodiat per agents del Cos Nacional de Policia. I no era per menys, aquell indret era l'epicentre de la I Cimera Hispano-Romanesa i lloc de trobada del president del Govern espanyol el senyor Sánchez i el primer ministre de Romania, Nicolae-Ionel Ciuçã, a qui feien costat a més a més d'una dotzena de ministres dels dos països, altes personalitats de la Comunitat encapçalades pel president senyor Puig i de la ciutat, representada per la seua màxima autoritat, l'alcaldessa senyora Marco.

Sens dubte un fet històric el que s'ha desenvolupat aquest matí a Castelló,  ciutat que no ha estat elegida de casualitat, ja que a més a més de ser el País Valencià la segona Comunitat en nombre de ciutadans romanesos residents, són més de 15.000 els residents integrats d'aquell país al nostre poble.

I és que a més a més de la francesa Chatellerault (1987), Lleida (2016) i la japonesa Ube (2018), va ser la romanesa Targoviste, ciutat del comtat de Dâmbovița, la que l'octubre del 2017 va sellar l'agermanament amb Castelló després que la nostra primera autoritat, l'agost de 2016 visitara aquella localitat d'on procedien molts dels romanesos que aleshores arribaven a Castelló a la recerca de millor vida.

Supose seria en aquella ocasió quan el seu alcalde, el senyor Cristian Stan, en senyal de suport de la ciutat envers la nostra, en agraïment pel suport dels molts esdeveniments culturals que ací tenien lloc i pel procés d'integració engegat a casa nostra pels natius d'aquella zona, va regalar-li a l'alcaldessa la típica brusa romanesa ,considerada un símbol nacional.

Una peça típica anomenada ia, brodada sobre una finíssima tela de cotó blanc, l'existència de la qual està documentada des del segle VI que guardant relació amb una de les cultures més antigues d'Europa, la Cucuteni, de l'any 5000 abans de Crist, forma part de la vestimenta tradicional de Moldàvia, Bucovina, Muntenia, Oltenia i el sud de Transilvania.

Aquest tipus de brusa, aquesta peça tradicional, amb dissenys inspirats en la vida rural que porta motius particulars, específics de cada regió de Romania, és coneguda entre els amants de l'art, gràcies al quadre homònim d'Henri Matisse. Una camisa de tela amb brodats impressionants que va ser "guardada" per la senyora Marco com un objecte de molta consideració i estima, ideal per portar en qualsevol ocasió, fresca, elegant, alegre i acolorida, molt femenina i imatge de l'elegància.

Hui, entre tanta autoritat i tant de vestit encotillat, entre tant de militar, tanta uniformitat i tant de protocol, la nostra alcaldessa ha volgut complementar els seus pantalons negres i sabates roges amb la brusa romanesa de Targoviste, amb un clar giny a la comunitat romanesa de Castelló, a aquella ciutat i a l'esperit d'agermanament. Tot un detall que no ha passat desapercebut ni pels il·lustres visitants ni tampoc per aquells que cobrien l'acte.

La cosa tractada en la cimera i els possibles acords si és que es materialitzen, se supose hauran estat temes diversos, tot tenint en compte que els màxims responsables de la salut, els assumptes externs, l'agricultura o la cultura, dels dos països han tingut també les seues complementàries reunions.

És possible i molt probable que la cimera més enllà de l'agraïment del senyor Sánchez als residents romanesos a Espanya per la seua contribució al desenvolupament, prosperitat i cohesió del nostre país, i del senyor Ciuca, per la integració que la societat espanyola ha demostrat envers els romanesos desplaçats, haja estat un èxit d'organització i porte algun signe de desenvolupament econòmic mutu i benefici per la nostra ciutat, ja es veurà...

El que si tinc clar és que , a hores d'ara i "a peu de carrer" l'inicial encert se l'haja endut l'alcaldessa per la seua originalitat i oportunitat, a la vegada que per la seua elegància, expressió de la personalitat i desafiament a la monotonia entre tanta uniformitat. Tot un encert senyora Marco!

Un pas endavant...

És veritat que "les actuacions" oficials, sobretot en restauracions de béns catalogats com d'interés cultural en la categoria de monuments solen allargar-se en el temps, degut fonamentalment a la necessitat de tenir diferents autoritzacions abans d'efectuar les intervencions. És el cas d'aquelles que es fan al principal monument que tenim a la ciutat, el campanar de la Vila.

Han transcorregut més de 20 anys des del moment en què va realitzar-se aquella primera intervenció global, en tot el seu conjunt, amb la recuperació de la façana, el recanvi dels carreus que es trobaven més danyats per efectes de la climatologia i les actuacions sobre les estances, el sostre i el capitell, que van treure a la llum alguns elements desconeguts o molt degradats.

Independentment que anualment al campanar s'han anat realitzant en el transcórrer dels anys tasques de revisió tècnica i posada a punt de totes les campanes litúrgiques i del rellotge, ja l'any 2020 es va fer la restauració de la pintura mural de la presó, aquella que inicialment es pensava corresponia a la Sagrada Família i que en realitat va resultar representar la Mare de Déu petita amb els seus pares, Santa Anna i Sant Joaquim.

En aquell moment també es van fer 15 cales a les pintures murals de la sala del rellotge, amb l'objectiu d'obtenir informació sobre la superfície que ocupaven les pintures murals i poder plantejar el projecte de restauració integral.

Després, el 2021, es van efectuar millores a l'edifici per a la preservació del contingut sensible a la llum mitjançant la instal·lació de filtres ultraviolats als vidres de les finestres i, ara, dos anys després, s'ha pogut fer un nou pas per part de la regidoria de Cultural a través del MUCC, anunciant-se hui mateix l'inici de la posada en valor de la sala del rellotge, amb el desencalat de la sala i la inicial restauració de l'anomenat popularment com a "espadatxí", un soldat amb cabells llargs i bigotis, vestit amb gipó, camisa amb punys i barret d'ala ampla, en posició d'atac que aixeca a la seua mà una espasa robera de llaços. Una representació datada al voltant de principis del segle XVI.

Els treballs de restauració d'aquella figura, que han rebut una subvenció de la Conselleria de Cultura de 10.000 euros, van iniciar-se el passat mes d'agost, i sembla han tret a la llum altres restes pictòriques de similars característiques en altres parts de la sala, amb una tipologia semblant, així com diverses incisions que representen vaixells de l'època, i nombroses inscripcions realitzades també a incisió, una d'elles datada en 1708 que es troba actualment en estudi.

Sembla que de cara a l'any vinent, la regidoria, a través del Museu de la Ciutat, vol continuar treballant en la museïtzació del campanar i en la dignificació total de la sala del rellotge, restaurant la maquinària i la seua infraestructura, i instal·lant una il·luminació adequada, així com incloure la recreació digital de les pintures murals que s'han trobat.

Un pas endavant, una nova fita aconseguida contra l'oblit perquè els ciutadans de la capital de la Plana i els visitants tinguem en la visita al Fadrí una de les cites ineludibles pel coneixement del patrimoni monumental del nostre poble.

Bé ho ha entés la regidora de cultura i molt és d'agrair el seu esforç, tot i que caldria una mica més d'agilitat, perquè són massa els anys en què el nostre patrimoni està patint una situació d'espera, a la qual hem de posar ja remei si no volem perdre la identitat del poble.

S'ha fet un nou pas en ferm, un nou pas endavant, molt considerable pel que suposa quant a la dignificació del monument; esperem que el següent pas vinga aviat i prompte puguem gaudir d'un treball més complet de recuperació de la memòria històrica del principal l'edifici del nostre centre històric. Felicitats senyora Escrig, enhorabona Castelló.

 

 

Per damunt la mort, la vida.

De les huit comarques en què es divideix la nostra província i dels cent trenta-cinc pobles que la conformen, per mi, i per diferents circumstàncies, la de l'Alt Palància, ha estat la gran desconeguda.

És veritat que Sogorb i en general els pobles de l'Espadà, així com la zona castellonenca d'Altura i de la Calderona, ho han estat, tal vegada, una mica menys, però podrien contar-se amb els dits d'una mà i encara en sobrarien, les visites que he efectuat a aquells indrets; de la resta de pobles, sobretot dels més interiors, mesetaris i muntanyosos, només coneixia poc més que el nom.

Però com no hi ha mal que dure cent anys, com diuen al meu raval, aquest any postpandèmic del dos mil vint-i-dos, ha estat, quasi de casualitat, l'any del descobriment de la comarca. Primer gràcies al programa "Castelló Sènior" i a través d'una de les rutes de patrimoni històric, natural i cultural, vaig conéixer alguns dels pobles; després, i amb la col·laboració d'un amic "de la zona", va ser-ne un altre, i ara, tot just ahir, i per mor de la Fundació Caixa Castelló i el programa "Castelló en ruta" vaig poder descobrir tres noves localitats que, al costat d'unes altres veïnes, malauradament el passat 14 d'agost van sofrir, per causa d'un llamp, un dels incendis més devastadors dels darrers anys en tot el País Valencià: Toràs. Bejís i Teresa. Gràcies Fundació per tant interessant tasca.

De la mà d'un guia especialitzat en la comarca i rebent les atencions de les seues màximes autoritats civils en cadascun dels pobles, vam poder fer un recorregut guiat per les tres poblacions i conéixer de primera mà no només la seua història i gastronomia, si més no també l'impacte de l'incendi i el futur del territori.

A mesura que ens acostàvem als respectius termes municipals no només veiem com el foc havia consumit gran part de les pinedes, carrascars o savinars, sinó que començàvem a imaginar el que pot arribar a suposar pels veïns d'aquells pobles que, a més a més de perdre els seus paisatges, en molts casos, l'incendi els hi ha suposat perdre els seus mitjans de vida, i que, de no ficar un prompte remei, pot acabar augmentant encara més els efectes del despoblament; situació que van transmetre'ns tots i cadascú dels alcaldes que, en arribar a la localitat ens rebien.

Malgrat conéixer per primera vegada aquells indrets, ara desoladors, malgrat l'impacte negatiu que els efectes del foc ha tingut als pobles, l'esperança de tots els vilatans amb qui vam trobar-nos, va fer-me recordar aquell exlibris del poeta Bernat Artola: "per damunt la mort, la vida" i com s'aferren a netejar i mantenir allò que és seu, perquè els efectes del foc, siguen, tot i en algun cas haver-hi afectat a més del 90% del terme, els mínims possibles.

Són pobles menuts, amagats, 150-200 veïns, que, és veritat, ara han perdut molta part del seu encant, sobretot l'interés turístic des del punt de vista botànic o faunístic, afegint-se la caiguda i reducció dràstica d'un dels seus productes estrella, l'oli d'oliva.

És veritat que el riu principal que recorre aquestes tres poblacions que van haver de ser evacuades quan l'incendi, el Palància, ja no baixa gris, ja no arrossega cendres i que comencen a veure's "brots verds" que reviuen el bosc, però, les muntanyes calcinades, convertides en cendres, amb una imatge grisa, és la imatge que els veïns de la zona no van parar de dir-nos guardaran molts anys a la retina.

Cal no només ficar els mitjans necessaris per a recuperar com més prompte millor la zona. Cal fomentar el turisme en aquells pobles tot i que siga per descobrir la magnitud del desastre, però sobretot el que cal és aprendre la lliçó que la lluita contra l'abandonament de la muntanya, l'augment econòmic enfront de les retallades en prevenció i la conscienciació enfront de la crisi climàtica han de ser les fites si volem que no augmenten el nombre i la gravetat dels incendis. Ara els hi "ha tocat" al Palància, demà, Déu no vulga, a la Plana.

Lladres? Més que lladres!

Entenc que la darrera finalitat de qualsevol empresa ha de ser guanyar diners, també dels bancs com a empreses comercials que, fent operacions financeres amb els diners procedents d'accionistes i clients, han d'aconseguir beneficis.

Hui en dia, i després d'un temps passat en què van donar-se diferents fusions d'entitats, la majoria dels bancs resultants, sembla que són més forts i sòlids que els que hi havia abans, i fins i tot més d'una entitat presumeix d'uns beneficis enormes, amb una manca de moralitat inaudita, ja que aquells s'obtenen no només despatxant un gruix molt important de treballadors o tancant sucursals en massa, si més no, amb el maltractament abusiu dels clients a qui se'ns cobra per tot.

Una paraula ha vingut per quedar-se "comissions", que ve a sintetitzar-se en els diners que et cobren els bancs per prestar-te els seus serveis. Puc arribar a entendre que el banc em cobre una quantitat pel manteniment d'un compte corrent, per descomptat també per aprovar-me un préstec, per contractar una hipoteca, per fer una transferència, per un descobert o per invertir en accions, però no arribaré a entendre mai que, el banc, qualsevol banc, em penalitze, em cobre una comissió, ja no per treure sinó per ingressar uns diners.

I tot just això és el que m'ha passat avui mateix. He acudit per fer un ingrés a una entitat de la qual sóc client i soci des de fa un bon grapat d'anys, he hagut de passar per la finestreta, ja que no podia fer-lo mitjançant el caixer perquè una xicoteta part d'aquests diners eren monedes fraccionàries que, tot i estar classificades en cartutxos, blísters crec que els anomenen al banc, aquells no poden ser admesos pel caixer.

Després d'esperar pacientment el meu torn, hi havia una altra persona al meu davant, l'empleada m'ha informat que no hi havia cap problema en l'ingrés dels bitllets, però que pels 8 cartutxos de monedes, en total 129 euros, havia de pagar-ne 6 per la comissió, tot i que no era necessari ni recontar-les ni empaquetar-les.

Enuig, ira, ràbia –com en vulgueu dir– és el que he sentit en aquell moment, no envers la persona que m'atenia que no tenia cap culpa, sinó envers la situació d'indefensió en què em veia, ja que, ho pagava la comissió, o me'n tornava amb les monedes a casa. Un sentiment del tot indescriptible, fins i tot físic, d'asfíxia, és el que he tingut durant molta estona en veure on hem arribat i què és el que ens obliguen a fer.

Lladres, he pensat, els bancs són uns lladres, tots, són entitats que roben, i el meu enuig ha anat en augment en pensar que, a més a més, aquesta és una pràctica del tot legal. Fins i tot, si et descuides, aquella comissió "no s'allunya de les bones pràctiques bancàries".

On hem arribat? On queda aquella caixa que tenia un cert component humà? Enlloc, s'ha convertit en un banc que sol i únicament pensa en el benefici cru i pelat. He llegit no sé per on que una de les causes per les quals el banc cobra aquest servei és perquè "podria demorar més enllà del que és raonable l'atenció a la resta de la clientela", però us puc assegurar que, al meu darrere, no hi havia cap altre client esperant-se, i que les monedes, perfectament diferenciades en els seus blísters, no necessitaven cap reconte. La ràbia no ha estat encara pels sis euros de la comissió, que també, si més no, ha estat perquè he sentit que em robaven a la meua cara i jo no podia fer-hi res.

La meua conclusió pot ser dura, però és a hores d'ara la meua: els bancs són uns "lladres amb corbata" i no cal refiar-se perquè, lluny de ser uns assessors i garants dels nostres diners, són recaptadors, no tenen cor, només compten amb butxaques. 

Negocis, purs negocis, mals negocis per aquells clients que som modests i a qui xuclen i xuclen, fins més enllà d'on poden, sense poder-nos escapar, mantenint-nos atrapats de mil i una maneres, enriquint-se a costa de la gent que es va empobrint més i més cada dia que passa. Situació terrible i de mal futur...

Comprar a "les portes"

És cert que cada cop més consumidors trien comprar directament aliments als seus productors, sense intermediaris i que aquest tipus de venda a Castelló i sobretot al raval llaurador de sant Fèlix, s'ha fet "tota la vida".

La seua finalitat no era altra que millorar la diversificació econòmica del xicotet agricultor que, si venia a "la porta" ho podia fer a un preu més alt del que aconseguia en vendre la collita a empresaris intermediaris. Així, generalment, en arribar les diferents temporades d'hortalitzes, verdures i fruites, no era estrany, veure en molts carrers, a les portes de les cases, una cadireta amb una albergínia, alguna ceba, tal vegada unes bajoques o tomates i alguna carabasseta i, en arribar la tardor, mandarines i taronges.

A mesura que els agricultors han anat desapareixent, a mesura que més i més terres de conreu del nostre terme han anat deixant de ser cultivades per no ser rendibles, a mesura que la varietat de productes ha omplert les prestatgeries dels supermercats... cada dia que passava, cada temporada, eren menys els particulars que "defenien" els seus productes de proximitat a casa i, per tant, menys les "cadiretes" que s'anaven veient pels nostres carrers. El gran avantatge pel comprador sempre estava en la qualitat i frescor del producte i en la seguretat que allò que comprava no "havia passat per mans desconegudes".

No diré que aquest tipus de venda de proximitat haja arribat a desaparéixer, però tot i que encara alguns la mantenim, és residual, testimonial i mínima. Algunes portes romanen obertes molts mesos a l'any amb productes rotatius, altres obrim "de temporada", mandarines, taronges, carabasses i poca cosa més i, amb molt d'esforç i hores de dedicació aconseguim "treure" una mínima part d'allò que produïm. La resta del producte cal vendre'l a un majorista, en molts casos fins i tot a pèrdues.

Per pal·liar en part aquesta problemàtica i possibilitar una major venda directa, ja fa més d'una dotzena d'anys, des de la regidoria d'agricultura de l'ajuntament en col·laboració amb el Consell agrari, va idear-se "el mercat de la taronja" on, els diumenges, sacrificant hores familiars, en són prou els productors que ixen a les places a oferir els seus productes. No només cultiven, cullen i transporten, a més a més els matins del diumenge han de dedicar-los "a la venda". La iniciativa no deixa de ser bona, però resulta del tot insuficient i molt, massa costosa pel llaurador.

Ara, hui mateix, s'anuncien per part de la Generalitat Valenciana, dues accions que han de dur amb paraules del president Puig a "un nou renaixement dels cítrics valencians"; d'una banda, una marca pròpia "Taronja valenciana" identificada amb una etiqueta visible en el producte; d'altra, una campanya de promoció dels cítrics valencians amb el lema "Tria sentiment", campanya a la qual, per desenvolupar-se primer a la Comunitat i després a la resta del territori espanyol, va a dedicar-se un milió d'euros.

Dubte i molt que aquesta iniciativa promocional aconseguisca els dos objectius que sembla perseguir, augmentar el consum de taronja i reforçar la identificació de la taronja amb la Comunitat Valenciana, i molt em tem que, els grans beneficiats siguen els dissenyadors de la marca, l'estudi valencià Lavernia & Cienfuegos i els de la campanya de publicitat, l'agència AGR Food Marketing.

Dedicar d'entrada un milió d'euros "per fer propaganda" crec no és encertat i millor haguera estat dedicar-lo a la promoció del producte de proximitat, premiant l'esforç, el treball i la voluntat dels xicotets productors i defensant la qualitat del producte que oferim.

Com a consolació, de moment, podem veure ja l'anunci publicitari que busca facilitar al client la identificació de les nostres taronges com les millors del món.

Val més això que no res diuen al meu poble, i el que no es conforma és perquè no vol. Ara que si voleu que les coses vagen millor, no ho dubteu, per més anuncis i campanyes, compreu a les portes, no us penedireu.

D'onze i de vint-i-dos.

La setmana compresa entre el catorze i el vint de març passat, va ser l'onzena de l'any dos mil vint-i-dos; hui trenta-quatre setmanes després, divendres de novembre, és l'onze de l'onze.

L'onze és un número que porta associades diferents i variades curiositats, Només cal recordar que onze van ser el nombre d'Òscars que en el seu dia van aconseguir films com Ben-Hur o Titànic, que onze han estat fins ara els escriptors en llengua castellana que han aconseguit el Premi Nobel de Literatura, que la més famosa de les estàtues de Nova York, la de la llibertat, s'aixeca sobre un pedestal en forma d'estrela d'onze puntes, o que el punt més profund de l'oceà es troba a onze quilòmetres de la superfície.

També, i els mitjans de comunicació no han parat de recordar-ho, l'onze de l'onze no només és una data al calendari, és el dia del sorteig extraordinari de l'ONCE, màgic, únic i anual que, en aquesta ocasió lliurarà un premi d'11.000.000 d'euros i onze premis d'1.000.000.

Així, entendreu, que el protagonisme de la meua reflexió d'avui no el tinga ni el número tretze de la mala sort, ni el set de la bona sort, ni el 666 del dimoni, ni el 99 de Déu, sinó l'onze que, a més a més de tot el que he recordat fins ara, és un nombre que elevat al quadrat, cent vint-i-u, és capicua.

I si unim el dia onze, del mes onze, el parell d'onzes poden ser i englobar infinitat de coses, ja siga de caràcter numero lògic, esotèric, religió o metafísic, amb una total coincidència en tots els casos, l'onze és un nombre bo, positiu i de sort.

I la casualitat, ha volgut que hui, onze de novembre del dos mil vint-i-dos, el dia tres-cents quinze de l'any, quan només en resten cinquanta per dir-li adéu a aquest dos mil vint-i-dos, dia que l'església celebra la festivitat de Sant Martí de Tous, siga "11-11-22", dia en què segons algunes creences, s'obrirà un portal energètic que pot arribar a fer que els nostres anhels es materialitzen a la velocitat de la llum i que la seua potent energia puga fer realitat els nostres desitjos.

Com? Diuen els que valoren els portals quàntics que només s'ha de concentrar tot el poder i creure-ho fermament per fer-los realitat. Malauradament, jo sóc prou escèptic, desconfie de la possibilitat i eficàcia d'aquestes afirmacions, per això, tal vegada, tot i que jugue "un numeret de l'onze" per hui, pense que els sis euros gastats o són per una bona causa i que no seré jo l'afortunat.

Si el sincronisme d'aquest dia 11-11 ja de per si simbolitza força, energia i creativitat, el 22 de l'any (2022), és el plus que s'afegeix al portal energètic de novembre, ja que el vint-i-dos és el número relacionat amb la sincronia i les vibracions que aporten aquesta connexió amb l'univers.

Evidentment, res de tot açò és empíric, experimentat, és molt particular, diríem són coses de la numerologia que, per alguns, com l'astrologia o el tarot, són pràctiques exclusives per a il·luminats" o "ocultistes" i, per tant, terreny vedat a les persones "comuns i corrents".

De totes maneres com diu l'egiptòleg britànic John Baine: "Només cal creure que es pot fer alguna cosa per tenir ja mig camí fet i l'èxit o la victòria molt propera". Ja em direu aquells que hui jugueu a l'ONCE com us ha anat, i felicitats als Marti que hui celebren el seu sant.

 

Dos nuncis en Lledó.

Aquests dies estem de celebració a Castelló, estem celebrant el centenari de la declaració per part del Papa Pius XI de la Verge del Lledó com a patrona de la ciutat. Així el passat dimarts 8 va tenir lloc el trasllat de la Verge des de la basílica a la catedral i l'acte de homenatge amb la lectura del Rescripte Papal; demà divendres es representarà El Misteri de Castelló i el dissabte Ball perdut a la plaça Major; els actes conclouran el diumenge amb la missa pontifical a l'esplanada de la Basílica i el concert extraordinari a la Cocatedral de Santa Maria.

També en aquests dies i tot i no tenir tanta rellevància es compleixen, en aquest cas 60 anys, d'un esdeveniment important a la història recent de Lledó. El diumenge 11 de novembre de 1962, el nunci del papa Joan XXIII en Espanya, monsenyor Antonio Riberi va visitar l'aleshores encara ermitori.

Va ser aquest el primer representant diplomàtic de la Santa Seu amb rang d'ambaixador que va visitar Lledó al llarg de la història. Crec que dels 7 nuncis que han ocupat la seu espanyola amb posterioritat, entre 1967 i l'actualitat, només un altre, monsenyor Manuel Monteiro de Castro, va arribar a Lledó el maig del 2009. El motiu clausurar, en solemne pontifical, el Primer Any Marià, quan per primera vegada, el dia 4 de maig, 84è aniversari de la Coronació Canònica de Santa Maria del Lledó, "va caure" en diumenge, rememorant la coronació d'un altre diumenge, el 4 de maig de 1924, a la plaça de la farola. Any Marià que va tornar a repetir-se l'any 2014.

I quin diríeu va ser el motiu pel qual, tot just ara fa seixanta anys monsenyor Riberi va visitar el nostre preuat santuari de Lledó i postrar-se als peus de la patrona? Una visita "no oficial", quasi de passada, ja que el destí i activitat principal del nunci, no va ser altre que visitar Vila-real a instàncies del Cambrer Secret de sa Santedat el Papa, en Juan Flors García, artífex d'un bloc de 43 habitatges que la Fundació d'aquell benefactor va aixecar al poble.

Diuen les cròniques de l'època que el nunci va arribar a Lledó al costat del governador eclesiàstic de la diòcesi, l'arxipreste de Santa Maria i el secretari de cambra i govern del bisbat, i que va ser rebut a l'ermitori per l'alcalde senyor Eduardo Codina, el regidor procurador en Felix Balado, el prior de l'ermitori mossèn Antonio Prades al costat de la Junta directiva i membres de la confraria. L'acte va tenir com a punt central el lliurament al nunci per part del prior de la medalla de la patrona.

Per completar la seua estància a la nostra ciutat i abans de retornar a Vila-real monsenyor Riberi va desplaçar-se fins a l'església cocatedral on l'arquitecte, senyor Traver Tomàs, va ser l'encarregat d'explicar-li les obres de la reconstrucció, recorrent totes les obres i, posteriorment, dirigint-se a l'altar dels patrons, realitzar unes oracions, en uns moments de recolliment.

El nunci va quedar meravellat per la devoció que el poble de Castelló professava a la venerada imatge de la verge de Lledó, així com de la bellesa arquitectònica amb què s'estava reconstruint l'església de Santa Maria i del llegat artístic que ella custodiava, alhora que testimoniava el profund afecte i la proximitat que sentia cap a aquesta ciutat.

Poca cosa més sabem de l'estança dels dos nuncis citats a Lledó, però tal vegada, el més compartit fora la senzillesa i la importància del seu servei, representar el Papa davant l'Estat i davant l'Església. Rebrem l'any del centenari de la coronació, 2024 una tercera visita del nunci? Caldria anar fent gestions, aplanant camins, el temps corre de pressa...

En format de... Reinventant el Credo.

La paella és una recepta de cuina amb base d'arròs, amb origen al País Valencià i molt popular a tot Espanya, en la que l'ingredient base, l'arròs, es cuina juntament amb altres aliments a una paella, generalment ampla i amb nanses. El plat, epicentre de la tradició gastronòmica valenciana, va ser declarat, el 9 de novembre de l'any passat, tot just despús-demà farà un any, Bé d'Interés Cultural per part de la Generalitat.

Per definició una hamburguesa és un menjar que es prepara amb carn picada d'animals bovins, porc o aus, generalment condimentada amb sal, pebre, all i julivert, i forma rodona i plana, que sol consumir-se rostida a la planxa o també fregir-se. El seu nom és un derivat de la paraula "hamburguer", vinculant-se a la ciutat alemanya d'Hamburg. Això és perquè des del seu port sortien molts dels vaixells que traslladaven immigrants als Estats Units allà per la meitat del segle XIX.

Al conjunt de característiques que defineixen l'aparença d'alguna cosa se l'anomena format o mode de presentació.

I tots aquests aclariments venen "a cuento" perquè hui m'he trobat amb una notícia d'aquelles que no deixen indiferent no ningú. Tots els mitjans de comunicació, orals (ràdios), escrits (diaris) i audiovisuals (televisions) s'han fet ressò en algun moment. El president de la Fundació dels Premis Rei Jaume I, Javier Quesada, i el president de la Fundació Valenciana d'Estudis Avançats, Vicente Boluda, per promocionar i difondre aquests prestigiosos guardons que seran lliurats el pròxim 25 de novembre a la Llotja de València amb l'assistència d'algun membre de la Casa Reial, no se'ls ha ocorregut una altra idea que buscar la col·laboració dels dos emprenedors, Álex G. Urbón i Ezequiel Maldjian fundadors de "Hundred", l'hamburgueseria valenciana, i crear "La Jaume's", una hamburguesa en sabor paella, amb pit arrebossat marinat en romaní, safrà, pebre vermell i cítrics i que conté els ingredients d'una paella com són hummus de garrofó, carxofetes fumades i fregides, bajoqueta cuita i temporitzada i sofregit de tomàquet del perelló amb all i romaní i "caldet" de reducció de la paella.

Diuen que és una manera d'aconseguir el sabor de l'autèntica paella però per menjar amb les dues mans, entre pa i mos. Malgrat que tot fa pensar que un dels plats més apreciats i internacionals de la gastronomia espanyola es fusiona per primera vegada amb l'estrella del menjar ràpid americà elevat a un nivell gurmet cada dia més elaborat i amb més classe com és l'hamburguesa, sembla que "l'invent" no és nou, ja que sinó recorde malament, allà pel març del 2019, a València en falles, un restaurant de nom curiós "deli_rant", ubicat a la plaça del Patriarca, ja va fer un intent d'ajuntar els dos plats donant lloc a l'hamburguesa de paella, un concepte que va desconcertar fins i tot els mateixos creadors.

Ara es reinventa el producte i per poc més de 10 euros podem intentar descobrir el genuí sabor de la paella valenciana en un nou format. A partir de hui mateix i al local que la marca disposa al carrer de Sant Vicent del Cap i Casal, diuen s'elaboraran cent unitats cada dia i que aquella se servirà acompanyada d'un "flyer", que no és res que es menge, sinó un xicotet fulletó que conté i dóna a conéixer el nom dels sis guardonats amb els premis en l'edició del 2022.

De la mateixa manera que no sabem com va acabar l'odissea de l'invent del "deli_rant" i si encara es manté a la seua carta, tampoc sabem si aquest nou intent de format de paella tindrà l'èxit esperat; el que si és cert és que d'inici l'hamburguesa de paella només té previst romandre en carta fins al 27 de novembre. Tot i això, des d'Hundred no descarten mantenir-la si la resposta del públic és favorable, perquè a la fi, el negoci és el negoci i cal estar a "les caigudetes".

I entre tanta novetat quasi se m'oblidava el més important, felicitar els premiats en aquesta 34 edició: Jesús María Sanz Serna, a la categoria de Recerca Bàsica, Marta Reynal-Querol, a Economia, Antonio M. de Lacy Fortuny, a Investigació Mèdica, Emilio Chuvieco Salinero, en Protecció del Medi Ambient, Montserrat Calleja Gómez, a Noves Tecnologies i Ángela Pérez Pérez, al premi a l'Emprenedor.

Els convidaran també a una hamburguesa de paella? De segur, estarem expectants i pendents de les possibles reaccions i comentaris... Profit!

 

Control...

El diccionari diu que control és l'examen o observació acurada que serveix per a fer una comprovació. Existeixen moltes classes i tipus de control, així tots hem sentit parlar per exemple de control de qualitat, control d'imatge, control docent o control administratiu. Però, tal vegada, aquell tipus de control que més tensió i respecte puga generar entre les persones, siga el control policial.

El control policial és un dispositiu dissenyat per controlar el moviment de persones o mercaderies susceptibles d'intervenció policial com delinqüents, armes o drogues. De tots els controls policials sens dubte els de mobilitat, alcoholèmia i drogues efectuats des de fa molt de temps pels membres de la Guàrdia Civil, en benefici de la resta de conductors, d'un mateix i dels acompanyants, és el més habitual a la carretera.

Fa ja cinquanta anys que vaig treure'm el carnet de conduir i quan he hagut de renovar-lo ho he fet sense cap problema. No sóc conductor professional, ni m'agrada la velocitat. He tingut en aquest mig segle tres o quatre cotxes, als quals els he fet pocs quilòmetres i mai cap infracció ni accident greu. Em considere a mi mateix prou responsable al volant i mai he perdut cap punt del carnet per haver comés alguna infracció.

Havia vist en múltiples ocasions algun control policial, sobretot els d'alcoholèmia, per ser aquests tal vegada els més usuals, però, serà casualitat, mai havia estat aturat i "convidat" a passar-lo, a "fer la prova", tot i que en disminuir la velocitat I passar pel costat dels agents, sempre he experimentat cert nerviosisme.

I parle en passat perquè despús-ahir a la vesprada va tocar-me. Vaig passar el meu primer control d'alcoholèmia i drogues. Serien les cinc de vesprada, portava a "la Kangoo" uns caixons d'olives que recollides al llarg de la jornada, traslladava al molí. A la carretera de Borriol, entre l'antic accés a "muntanya negra" i la rotonda d'accés a l'autovia de la Plana hi havia establert "un control" mòbil. Els vehicles en marxa lenta formàvem una llarga cua. Vull creure que aleatòriament els agents anaven convidant alguns conductors, entre ells jo, a parar-se al costat de la cuneta.

Després d'informar-me per part de l'agent que era un control rutinari d'alcohol i drogues va demanar la meua col·laboració. Imagineu per un moment l'escena: una furgoneta amb caixons amb olives acabades de collir, un conductor en roba de tot el dia al camp, un vehicle sense cap altre passatger i, l'agent, amb parsimònia i amabilitat, preguntant-me si havia begut o si havia pres alguna cosa estranya, tot abans d'oferir-me la embocadura per bufar.

Tot i que no estava gens tranquil, però amb tota la calma que vaig poder li vaig dir  que venia "d'olives", que anava al molí i que no, no havia begut ni tan sols aigua des de l'hora de dinar. El resultat, com era lògic va ser "0’ 0″.

Però "pinta sospitosa" faria la furgoneta o jo brut i cansat, perquè abans de deixar-me continuar encara va mirar el vidre davanter i comprovar si portava l'adhesiu de la ITV i si estava aquella revisió passada en data actualitzada. Ara sí, amb una cordial salutació va deixar-me continuar. Com a record l'embocadura bufadora...

Cert que pot tocar qualsevol conductor, a qualsevol hora I a qualsevol carretera. En qualsevol moment i lloc, un agent de la Guàrdia Civil de Trànsit pot fer-nos aturar mentre condueixes per bufar en un alcoholímetre. L'objectiu és comprovar que es compleix una de les regles bàsiques del trànsit: mantenir les capacitats necessàries per a conduir intactesi, el divendres va tocar-me a mí.

Tota una nova experiència que tot i tenint la certesa que el resultat havia de ser de totes totes "0’ 0″ em va fer pensar... mira que si l'aparatet falla i sense haver pres res em toca tornar a passar el tràngol? Mai podré dir que no vaig passar la prova, tot i que, segons diuen alguns dels meus amics vaig tenir encara sort, perquè l'agent m'haguera pogut fer també una prova de saliva i allargar encara més la meua olbigada parada... Tot siga bé per la seguretat!!!