Coronavirus i “No-Magdalena”...

 Avui és el dia 91 de l'any i darrer del mes de Març, mes que a Castelló serà recordat per sempre com el "del coronavirus" i el de "la no-magdalena", dos elements, el virus i les festes, antagònics, que hi han pres protagonisme a la vegada, fent que d'una banda ens confinàrem i tancarem a casa, aïllament que a hores d'ara encara continua i ha de continuar, i d'altra en la no celebració de les nostres festes fundacionals, que fa ja més de quinze dies van haver-se d'ajornar i, tampoc encara, sabem quan podrem celebrar-les.

Dimarts 31 de març, la lluita de la societat castellonenca, dels veïns contra "el bitxo" continua en tots els fronts, sanitari, econòmic, escolar, familiar, personal... Hem perdut alguna batalla, cada dia tenim baixes, però estic segur que, tard o d'hora, la guerra la guanyarem, no hem d'abaixar la guàrdia i hem de coordinar tots els esforços perquè el triomf final, encara que haja de ser dur, siga més prompte que tard i, aleshores, podrem tornar a eixir de casa i tot el passat serà com un mal somni.

Dimarts 31 de març, fa ja més d'una setmana que les festes haurien d'haver acabat. Sabem que les nostres festes estan lligades a la Quaresma i aquesta a la Pasqua, fet que es tradueix en que cada any "la romeria" i tota la setmana de festes, pugen i baixen pel calendari. En cas d'haver estat aquest 2020 "un any normal",  la Magdalena seria història i ja estaríem pensant en les festes de Maig o de Sant Pere.

Des del meu aïllament i pensant que no sempre ha de ser així, voldria recordar aquells anys, pocs, en què tal dia com hui, el darrer del mes, encara estàvem en festes. Aquells anys en què la Magdalena "va caure alta" al calendari i com van o vam viure aquest dia els castellonencs del moment.

És sabut que han estat des de l'any 1945 i fins a l'any 2019, setanta-cinc "setmanes" festeres, i que tot i per circumstàncies, mai sanitàries, en alguns anys van haver d'ajornar-se, canviar de data o suprimir-se alguns actes, però mai va haver d'ajornar-se la setmana festera totalment fins aquest 2020.

Tot i això només en huit ocasions, tal dia com hui, encara estàvem en festes. Resulta curiós comprovar com l'any 2011, l'any que més "alta ha caigut" la Quaresma, era dijous fester, l'any 2000 hui era divendres de festa, en tres ocasions, els anys 1962, 1973 i 1984, hui va ser segon dissabte fester i en tres ocasions més, en els anys 1946 i 1957, tal dia com hui va ser el Vitol!, el darrer diumenge de Magdalena.

Però, si, he dit bé, en tres ocasions tal dia com hui s'acabaren les festes. He assenyalat els anys 1946 i 1957, se contar, en falta un. Sabeu quin és?  Casualitats de la vida, va ser la darrera edició fins ara celebrada i viscuda, la de l'any 2019, en què les festes van celebrar-se entre el 23 i el 31 de març.

Vet per on, quantes casualitats, tot just hui fa un any, tot i estar de festa, també vam tenir un dia "passat per aigua", amb pluja persistent que, recordareu, va impossibilitar entre d'altres el llançament de la darrera mascletà de Caballer o el Concurs Nacional de "retalladors" taurins, deslluint també el Vitol final.

Ara un any després i, veient el que ha passat enguany, em queda el dubte si aquell final del mes de març del 2019 no voldria ser una premonició del seu germà, el del 2020.

No sóc futuròleg, per tant no vull especular i vull creure que és lògic suposar que res del que succeirà és necessàriament una conseqüència del que ha passat i està passant, i que prompte, de la mateixa manera que hui diem adéu al mes, direm adéu per sempre a aquest coronavirus i, a la vegada, celebrarem amb més ganes si calen les millors festes del món, encara que si voleu més coincidències i  celebrar el Vitol tal dia com hui, 31 de març, haureu d'esperar a la 86 edició de les festes, l'any 2030. Jo no vull esperar tant...

Idiota per partida doble!

 Una de les accepcions que la RAE atribueix a la paraula idiota és per designar a aquella persona considerada "curta d'enteniment", allò que popularment coneguem amb el nom de "bajoca". Al llarg del temps i en totes les cultures hi ha hagut idiotes de tota mena i condició en qualsevol racó de la planeta. Està en cada un de nosaltres saber identificar-los, tot i que de vegades, ho són tant d'idiotes que la seua pròpia insensatesa els delata.

A la nostra societat actual, definida com a "societat de la pressa", els idiotes, conscients de la seua pròpia estupidesa, passen moltes vegades desapercebuts, tot i que alguns neixen estúpids i altres aconsegueixen l'estat amb l'esdevenir de la seua pròpia vida.

Per descomptat, la idiotesa té diferents formes i manifestacions. Algunes persones són estúpides només en el seu cercle familiar immediat, o amb certes relacions, o en públic, mentre que altres manifesten aquesta "qualitat" en les situacions més inversemblants. Aquest és el cas, objecte de la meua reflexió en el dia de hui.

En aquestes setmanes de quarantena, per aconseguir el fet tant desitjat de vèncer la pandèmia, a mesura que passen els dies, les condicions de confinament individual van fent-se cada vegada més dures. Després de quinze dies de demanar respecte i solidaritat, de fer-se viral la campanya "queda't a casa", aquest cap de setmana passat s'ha apostat ja quasi per un confinament total, traduint-se en uns carrers pràcticament buits de qualsevol activitat humana.

Aquesta disminució de persones i vehicles pels carrers fa que les forces de seguretat tinguen molta més facilitat per poder identificar els vianants, de manera que hem de pensar que aquells que s'aventuren a eixir ho fan realment per alguna necessitat ineludible, i ací és on pren protagonisme el nostre personatge d'avui, l'idiota de torn.

Dins la tasca rutinària d'identificació veïnal, la Policia Local va identificar ahir a dues persones que eren a la via pública incomplint així les restriccions en mobilitat. En un primer moment podem pensar que aquestes persones anaven pel carrer per una força major, sent cap de setmana tal vegada per acudir a un centre sanitari o a tenir cura d'alguna persona depenent; de ser així res a dir, la identificació haguera estat una més de les moltes que de segur van fer-se i es faran mentre dure aquest període excepcional.

Però en l'actuació, els agents van comprovar que un d'ells, un home de trenta-quatre anys, tenia en vigor una ordre de recerca i detenció, pel que van passar immediatament a la seua detenció.

No s'ha fet públic ni el nom ni la nacionalitat de l'individu en qüestió, però el que si està clar és que aquell és un perfecte IDIOTA, així en majúscules, un idiota professional, un idiota de llibre...

Un idiota per partida doble, ja que a més a més de ser idiota per anar pel carrer sense cap motiu justificat, o era també per anar pel carrer en un moment en què tenia "totes les paperetes" per ser identificat, reconegut i empresonat per la seua situació de recerca.

Supose que ara aquest idiota haurà d'explicar moltes coses, no només el fet de prendre's la quarantena com a broma, si més no on ha estat i que ha fet en el poc o molt de temps que ha estat en recerca, si era veí o si estava "en trànsit"...

Vet per on la pandèmia i la irresponsabilitat personal ens han portat, aquests nou cap de setmana de tancament a casa, dues bones notícies unides, retirar de la via pública un idiota que, a la vegada, estava sent buscat per la justícia. Felicitats a la policia local que ha aconseguit "dos pardals amb un sol tir".

Manca de serietat: un gest poc afortunat i gens agradable.

D'ací un temps quan tot açò haja passat - només cal pensar que situacions més greus hem aconseguit superar al nostre poble, cas per exemple de "la cucaracha" del 1918- caldrà demanar un reconeixement públic i oficial en agraïment als professionals sanitaris que, des del primer instant estan sent els veritables protagonistes en la lluita contra el virus, i en qui els veïns tenim, a hores d'ara, depositada tota la confiança i esperança.

A Castelló, igual que a la resta de pobles del País, som agraïts, sabem reconéixer que els professionals sanitaris, estan "deixant-se la pell" per parar la pandèmia i que ho estan fent, en molts casos sense les garanties bàsiques mínimes de seguretat personal, agraïment que es fa de manera espontània i informal des del primer dia de la declaració de l'estat d'alarma, de manera sincronitzada a les 20:00 hores, des de les terrasses i balcons, amb uns aplaudiments, uns gestos expresius d'aprovació de la seua gran tasca i que els sanitaris han sabut fer seus i, a la vegada "retornar" a les forces i cossos de seguretat i veïnat per l'exemplar comportament en l'estricte compliment del confinament.

Independentment que l'hora de l'aplaudiment s'avançara de les 22:00 hores del dia 14, a les 20:00 a partir del 15, amb la finalitat que pogueren participar també els xiquets i xiquetes, he descobert que, al meu carrer, hi viu més d'un veí o veïna impacients, veïns que fan que cada dia ens aixequem de sofà i ens posem a aplaudir dos minuts abans de l'hora, tal vegada perquè consideren és l'únic moment del dia en què ens veiem en treure els caps, l'únic moment en què hi ha vida en un carrer, del que abans ens queixàvem pel soroll.

Després de dues setmanes l'aplaudiment "a les 8" s'ha convertit ja en la cita més important del dia, és el moment d'oci en les hores de confinament i de comprovar també que no estem sols en el nostre esforç, un minut, en alguns dies una mica més, per expressar sentiments, després, com diu el refrany, "cadascú en sa casa i Déu en la de tots".

Així aquesta manera de fer, d'obrar, aquesta repetició adquirida a esdevingut un costum rutinari, aplaudiments del poble als sanitaris des dels balcons i finestres, i d'aquests des de les portes dels hospitals a les forces de seguretat i protecció. Fins ací molt bé, però si sobrepassem els límits normals, si ens excedim en aquest sentit, aleshores caiem en una frivolitat, en una manca de serietat.

Seria d'una extrema lleugeresa o trivialitat que els aplaudiments duraren deu, quinze o vint minuts, o que es repetiren cada tres o quatre hores, com també va semblar-me "fora de to" L'ESPECTACLE-DESFILADA que, el passat divendres, minuts després d'acabats els aplaudiments, van protagonitzar "pels carrers de Castelló" la policia local, la guàrdia civil, els bombers, les ambulàncies y els membres de protecció civil, una sorollosa "processó" amb les estridents sirenes i les llums de coloraines.

El diari Mediterraneo d'ahir amb el títol "Más sirenas y aplausos para homenajear a los sanitarios" donava una explicació, "a bou passat", dels fets informant que una caravana de cotxes patrulla va partir a les 19.30 hores des de la comissaria de policia cap als hospitals i centres de salut de la capital per retre homenatge als professionals sanitaris, aturant-se a les portes de les urgències dels centres hospitalaris de Castelló amb els llums encesos i les sirenes sonant per agrair l'enorme esforç dels equips sanitaris.

No critique la iniciativa, fins i tot puc veure-la com a necessària en aquests moments, curiosa i espectacular per allà per on passaven pels més menuts de la casa,  però, a la nit, amb la sensibilitat a flor de pell, sense saber-ne ningú res, fer tot un guirigall per anar d'un centre a un altre "de visita i a aplaudir", pensant que molts veïns no els podien veure, només sentir les sirenes, va aconseguir tot un efecte negatiu, augmentar la por en molts ciutadans que, "pensa mal i encertaràs", vam imaginar-nos-en una de grossa.

Un gest poc afortunat i gens agradable que no va més enllà però que ha de servir per a reflexionar i fer canviar la manera d'actuar d'aquests importants i necessaris col·lectius que han de ficar tot el seu treball en ajudar-nos a no perdre l'esperança...

Aïllament i harmonia: No hi ha mal que cent anys dure.

 A punt de complir-se dues setmanes de total confinament -no he eixit de casa des del matí del passat diumenge 15-, l'aïllament a casa com a mesura implementada pel govern per controlar l'expansió del virus, ha modificat "les regles del joc" familiar, injectant-me, com supose us passarà també a molts de vosaltres, en alguns moments, una pressió molt gran.

En estar tancats a casa és més difícil relativitzar les petites coses que passen en el dia a dia. No hi ha passejos ni sortides per desemboirar-se, no tinc gos però si ganes d'eixir al carrer, a l'horta i a la muntanya, a gaudir de la natura, però la responsabilitat i la solidaritat em fan quedar-me a casa, no saltar-me les normes, i aquest tancament forçós em porta a un estrés i malgrat l'alta emotivitat assolida mitjançant una freda pantalla de mòbil per relacionar-me amb l'exterior, l'angunia, la sensació d'opressió, que poques vegades havia experimentat, ara comença, de vegades a manifestar-se.

I tenim la sort de ser el nostre, el de la meua dona i meu, com la majoria dels nostres veïns, un aïllament preventiu, ja que no presentem símptomes i, per tant, pensem que "estem sans", i seguim les mesures preventives d'higiene genèriques de protecció individual tan familiars ja per repetides, rentar-se les mans sovint amb aigua i sabó o tapar-se la boca i el nas amb la cara interna del colze en el moment de tossir o esternudar.

Però la realitat és dura. Estar tancats a casa per dur a terme les nostres rutines, sembla més que complicat. Fins i tot en situacions d'amor i cura mútua és possible esgotar la paciència, per això només se m'acud un remei: l'harmonia, l'equilibri, la proporció i la correspondència adequada i la relació de pau, concòrdia i enteniment entre aquells que vivim confinats entre les quatre parets d'un habitatge, entre la parella.

En aquests moments que els entesos sanitaris diuen és crític, en aquests dies en què la pandèmia s'intensifica a la província de Castelló, amb quatre casos positius cada hora i que cada dia que passa és pitjor que l'anterior, en què la virulència del virus i la seua ràpida propagació entre les persones, no fan més que reafirmar que la situació és molt greu, no hem de caure en el domini de la por.

El nostre aïllament mai ha d'acabar en ansietat, cal cultivar l'autocontrol i buscar harmonia, i aquest equilibri s'aconseguirà amb una convenient i adequada proporció, concordança i correspondència si som capaços de dosificar la quantitat d'informació que rebem i triar bé les fonts d'on aquella prové.

És veritat que la clau està en no angoixar-se, acceptar que en aquest aïllament eixiran molts sentiments positius, però cal tenir en compte que també en aquesta situació extrema els negatius afloraran; cal així donar el millor de nosaltres i avançar-nos a això. No podem ni deprimir ni lamentar-nos ni entrar en pànic, eixa ha de ser la nostra gran motivació.

Després de dues setmanes a casa, estic prenent-me la crisi amb una altra filosofia; respectant aquells que diuen que el ioga, la meditació o fins i tot els grups de whatsapp els hi són beneficiosos, per mi el diàleg, la confiança, la distribució de tasques i respectar espais i temps són la clau. 

Tinc posada l'esperança i confiança amb els científics i investigadors, espere que amb el seu raciocini, rigor i competència, siguen capaços de trobar aviat un remei a aquest malson, mentrestant aïllament, conformitat i equilibri... harmonia. Tot passarà, ja que com diuen al meu poble "no hi ha mal que cent anys dure".

Record dels cines: De la Vila i els Ravals

El 24 de març de 1985 va ser diumenge, un diumenge "especial" per a la nostra ciutat. El periòdic Mediterraneo "del dia" costava 45 pessetes i una entrada de cine "el dia de l'espectador" 125 i poc més un dia festiu.

Aquell diumenge a la pàgina 27 de les 28 que portava el diari, i a la secció d'espectacles va aparèixer en la "cartellera", per darrera vegada, la informació-programació de tres de les quatre sales de cine que, eixe mateix dia, acabada la darrera funció, la de les 10:30 de la nit, tancarien definitivament les seues portes: Goya, Saboya, Avenida i Astoria, així i per ordre d'aparició.

A l'edició següent del diari, la del dimarts 26 de març, cal recordar que els dilluns no hi havia "Mediterraneo", a la primera página i amb el títol "Cuatro cines se han cerrado en Castellón" apareixia una ressenya justificant el tancament que el senyor Dávalos-Masip, propietari de l'empresa ESYDE feia afirmant que "se pierde dinero", i remetia a la página 31 del mateix, on el redactor Albert Vicent, sota el títol "Renovarse o morir", feia una crònica del tancament, tractant d'explicar que aquest era degut no a la falta d'interés dels castellonencs pel cine, sinó per la no adaptació de les sales als nous temps, amb programacions fetes amb la mateixa mentalitat de postguerra i sales no renovades ni modernitzades des de les seues inauguracions.

I és que, el cinema Goya una sala gran, pionera en la projecció de pel·lícules sonores, amb un aforament de 885 butaques, ubicat a l'avinguda del Rei, enfront de l'Institut Ribalta, inaugurat el 15 de juny de 1929 i que, en arribar l'estiu, per evitar la calor, traslladava la seua pantalla al terrat, sense ser mai un cine "d'estreno", va aconseguir ser un referent local i mantenir per més de 50 anys, obertes les seues portes.

I el Savoy o Saboya, a la "Porta del Sol", malgrat que des del moment de la seua inauguració el 16 de setembre de 1941, va ser el més luxós "per dins i per fora" de tots els que a Castelló hi havia i hi ha hagut, d'estil "Art Decó", amb una gran vidriera per donar llum a l'escala, amb un luxós vestíbul, amb un pati amb butaques de vellut, còmodes i amb un bon desnivell "per no tapar" la visió dels espectadors, i que va mantenir-se per 44 anys amb "estrenes" setmanals, "Recuerda", "Casablanca", "Lo que el viento se llevó"..., hagués pogut ser el gran cine de Castelló, fisn i tot va ser la primera sala en tenir, allà pel 1961 "refrigeració", però, els entesos cinèfils sempre van dir que la qualitat de la sonoritat, malgrat tots els intents de renovació, mai va deixar de ser deficient.

A la plaça d'En Cardona Vives, a l'antic carrer de l'Aigua, al costat de la Casa del Baró de la Pobla va romandre per més de 20 anys, el cinema Avenida. Inaugurat el 23 de juny de1964 amb la projecció de la pel·lícula "West Side Story", la sala tenia un aforament de 532 butaques i amb una pantalla de 12 metres, la més gran de tots els cinemes de la ciutat, estant també el local refrigerat amb el clima artificial Baviera. "La venganza del Santo", "French Connection", "Loca academia de policía".. són algunes de les pel·lícules que encara alguns recordem haver visionat per primera vegada en aquell cine, en aquesta sala, que va projectar il·lusions per més de 20 anys.

I el quart que també va tancar aquell 24 de març, el de vida més breu dels quatre, l'Astoria, inaugurat el 15-9-1969, i ubicat al carrer d'En Cerdan de Tallada, entre els de Sogorb i la Ronda Magdalena, en un moment en què l'apertura de noves anava ja clarament a la baixa. Tot i això el cinema va comptar amb les grans novetats del final de la dècada dels 60 pel que respecta al sistema de so estereofònic, gran pantalla ultra-lluminosa, i equip habilitat per fer projeccions de 35 i 70 mm. Una sala, en definitiva, molt ben equipada però que no va comptar amb una programació "de nivell", especialitzant-se a partir del 1977 en què va desaparéixer la censura, en l'anomenat "cinema de destape" primer i "pseudoporno" després fins al moment del seu tancament.

Actualment Castelló ciutat, amb una població de 175.000 habitants, no té cap sala de cine dins de nucli urbà. Comptem amb els Neocine Port Azahar, amb un bon grapat de minisales, ubicats al Grau, amb els Cinesa Salera, ubicats en aquell centre comercial, i el complex d'exhibició de luxe PREMIUM Estepark, inaugurats fa menys d'un any, el 24 de maig passat, en aquell centre comercial per la companyia Ocine, amb 8 sales de projecció dotades de les més modernes novetats en tecnología i confort.

Trenta-cinc anys després d'aquells quatre tancaments a Castelló ha canviat i molt la manera de "veure cine en pantalla gran". Ara tot és diferent, la manera de veure cine, els llocs, les comoditats...., tot ha canviat per fer front a la competència del vídeo, series, Netflix.i a la caiguda d'espectadors; i una pregunta:  ara que dien que tot va a canviar, tindran els cines els dies comptats per allò de la por de la gent a estar en llocs tancats conseqüència del coronavirus?

Irresponsabilitat.

 La responsabilitat és considerada com una qualitat i un valor de l'ésser humà, quan aquesta manca, és que l'escala de valors i de prioritats està mal organitzada i trenca amb l'ordre individual, familiar o social generalment establert com a correcte.

En una situació com la que estem vivint en aquests moments, amb 12 dies ja de confinament, el tancament a casa és una responsabilitat individual que ha de procurar pel bé comú, majoritària en la societat, amb tots els inconvenients físics i psicològics que comporta, i que cal mantenir per consciència social i deure ètic, malgrat les dificultats que el fet pot arribar a comportar.

El confinament familiar també és una situació que ens obliga a canviar dràsticament de ritme de vida, en molts casos a parar en sec, amb la necessitat d'aprendre a cultivar l'autocontrol, manera per aconseguir evitar més tensions que les necessàries. Aquest fet suposa l'exigència de ser més responsables i la lluita per no caure i, el que és encara més greu, fer caure als que ens envolten en la depressió o el pànic, o fins i tot fer-los subjectes de les nostres dèries.

Finalment i amb relació a la responsabilitat social, els mitjans de comunicació, com formadors de l'opinió pública, i que ens mantenen en contacte amb el món, estan cridats també en aquests dies de pandèmia a jugar un paper crucial en la consecució d'una societat plenament i veraçment informada, sense intoxicar, amb sensacionalismes, la crua realitat.

Si, per codicia, ingratitut, egocentrisme o interessos partidistes aquestes responsabilitats no són assumides en totes i cadascuna de les seues facetes, si no es compleixen les obligacions, compromisos o tasques assignades, es cau irremeiablement en un exercici d'egoisme, que no podem ni debem permetre, i que cal combatre amb duresa.

Ahir mateix, vaig assabentar-me de tres actuacions que van esgarrifar-me, i que vénen a demostrar que "més d'un" encara no s'hi ha pres la situació amb tot el rigor que mereix i que altres, de manera del tot vergonyosa, volen traure profit de la situació, fent gala d'una total irresponsabilitat.

La primera, en l'àmbit de la irresponsabilitat individual, ho anunciava el passat dilluns en una de les seues intervencions el ministre Grande-Marlasca: "dos malalts infectats pel coronavirus van escapar-se d'un hospital de la localitat madrilenya de Leganés i un altre va fugir d'un centre sanitari de Benidorm". Abandonament de manera indeguda, negligent i imprudent, actitud insolidària, algú ho compren? Com és possible? Què ens passa? Irresponsables!

La segona, per tots tristament coneguda, un acte de violència masclista en l'àmbit familiar, al cap de pocs dies d'iniciar-se el confinament a casa, Karina, una dona d'Almassora va ser assassinada pel seu marit i en presència dels seus dos fills menuts. L'espai de la casa, espai considerat segur per a la dona, possiblement va convertir-se per ella en una presó. Tal vegada calia haver-se actuat abans o d'una altra manera, sempre quedarà el dubte, davant d'un assassí, d'un irresponsable!

I la darrera, dins l'àmbit social, la intoxicació informativa i malintencionada de la notícia que publicava ahir el diari de tendència conservadora "La Razón" amb el titular: "Sánchez desoyó comprar test y limitar vuelos hace un mes", en clara referència a manipular i desprestigiar el govern nacional, ja que, tot i ser veritat que el president del Govern de la nació no va tindre en compte les advertències que el passat 23 de gener ja se li van fer amb relació a la contenció dels efectes que l'arribada del COVID-19 podien tenir al nostre País, el diari "amaga" que aquesta petició no va ser feta ni per les autoritats sanitàries, ni internacionals, especificant el redactor de la notícia, el senyor Pablo Gómez, que van ser, quina casualitat, els partits polítics més crítics amb el Govern, el Partit Popular, Vox i Ciudadanos, els que van ficar l'accent en la necessitat d'actuar. I jo em pregunte: sense recomanacions dels experts sanitaris s'haurien d'haver-hi pres mesures dràstiques? Com haguera reaccionat aleshores l'oposició? És molt fàcil i lleig criticar "a bou passat" , i poc o gens ètic; en aquests moments "voler fer llenya" del govern. Senyor Marhuenda, director de La Razón, és vosté també culpable de la irresponsabilitat social del seu redactor!

Si volem que tot açò passe, que prompte ho mirem com un somni, cal que tots mesurem les conseqüències de les nostres accions cap a la nostra pròpia persona, però sobretot mesurem o ens adonem de les conseqüències que aquestes tenen en altres persones, del nostre àmbit familiar i social, pel bé de tots no siguem, ara més que mai, irresponsables!

Curiós o sorprés.

Va cridar-me l'atenció des del primer moment en què vaig assabentar-me. Serien les tres de la vesprada d'ahir, encara no feia mitja hora que "una piulada" al Twitter Oficial de la Generalitat Valenciana s'escampava per tot el País. Així, en castellà: "'Ya ha aterrizado en Zaragoza el avión que transporta una parte del material con todo el equipamiento sociosanitario que hemos adquirido en China. Es un primer envío que se comenzará a distribuir en las próximas horas cuando llegue a la Comunitat Valenciana" acompanyant-se d'un VIDEO on el mateix president, el senyor Puig, compareixia i feia pública la notícia.

Una notícia esperançadora, ja que, per fi, el primer enviament del material comprat a la Xina, mascaretes, guants, equips de protecció, respiradors..., tan necessaris en aquests moments per a fer front a la pandèmia, podia començar aviat a distribuir-se a tot el nostre territori.

Però a la vegada que la notícia em semblava del tot esperançadora, també em resultava del tot curiosa i sobretot sorprenent, fent-me a mi mateix una pregunta: No tenim aeroports a la nostra Comunitat? No haguera pogut aterrar aquest avió a Manises, a L'Altet o a la Vilanova? Com és que l'aterratge s'ha fet a 300 quilòmetres de la seua destinació final? No m'ho acabava de creure...

No sóc ni enginyer aeronàutic ni tècnic en aviació comercial, però supose que l'única cosa que l'avió necessitava era una terminal de càrrega adequada i supose, puc estar errat, que qualsevol dels aeroports, València, Alacant o Castelló, disposen d'aquest tipus d'infraestructura.

Més encara, el CCAV, el Centre de Càrrega Aèria de València, una plataforma logística intermodal que funciona des del 2004, operativa les 24 hores del dia els set dies de la setmana, amb unes instal·lacions aprovades per la Unió Europea per a tota mena de productes, crec haguera estat el lloc ideal per a l'aterratge d'aquell avió, ja que, a més a més, es troba en una situació estratègica al centre de les tres províncies.

Aleshores, on ha estat el problema? Per què i per qui s'haurà pres aquella decisió? El fet d'haver arribat a Saragossa, com a mínim haurà suposat el fet d'haver d'integrar i coordinar-se amb altres mitjans de transport per fer arribar tot el material als nostres centres sanitaris, amb l'increment de diners i temps que allò, segur ha de suposar.

És veritat que els aeroports de Madrid, Barcelona, Vitòria i Saragossa, són en l'actualitat els que mouen el negoci del transport de mercaderies a Espanya i sobretot el de Saragossa, s'ha convertit en poc més de 15 anys en el gran "hub", el gran centre de transferència aèria, i tot gràcies a Inditex, a la firma del senyor Ortega, ja que és des d'aquell aeroport des d'on la firma distribueix a tot el món.

Molt curiós i sorprenent resulta que, després de la donació que fa uns dies va anunciar-se feia el senyor Ortega de 300.000 mascaretes quirúrgiques protectores, material escàs en molts hospitals, i que posava a disposició de Govern tota la seua capacitat logística i d'aprovisionament per transportar des de la Xina de tot material sanitari comprat per l'executiu espanyol, i que el senyor Puig, anunciara la vesprada d'ahir, que el material sanitari que la Generalitat Valenciana havia adquirit també a la Xina, arribara justament a l'aeroport on logísticament  pel volum de negoci, "és l'amo" el senyor Ortega. Serà o no serà molta casualitat? Hi ha transparència o com diuen al meu raval "sabem de la missa la meitat"?

Curiós i sorprenent que la compra valenciana coneguda amb el nom de "ruta de la seda" feta realitat amb el suport del senyor Chen Wu Keping, un empresari xinés lligat a la localitat d'Ontinyent tinga com a "parada" intermèdia Saragossa, de la mateixa manera que el passat 17 també les donacions que va fer un altre empresari xinés, el senyor Jack Ma, propietari del grup comercial Alibaba, de 500.000 mascaretes mèdiques, arribaren al mateix aeroport.

Entre curiositats i sorpreses, espere que el material estiga prompte en mans de qui ha d'estar, i que el criteri pel seu repartiment siga coherent, arribant en primer lloc al personal sanitari dels hospitals i després al relacionat amb els serveis socials, però també als efectius públics, a les cadenes alimentàries i a aquelles empreses que també necessiten aquest tipus d'equipament. Siguem responsables i fem cadascú bé el que hem de fer, per això jo seguisc, curiós i sorprés,tancat a casa...

ERTO

 Les sigles responen a Expedient de Regulació Temporal d'Ocupació. A diferència d'un ERO, on la desvinculació és definitiva, el treballador passa a la desocupació “Temporal”, durant el temps que s'hagi considerat que l'activitat estarà frenada.

L'aturada en l'activitat causada per la ruptura de les cadenes productives i les mesures de confinament de la població estan obligant a les empreses, cada día que passa, a optar per aquesta dura alternativa, que suposa enviar als treballadors a l'atur mentre continue l'impacte econòmic del coronavirus.

Els expedients de regulació temporal d'ocupació (ERTO) que s'han produït en els últims dies per mor del coronavirus es van amuntegant, amb centenars de milers de treballadors ja afectats per aquests procediments.

Les darreres informacions publicades anuncien que a Castelló s'han duplicat només en aquesta setmana tots els ERTO’s efectuats en tot l’any 2009, presentat a causa de la paralització de l'activitat de les empreses, des del passat dia 12 fins ahir, 1.400 Expedients de Regulació Temporal d'Ocupació que afecten més de 8.000  treballadors. Aquesta xifra, mai assolida ni el còmput global dels anys més severs de la crisi econòmica i financera, suposa per la reducció de sous i el treball “a l’aire” un cop molt dur, per mots dels nostres veïns.

És la Conselleria d'Economia qui, per força major, està tramitant la suspensió temporal del contracte o la reducció de la jornada dels treballadors de manera temporal, mitjançant la gestió del servei d'ocupació "Labora".

I això què significa?  que durant la suspensió del contracte, la persona treballadora contínua vinculada a l'empresa, però sense dret a percebre el sou, ni la resta de complements, com ara pagues extres o vacances, la qual cosa desperta immediatament en aquells que directament es veuen ja afectats la pregunta:

Quant cobraré? Per llei sembla estar regulat que el sou serà el 70% de la base de cotització d'acord amb un càlcul amb els 180 últims dies cotitzats, o menys si no s'arriba a aquesta quantitat., però es pot acordar amb l'empresa algun tipus de complement salarial, sembla que algunes ja ho estan fent, arribant a cobrir fins al 90% o el 100%.

I si parle hui d'aquests ERTO's és perquè tot i no afectar-me directament, ja que tot i que per edat soc considerat grup de risc en aquest coronavirus, per estar jubilat mai podré ser objecte de cap expedient d'ocupació, però com passa en moltes altres famílies, també a la meua, sobretot els nostres fills i filles tenen a hores d'ara, aquesta espasa de Dàmocles al damunt.

No sé quantes ni quines empreses del nostre territori i terme municipal han presentat ja un ERTO, només ha transcendit fins ara que el sector hoteler, comercial, industrial i de la construcció, per aquest ordre, són els més afectats. Tot i això  són dues les empreses capdavanteres en els seus respectius "dominis", les què resulten prou representatives a la vegada que sorprenents.

D'una banda el C.E. Castelló amb un ERTO que afecta la totalitat dels seus treballadors. Regulació que suposa per fer-se càrrec de la diferència entre el subsidi d'atur i els contractes, unes despeses de cent mil euros al mes, als quals el club no pot fer front directament i que, segons notícies d'ahir mateix, eixiran de les butxaques del senyor Montesinos, president del club.

I una altra empresa que, després de tancar i buidar totes les seues instal·lacions, també ha presentat un ERTO per a 240 dels seus empleats ha estat Marina d'Or, amb la voluntat d'assumir totes les pèrdues pel tancament durant la Setmana Santa, mostrant la seua incertesa davant les vacances estivals.

També la Cambra de Comerç, fonamentalment en l'àrea de formació, alguns hotels i empreses de restauració estan en aquest llistat. Un segon front que cal frenar després del sanitari, els ERTO's, l'impacte dels quals en la població activa també els hem de veure en els mesos vinents. Déu no vulga, pel bé de tots, que les xifres "se n'isquen de mare". Açò cal parar-ho ja!

Del carrer “d’Amunt” al món.

 Noranta-un anys i una salut delicada des de feia temps, juntament amb "el virus", han conformat la trilogia que ha posat fi a la vida del considerat primer romanista de l'estat espanyol i un dels lingüistes més importants per a la filologia romànica i la lexicología catalana, el professor Germà Colón i Domènec.

La vesprada-nit d'ahir diumenge, la notícia va escampar-se ràpidament per mitjà de les xarxes socials. El més universal dels castellonencs vius, el primer filòleg valencià que va prendre la seua parla de Castelló com a punt de partida pels seus nombrosos treballs, l'apassionat de la seua llengua materna, el Mestre, el Professor, l'Investigador i posseïdor de les més altes distincions acadèmiques locals, autonòmiques, nacionals i internacionals, el científic de la nostra llengua, l'únic fill predilecte que teníem en vida a la nostra ciutat, va passar a continuar fent tertúlia amb els altres "deu sabuts" castellonencs, Matilde Salvador, Sos Baynat, Miquel Peris, Herrero Tejedor, Artola, Porcar, Adsuara, Gasset...

Un home nascut al 57 del carrer d'Amunt quan l'any 1928 volia arribar a la seua fi, i que malgrat haver passat una gran part de la seua vida fora de la terra, Barcelona, Lovaina, Zuric, Basilea... mai va oblidar-se dels seus orígens, reflectint ben clarament el seu tarannà humà i acadèmic.

Vaig conéixer personalment el professor Colón gràcies a una invitació que vaig rebre de l'ajuntament de Castelló per assistir, al saló de plens del consistori, el dijous 7 de gener del 2016, a l'acte de presentació del primer llibre que dins la col·lecció N-32, l'ajuntament editava per donar a conéixer els estudis realitzats en la nostra llengua. Un llibre que rememorava el lèxic castellonenc dels inicis dels anys cinquanta i que encara ara es manté viu.

Arribat a casa, va faltar-me temps per endinsar-me en aquelles pàgines, un diccionari de la parla de Castelló i els seus pobles, tal com el va definir el professor, i que recull mitjançant 957 paraules recollides en 22 pobles, les accepcions de la lingüística autòctona provincial. Al mateix moment que anava llegint-lo feia les meues pròpies anotacions al marge, per treure, en acabar la seua lectura, algunes modestes conclusions.

Ahir, en assabentar-me del seu traspàs, vaig rebuscar a la meua biblioteca aquell "vocabulari" i hui he tornat a rellegir-lo, no com en aquell gener del 2016 per redescobrir paraules autòctones del meu poble, ara amb un cert enyor i regust.

Com a testimoni documental d'aquell període cronològic i xicotet homenatge a l'admirat darrer fill il·lustre de la ciutat,  vull compartir amb aquells que açò llegiu les meues anotacions, les curiositats que va despertar-me aquella primera lectura.

Ja he assenyalat que són 957 les paraules que conformen el vocabulari, de les quals vaig fixar-me amb més detall en 443, poc menys de la meitat (el 46,3%), 316 que conformen la totalitat dels mots castellonencs d'àmbit general, és a dir, les paraules que poden ser reconegudes arreu de tot el territori, més 127 específiques del nostre terme municipal i, a partir d'ací,vaig fer-me una valoració personal...

I quin va ser el resultat? De les 316 paraules dins l'àmbit general i que ens són pròpies a la gent de Castelló, era capaç de reconéixer-ne 255, perquè amb més o menys freqüència les emprava a la meua vida quotidiana, un 80 % que no estava gens malament, considerant que havien passat més de seixanta anys i que tota llengua evoluciona. Paraules tan conegudes com: abadejo, algep, bajocó, bascoll, carxofa, combregar, empomar, mangrana o pastís i moltes més.

Del 20 % restant, 61 paraules, desconegudes i per tant mai usades, algunes van resultar-me d'allò més interessant. Us en deixe alguna per què feu vosaltres mateixa les vostres cavil·lacions: aïna, àmec, amelar, bàssia, buc, canyamerlo, catxap, congrell, desgraüllar, ensaig, forcó, grasada, llambrenc, orceta, riscla, sofrage, talós, tisell o tormo, per no parlar de la troca o del trits i xavegó.

I si passem a analitzar les 127 considerades pròpies del terme de Castelló, resulta que 104, poc més del 81 % malgrat haver transcorregut 60 anys, encara jo mateix les empre de manera habitual. Paraules com alsí, argilaga, botillós, calbot, desllunat, farfallòs, gatifell o llibrell, malea, pixví o provessó, juntament amb romer, saboritja, sangrantana, sigolletes o tabal, estan presents en el meu vocabulari quotidià.

23 paraules però, no vaig reconéixer-les com a meues, vegeu vosaltres, a què diríeu ens referim si sentim... bàssia, bonir, clafoll, còlvia, escardussar, fanzella o guaixar, llevança, patxo, soligot, tartir, venzill, i xarret.

Prou de paraules. Servisquen aquestes reflexions i curiositats com a testimoni documental d'admiració, respecte i senzill record, al Mestre, a l'Acadèmic, a l'Investigador, a qui sempre retrobarem en els seus treballs. Sit tibi terra levis