Cartell...

Crec recordar que va ser el passat 20 el dia en què va fer-se públic el veredicte del jurat per la tria, d'entre els 13 presentats a concurs, del cartell que ha d'anunciar de les festes de la Magdalena per l'any vinent. Un cartell amb el lema "Nou somnis" obra de la jove estudiant de disseny i dama de la ciutat, Carla Parra Bellido.

Un cartell diferent i que des del moment de la seua presentació no va deixar indiferent no ningú, rebent una allau de crítiques a la vegada que un bon nombre de felicitacions. Jo, com qualsevol de vosaltres, en veure'l vaig interpretar-lo a la meua manera i vaig treure una opinió personal que, fins ara, en què he pogut veure amb detall la resta d'obres presentades, m'he esperat per comentar.

I si he de ser sincer d'entrada us dic que, d'entre els pocs que arribaven a complir totes les condicions per ser triats, no és aquest el que més m'agrada. El veig més propi d'una portada de llibret que de cartell, amb figures amb una certa semblança als tradicionals ninots de falla, amb uns personatges representats, que deixant a banda si són o no encertats per aparèixer al cartell, presenten un caràcter massa infantil, a la vegada que tants caps i boques arriben a provocar fins i tot ensurt.

Estic d'acord en què és un cartell modern i fresc que incorpora figures que mai havien aparegut en un cartell anunciador de festes, el rei Jaume I, el pregoner..., però a parer meu, sense ficar èmfasis en el simbolisme que les festes representen, massa coses sense sentit amuntegades; no, no el veig elegant  i senyorial.

Ara, vista la resta de treballs possibles candidats a ser elegits, jo, no l'haguera triat. No entenc de qualitat artística, però per mi hi ha dues propostes que, complint les bases, resultaven més artístiques, que el seu contingut visual, textual i tipogràfic en semblen més impactants.

L'un d'estètica avantguardista se centra en la dona castellonera, reinterpretant el seu paper tradicional, com l'espera d'un somni en el qual la Magdalena és la protagonista. Jo,  en veure'l imagine que, l'autor/a del cartell ha volgut anunciar les ganes, la il·lusió i el retrobament amb la festa. Serà això o no, però és el que s'ha despertat en el meu interior en contemplar-lo.

L'altre més minimalista es redueix i simplifica en allò més essencial deslliurant -se d'altres d'elements. Un cartell en què sense aparèixer cap figura concreta, ho diu tot dels símbols principals i identitaris de les nostres festes: la gaiata com a monument i la llum. Concret, precís, senzill i geomètric, també m'agrada. El veig impactant i cridaner, característiques de qualsevol cartell anunciador.

La veritat és que em sembla inversemblant que els artistes no "repassen" les bases i els seus treballs, i què per negligència no puguen ser valorats, conseqüència directa pel jurat que no té massa on triar, però aquesta, la de la participació en el concurs, és una altra qüestió que caldrà siga analitzada pel Patronat de Festes com a òrgan convocant.

Tot pensant que jo haguera triat qualsevol de les altres dues opcions abans esmentades, admet que el cartell guanyador ja ha aconseguit un dels objectius de tot cartell, cridar l'atenció, malgrat haja estat amb posicions confrontades,  a la vegada que desitge a l'autora una llarga i profitosa vida professional, personal i festera.

La polla i el penis...

Deu són les accepcions que la RAE admet de la paraula polla. D'elles hi ha sis que són emprades quasi exclusivament en el castellà que es parla en Sud-amèrica, com a sinònims d'aposta, carrera de cavalls, loteria, apunt per copiar als exàmens, esput o fins i tot per nomenar una beguda mexicana.

Les altres quatre s'indica són usades en territori espanyol, encara que una o fa en diminutiu, "pollita", per indicar una dona jove, i una altra està en desús, en fer referència en alguns jocs de cartes a la quantitat que posa el que perd per disputar-la a la mà següent.

Només dues són fetes servir i conegudes, la que fa referència a la gallina que encara no pon ous i aquella que anomena així i de manera malsonant al penis, òrgan masculí de l'home i d'alguns animals que serveix per orinar i copular.

Resulta també curiós que en el diccionari normatiu valencià de l'Acadèmia "polla" siga acceptat com a sinònim d'escorpa, o siga usat sovint en la locució "ser fill de la polla rossa i del gall favat", per indicar la preferència d'un fill sobre un altre, però mai com a sinònim de penis, en no considerar-se aquesta darrera forma normativa.

I si hui parle de penis i polla és perquè la casualitat ha volgut que em trobara amb dues notícies que fan d'aquestes dues paraules "el ganxo". L'una directament relacionada amb el nostre Castelló, l'obertura d'un cèntric local amb nom molt suggerent "la pollería", local no destinat a la venda de carn de gall, pollastres o gallina, sinó de gofres, una espècie de galeta amb massa cruixent semblant a una neula, que es cuina entre dues planxes calentes, però gofres amb una particularitat específica, en forma de sexe masculí, que es presenten sota el nom genèric de "pollofres" i que es poden decorar d'infinitat de formes.

El personal que atén el negoci s'anomenen a ells mateixos mestres pollers, identificant-se amb unes samarretes de "poller expert" podent-nos servir aquests gofres amb forma de penis, a partir de 3,90 euros, encara que el preu pot encarir-se depenent de la decoració escollida. Amb sentit de l'humor i sense cap mena de vergonya aprofitant "el tabú" també a Castelló haurem d'anar acostumant-nos a escoltar lemes com: "els nostres gofres són la p****, vine a tastar-los", ja siguen de Nutella, Kinder, Petit Suisse, vainilla, de color blau o xocolata negra, de maduixa o blanc, aquest últim el més demandat per simular el que tots i totes ja us podeu imaginar.

L'altra notícia coincident en el temps és l'anunci de l'arribada a la televisió pública el divendres 5, de la sèrie infantil danesa d'animació, dirigida a xiquets i xiquetes a partir de 4 anys, que portant el títol de "Juan Pilila" utilitza les aventures d'un home amb un membre, amb una polla, amb un penis llarguíssim i descontrolat, per transmetre, segons diuen els seus creadors, missatges pedagògics.

Una sèrie de 20 episodis de 5 minuts cadascun en què un senyor amb un bigot negre i vestit de ratlles blanques i vermelles fa ús del seu inusual atribut per ajudar el proïsme, causant-li alguns problemes que ha de resoldre a la seua vida quotidiana.

Una sèrie que ja abans d'emetre's hi ha despertat enrenou i que els guionistes defensen argumentant que mostra un home impulsiu, que comet errors, tal com ho fan els menuts, però que al final, assumeix la responsabilitat de les seues accions, i la cadena televisiva defensa dient que a més de parlar sobre la fidelitat a un mateix, inclosos els defectes, aborda la curiositat dels nens sobre el cos humà, des de les coses més vergonyoses fins a les més divertides.

Vet per on, un establiment amb gofres i uns dibuixos animats han vingut per trastocar coses que fins fa poc semblaven immutables. Aconseguiran el seu propòsit? És evident que la proximitat porta a l'empatia, veurem en què i com acaba tot açò...

Advocats Cristians: De segur un nou fracàs.

Un advocat o advocada és aquella persona, llicenciada en dret i inscrita en un Col·legi d'Advocats, que exerceix professionalment l'assessorament i consell en matèria legal així com la direcció i defensa de les parts en judici i tota classe de processos judicials i administratius. Un cristià és una persona que forma part del cristianisme, una religió abrahàmica monoteista que es basa en la vida i els ensenyaments de Jesús de Natzaret.

Advocats Cristians és el nom inicial d'una associació civil d'àmbit nacional fundada l'any 2008 a Valladolid que, segons els seus estatuts constitueixen una organització sense ànim de lucre que buscant la promoció de la cultura de la vida, la defensa de la família i la llibertat religiosa, amb el pas dels anys s'ha anat escampant per tot el territori nacional, transformant-se l'any 2021 en una fundació civil per defensar en l'àmbit jurídic els valor inspirats pel cristianisme.

Advocats cristians que, tot i definir-se com apolítics tenen connexions polítiques amb destacats membres de la ultradreta, tracta de convertir en un infern judicial la vida de tots aquells, individualitats o col·lectius, que gosen ofendre el sentiment religiós, presentant querelles sense ordre ni concert.

Així l'associació, presidida per la lletrada Polònia Castellanos, en pocs anys s'ha querellat contra la ministra Isabel Celaa, el col·lectiu Femen, l'exvicepresident de Madrid Ignacio Aguado, l'actor Willy Toledo o el periodista Arcadi Espada, acumulant una llarga llista de fracassos en demandes, però aconseguint que el soroll mediàtic embolique totes les seues polèmiques actuacions, convertint-se en el gran "lobby" ultraconservador de moda.

Una de les seues lluites més sonades és aquella de frontal i ferma oposició a l'enderroc de la creu més gran del món, la que presideix l'anomenat "Valle de los Caídos", defensant el monument i els monjos benedictins que custodien l'indret.

Petició de mesures cautelars, cautelaríssimes, querelles i demandes, esteses per tot el territori nacional que, naturalment, no els resulten gens econòmiques, cridant-me molt l'atenció que puguen fer-les front només amb les aportacions dels seus benefactors, socis o simpatitzants que aporten unes quantitats que van des dels 5 fins als 50 euros.

Ací a Castelló, al nostre territori, vaig començar a sentir parlar d'ells ja fa una temporada, en assabentar-me que va ser eixa associació qui va denunciar l'alcaldessa de la Vall d'Uixó, davant el Jutjat de Primera Instància número 1 de Nules per l'enderrocament del monument als caiguts de la plaça de la Pau d'aquella localitat dut a terme en 2018, i que va ser desestimat el 2020 insistint que l'actuació del govern municipal va ser encertada i adequada.

També va ser aquesta associació la que el passat juliol, va anunciar la querella contra l'equip de govern municipal de Castelló representat per la regidora de Memòria Democràtica, per d'acord amb les lleis estatal i valenciana de memòria democràtica, signar el decret de trasllat de la Creu del parc de Ribalta, acció encaminada a entorpir i frenar la retirada efectiva del monument, denuncia que, com està passant en altres ocasions, és d'esperar siga novament desestimada en els tribunals.

I ara, aquesta passada setmana, altra vegada, els advocats cristians, han fet que el soroll mediàtic embolique una nova actuació municipal. En aquest cas aconseguint que el jutjat dicte mesures cautelaríssimes, urgents i sense escoltar la part contrària, exigint la retirada de la col·lecció de llibres amb perspectiva de gènere i temàtica LGTBI que, des de la regidoria de feminisme havia estat repartida en onze instituts públics de la ciutat i al Centre de Pi Gros, per considerar que el contingut d'aquests llibres atempta contra la llibertat religiosa i d'ensenyament, d'acord amb les conviccions pròpies de les famílies ,malgrat que els títols hagen estat triats amb un criteri tècnic adaptat a les edats dels estudiants.

Novament els mitjans de comunicació s'han fet ressò de la polèmica i una altra incursió als tribunals dels advocats cristians reafirma la seua tendència i finalitat: que el soroll mediàtic embolique l'actuació.

Una altra actuació que, espere, acabe també en fracàs perquè no crec hi haja, en l'arribada d'aquells llibres als centres, cap vulneració a la llibertat religiosa ni ideològica a la qual Advocats Cristians apel·la.

El colom de la pau...

Malgrat haver perdut les llibertats democràtiques, per commemorar els 25 anys de pau després d'acabada la guerra civil, l'any 1964, i amb la finalitat de mostrar a Franco no com el vencedor militar d'aquella contesa sinó com el garant de la pau entre els espanyols, per iniciativa de l'ajuntament de la ciutat presidit per Eduard Codina s'acorda, de la mateixa manera que ocorria en altres ciutats, erigir i ubicar en la plaça de Maria Agustina una estàtua pedestre del general Franco..

L'obra va ser encarregada al reconegut escultor castellonenc, nascut al carrer Talecons, Joan Baptista Adsuara qui va crear una escultura del general en posició de ferms i amb un pergamí enrotllat que recolzava en la seua bragueta i que per motius antiestètics, semblava que estava pixant, mai va arribar a instal·lar-se sent substituïda per una altra, en aquest cas una al·legoria de la pau creada pel mateix escultor l'any 1967.

Aquesta estàtua de pedra, que des de fa més de 50 anys presideix la plaça presenta una esvelta figura femenina, Afrodita, la deessa de l'amor, que decanta suaument el maluc mentre un dels seus braços, l'esquerre, es recolza sobre un pedestal. El braç dret descansa sobre el cap on es recolza vigilant el colom, atribut de la deessa i símbol universal de la pau.

És recolza vigilant el colom? Segur?

És veritat que les emissions de CO2 generen canvis a l'atmosfera i que la contaminació no perdona ningú i que l'anomenada pluja àcida afecta sobretot el marbre i altres pedres calcàries, a les quals va a poc a poc destruint o dissolent, i que l'al·legoria no és una excepció, però una cosa és el desgast per erosió d'aquells elements que sobresurten del cos principal i una altra els cops o atacs deliberats fruit del vandalisme.

Fa ja un bon grapat d'anys que aquell colom que coronava l'escultura, va perdre el seu cap, i sense que ningú fera res per restaurar-lo, la pau va quedar decapitada.... Ara, no sé si fa algun temps ja o tal vegada faça poques setmanes, la realitat ens fa veure que ha desaparegut tot el colom i l'estàtua ja no llueix cap signe al·legòric d'una pau que encara gaudim, després de més de 40 anys de desaparegut el dictador i restablerta la democràcia.

No sembla que estiguem davant una mutilació per acció del temps, deguda a la interaccion de l'obra i l'entorn, tot sembla que la degradació, o millor dit la destrucció del remat de l'estàtua, haja estat fruit d'una gamberrada.

Una obra mutilada que hauria de ser intervinguda, restaurada, amb la reconstrucció volumètrica del colom que és, en definitiva qui donava sentit a tota l'escultura. Ara, més que mai, en desaparèixer l'element identificador, el sarcasme popular torna a fer-se present en contemplar l'estat de l'obra, amb la interpretació popular de: "dels d'enfront (delegació del govern) estic fins al monyo, per la posició de la mà dreta, i dels de darrere, per donar l'esquena (antics sindicats i hui comunitat d'empresaris) no vull ni veure'ls".

Si representar un colom amb un ram d'olivera en el seu bec simbolitza el desig de mantenir la Pau ja assolida, que primer desapareguera de l'Afrodita de Maria Agustina, el ram d'olivera, després el bec, a continuació el cap i finalment el colom sencer, no voldria jo pensar és presagi que el perill, del tipus que siga, no ha desaparegut del nostre poble.

Com a obra d'art no mereix continuar així, cal reposar el colom com a contingut material i estètic de l'obra, a la vegada que conceptualment, justament el colom és qui li dóna tot el seu sentit i significat. Malauradament el seu creador ja no està entre nosaltres, però per la important càrrega simbòlica de l'obra, de segur que no és difícil trobar artesans de la pedra que estiguen interessats en la seua restauració. Només és, com en moltes altres ocasions, qüestió de sensibilitat, voler i diners...

Nou d'octubre... ja és Nadal i en un no res "Magdalena". O no?

Avui és 9 d'octubre, sant Donís i dia del País Valencià. Hi han transcorregut 282 dies de l'any i encara en resten 77 per arribar a Nadal. I tot i que encara anem pel carrer amb samarreta de màniga curta o amb mànigues de camisa, i que sembla estem a l'estiu, a Castelló tot pareix indicar que la celebració del naixement de Jesús ja toca a la porta.

L'Institut Valencià de Cultura fa unes setmanes va presentar les activitats culturals programades per les ciutats de Castelló i Peníscola. Una programació que com ve sent habitual es fa de manera trimestral, abastant en aquest cas el quart trimestre de l'any 2021, amb propostes per als cinc espais que gestiona i que arriben en algun cas fins al 30 de desembre (orquestra simfònica de Castelló, a la sala simfònica de l'auditori i Palau de congressos).

Això dóna peu a què puguem marcar a les nostres agendes personals diferents esdeveniments per aquest octubre, el proper novembre o fins i tot el darrer mes de l'any; per exemple que el 18 de desembre i al principal de Castelló tornarà "El Betlem de la Pigà" o que l'11 de desembre podrem gaudir a l'auditori de l'avinguda de Lledó del nou projecte del pianista i compositor cubà Chucho Valdés...

Estic segur que també des de l'àrea de cultura de l'ajuntament, on s'han fet públiques i s'estan desenvolupant activitats de música, teatre, cinema o exposicions al llarg de tot el mes d'octubre, i des de cultura de la diputació, també s'estarà programant i enllestint les diferents activitats culturals no només per aquest  proper novembre, també pel desembre i en especial per les dates nadalenques; naturalment tant vosaltres com jo, ho veiem encara lluny, molt lluny, tot i esperançats per aquesta nova normalitat acabada d'estrenar.

Però hui, un altre element que ha vingut per quedar-se una llarga temporada a la nostra ciutat, amb una penetrant visió, ve a dir-nos novament que Nadal està a prop. Em referisc a les "llumetes" nadalenques que ja hem començat a veure pels nostres carrers.

Només cal que alceu una mica la vista si passeu pel carrer tarongers, l'actual Compte Pestagua o el carrer de la moreria, entre els carrers d'Amunt (Alloza) i d'Enmig, i podreu veure ja penjades les estructures que conformen l'enllumenat nadalenc, amb els fils i leds que hauran de lluir quan arribe el moment, si fa o no fa d'ací a dos mesos.Tal vegada hi haja uns altres carrers que també ja disposen de les estructures, no ho sé, però en aquests us puc dir que destaquen, criden l'atenció.

Entenc que cada vegada a la ciutat en són més els carrers que s'enllumenen, puc entendre que aquest Nadal tots volem que siga diferent del passat, que l'ajuntament vol fer un esforç complementari, però que dos mesos abans ja apareguen les estructures al carrer em sembla desproporcionat.

Arribe a comprendre que no pot instal·lar-se tot l'enllumenat en dos dies, que l'empresa ha de treballar en horari nocturn per evitar problemes amb el trànsit, però penseu és necessària tanta antelació? Resulta com a mínim curiós, molt curiós, massa curiós. Són els amos? Poden penjar les estructures quan vulguen?

Si ens atenim al temps i pensem que des del dia 1 de gener del 2022 fins al 19 de març del mateix any, dia en què han de començar les festes de la Magdalena, hi ha tot just 77 dies,  quina casualitat, els mateixos que hi ha entre hui i aquest Nadal. Per deducció podem quasi imaginar que l'enllumenat que ara "es penja", no desapareixerà, i amb estructures semblants i als mateixos llocs, restarà "penjant" mig any als nostres carrers. Com ho veieu?

Fa unes setmanes vaig llegir una notícia que deia que a Vigo, una ciutat que darrerament presumeix de tenir any rere any un enllumenat nadalenc espectacular, dels millors del món, el muntatge en més de 350 del seus carrers va iniciar-se el passat mes d'agost. Voldrà Castelló aquest any mitar la ciutat gallega?

Ara resultarà que si Vigo aprén de Nova York, Castelló no només imitarà a Vigo, si més no la superarà en temps en què les llums resten penjades. Anem fent-nos a la idea de veure "llumetes" al carrer fins a Pasqua. Dones del raval, comenceu a fer pastissos no fos cas que us agafe el bou... Ai senyor!!!

De vehicles, matrícules i efemèrides...

Va ser el tres d'abril de l'any 1909 quan el senyor Rafael Pelechá Beltrán va adquirir un autobús Hispano-Suiza, un òmnibus, que va resultar ser el primer vehicle que a la ciutat es matriculara, és a dir, el "CS-1", un sistema de matriculació, el primer dels tres que hi ha hagut fins a aquest moment, que va començar a utilitzar-se l'any 1900 i que a Castelló encara va tardar quasi 10 anys a arribar, estant en ús fins tal dia com ahir, 6 d'octubre de l'any 1971.

Amb aquest sistema les inicials de la província on es matriculava el vehicle anaven seguides de numeració de diverses xifres, sense zeros a l'esquerra. Cal dir que la darrera matrícula assignada a Castelló amb aquest sistema, quasi seixanta-dos anys després d'aquell autobús, va ser el "CS-66651", un Citroen 2C, propietat del senyor Emilio Martorell Barberá de l'empresa Graumar.

Arribat l'any 1971, i més concretament el dia 7 d'octubre, hui es compleixen 50 anys, va entrar en funcionament una nova manera de matriculació, reiniciant-se la numeració, deixant-se en quatre dígits i afegint una lletra al darrere, a manera de sèrie, que aniria des de la A fins a la Z, excloses les lletres Ñ, Q i R, per evitar confusions amb les lletres N, O i P, respectivament. Un cop aconseguida la darrera lletra de l'abecedari, s'afegiria una altra lletra i tornaria a començar el sistema, però amb dues lletres de sèrie. Amb aquest sistema de matrícules provincials alfanumèriques s'haurien d'haver arribat a les matrícules d'Espanya amb lletres ZZ, però no va ser així, ja que abans, va tornar a canviar-se el sistema.

Va ser Angeles Tena Edo, la propietària del Renault-6 que a Castelló va tenir la sort de portar "CS-0000-A". No sabem hui, cinquanta anys després, que haurà passat amb el cotxe, quina deguera ser la seua vida útil , i més encara, que haurà estat de la seua propietària. He vist publicat en algun lloc que la darrera matrícula assignada a Castelló per aquest sistema el 18 de setembre de l'any 2000, en què va canviar per tercera vegada el sistema de matriculació, va ser "CS-6737- AW"

Aquest nou mètode d'assignació de matrícules, molt més impersonal, o millor dit molt menys provincial, que va posar fi a 30 anys, i que encara està en vigor consisteix en una combinació de quatre nombres i tres lletres, excloses la lletra Ñ i la lletra Q, així com les vocals, per evitar confusions i també per dificultar la formació de paraules de tres lletres, combinacions malsonants com ANO o PIS i per evitar combinacions que donen lloc a noms propis com EVA o ANA.

Han passat ja més de 20 anys i com que el sistema permet fins a 80 milions de matriculacions, sembla que encara queden números per uns 20 o 25 anys. Crec que aquesta setmana s'estan matriculant els vehicles del 6000 al 7000 LTF. El que no tinc tant clar és si la DGT mantindrà aquest tercer mètode per molts anys més.

És evident que cada dia que passa el parc automobilístic, tot i l'escalada del preu del combustible, és més i més gran, fet que unit a la impersonalitat de les matriculacions fa que s'haja perdut definitivament el fet tant habitual fa 30 o 40 anys de fer sonar el clàxon, quan circulant per alguna carretera lluny de la província originària, et creuaves amb un altre vehicle amb el mateix distintiu provincial que el teu, sentint-te per uns instants com a casa i tractar d'identificar i establir un efímer nexe amb aquell conductor i ocupants que, per regla general, no coneixies de res.

Altres temps, altres vehicles, altres plaques de matrícula, altres històries, un mateix poble, Castelló.

 

Educació i civisme, o no seguir netejant pixats...

Estic avorrit i fart dels propietaris de gossos que permeten que orinen a les façanes de cases alienes. Hi ha molts propietaris de gossos que estan veient com orina seu gos i el deixen, a consciència. Una mica d'educació i civisme. Que els altres no tenim per què estar suportant olors i netejant el dels altres.

La pedra que envolta la porta de ma casa ja quasi és impossible que torne al seu color original. Caldria preguntar als amos dels gossets i gossots si els agradaria que orinassen altres gossos a la seua porta.

I la cosa va a més. Des que la gent i els gossets han tornat "del veraneo" fanals, semàfors, arbres, façanes de comerços i voreres, cotxes aparcats i qualsevol element urbà s'han tornat a convertir més que mai  en potencial ubicació perquè un gos orine.

Puc arribar a entendre que una pixarradeta de gos no fa mal ningú, però el problema es multiplica quan poc després ho fa un altre i un altre, i així cada dia. En el mateix lloc, uns pams més endavant o més enrere, com una pluja fina, però no precisament d'aigua.

No tinc per què col·locar ampolles d'aigua o banyar constantment amb productes químics la façana per evitar les miccions dels gossos, i tampoc he arribat encara a ficar cartells apel·lant al civisme dels amos com ja ho han fet alguns veïns, però la situació va tornant-se, cada dia que passa, més insuportable.

Els propietaris "són directament responsables" de qualsevol acció que ocasione brutícia a la via pública, produïts per animals de la seua pertinença i la llei, les ordenances municipals els obliga a la reparació immediata de l'afecció causada. Alguns porten una botelleta amb aigua i li'n tiren un rajolí al damunt del pixat, però més per fer-ho veure que per creure que realment serveix de neteja.

L'ajuntament va pintar fa uns mesos el baix dels fanals i va enganxar a molt d'ells un senyal de prohibit l'orí dels canins, per conscienciar els amos del greu problema que suposava el pipí per l'efecte corrosiu de les miccions. Crec que no ha servit de res, més encara, si ha servit per a alguna cosa ha estat perquè ara s'orine encara més a les façanes dels habitatges.

Està molt bé, i molt de moda, això de ser animalista, però cal saber ser-ho i no descarregar deixalles, mugres i immundícies al veïnat,; tals funcions intestí-urinàries dels gossos han de realitzar a casa pròpia o llocs adients, com qualsevol ciutadà. No, no es pot suportar, i no s'ha de consentir ni tolerar.

En retirar els orins de les parets de la façana de ma casa gastem cada setmana dos litres de lleixiu i amoníac. No crec que demane massa, l'únic que vull és poder entrar a casa sense haver d'anar saltant xorreres que m'han deixat perquè hi ha persones incíviques. La culpa no és dels animals de quatre potes, sinó d'alguns de dues cames.

Ja és hora que els amos dels gossos canvien els seus hàbits i quan realitzen les passejades amb les seues mascotes les eduquen perquè facen, a la vorera, allò per al que els treuen, a la vegada que proveïts amb una ampolla amb aigua i unes gotes d'algun producte sabonós no contaminant, o simplement barrejada amb vinagre, ho banyen amb una quantitat directament proporcional al pixat. Moltes vegades no és suficient un raig, això no serveix de res.

La Regidoria de Benestar Animal del nostre ajuntament estima que són més de 17.000 els gossos que a la ciutat viuen i que hi ha una ordenança municipal sobre la tinència d'aquests animals i, unes sancions que poden arribar fins als 600 euros per aquells propietaris que deixen a l'animalet fer el que vulga on vulga.

Heu vist o coneixeu algú que haja rebut una sanció per aquest motiu? Tal vegada cal començar per ací, però clar, no és aquesta una mesura popular, així que de moment, molt em tem que hauré de seguir netejant pixats!!!

De quan l'educació encara era per sexes i altres records...

Celebrat anualment el 5 d'octubre des de 1994, fa 27 anys, el Dia Mundial del Professorat commemora l'aniversari de la subscripció de la Recomanació de l'OIT i la UNESCO relativa a la Situació del Personal Docent. Una recomanació que estableix criteris de referència pel que fa als drets i responsabilitats del personal docent, les normes per a la seua formació inicial i perfeccionament, la contractació, l'ocupació, i les condicions d'ensenyament i aprenentatge.

Un dia no només per rendir homenatge a tots els educadors, si més no també per demanar als països que invertisquen en ells i donen prioritat als esforços mundials de recuperació de l'educació perquè tots els alumnes tinguen accés a un docent qualificat.

Va ser fruit de la casualitat que, hui, dia del professorat, de fa ja 5 anys, ens deixara per sempre una companya docent, Maria Luisa Sanchís Ruiz, Marisa, una excel·lent orientadora i professora de psicopedagogia de l'UJI, a qui recordarem per sempre.

I com les casualitats diuen mai no venen soles, també tal dia com ahir, el dimarts 4 d'octubre de 1960, fa 61 anys, el navarrés, jurista i aleshores ministre d'Educació Nacional, el senyor Jesús Rubio García-Mina, va visitar les nostres terres per inaugurar a més a més dels col·legis de la Vilavella, del Pius XII de Vila-real, i dels Cervantes i Serrano Suñer de Castelló, les "noves escoles de Magisteri i l'annexa", un edifici ubicat al final del carrer Herrero, superb segons paraules del cronista del "Mediterraneo" que, amb tot luxe de detalls, va cobrir la notícia.

Crida l'atenció el cost total dels diferents centres, 20 milions de pessetes, dels quals més de la meitat, 13 va costar "la Normal", així com la distribució "en seccions", masculines i femenines. Eren aquells temps en què l'educació era "per sexes" i així, en la inauguració de la "Normal", va ser el director de la secció masculina, el professor Isidoro Andrés qui, una vegada beneïdes les noves instal·lacions pel bisbe Pont i Gol i traslladades totes les autoritats civils i acadèmiques al saló d'actes del nou edifici, que dit siga de passada servia de separació entre les ales masculina i femenina, aquesta última sota la direcció de la professora Amparo Gloria Camphuis, va ser l'encarregat d'agrair en nom del professorat, mestres i alumnes la "nova escola" dedicada a l'educació dels educadors.

Cal dir que tot i que la inauguració oficial va ser el 4 d'octubre, l'obra va ser acabada 7 mesos abans, al març i que ja les primeres classes foren donades al començament del mes de maig, final del curs 59-60

Encara haurien de passar 10 anys perquè jo ocupara un seient en alguna de les aules de l'escola. Amb l'arribada del Pla de 1970 comença la coeducació. Entre els canvis l'obertura de les portes de separació per sexes a la Normal i les classes mixtes; la mateixa educació pels futurs i les futures mestres. Part d'aquell claustre inicial de professors es mantenia al seu lloc de treball i havia de canviar de mentalitat...

Trenta anys després d'aquella inauguració, l'any 91 es va produir la incorporació de l'edifici a la acabada de crear Universitat Jaume I i va canviar de nom perdent el seu tradicional de "la Normal" per adoptar el nou de "Campus Herrero". L'any 1992 va remodelar-se tot l'edifici i l'any 1996 va ser transformat en Institut de Secundària.

I l'annexa? Des de la seua creació el 1960 va compartir espais, en concret la planta baixa de l'edifici, primer amb "la Normal" i després amb "l'IES Porcar", traslladant-se, a l'inici del curs 2007/08, a un centre construït sobre una parcel·la de 16.000 metres quadrats, aïllada i independent, entre els carrers Riu Volga, Riu Jabalón, Av. Casalduch i Riu Esca.

Altres temps i altres maneres d'educar, altres maneres de transmetre el coneixement a les noves generacions. Tot ha canviat i per a millor. Recordem hui dia mundial del professorat, que el rol principal del mestre no és el de la persona que té molts sabers —que n'ha de tenir, sens dubte— sinó el d'aquella persona que és capaç de conéixer i reconéixer l'alumne i acompanyar-lo; no oblidem que la paraula "acompanyar" ve "cum-panis", que significa "menjar del mateix pa". Per tant, el docent actual és la persona que menja del mateix pa amb els seus alumnes i, per tant, d'alguna manera, està al seu costat...

 

Assemblea de Festes...

Ahir, i quasi dos anys després de la darrera convocatòria, va reunir-se l'Assemblea de Festes, de Castelló, l'òrgan de participació ciutadana, amb funcions de proposta, impuls, informació i consulta de tots aquells assumptes que siguen de la competència del Patronat.

Una assemblea esperada pel "món de la festa" i que va resultar d'allò més moguda. No faré jo ací la crònica d'aquesta, ja s'han encarregat de fer-ho, amb més o menys encert, els diferents mitjans de comunicació local.

Només vull deixar constància de la meua reflexió, reproduint les paraules que vaig dir en el meu torn...

"Bon dia,

Tot i que com sabeu, sóc membre d'aquesta assemblea per formar part del Consell Rector del Patronat de Festes en representació d'un grup polític municipal, vull deixar constància que aquesta, la meua intervenció, és en caràcter personal, com a veí i fester que estima el seu poble.

Hem escoltat i així ho crec que és voluntat de l'equip de govern, de l'alcaldessa i de la regidoria de festes, continuar impulsant les festes igual que la resta d'activitats que s'han vist colpejades per la pandèmia de la Covid. Naturalment, també és voluntat de tots els festers recuperar-les com a tots i totes ens agradaria, amb consens i normativa adaptada als nous temps i d'acord amb tot allò que puga realitzar-se.

Els esdeveniments ocorreguts des d'aquell 2019 i de la darrera assemblea van desembocar en la necessitat de marcar l'àmbit en què havien de desenvolupar-se les noves festes. Era obvi que calia una revisió i actualització dels estatuts festers, per ser aquests l'element nuclear sobre el qual havia de girar tota l'organització festera en una ciutat moderna com la nostra.

El treball laboriós i eficaç efectuat per l'equip encarregat per part del govern municipal de la seua redacció, va perfilar un articulat per marcar l'àmbit de desenvolupament fester; però s'ha convocat aquesta assemblea i l'ajuntament no ha disposat encara d'una data per ficar-los sobre la taula i ser discutits pel món de la festa, en definitiva perquè aquesta assemblea puga dir la seua, ni tan sols s'han presentat al Consell Rector del Patronat de Festes.

Així, ens trobem que per decret signat en el seu moment per la regidoria de festes, va considerar-se en honor de la prudència perquè s'estaven renovant els estatuts, la no renovació de la Junta de Festes, tal com es determinava en els Estatuts vigents, nomenant-se una comissió "del 75 aniversari" per organitzar i programar les festes del 2020 que, malauradament, i després de tot un laboriós treball, ja no van arribar a celebrar-se, i que, a hores d'ara, no sabem si continua treballant, si manté alguna activitat.

Com?, Qui?, Quan? Són preguntes que els festers ens fem sobre la recuperació i la nova organització festera. Cal aprovar uns nous estatuts i fer-ho ja, cal posar en marxa el nou engranatge fester del 2022 i fer-ho amb total legalitat.

Amb totes les precaucions sanitàries i amb totes les mesures de seguretat, recordem que els reis ja estan ací, a tres mesos vista...

Moltes gràcies".

A partir d'ací cadascú de vosaltres sou lliures de pensar el que vulgueu en funció del que vàreu veure els que allí acudireu o després de llegir tot el que s'ha publicat... Malauradament no tots escrivim la història de la mateixa manera.