Ja tenim pregoners!

 El pregoner (anomenat també nunci) és el qui té per ofici o encàrrec de fer les crides en veu alta, sovint precedit de toc de trompeta, i que fins no fa massa anys, comunicava a Castelló, noves d'interés general per als habitants.

Encara en l'actualitat, el nunci, en alguns pobles és una persona que pertany a la plantilla municipal (oficial públic o agutzil), i percep un salari o gratificació. Aquest ofici tenia especial arrelament i significat a Castelló i popularment a la seua acció se l'anomenava "fer la crida".

Més encara, el pregó o crida va ser, per molts anys, una de les poques manifestacions oficials en què s'emprava el valencià de manera oficial quan el castellà era l'única i obligatòria llengua de l'administració.

Avui, els altaveus posats als cims dels campanars dels pobles han vingut a substituir aquelles figures emblemàtiques i plenes de vida que eren els pregoners. I si el poble és més gran, ni això. Els anuncis i avisos del consistori municipal es fan a través d'altres mitjans com poden ser un butlletí municipal, la premsa, els nous mitjans telemàtics o d'un ban.

A Castelló la figura del pregoner, tot i no tenir res a veure amb el de fa anys, perviu en el temps gràcies a la feliç idea del farmacèutic Manuel Segarra Ribes que va incloure com a final de la cavalcada anunciadora de les renovades festes de la ciutat, allà per l'any 1945, la representació del "sequier Major" de la ciutat, amb jurisdicció sobre tot el sistema de reg, qui, en nom de l'alcalde, havia de fer la crida a tot el veïnat a aixecar l'ànim i a ser un poble unit, mitjançant "el cant" del discurs literari creat inicialment per Carlos González-Espresati Sánchez i canviat a partir de 1947 pels versos de Bernat Artola. Paraules que prenen un sentit especial si ens situem en el Castelló dels anys 40 del segle passat, acabada de poc la guerra civil que va enfrontar al mateix veïnat.

Des d'aquell primer any, sempre "el Pregoner" ha estat una figura clau "del Pregó" . Per molts anys va ser "Micalet" Tirado, baríton, solista de la "Schola Cantorum", home cordial i proper va ser l'encarregat de "cantar-lo", després d'ell altres castellonencs de naixement o d'adopció han tingut l'honor d'ocupar aquest lloc: Són recordats Paco Breva "Tapia". Miquel Soler, Carlos Pascual, Toni Selma, Luis Viciano, Joan Prades, Vicent Montolio, Fernando Vilar, Miquel Martín, Miquel Tirado... fins a arribar a l'any passat en què va ser Salvador Ramos l'elegit.

Ha passat un any i estem a les portes d'una nova edició festera, la 75a i, novament, el nunci o pregoner, el personatge d'ahir i actual avui, ha estat elegit segons la tradició d'entre una terna elegida entre els possibles candidats, i presentada a l'alcaldessa.

José Antonio Lázaro, president del Centre Aragonés de Castelló ha estat l'elegit pels seus valors tècnics, emocionals i curriculars, així com per reconèixer a través de la seua figura la tasca de les cases regionals en la construcció d'una societat castellonenca oberta a la diversitat i acollidora, i especialment la relació històrica amb el poble aragonés respecte als orígens de la ciutat.

Lazaro és un castellonenc d'adopció que ja va veure l'any 2010 com la seua filla, Mari Paz, va ostentar el càrrec de Regina de les Festes. I, juntament amb ell, va ser elegit el "pregoner infantil" encarregat d'anunciar a tots els xiquets, mitjançant els versos del poeta Vicent Serra, els dies de diversió festera, Hugo Gómez, membre i president infantil en la passada edició festera de la gaiata 17 Tir de Colom.

Siga aquest el meu reconeixement i homenatge més sincer a les persones triades que, sens dubte, ficaran tota la seua ànima per aconseguir “cantar” un gran i emotiu Pregó.

Sense vergonya...

 Malgrat que la crisi citrícola ve de lluny i afecta des de fa ja un bon grapat d'anys a aquells que, com jo mateix, volem mantenir en producció les xicotetes parcel·les de tarongers heredades dels pares i avis, ha estat en aquesta darrera campanya quan la situació s'ha complicat de tal manera que resulta del tot impossible seguir aguantant la pressió.

Ja no parlem de guanyar diners que seria el més just, si més no em conformaria en cobrir les despeses que el manteniment de les terres ocasiona. No és de rebut que any rere any hàgem de "traure" enlloc "d'ingressar".

I dic que la situació s'ha agreujat en aquesta campanya perquè sembla segons ha fet públic la Unió de Llauradors, sindicat agrari majoritari, tot va començar el passat 14 de setembre a la sessió celebrada al Parlament Europeu i ahir mateix va tenir un nou revés.

Segons l'acta d'aquella institució d'un total de 54 eurodiputats espanyols, 8 del PP van votar al setembre a favor de la modificació d'un acord amb Sud-àfrica i 1 d'Aliança dels Liberals i Demòcrates per Europa (ALDE) "després d'abandonar UPyD". Altres 9 eurodiputats del PSOE es van abstenir en la votació i 1 diputada del PP i una altra de ALDE (que també va abandonar UPyD), van canviar el seu vot posteriorment "és de suposar per la pressió del sector" tot i haver votat en principi a favor de l'acord comercial com els anteriors.

El resultat va suposar que en sent 417 els eurodiputats que votaren a favor, 216 en contra i comptabilitzant-se 66 abstencions, l'Eurocambra va donar el vistiplau al pacte entre la UE i Sud-àfrica, mitjançant el qual les seues exportacions estan rebent un tracte preferent en el mercat comunitari.

Acord que amplia un mes i mig el període d'importació de cítrics sense aranzels, concretament fins al 30 de novembre (fins ara acabava el 15 d'octubre). A més, l'aranzel del 16% s'anirà reduint anualment de forma progressiva fins que, el 2025, Sud-àfrica no pagarà res per exportar els seus cítrics a Europa.

És veritat que cap dels cinc eurodiputats de la Comunitat Valenciana va votar a favor o es va abstenir, Gonzalez Pons del PP, Rodriguez-Piñero i Enrique Guerrero del PSOE, Marina Albiol d'EU i Jordi Sebastià de Compromís, però tot i això el pitjor és que aquells que haurien de defensar el producte espanyol i defensar els nostres interessos, estan votant en contra. Ells i elles i els seus respectius partits polítics que els recolzen, són els responsables directes de l'abandonament dels camps de cultiu a Castelló.

Per això, no entenc com a les diferents manifestacions en defensa de la citricultura valenciana els companys de partit d'aquells que van votar en contra o van abstenir-se a Europa, ara "ixen a la foto". Com a mínim haurien de ser coherents i tenir vergonya aliena.

El problema per als cítrics valencians no és simple. D'entrada, i malgrat les pressions, ahir mateix el responsable d'unitat de la Direcció General d'Agricultura de la Comissió Europea, Joao Onofre, va afirmar que no hi ha proves, que no hi ha cap dada estadística, que demostre que les importacions de taronges i mandarines de països com Sud-àfrica, siguen les causants de la caiguda de preus i expliquen la crisi citrícola, fet que farà més que difícil allò que demana amb insistència el sector, l'aplicació de la clàusula de salvaguarda que permeta recuperar aranzels que graven les importacions i minimitzen el seu enorme impacte.

No volem fotos, reclamem una mica més d'esforç, de presió, de dignitat i compromís dels polítics de casa, eixignt als companys de partit, a defensar a Europa la nostra fruita enfront de la importada que, a més a més, no passa pels mateixos controls sanitaris que l'espanyola. Injustícia rere injustícia, vergonya i més vergonya....

Lluir

 Són fins a cinc les accepcions, els diferents sentits que, si consultem el diccionari, trobem del verb lluir; entre elles aquella que fa referència a "tenir, algú o alguna cosa, un aspecte esplendorós".

És per tots acceptat que els monuments il·luminats, símbol essencial de les festes de Castelló, senyera de la nostra identitat com a poble, les Gaiates, són els principals elements que han de servir per a donar a conéixer, diferenciar i internacionalitzar les nostres festes. I una manera concreta de buscar aquella difusió és mitjançant l'exposició d'un d'aquests elements a la Fira Internacional de Turisme de Madrid.

Per això, i per tercera vegada a la seua història, ja el 1952 i dins els actes del VII centenari de la Fundació de la Ciutat, la Gaiata Sindical va ser exposada a la Fira del Camp, després va ser l'any passat, el 2018, quan la Gaiata Infantil de la ciutat, del sector Cremor, guanyadora del premi del concurs oficial del 2017, va tornar a la fira i, ara, novament, en aquesta edició del 2019, una nova gaiata viatja a Madrid per ser lluïda, exposada, contemplada i passejada, per tot el recinte de la principal fira de turisme celebrada a tot l'estat: FITUR.

En aquesta ocasió es tracta d'una rèplica a escala de la Gaiata de la Ciutat. Un monument de quatre metres d'altura, 800 quilos de pes i amb 400 metres de leds, que replica la Gaiata 18 Cremor, i que han elaborat els alumnes del primer Curs d'Artista Gaiater impulsat per l'Agència de Desenvolupament Local Castelló.

Ahir, vaig poder veure les primeres imatges i vídeos del monument enregistrats en el lloc que ocupa dins l'espai de la Comunitat Valenciana i, que voleu que us diga? Immediatament va venir-me a la ment el significat de la paraula que encapçala aquest post.

Per què us preguntareu? Perquè ja em direu que pinta i com s'entén la nostra Gaiata, si la col·loquem al costat d'una Dolorosa, un Ninot de Falla i un Confrare. Si ningú explica als possibles visitants que és i sobretot què significa "allò que fa llumetes", simplement passarà com un element més del decorat de l'estand, més encara, si pensem que el lema triat per la ciutat de València en aquesta edició ha estat "Try València. The bright side of life"  eslogan que pretén transmetre al potencial visitant que "la llum de València és única" que enamora a tots, a qui la visita i als valencians, tal vegada, la nostra Gaiata, siga un convidat a "fer-li el llit" al Cap i Casal.

No sé qui haurà decidit la ubicació i la manera de presentar-la, supose que hi haurà hagut veritables lluites per aconseguir una distribució de l'espai en les diferents illes de l'estand, però siga qui siga, i mai millor dit "s'ha lluït", en una altra de les accpecions de la paraula, "fracàs", sense pensar, ni de passada, en el significat que la paraula lluir ha de tenir lligada al concepte de Gaiata. Temps, diners, esforç i il·lusions perdudes...

Si algú dels que açò llegiu voleu conéixer la ubicació exacta del nostre monument fester dins la fira, punxeu sobre l'enllaç i opineu per vosaltres mateixa: GAIATA  

Espere que els nostres representants locals, encapçalats per l'Alcaldessa, els membres de l'equip de Govern municipal, del Patronat de Festes, del món fester, i sobretot les nostres Regines, desplaçats a la capital, amb la seua simpatia i bon saber fer, facen realitat una altra de les accepcions de la paraula lluir: "Sortir airós, amb bon èxit". Feina tenen, ai senyor!

Un home prou oblidat i massa desconegut...

 Un curt carrer situat entre la Ronda Magdalena i el cantó del pintor Castell amb la plaça del Notari Mas, prolongació del carrer dels Dolors, és la referència directa que la ciutat manté amb aquell il·lustre personatge del qual tot just hui es compleixen 285 anys de la seua mort, arxiver, notari i escriptor Josep Llorenç de Clavell.

El nom de Llorenç de Clavell es troba íntimament lligat a dos temes fonamentals de la història de Castelló: els orígens i fundació de la ciutat, i la troballa de l'imatge de la Mare de Déu de Lledó, donant cos definitiu a les dues narracions i envoltant-les de tots els elements singulars que han arribat fins als nostres dies, contalles que van ser acceptades sense crítica a Castelló, fins que les modernes investigacions han anat introduint oportunes rectificacions.

Fill d'un apotecari originari de Nules i d'una dona d'Almenara, fou membre d'una generació que va sofrir la guerra de Successió i la difícil reacomodació en l'entramat de la nova monarquia borbònica; el seu interés per la història es palesà sobretot en la seua obra com a dietarista i cronista local.

Josep Llorenç de Clavell, notari i escrivà del Consell en l'última etapa foral i secretari de l'Ajuntament en el nou règim borbònic, va assolir el càrrec de secretari de l'ajuntament i cronista de la ciutat l'any 1710. Una gran part del “Llibre Vert” de l'Arxiu Municipal (iniciat en 1588) la va omplir Llorenç en interessantíssimes anotacions que constitueixen una espècie d'història de la ciutat de Castelló, que a més de ser una crònica de la vida quotidiana, també permeten seguir la implantació de les noves autoritats borbòniques a la ciutat i la relació de Castelló amb Castella.

Anteriorment i sota el títol "D'advertències i curiositats per a haver-ne memòria en lo esdevenidor", va publicar una ressenyà dels esdeveniments públics que afectaren Castelló entre 1684 i 1716, destacant les calamitats meteorològiques, les visites de personatges il·lustres, l'execució de construccions civils i religioses i altres notícies que afectaren la nostra Vila.

Tanmateix, la seua obra més important és la crònica titulada "Noticias de la villa de Castellón de la Plana" (1730). Seguint els cronistes Rafel Martí de Viciana i Gaspar Escolano, comença amb la fundació de la ciutat pels grecs jonis i continua fins a la conquesta de Jaume I, interpretada com un nou moment fundacional –amb la colonització cristiana i el trasllat de la població des del puig de la Magdalena a l'actual emplaçament a la Plana–, copiant el document reial que autoritzava el canvi de lloc, que ha esdevingut la referència erudita més antiga sobre els orígens del nostre poble.

Una "Crònica de Castelló" que va romandre durant molts anys extraviada i que va ser recuperada, transcrita i publicada per l'historiador castellonenc Enric Guinot Rodríguez en l'any 1990.

Sense pena ni glòria o potser amb més pena que glòria, Llorenç de Clavell, el primer historiador de Castelló,un dels grans a la  ciutat i, a la vegada, un dels grans desconeguts que hui, encara que siga amb "quatre ratlles" he volgut portar al nostre record...

El galliner comença a estar revolt...

Vivim en una bona ciutat. Millorable, Sens dubte, però bona. Una ciutat en evolució, en canvi, inacabada, amb nous reptes que l'han de ver mes amable, mes justa, mes accessible, mes verda i més innovadora.

Crec que una gran majoria de veïns i veïnes de Castelló podem estar d'acord que la nostra és una bona ciutat, on cada día podem gaudir i sentir-nos contents de viure ací i què, també cal dir-ho, els de forma la gaudeixen tant con nosaltres.

Conscients que vivim en un lloc privilegiat també mai hem d'oblidar un repte, mes encara, una obligació, treballar per entre tots perfeccionar-la, per fer-la cada día més bonica, amable i entranyable.

I si parle, reflexione huí sobre el meu poble, és perqué tot i no estar en periode electoral, per triar aquells que han de portar el rumb de la ciutat a partir de la segona meitat d'aquest 2019, ho sembla, i com diuen al meu raval, el galliner comença a estar novament revolt, si és que en algun moment d'aquest darrer periode de govern municipal no ho ha estat.

Només cal pegar-li una ullada als titulars dels diferents mitjans de comunicació, un destacat dirigent del PP provincial definint tots els altres adversaris polítics com a “vendedores de crecepelos”, sinónimo de xerraires, mentiders i embaucadors, a la vegada que un altre membre destacat qualifica el govern municipal com “la casa de los lios”, semblant que el PP és qui a de salvar Castelló. Salvar Castelló de que?

D'altra banda Ciutadans-Cs parla d'una "manca d’exercici de responsabilitat política” del govern municipal, per no haber consensuat els pressupostos entre tots els grups, imaginant que a les properes eleccions puga canviar el rumb, creient con diu el seu eslogan “ha arribat el seu temps”.

També el PSOE pensa que són ells i tan sols ells els salvadors de la situació més terrible on había caigut la ciutat després de dues dècades de fer i desfer del PP. Ho tenen clar “gobernando con hechos” així ho diu el seu eslogan.

Al mateix moment Castelló en Moviment demana als socialistes “més responsabilitat per fdr la ciutat governable” i impedir el retorn de les polítiques d'austeritat, ella que total la legislatura han nadat entre dues aigües.

I Compromís? Tractant de liderar, cohesionar i garantir el “pacte del Grau” aixecant-se con a “garantia de la política municipal progresista."

El fet, la realitat es què la ciutat ha canviat en els darrers anys i mesos; ha avançat o retrocedió segons qui i com se mire. Jo veig un canvi sobretot en el món cultural i educatiu, tot i què pero a conseguir realmente una ciutat de drets i oportunitats, encara resta camí.

Cadascú diu la seua. Ara cal que el poble, els veïns,obrim els ulls i les orelles, comencem a recordar, reflexionem, ens fixem i decidim…   

El gen festiu: Sant Antoni del porquet...

... que a les velles fa carasses i a les joves fa l'ullet. Estem als dies dels Sants Barbuts, setmana de gener on hui, dijous 17 es celebra Sant Antoni Abat, monjo cristià pioner de l'eremitisme, considerat el patró dels animals de peu rodó i, per extensió, de tots els animals domèstics, ja que la llegenda explica que animal ferit que veia el guaria. Així ho va fer amb un porquet, que, per mostrar-li el seu agraïment, va decidir acompanyar-lo la resta de la seua vida; és per això que popularment se l'anomena "del porquet".

D'altra banda no hi ha festivitat tan prolífera en refranys com aquesta, tal vegada perquè des dels cistellers fins als enterradors, passant pels carnissers, fabricants de raspalls o porquerols, el tenen per patró. A ell s'aclamen també les solteres i vídues en demanda de pretendent, i cada una interpreta la seua imatge segons l'edat.

Per Sant Antoni, la perdiu busca matrimoni, Per Sant Antoni, el dia creix una passa de dimoni, Per Sant Antoni de gener, cavalls amb flocs pel carrer, Per Sant Antoni del bacó, cadascú al seu racó, Per Sant Antoni fa un fred del dimoni, Sant Antoni del porquet és el primer sant del fred, Si surt amb barba Sant Antoni, si surt amb cua, el dimoni, Sant Antoni del porquet sempre s'escau en disset...

Com a tradicional protector dels animals útils per a les feines del camp, se celebren en honor seu gran nombre de festes populars relacionades amb ells, per tal d'obtenir la fertilitat dels mateixos animals i dels aliments, així com la seua purificació. Actualment i malgrat haver-hi desaparegut molts dels animals de treball, encara la devoció popular al sant es manté en molts pobles de les nostres comarques, on el sant beneeix les cavalleries i presideix les cavalcades, comptant també en molts pobles la presència de grans fogueres i representacions de la vida del sant i de les seues temptacions.

Sant Antoni se celebra a més de 300 pobles valencians, fet no estrany, si considerem que històricament la societat valenciana ha estat eminentment agrícola i rural, i per molts anys va ser la festa per excel·lència de l'hivern, preludi del carnestoltes. En l'actualitat hi ha dos elements de la festa especialment rellevants: les fogueres i la benedicció dels animals.

A Castelló la devoció al sant s'iniciaria allà cap al segle XIII amb l'arribada de les tropes cristianes de Jaume I, i a hores d'ara a la ciutat, tal vegada siga on menys arrelament mantinga el sant, tot i ser Antoni un dels noms més tradicionals.

Des del passat dissabte 12 i fins al 9 de febrer a Castelló capital, en seran 13 les celebracions per honorar al sant, als barris i al centre, sent principalment les associacions de veïns les que mantenen la festa.

El Grau tornarà a celebrar la festivitat el dissabte vinent, amb una jornada tradicional i un programa d'actes amb el "bestiari" de Castelló i altres figures arribades de diferents indrets de la zona mediterrània, destacant "la mulassa" de Barcelona i "l'Haca Tracta" d'Almalafa, amb una benedicció d'animals i una encesa de foguera, convertida la festa en una celebració reflexiva de la identitat buscant la recuperació davant un món destradicionalitzat.

Sant Antoni, sant Antoni / qui ens ho havia de dir./ Els pobres planten la vinya / i els rics es beuen el vi.

Moltes felicitats als Antonis, Tonis, Tonicos, Toniques, Tones, Antonies i tots aquells que hui celebren el gen festiu.

Temps de fred...

 L'agricultura de Castelló està afrontant el període de major crisi de tota la seua història, sent molt greus els problemes que l'afecten. El sector que al llarg dels segles ha estat motor de l'economia de la Plana veu com la falta de rendibilitat en la citricultura, que s'arrossega des de fa ja un bon grapat d'anys, ha desembocat en uns preus tan baixos que ni tan sols és ja rendible recollir la fruita de l'arbre. Ara li toca el torn a les taronges...

Els conreus al nostre terme municipal han seguit al llarg dels segles l'evolució característica de les planes litorals: vinya, garrofa i olivera a la zona de secà, i hortalisses, tarongers, arròs, canyamel, morera o cànem, al regadiu, horta i marjal.

Els llauradors de Castelló han hagut d'adaptar-se i canviar de cultius, per poder vendre les collites, segons "la moda" de cada època, a més a més d'haver de fer front a les inclemències del temps que també els hi han fet la guisa de tant en tant.

Fins al segle XIII el sucre era considerat una espècia oriental exòtica que només arribava a Europa des del Pròxim Orient en quantitats minúscules, de manera que el cultiu de la canya de sucre amb antecedents àrabs, va ser un dels principals conreus agrícoles per molts anys als segles XIV i XV a les marjals de Castelló.

Quan el sucre va començar a produir-se en grans quantitats a Canàries i després a Amèrica, l'agricultura castellonenca va canviar a la morera i al cànem, i quan aquests productes, el fil de seda i les cordes, van perdre la seua forta demanda, van tornar a adaptar-se amb la introducció dels cítrics.

Tot i això, a la fi del segle XIX i començament del XX, va tornar-hi a haver uns intents de revifar el conreu de la canya de sucre i del cànem al nostre terme, però fracassaren definitivament perquè, malgrat que estem en una zona on les temperatures mai són extremes, en arribar els mesos de l'hivern, en més d'una ocasió va produir-se "la gelada", i amb ella el desastre.

Hui, voldria recordar una data, l'11 de gener de 1878, fa tot just 140 anys, quan una gran onada de fred, molt més forta que la que estem passant aquests dies, va envair Castelló. Diuen les cròniques de l'època que la temperatura va baixar fins als -6 °C, afectant sobretot a la canya de sucre, de la qual, amb un nou intent de reviscolar els guanys de la terra, se n'havien fet moltes plantacions l'any anterior, i que va arribar a gelar-se.

La conseqüència d'aquell panorama va ser un nou canvi de cultiu, la taronja va entrar amb força convertint-se en el referent visual de tot el terme, però també aquella amb el constant augment dels costos de producció, l'entrada de cítrics africans i la davallada en el preu de venda ha portat a una nul·la rendibilitat ,a un abandonament de cultius i una banalització del paisatge.

Fa fred, però estem molt més gelats pel que està ocorrent amb els productes citrícoles que per les baixes temperatures. No crec que hui faça més fred que aquell 11 de gener de 1878, però si aquell fred va portar el desastre a la canyamel, el "fred polític" en defensa de la nostra terra i dels nostres cultius, de les nostres taronges, en aquest gener del 2019, ja està portant a molts llauradors a oferir la recollida gratuïta de fruita i, de segur a la contribució a l'augment del nombre de parcel·les abandonades en finalitzar la campanya.

Estic molest i frustrat, m'he quedat fred. És possible que la temperatura, un dia d'aquests torne a pujar, però no puc oblidar que "hivern rima amb infern" i un infern és el que tenim novament aquesta campanya tarongera...

"Dinamita"

De tots és conegut que la dinamita inventada per Nobel és un explosiu. La paraula explosiu s'aplica també a tot allò que causa sorpresa, que té o provoca una ràpida reacció, amb un comportament que "se surt del normal".

Tal vegada per això, per la seua forma de ser, el pilot de motos torreblanquí Joan Barreda, qui destaca des de fa un bon grapat d'anys en totes les competicions d'enduro i raids en els quals hi participa, entre elles la famosa cursa del Dakar, la qual d'ençà de l'edició del 2014 és sempre un clar favorit a la victòria final, tinga "dinamita" per malnom.

També en l'edició del 2019 que s'està celebrant al Perú, Barreda partia el passat dia 7 com un dels favorits a la gran victòria. Les seues primeres dues etapes feien ser molt optimistes; després d'aconseguir gunayar la primera etapa, va saber mantenir la posició en la classificació general de motos en acabar tercer la segona etapa.

"Dinamita" arriscava i així començà la tercera etapa on va ser el trist protagonista. El líder en la categoria de motos havia d'abandonar després de caure a un barranc situat a la zona mitjana del recorregut i no poder sortir-ne.

Atribuïa l'incident a un error en el llibre de ruta, la guia que segueixen per completar el recorregut correcte, però també a la mala sort de la boira, que li va restar visibilitat. La realitat és que el pilot d'Honda estava profundament decebut pel seu quart abandonament en nou dakars, sobretot perquè li arribava en un bon moment físic i mental.

Ara vindrà novament allò que el Dakar és un ral·li molt dur, que els imprevistos són grans, que les dificultats màximes, tot allò que ja sabem, però, també alguns pensem que tal vegada no serà "dinamita" massa impulsiu? No voldrà fer massa referència al seu malnom?

La casualitat ha volgut que un altre participant, en aquest cas en cotxes, Carlos Sainz, que té en el seu palmarés dues victòries generals en aquest ral·li, també perguera totes les possibilitats de triomf final i es plantejara seriosament l'abandonament en la mateixa etapa. Això pot fer-nos pensar que el recorregut entre les localitats de San Juan de Marcona i Arequipa, a més de ser complicat, estava ple de paranys, però també és veritat que els paranys eren per tots els participants, i que, ni la rasa ni el barranc, van ser obstacle per a altres competidors.

Barreda volia dinamitar el dakar i aclaparar als seus contrincants com ho havia fet ja en alguna etapa d'edicions anteriors, però tampoc va eixir-li bé. Ell ho sabia perfectament, així ho va manifestar feia un any, "el dakar no fa distincions entre herois i caiguts" i malgrat que aquest any, semblava havia decidit no obsessionar-se, a la tercera etapa ha hagut de dir adéu.

Aquest pensament, sentiment o tendència apareix en desacord amb el pensament conscient de la seua persona, però sembla persisteix i el persegueix més enllà dels esforços per deslliurar-se d'ell. La satisfacció de les mateixes exigències del pilot esdevé una compulsió i fixació perpètua, allò que en tantes vegades l'ha portat a l'èxit, també en els dakars el porta al fracàs continu.

Tenia fam d'èxit, aquest Dakar era el seu somni i el seu màxim repte. No feia massa dies havia manifestat sentir-se llest per lluitar per guanyar el seu primer ral·li de ral·lis; ara acabada de iniciar la competició "s'ha quedat amb un pam de nas". S'haurà banyat la dinamita? Ai senyor!

Una persona senzilla però amb carisma.

Malgrat estar només a un tir de pedra del centre de Castelló, mai he tingut una relació directa amb "El Grau", sempre ha estat per a mi una mica lluny. Aquest fet ha dut com a conseqüència al llarg de la meua vida que hagen estat pocs "els coneguts", deu o dotze a tot estirar, d'aquell districte marítim.

Per això, a la vesprada d'ahir, quan vaig assabentar-me de la notícia, vaig quedar-me una mica trasbalsat; un d'aquells coneguts, una persona a la qual la vida va fer que em creuara fa tot just 40 anys, ens deia adéu per sempre, el gran cor de Vicente Luís Belloví, conegut per tots com "Sento el Macareno" va deixar de bategar.

Va ser a través d'un comboi com vaig conéixer "al macareno". Ell, igual que jo, i moltes altres persones, vam ser, d'una manera o altra, combregats a participar en el muntatge del Betlem de la Pigà, en tenir amistats comunes.

Ell ja era quan jo el vaig conéixer, molt amic del mestre i poeta Miquel Peris i de la compositora Matilde Salvador amb qui compartia eixides a la mar amb la seua barca "albaïna", segons contaven, per anar a escoltar "com bramava la tonyina", quan en realitat el que Sento feia era portar a Peris i, alguna vegada també a Matilde a versar poemes a la mar.

Sento i Miquel va arribar a ser molt bons amics i confidents, amb qui menjava tots els diumenges al Nàutic i prenia café a la tertúlia de Les Planes. Contava Sento que un dia una dona li va preguntar al poeta per què sempre escrivia sobre el mar; i que ell va respondre: "si a la paraula mar li afegeixes una "e", mira que vol dir i aleshores ja tens la resposta".

Tal vegada per això, per la gran amistat, Miquel Peris, en escriure el Betlem de la Pigà va incloure una escena on també els mariners del Grau s'acosten a ofrenar els seus productes, els de la mar, al Jesuset del Forn del Pla i, naturalment, havia de ser Joano el capdavanter d'aquella ofrena.

- Però, que passa al carrer?
- Xe, Quiqueta, qui ha de ser?
- Si és Joano el mariner!
- També els homes de la mar
Nadal volem festejar...
(Fragment del Betlem de la Pigà)

I d'ahí la relació, Sento va integrar-se al col·lectiu i participar al llarg d'uns quants anys encapçalant l'ofrena marinera, mentre jo formava part de la conlloga del Rei Barbut, dins el mateix comboi.

Els assajos dels primers anys, on acudia puntualment "el mariner", van fer que coneguera una mica més "a la persona", un home tranquil, bondadós, amant de les tradicions, treballador i dispost, difícil d'enfadar i capaç d'entendre com ningú a Peris.

Sento "entrava en el joc" no tan sols del Betlem si més no també de tot allò que envoltava a Miquel i Matilde. Recorde quan el desembre del 1981, el dia dels innocents, va publicar-se la notícia al diari Mediterraneo, que la parella anava a contraure matrimoni a l'ermita de Sant Francesc de la Font i que el viatge de nuvis es faria amb la barca de Vicent.

“El macareno” ha estat per mi un dels personatges populars, referent del sentiment de poble, com ho van ser en el seu dia Rositina "la Dominguez", Micalet "de Bestreta", Toni "de la Malena", Tófol "el Ratero", Milio "el Menescal", Assumpció "la datilera", Margarita "la mustia" o Ramonet "El Barralo". Mariner il·lustre, descansa en pau...

Una curiositat...

 Monsenyor Francisco Aznar Pueyo va ser proposat pel rei Alfons XII i acceptat pel papa Leon XIII, per ser bisbe de Tortosa, càtedra que va ocupar entre els anys 1879 i 1893 moment de la seua mort, substituint al bisbe Benet Vilamitjana, en ser aquell designat arquebisbe de Tarragona.

La seu bisbal de Tortosa data almenys del segle IV i és sufragània de l'Arxidiòcesi Metropolitana de Tarragona estenent-se per bona part de la província de Castelló, inclosa la capital, fins a l'any 1960 en què un decret de la Sagrada Congregació del Consistori, modificava els límits de les diòcesis de València, Sogorb i Tortosa. Pel que fa a la província de Castelló afectava, de tal manera que des d'aquest moment les localitats de la mateixa quedaven incloses dins de les diòcesis de Sogorb, excepte els tres arxiprestats del nord i la parròquia de Catí, que van quedar i encara estan sota la jurisdicció eclesiàstica de Tortosa, atorgant la condició de ciutat episcopal a Castelló de la Plana i regulant l'elevació a rang de Cocatedral de l'església dedicada a Santa Maria, així com possibilitar la constitució en la mateixa d'un capítol de canonges.

Entre els molts fets notables de l'episcopat del doctor Aznar Pueyo, hem de ressaltar, per la seua transcendència, el seu exemplar comportament en ocasió d'uns temporals de mar que van assotar a Sant Carles de la Ràpita i Peníscola i les seues freqüents visites, per celebrar solemnes funcions religioses, a les poblacions de Gandesa, Vinaròs, Peníscola, Nules, Vila-real i la mateixa ciutat de Castelló.

Per la curiosa que va resultar voldria avui referir-me a una de les visites efectuades per aquell bisbe a la nostra ciutat, concretament fa 134 anys, un 8 de gener de 1885 en què va arribar el senyor bisbe amb la finalitat d'administrar els Sagrament de la Confirmació.

Reunida la Junta local de Sanitat, aquella no va permetre que se celebrara l'administració de l'esmentat Sagrament, a conseqüència del gran increment que hi havia pres la diftèria en aquells dies al nostre poble, i no ser convenient l'aglomeració de xiquets a l'església. També i només uns dies abans, ho publicava "el clamor" del dia 4 de gener, la mateixa Junta sanitària hi havia acordat prevenir als mestres d'instrucció primària que no consentiren l'assistència a les escoles d'aquells menuts en els quals observaren algun indici o sospita de la malaltia.

Recordem que la diftèria és una malaltia respiratòria contagiosa i que abans que aparegués la vacuna en la dècada de 1940, era una important causa de mort en els nens, i què al voltant d'una de cada deu persones que contreien la diftèria moria com a conseqüència de la malaltia i en el cas dels nens menors de 5 anys, fins a un de cada cinc.

Com sabien els sanitaris que el contagi era per via respiratòria, per les gotetes respiratòries exhalades en respirar i parlar, per part de persones amb la malaltia o portadors del bacteri sense símptomes i per evitar majors mals, va prendre's tan dràstica determinació.

Encara que en realitat la confirmació no és un sagrament obligat o indispensable per a ser un bon cristià, és més aviat un sagrament que reforma la relació amb Déu i amb l'esperit humà, deixar de rebre-la podria constituir una falta greu, per la qual cosa, va haver-se d'ajornar, no saben per quant de temps. Curiós no?

I tu, que menjaràs?

"Senyor rei jo estic ací, porte'm casques per a mi"

Ahir al matí penjava al Facebook aquest missatge: "Algú sap on es pot comprar una casca a Castelló? Si, una casca, no un tortell ni "roscón" de reis, que no són el mateix". A hores d'ara, 24 hores després, cap dels comentaris apareguts ha sabut donar-me raó. Sembla que ací, "a la capital" no se'n fan, definitivament no hi ha cap lloc on poder comprar-ne,

Puc concloure que la casca no té tradició al nostre poble i dubte que l'haja tinguda en algun moment. Més encara, estic convençut que alguns dels que açò llegiu, i molts altres veïns de la ciutat encara no saben a què em referisc.

És veritat que a València i sobretot als pobles dels voltants, aquest dolç de massapà que els padrins solien regalar als seus afillats, o que portaven els "reis Mags", es nega a desaparèixer del tot; no sé si a Alacant passarà el mateix que a Castelló.

De lliura o de mitja lliura a l'Horta, la Safor o la Ribera es manté la tradició. A Nules una bona amiga, la família de la qual té pastisseria, també n'elaboren, però "pare vosté de contar...", a banda d'algun comentari animant al forner-pastisser del meu raval a fer-ne en anys vinents, el facebook no m'ha donat cap més resposta.

I si la casca, d'arrel morisca, té el seu regne a València, a Catalunya cal parlar de tortell, pastís en origen de pasta fullada i farcit de nata, crema o confitura. Abrioxat i aromatitzat, s'acostuma a decorar amb fruita confitada i una doble sorpresa, una fava perquè aquell que la trobe es faça càrrec del cost del pastís, "el tonto del haba", i un rei, que serà el que haurà de lluir la corona que sol acompanyar la rosca.

A Catalunya en menor escala, al nostre territori ja quasi del tot, tortells i casques, han estat arraconats pels anomenats "roscons" de reis, calc del castellà "roscon de reyes" que, i mai millor dit, "se'ls ha menjat el terreny", pastís que res té a veure ni amb el naixement de Jesús ni amb l'arribada dels Mags al Portal de Betlem.

El pastís que es fa a Espanya té forma de rosca, més o menys imitant una corona reial, cobert de fruites gebrades, que s'assemblen les joies de la corona. La recepta és també antiga, tradicional, arribada al nostre país des de la Provença francesa de mans de la casa dels Borbons, sent el rei Felip V qui amb la conquesta i com a nou model de llepolia va també imposar el costum castellà sobre els nostres. La casca, va ser arraconada...

I així van passar els anys. És el moment de recuperar a Castelló aquell dolç, per seguir donant gust al futur, si és que encara estimem l'autòcton, el propi, l'imprescindible. CASCA

Tot i emprar-se roscon, tortell o casca, com a tancament de les festes i per celebrar l'Epifania, no és de rebut confondre'ls i menys encara substituir una tradició mediterrània, nostra, per una altra vinguda de fora; quan el temps esborra les tradicions, a poc a poc, de mica en mica i quasi sense adonar-nos estem perdent la nostra identitat.