Tres canvis de data... i tres patrons: El tres com a protagonista a Lledó

De la festa, la vespra. Així l'il·lusió de les coses que estan per vindre alegra més que la mateixa consecució de l'objectiu; la festa grossa de demà comencem a festejar-la ja hui 656 anys després d'aquell 1366 quan Perot de Granyana va trobar la Santa imatge de la Verge de Lledó; una festa que per tres vegades al llarg de la història ha canviat de data de celebració.

En els primers anys, allà pels segles XV a XVII, el poble de Castelló celebrava la festa de Lledó el diumenge posterior al 15 d'agost, festa de l'Assumpció de Maria, data que cada any que passava resultava poc encertada per caure en ple estiu; a principis del segle XVIII va endarrerir-se al primer diumenge de setembre, però per ser encara dates d'estiu i trobar-se molts veïns a les alqueries, la data tampoc va resultar encertada, de manera que l'any 1912, ara fa 110 anys, per tercera vegada,  la corporació municipal, aconsellada pel clergat, va decidir el trasllat i, per tant, la celebració de la festa de Lledó, tal dia com demà, el primer diumenge de maig, en record de l'antiga festa de la confraria de la Verge del Roser, el diumenge de la rosa.

10 anys després, 1922, ara fa un segle, la festa "va caure" el 7 de maig. Els esdeveniments polítics del moment amb la crisi de l'estat liberal i la participació dels soldats castellonencs a la guerra del nord d'Àfrica, va fer que aquells dies tota la ciutat estigués pendent dels joves que per llevat havien estat enviats al capdavant.

Aquest primer diumenge de maig, setze dones van establir torns de vela davant la imatge de la Verge a Lledó demanant, a la qual només dos anys després, el 1924, seria proclamada Patrona de la ciutat, protecció per als expedicionaris africans del Regiment de Tetuan- 14.

Expliquen les cròniques que quan el predicador de la missa solemne es disposava a pujar al púlpit per iniciar el sermó de la festa, el prior Manuel Pascual va rebre un telegrama notificant que el batalló de Tetuan tenia ordre de tornar a la ciutat.

Les mostres de goig a l'interior del temple van ser indescriptibles. Aquell mateix dia també es van fer públics dos grans tapissos que pintats pel prestigiós Castell van ocupar les parets laterals del presbiteri, emmarcant el retaule major.

Aquell mateix 1922, i només uns mesos després de la celebració festera, el 8 de novembre, el Papa Pio XI proclamava a Roma la Mare de Déu del Lledó com a Patrona principal de la ciutat; el rescripte papal, signat pel cardenal Vico, fou fet públic a la nostra ciutat el 7 de desembre, entre el volteig de les campanes i un solemne Tedèum davant l'altar dels sants patrons, a l'església arxiprestal de Santa Maria.

I, vet per on, des d'aquell moment la vila va passar a comptar amb tres patrons; a Sant Cristòfol proclamat patró el 1703 i Sant Blai que ho era des de 1716, s'unia ara el de la Verge, encoratjant-se la idea de sol·licitar la corresponent autorització per coronar canònicament la imatge, rescripte que es va concedir a l'any següent 1923, i que es va fer realitat a les anomenades "festes de la coronació" que es van celebrar entre el 2 i el 12 de maig de 1924.

Una altra vegada "el tres", tres canvis de data festera i tres patrons per la ciutat. El tres considerat a la cultura cristiana com la Divina perfecció, en simbolitzar el moviment continu i la perfecció de l'acabat, així com per ser símbol de la Trinitat i número celeste, aglutinador de les tres habilitats humanes obra, paraula i pensament, i dels atributs de Déu que és Omniscient, Omnipresent i Omnipotent, es fa especial i amb una gran incidència lligada a la història del santuari i Verge de Lledó i Castelló.

El fenomen religiós de Lledó en aquest 2022, per cert nombre múltiple de tres i nombre en què la suma de les seues xifres donen 6, que també és múltiple de tres, torna a evidenciar-se com a referent comú de la fe, la identitat, la tradició i el folklore de Castelló i focus irradiador dels sentiments veïnals, continuant una història d'amor entre la ciutat i la seua patrona. Per molts anys que així siga!

"Dona nobis salutem et pácem et gratiam et pluviam de caelis"...

La casualitat ha volgut que entre tots els llibres que tinc a casa hui, rebuscant-ne un altre, m'haja trobat amb una publicació de l'any 2016, un regal que va fer-me el gerent i bon amic de la fundació Dávalos-Fletcher que porta per títol "Romerias, peregrinaciones y rogativas de la provincia de Castellón", una obra coordinada per un altre amic, el professor Henrí Bouché Péris, que recull de manera exhaustiva les romeries de les poblacions de Castelló, proporcionant una valuosa informació etnogràfica i històrica.

Quina casualitat haja tornat a les meues mans el llibre hui, darrer divendres d'abril en què novament les Useres, el poble de l'Alcalatén torne a fer realitat l'antiga tradició "dels peregrins", que ens submergeix de ple a l'Edat Mitjana, a temps de pestes, de sequeres, o de guerres, motius més que suficients per a manifestar la fe en Déu, la Verge i els Sants.

I quina casualitat també que rellisca aquest llibre hui, quan estem de ple dins d'una de les festes més volgudes i celebrades a Castelló, les festes que la ciutat des de l'any 1924, any de la coronació, celebra en honor de la Patrona la Mare de Déu del Lledó, amb diferents actes religiosos i culturals, destacant la festa litúrgica, el tridu, el certamen literari o la processó corresponent amb la imatge.

I encara que no existeix hui en dia una romeria, una peregrinació com a tal al santuari de Lledó, sí que trobem documentades a partir del segle XIV diferents rogatives per a demanar la intercessió de la Verge "si la gana consumia els cossos o la pesta delmava la vila o la set agostava els camps".

I si hui, per les muntanyes de l'Alcalatén, s'està tornant a cantar i escoltar, amb la veu dels 13 peregrins de les Useres, el cant que formant part del cabal de cants litànics, el cant per antonomàsia de les romeries penitencials valencianes, el salm "O vere Deus", tot un clàssic, profund, emotiu, airós i festiu, demanant per la salut, la pau o la pluja, també aquest, quan la festa de Lledó era rogativa, s'escoltaria al nostre terme.

És veritat que no cal anar de romeria als pobles de l'interior, no cal anar lluny per a sentir "l'O vere Deus", també el tercer diumenge de Quaresma, en la romeria que el poble de Castelló realitza a l'ermita de Santa Maria Magdalena, en el moment d'eixir de l'església i en altres moments al llarg del dia, els cantors repeteixen salmòdicament la seua estructura, la crida, la súplica, l'acte d'humiliació acceptant les faltes pròpies i la invocació en aquest cas a Santa Maria Magdalena:

"O vére Déus, Trinus et únus, exáudi préces pópuli huius. Dona Nobis salutem et pácem et gratiam (pluviam) de caelis. Non sumus dígni a te exudiri .Nostris deméritis merémur puníri. Sancta Maria Magdalena Ora pro nobis"

Però ara no, a Castelló no toca, a Castelló aquests dies que venen tot i que podem demanar "pacem et pluviam" no ho farem amb "l'O vere Deus"; el protagonisme musical de la festa patronal el tindrà "la Salve" i els "Gojos".

La Salve com a oració de salutació i prec a la Verge, en el cas de Lledó en la doble versió, la coenta mostra de quincalla dialèctica cantada en castellà, amb lletra de Antonio Alloza y música de Jaime Pachés amb aquest inici "Salve virgen del Lidón, del mortal corredentora, nuestra Patrona y Señora, egida de Castellón" en què fins i tot molts dels que la canten desconeixen el que diuen: ègida?, això que serà?, i la seua versió valenciana amb poca variació, i la popular creada a l'inici dels anys 70 del segle passat pel poeta Miquel Peris com a culminació de la serenata de maig, musicada per Paco Puig i que comença amb els coneguts versos "Salve verge bressolera, de la nostra llar pairal, hortolana i marinera, nadaleta de marjal".

I els goigs, amb lletra i música de Lluís Revest i Vicent Ripolles respectivament, i que comencen així "Del poble de Castelló, sigau llum i auxiliadora, de l'amor nostre Senyora, Mare de Déu de Lledó", seguits d'11 coples, no gens fàcils de cantar.

O vere Deus en romeria i Salve i goigs en pregaries han volgut unir-se hui i prendre protagonisme al meu comentari, i ser la temàtica central de les meues reflexions, i és que la història de la religiositat del nostre poble presenta moltes i variades manifestacions. Per molts anys que així continue...

 

Avui és Sant Vicent... o no?

Dos són els "sant Vicent" més coneguts i venerats a les nostres terres. L'un, el d'Osca o "el màrtir", l'altre el dominic "Ferrer". El primer segons el santoral catòlic és recordat el 22 de gener, el segon, el 5 d'abril.

Hui és 25 d'abril, que segons el mateix santoral, és la festivitat litúrgica, el dia dedicat a recordar entre d'altres, a sant Marc "evangelista"; tanmateix, hui, com cada any, el segon Dilluns de Pasqua, és el dia marcat en el calendari valencià per a la celebració de Sant Vicent Ferrer, festa grossa si considerem que segons s'indica en el DOGV és "un dia festiu retribuït i no recuperable", per ser aquell sant predicador el patró de la Comunitat Valenciana.

No obstant això, i pel que respecta a Castelló província, només és festiu en una cinquena part dels municipis, entre els quals, no es troba la capital, que tot i tenir a Sant Vicent Ferrer com un dels quatre patrons de la ciutat, juntament amb lSant Cristòfol, Sant Blai i la Mare de Déu de Lledó, va optar, laboralment, per festejar el dilluns de Magdalena, el 21 de març passat, i en l'àmbit escolar, per poder declarar tota la setmana de festes no lectiva, canviar el  25 de març pel dia d'avui.

Però tornem a l'inici... Per què si l'església considera el 5 d'abril, data de la mort del sant valencià, com al dia per recordar-lo litúrgicament, des de temps immemorial es commemora hui segon Dilluns de Pasqua?

En aquesta vida diuen, tot té una explicació. Veiem-la: Explica la tradició que com que la majoria dels 5 d'abril coincideix alguns anys, amb els dies sacres de la Setmana Santa, un període de recolliment, dejuni i abstinència, i que impedia la gresca popular, el poble va decidir traslladar la celebració del sant uns dies després perquè coincidira amb el període alegre de la Pasqua de Resurrecció.

Així, i després dels joiosos dies en què es commemora la Resurrecció de Crist, en una prolongació d'aquestes jornades de summa alegria, es va afegir el segon Dilluns de Pasqua unint la celebració en honor a Sant Vicenç Ferrer, que, com a patró de l'antic Regne de València, requeria manifestacions lúdiques i de plena alegria popular com a revetles i fastos en una demostració d'exaltació al sant més venerat a les tres províncies.

Però no ens enganyem, hui litúrgicament no és el dia de sant Vicent, tot i que els Vicents, Vicentes, Ticos, Tiques, Sentos, Sentes, Sentets, Sentetes... així ho celebren. Hui és festa grossa a València i més a prop a Borriol, però no a Castelló on la tradició de Sant Vicent i el seu patronatge, cada any que passa sembla va a menys, fins i tot entra en competència amb l'altre Vicent, el màrtir, el nom del qual el porten també alguns dels nostres veïns i, per tant, celebren el seu sant el 22 de gener.

Tal vegada el fet de ser Vicent Ferrer el primer sant canonitzat de l'antic Regne de València va ser fonamental per a la devoció entre els valencians cap al sant i va influir en el canvi de data de la seua celebració festera, mantinguda en molts pobles però ací a Castelló, malauradament o no, vinguda a menys...

Enguany el calendari ha fet que coincidia a Sant Vicent en una altra data històrica per als valencians, el 25 d'Abril, data en què recordem la Batalla d'Almansa, el principi del final del Regne de València a mans de Felip V de Borbó, aquell que, a més a més d'arrasar la ciutat de Xàtiva va, pel Decret de Nova Planta eliminar els Furs, les lleis i la parla valenciana.

Cultura, història, tradició, religiositat i curiositats han volgut donar-se la mà hui, dia 115 de l'any i quan en queden tot just 250 per finalitzar. Un dia com un altre, un bon dia!

Bon bac!

Va ser el 1868, quan es va inaugurar el tren València-Sagunt-Castelló, fet que va motivar a l'Ajuntament de Castelló a realitzar al costat de l'estació de Renfe, ocupant el solar de l'antic cementiri del Calvari, una vinya de D. Salvador Tárrega, i un secà de D. José de la Font i un altre del comte de Pestagua, un nou parc/passeig, el Passeig Ribalta, el qual havia de ser una mostra del poder econòmic tant de la ciutat.

Dotat des del principi d'arbrat, inicialment no tenia cap mena de construcció. La primera edificació que es va construir el 1870 va ser la caseta per als peons que tenien cura del parc, a la qual van seguir una font i , ja al segle XX, el 1925, una pèrgola, per a la construcció de la qual van destinar-se 7.266 pessetes.

Un recinte a l'aire lliure en forma circular; un pavelló d'estil isabelí envoltat de biguetes de formigó, amb pilars revestits de rajoles; amb un banc perifèric de pedra, que tenia una barana de ferro a sobre del respatller, amb el paviment del terra de rajola ceràmica i decorat; al centre del cercle hi havia un xicotet estany enjardinat amb palmeres i diferent vegetació.

Un lloc de passejades al sol, de nits de festa inoblidables, d'escenari de festejos que va començar a utilitzar-se a partir dels anys 30 del segle passat com a lloc d'esbarjo i perquè tocara la banda municipal de música, sent als anys 50, quan arreglat el recinte d'una forma atractiva, es va dotar de taquilles perquè, a cada funció o ball, la recaptació ajudarà a millorar fons per a la "Junta Central de Fiestas". Un espai, que oferia alternatives als ciutadans quan encara la calor, l'estiu i l'atractiu del mar no havia començat a marcar les migracions a la costa durant els mesos estivals.

Es van aixecar els pilars, després es van tancar els buits entre els pilars i finalment a partir del 1971 i amb un pressupost de 18 milions de pessetes, va crear-se un espai tancat, atemporal, per a estiu i hivern, una estructura dissenyada per l'arquitecte municipal Joaquín Tirado formada per una sèrie d'arcs de ferro en forma de 'L' invertida sobre els quals es va recolzar la cúpula, un espai municipal "multiús" però majoritàriament emprat, any rere any, per les presentacions de les comissions gaiateres.

40 anys després, el 2011, inaugurat el Palau de la Festa, edifici destinat a acollir tots els esdeveniments socials de la ciutat, especialment aquells que contribueixen a enriquir el món de la festa, van sortir diferents rumors sobre "el futur de la Pèrgola", tendents a recuperar l'escenari enjardinat, a l'aire lliure, amb la màxima integració al parc, defensant que no hi ha millor fusió amb l'entorn que el seu enderrocament, o bé dignificar l'edifici amb una remodelació integral i deixar-lo com a espai modern i multifuncional.

Finalment, l'equip de govern va optar per la rehabilitació, incloent-hi aquella en l'Estratègia de Desenvolupament Urbà Sostenible i Integrat, una de les actuacions més importants, especialment pel seu impacte social, de totes les accions plantejades en el marc del pla Edusi de la ciutat, que suposava una forta inversió econòmica cofinançada entre els fons Feder de la Unió Europea i el govern municipal.

Des del març del 2021 fins al març del 2022, va presentar-se el projecte, va modificar-se amb els requeriments de la Conselleria de Cultura, va autoritzar-se el nou projecte bàsic d'execució i rehabilitació i van emetre's nous informes per part de la Reial Acadèmia de Sant Carles, l'UJI i el Consell Valencià de Cultura.

Semblava que l'inici de la remodelació era imminent, fins i tot ja estaven autoritzats els treballs a l'empresa adjudicatària del concurs, la UTE Becsa e Indertec, per un valor de 2'5 milions d'euros, però aquesta mateixa setmana la reforma ha tornat a quedar en l'aire.

El motiu? La resolució emesa ara per part de la Direcció General de Cultura i Esport de la Conselleria de Cultura, després d'analitzats els tres informes "de les institucions consultives" (La Reial Acadèmia, L'UJI i el Consell de Cultura) que són contraris a la reforma per ser la Pèrgola un element impropi dins del conjunt històric i, per tant, distorsionant dels valors patrimonials del parc.

Bon bac el rebut per l'equip de govern municipal i en especial per la regidoria d'urbanisme que, ara haurà de tornar a analitzar juntament amb l'equip tècnic i jurídic defensor del projecte, quins són els passos a seguir.

Un embolic que ningú esperàvem, però que, a parer meu, té fàcil solució, l'enderroc de tot l'antic edifici i l'adequació de l'espai al projecte inicial, de la mateixa manera que va fer-se en el seu dia amb l'espai ocupat pel parc infantil de tràfic o la zona de jocs infantils a la inicial Rosaleda, o el que de no eixir cap altre imprevist, prompte veurem restituït, l'emblemàtic indret que ara ocupa la creu dels caiguts.

Anuncis... "Fum de canya".

 

Vaig llegir no fa massa temps que eren 116 les persones, homes i dones que estan al servei dels alts càrrecs de l'administració autonòmica, són els "assessors", en l'argot polític coneguts com "l'equip" o la "família", i que l'any 2020, van destinar-se més de 5 milions d'euros per sufragar el seu treball.

També que, el president, el senyor Puig, com és lògic és qui més en té, un total de 23 destinant-se en aquell 2020 més d'un milió d'euros per fer front al seu treball. Entre ells alguns periodistes, advocats, exalcaldes o exregidors, procedents de diferents llocs del País, amb un treball tot i que extens, concret.

Com a experts en comunicació, estratègia política o màrqueting, han de posar en pràctica els seus coneixements per assessorar el polític, que com que no son especialista en totes les matèries necessàries per al càrrec, i necessita experts que el guien.

No sé si haurà estat iniciativa pròpia o qui o quins hauran estat els assessors que hauran convençut el president per anunciar la posada en marxa dins o al voltant de l'anomenat "Pla Reactiva" i per pal·liar els efectes de la inflació una sèrie d'accions destinades a alleugerar en part les butxaques dels ciutadans valencians: la gratuïtat dels bitllets de Metrovalència i de rebot del TRAM d'Alacant i de Castelló, tots els diumenges a partir del pròxim 1 de maig i per un període de tres mesos.

Desconec el nombre de viatgers que transporta l'única línia de què disposa el TRAM a la nostra ciutat i menys encara quants "pugen i baixen" els diumenges, però estic segur que la mesura, tot i considerar-la beneficiosa, serà poc efectiva i gens complementària, en definitiva no crec siga "la més encertada per a la nostra ciutat".

Tal vegada, hauria estat més efectiva la mesura, si aquesta "ajuda" en el cas de Castelló haguera estat dedicada a bonificar, el bitllet de rodalies de RENFE, entre els pobles del nord i del sud de la província, mesura que "convidaria" els diumenges a intercanviar visitants des de Vinaròs fins a València i més enllà, només amb el senzill acte de reduir un 50% les tarifes. Ho hauran pensat els assessors? Serà massa feina negociar amb la xarxa central de trens de l'estat?

I més encara, aquest anunci del senyor Puig com a una més de les mesures dins el Pla econòmic per fer front a la inflació, ve només uns dies després d'un altre anunci fet públic en la seua visita a l'aeroport de la Vilanova, que, i puc estar errat, tampoc era necessari per al nostre territori, i que ha rebut les crítiques fins i tot dels altres membres de l'equip del botànic, i que no és altre que, la propera  publicació del concurs per a la connexió de cara a aquesta tardor, de la línia aèria entre Castelló i Madrid, amb una freqüència de cinc vols setmanals.

És veritat que el nostre és un aeroport infrautilitzat, que cal donar-li major rendibilitat i visibilitat, però, subvencionar una connexió Castelló-Madrid per captar empreses operadores, és, a parer meu, una inversió no prioritària. No tindria més impacte aplicar aquesta subvenció als bitllets de tren? I més encara, no s'hauria de fer molta més pressió política de la que es fa, per què l'alta velocitat fora una realitat al nostre territori? No tenen res a dir els "assessors" o és que el president no els vol fer cas? Aleshores quina és la seua força?

Senyor Puig els seus assessors els paguem entre tots, i encara que siga vosté qui els trie, no hem de dubtar de la seua vàlua, però malauradament les seues darreres "idees", els seus darrers anuncis, crec, amb tots els respectes, que no estan gens encertats pel que respecta al meu estimat Castelló.

Cap trajecte de llarg recorregut sense cost o a un cost mínim podrem fer ni diumenges, ni a la tardor. Ací només ens arriben les molles. Esperem que, almenys, un altre dels darrers anuncis puga ser realitat el curs vinent, la reducció pels universitaris de Castelló de les taxes acadèmiques. Aquesta sí que pot ser una mesura encertada i que es note i revertisca a les butxaques de moltes famílies. Les altres com diuen al meu poble, "fum de canya".

 

Mala llet, mala bava o les dues coses...

No són refranys, són expressions que emprem sempre en sentit figurat i quasi sempre en el llenguatge oral. D'entrada i en primera impressió semblen idèntiques, però en realitat no ho són.

Amb "mala bava" sembla que es naix, és un estat carencial innat i irreversible, determinat per una combinació genètica desgraciada. És un estat que es manté i perfecciona al llarg de tota la vida i que, unes vegades, s'exterioritza amb més intensitat que en altres; així es diu que la "mala bava" sol estar lligada a estats de fonda amargor, complexos personals, misèria intel·lectual, mesquinesa, enveja i, en general, combinacions malsanes de les quals costa adonar-se'n.

Al contrari "la mala llet" es pot o no tenir circumstancialment. Els humans naixem tots amb "bona llet", és la vida i la relació amb els altres les que després aniran marcant el grau d'acidesa del nostre caràcter; aquesta flexibilitat de la "mala llet" és la que permet la convivència pacífica, el perdó i també l'existència del respecte entre els humans.

Així "tenir mala llet" és l'equivalent a ser una persona malintencionada o cosa que és el mateix, la predisposició que algunes persones tenen de "tocar els collons" als altres, amb l'únic objecte de sabotejar, menysprear, vilipendiar, ignorar o ignorar les idees o propostes dels altres; però pot ser passatgera, pot variar...

I per què parle hui de la mala llet o de la mala bava? Perquè no sé amb quina de les dues expressions, o tal vegada les dues?, qualificar el post "penjat" al seu mur del FACEBOOK  el passat dilluns 18 d'abril a migdia, per la presidenta local del Partit Popular a Castelló i portaveu del principal partit de l'oposició a l'ajuntament, la senyora Begoña Carrasco, en referència al funcionament del planetari de Castelló, en el que, al costat d'una imatge de les portes tancades d'aquell edifici, afirma textualment: "Cerrado por vacaciones. Una ciudad que aspira a hacer del turismo un motor económico no cierra al público sus servicios en plena Semana Santa. Ni chiringuitos ni pasarelas ni nada. Menos titulares y más trabajo le pido al equipo de gobierno de Castellón".

És veritat que l'oposició municipal i la senyora Carrasco com a cap d'aquella al nostre poble, té el dret i l'obligació envers els seus votants de fiscalitzar l'equip de govern i plantejar alternatives, per salvaguardar els interessos de la ciutadania, així com de canalitzar les queixes i reclamacions de la comunitat, per ser exposades al Ple Corporatiu.

Però també ho és que cal fer-ho des de la veritat, sense enganys, sense intenció de sabotejar, amb ètica i respecte, sense mentir; perquè, allò que afirma la senyora Carrasco en el seu post, és una difamació, una afirmació feta "amb mala bava", ja que sent veritat que dilluns el planetari estava tancat, ho és perquè tal com podem comprovar al web municipal en l'apartat del PLANETARI  aquest roman tancat al públic els dilluns i les vesprades dels diumenges i festius durant tot l'any, mentre que l'equip humà continua treballant de dimarts a diumenge oferint sessions a la cúpula i mantenint les exposicions.

Si el Partit Popular no ho sabia, si la senyora Carrasco desconeixia que dilluns el personal del planetari gaudeix de la jornada de descans setmanal, no hauria costat gens ni mica abans de llançar la crítica informar-se. No vull pensar que eren coneixedors del perquè del tancament i encara així aprofitar aquell per a fer la crítica, això seria ja massa, això seria tenir "mala bava".

No sé vosaltres què pensareu, però només volent pensar que la senyora Carrasco va actuar "amb mala llet", sense "mala bava", el mal que va fer va ser gran, ja que a hores d'ara han estat 22 les comparticions d'aquella crítica i 35  els comentaris que "aquesta mentida" ha tingut al seu mur.

Per ètica, per dignitat, per demostrar la seua bona voluntat, per la seua capacitat per reconéixer els errors, per demostrar que la seua és una oposició honesta, fiable i vàlida, caldria que al mateix mur, al costat d'altres crítiques encertades, "penjarà" una rectificació, un "mea culpa". Ho farà? Ho dubte, tant de bo m'equivoque, però no crec siga el seu estil, i tal vegada justament per accions com aquesta, el veïnat l'ha deixada al banc de l'oposició.

"Big data"

Així d'entrada, en llegir o escoltar-les, aquestes dues paraules no em diuen res. Bé, intuïsc que estan en anglés, però per allò de la ignorància lingüística d'aquella llengua, no sé quin pot ser el seu significat, tot i que en aquesta darrera setmana a força d'escoltar-les a un anunci de televisió o llegir-les a un semblant inserit en aquells "suplements" que solen acompanyar els caps de setmana els diaris, pel seu impacte auditiu i visual, se m'ha fet més que familiar.

Així que "tirant mà" de "l'internet" i del "Google", d'entrada, m'assabente que a la meua llengua equivaldria al concepte de "dades massives", és a dir, grans quantitats d'elements que descrivint fets empírics i després d'un procés d'anàlisis, són utilitzats per a detectar patrons i tendències de futur.

I si hui parle de "big data" i d'anuncis és perquè amb l'eslògan "Hagamos que el big data se equivoque", la Direcció General de Trànsit, aquesta Setmana Santa que ara acaba, ha volgut conscienciar-nos de la importància de prestar l'atenció deguda al volant de qualsevol classe de vehicle, ja que en aquella ens va la vida.

I és que analitzats pel sistema telemàtic més de 10 milions d'accidents de tràfic i a través d'algoritmes, estadístiques i models matemàtics, s'ha pronosticat, i en això té molt a veure el "big data", que s'estimava havien de morir en aquestes vacances, per accident de trànsit a les carreteres espanyoles,36 persones amb diferents perfils.

Impactant, curiós, esgarrifós i fins i tot aterridor el fet que mitjançant un model matemàtic puguem conéixer, amb exactitud?, l'espantós futur no llunyà, un fet més que horripilant i preocupant...

La realitat ens demostra que els algoritmes i les estadístiques ho pronostiquen tot: l'edat, els homes, les dones o els nens, en quin lloc i a quina hora, quin tipus d'accidents i amb quin vehicle... però, sabent que estem dins del perfil de les persones que tenen més probabilitat de caure i som conscients del fet, també és veritat, i d'aquí el poder de l'eslògan, està a les nostres mans en quasi tots els casos poder evitar-ho i fer que el Big Data s'equivoque.

Una campanya esborronadora i a la vegada reflexiva que crec acaba demà 19 d'abril, i que, amb molta probabilitat els que açò llegiu, podeu veure-la per televisió en qualsevol dels dos SPOTS, o a través de la gràfica a la premsa escrita. 

I ara la pregunta que tots de segur ens fem: s'equivocarà aquest any la "big data"? Podrem véncer els algoritmes? Caldrà esperar uns dies per a conéixer la xifra real de persones que malauradament hauran perdut la vida en aquests dies, però pel que vaig escoltar anit, sembla que pot equivocar-se, ja que tot i ser un nombre elevat, massa elevat, fins a les 10 de la nit d'ahir diumenge, eren 18 el nombre de morts a les carreteres de la nació en aquests dies de la campanya., el nombre pot ser finalment menor dels 36 PRONOSTICATS.

No podem afirmar encara que la big data s'ha equivocat, l'operació de desplaçaments de la Setmana Santa contínua fins demà, però sembla que les perspectives són prou bones i el pronosticat va camí de no complir-se; seria una bona notícia per tots.

No sé a hores d'ara, quantes d'aquestes persones hauran perdut la vida a les carreteres de la nostra Comunitat, ni tampoc si algú haurà mort a les vies de la província, però segons dades exposades a la XXXV sessió del ple de la Comissió Autonòmica de Trànsit i Seguretat de la Circulació Vial de la Comunitat Valenciana, celebrada fa un parell de mesos, presidida per la delegada de Govern Gloria Calero, van ser 115 les persones que van morir al llarg de l'any passat a les nostres carreteres en els prop de 7.000 accidents de trànsit ocorreguts, el que suposa una mitjana de quasi 10 persones per mes. Moltes, massa...

Sembla que el poder de les dades és molt gran, i encerta en moltes prediccions, però hem d'aconseguir que mai estiga per damunt de la voluntat humana. Ara és un bon moment, entre tots assolirem que aquesta vegada s'equivoque.

Ous durs o bullits

Tot i ser un nom habitual a casa, emprem més el "d'ous bullits" per referir-nos a aquell ou que es bull en aigua, amb la closca, fins que queda endurit; un dels plats més senzills de preparar i que pot cuinar-se sense cap experiència prèvia, per la qual cosa la seua popularitat, des de sempre, ha estat molt elevada.

Són moltes les receptes que tenen l'ou dur com a protagonista de la cuina tradicional de casa nostra, cas dels ous farcits de tonyina, boles de neu, ous formatge i pasta, abadejo creïlles i ou dur, o simplement com a ingredient de la més que coneguda "ensaladilla russa". Fins i tot a la cuina més moderna l'ou bullit ha arribat a les postres, cas de les "galetes" d'ou bullit i xocolata o els "pastissets" d'ou dur.

Però si hui parle de l'ou bullit és perquè des de sempre, aquest element més que nutritiu, a casa nostra, ha estat present i lligat als darrers dies de la Setmana Santa, com a element imprescindible a les "mones" i símbol de la Pasqua.

Per altra part us heu preguntat alguna vegada el perquè els ous han estat i encara són el símbol de la Pasqua? Des de temps immemorials i a totes les cultures, l'ou s'ha associat a la vida, la fertilitat i la primavera, que és quan floreixen les plantes i es reprodueixen molts animals.

Com va passar en molts altres costums i tradicions, el cristianisme va fer seues les antigues creences i va introduir l'ou el Diumenge de Pasqua, al final de la Setmana Santa, com a símbol de la fi del període d'abstinència de la Quaresma, en la seua varietat "dur o bullit", l'element principal de les "mones".

I tot i que les formes han canviat fent trontollar en algunes ocasions fins i tot la tradició, l'ou no ha perdut gens de protagonisme. Recordem tots com "la mona" de tota la vida, no era com ara s'imposa una massa de xocolata ornada de figuretes, era "una coca i un ou dur" pintat amb colorants mentre és bullia, ja foren safrà per al groc, ceba per fer-los obscurs, o algunes verdures per aconseguir el color verd.

Malgrat que "la mona" simbolitza el final de les abstinències i patiments de la Quaresma i la Setmana Santa, i l'ou, el naixement de la vida, trobem que cada any que passa, la mona tradicional perd terreny a les nostres pastisseries enfront de les noves modes, on la xocolata aconsegueix apoderar-se d'aquella flaire tan agradable de les mones cuites a casa i col·locades a la post  del rebost esperant el moment de ser menjades.

El pas dels anys i les modes han fet que no només la mona es fera de xocolata, si més no que els ous també passaren a ser d'aquell element, i la mona així és convertira en una figura de xocolata de qualsevol mena i color, perdent tota la seua tradició rebostera, o fins i tot desapareguera i l'ou de xocolata ocupara el seu lloc.

Només cal apropar-se a qualsevol pastisseria del nostre poble i detenir-se observant el seu aparador; per cada mona "tradicional", per cada pa dolç, de molla esponjosa i aromatitzada, coronat amb sucre, enfornat i amb un ou cuit, en trobem moltes que canvien l'ou bullit per un de xocolata i, moltes més encara, conformades per una figura de xocolata, ja siga un ou gros, un conill, una gallina o qualsevol dels principals personatges infantils de moda del moment, i que són qualsevol cosa, però mai "mones".

Estic d'acord en el fet que per als pastissers-xocolaters la Pasqua, cada any que passa, és converteix en una època de les més creatives de l'any, i que tal vegada per allò de la temperatura, ni massa fred ni massa calor, siga el millor moment de l'any per treballar la xocolata, però no m'agrada gens que li diguem "mona" a aquelles, a vegades fins i tot veritables obres d'art, quan "les mones" artesanes i tradicionals del nostre poble, mai han portat xocolata i sempre ou bullit.

L'ús de la xocolata a les mones és un fet modern, i si la seua darrera finalitat era i és modernitzar les mones, volent o sense voler-ho, traient-li l'ou, es modifica i trenca la tradició del regal de la mona, del padrí al fillol, en què s'havia de la mona havia de portar un ou per cada any que tenia el fillol, fins que crescut el xiquet/a, i quan es considerava que ja no necessitava el suport del padrí, en moltes ocasions al voltant del moment en què es prenia la primera comunió, desapareixia l'obsequi de la mona i els ous.

En un sentit més profund, l'ou sempre ha representat la fertilitat i l'inici d'un nou cicle de vida, una resurrecció. Digueu-me si voleu antic, però sóc partidari de mantenir el nom de "mona" per a les més clàssiques i tradicionals; puc acceptar aquell nom que en alguns llocs també s'empra "pasta cristiana", això no obstant no m'agrada i fins i tot em sap greu, que els ous i les filigranes arquitectòniques amb la xocolata siguen anunciades als aparadors com a "mones", tot i que són en molts casos "boniques" i atraients. De totes maneres només és la meua opinió...

La processó del silenci...

És ben sabut que ací, a Castelló, la manifestació popular més significativa de la Setmana Santa es celebra aquesta vesprada-nit, es tracta de la històrica processó del Sant Enterrament, l'únic acte conjunt de totes les confraries penitencials de la ciutat; una manifestació de religiositat, que si es manté en la que ha estat la seua transformació en els darrers anys, és difícil trobar-li sentit de conjunt.

L'antiga tradició castellonenca ha derivat en un esdeveniment social que sembla de molt poc valor cultural vinculat al territori, i de valor religiós contradictori, i que malgrat que en els darrers anys sembla atreure una atenció significativa dels castellonencs que s'amunteguen a l'inici d'aquesta, transcorre sense quasi veïns i fidels en la segona part del seu recorregut.

Va ser la Molt Il·lustre Confraria de la Puríssima Sang de Jesús qui va donar forma al llarg dels segles a aquesta processó, a la qual en 1977 es va afegir la Confraria de Pau i Caritat; després es va incorporar, tot i no ser una confraria penitencial, la Venerable Ordre Terciària Caputxina, a qui va seguir el 1991 la Confraria de Santa Maria Magdalena. La darrera incorporació va venir de la mà de la Confraria del Crist de Medinaceli, aportant a la tradicional processó les seues imatges i peanyes, la seua música i tot un seguit de manifestacions amb les quals s'ha difuminat l'estètica barroca que caracteritzava durant segles la processó castellonenca.

En la postguerra, escultors autòctons com Tomàs Colón, Joan Baptista Porcar o Joan Adsuara es van preocupar d'integrar les noves escultures processionals de la Confraria de la Sang en els cànons propis de l'estil barroc al qual responien les imatges salvades del conflicte, conformant una unitat. Però aquesta va trencar-se quan la Confraria de Pau i Caritat en 1987 va afegir "la pietat" del vila-realenc Pedro Gil, que no harmonitzava amb la imatgeria de la Sang ni amb l'estètica mantesa a la processó fins aquell moment.

Tampoc l'escultor de Navajas, Manolo Rodríguez, autor de la imatge de Santa Maria Magdalena penitent, per a aquella confraria, va integrar-la en l'estètica pròpia i tradicional de la Setmana Santa de Castelló. Però tot i que l'any 2006 es va incorporar a la processó la imatge del Crist de Medinaceli, del gadità José M. García Gallardo, respectant, ara sí, l'estètica barroca, la unitat estava ja malbaratada per les anteriors incorporacions i per altres imatges artísticament poc rellevants per tractar-se d'obres d'escaiola fabricades en sèrie als tallers gironins d'Olot principalment.

I si no vols "caldo" dues tasses diuen al meu poble. L'any 2016 la processó va incorporar una nova imatge, un crucificat de grans dimensions, fet en poliespà per un artesà faller, que portat per una associació d'exlegionaris, va suposar una innovació insòlita que no va deixar indiferent per la seua sorpresa a ningú, perdent-se definitivament a la processó el seu atribut més important, l'estil propi.

També en l'àmbit musical, la processó va anar desvirtuant-se amb la incorporació de canvis i modes com la importació d'una tradició pròpia del baix Aragó les bandes de tambors i bombos, que res té a veure amb la nostra tradició i trets identitaris. Trobem el seu so competint amb les diferents agrupacions vocals que acompanyen les imatges de la Sang, amb els tabals i dolçaines de Pau i Caritat, aquests almenys fidels a les arrels tradicionals de la ciutat, i amb la incomprensible incorporació d'una banda de cornetes i tambors d'estil andalús.

Processó del silenci? Només resta en la memòria dels més grans el silenci que singularitzava aquest solemne i simbòlic enterrament i que les capelles de música polifònica o d'instruments de vent embellien, un silenci que en alguns períodes històrics va arribar a donar nom a la mateixa processó.

La imponent imatge del Crist Jacent, carregada d'història local i d'un profund i humanitzador simbolisme que tanta gent desconeix, transita pels carrers de la vila tancant una barreja de mobles, escultures, vestits i músiques sense cohesió ni coherència, per no parlar d'aquells comportaments que res tenen a veure amb Castelló, com la desfilada d'homes vestits de militars amb les seues armes, l'espectacle d'alçades i baixades a pols de les peanyes, o els crits i dedicatòries d'algun capatàs que, de segur, tant de bo estiga errat, tornarem a veure i sentir aquesta vesprada-nit.

Però cal reconéixer que, tal vegada aquestes manifestacions, que fan bona collita d'aplaudiments, aquesta concepció de la processó haja estat el motiu d'una certa recuperació d'aquesta, d'un èxit alié al motiu que el Sant Sepulcre representa.

No sé com s'haurà concebut aquest any la processó, a la nit ho veurem, però molt em tem que el seu sentit i singularitat cultural i religiós, definitivament haja quedat oblidat, front una indiferència religiosa que, creix a bon ritme, acabant trencant el sentit de conjunt de la que des de sempre es considerava la nostra processó com la "processó del silenci".

Religió i República

Dues paraules que al diccionari es troben ben a prop l'una de l'altra i que la casualitat ha volgut que en aquest dijous, hui, tinguen un protagonisme compartit. La religió com a sistema comunitari que envolta la creença en un pensament, un ésser, objecte o persona invisible que es considera sobrenatural, sagrat, diví o que conté la màxima veritat; la república com a forma de govern i organització de l'Estat, en què el poder públic és exercit per representants del poble.

Al nostre país, a Espanya, des de sempre la religió majoritària en un alt percentatge ha estat la catòlica, encara que en l'actualitat la població pot considerar-se poc practicant en conjunt; d'altra banda, sabem que en dos moments concrets, dos règims van tenir a la república com a forma de govern, la primera (1873-1874) i la segona república (1931-1939).

I per què diem que justament hui religió i república tenen un protagonisme compartit? Veureu...

Quin dia és hui? Dijous Sant, dijous previ a la Pasqua Florida i com aquesta es calcula en funció de l'equinocci i les fases lunars, podent oscil·lar entre el 19 de març i el 22 d'abril, la casualitat ha volgut fora hui, el 14 d'abril del 2022, el mateix dia en què l'any 1931, fa 91 anys, va instaurar-se la segona república espanyola, un nou règim polític successor de la monarquia borbònica d'Alfons XIII.

Dijous Sant, a més de ser dia festiu al calendari laboral, és una jornada fonamental per al cristianisme: constitueix el moment central de la Setmana Santa, ja que es commemora la institució de l'Eucaristia a l'últim sopar de Jesús amb els seus deixebles, i del sagrament de l'ordre sacerdotal i la vida de servei als altres. Aquest dia se celebren dos grans esdeveniments; el primer l'anomenada Missa Crismal on es consagra el Sant Crisma i els sacerdots renoven les promeses realitzades el dia de la seua ordenació, i el segon, l'inici de la celebració del Tridu Pasqual que culminarà a la vigília que es commemora, la nit del Dissabte al Diumenge de Pasqua, la Resurrecció de Jesucrist, base, fonament i raó de ser del cristianisme.

I en l'antítesi, l'altra commemoració, la proclamació de la segona república amb Manuel Azaña com a cap, primer del Consell de Ministres, i després, de la presidència, i la seua cèlebre frase: "España ha dejado de ser católica", pronunciada a les Corts per recordar que el primer dels principis bàsics del nou règim republicà havia de ser la separació completa de l'Església i l'Estat i que aquest tenia l'obligació de respectar la llibertat de consciència.

Però la història avança i no deixa de "pegar voltes", i malgrat que a la monarquia d'Alfons XIII no la va esfondrar una guerra, sinó la seua incapacitat per oferir una transició des d'un règim caciquil a un altre reformista, la república va caure, tal vegada per una falta de moderació religiosa, després d'una sublevació militar i una massa llarga i cruel guerra civil, que va conduir-nos a un govern dictatorial en el qual Franco, el 20 de maig de 1939, a la majestuosa església de Santa Bàrbara, coneguda també com les Saleses Reials de Madrid, va ser beneït com a

"Caudillo de España por la gracia de Diós". Eslògan que va aparèixer, per no ser oblidat per no ningú, fins i tot a les monedes oficials encunyades pel nou règim.

Una unció d'Hispanitat amb una cerimònia religiosa d'Acció de Gràcies a Déu per la Victòria a la "Croada d'Alliberament Nacional", en què es va elevar Franco a la categoria "d'homo missus a Deo", per defensar l'església i restaurar a la nació espanyola el catolicisme suprimit per la República.

Espanya va tornar a ser per decret llei, catòlica, apostòlica i romana fins que, mort el dictador i consolidada la transició democràtica, fou promulgada l'any 1980  la primera llei orgànica, la de la Llibertat Religiosa, en desenvolupament dels drets fonamentals reconeguts per la Constitució.

Aquesta llibertat religiosa ha estat bàsica perquè el nostre poble d'arrels cristianes, catòliques i tradicionalista, recuperara, respectant totes les voluntats, les manifestacions religioses com a fenomen social, i la religió no haja estat causa de seriosos conflictes ni socials ni polítics.

De manera que estem vivint una fase de tolerància, on sense desaparèixer velles manifestacions, va sorgint-ne de noves i són revalorades algunes que estaven oblidades, les quals comencen a ser legitimades, com a part integrant com a patrimoni de la nostra identitat, i també del nostre folklore i de a nostra cultura popular. Benvingudes siguen, per molts anys i cadacú que faça seons la seua consciencia. Ací cabem tots

Capellà i frare...

Tot i que no és la meua intenció parlar hui de religió, d'entrada no vull deixar passar l'ocasió per deixar clara la diferència entre capellà i frare. És veritat que tots dos són sacerdots, persones que han consagrat la seua vida a Déu i que tenen entre les funcions principals dirigir els ritus religiosos, però no són iguals. Mentre capellà és la forma més corrent de designar l'ofici dels clergues, si aquest pertany a un orde religiós, i viu en comunitat, en un convent, aleshores s'anomena frare.

El fet que hui centre el meu comentari parlant del capellà i del frare, com deia, no vol fer referència a aquelles persones valentes que han decidit consagrar la seua vida al servei de Déu i del proïsme, si més no la meua intenció és recordar aquells menjars i plats típics de la Setmana Santa, entre els quals, com ara veurem trobem clara referència al món que gira al voltant d'aquelles persones encarregades de la cura i la instrucció espiritual d'una comunitat de feligresos.

És veritat que en són molts els plats que, tot i que es poden cuinar al llarg de tot l'any, prenen en aquests dies més protagonisme, tal vegada per allò que "com no es pot menjar carn" cal dedicar-los més atenció, cas de la cassola de bacallà, ou bullit, carxofes i creïlla, o el potatge de cigrons, espinacs i ou dur per no parlar de l'arròs al forn sense carn o la sopa d'all; i pel que fa a les postres, estareu d'acord amb mi que les llesquetes amb ou o els bunyols de carabassa estan entre els més populars.

Però tornem al principi, una menja molt popular, vinguda a menys, a les cases del raval en aquests dies eren "els capellans", que el seu nom correcte en valencià és maira o maire, tot i que al nostre Grau l'anomenen "abaetxet" i en castellà "bacaladilla". Tot i tindre un nom que fa pensar en "l'abadejo" castellà (bacallà en valencià) no té res a veure amb aquest peix, sent aquest conegut com a "bacallà de pobre" i que es menja, generalment en aperitiu "xapat", és a dir, estripat, obert per la meitat, assecat al sol i menjat cru; un peix de preu de llotja baix, "l'abaetxet", que una vegada assecat canvia el seu nom i passa a dir-se "capellà, tal vegada pel seu aspecte, sec, allargat, prim i fosc... Cosí germà, si fa o no fa, de les sardines de bóta que fregides amb boli abundós i amb uns ous estrellats i ceba, constitueix un dels plats més tradicionals i populars de la cuina castellonenca de la Setmana Santa i dels dies de pluja de la resta de l'any.

I acompanyant al "capellà" i sense eixir del clergat, passem als frares, més en concret, a les més que conegudes "pilotes de frare", un dolç molt típic a la província de Castelló, una mena de berlines farcides de crema, però amb forma arrodonida. Això no obstant centrem-nos en el curiós nom: "pilotes" i "frare". Sobre l'origen alguns apunten a l'autoria d'un pastisser argentí proper als moviments anarquistes i allunyat de qualsevol simpatia pel clergat.

Possiblement, la primera part del nom al·ludeix al seu aspecte i forma testicular, i tot i que aquells de vegades són nomenats com boles, ous o olives, el nom de "pilotes" és el més popular, només cal recordar com la frase més emprada per a indicar que estem sent importunats, enutjat, fastiguejats o molestats per algú és "no em toques les pilotes".

I la segona part del nom "de frare", tal vegada siga perquè, és de creença popular, que per allò del celibat i castedat, els frares han de mantenir voluntàriament un estat permanent d'inactivitat sexual, per la qual cosa, els seus testicles, "les seues pilotes", possiblement es mantenen més joves per més temps. Vés a saber...

Si, la gastronomia de la Setmana Santa és molt ampla, llarga i variada; podríem parlar també d'altres elements menys coneguts a les nostres terres, salats o dolços, com la titaina, l'arnadí o la farinosa, però de segur que no en trobarem cap amb uns noms tan suggerents com escatològics, "capellans i pilotes de frare", que ací a Castelló tots coneixem i són molt populars, i que només en pronunciar-los,  ja salivem... Per molts anys i bon profit!