Adeu Araceli

 Ahir va faltar, ens va deixar per sempre, la meua sogra. Una dona lluitadora, moderna, valenta, coqueta, afectuosa i generosa... La seua ha estat, com ella volia, una malaltia curta, per no donar massa feina i una mort tranquil·la, a casa, rodejada dels seus, de la seua curta família directa.

Una dona que, front les dificultats personals no va amoïnar-se i va saber tirar endavant la seua vida i la de la seua filla i a qui la vida, va saber tornar-li part del que ella li havia oferit, l'estima i respecte del gendre, dels néts i els tendres somriures dels besnéts.

Que jo, el gendre, només tinga paraules d'agraïment i de respecte envers ella trenca el tòpic de “parents postissos” que sembla intrínsec a la relació gendre-sogra; vam recórrer un bon tros de la nostra vida junts i ho vam fer des del respecte i l'estima. Quants records s'amuntonen a la memòria..., clar si ho pensem be, són més de 40 anys compartits, tota una vida...

La meua sogra i puc dir-ho ple de satisfacció no ha estat mai cap problema dins el meu matrimoni, més encara aquesta animadversió que sembla un tòpic de tot el món, res ha tingut a veure en el meu cas, sempre m'he sentit acollit i estimat per ella, fins i tot en algunes ocasions he arribat a pensar que “em feia més cas” que a la seua pròpia filla.

Una dona intel·ligent que respectava l'espai en el meu matrimoni, que va saber cedir el territori personal de la filla, la meua dona, i que sense imposar mai les seues opinions va encertar en molts dels consells imparcials que ens donava, amb experiència d'una dona adulta, sensible als afectes, que mai va sentir-se vella i que, fins el final, va ser forta i valenta.

Araceli vas acceptar conviure i compartir uns anys meravellosos de la teua vida amb nosaltres, ens has vist créixer, prosperar i vas ensenyar-nos que les coses més ximples de la vida són les que ens fan més feliços i que hem de lluitar fins el darrer dia de les nostres vides per aconseguir allò que desitgem. Sempre has estat un referent per tots nosaltres, els teus, quan orgullosa pots en aquest moment sentir-te.

Ara, ens consolem al pensar que per fi has assolit allò que buscaves i darrerament desitjaves, descansar en pau. Gràcies benvolguda Araceli, per tot el que ens has donat en vida i que estem segurs ens seguiràs donant des d'on ara estàs, el paradís celestial.

No sé qui va dir un dia que una persona no deixa d'existir quan mor, sinó quan ningú la recorda. Araceli, la vida continua, ha de continuar i ho farem, tin-ho per segur, amb tu, amb vosté com a referent.

Quina barbaritat !!!

Segon el cens publicat per l'Institut Nacional d'Estadística de l'estat espanyol a data 1 de gener de 2011 hi habitàvem a la nostra província un total de 604.344 persones; és fàcil que a hores d'ara, final del 2014, per allò de la crisi i el retorn de molts dels immigrants als seus països d'origen, aquesta xifra haja descendit, de manera que si fa o no fa podem dir que la població de la nostra província en aquests moments gira al voltant de les 600.000 persones, distribuïdes entre els 135 municipis que la conformen.

D'altra banda, ho llig hui mateix en un diari local, segons informa la Conselleria de Sanitat, al llarg del 2014 la venda d'ansiolítics, sedants i antidepressius efectuada per les farmàcies al nostre territori va suposar un milió d'envasos.

Que a Castelló arribem a consumir al voltant d'un milió de caixetes de tranquil·litzants a l'any, suposa, fent una senzilla operació que cada castellonenc vam consumir de mitjana 1'66 caixetes d'Alprazolam, Lorazepam, Diazepam, Escitaloplam o altres “epam” amb propietats antidepressives, sedants o relaxants..

I més encara, sembla que als professionals que tracten aquestes simptomatologies no els hi resulten gens estranyes aquestes dades. Això, em porta ràpidament a fer-me una pregunta: tan malament estem els castellonencs?

Sembla que aquest augment considerable del consum d'aquest tipus de medicaments és general a tot el País on el consum d'aquest tipus de medicaments s'ha triplicat en els darrers 10 anys, i el que és més greu, sense estar justificat; de fet, la majoria de les patologies mentals tenen una incidència estable en el temps i similar en tot tipus de societats. Aleshores que està passant?

La nostra és una cultura que fomenta el consumisme i l'individualisme hedonista, pastilles per dormir, per superar una ruptura sentimental, per controlar l'ansietat front l'atur, per controlar la incertesa del futur...som individus en moltes ocasions massa exigents amb nosaltres mateixa i amb els demés, massa impacients i amb poca tolerància a la frustració, vulnerables a la publicitat que ens oferix el recurs de “les pastilletes” com l'elixir màgic que ens ha d'ajudar a construir una bombolla de felicitat.

 

L'alegria i la tristor són emocions bàsiques normals del ser humà que no s'han de tractar amb medicaments, malgrat que cada vegada és més freqüent que busquem al metge per aconseguir un fàrmac, ràpid i màgic, que ens permeta superar la fase d'estres o  depressió, quan en realitat, tal vegada i en moltes ocasions, la medicació no servix de res i, tant sols en un canvi d'estil de vida, tal vegada fer una mica més d'exercici, menjar de manera més saludable i parlar amb algú de la situació problemàtica personal, siga més que suficient.

El dramatisme no porta enlloc, és important relativitzar i afrontar les adversitat d'una altra manera. No, no és possible que els castellonencs necessitem un milió de caixetes a l'any per controlar emocions i frustracions, alguna cosa està fallant i la fallada pot arribar a resultar perillosa per tots els efectes secundaris que aquesta ingesta continuada i massiva pot causar-nos.

Cal un tractament farmacològic per quan siga absolutament necessari i altament eficaç. Està clar que alguns dels problemes psicosomàtics greus se curen amb pastilles, però atenció, encara no s'han inventat les pastilles de la felicitat, ni per solucionar problemes familiars, adversitats personals, conflictes laborals o per vèncer la timidesa... voler superar aquests problemes amb pastilles, és tant absurd com demanar-li peres a l'om.

A la callada.

A la callada o “a la chita callando” com diuen en castellà. Així sembla ha actuat RENFE-València en el seu servei de rodalies, de transport de viatgers entre les àrees de mobilitat intensiva del nostre País valencià.

Vaig assabentar-me ahir mateixa, que des del passat diumenge 15 de febrer, Rodalies Renfe València ha modificat els títols de transport vigent, els tipus de bitllets, de manera que juntament amb la implantació d'un nou tipus, l'anomenat “bonotren”, targeta amb 10 viatges per realitzar en un mes des de la seua adquisició i que pot ser emprat per més d'un viatger, de manera simultània, sempre que tinguen el mateix orige i destinació, s'ha modificat també el bitllet “d'anada i tornada” que fins ara estava bonificat, resultant més econòmic que dos bitllets senzills, i que a partir d'ara no presenta cap avantatge, doncs costa el mateix que comprar dos bitllets, un per anar i l'altre per tornar, a qualsevol de les 6 zones en què està dividit el servei.

És veritat que l'anomenat Bonotren sembla resultarà molt més econòmic, doncs si el preu per 10 viatges entre València i Castelló o a l'inrevés és de 38,65 euros, suposa que cada trajecte ix per 3,86, amb un estalvi de vora 2 euros per viatge. Però ,qui fa 10 viatges al mes? Alguns estudiants, algun treballadors? Doncs de ser així, els hi estarà més a conter l'abonament mensual, que per 126,65 euros els permet fer dos viatges al dia durant un mes, a una mitjana de 2,11 euros per trajecte. Per què no el bonotren, però sense data de caducitat? No, això sembla no interessar, no és rendible... On està el cognom de “servei públic” de Renfe?

Això significa que per desplaçar-nos a València des de Castelló, aquells que ho fem de manera puntual, que no realitzem ni molt menys 10 viatges al mes, i que fins ara, ens beneficiàvem d'un desconte amb el bitllet d'anada i tornada, a partir d'ara haurem de pagar si o si 5,80 euros per un viatge senzill i si l'adquirim d'anada i tornada, doncs el doble, 11,60 euros, tot just el preu de dos viatges senzills, quan fins ara venia a costar 8,75 euros, amb un 32,5% d'estalvi. Molt en tem que el que volen des de Renfe és que el bitllet d'anada i tornada, deixe d'existir.

Així que, per a què hi haja un bonotren que sembla tindrà poca utilitat s'ha d'eliminar el descompte de l'anada i tornada? Quin negoci és aquest? Jo no sóc usuari diari del servei de rodalia, però si que l'empre ocasionalment. Ara amb la supressió del descompte del bitllet d'anada i tornada, m'ho pensaré abans d'agafar el tren, i com jo, supose altres ciutadans, per la qual cosa no seria d'estranyar un descens a la demanda del servei de rodalies.

És possible que el servei Renfe rodalies siga com diuen al seu web oficial RODALIES RENFE  un dels més apreciats pels ciutadans, però amb mesures com aquestes que acaben d'entrar en vigor la seua credibilitat i popularitat de segur caurà en picat.

Criteris de qualitat, eficiència, innovació, orientació al client, mobilitat intensiva, rapidesa, agilitat, fiabilitat, comoditat,...? On està tot açò? Negoci, pur i dur i prou. Per no parlar de les suposades millores en la xarxa i serveis... fa 20 anys que tenim les mateixes freqüències i el mateix temps de recorregut. I les ampliacions cap el nord? Rodalies a Torreblanca, Benicarló, Vinarós? Cap, més bé al contrari...

Acceleradors lineals: per a quan una solució definitiva?

Un accelerador lineal segons he pogut llegir és un aparell que usa la tècnica estàndard a nivell internacional més moderna coneguda fins ara pel tractament de qualsevol tipus de càncer, aconseguint en molts casos destruir, mitjançant la radioteràpia externa, el teixit tumoral, reduint la irradiació en els teixits sans, a la vegada que minimitza els efectes secundaris. En definitiva un gran avanç mèdic pels tractaments oncològics.

És ben sabut per tots que el nostre Hospital Provincial és el centre assistencial de referència de l'oncologia radioteràpica de la demarcació castellonenca i que disposa des de fa uns anys, de dos d'aquests aparells, el primer, adquirit el 2002 i, el segon el 2007, més modern, que incorpora un TAC que possibilita la radioteràpia guiada per la imatge; totes dues unitats d'altes energies, que front les unitats de tractament més clàssiques, són molt més efectives.

Tanmateix el temps no passa debades i, aquests aparells cada vegada sofrixen més i més avaries. S'ha publicat que al llarg del 2014 van ser més de 80 les incidències sofrides, restant un d'ells, supose que el més antic, 50 dies innoperatiu al llarg de l'any.

No és de rebut que uns aparells tant útils i a la vegada tant costosos estiguen tant de temps innoperatius, pensant sobretot en el col·lapse que açò arriba a representar i el risc afegit en la continuïtat dels tractaments que l'hospital oferix, doncs les avaries obliguen a realitzar parades en el seu funcionament de diversos dies de durada, cada vegada que s'espatlla, per portar a termini les reparacions pertinents.

No sóc tècnic especialista físic radiològic i per tant no sé quina és la solució, però puc fer-me una idea que, si un cotxe, un aparell molt menys sofisticat que un accelerador, si porta un ús continuat als 10 anys de vida útil es recomana renovar-lo, molt em tem que com a mínim el primer dels dos acceleradors, l'adquirit el 2002, necessitarà no un manteniment si més no una substitució.

I quin crec és el problema? Doncs com en moltes ocasions, els diners. El seu preu és superior als 3 milions d'euros, però, quan valen una, dos, tres o Déu sap quantes, vides humanes que pot arribar a salvar? Senyor Moliner, siga Vosté coherent i tot i que la caixa dels diners de la Diputació estiga més que escurada, faça el possible i l'impossible per aconseguir mitjançant un esforç organitzatiu i pressupostari contar amb la major rapidesa amb uns serveis oncològics dignes i adequats. No vull ni pensar que passaria si, Déu no ho vullga, fora Vosté qui demà necessitara d'aquell servei i no se li poguera oferir.

Està be que es reparen amb la major rapidesa i celeritat cada vegada que sofrixen contratemps, però no és prou, cal modernitzar-se i oferir als pacients oncològics el millor servei possible i de qualitat. És una llàstima que tenint uns grans professionals la tècnica no estiga al seu nivell.

La precisió i la rapidesa oferixen una millora important en la qualitat i adequació del tractament a cada pacient i, de vegades, en moltes ocasions, incrementen la seua supervivència. És una llàstima que, per culpa dels maleïts diners, s'arriben a perdre vides humanes. Cal una solució definitiva i cal que siga ja !!!

Coloms, garses i estornells

És veritat i una realitat fàcilment observable, el nombre de coloms urbans que hi habitaven a la nostra ciutat ha descendit de manera considerable en els darrers mesos. La campanya de control d'aquests animalons a Castelló és molt eficient.

Hui mateix s'han fet públiques des de la regidoria de sostenibilitat que gràcies al treball de l'associació Grup Au, encarregada del control dels coloms urbans, dels 8.000 exemplars existents fa 10 anys, em passat a tenir-ne uns 300, amb la primera conseqüència directa observable pel veïnat, la disminució de la brutor que generen els seus excrements a les nostres places i carrers en bancs, edificis, estàtues i vehicles.

El fet de visualitzar o rebre l'impacte d'un excrement de colom al nostre damunt, és desagradable visualment, i més encara, des del punt de vista sanitari, de vegades, molts d'aquells animals, són portadors d'organismes patògens que poden transmetre malalties, per la qual cosa considere és important mantenir-los a ratlla.

Ara bé, no se si és millor acabar dràsticament amb ells o buscar uns indrets on la seua presència no siga tant molesta. No hi ha dubte que, per exemple, l'entorn de la plaça Major o Santa Clara, han millorat molt amb la disminució de coloms, però voleu dir que la reducció,com és el cas del Passeig de Ribalta o de l'entorn de la basílica de Lledó, ha estat tant necessari? Ací, tinc els meus dubtes.

Entenc que cal controlar els animals malalts, que cal capturar-los i fer un seguiment de la seua salut, però, reduint la població tant dràsticament, amb una mitjana de més de 750 cada any, pot fer que augmente el nombre d'altres aus com per exemple les garses o els estornells, que estareu d'acord en mi, cada dia són més nombrosos al nostre terme i ciutat.

La garsa és una espècie d'au molt intel·ligent que ha aconseguit adaptar-se i multiplicar-se al nostre terme, arribant ja als nostres parcs, places i jardins, no refusant la població humana, malgrat ser un predador dels polls i ous d'algunes altres aus, no despreciant ni les fruites ni les hortalisses. És un tot terreny.. S'està fent alguna cosa pel seu control? No dic que haja d'acabar-se amb elles, no crec siga necessari prioritzar la seua desaparició, però caldria actuar per frenar la seua expansió urbana, no fos cas que se'ns escapés de les mans. Caldria limitar els seus ecosistemes i si fora precís, també, usar la captura com a mesura de control.

I què dir del tercer ocell protagonista avui d'aquest comentari? L'estornell ha estat una espècie que ha experimentat una gran expansió a la nostra ciutat en els darrers anys, tant que s'ha convertit en una plaga i un maldecap afegit pel regidor de sostenibilitat, el senyor Romero. Han fet del poble, sobretot del passeig de Ribalta i del ficus centenari de la plaça de Maria Agustina el seu hàbitat nocturn, provocant nombrosos inconvenients pels vianants, destacant els soroll, la brutícia i el mal olor. Realment és un espectacle que impressiona de veure i sentir, quan arriben o surten de cop dels dormidors , els seus xiulets característics els identifiquen amb facilitat.

Front aquesta invasió fins ara sembla que els mètodes de dissuasió emprats no han aportat la solució ni ideal ni duradora i l'aclimatació dels ocells fa que cada dia siga més difícil la seua eradicació.

Molt bé que vullguem controlar els coloms, però el problema econòmic i sanitari, senyor Romero, va més enllà dels propis coloms. Cal una major prevenció i control d'altres aus que sa'adapten i proliferen amb rapidesa, i cal fer-ho des del respecte al medi ambient i als ciutadans amb sistemes d'exclusió o protecció eficaços i no tant sols de captura, i no baixar la guàrdia ni limitar-se a una sola espècie. I un altre dia parlarem de les gavines, que també hi ha molt per dir...

Dies cinerum

 Dues paraules llatines que res tenen a veure amb l'anomenat seté art, amb el cinema, com sembla en una primera traducció quasi literal. Dies cinerum no fa referència al cine, dies cinerum fa referència a la cendra, dies de cendra, seria la seua traducció correcta.

I és que hui mateix és el dimecres de centra, el primer dia de la Quaresma en el calendari catòlic, protestant i anglicà, exactament 46 dies abans de l'arribada de la Pasqua, dia que varia anualment segons se celebre la Pasqua que ha de coincidir amb el primer diumenge després de la primera lluna plena de privamera.

Un dia ple de tradicions i curiositats que el pas dels anys s'ha encarregat d'anar fent desaparèixer i que jo hui, encara que siga de passada voldria tornar al record de tots aquells que acò llegiu. La cendra, l'element central de la festa, fa molts anys s''obtenia a partir de la cremació dels llorers i palmons beneïts el diumenge de rams de l'any anterior, i era el símbol de la caducitat de la condició humana, usat com a signe penitencial i de conversió del cor, aspecte que era dominant durant tota la Quaresma.

Una altra tradició vinguda a menys és aquella d'eixir a berenar al camp el darrer dia de les festes de Carnestoltes per donar per acabat el període festiu, i de la que ara, només queda el nom “soterrar la sardina”.

Inici del temps de Quaresma i temps de prohibició de menjar carn. Segons la tradició els menjar abundants de la resta de l'any s'havien de canviar per un règim de sopes amb oli, verdura i aigua, i tant sols els diumenges es podia menjar peix. Costum també vingut a menys i que a Castelló es manté, sobretot el matí de la romeria, el tercer diumenge de la Quaresma, la ingesta de dolços típics d'aquests temps: bunyols i figues albardades; hui dimecres de cendra n'és el dia en què s'iniciava als forns i cases l'elaboració massiva d'aquests elements.

També la representació gràfica de la Quaresma, per mitjà d'una dona vella, arrugada i xaruga amb set cames que va perdent d'una en una a mesura que van passant les setmanes i, amb un bacallà a la ma, a la qual se li arrencava una cama cada setmana, pràcticament ha desaparegut. Només en algunes escoles encara “la Vella Quaresma o bacallanera” encara s'hi representa.

Dejuni, abstinència, antigament pràctiques molt esteses, però tot canvia i en l'actualitat són pràctiques quasi desaparegudes. Actualment el costum s'ha relaxat i fins i tot avui en dia, a causa de la diferència de preus entre el peix i la carn, la tradició ha deixat de tenir sentit, ja que es considera més luxós menjar peix que carn o ous, i per tant ja no és ni penitenciari ni devot.

I una darrera curiositat, sabieu que hi ha un refrany que diu “Dimecres de cendra, lluna tendra” i que s'anomena així, lluna tendra, a la lluna en la seua fase de quart creixent? I que a partir de demà s'inicia aquesta fase?

Qué sabuda és la cultura popular !!! Us deixe com a comiat una cançoneta molt representativa del dies cinerum, hui, el nostre protagonista.

"Adéu dimecres de cendra,

que el dijous ja se t'endú,

per quatre dies de gras,

set setmanes de dejú".

Insostenible o imprescindible, tant s'hi val, no la volem.

Ja fa uns mesos, tal vegada allà per la fi de l'estiu passat, vaig veure enganxada a un pal elèctric la “pegatina” que acompanye a aquest escrit. No vaig donar-li massa importància doncs no entenia ben bé el seus significat. Intuïa un rebuig elèctric i poca cosa més.

Ara, hui mateix, a un diari local torne a trobar-me amb un titular “No habrá línea de muy alta tensión provincial” que m'ha fet vindre a la memòria aquella enganxina i he començat a tirar del fil...

Una línea de Molt Alta Tensió (també coneguda com MAT), és una infraestructura promoguda per transportar l'energia elèctrica en tensions elevades. Són autèntiques autopistes energètiques amb torres d’uns 80 metres d’altura que no subministren electricitat a les nostres cases, indústries o comerços, sinó que servixen per a traslladar l’excedent energètic a l’exterior, i en definitiva, que les elèctriques guanyen més diners.

La xarxa Red Eléctrica Española, transportista únic i operador del sistema elèctric espanyol, gestor de les infraestructures elèctriques, recolzada pel Ministeri de Medi Ambient, considera una actuació d'Interés Públic la creació d'una d'aquestes MAT, la coneguda com l'eix Morella-La Plana, que afecta directament a 17 municipis de la nostra província, inclosa la pròpia capital, i que ha de formar part del nou eix de transport a 400 quilovols que es ramificarà per tot el País amb l'objectiu d'incrementar les possibilitats de la xarxa elèctrica actual.

D'altra banda escorcollant una mica et trobes que aquest eix Morella-La Plana està despertant més recels, oposició i rebuig entre veïns, agricultors i ecologistes dels municipis afectats per la proximitat del seu traçat als 17 nuclis urbans afectats, que no ha sigut consensuat en cap moment, que significa una espasa de Dàmocles per als pobles i les seues economies pel que suposen aquestes torres, i és que els estudis que relacionen aquestes línies elèctriques amb determinades malalties s’acumulen, doncs sembla que aquestes enormes torres desprenen una gran quantitat d’energia electromagnètica i segons l’OMS els casos de leucèmia infantil, càncer, depressió, Alzheimer i altres malalties augmenten en els seus voltants.

Serà així o no serà? Seran beneficioses i d'interés públic o per contra seran danyoses per la població? El que sí és cert és que la desinformació és absoluta a les localitats afectades: Morella, Cinctorres, Castellfort, Ares del Maestre, Vilafranca, Atzeneta, La Torre d’en Besora, Benassal, Culla, Les Useres, Vall d’Alba, Vilafamés, Sant Joan de Moró, La Pobla Tornesa, Castelló de la Plana, Borriol i Almassora,

I s'haurà tingut en compte a l'hora del traçat l'impacte turístic, paisatgístic i mediambiental que suposa tota una cicatriu de 50 metres d'amplària al llarg de tants i tants quilòmetres? I que passarà quan haurà de travessar paratges protegits inclosos en la Xarxa Naatura 2000? Hi haurà compliment de les disposicions de la UE en matèria mediambiental i d'hàbitat?

Front totes aquestes inquietuds no seria millor advocar per un canvi de model, per un sistema elèctric basat més en un autoconsum i eficiència? Tal vegada per totes aquestes raons i pors és pel que alguns veïns dels pobles afectats continuen vigilants, realitzant un seguiment dels tràmits i vetllant per què es respecten les normes internacionals. Podu veure diferents accions punxant sobre el següent enllaç: NOMAT  

La polèmica està servida: exportar electricitat amb afavoriment del negoci de les companyies elèctriques i, impacte visual sobre el paisatge, problemes de seguretat, incendis forestals, morts massives d'aus o generació de camps electromagnètics altament nocius per la salut... Lucre d'elèctriques o utilitat pública? Progrés, futur o caos? Insostenible o imprescindible? Vosaltres mateixa...

Amb tots els meus respectes...

Amb tots els meus respectes pel Club Taurí de Castelló i totes les persones que el conformen, vull dir-los que a mi els bous no m'agraden i a més a més em semblen una salvatjada. Tal vegada el meu ideal de virilitat hauria de ser un altre, però l'espectacle “de la corrida” no em sembla gens digerible i si m'apureu us diré que em sent més identificat amb el patiment del bou que amb la “xuleria” del torero.

Afirmar públicament,com sembla haver fet ahir mateix el nostre alcalde,que la festa dels bous forma part del caràcter, sentiment i història de la ciutat, crec és passar-se'n una mica prou i que l'equip de govern, ara, a pocs mesos de les eleccions, presente una moció al plenari municipal en defensa dels bous, crec sincerament només respon a un esperit propagandístic per atraure vots dels aficionats que gaudeixen dels festejos taurins i que, cada vegada, veuen més a prop com poden acabar fins i tot prohibint-se alguns d'aquests tipus espectacles.

És veritat que les corregudes de bous al nostre país, a la província i al mateix Castelló han estat una tradició, però arribar a afirmar que el món del bou és una activitat que dinamitza tota la ciutat, crec sincerament és massa i això, amb tots els meus respectes, no s'ho creu ni el propi regidor en cap.

Més encara, cal distingir entre corregudes de bous i bous al carrer. Els aficionats tot i que en moltes ocasions són els mateixos, ho veuen en ulls diferents. Els pro-tarurins de les corregudes disfressen la mort de l'animal anomenat art, allò que fa el torero. Pels antitaurins allò que fa el torero és fanfarronejar, ficar la seua vida en perill sense cap necessitat, a més a més de fer patir el bou fins la mort. D'altra banda, en els bous de carrer, la festa és més grossa si l'animal manté la dignitat malgrat estar acorralat enmig d'una multitud que no para de xillar-li i fer-li mil i una extorsió i si manifesta la seua bravura envestint una i altra vegada.

A mi, que no m'agraden els bous més que a la cassola, els arguments defensats pels taurins, ja siguen de plaça o de carrer, no em convencen i seguix pensant que aquells espectacles són signe d'humiliació i patiment de l'animal, que voleu que us diga?.

Malgrat totes aquestes apreciacions també pense podria haver-hi na mica més de flexibilitat i poder donar resposta als gustos de tothom. Els taurins que seguisquen amb les corregudes, però que no vuguen que tots siguem com ells, que a tots ens agraden els bous i que aquella ha de ser per sempre la “festa nacional”. No, no i no. I també, els antitaurins, aquells que mostren per bandera el maltractament de l'animal, ja siga a la plaça o als carrers, que prediquen amb l'exemple i siguen també uns ciutadans exemplars, que de vegades també deixen molt a desitjar...

I per damunt de tot els polítics, sobretot els locals, d'un o d'altre color, no vullguen fer de la defensa de la festa del bou o també de la defensa antitaurina, que de tot hi ha, bandera electoral per aconseguir arrapar uns vots; això no és fer política, això, malauradament és voler aprofitar-se'n del moment, i per mi, amb tots els meus respectes, és lleig, molt lleig.

Atenció que manifestacions com la d'ahir poden servir de precedent perquè demà ens posicionen aquests o alguns altre col·lectius a favor o en contra del tir i arrossegament, carreres de cavalls o de gossos, que també empren animals com a mitjans per la satisfacció humana, com si tant sols foren objectes per la nostra disposició.

Esperem que encerten...

És un recurs fàcil dir que la llum és cara. Ja el propi ministre senyor Soria s'ha encarregat de fer-nos creure que el constant augment del preu de l'electricitat ve donat per la necessitat de cobrir amb la tarifa els costos de finançament del dèficit, a més dels anomenats peatges elèctrics, és a dir, el transport i la distribució.

És a dir si no ho entenc malament que produïm una electricitat molt més barata però la paguem cara per ineficàcia del govern central espanyol i per subvencionar el sector ruinòs del carbó, resultant que els valencians, com la resta de ciutadans espanyols, paguem la llum més cara de tota Europa, passant de tenir una de les factures més barates al 2002 a tenir-ne una de les més cares al 2015.

I per què ha de ser tant cara i les companyies elèctriques obtenir tants beneficis? És que els valencians som tant rics que podem permetre'ns pagar una de les factures més cares de la llum? No, però sembla ser que d'una banda, tenim un gran deute amb les elèctriques i d'altra, s'han creat uns oligopolis elèctrics on els proveïdors i les comercialitzadores són els mateixos (Endesa, Iberdrola, Gas natural, EDP i EON) i entre ells pacten els preus.

I si hui parle de la llum és perquè aquesta mateixa setmana he rebut el primer rebut del 2015. No diré si he gastat molta o poca llum, això és cosa meua, però el que si us comentaré és que analitzant-lo amb detall he pogut comprovar com a “la facturació per energia consumida”, que és una part de la factura que hauria de ser la principal, el cost de l'energia, que al cap i a la fi és el que jo “he consumit”, només representa el 30% del total de la factura, es a dir, de cada euro que jo he pagat per la llum només 30 cèntims són per pagar aquesta, els altres 70 cèntims són abonaments, peatges i compensacions, en definitiva impostos que res tenen a veure amb la llum, de manera que la càrrega fiscal és una bogeria.

Creeu que això en el cas de la llum, que estareu d'acord amb mi, és un producte de primera necessitat a la nostra societat, és de justícia? No em val allò tant socorregut que diu: “estem pagant un preu alt per l'electricitat consumida com a conseqüència de les polítiques energètiques desenvolupades fins fa pocs anys”. Això no és culpa meua, si hi ha hagut una mala política energètica que es busquen els culpables i responguen dels seus propis actes.

Us heu adonat del gran nombre de ministres, ex-ministres i alts càrrecs de governs anteriors hi ha als consells d'administració de les grans empreses elèctriques? Interés, interés, interés... o com diuen en castellà “por dinero baila el perro”.

No seria d'estranyar que el caòtic model tarifari imposat pel govern espanyol arribara a incomplir les directrius europees sobre l'electricitat, els drets dels consumidors i les clàusules imposades foren del tot abusives, i aleshores permeteu-me l'expressió, el merder estaria ja del tot muntat.

Sembla que a tots els ix el negoci rodó menys a nosaltres els clients, els consumidors i malgrat que el “mercat de futurs” va pronosticar una reducció, la realitat diu que puja el consum i puja també la factura de la llum al gener, encara que el ministeri seguix pensant que hi haurà una evolució favorable dels preus en els propers mesos. Esperem que encerten i no ens hagem de quedar tots a les fosques...

Carnem levare / Carnes tollendas

Aquest mes de febrer és ben curiós vist des del punt de vista religiós i festiu: celebrem amb gran aldarull, música i alegria la festa de Carnestoltes, per a després donar pas a l'austeritat de la Quaresma, ja ho diu la cançoneta en una de les seues múltiples opcions:

Carnestoltes moltes voltes

i Nadal de mes a mes,

Pasqua cada setmana;

Quaresma, no vingues més.

El carnaval és una de les festes més populars arreu del món. Comença el dijous gras o llarder, ahir mateixa, i acaba amb l'enterrament de la sardina el dimarts de carnaval. 7 dies en els quals regna la festa i la disbauxa; les disfresses, màscares i comparses omplen de llum i color els carrers; la música és la protagonista de balls, rues i desfilades… El dia següent, en aquest cas, el proper dimecres divuit, serà dimecres de cendra, primer dia de la quaresma, faltant-ne 40 per Pasqua.

El divendres, tal dia com hui, normalment és el dia que arriba el Carnestoltes per donar inici al caràcter “irreverent” de la festa que es perllonga arreu del cap de setmana, plena d'excesos i llibertinatge. Tanta celebració i disbauxa porten al rei Carnestoltes a la seva fi.

El “carnem levare”, carnaval o “carnes tollendas”, carns suprimides o carnestoltes, fa referència al dejuni, “traure la carn”, d'altra banda, les disfreses simbolitzen el canvi que realitza la natura. Amb l'arribada del cristianisme el carnestoltes perd els elements màgics i a l'edat mitjana pren una dimensió festiva i de permissivitat.

El Carnaval és una setmana que es caracteritza per ser un moment de transgressions desenfrenades, per la sàtira política, pels enfrontaments festius, per les desfilades de comparses i rues plenes de gent disfressada, per les mascarades i per tot tipus d'altres inversions dels papers socials, moments de revolta controlada en què el món es posa momentàniament de cap per avall.

Carnestoltes és doncs una llicencia controlada de la rutina diària i la quotidianitat, dies de ballar, cantar, empaitar a les dones, fer bromes, menjar molta carn o embotits, bones fartades, per poder suportar el deler del dejuni quaresmal.

Tot i que han estat diversos els períodes on s'ha prohibit el carnestoltes, de vegades per evitar les venjances que donava l'anonimat al darrera d'una màscara o disfressa, mai va aconseguir-se acabar amb la festa.

Al nostre país la prohibició més recent la trobem el 1939, quan Franco va suprimir la festa, sent permesa exclusivament per celebrar-la amb els xiquets, no recuperant-se fins l'arribada de la democràcia.

A Castelló si deixem a banda la gran festa que es celebra a Vinaròs, -el seu carnaval és un dels més famosos de tota la costa mediterrània-, és al Grau on la festa adquirix tot el seu protagonisme popular, amb la realització de tot un programa d'actes populars i gratuïts, oberts al públic en general. Podeu consultar la programació si us ve de gust al següent enllaç: PROGRAMACIÓ.

Paradigma de la festa com a temps diferent, de transgressió de la quotidianitat, també a Castelló poble ric en tradicions podem, si ens ve de gust, deixar-nos embolicar per l'esperit del senyor Carnal; deixem pels propers dies la reflexió, la penitència i els sacrificis.

Temps moderns

 Aquest és el títol d'una pel·lícula molt coneguda del 1936, escrita, dirigida, produïda i protagonitzada per Charles Chaplin, que mostra un reflex de les condicions desesperades de les quals és víctima un treballador de la classe obrera en l'època de la Gran depresfió nort-americana.

Una pel·lícula que transmet clarament un missatge: una crítica al sistema capitalista, mostrant el treball mecanitzats la producció en cadena, els salaris baixos, l'estrés, l'opressió, fins i tot la fam i la pobresa i injustícia social de la classe treballadora.

En definitiva és una aguda reflexió sobre el que ha suposat per a la humanitat la idea de progrés desencadenat per la industrialització massiva. Advertint-nos sobre els perills de la deshumanització de les persones que entren en els engranatges industrials com si foren una peça més, que es transformen en un apèndix del maquinisme i que es converteixen en un número.

I m'ha vingut a la memòria aquest gran film en llegir la ressenya a la premsa, sobre la visita que ahir dijous va fer el president del Govern Nacional, el senyor Mariano Rajoy a la planta de Ford a Almussafes on va anunciar-se per part del president de la companyia, el senyor Fields, que Ford Espanya augmentarà la seua producció en aquesta fàbrica de l'horta de València, un 40% respecte de l'any anterior, del 2014, de manera que en aquest 2015 seran 400.000 els vehicles que es fabricaran, sent, per tant, el sector automobilístic el cap tractor de la recuperació de l'economia espanyola.

Jo, que voleu que us diga? Tinc els meus dubtes. Però el que més em crida l'atenció són els números, les quantitats en relació a les unitats. Producció de 400.000 cotxes en un any, en 365 dies, o el que és el mateix, 1095 al dia, 45 a l'hora, 3 vehicles enllestits cada 4 minuts !!!! Serà possible?

No conec la fàbrica, no conec les instal·lacions però he llegit que des de la seua inauguració el 1976 i fins l'any passat 2014, es a dir en 38 anys s'han fabricat 10 milions de vehicles, el que suposa una mitjana que no arriba als 250.000 anuals. Ara, treballant en tres torns de treball i especials de cap de setmana, amb una plantilla de vora 10.000 treballadors, s'ha d'assolir un augment de 150.000 vehicles produïts.... no sé, no sé, molts cotxes em semblen, tot i que siguen exportats a molts i molts països.

Es possible que el procés productiu siga revolucionari, que la producció industrial en cadena de muntatge haja deixat pas a les línies de producció, que cada treballador tinga una funció específica i que les màquines siguen les més desenvolupades del moment, però enllestir un vehicle en poc més de cada minut em sembla quasi un miracle.

També és veritat que va ser el senyor Henry Ford qui va incorporar per primera vegada a la producció industrial el concepte de cadena de muntatge i que va fer que fora un dels conceptes de productivitat més poderosos de la història, per tant, experiència en tenen un bon grapat, però, sóc escèptic.

Tanmateix estiga errat i Ford fabrique tots els vehicles que diu vol fabricar aquest any, i a més a més els venga, això servirà per traure de la por la malmesa economia valenciana i fer-la créixer, que falta fa, tot i que jo...