Horitzó 2044.

Si associem aquesta xifra, 2044, a un temps venidor, direm que en falten per arribar a aquell any més de 20. La casualitat ha volgut que només dos dies després d'haver "penjat" en aquest blog una felicitació pels vint anys que acaba de complir l'escultura del nostre gegant Tombatossals, el 20 torne a ser el protagonista, ara per un motiu ben diferent.

A la fi del mes de novembre del 2019 l'aleshores conseller de Política Territorial, Obres Públiques i Mobilitat de la Generalitat Valenciana, el senyor Arcadi España, al costat del que era president de l'Autoritat Portuària de Castelló, el senyor Francisco Toledo, van presentar l'estudi funcional i l'imminent inici del projecte constructiu de la que havia de ser l'estació intermodal de Castelló, destacant que aquella estaria operativa, és a dir, oferiria els seus serveis al port, l'any 2022.

Una estació que inicialment tenia projectada una doble entrada i sortida de trens de mercaderies amb un total de sis vies electrificades, ocupant una superfície de 30 hectàrees i un ample dolbe, internacional i ibèric.

Poc de mig any després, el juliol del 2020, el senyor Toledo, aleshores president de tots els ports de l'estat, va anunciar que, per raons tècniques, afegides a l'estat d'alarma de la Covid-19, els terminis administratius per la realització de l'estació quedaven suspesos per la qual cosa, el projecte s'endarreria en el temps.

El nou president de l'Autoritat Portuària, el senyor Rafa Simó, el desembre d'aquell mateix 2020, després de rebre el vistiplau de l'estudi funcional, va tornar a anunciar els inicis dels tràmits per la redacció del projecte constructiu de l'estació, afegint una data en l'horitzó... l'any 2044, justificant aquell allargament en què es tracta d'una infraestructura que s'ha de planificar amb visió de futur, sense estar sobredimensionada ni quedar-se menuda.

Al llarg de l'any 2022, l'autoritat portuària va adjudicar la redacció del projecte de construcció de l'estació, amb un termini de redacció de 10 mesos. El gener passat, ADIF, Ports de l'Estat i l'Autoritat Portuària de Castelló, finalment, van signar un nou conveni per impulsar les diferents actuacions que materialitzaran l'accés ferroviari sud, entre elles, l'estació intermodal i fa només uns pocs mesos, abril del 2023, van iniciar-se les obres, però no de l'estació, sinó els treballs previs del primer tram del futur accés, és a dir els moviments de terra, les operacions de desviament dels serveis, l'execució dels pivots en el tram del futur túnel, els desbrossaments, sondejos i treballs topogràfics...

Finalment, les obres d'infraestructura han arrancat, les de l'estació encara no. Ara, aquesta setmana, el passat dimecres, l'Autoritat Portuària, que ara presideix el senyor Rubén Ibañez, feia pública la recepció del projecte de construcció de l'estació que s'ha d'ubicar a la fi del primer tram i enllaçar amb el tram segon, en paral·lel a les carreteres CV-183 i N-225 i l'autovia CS-22.

Han passat quatre anys des de l'anunci "d'aquell imminent projecte constructiu". Sembla que una unió temporal d'empreses contempla la futura execució de l'estació, amb modificacions sobre el primer anunci. Ara es parla de nou vies, en lloc de les sis inicials, i la possibilitat d'acollir trens de fins a 750 metres de longitud.

Una gran platja de vies, unes enormes zones logístiques i d'emmagatzematge, un accés terrestre doble, un edifici de control i gestió operativa i de seguretat, una ampla zona d'estacionament per turismes, unes zones verdes al voltant per mitigar l'impacte ambiental... que, això si, no s'indica quan estarà acabada.

Supervisió és la paraula clau, Port Castelló, Ports de l'Estat, Adif,... tots han de continuar dient la seua. Per això es parla del 2026, dos anys més per acabar el projecte i de 20 anys perquè l'obra siga realitat, incloent-hi els dos trams i l'estació.

És veritat que com diu el senyor Ibañez aquesta infraestructura ens ha de situar en un lloc competitivament molt bo, que ajudarà i molt a potenciar el nostre port com a plataforma logística, però arribarem a veure-ho? L'any 2044 està molt lluny... Voleu dir que no hi haurà més modificacions? I que em dieu dels endarreriments? Anirà ara tot seguidet? Com diuen al meu raval, temps per venir... futur!

40 anys del “Dolby Stereo”.

Si el canvi del cinema mut al sonor allà per l'any 1927 va ser una completa revolució per a la indústria, l'arribada als anys 40 del sistema estéreo, i després dels sistemes Perspecta (1954) i Sensurround (1974) van marcar tota una evolució tecnològica a l'hora d'integrar les pistes de so al rotllo de la pel·lícula, fins que va arribar allà per 1975 el sistema Dolby Stereo, gràcies al qual es va aconseguir codificar quatre canals de so, dret, esquerre, central i efectes posteriors, dues pistes que es podien llegir per un sistema òptic, no magnètic, establint les bases del so multicanal i constituint tota una revolució sonora, aconseguint, en pocs anys, reemplaçar el format mono, que era l'estàndard de l'època.

Una de les sales més populars de la ciutat apareguda després de l'enderrocament d'unes quantes cases del carrer del Comte Noronya i que va tenir al llarg del temps multitud d'usos, servint inicialment com a sala de ball per alegrar moltes vegades els dies de festa dels veïns, es va transformar a la dècada dels 60 en un dels cinemes per a nens, prenent el nom de Costa Azul, amb sessions vespertines dels diumenges amb la projecció de pel·lícules de l'oest i d'aventures principalment, mantenint-se fins a aproximadament la meitat de la dècada dels anys 70 en què va tancar les portes per sofrir una profunda transformació.

La nova sala renovada segons els plànols de l'arquitecte i anys després alcalde, el senyor José Luís Gimeno, prengué el nom de Cine Azul, inaugurant-se al mes d'abril de 1979 amb la pel·lícula "El expreso de medianoche".

L'aparell electrònic instal·lat a la cabina de projecció, italià, marca "Prevost", era el més modern del mercat, amb lectura de so òptic i magnètic de sis pistes estereofònic. No necessita operador, ja que es maneja des de la mateixa taquilla. La cinta, alhora que s'està projectant, es va rebobinant automàticament, disposada per a una nova sessió.

Programava estrenes d'última generació amb pel·lícules apropiades per a públic juvenil a la sessió de tarda. La seua trajectòria va ser dilatada, ja que va arribar fins al final de l'any 2001, sent la seua última projecció "Torrente 2. Misión Marbella", quan el seu gran saló va ser objecte de desig de l'empresa Vivas Rapalo de l'Hotel Jaume I, que va procedir al seu enderroc integració a l'hotel a l'estiu del 2006

Va ser tal l'èxit d'aquesta sala, durant els primers anys de la dècada dels 80 que es va aconseguir l'afluència més gran de públic en relació amb la població de la Ciutat, convertint-se en un dels cinemes capdavanters a Europa.

El seu èxit va ser degut a més de per les seues excel·lents prestacions: des del vestíbul, passant pel bar, fins a arribar a l'àmplia sala, totalment insonoritzada i refrigerada, per ser l'introductor a la nostra Ciutat de. "Dolby Stereo", aquell so mai escoltat en una sala cinematogràfica a Castelló.

Corria el mes de setembre de l'any 1983, just ara fa quaranta anys, quan va arribar a Castelló la pel·lícula romàntica nord-americana més famosa d'aquell any, "Flashdance", dirigida per Adrian Lyne i interpretada en els papers principals per Jennifer Beals i Michael Nouri.

Una pel·lícula que musicalitzada per Giorgio Moreder es va convertir en la primera que es va poder escoltar en el nou sistema d'àudio, convertint-se, no només a la nostra Ciutat, també a la resta dels cines espanyols en una de les més taquilleres de la dècada de 1980, considerada un clàssic de la dècada.

Llargues cues es produïen a l'estret carrer per accedir al cinema; a la sortida eren molts els espectadors que, meravellats per la història de superació personal i el romanç de l'argument, comentaven el fins ara desconegut so, considerant que, a més d'una entretinguda pel·lícula, acabaven de viure un musical a l'ús de l'època.

Ara, quan es compleixen quatre dècades de la seua estrena a la nostra Ciutat, i encara que l'evolució del so als cines no ha parat d'oferir-nos novetats, la presència de Flashdance a la cultura popular continua sent recordada com una fita a la història de la cartellera dels nostres cinemes.

Vint, vint, vint...

 

Va ser al mes de maig quan la figura de Tombatossals va eixir al carrer i mostrar-se als veïns. El colós de ferro d'una alçada de més de 20 metres i un pes de 20 tones, una estructura treballada a cop de martell, un veritable gegant que, sostenint una pedra, aixeca els braços sobre el cap; una particular visió de l'artista, va ser col·locada a l'encreuament entre l'avinguda de Lledó i el carrer Rosa Maria Molas, havent d'esperar uns mesos per ser inaugurada, en concret el 27 de setembre del 2003, tot just hui fa vint anys.

Des d'aquell moment, la considerada escultura en ferro més alta d'Europa, que per la seua mida permet que els vianants passen per sota les cames, s'ha convertit en un veí més de la ciutat i, des de la seua talaia, des dels seus vint metres d'alçària, un altre vint, ha contemplat els canvis que la ciutat i la mateixa avinguda han sofert en aquests anys.

Una escultura a la qual van seguir-la unes altres tot i que d'un mida menor. Arrancapins va ser la segona emplaçada al carrer Carlos Fabra Andrés, i amb un pes de tres tones i unes dimensions de quatre metres d'alçada per tres d'amplada, Bufanúvols va unir-se a l'encara a hores d'ara, vint anys després, no acabat conjunt, restant els bons de Tragapinyols i Cagueme per ocupar un lloc entre els seus companys. Tindrà continuïtat algun dia el projecte? S'acabarà? Només el temps ens ho dirà...

Però tornem a la història lligada a la primera figura, la del gegant, de l'heroi. Va ser l'any 2016, i en concret el dissabte 27 de febrer, dissabte del Pregó, quan per iniciativa de la colla "La Canalla" i amb el suport de la Federació de Colles,

per primera vegada va donar-se especial protagonisme a la figura, imposant-se-li un gran mocador de color verd, insígnia de la setmana festera. Tombatossals s'acostava encara una mica més al poble.

I només uns pocs anys després, el juliol del 2020, novament i en aquesta ocasió amb motiu del desitjat possible ascens de l'equip de futbol de la ciutat a la segona divisió, en aquest cas impulsat per la Federació de Penyes, Fedpecas, va vestir l'estàtua amb una capa albinegra, repetint-se, el 2022, ara amb motiu de l'any del centenari de la fundació del CD Castelló, amb la col·locació d'una bufanda de grans dimensions, amb dotze metres de longitud, unint-se dos símbols de la ciutat, l'estàtua i el club de futbol.

Vint d'anys han estat prou per a fer d'aquesta estàtua un símbol modern de la ciutat, a l'alçada del Fadrí, del rellotge de la Porta del Sol o de l'estàtua del rei Jaume I a l'avinguda del seu nom. Tot un encert dels amics "Barbuts" i de l'ajuntament i l'equip de govern amb José Luís Gimeno al capdavant que va saber recollir el guant i acceptar el repte, i com no, de l'artista creador, del mestre Zapata.

Per tot el que ha significat per la cultura i la tradició la figura del gegant i per tot el que suposa l'obra escultòrica per la ciutat, el passat 17 de març, la mateixa colla impulsora de la creació de la figura, va concedir-li la seua màxima distinció, "el volaoret d'or", plasmat en un símbol de dos metres d'alçada i de llautó obra del mateix Melcior Zapata, i col·locat als peus del gegant de Castelló. Un voladoret que quedarà per sempre en aquest lloc com a homenatge a aquest personatge mitològic de la ciutat, a les persones defensores de la nostra cultura i de les festes.

Com diu el tango, però sense nostàlgia, vint anys no són res en la història d'un poble, a la nostra història, però la figura gegantina de Zapata, en les seues vint tones i els seus vint metres, en aquests vint anys s'ha convertit en tot un símbol per la ciutat i roman capdavantera de la generació actual com a homenatge a la generació anterior i disposada a mantenir-se per molts més envers el futur. Alegrem-nos!

Dels nens, d'Almalafa, Periurbà...?

En els dotze anys transcorreguts des de l'aprovació del pla general l'any 2000 fins a la seua anul·lació definitiva després del recurs de cassació per part del Tribunal Suprem, a la ciutat de Castelló hi va haver una transformació sense precedents, desenvolupant-se urbanísticament un gran nombre de zones, executant-se grans infraestructures i construint-se equipaments públics que, en bona part, van derivar de la planificació global continguda en aquest Pla General.

Conseqüències directes de l'anul·lació també van ser importants les paralitzacions, cas del PAI Censal III, que preveia una borsa de 1.269 habitatges, l'eternitzat Parc Castelló o el polígon logístic del Consell gestat molt a prop del Serrallo. A més d'aquests projectes urbanístics de gran importància, també es va veure paralitzat l'inicialment batejat com a "parc dels nens", que seria el parc urbà més gran de Castelló, un terreny de 125.000 metres quadrats situat al costat de la ronda est, entre el Palau de la Festa i el Centre de Salut Ferran el Catòlic, projectat per l'exalcalde Gimeno allà el 1993 amb un pressupost d'execució de 18,5 milions d'euros.

La seua història més recent es remunta a ja fa més de dotze anys, en concret el novembre del 2010, quan sent alcalde el senyor Fabra, es va anunciar per part del PP governant, l'inici del procés de disseny del jardí, sense ni tan sols disposar dels terrenys, justificant la seua imminent adquisició mitjançant el sistema de permuta, que mai no va arribar a realitzar-se.

Dos anys després del canvi de govern del 2015, allà pel mes de novembre del 2017, el nou regidor d'urbanisme, el senyor Simó va presentar, dins del nou pla que elaborava el nou equip, els detalls pel que feia al disseny de la Zona Verda de la Ciutat, reprenent entre d'altres el projecte del nou parc, ara amb un nom diferent, Parc d'Almalafa; va acabar la legislatura i el parc, per un problema econòmic, tampoc no va ser realitat.

A la campanya municipal del PSOE del 2019  el projecte tornava a ser prioritari, manifestant que ja es disposava de les eines per aconseguir els terrenys i poder fer realitat el parc. Van tornar a rebre la confiança dels veïns  i van tornar a governar;  el desembre del 2022 un nou Pla d'Ordenació de la Ciutat va ser realitat. Era el moment d'iniciar els contactes amb els propietaris del sòl i plantejar les diferents possibilitats; cessió anticipada de les parcel·les, compra directa,  expropiació..., però, tot i haver-se fet pública la disponibilitat de 7,4 milions d'euros, primer va acabar la legislatura que les converses van arribar a bon port.

I la història continua... Just ahir l'alcaldessa, senyora Carrasco, va manifestar que l'actual equip de govern municipal té la intenció que aquesta zona, efectivament, aculla un parc, un gran pulmó verd per a la ciutat de Castelló. Als mateixos solars on tant el PP, amb Alberto Fabra i Alfonso Bataller al capdavant, com el tripartit dels últims vuit anys presidit per la socialista Amparo Marco tenien la intenció de construir el parc, considerant-ho un objectiu prioritari per a la Ciutat.

Sembla que el nou regidor d'urbanisme, el senyor Toledo i els tècnics de l'àrea han représ les converses amb els propietaris dels 37 solars a unir a l'únic solar que actualment és municipal, projecte que des del mateix govern s'han afanyat a informar que, ara sí,  es farà realitat en el menor espai de temps possible.

I després de més de gairebé vint anys "de sainet", ens preguntem, quant de temps és el menor possible? Uns mesos? Uns pocs anys? El mateix equip de govern anuncia que possiblement podrà ser realitat durant la legislatura vinent, és a dir, mai abans del 2027 i amb l'horitzó final el 2031.

S'ompli la boca al senyor Toledo quan afirma que el parc, que serà el més gran de Castelló, atraurà el veïnat per poder-ne gaudir. Quin veïnat, senyor Toledo? Els fills dels nostres fills?, ja que, de moment, l'únic que vostés sembla tenen clar com a equip de govern és que, cal desenvolupar un lloc verd d'esbarjo, però encara s'ha d'estudiar quin tipus de parc serà...

Volen vostès que seguim somiant impossibles? Menys anuncis i més realitats, en aquests moments, veure i creure sobrepassen tota facticitat objectivable del que és des de fa massa anys i governs la crua realitat, només som imatge del que veiem...

Temps pe venir futur o carta als reis...

La nostra vida se cenyeix a un sistema de coordenades molt concret, format per les dues categories kantianes: l'espai i el temps. L'espai, el percebem des del lloc on som, des de l'aquí, i el temps, des de l'ara.

El futur és el temps que ha de venir, l'esdevenidor, el demà. Sembla que a partir d'ara poden passar moltes coses a la ciutat amb un govern PP+VOX a qui se'ls ompli la boca tot dient que volen governar per a la majoria social dels castellonencs.

Un govern que té el gran repte en la necessitat de repensar el futur de la ciutat i decidir de quina manera ho faran per afavorir la col·lectivitat. Açò, que sembla senzill, hauria d'estar ben clar i poder fer-se operatiu mitjançant un projecte que fera realitat el programa electoral promés.

El futur de la ciutat s'ha d'estructurar des de la sensatesa i el sentit comú, des de la prudència i el seny, o com diuen al meu raval, sense "estirar més el braç que la màniga", sense genialitats ni falses promeses, amb treball i il·lusió però dissenyant les variables posicionades amb més possibilitats de fer-se realitat. El govern d'una ciutat no és "escriure la carta als reis", i no tot val.

I venen aquestes reflexions perquè aprofitant que ahir se celebrava el dia europeu sense cotxes, l'advocada castellonenca, exsenadora i des del passat juliol consellera de Medi Ambient, Aigua, Infraestructures i Territori, la senyora Pradas, a la vegada que anunciava, això si sense data exacta, la substitució dels actuals vehicles dièsel que cobreixen la línia entre el Grau i el Serradal, per quatre vehicles 100% elèctrics, assegurava que la Generalitat inclourà en els seus comptes pel 2024 un pressupost per impulsar el projecte de prolongació del TRAM des del Grau cap a les platges sense transbordament i la línia 2, destinada a ser l'espina dorsal de la Plana. Una línia que portarà aquest transport públic fins a Vila-real en aquesta legislatura, imaginant-se ja un gran bulevard de la Plana que, a més de donar suport al TRAM cap a Vila-real, puga acollir també el trànsit rodat i el trànsit de vianants, amb àmplies zones d'arbrat i propiciant una reurbanització integral amb elements patrimonials tan importants com la rehabilitació del pont del riu Millars. Qui dóna més? "Pintar como querer", diuen al meu poble.

Digueu-me malpensat, però aquestes afirmacions, em deixen un poc escaldat, fent-me recordar com a finals de l'any 2005, a la meitat del quart mandat, de l'aleshores alcalde José Luis Gimeno, va encarregar la redacció dels plànols de la que havia de ser 'Ciutat de les Llengües' a Carlos Ferrater, l'arquitecte català que ja havia dissenyat l'auditori. Una quinera que s'havia de fer realitat sobre els terrenys de l'aeròdrom i que, finalment, va quedar-se en una maqueta.

O aquell altre que només tres anys després, allà pel 2008, un conseller d'Educació, també de la terra, en aquest cas de Vila-real, el senyor Font de Mora, i l'aleshores alcalde Alberto Fabra, van arribar fins i tot a desplaçar-se a Califòrnia, als Estats Units, per acordar amb el prestigiós arquitecte Frank Gehry la construcció a la nostra ciutat d'un gran i modern edifici que havia d'acollir el rectorat de la VIU, la Universitat Internacional de València, edifici que havia d'aixecar-se en un solar d' 11.000 m2 en el PAI Mestrets, a tocar de l'Hospital General, edifici que, segons el senyor Fabra, havia d'estar acabat l'any 2014 i posar Castelló en el mapa arquitectònic del món, i que va acabar sense projecte i amb la paralització total i oblidat.

Seguin? El centre de convencions de Calatrava, que fins i tot incluía una torre de 150 metros i formava part del PAI Mestrets, centre concebut per revitalitzar aquella apr de la ciutat i que va quedar-se en projecte i maqueta…

Ara la proposta és de prolongar el TRAM, creant una gran xarxa metropolitana. Senyora consellera, senyora alcaldessa, només voldria recordar-los que l'anterior govern del PP, tant a la Generalitat com a l'Ajuntament de Castelló, ja tenien intenció de portar endavant aquest projecte, només cal acudir a les hemeroteques per comprovar-ho, i primer van perdre la Generalitat i l'Ajuntament que vam veure algun avanç.

Amb aquestes premisses, volen que creguem les noves promeses? És fàcil parlar, la llengua no té os, però els veïns tenim memòria. No serà aquesta una nova "carta als reis"? Tanmateix, estiga errat i abans d'acabar la legislatura autonòmica i municipal, tinguem un TRAM, modern, més accessible, més ecològic i un bulevard a l'alçada d'una gran ciutat com és la nostra. En cas de ser així, no ho dubten, jo seré dels primers a felicitar-los.

La llengua: Voulgaris i Schreuder.

Quan Vicente Montesinos allà pel juliol del 2022 va decidir finalment vendre la seua majoria accionarial del Club Esportiu Castelló, ho va fer a una persona totalment desconeguda en qualsevol àmbit de la ciutat. Es tractava d'Haralabos Voulgaris un empresari grec-canadenc que, després de fer fortuna en el món de la NBA amb apostes professionals i treballant amb els Dallas de Texas, va apostar pel Castelló invertint 2,5 milions d'euros.

Amb el repte de reflotar el club el senyor Voulgaris està demostrant, en aquest poc més d'un any al capdavant de l'entitat, ser un president únic i peculiar, realitzant un profund canvi en l'estructura del club, començant pels màxims responsables de la direcció, amb la intenció inicial de retornar en un termini de sis anys el club a primera divisió.

Canvis que van començar a fer-se realitat el juny passat amb la incorporació de l'exfutbolista neerlandès Dick Schreuder com a entrenador, avalat per l'èxit d'haver portat a l'equip PEC Zwolle a l'Eredivisie, la divisió d'honor dels Països Baixos.

Si Voulgaris va ser en el seu moment un gran desconegut per l'aficionat castellonenc, més encara ho era la figura del nou entrenador el senyor Schreuder. Tanmateix, les declaracions d'un, el president, i de l'altre, l'entrenador, van ser des de l'inici esperançadores, ja que el president afirmava de l'entrenador que el seu estil de jugar era agressiu, ofensiu i intel·ligent, alineat amb l'estil que el mandatari vol que tinga l'equip, mentre que l'entrenador declarava estar molt il·lusionat amb el projecte i agraït a la confiança del president.

I així, amb aquestes premisses, va començar la lliga. Fins al dia d'avui, 4 jornades disputades i un inici més que esperançador, tres victòries i un empat, 10 punts de 12 possibles i líder en solitari de la competició.

No obstant això, implantar en l'equip, en els jugadors, d'una banda, i, connectar amb els mitjans de comunicació i l'afició per l'altra, no és tan sols una qüestió física, mental i de resultats, que també; va una mica més lluny i requereix una fluïdesa en la comunicació, element que, malauradament a hores d'ara, després d'un any en el cas del president i uns quants mesos en el cas de l'entrenador, no es produeix, ja que, ni un, ni l'altre, es defenen en la llengua dels jugadors, aficionats, premsa i altres mitjans, siga el castellà o el valencià.

Aquest, pot arribar a ser un hàndicap, un mur de separació, i fins i tot de malentesos. A hores d'ara no sabem quina és la intenció del senyor Voulgaris, que en totes les rodes de premsa efectuades fins ara, ha hagut d'emprar el servei de traducció.

Un cas diferent trobem en l'entrenador, és veritat que l'home no parla cap de les nostres dues llengües oficials, que fins aquest moment en totes les seues comparecences, també ha necessitat la traducció, però, tal vegada per haver de necessitar aconseguir una major fluïdesa en la relació amb els jugadors, no només als moments dels partits, si més no també en els entrenaments diaris, acaba de fer pública la seua predisposició a iniciar la setmana vinent les classes per aprendre castellà, justificant no haver-ho fet abans en el fet que a l'estiu les acadèmies d'idioma de la ciutat romanien tancades.

Serà així o no, tant es val, el fet és que hi ha una bona predisposició de la qual no hem de dubtar. La llàstima és que el senyor Schreuder no s'haja decantat a l'hora de prioritzar els seus esforços per la llengua del poble, d'una gran part dels aficionats, el valencià. Haguera estat , emprant termes futbolístics, "un gol per tot l'escaire".

Ara, a la vista de les declaracions de l'entrenador, seria un bon moment per què el president, també "pujara al carro", fera l'esforç d'aprendre i sorprendre, periodistes i aficionats, en properes declaracions, fetes en castellà o millor encara en valencià, demostrant que no tan sols vol un equip de primera, si més no que, ell mateix, vol ser part d'aquesta ciutat que tots ja considerem de primera, integrant-se culturalment aprenent la nostra llengua.

L'esforç que haurien de fer tant l'un com l'altre no és vanadí, però les nostres llengües no poden ser ignorades per aquells que volen integrar-se en la nostra societat; aprendre la llengua local és molt important pels aficionats, ja que ho veurem com un signe d'esforç, interés, respecte i perseverança.

Senyor president, senyor entrenador parlar les nostres llengües va molt més enllà de la simple comunicació. Gràcies de bestreta senyor Schreuder, esperem poder veure prompte els seus avanços.

No és prou...

Amb motiu de la proclamació de la reina de les festes del Pilar i Dames del Centre Aragonés de Castelló, acte celebrat el passat diumenge al Teatre del Raval i que va contar amb la regidora Maria Espanya com a mantenidora, que entre altres accions va servir per a reconèixer públicament per part de l'equip de govern del valor cultural que tenen les Cases Regionals i la seua contribució a la convivència ciutadana castellonenca, voldria hui fer unes reflexions sobre el que han representat, representen i sobretot poden representar en un futur aquestes associacions.

Unes associacions tan antigues com els moviments migratoris que es van produir a partir del segle XIX entre les regions espanyoles i que inicialment van nàixer per donar aixopluc als nouvinguts donant-los una acollida fins a cert punt familiar en un medi que els hi era, en molts casos, estrany; d'auxiliar-los en cas de malaltia o necessitat i també de crear un ambient on combatre la nostàlgia de la terra d'origen.

Amb el pas del temps, a la vegada que anaven creixent en nombre, fins a arribar en el cas de Castelló a sis, van anar transformant-se en un refugi de la seua identitat folklòrica portada a altra comunitat autònoma, en aquest cas, a la valenciana i en concret a Castelló.

Així, en l'actualitat les cases d'aquelles persones procedents dels diferents moviments migratoris arribats a Castelló i, dels seus fills i néts, ja "castelloneros", són les d'Andalusia, Aragó, Astúries, Castella-la Manxa, la Comunitat de Múrcia i Galícia, entitats que considerades culturals, a parer meu, conviuen una mica amagades per a la població mitjana, pel veïnat, tal vegada perquè per molts veïns, tot i que no són considerats "forasters", encara els seus centres i les seues activitats són entesos com a espais familiars només per aquells desplaçats de la seua ciutat d'origen en una terra estranya.

Això em fa pensar que, tal vegada, aquestes entitats necessitarien una renovació i poder arribar a convertir-se en excel·lents plataformes en l'àmbit econòmic i no tan sols cultural, ja que sembla que, a hores d'ara i en general, només continuen sent punts de trobada per compartir, entre ells, cultura, gastronomia i folklore.

La ciutat evoluciona, camina envers el futur i les cases regionals també ho han de fer si volen participar d'aquest futur local. És veritat que encara hi arriben a la nostra ciutat emigrants d'aquelles terres, però també ho és que la nova emigració difereix de l'antiga; pràcticament s'ha acabat la figura de l'emigrant que, empés per una necessitat econòmica, deixa la seua terra per tornar al cap de molts anys; qui ve en la majoria dels casos es queda, s'integra en el teixit veïnal i comença una nova vida.

En aquesta situació cal preguntar-se si en realitat aquest nouvingut necessita allò que fins ara li ofereixen les cases regionals. Al segle XXI les xarxes socials s'han convertit en l'element que "tots els espanyols usem", sobretot pels nouvinguts serveixen per a establir vincles amb les persones arribades de la seua mateixa regió a Castelló i, de no evolucionar, les xarxes socials poden arribar a substituir en un futur a les mateixes cases regionals.

No és prou que en festes, en Magdalena només una setmana a l'any, es facen visibles al carrer, i que ho facen amb balls o menjars i poca cosa més. Cal una major difusió de les seues activitats, de les seues programacions anuals, de la seua contribució al teixit cultural local, sí volen que el veïnat els tinguem en més alta consideració...

Desconec quina serà la massa social de cada casa regional, però em tem que sinó és molt alta, si els socis "de pago" no augmenten o inclús disminueixen, i les ajudes oficials cada dia són més minses, estan obligats a reduir les despeses per mantenir-se, reduint conseqüentment les seues activitats.

I és que les coses han canviat i si fa quaranta anys, la gent arribava a les cases regionals buscant un racó de la seua terra, ara si algun immigrant té nostàlgia de la seua comunitat d'origen, pot tornar el cap de setmana o trucar als seus familiars pel mòbil en qualsevol moment. Amb el desig que tinguen una llarga vida, crec que calen noves idees, noves estructures i nous reptes... o no?

Allò que va davant, va davant...

És aquesta una obvietat molt gràfica, com la majoria de les dites valencianes, sentència que és preferible fer prompte les coses, abans que les circumstàncies o el temps impedisquen fer-les, no deixar una cosa per a després, fent realitat allò de convé aprofitar el moment i no posposar res, ja que el futur és sempre incert, semblant a les frases fetes del castellà, "Quien da primero, da dos veces, A quien madruga, Dios le ayuda o, No dejes para mañana lo que puedas hacer hoy·".

Aplicat a Castelló i des de l'ajuntament, no han deixat de fe-ser públiques, per part del nou equip de govern, diferents propostes per millorar la ciutat i la vida dels veïns; les darreres l'inici de la reforma del bulevard de Blasco Ibañez, la posada en marxa d'un pla de neteja de monuments històrics, la promesa de l'arribada del Tram fins a Benicàssim i Vila-real o les més recents de la reforma del mercat central, l'illa albinegra o l'embelliment de la ciutat. Accions que, espere algun dia siguen alguna cosa més que anuncis.

I en aquesta línia de "temps per venir futur", sembla que l'ajuntament ja ha proposat les activitats "puntuals" que tindran lloc en les pròximes dates de Tot Sants i Nadal, en concret, l'autorització d'un total de 15 llocs de venda de flors a l'espai de l'aparcament del cementeri de Sant Josep i l'oferta de llocs de venda de productes nadalencs i atraccions infantils entre els dies 1 de desembre del 2023 i 31 de gener del 2024. El que va davant, va davant...

Entenc que pels diferents venedors que puguen optar a fer-se amb algun d'aquells llocs , serà aquesta una bona notícia, ja que disposaran de molt de temps per fer les seues propostes i presentar la documentació adient, però no crec haja estat tan urgent l'aprovació d'aquesta proposta, pensant que el compliment de la normativa d'ocupació de la via pública i d'allò que demana l'ordenança reguladora de la venda no sedentària, necessite tanta preparació per part del govern ni dels possibles licitadors.

"Ens posem a treballar" ha estat la frase que més hem escoltat en boca de l'alcaldessa en els darrers mesos. Casos com l'ampliació del servei d'infermeria escolar, la creació d'una guia específica de l'oci nocturn, l'impuls de l'ocupabilitat de qualitat mitjançant un sistema de formació a la carta o el reforç de la neteja dels contenidors de fem, són algunes de les accions que també van prometre serien abordades de manera imminent, però sembla que o les dificultats han estat més grans del que imaginaven o la cosa promesa no era prioritària, no calia avançar-ho com ho ha estat la proposta d'organització de la venda de flors i de torrons.

Entenc que regir una ciutat com Castelló amb un equip nou no és tasca fàcil, però per facilitar-la existeixen els bons funcionaris i tècnics municipals, disposats a fer la feina d'acord amb les directrius emanades dels diferents regidors, dirigits per l'alcaldessa; per tant, la priorització de tasques és decisió política i, en aquest cas, crec alguna cosa està fallant, quan es prioritzen necessitats no urgents enfront d'altres que ho són més. O no?

Aprove que s'haja avançat en l'informe favorable sobre l'oferta de venda puntual, considere encertades algunes accions realitzades fins ara per dinamitzar la ciutat, però, a la vegada, considere i puc estar errat, que la priorització d'accions que el nou equip de govern municipal està fent, és molt millorable.

Puc arribar a considerar-lo imaginatiu, em costa una mica més veure'l eficaç, ja que la identificació de les qüestions a resoldre prioritàriament, el plantejament de les opcions per resoldre-les, la negociació de les possibles solucions i l'execució d'aquestes, sembla no "lliguen" amb les necessitats més urgents. Tal vegada el problema rau en el fet que els nou equip de govern municipal tinga una tendència a demanar ajuda, a estar assessorat a l'hora de fer la tria prioritària d'actuacions, per persones considerades amigues més que per experts.

Com sempre, només el pas del temps, ens dirà si estem errats o no, de moment, ens quedem amb l'afirmació, allò que va davant, va davant...

 

Bon bac i sense figa!

Diuen que la caiguda des d'una figuera és molt mala... i si afegim a més a més que no s'ha aconseguit la figa que es volia collir...aleshores parlem d'un desastre; estem parlant de fer un gran treball i esforç sense aconseguir l'objectiu desitjat. L'expressió és molt popular al meu poble, emprada en general quan vols indicar que no assoleixes res d'un assumpte determinat.

I aquesta expressió m'ha vingut hui al cap en escoltar el nou revés que, la fundació que diu defendre en l'àmbit jurídic uns valors inspirats en el cristianisme, la Fundació Espanyola d'Advocats Cristians de Castelló, ha tornat a tenir als jutjats.

Una associació, en teoria, sense ànim de lucre, amb ingressos gens clars, ja que ni els seus comptes ni tampoc els estatuts són públics, però "amb més moral que l'alcoiano", disposats a querellar-se contra tot el que considera una ofensa. En l'àmbit estatal han estat sonades les querelles contra la ministra d'Educación, Isabel Celáa; contra el col·lectiu Femen, contra Ignacio Aguado, contra l'actor Willy Toledo, contra el periodista Arcadi Espada, contra l'exrector de la Universitat Complutense José Carrillo o contra la drag queen Borja Casillas, entre les persones més sonades, i en tots els casos, no tan sols han perdut la querella, a més a més han hagut de fer front a les costes.

També han tingut, no cal dir-ho, des de la seua fundació allà pel 2008, una clara incidència al nostre poble, amb un bac darrere d'un altre, sobretot en els darrers anys en dos temes més que reincidents, la retirada de la Creu de Ribalta i el repartiment de llibres LGTBI als instituts de la ciutat.

En relació amb la Creu, el febrer del 2019 impugnen els pressuposts municipals per incloure una partida destinada a la seua retirada, en compliment de la llei de memòria històrica, admetent el jutjat de Castelló mesures cautelaríssimes; impugnació rebatuda en juliol, pel TSJCV l'auto del jutge reactivant-se el procés de retirada, iniciant-se una nova querella, aleshores contra l'alcaldessa per prevaricació, aconseguint paralitzar novament la retirada. No cansats s'interposa  un nou contenciós contra l'expedient de contractació de les obres i una querella per via penal contra la regidora de cultura, acusant-la de prevaricació i discriminació, tot denegat i arxivat. En juny del 2022 un nou recurs ara, en contra de la cessió de la creu al bisbat, en definitiva, impediments i entrebancs un darrere de l'altre, sis litigis i diverses querelles, tots denegats i perduts; finalment la creu va ser traslladada i ningú ha tingut cap mal pensament. Quants diners els hi va costar a la fundació? D'on van eixir? Quan m'agradaria saber-ho...

I en el cas dels llibres? El febrer passat la secció quarta de la Sala del Contenciós-Administratiu del Tribunal Superior de Justícia de la CV va desestimar un recurs d'apel·lació presentant contra la sentència del Jutjat de Castelló que donava la raó a l'ajuntament en la no vulneració de cap dret a l'hora de distribuir llibres de temàtica LGTBI als centres educatius.

Una vegada el TSJCV va avalar per sentència la decisió municipal, que va fer advocats cristians? Deixar-ho córrer? No!, que va!, recórrer al Tribunal Suprem i, vet per on, el passat dia 13 l'Alt Tribunal tomba les pretensions de l'associació ultracatòlica i, la condemna a pagar unes costes que poden arribar als 2000 euros. Encara em sembla poc!.  Encara sort que aquesta resolució del Suprem no pot ja recórrer-se, perquè de poder-ho fer, segur que ho farien. Un nou bac, aprendran alguna vegada?

Hui, novament, Advocats Cristians i el seu sectarisme i fanatisme torna a perdre enfront del Tribunal Superior de Justícia i, a més a més, ha estat condemnat a pagar, cosa a la qual sembla estan ja més que acostumats, tot i que diuen no tenen diners i demanen la col·laboració a través del web amb el lema "Con tu apoyo podremos seguir defendiendo los derechos fundamentales".

Diners que empraran per a deixar-se veure, no com afirmen per mantenir "els seus casos", ja que "els seus" són casos quasi sempre perduts, com també ho va ser el rebuig l'abril passat del Tribunal Suprem de la querella presentada contra l'aleshores senador de Compromís, el senyor Mulet, per un presumpte delicte de provocació, discriminació i odi contra la retirada dels símbols religiosos dels espais públics, condemnant la Fundació al pagament de les costes de tot el procés, per així disposar-ho l'article 239 de la llei d'Enjutjament Criminal.

A Advocats Cristians supose els hi passa com a aquell de l'acudit: "M'agrada jugar a futbol i perdre, li diu Joan a Pere, afirmació a la qual Pere li contesta, i guanyar?, Uf, diu Joan, guanyar ha de ser "l'hòstia".

Aspre, ronc, bronco, punyant, desagradable, sec, rude...

És ben sabut per tots que les sessions plenàries de tota corporació, siga d'un poble menut o d'una gran ciutat, són el màxim òrgan municipal deliberant, de control i fiscalització dels òrgans executius i decisori en els assumptes de major transcendència de l'ajuntament, i tenen com a darrera finalitat abordar assumptes prioritaris pel veïnat, que per ser executats, han de comptar amb el vist bé de la majoria dels membres que els conformen.

En el cas de Castelló per debatre i decidir sobre els assumptes de la seua competència i per realitzar la seua funció de control de l'Equip de Govern, el Ple celebra les sessions ordinàries normalment el darrer dia de cada mes, a les 11:00 hores; a més, pot celebrar sessions extraordinàries, quan l'assumpte o assumptes pendents siguen necessaris.

Des del passat 17 de juny en què va celebrar-se el primer ple del nou ajuntament, amb el jurament o promesa dels regidors/es electes, constitució de la Corporació Municipal i elecció de l'Alcaldessa, fins al dia de hui, s'han realitzat al nostre poble 6 sessions més, de les quals 5 han estat extraordinàries, els dies 22/6, 25/07, 31/7, 4/08 i 6/09, i només 1, la d'ahir 14/09 ordinària, que, normativament era la corresponent al mes d'agost.

Una sessió, la d'ahir, amb 20 punts a l'ordre del dia on a més d'aprovar-se algunes actes de les sessions anteriors, va realitzar-se la presa de possessió de la nova regidora del PP, la senyora Adsuara i van fer-se públiques algunes dacions de comptes, aprovar-se una modificació de crèdit pel Patronat d'Esports, l'aprovació de l'inventari municipal i de les festes de caràcter local per la ciutat i l'any 2024. Assumptes que, amb més o menys incidència podríem qualificar de tràmits.

Hi havia expectació per veure com es desenvoluparia aquest primer ple ordinari de la nova legislatura, per veure quines serien les primeres intervencions i com seria portat aquest pel nou equip de govern sota la direcció de la nova alcaldessa; per això, els 25 membres presents ( va haver-hi dues absències), al llarg de més d'una hora i 20 minuts que va durar, van anar escoltant i en alguns casos intervenint, d'acord amb l'ordre del dia.

El Ple va començar a agafar consistència amb la presentació i defensa d'una moció per part de la regidora senyora Puerta, del grup municipal socialista, en despatx extraordinari sobre el manteniment de les polítiques socials que fins ara s'havien impulsat des de l'ajuntament per part de l'anterior equip de govern, moció que va ser presentada i debatuda amb intervenció dels regidors i regidores, senyora Puerta, i els senyors García, Vidal i Sales.

Cadascun d'ells va tractar d'explicar a la ciutadania el que havia de ser el seu vot, emprant un llenguatge incident en més d'un cas i fins i tot irònic en algun altre, excepte la intervenció del senyor Vidal en representació de Vox, que literalment per justificar el seu vot va tractar de "hipócritas, de vergüenza y limosneros" els companys del PSOE, deixant un regust amarg, aspre, bronco, menyspreable, punyent i ronc els veïns que, en aquell moment, estàvem seguint la sessió. Allò no era admissible, i el que semblava més greu, donava ales a la presidència per seguir-li el joc, decantant la sessió en una direcció gens desitjada.

Rebutjada la moció per l'equip de govern, va passar-se al darrer punt de l'ordre del dia, la formulació de precs i preguntes on els senyors Sancho i García, per part del grup Compromís va interpel·lar l'equip de govern amb preguntes sobre les subvencions pendents a diferents entitats culturals locals, explicació sobre els sous i assessories municipals o prec envers la no censura d'espectacles per motius ideològics, no afirmar el que no està fet o demanar es mantinga el procés d'exhumacions de la fosa comuna al cementeri de Castelló; d'altra banda, els regidors i regidores Lainez, Rives, Rivera, Barrabás i López, del PSOE van demanar per la situació del cap de protocol, les càmeres del centre, la tasca de l'assessor municipal amb relació a la marjaleria, la condemna de la violència masclista o el futur del pla LGTBI+.

Quan els veïns que seguíem la sessió esperàvem la resposta a aquestes preguntes i precs, allò tal vegada més interessant pels ciutadans del carrer, l'alcaldessa, amb un to aspre, sec i fins i tot en algun moment desagradable, es limitava a dir que se'ls contestaria per escrit o repetir una vegada i una altra que "por sus hechos los conoceréis", en referència a què ja es veurà en un futur gens llunyà com de bé que ho farà tot l'equip de govern i com de malament ho havia fet fins ara el PSOE, Podem i Compromís i que, per això, estan ocupant la bancada de l'oposició.

No, no anem bé, no crec que eixe siga un bon camí per una legislatura acabada de començar, on el diàleg, el consens i les bones formes haurien de ser el model a seguir. I un prec, senyor Vidal, senyors i senyores de Vox, si és possible no siga vosté faltador, busque el protagonisme a través de fets i no de paraules, ahir va fer vosté el ridícul i va fer que el plenari seguira un camí gens convenient, fent-nos sentir a part dels castellonencs vergonya aliena.

Canvis, canvis?, canvis!..

Va ser el 12 de març del 2017 quan des de la regidoria de Cultura de l'Ajuntament de Castelló va presentar-se la nova agenda cultural que venia a millorar aquella que des del 1998 anava publicant-se i que tenia la característica d'estar subjecta a un pacte no escrit mitjançant el qual cap entitat privada podia sumar-se a les que la conformaven, a saber l'Ajuntament, l'UJI, La llibreria Babel i la Fundació CaixaCastelló Bancaixa.

Aquella nova agenda cultural va obrir les seues pàgines a totes les entitats que promouen cultura a la ciutat, convertint-se en una veritable agenda municipal. Amb un format més visual, amb imatges i fotografies i una maquetació prou dinàmica, des d'aleshores fins al dia d'avui, i de manera totalment gratuïta, hem pogut gaudir, mes rere mes, d'un ample ventall de manifestacions culturals oferides per diferents institucions i col·lectius, sense ser monopoli de ningú i poder fer una tria en funció dels interessos de cada veí.

Una agenda gratuïta i que, fins al mes passat, agost del 2023, quan va arribar al seu número 67, estava escrita íntegrament en valencià i que, ara, en setembre, el seu número 68, tot i que conserva el mateix disseny i maquetació que des del número 43, maig del 2021, està a càrrec de David Morcillo, supose que per indicació directa de la regidora Maria España o per "norma" d'alcaldia, apareix en bilingüe, fet que fa que augmente considerablement el nombre de pàgines, supose que també el seu cost, però no així el d'actes.

Si iniciar els tràmits des de cultura per restablir el topònim bilingüe de la capital de la Plana va estar el primer dels acords adoptats per la Junta de Govern local a la seua primera reunió des que es constituïra la nova corporació municipal el 17 de juny passat perquè Castelló torne a ser Castelló de la Plana per a qui parle en valencià i Castellón de la Plana per a qui parle castellà, i l'afany dels populars és recuperar la denominació bilingüe del poble, ara, sense quasi adonar-se'n no ningú, el bilingüisme apareix a l'agenda.

És veritat que els beneficis de ser bilingüe són molts per les persones, però, tot i això, el fet d'editar la guia de manera doble, no crec faça augmentar considerablement l'assistència als diferents actes programats. Voleu dir que fins ara hi havia algun veí o veïna que no assistia als actes perquè no sabia llegir l'agenda?

Vull pensar que el fet d'editar-la en bilingüe obeeix simplement al fet de ser un element visual del canvi de color de l'equip de govern municipal i no un primer pas de pressió per acabar editant-la només en castellà, com crec agradaria a més d'un regidor/a de l'actual equip de govern de forces polítiques conservadores. Espere i desitge que entre els 90 punts de l'acord programàtic municipal PP+VOX no estiga l'eliminació del valencià de l'agenda cultural castellonenca. Ja seria massa!!!

Espere que les visites guiades organitzades des del MUCC per als diferents espais culturals aquest mes, mantinguen, a més a més del dia, hora, duració, aforament i punt de trobada, la llengua en la qual estan anunciades.

De moment el que si tenim garantit és que el MUT, el festival internacional d'arts escèniques, amb circ contemporani, teatre de carrer, de xicotet format i de grans dimensions, accions itinerants, teatre d'objectes, teatre gestual i dansa contemporània, que està previst se celebre en la seua vuitena edició entre els dies 22 i 24, no presentarà cap problema lingüístic, ja que com el seu nom indica, és mut, sense text, ni paraules.

L'agenda introdueix ara el canvi a bilingüe, i continua en la línia programàtica cultural a la que ens hem més que acostumat, esperem que els canvis no afecten en mesos vinents a les activitats culturals i d'oci que fan que tant grans com menuts gaudim al màxim de la cultura i l'entreteniment a casa nostra.