Allà als collons !!!

Disculpeu-me per titular aquest escrit d'avuí amb una frase tant malsonant, però és el que primer m'ha vingut al pensament quan he llegit aquest matí una curta notícia que publicava un diari local amb el títular: “Bataller recibe al embajador de nueva zelanda” i que per explicació deia: “Castellón. El alcalde de Castellón, Alfonso Bataller, recibió ayer en su despacho municipal la visita del embajador de Nueva Zelanda, Michael Swain. También estuvo el concejal de Cultura, Vicent Sales”, punt i final.

I és que aquesta expresió s'usa molt al meu poble, no en sentit despectiu ni peioratiu, no, és normal usar-la sobretot per indicar de manera quasi gràfica que un espai, un lloc o un indret es troba lluny, molt lluny...

Nueva Zelanda, un llarg i estret país abrupte, situat a 2.000 quilòmetres al sud-est d'Austràlia, i quasi 20.000 de Castelló, lluny, molt lluny, un dels territoris més llunyans i separats del nostre, on més del 75% dels seus habitants són d'origen europeu, principalment britànics o irlandesos, però que pocs, molt pocs, són descendents d'espanyols i menys encara de Castelló.

No sé amb exactitud el motiu pel qual el senyor ambaixador, “mister Swain” va tindre interès en visitar la nostra ciutat, i ser rebut per l'alcalde i el regidor de cultura, o tal vegada l'interès no fora de l'ambaixador sinó de les nostres autoritats locals, però siga com em resulta molt curiós, que voleu que us diga?

Primer vaig pensar que tal vegada aquesta relació siga fruit d'aquell contacte, d'aquell “stage” que al juliol de l'any passat va tenir com a protagonista la piscina olímpica municipal, que va acollir a l'equip de nadadors de la selecció d'aquell país, per preparar el campionat del món que va tenir lloc l'estiu passat a Barcelona.

I per què va venir aquesta selecció a usar la nostra piscina? Tot té una explicació, encara que en aquest cas rocambolesca. Cándido Carvajal va ser per uns anys entrenador del club de natació Castàlia Castelló i persona que està en contacte amb Luís Villanueva, que després de ser seleccionador ncional, va ocupar el càrrec d'entrenador de l'equip neozelandés.

Si en aquella ocasió, l'equip en arribar a les nostres terres va ser rebut per l'alcalde, i la regidora d'esports, ara ho és l'ambaixador nomenat la tardor passada i que en febrer va ja ser rebut pel President Fabra.

Sabeu ahir on van portar-lo Bataller i Sales? A la inauguració de l'exposició al EACC “Vestigios invisibles” i tot perquè un dels fotògrafs participants en aquella exposició, Mark Adams, és neozelandés i presenta al EACC unes fotografies on retrata els llocs per on va passar la manifestació històrica del profeta maorí Te Maiharoa, creuant els territoris ocupats per les tropes colonialistes angleses. Aleshores podem deduir que, tal vegada, la presència de l'ambaixador va ser per un acte cultural, per una inauguració on un 25% del protagonisme li corresponia a un ciutadà d'aquell país.

Esport amb l'equip de natació primer, i ara cultura amb un fotògraf i fotografies d'aquell país, són motius més que suficients per fer venir ara a l'embaixador a la nostra ciutat? Sembla que és tenir poca feina ,o voler aprofitar qualsevol excusa per augmentar una relació emtre Castelló i unes terres que, tot i els esforços, malauradament, seguixen estant allà als collons...

“Els nostres somnis són ingovernables”

A Castelló i des de l’abril del 2004, ve funcionant un centre social autogestionat, un espai autonom on diferents col·lectius realitzen múltiples activitats al llarg de l’any. No va ser gens fàcil gestar el seu naixement i menys encara mantenir-se per 10 anys.

El projecte que no està lligat a ningú i es manté en l’actualitat mitjançant les quotes dels seus socis, 7 euros al més, 84 a l’any,  fa que tinga una independència crítica i totes les activitats que desenvolupa ho són perquè previament han estat aprovades per l’assemblea, que setmanalment i de manera oberta es reuneix els dimarts

Al llarg d’aquests 10 anys, tot i que en som moltes les persones, jo m’incloc, que mai hem  trepitjat el local ubicat al carrer d’amunt, els diferents col·lectius integrants, han realitzat des de xarrades, debats, exposicions, jornades i cicles de cinema, fins presentacions de llibres, passant per tertúlies, fires de llibres i assemblees, tot un munt d’actes culturals on qui ha volgut participar, sempre ha estat ben acollit.

Ara, avuí, al Teatre del Raval, i per commemorar el desé aniversari, i retre homenatge a les persones i col·lectius que han ajudat a créixer el Casal en aquests 10 anys, a partir de les 7 i mitja de la vesprada es celebrarà un acte festiu i amb entrada gratuïta, una barreja de música, teatre, dansa, audiovisuals, poesia i relats.

I si ho porte ara, ací al blog, no és per fer-los propaganda, que també, tot i que mai he caminat al seu costat, sóc una persona oberta i pense que estem caminant com a mínim en paral·lel, i sense conéixer-los els hi tinc simpatia, doncs no deixe de reconèixer el seu gran mèrit, al pensar que a Castelló mai un  espai d’aquestes característiques, un espai on diferents col·lectius busquen el treballar per aconseguir una ciutat socialment més justa, havia estat tant arrelat entre la joventut i no tant joves.

Així que si podeu, acosteu-vos al Teatre del Raval, tal vegada jo també ho faça, a participar de la “Gal·la Casalera” a fer pinya amb aquells que sota el lema “els nostres somnis són ingovernables”, s’esforcen dia rera dia per aconseguir un Catelló rebel, inquiet i somniador, del que alguns també ens sentim, a la nostra manera, que a la fi no és tant diferent, còmplices.

Absurd...

-”Cacauets i tramussets, que estan calentets

eeeeeh... el cacauerooooooo !!!”

-“Ací tens este cofí de figues seques, Maria,

collides a l'alqueria que tinc vora l'almodí”

Aquestes són dues de les frases què en més d'una ocasió el bo de Mitxel, recitava i vivia al Betlem de la Pigà. Josep Miquel Porcar, un bon xicot, un bon home, amic dels seus amics i que també sabia acostar-se a aquells que menys l'apreciaven que de segur eren ben pocs, ens ha deixat, sense demanar-nos permís, sense dir-nos adéu, aquest matí de primavera.

Fa uns mesos tots els qui l'apreciàvem vam sofrir un ensurt, Mirxel va estar a un pas de la mort, però la casualitat, l'esforç dels metges, la seua fortalesa i l'empeny que tots vam ficar, ell el primer, va fer que “la parca” passara de llarg. Havia vençut la batalla.

Tots ens alegràrem molt quan després, per festes, vam tornar a veure'l pel carrer i ser un més de nosaltres al cau dels pixavins, i com des d'aleshores ençà, de mica em mica, com jo li deia quan ens trobàvem “anava traient favetes de l'olla”. Tanmateix havia vençut la batalla però no la guerra.

Hui, aquest matí, quasi a traïció, sense que ningú ho esperàrem, el bon Déu ha vingut a visitar-lo i se l'ha emportat amb Ell, el necessitava al més enllà per seguir comboiant sainets, betlems i romanços. Ara ja és un més a l'infinit i amb el seu germà Xavi, que fa uns anys que ja l'estava esperant, de segur gaudiran del descans etern i menjaran plegats “coquetes en mel”, beuran, ballaran, cantaran i ell seguirà pintant, com només ell sabia fer-ho.

Però mentrestant nosaltres, ací, ja et trobem a faltar, has deixat ta casa massa prompte i als teus, familiars, amics i companys, ens està ja costant massa acceptar aquest absurd, justament hui, que casualitats de la vida, al teatre Principal es recorda la figura d'un dels teus amics, Vicent Marçà, que de segur en aquests moments és al teu costat, guiant les teues primeres passes pel regne celestial.

Adéu company, que la pols del camí et siga lleugera i que ens dones força per continuar endavant a aquells que ací seguim fidels les teues passes. T'hem estimat, t'estimem i et seguirem estimant i recordant per sempre més.

La història és un incessant tornar a començar...

Tucídides, va ser un historiador grec, que va viure 400 anys abans de Crist, racionalista, escèptic, gens supersticiós, amb un interés extrem per explicar el per què de les coses establint pronòstics, però partint sempre de les realitats que l'envoltaven explicades amb seguretat. D'ell és la frase, que encapçala avui aquest escrit.

Aquesta frase, ve podria haver estat un eslògan polític, una expressió repetitiva d'una idea o d'un propòsit, de qualsevol dels partits polítics o coalicions, 39 en total, que ahir buscaven seures al Parlament Europeu.

Ara quan el pastís ja s'ha repartit, a l'hora de les reflexions, voldria jo comentar les frases que han marcat la campanya, des de la tant vista “lo que està en juego es el futuro” del Partit Popular, fins el “tu mueves Europa” del PSOE, passant per “El poder de la gente”, “Guanyem Europa”, “La unión hace la fuerza”, “Ara a Europa” ,“Otra Europa es posible” o “l'Europa de les persones” de EU, CiU, UpyD, ERC, Podemos i Primavera Europea, respectivament. 

Podriem dir aplicant una altra frase cèlebre que “no estan totes les que són però si són totes les que estan” i podríem dir que analitzant els resultats obtinguts, si hem de fer cas als eslògans “lo que está en juego es el futuro” i “tu mueves Europa” anem de mal em pitjor,el futur serà negre i Europa no es mourà gaiare, doncs tant el PP com el PSOE ha sofert una gran davallada en el nombre de vots.

D'altra banda“El poder de la gente”, “La unión hace la fuerza”, “Ara a Europa” ,“Otra Europa es posible” o “l'Europa de les persones” sembla que han il·lusionat una mica més. El sentit d'unitat, de canvi, de creure en la gent abans que en el partit, ha desembocat en un augment del nombre d'eurodiputats d'aquestes coalicions o l'entrada per primera vegada a la política Europea, cas de Ciutadans, Los pueblos deciden o Primavera Europea.

Però si m'he de quedar amb un eslògan, jo no ho faria en cap d'aquest que hem vist al llarg de la campanya, ho faria, amb un que ha aparegut hui, no sé qui l'haurà creat, però ve a resumir d'una manera clara i expressiva el que han estat aquestes eleccions al nostre territori, tant a nivell nacional, com autonòmic i local i que diu així: “Han guanyat els de sempre, però han perdut més que mai”.

Tota un lliçò de saber transmetre molt en poques paraules. Això, si senyor, és un eslògan encertat. Tot un art, una llampada fugaç que ens ajuda a entendre en essència el resultat de les urnes. I ara, com deia Tucídies, tornem a començar...

Oli, pataques i alguna cosa més.

Ahir, 24 de maig a més a més de dia de reflexió davant les eleccions del Parlament Europeu, també va ser el dia Europeu dels Parcs Nacionals. La Federació de Parcs Naturals i Nacionals d'Europa  EUROPARC que aglutina 38 estats, va declarar el 24 de maig Dia Europeu dels Parcs per recordar la primera declaració dels parcs nacionals europeus, que va tenir lloc a Suècia el 24 de maig del 1909, i difondre'n els valors entre la ciutadania.

Al nostre territori provincial podem gaudir de 7 parcs naturals: el del Penyagolosa, el de la Serra d'Espadà, el de la Serra d'Irta, el del Desert de les Palmes, el de la Tinença de Benifasà, el del Prat de Cabanes-Torreblanca i el de les illes Columbretes, als que podem afegir el de la Serra Calderona, tot i que aquest espai és compartir amb la província de València.

Els parcs naturals de Castelló estan gestionats per la Generalitat Valenciana i cadascun d'ells disposa d'un centre d'interpretació de la natura. A gran part d'ells es pot gaudir d'itineraris senyalitzats, visites guiades, panells interpretatius, fullets, aparcaments, àrees d'esbarjo i de pícnic, etc

Des del 2008 i impulsat per la xarxa EUROPARC se celebra el Dia Europeu dels Parcs com a punt de trobada de la població en un marc festiu i popular. Us heu assabentat de com va celebrar-se aquest “Dia” als nostres?

He llegit a la xarxa PARCSNATURALSCV que la Conselleria d'Infraestructures, Territori i Medi Ambient del Govern Valencià, va programar i està realitzant algunes activitats, al llarg de tot el mes de maig, com rutes interpretatives o una acampada familiar, en nou espais naturals valencians per a commemorar el Dia Europeu dels Parcs Naturals, de manera que els Parcs Naturals del Penyal d'Ifach, Serra Mariola, Serra Gelada, les Salines de Santa Pola, el Fondó d'Elx i Crevillent, el Parc Natural del Túria, la Serra Calderona, la Tinença de Benifassà i el Parc Natural del Penyagolosa han acollit o estan acollint diferents jornades d'ús públic. Algú us heu assabentat? Teniu constància de tot açò?

Alguna cosa falla. Ara bé, el que si s'ha publicitat ha estat la participació d'algunes empreses amb la marca Parcs Naturals a la jornada que ahir mateix va celebrar-se al recinte firal de “la Casa de Campo” a Madrid. Justament ahir que a Madrid no hi quedava ningú, per allò de la final de la Champions !!!

Allí, l'oli verge de la varietat serrana de l'Espadà i la pataca de Penyagolosa, juntament amb la mel de Casa Finita i els viatges a les Columbretes o el buceig de Barracuda va ser la representació de l'oferta de qualitat dels nostres parcs més propers

Voleu dir que va pagar la pena, tot aquest esforç? Voleu dir que allí i ahir era el lloc òptim per presentar aquests productes? Cal pensar que segons el programa publicitat per la pròpia Casa de NodeguerCampo, jocs, tallers i jornades esportives centraven el gros del matí. 500, 1000 persones a tot estirar van participar, i quan va costar? No deguera eixir com diuen al meu poble, més car l'espart que l'escurà?

Una oportunitat per mostrar a la societat els nostres parcs? Si. Una oportunitat per promocionar els productes dels parcs i tancar negocis? Ho dubte i molt...

Dia de reflexió.

 La llei electoral espanyola ho exigeix, però ningú ho compleix. Els ciutadans i ciutadanes d'aquest país estem cridats demà a votar, a elegir entre les diferents opcions per dirigir el futur proper d'Europa i tenim un dia, hui, per reflexionar sobre el vot.

Eleccions de futur, consulta per seguir com ara, per canviar o per trencar bloquejos. Després d'una campanya en què, com sempre, tots volen guanyar per fer-ho millor, la nostra decisió, el nostre vot, no ha de ser fruit de 24 hores.

La jornada de reflexió hauria de servir per consolidar l'actitud, la tria, ultimar la intenció del vot personal per, d'una manera o altra, guanyar el futur, passant per ser reflexius en aquest context de crisi, de retallades a l'estat del benestar i altres problemes afegits, per aconseguir que el demà no siga només un horitzó, si més no una realitat.

Però tot i això, com dic a l'inici ningú hui ho compleix, només cal mirar els titulars que els diferents mitjans de comunicació posen al nostre abast aquest matí: “piscina, família i migdiada serà el que farà el candidat “X” després de 15 dies intensos de campanya”, “gaudir del bon temps a la platja al matí i la final de la Champions a la vesprada del candidat “Y”, “descansar”, “fer esport”, “sopar amb els amics”, “anar al cine” uns altres, i també la majoria dels que demà estem cridats a marcar el futur d'Europa, i la reflexió?.

Definitivament, el dia de reflexió davant unes eleccions, ja siguen locals, autonòmiques, nacionals o Europees com aquestes, és un anacronisme, està fora de temps en democràcia tot i que sembla és justament fruit i conseqüència d'aquella, doncs ningú o si voleu no seré tant contundent, pocs ciutadans dels que estem cridats demà a les urnes, hui reflexionarem sobre el que ens hi juguem amb el vot.

De segur que la ment humana, que no para mai de “barruntar”, de fer conjectures, la meua i la vostra, buscarà també hui dia de reflexió, trobar allò que ens porte a una interacció amb la família, els amics, les persones estimades, o fins i tot els col·legues de la feina, sense “perdre” cap ni un minut, cercant la il·luminació reflexiva del dia d'abans, del dia de reflexió, tant s'hi val...

Ara ves i creu-t'ho...

Ho acabe de llegir al facebook, ho “ha penjat” un dels meus contactes, fa referència a la notícia que publica el diari el País en la seua edició digital de la Comunitat Valenciana de hui mateixa, ELPAISDIGITAL al voltant de l'actuació del número dos de la candidatura europea del Partit Popular Espanyol, el senyor Esteban Gonzalez Pons, en el desdejuni informatiu organitzat pel Fòrum Europa Tribuna Mediterrània a València.

Aquest senyor, i dir-li senyor ja és molt, diu que defensarà els interessos valencians a Bruseles, i per fer-ho manifest no se li ha ocorregut altra manera que mostrar, com va fer un altre polític fa un bon grapat d'anys, un altre Gonzalez, Lizondo, veges tu quina casualitat, una taronja.

Ell, advocat i polític que va format part del Govern Valencià del 2003 al 2008 primer com a Conseller d'Educació, i després de Relacions Institucionals i finalment de Territori, té “la barra”, de dir que la taronja que s'emporta a Bruseles té la finalitat de recordar-li tots els dies quin és el seu origen i quines les seues obligacions, ja que, per ell, la taronja representa el treball, l'esforç i l'orgull dels valencians.

Serà fals el molt..... , que ha fet el seu partit en 20 anys de govern al País Valencià per defensar aquesta fruita, els llauradors que la cultiven i el camp on es conrea? Què ha fet ell mateixa per impedir la devaluació que en els darrers 20 anys el mercat agrícola hi ha sofert?

Senyor Gonzalez Pons, fa 20 anys una família llauradora del meu poble Castelló, li ho puc assegurar, podia viure mitjanament bé del treball que el cap de família feia al camp, podia viure del jornal de la terra i conrear uns tarongerars que donaven el suficient per poder donar fins i tot una carrera als seus fills i filles.

La vida del llaurador no era fàcil, no ho ha estat mai, però del camp es podia viure. Què ha passat en els darrers 20 anys per arribar a la situació actual que passejar per l'horta castellonenca done pena i tristor?, per arribar a la nefasta situació de veure com una gran part del terme, de bones i fèrtils terres, resten abandonades?

S'ha preguntat vosté senyor Gonzalez qui té la culpa? Jo li ho diré, vosté i els seus que ens han governat en els darrers anys. Així que no vinga ara “en cuentos” d'anar-se'n a Bruseles a defensar allò que és nostre, que no el creem gens ni mica.

Vage-se'n vosté si vol a Bruseles, si fos per mi, jo l'enviaria una mica més lluny encara, persones com vosté no mereixen la meua confiança, per tant no crec tampoc allò que va dir no fa massa dies o, por em dona creure-ho, “com a eurodiputat serè abans valencià que del PP”.

Valencià per defensar allò que es nostre com ho ha fet fins ara?, per això vage-se'n vosté a sa casa o si no em fa cas i finalment se'n va a Bruseles, deixe les taronges tranquil·les, només li demane que lluite perquè tinguem al País Valencià la sanitat, l'educació i els serveis públics tal i com estaven abans que ens governara el seu partit.

Fàcil? doncs no li demane res més, si ho aconseguix tal vegada tinga algun dia la meua confiança, de moment amb tots els meus respectes, com diuen al meu poble, tot fum de canya, ara ves i creu-t'ho.

Que llueva, que llueva...

Així comença una cançò infantil que apreniem en castellà fa un bon grapat d'anys quan cantar en valencià estava mal vist, i no només cantar també parlar, expressar-se en la que per molts era la nostra llengua materna, era ximple, de poble, de poca cultura...

Que llueva, que llueva,
la Virgen de la Cueva,
los pajaritos cantan,
las nubes se levantan.
¡Que sí, que no!,
¡que caiga un chaparrón!

Que rompa los cristales

de la estación !!!

En totes les èpoques i civilitzacions, les pluges sempre s'han rebut com una benedicció del cel, de manera que si aquesta, la pluja, “no cau”, en moltes civilitzacions es considera “un càstic” i s'asocia amb malalties, desgràcies i morts; per aìxò, l'arribada de la pluja es rebuda amb cants i balls i el seu retard provoca alarma. Pot convocar-se de mil maneres, algunes prou sinestres, fins i tot, ho hem vist a les pel·lícules, amb sacrificis humans.

En Altura, tal vegada per allò de la “Verge de la Cova Santa” es conta que el 1726, quan al dia següent d'haver tret en processó a la Mare de Déu, un 27 de febrer, va ploure i nevar, no van parar de cantar la cançò que encapçala aquest post.

A Castelló estem sofrint la sequera més intensa del darrer segle, la qual cosa com he llegit a un diari local, ha donat peu a que el Bisbe demane a la societat que faça oracions per que ploga i que els capellans a les misses del diumenge demanen per l'aigua. Sembla que les diferents rogatives ja no són prou o que, els pelegrins que les realitzen ho demanen sense massa fe.

Sembla que el nostre Bisbe confie més en les oracions que en la taula de treball que puga crear-se a Madrid per activar mesures de recolzament al camp castellonenc, convvidant a tots a ressar a Déu amb confiança per aconseguir el do de la pluja, tant necessària.

Les dades són alarmants, entre unes coses i altres, la greu sequera ha produït a les nostres comarques una pèrdua estimada superior als 70 milions d'euros, en els cítrics, pastures, cereals o olivar.

Senyor, Senyor per a quan una pertorbació mediterrània, una llevantada? Vinga, Tira'ns una maneta i fes que ploga, t'ho demana fins i tot el Bisbe !!!

Rapidesa...

Fa una poca estona, només uns minuts, acabe de rebre un e-mail d'un antic company de feina, ara ja jubilat i que seguix estimant la seua llengua, el valencià tant o més que jo mateixa, per la qual cosa es mostra prou indignat pel que està succeint al nostre entorn local en relació a la supressió de línies en valencià, política del Partit Popular al nostre País i que la Consellera Català sembla vol portar fins els darrers extrems.

Açò fa que, a més a més d'una forta oposició d'una gran part de la Comunitat Educativa dels centres públics d'Infantil i Primària, sobretot d'aquells que es veuen més afectats per les retallades, manifestada en diferents ocasions mitjançant tancaments, talls de carrer, irrupció en sessions plenàries de l'ajuntament o manifestacions multitudinàries, hi haja tota una sèrie d'accions paral·leles, algunes de les quals no se sap ben be per qui estan realitzades, però que venen a recolzar de manera anònima els pares, mestres i xiquets que de manera pacífica mantenen un pols amb l'administració educativa.

Una d'aquestes formes de protesta és la que em fa arribar el meu company en forma de fotografia, que jo reproduïsc en aquest escrit. Es tracta com ve podeu comprovar d'una pintada, d'un graffitti en una paret d'un solar de la nostra ciutat. No sé la seua ubicació, però no importa, podria ser qualsevol cantó de qualsevol carrer.

És veritat que embrutar les parets particulars no és de rebut, hi ha moltes més formes de protesta, tot i que allò que es reivindica a la pintada puga ser de justícia i una veritat més gran que el campanar del meu poble.

Malauradament cada dia hi ha més parets brutes a Castelló i també a altres ciutats, i tot i que l'ajuntament s'apresta a netejar-les, algunes romanen per temps i temps. Tanmateix i això és el que ens resulta realment curiós, en aquest cas, no se si hauran segut els serveis municipals o el propietari del mur, però la pintada no ha durat ni vint-i-quatre hores, doncs com molt be assenyala el meu company, ahir va ser pintada i hui ja està esborrrada.

Quanta diligència i rapidesa, llàstima que no siga sempre així. Tanta rapidesa en aquesta ocasió i tanta desídia en tantes altres, fins i tot em fica “la mosca darrera l'orella”. No s'haurà actuat per ordre de més altes esferes. No hi haurà al darrera d'aquesta actuació eficaç, eficient i exemplar alguna mà poderosa? Tanta gent i amb tant de poder hi tenim al nostre voltant que aconseguixen “tapar rètols” quan no boques.?..

Molt ràpids per algunes coses i massa lents per algunes altres... Tram? Aeroport? Autovia? Així ens va, ai senyor !!!

Demà hi ha eleccions

Si, heu llegit be, no m’he tornat boig, ni enganyat de dia. Ja sé que les eleccions al Parlament Europeu són el proper diumenge, ja s’encarreguen els mitjans de comunicació i les xarxes socials de recordar-m’ho a totes hores, però jo no vull parlar d’aquelles eleccions, si més no vull parlar d’unes altres, molt més properes, el sufragi que haurà de triar, que elegirà el Rector de la universitat castellonenca, el rector de la Universitat Jaume I i de retruc els membres del claustre.

El rector és la màxima autoritat acadèmica de la Universitat i la representa sent elegit per la comunitat universitària, mitjançant elecció directa i sufragi universal, lliure i secret, i demà, dimarts 20 de maig, el rector actual, el catedràtic d’òptica del departament de física, Vicent Climent que va rebre fa quatre anys una universitat en “números rojos” i mitjançant una fèrria contenció econòmica ha portat a la institució fins al superavit, es presenta per afrontar la seua segona i darrera legislatura.

Cal recordar que des del 1991 data de la creació de la universitat han estat quatre les persones que han ocupat el càrrec abans que Climent, Francesc Michavila, Celestino Suarez, Fernando Romero i Francisco Toledo i tots ells recolzats per un claustre, cada vegada més nombrós i que en aquest 2014 estarà format per una vuitantena de companys.

Com a professor associat a temps parcial de la universitat he rebut la invitació a participar en el procés per part de Climent, a la vegada que, explicant-me el seu programa electoral m’ha demanat el seu vot, doncs com ell mateixa diu, “encara que només hi ha una candidatura al Rectorat, vull demanar-te el teu vot perquè entenc que un rector amb un suport ampli té més força i més legitimitat quan ha d'enfrontar-se als agents externs per a reivindicar allò que es considera just”.

Conec a Vicent des de fa anys, quan érem joves, molt abans de ser professor de la universitat i sempre m’ha semblat una persona honesta, equilibrada i que estima tot allò que és seu, i entre aquelles coses el seu Castelló, la seua llengua el valencià i la seua gent.

Per això la seua candidatura el PUC, Projecte Universitari Convergent, em mereix bastant confiança tot i que també a les altres llistes, la de la PIA, Projecte Independent Alternatiu la del TEPV així com alguns dels candidats que es presenten per formar part del claustre a títol personal, tampoc em desagraden...

De manera que en aquesta “jornada de reflexió” jo, com un més del miler de professors que conformem la plantilla, pense a qui donar el meu vot per aconseguir el millor per la Universitat i de retruc per a Castelló, i a hores d'ara, amics ja ho tinc decidit, gràcies a un sistema de llistes obertes que garantix pluralitat. Espere que la meua siga una elecció encertada...

Aigua per aigua...

Aquest cap de setmana, per motius familiars, novament m'he desplaçat a Barcelona, i més en concret al municipi de Sant Cugat, al vessant nord-occidental de la Serra de Collserola, ciutat que, per la proximitat geogràfica a Barcelona juntament amb una bona xarxa comunicativa, ha tingut un creixement molt ràpid en els darrers anys i s'ha convertit a més a més de “ciutat dormitori” en seu d'importants empreses capdavanteres en el desenvolupament industrial, comercial i tecnològic.

Aquest fet ha contribuït a la transformació del municipi de tradició agrícola a municipi comercial amb una clara aposta per la potenciació d'iniciatives per a la promoció del comerç de proximitat i el foment de les bones pràctiques i la consolidació dels hàbits de consum responsable.

Açò es manifesta en la gran quantitat de punts de recollida selectiva de brossa i deixalles de tot tipus, des dels contenidors tradicionals grocs, verds, marrons, blaus... passant per aquells que recullen selectivament CD's i DVD's, bombetes de la llum, piles o cartutxos de tinta, que no havia vist encara en cap altre lloc i que allí fa temps que s'hi troben.

Ara, en aquest cap de setmana he pogut assabentar-me d'una novetat per mi, una campanya en aquest cas de foment de les bones pràctiques, en la que col·laboren alguns dels comerços del poble i que,m'ha cridat també l'atenció i voldria comentar per si de cas, algun comerç del nostre estimat Castelló volguera col·laborar, o si, tal vegada ja ho està fent, es publicitara més i arribara a tots...

Es tracta de la campanya solidària “aigua per aigua” aguaporagua.org, “beu aigua, regala aigua”, consistent en una campanya mitjançant la qual per cada ampolla d'aigua que compres es lliuren 50 cèntims a l'ONG Aigua pel Shael, http://aiguaperalsahel.pangea.org/ contribuint a la construcció de nous pous a Burkina Faso. Una campanya que iniciada en juliol del 2012, ja ha aconseguit, com qui no vol la cosa, una gens menyspreable quantitat superior als 20 mil euros.

Un projecte de Natura Selection http://www.naturaselection.com/v1/ en el que l'empresa Font Vella i Lanjarón s'ha involucrat i que tal vegada a les tendes del carrer d'Enmig o de la Salera podem trobar o si més no demanar per què s'involucren en la campanya d'ajuda a aquella regió de l'Àfrica, de calor sufocant entre el Sahara i el Tròpic.

Solidaritat mitjançant una simple ampolleta d'aigua, que comprada i beguda als nostres pobles, ajuda a aquelles persones del Shael a evitar recórrer llargues distàncies per aconseguir aigua, perforant-los els pous necessaris al seu abast més proper.

Vet per on he hagut d'anar a Catalunya per assabentar-me d'aquest projecte, una manera senzilla per, entre tots i amb solidaritat, poder ajudar a aconseguir equilibrar la gran desigualtat entre aquells que tenim la sort d'obrir l'aixeta i que isca l'aigua i aquells altres que han de recórrer llargues distàncies per aconseguir-la.

Una altra vegada els santcugatencs m'han sorprés. Cada vegada m'agrada més aquell indret, cada vegada m'agrada més Catalunya i sentir-me allí com a casa...

AU, més del mateix, l'espardenyada de la setmana...

És superior a mi, no puc, em fique de mala gaita i m'enfade, cada vegada que veig el despreci amb el que els nostres governants municipals tracten la meua estimada llengua materna. No, no hi ha dret amb el que fan amb el valencià, amb la poca delicadesa i amb el despreci envers aquesta llengua.

No ha passat ni una, ni dues, ni tres vegades. Cada vegada ocorre més a sovint, al web municipal la versió valenciana de les noticies no està gens cuidada i les errades són tant grosses que fins i tot, en moltes ocasions costa d'entendre allò que vol dir-se.

Podria, com dic, ficar molts titulars de les notícies aparegudes a aquest web municipal www.castelló.es, però no vull fer-ho llarg, només us en deixarè algunes de les darreres per què us en feu una idea...

A la versió castellana del web: “el viernes no habrá mercado”, “los atletas sientan el apoyo”, “el total respaldo del Ayuntamiento” o “relanza los presupuestos”, són frases que dins i fora d'un context concret arriben a tenir sentit, però la vulgar traducció valenciana i més encara, la no revisió per part de ningú, només demostren el desprestigi i poca estima dels nostres governants municipals envers la nostra llengua, que, no oblidem, també és oficial a l'ajuntament i un dret, i una obligació el conèixer-la tots els treballadors i treballadores municipals. Acord que, naturalment pel dret dels vots, se'l passen pel forro, per no utilitzar una altra paraula més grossa que és la que es mereixen.

Observeu... "Divendres que ve no haurà comprat”, els atletes asseuen el suport”, “el total respatler de l'Ajuntament”, “relanza els Pressupostos”, difícil d'entendre no us sembla? No puc ni vull acostumar-me...

I ara la darrera,” l'espardenyada de la setmana”: dimecres 14 de maig, al titular de la notícia i en boca de l'alcalde: “El corredor mediterrània i l'arribada de l'AVE són les infraestructures més importants...”, i en el desenvolupament de la mateixa noticia: “la insistència del primer edil sobre el Corredor Mediterrània i l´arribada de l´AU han sigut una dels seus principals reinvindicaciones des que accedira a l´Alcaldia al juliol del 2011 "

Mediterrània, es femení i s'usa en referència a la mar, si parlem d'un corredor, aquest és masculí i, per tant cal dir Mediterrani, d'acord? I ara per pixar-se de riure o plorar a llàgrima viva: AVE, acrònim d'Alta Velocitat, AU, senyors, al meu poble, i en la meua llengua, és un pardal !!!

Enteneu ara el per què del títol del post de hui? Açò ja és massa. Fins i tot caldria que del web municipal desapareguera la possibilitat “d'anar a la versió en valencià”, doncs allò que el nostre ajuntament escriu en moltíssimes ocasions, ni és valencià ni se li sembla. Quin exemple pels nostres estudiants i quin exemple per aquells veïns o forasters que vullguen llegir les notícies municipals en la llengua oficial del poble.

Només ens hem fixat en uns titulars i sense aprofondir massa, però us assegure que hi ha per escriure un llibre. No, no val a dir que és una errada que “se'ls ha passat”, això seria acceptable si només ocorreguera en contades ocasions, però, malauradament s'ha convertit en un costum, dia sí, dia tambe, i quasi podem jugar a trobar el dia en que tot està correctament escrit.

No és la primera vegada que em queixe i seguiré fent-ho, ací o en altres indrets, els criticaré allà on face falta la seua actitud negativa envers l'estima pel valencià i ho faré ben fort, com també “no em cauen els anells” i els seguiré felicitant quan facen alguna cosa be, que, naturalment, alguna en solen fer.