Honorable

 És ben sabut que arran de la instauració de la democràcia a Espanya, les diferents Autonomies van anar assolint l'Autogovern, de manera que al Territori Valencià, fou l'any 1982, després d'haver estat aprovat l'Estatut, quan va restaurar-se l'antiga institució foral, abolida l'any 1709 com a conseqüència de la Guerra de Successió i el Decret de Nova Planta, prenen el nom de Generalitat Valenciana.

Des d'aleshores ençà formen part d'aquesta institució les Corts Valencianes, òrgan legislatiu, amb 99 membres elegits democràticament, el President o Cap del Consell, amb competències màximes en matèria de promoció i relació institucional i elegit de manera majoritària per les Corts, i el propi Consell, òrgan executiu col·legiat que governa al País, nomenat pel president i conformat per diferents conselleries, entre 8 i 12, òrgans administratius de la pròpia Generalitat.

Diu el diccionari que honorable és un adjectiu que cal aplicar a la persona que actua amb honradesa, de manera que és digna de ser respectada. Com a tractament sol emprar-se per designar determinats càrrecs o dignitats, persones importants que, a la vegada, se suposa actuen amb honradesa en les seues tasques.

Des d'aquell llunyà 28 de juny del 1983, el passat diumenge van acomplir-se 32 anys, en què Joan Lerma va ocupar la presidència fins a hui mateix, dia en què Ximo Puig, dona inici a la novena legislatura, un bon nombre de persones han anat ocupant els seients de les Corts, la presidència del Consell i els llocs capdavanters en les diferents conselleries.

Tots ells persones que, el poble assumia eren respectables, i per tant, totes elles s'havien guanyat per la força de les urnes, la confiança directa dels diputats o les seues trajectòries professionals i humanes, aquells tractaments que pel càrrec els hi corresponia, Il·lustre senyor/a, als diputats de les Corts, Honorabe senyor/a al Conseller/a, i Molt Honorable Senyor/a, al President de la Generalitat Valenciana.

I així, amb el pas dels anys, tots els Caps de les diferents Conselleries, tots i totes els Consellers i Conselleres, han anat usat precedint al seu nom de pila, el títol d'Honorable Senyor/a, tal i com els hi pertocava.

Però, no tots i totes han estat dignes de ser considerats Honorables, doncs no tots han actuat amb honradesa en els seus càrrecs. Tots tenim a la memòria els casos de Victor Campos, Luís Fernando Cartagena o Rafael Blasco, per citar els més populars. persones que van entendre la política, en lloc de com un servei públic, com una ocasió de lucre personal i de corrupció.

Fets, actuacions com les de les persones abans citades, han influït, sense cap mena de dubte en el canvi de govern que ara, hui mateixa encetem amb el nomenament d'un nou Consell, d'uns nous Honorables, en l'inici de la novena legislatura valenciana.

I ara al capdavant d'una Conselleria, la d'Educació, amb amples competències d'educació, formació professional reglada, universitats i ciència, promoció i patrimoni cultural, bandes de música, política lingüística, esport... i un ample etcètera, el Molt Honorable Puig, col·loca a qui fa poc més d'un mes era un quasi desconegut, per una ampla majoria de valencians, a un jove mestre d'escola, compromés amb els seus alumnes, el seu poble i el seu País, i que amb la força de les urnes va adquirir primer la categoria d'Il·lustre Senyor, al ser elegit diputat autonòmic, i ara, Honorable al ser designat Conseller.

Un home, un treballador de l'ensenyament que xafa de peus a terra, a qui han precedit en els darrers 20 anys a la seu de l'avinguda del Campanar tota una sèrie de dirigents del Partit Popular, Villalonga, un diplomàtic de carrera, Miró, una enginyera agrònoma, Camps, un llicenciat en dret, Tarancón, un llicenciat en filosofia, Gonzalez Pons, llicenciat en dret, Font de Mora,metge forense, Ciscar, advocat, i Català, advocada... cap ni un procedent directament del món de l'ensenyament.

Honorables que, sense haver estat imputats, sense haver perdut la condició pública de l'honestedat, si que han portat a l'educació valenciana al caos, estimulant el creixement de l'educació concertada, de l'empresa privada, en detriment progressiu de l'educació pública, aplicant-li polítiques de quasi-mercat que han acabat aguditzant les desigualtat en el malmés sistema educatiu.

Amic Vicent, quina responsabilitat més gran en acceptar el càrrec, quin acte de valentia, doncs no serà gens fàcil mantenir eixe compromís amb la defensa de l'educació crítica i a la vegada buscar un futur per a l'educació pública, per aconseguir una educació democràtica en una societat molt canviant. Gràcies pel seu esforç Honorable Senyor Conseller...

Vora la mar...

 Del Serrallo al Serradal,

de la Donació al Pinar,

les Penyes ja van cantant, grans i menuts tots fan clam:

Visitant, visitant, si vols gaudir de la festa

deixa't a casa les penes, arremangat un camal

i... al Grau a xalar!

Així diu la tornada de l'himne de les Festes del Grau, del pas-doble escrit pel recordat amic, company, metge i poeta grauer Joan Baptista Campos i musicat pel director Josep Gargori. I és que si la Verge del Carme, que celebrarem en poc més de quinze dies, és la patrona dels mariners, Sant Pere, és el patró dels pescadors.

I dir pescadors a Castelló, es dir Grau, i dir Sant Pere, és dir festes. D’acord amb les creences cristianes i segons l’Evangeli de Mateu (Mt 16:19), Jesús digué a Sant Pere: «Et donaré les claus del Regne del cel; tot allò que lligues a la terra quedarà lligat al cel, i tot allò que deslligues a la terra quedarà deslligat al cel.», fent, a aquell que fins eixe moment havia estat un simple pescador de Galilea, el cap visible de la nova església, i amb el pas del temps, convertint-se en el sant patró protector dels treballadors de la mar.

I hui, 29 de juny, dia 180 de l’any, és sant Pere, i la seua popularitat al barri mariner del Grau es manifestarà en l'acolliment que la confraria de pescadors li farà al sant, “pujant-lo” a la barca, passejant-lo amb una processó marítima, dedicant-li la festa grossa, tant grossa que la diada de hui és considerada al nostre poble i des de fa un bon grapat d'anys, festa local, diada en què l'univers de la mar en general i les persones, els pescadors d'ahir i de hui en particular, fidels a la tradició, engarlandaran les barques amb serpentines i banderoles, per honorar el patró, guarnint la peanya i dirigint les seues oracions i vítols implorant la seua protecció.

És veritat que tot evoluciona, i que dir festa al Grau és dir sobretot penyes i bous, però també es veritat que moltes famílies, amb tradició marinera, senten amb devoció la festa, tot i que molts visitants, turistes, de segur miraran de reüll l'espectacle de les barques per la dàrsena, asseguts a les terrasses dels bars i restaurants, mentre la gent de casa, els grauers, participaran a la processó, una de les principals activitats de les festes, declarades d'interés turístic a la nostra Comunitat.

Quan comences a gaudir d'aquesta experiència senzilla, te n'adones que estàs vivint una experiència especial, compartint un moment màgic de la festa amb persones que sense conéixer-les directament et fan sentir valors màgics d'unió amb la mar mediterrània. Si no ho heu experimentant mai, hui, aquesta nit, és un bon moment, feu-ho i  ja em contareu...

Una curiositat: Es sabut que segons la tradició, Sant Pere és considerat patró dels pescadors, però, sabieu també ho és dels coltellers, ferrers de tall, especialitzats a fer armes blanques i ganivets grossos?.  I que és també el protector dels gossos amb ràbia, advocat contra les discòrdies i ajuda a reconciliar les persones enemistades?.  I si no us sembla prou, us diré què també tenen per patró aquest sant els casats dues vegades i els jugadors de cartes. Que us sembla l'impetuós i sincer Simó, el jueu de Galilea?

I ara, per acabar un desig compartit per tots els pescadors, i que de segur demanaran al sant en passar a prop d'ells, “bona pesca i bon preu”, per poder així, continuar millorant pels anys venidors la festa grauera, amb música, bous, focs, diversió, però també emoció i veneració envers el sant, en forma d'ofrena i principalment de processó marítima. Amics dels grau, bones festes tingueu i Visca Sant Pere !!! 

Un fascinant viatge al món arabomusulmà

 El 15 juny 1933, dilluns de la setmana passada van acomplir-se 82 anys, salpava des de Barcelona el Ciutat de Cadis, "Creuer Universitari", una expedició cultural, un viatge d'estudis organitzat i promogut pel ministre d'Instrucció Pública i Belles Arts Fernando de los Rios, que al llarg de mes i mig va conduir per tota la Mediterrània al més selecte de la intel·lectualitat espanyola del moment en un periple amb parades a Tunísia, Alexandria, Yaffa, Herakleion, Rodes, Esmirna, Istanbul, Tessalònica, El Pireu, Siracusa, Palerm, Nàpols, Palma de Mallorca i, finalment, València.

Entre els 192 integrants d'aquesta "ambaixada cultural" de la jove República Espanyola es trobaven docents de prestigi i joves promeses, acabats de llicenciar i doctorands, com Gregorio Marañón i el que ha estat al llarg del curs que ara acaba, protagonista principal en 31 emissions del programa “Viatge Mediterrani” de l'emissora Vox UJI ràdio, el professor castellonenc Francesc Esteve (1907-2001) que, aleshores, estava fent el doctorat a la Universitat de Madrid al costat de l'eminent arqueòleg Hugo Obermaier, mentre preparava les seues oposicions a càtedra que va assolir l'any 1935.

El professor Esteve va recollir en aquesta obra apareguda amb el títol “A l'entorn de les aigües lluminoses: el creuer universitari 1933” i publicada per primera vegada el 1985 per la diputació de Castelló, part de les seues memòries i, sobretot, la seua visió personal d'un món mediterrani en el qual es combinen Orient i Occident, el passat i el present.

De la ma del filòleg i escriptor Manuel Carceller Safont, hem tingut l'oportunitat de gaudir de la narració actualitzada dels 30 capítols d'aquesta obra, a través de 31 emissions, una per setmana, al llarg de 31 setmanes, doncs el capítol 14 dedicat al Caire, titulat “un oasi urbà”, va emetre's partit en dos; des del 3 d'octubre del 2014 i fins el 26 de juny, ahir mateix, fent-nos partíceps d'un viatge memorable i d'una visió personal, humanista cent per cent i en molts moments poètica, que el professor Esteve va enllestir en aquest viatge pel món mediterrani, clàssic i contemporani a la vegada, sintetitzant magistralment tot el que va veure i aportant-nos el seu particular criteri de prehistoriador, aarqueòleg, sociòleg, geògraf, literat i també polític.

I com en altres aventures anteriors, l'amic Manolo Carceller s'ha sabut rodejar i ha sabut involucrar diferents persones en aquest projecte, persones que han “ficat la seua veu” per fer més vivencial la lectura, des de Lola Oliver, Amalia Garrigós, Glòria Castellote, passant per Teresa Violeta, Fàtima Palmer, o el nou regidor d'educació de la nostra ciutat Enric Porcar i l'escriptor, antropòleg i sociòleg, soci d'honor de l'associació d'escriptors en llengua catalana i president d'Acció Cutlrual del PaísValencià, el professor Joan Francesc Mira.

També aquest que açò escriu va tindre l'oportunitat de conèixer una mica més l'obra sent el convidat a la lectura dels capítols 11 i 12, els dedicats fonamentalment al coneixement del primer destí del vaixell, Tunis, i el museu del Bardo, el poble residencial de Sidi Bu Said, les catacombes del Bon Pastor a Susa, o la mesquita de Sidi Okba a Kairuan, així com les impressions del professor Esteve en la recepció rebuda a Susa, organitzada per la colònia francesa , capítols emesos els divendres 12 i 19 de desembre passat, i que, a l'igual que la totalitat de les emissions podeu tornar a escoltar si us ve de gust mitjançant el següent enllaç: Viatge Mediterrani 

 

Com dic al tíol que encapçala el comentari, un fascinant viatge al món arabomusulmà, a terra de moros, del que hem gaudit després de 82 anys, de la ma de l'amic Carceller i gràcies a l'emissora Vox UJI ràdio. Tot un luxe.

Igual que ací

Fa uns pocs dies vaig signar la petició com un acte quasi testimonial, de suport, pensant que no serviria per res, en una campanya promoguda per Avaaz.org, una organització d'àmbit mundial sense ànim de lucre, creada el gener de 2007 per promoure l'activisme en temes com el canvi climàtic, els drets humans, la corrupció, la pobresa i els conflictes. Segons el seu director, president i fundador el canadenc-britànic Rickel Patel, la missió principal de l'organització és tancar la separació que hi ha entre el món que tenim i el que la majoria de la gent desitgem.

Es tractava de signar per recuperar una política energètica al nostre país on no es penalitzen les energies renovables i nétes per protegir els interessos d'una elit dominant, en contra de les necessitats del planeta.

No sembla ser de justícia que es penalitze l'autoconsum d'energia néta, solar, entre els ciutadans d'un país, Espanya, que disposa de moltes hores de sol. No, no deuria de promoure's mai, com s'està fent, una dràstica retallada a les energies renovables i menys encara, basant-se en uns informes que, acaba de demostrar-se, no existien.

Va ser allà per finals de l'any passat quan va aprovar-se pel govern del PP la llei del sector elèctric que introduïa l'anomenat impost al sol, peatge de recolzament, taxa que gravava l'autoconsum instantani d' energia solar, un gravamen tant alt que, en la pràctica, resulta mes a compte usar l'energia de la xarxa que fer us de l'energia neta del sol. Incomprensible però real, ara i ací, al nostre país.

L'impost al sol ha fet que els càlculs no siguen beneficiosos pel productor-consumidor d'energia solar, doncs, tot i pensant que l'autoconsum estalvia el cost de comprar electricitat (13 cèntims d'euro el kw/h) i que podria vendre's l'energia sobrant a uns 11 cèntims el kw/h, el peatge de recolzament a la producció obligats a pagar a les companyies elèctriques, afegit al preu de venda de l'energia sobrant, la meitat del previst inicialment, i l'obligatorietat de donar-se d'alta en un registre oficial, fer declaracions periòdiques a Hisenda i pagar un representant en el mercat elèctric, fan impossible, en el país del sol, fer us d'aquesta energia. Vostés ho entenen? Jo francament no.

I més encara quan llig la notícia que a Califòrnia, l'estat més poblat dels EEUU, en un clima molt semblant al mediterrani, 3600 hores de sol anuals front a les 3200 de Castelló, s'està duent a termini una iniciativa política, no un acte de caritat, per la qual les empreses energètiques contaminants, estan pagant panells solars a les famílies més desfavorides, es a dir, s'està aplicant des del govern un programa públic en el que les empreses paguen, per tona de CO2 emesa a l'atmosfera, destinant-se els diners recaptats a la compra de panells solars pels habitatge més pobres.

Malgrat l'elevat cost que suposa la instal·lació, amb bons programes de recolzament, amb empreses innovadores, amb consumidors involucrats, l'energia solar s'està convertint, en aquell estat americà, en un punt fort, doncs depenent de la zona, arriben a estalviar-se vora 1000 dolars anuals en electricitat per família.

I sembla que el mètode funciona molt be. Mentre les productores d'energia fòssil paguen pels danys que estan fent al planeta, els beneficis van destinats a reparar el medi ambient, doncs l'energia neta, produïda pels panells solars, porta a menors emissions i a una davallada en les factures dels residents.

Fins i tot els polítics més conservadors de l'aquell estat estan a favor d'aquesta iniciativa. Un programa que, ja voldria jo, s'aplicara també ací a Espanya.

Com ho veu senyor Soria? Algun dia no massa llunyà primarem l'autoconsum i recolzarem les instal·lacions solars familiars?, o pel contrari, seguirem enriquint les energètiques? Pensen, pensen Vosté i el senyor Rajoy... les eleccions generals no estan gens lluny.

“El Sol va dir a Sant Bernabè: Més no m'alçaré”

 En aquest precís instant quan estic acabant d'escriure aquest comentari, quan són exactament les 18 hores i 38 minuts, arriba l'estiu astronòmic, que segons els entesos tindrà una durada total de 93 dies i s'acabarà el dia 23 de setembre.

Els esdeveniments més importants d'aquest periode seran la primera lluna plena d'estiu que serà el dia 2 de juliol, u eclipsi parcial de sol, que no serà visible des de Castelló, el 13 de setembre i la pluja d'estels de les Perseides que s'esdevindrà el dia 12 d'agost.

I és que justament avui diumenge és el moment en el qual el sol es troba a més altura sobre l'horitzó, en aquest precís instant, els raigs solars arriben perpendiculars, fan un angle de 90 graus, al tròpic de Càncer, situat a 23,5 graus de latitud nord, una mica per sota de la latitud de les illes Canàries, de manera que, si fa o no fa, els raigs solars en aquests moments, fan un angle de 74 graus a Castelló, i com el sol lluïx amb força en aquests moments, podem comprovar que és el dia quan projectem l'ombra més curta de tot l'any.

Com a conseqüència de la inclinació de l'eix de rotació de la Terra de 23,5 graus respecte del pla definit per la trajectòria d'aquesta al voltant del Sol, els raigs arriben més directament, es a dir, la radiació solar es repartix en una superfície més xicoteta i per tant, escalfa molt més, trobant-nos en el dia en el qual podem cremar-nos la pell amb més facilitat. Aixó no vol dir que siga el dia més calorós, en aquest moment a casa meua ,el termòmetre marca 27'8 graus, de segur que vindran dies al juliol o agost en què hi pujarà més, fins i tot cal recordar que ja al maig vam tenir una potent calorada.

Tanmateix si que és hui el dia més llarg de l'any pel que fa a hores de llum i la nit més curta, que no és la de Sant Joan com tradicionalment es diu. No sé exactament a Castelló quina serà la duració del dia, però puc imaginar-ho observant que “el taco del Sagrat Cor” em diu que hui, el sol ha eixit a les 6,45 hores i es pondrà a les 21,49, en tot el territori espanyol, de manera que la resta em dona un total de 15 hores i 4 minuts de sol de mitjana, però cal tenir en compte que a causa de la inclinació de l'eix de la Terra, a més latitud més d'hora es fa de dia, i més tard es pon el sol. Així a Londres tenen un total de 16 hores i 38 minuts de llum solar, a Hèlsinki de 18 hores i 56 minuts, i a Tromso, gairebé a 70 graus de latitud, i mé al nord encara, al cercle polar àrtic, a 66,5 º de latitud, el sol no es pondrà en tot el dia.

I de la mateixa manera que el proper dimarts, a molts pobles de la mediterrània, celebrarem la revetlla de Sant Joan com a tradició que es remunta a molt abans de la implantació del cristianisme, com a culte a la natura, al sol, a l'allargament del dia, on el foc serà l'element característic, amb creences i supersticions per tots els gustos, també des de fa dècades, és tradició entre els anglesos acudir al monument prehistòric de Stonehenge de més de 5 mil anys d'antiquitat i declarat patrimoni de la humanitat per la Unesco, per celebrar l'arribada de l'estiu i contemplar l sortida del sol en el dia més llarg de l'any.

A partir de demà el sol anirà perdent altura sobre l'horitzó. Els dies es començaran a escurçar a l'hemisferi boreal, i l'aportació d'energia anirà minvant de forma gradual fins al solstici d'hivern, que serà el dia que el sol estarà més baix de tot l'any.

I en aquest racó del temps, com és hui, el dia més llarg de l'any, quan segons el refrany popular, el sol va dir a Sant Bernabè “més no m'alçaré”, donem per arribat l'estiu temps en què “tot el món i tota cuca viu”, temps de vacances, de nous aires, de noves esperances...

El símbol del poder municipal

El passat dissabte tots els ajuntaments del nostre país van ser constituïts d’acord amb els resultats de les eleccions del mes de maig. En tots els actes va haver un moment comú, aquell en el què, una vegada feta l’elecció de l’alcalde o alcadesa, rebia el símbol del poder municipal, la vara de comandament.

D’on ve aquesta tradición de rebre “la vara”? tindrà algun significat més profund a més a més del símbold ‘autoritat?  Doncs bé, si us ve de gust tractarem d’esbrinar-no.

La vara de l'alcalde és avui un mer adorn, un símbol representatiu del poder d'aquest càrrec municipal, però el seu origen va mé enllà del simbòlic del poder, eés un orige pràctic i útil per a l'exercici de les funcions de l'alcalde en seva etapa primitiva.

Cal tenir en compte que en els inicis històrics del càrrec, durant l'alta Edat Mitjana a l'Espanya musulmana, l'alcalde, llavors denominat Al Kadi, paraula provinent de l'àrab, que significa el jutge, era, com indica el seu nom, el jutge, el funcionari públic que dirimia les controvèrsies sorgides entre els ciutadans, i com a jutge del lloc resolia els desencontres dels vilatans residents al territori al seu càrrec.

Aquests litigis, atès que en aquella època versaven gairebé tots sobre qüestions derivades de les límits dels camps i cultius, o sobre la mida i longitud de les servituds de pas, o sobre la invasió de sembres, o sobre les construccions del veí que s’havia excedit en les seves dimensions,  fent necessari  haver de subjectar les decisions a les resultes d'amidaments indiscutibles i precises, llavors en vares, quartes, colzes, pams, peus o llegües, ja que el sistema mètric decimal no s'havia acordat ni adoptat encara en aquella època.

Així, l'alcalde era qui havia de dirimir les controvèrsies, de manera incontestable, fent mesuraments oficials, en vares, usant la seva vara oficial, la dimensió de la qual era respectada perquè venia d'una asseguda tradició i no es discutia, sent acceptada com a mesura homologada i referència inqüestionable. Tots els mesuraments, per dirimir desacords, es feien per, i amb, la vara de l'Al Kadi, que constituïa la unitat mètrica legal i inqüestionable. Per tant la pràctica de portar “la vara” està associada al mecanisme per legitimar i fer visible l’autoritat civil, que contava entre les seues funcions en imposar regles i sancions.

L’us del bastó de comandament per part de l’autoritat civil va convertir-se amb el pas dels anys en una tradició sense cabuda en la legislació nacional, tot i que  tots els alcaldes han de saber  que el bastó és l’emblema de l’autoritat, de manera que una de les errades de protocol més freqüents que veiem en moltes ocasions és el lliurament per part de l’alcalde o alcadessa del seu bastó a qualsevol personatge rellevant, sent aquell un acte de submissió errat i impropi, tot i que pot semblar un gest simpàtic.

Si l’alcalde no ho té clar, per això està el cap de protocol  per recordar que “la vara” és un present de la dignitat democràtica que es té per l’elecció dels ciutadans. Que un alcalde lliure la vara és tant absurd com si un militar es lleve els galons davant el rei  i li’ls donara.

I una curiositat, el President o presidenta de qualsevol Comunitat Autònoma no té com a distintiu el “bastó”, perquè mai ha hagut de dictar justícia. Existeixen això si, uns altres estaments civils o militars que també porten vara de comandament, és el cas dels generals i coronels militars o en el món judicial els jutges i jutges de pau.

Indistintament a la seua composició material, de fusta noble, generalmene cedre del líban, i empunyadura de metall més o menys luxosa, es distingeixen pels colors dels cordons de seda que hi pengen, identificant l’autoritat del seu portador, color or i negre per l’alcalde i negre i or pels tinents d’alcalde.

Històries curioses sobre “la vara” hi ha moltes, des d’aquell alcalde, de qui no diré el nom ni la ciutat per respecte, que va fer col·locar a l’interior del bastó un punyalet per la seua defensa personal, a aquell altres, curt de talla, però no d’astúcia i subtilesa, que al ser rellevat del càrrec, va lliurar “la vara” sense el pom d’or, i al ser preguntat pel seu substitut, va dir-li que l’havia tallada per què era excessivament llarga per la seua estatura, o la vara de Rita Barberà alcaldessa que fou de València, que porta tants anells d’or com vegades ha ocupat l’alcaldia.

Reflexions al voltant d’un element gens senzill, la vara de comandament municipal, petjada tangible en la construcció de la  història política en aquest cas de Castelló, el meu poble.

El streaming, un gran invent.

He de dir que fins fa molts pocs dies no havia escoltat mai aquesta paraula i si l'havia escoltada alguna vegada desconeixia totalment el seu significat i la seua importància en el món actual, dominat per la tecnologia.

Després de les eleccions municipals i autonòmiques del passat 24 de maig, va ser el portaveu dels regidors electes pel partit de Compromís el senyor Nomdedeu qui va fer públic que demanaria a l'alcalde en funcions de l'ajuntament, el senyor Bataller, que facilitara que, el dia de la constitució del nou ajuntament, els castellonencs i tots aquells que així ho desitjaren, tingueren la possibilitat de seguir el ple extraordinari mitjançant la tècnica del streaming.

Segons vaig poder esbrinar, no sóc cap expert informàtic, el streaming, traduït a la nostra llengua com a flux de dades multimèdia, possibilita que un proveïdor, en aquest cas l'ajuntament de Castelló, emeta un flux de dades constant d'arxius multimèdia que rebudes per un usuari final poden ser visualitzades, de manera que captades les dades per mitjà d'una càmera, un codificador digitalitze el contingut i mitjançant una xarxa de distribució, mostre el contingut captat, al costat d'on estiga produïnt-se l'esdeveniment o a milers de quilòmetres.

Ahir vaig veure al web municipal la notícia publicada, el Ple extraordinari de constitució del nou ajuntament es retransmetria per streaming i vet per on, hui també he pogut veure com un mitjà de comunicació, levante emv, transmet també el ple de l'ajuntament de València, de manera que en aquest precís instant, a la vegada que estic escribint aquest comentari, estic veient l'inici de la constitució de l'ajuntament de València, mentre espere que es facen les 12 del migdia en què a través del web municipal castellonenc gaudiré des d'un lloc privilegiat del moment històric en que un govern progressista prendrà el relleu al consistori castellonenc.

I ho estic fent còmodament assegut davant l'ordinador i des de Barcelona, on m'he hagut de traslladar aquest cap de setmana per motius familiars, encara desconcertat per veure, sense entendre massa, com la tècnica em permet contemplar aquest moment historic pel meu País i poble i, abans de canviar “de web”, assistir a les 11 hores i 24 minuts al moment en que Joan Ribó Canut és elegit nou alcalde de Valéncia, a la seua promesa i als inicis del diferents discursos dels portaveus dels partits polítics presents al consistori.

I ara passe a veure el Ple de Castelló. 27 regidors, 5 partits polítics, juraments sobre biblies que van i venen, promeses sobre la ley, promeses per “imperatiu legal”, discursos en valencià i castellà, portaveus incissius, altres clars, segurs, amb discursos polítics, amb propostes per governar per les persones, amb propostes d'estabilitat de govern, pluralitat, projecte d'aconseguir una ciutat extraordinària per viure, govern i oposició, govern transparent i oposició vigilant...

13:05 hores, inici votacions per elegir alcalde. Només dues dones, Amparo Marco i Cristina Gavarda, PSOE i Ciutadans, es disputen l'alcaldia, tot i que “el peix ja està venut”. 13:15 hores: votació finalitzada i escrutini realitzat: Amparo Marco 15 vots (PSOE+COMPROMIS+CSMoviment) Cristina Gavalva 4 vots (CIUTADANS) 8 vots en blanc (PP). Amparo Marco nova alcaldesa de Castelló.

Nova alcaldesa i dos gestos després del jurament: alcaldesa de tots, que ficarà Castelló primer i que governarà per les persones i, oferiment “del bastó” a tots els partits polítics del consistori i sobretot a la gent de Castelló.

I un discurs polític amb especial record a Isabel Ferrer, Amalia Fenollosa, Matilde Salvador i també les de regidores que la ciutat ha tingut al llarg de la democracia. Castelló del passat i sobretot Castelló del futur. 13 hores, 34 minut s'alça la sessió.

Gran invent el streaming !!! Ho he vis com si hagués estat allí, de protagonista, en primera fila. Podrem veure sempre així les sessions dels Plens municipals? M'agradaria i molt...

“Hasta el 40 de mayo...”

 40 de maig (31 de maig + 9 de juny) constituïx una forma popular d'al·ludir al dia d'avui. Refrany complet que fa referència en l'aspecte meteorològic a l'època en què tendeix a desaparéixer el temps hivernal i apropament de l'estiu; també en l'aspecte de la salut ens apropa a la necessitat de previndre els refredats per traure'ns massa prompte la roba. “...no te quites el sayo”, amb la recomanació de romandre abrigat fins estar ben segur que el temps de fred ha desaparegut.

També tot i que molt menys coneguda fa referència no a una data (9 de juny) si no a un lloc “el 40 de mayo”, el darrer dels bordells d'un dels carrers de Madrid del segle XVII, lloc emblemàtic de fama per la bellesa de les seues senyoretes, de manera que l'expressió “hasta el 40 de mayo no te quites el sayo”, era una forma d'advertir sobretot als forasters que no havien de parar-se als primers bordells del carrer, si més no arribar al final, on ja podrien traure's “el sayo”, la roba, i gaudir de la companyia d'aquelles senyoretes que acontentaven.

He rebuscat fins i tot en el departament de Filologia romànica de la universitat de Barcelona i malgrat que he trobat traduccions directes en gallec “Ata o corenta de maio, non te quites o saio”, aragonés “Basta'l cuarenta de mayo no te sa ques el sayo, y si beis que ba plever, torna-lo a meter”, asturià “Hasta'l cuarenta de Mayu non te quites el sayu” i diferents versions en castellà “Hasta el cuarenta de mayo no te quites el sayo...”, y si el tiempo es importuno, hasta el cuarenta de junio”, o “ ...y si junio es ruin hasta su fin” o també “...y si vuelve a llover vuélvetelo a poner”, no he trobat cap equivalència en català, la qual cosa em fa pensar que, tal vegada, ací a la Mediterrània, siga on menys cert puga considerar-se la vessant meteorològica del refrany, doncs des d'aproximadament mitjans de maig, quasi sempre fa molt bon temps, amb un estiu avançat.

I hui 40 de maig una notícia ha corregut com la pólvora pels mitjans de comunicació locals i xarxes socials, per primera vegada en la història, agents de la unitat central operativa de la guàrdia civil s'han personat a l'ajuntament de Castelló amb l'objectiu de demanar documentació relativa als contractes subscrits pel consistori amb una empresa, “Madiva Editorial y Publicidad S.L.” amb qui sembla ser el consistori va arribar a subscriure un contracte de publicitat institucional, empresa relacionada amb un dels empresaris detinguts en l'anomenada Operació Púnica i que a hores d'ara ja ha provocat la caiguda de l'exsecretari general del PP de Madrid, sis alcaldes i el president de la diputació de Lleó entre d'altres dirigents del Partit Popular per un frau de més de 500 milions d'euros.

Tot i que l'ajuntament ha aclarit en un comunicat que la presència de la Guàrdia Civil obeïx a les investigacions ques'estan duent a termini a l'Audiència Nacional i que el pagament de dues factures de més de 3.000 euros va ser paralitzat en el mateix moment en què el propietari de Madiva Editorial, Alejandro de Pedro, va ser detingut i, a hores d'ara, el pagament d'ambdues factures resta suspés, és veritat que ni de manera pública ni tampoc al web municipal, l'alcalde en funcions, els senyor Bataller, ha volgut fer declaracions sobre la documentació sol·licitada i quina documentació finalment s'han emportat els agents.

I és que el web municipal està “sota mínims” i en “compas d'espera”. Només cal pegar-li una ulladeta a la seua pàgina principal “noticies”, per comprovar com des del passat dia 24 de maig, dia electoral, i transcorregudes més de dues setmanes, només 7 noticies, han merescut ocupar els titulars, quan els 14 dies abans, entre el 10 i el 24 de maig, van ser 36 les noticies que “destacaven” al nostre poble, algunes tant curioses com aquella feta pública el 18 de maig en què es comunicava al veïnat que “l’Ajuntament de Castelló, al llarg d’este mandat s’ha actuat en el manteniment de prop de 1.700 quilòmetres de camins rurals i uns 500 quilòmetres de séquies”.

Ara, hui, l'arribada de la Guàrdia Civil al consistori per reclamar informació no ha estat mereixedora ni tant sols d'una roda de premsa, ni la presència de l'alcalde davant el veïnat, limitant-se a un comunicat que, tampoc ha merescut ser considerat noticia rellevant per ser “penjat” al web.

Ganes tinc que arribe el 45 de maig, a veure si l'esperat canvi comence a donar els seus fruits i, aleshores, puguem traure'ns del damunt “el sayo” del llarg hivern, que ací, al nostre poble, políticament parlant ha durat massa.

No estarem perdent el nord?

Diu el refranyer català que perdre el nord és perdre l'orientació, deixar de veure clar el que cal fer, perdre el senderi, l'esperit crític, enterbolir la percepció de les coses, no saber ben bé on vas, estar desorientat i perdut en qualsevol assumpte.

I aquesta sensació crec és la que envolta en aquests moments el govern del nostre país Espanya, o al menys és el que m'ha donat a pensar quan, hui mateixa, he llegit la notícia: “xiular l'himne nacional, ensenya d'identitat del País és violència que cal castigar, les curses de braus a la plaça és cultura" que cal defendre.

Sembla que el govern nacional del Partit Popular considera que comportaments com la xiulada de la final de copa a l'himne mai han de considerar-se propis d'un país on impera i regeix la llibertat d'expressió i per tant cal aplicar un càstig, mentre que el món del brau, “las corridas” són “la morada vital hispánica” o “espectáculo nacional y símbolo del vivir como riesgo absoluto frente a un destino amenazador, un rito solemne en el que autentico hispano, sin saberlo, rinde culto a la esencia de su forma de vida.", i com a conseqüència cal defensar, mai millor dit “a capa i espasa”.

Amb aquestes premises no és d'estranyar doncs que, d'una banda les corregudes de braus, hagen tornat a televisió espanyola aquest cap de setmana passat, concretament el diumenge 31 a les 18:00 hores i pel primer canal, després de més d'any i mig sense retransmitir-ne cap ni una d'acord amb el manual d'estil de l'any 2006 modificat el 2012 que eliminava la referència dels braus i les corregudes, dins la secció de violència amb animals, i per altra banda, tampoc ens hauria de resultar estrany que la comissió antivolència del futbol nacional haja decidit sancionar als dos clubs participants en aquella final, al Barcelona i a l'Atletic de Bilbao, amb un any de suspensió i per tant llevant-los la possibilitat de competir en aquesta copa la temporada vinent.

Pensem un moment, no s'haurà perdut el nord? Voleu dir que tot allò que es fa amb el bou en “la corrida” no constituïx violència animal? I més encara, voleu pensar que la convivència democràtica dels espanyols està en perill per aquest acte contra el símbol de l'himne? De veres va constituir la xiulada un “incident d'extrema gravetat”? Jo, que ni soc gran aficionat ni als bous ni al futbol, realment no ho entenc... No estarà pixant-se fora del test?

És posible que el partit Popular, el que governa el País amb majoria absoluta, el liderat pel senyor Mariano Rajoy, pense que la retransmisió d'una correguda de bous siga bo per la tauromàquia, no ho dubte, però malgrat que un informe dels serveis jurídics de la pròpia Televisió Espanyola afirme que “las corridas” poden emitir-se en horari infantil sense vulnerar cap norma, no crec siga ni gratificant, ni tampoc educatiu, doncs contravé la recomanació del Comité de Dets de l'Infant de les Nacions Unides, saltant-se també el codi d'autoregulació de continguts televisius per a l'infància, organismes i institucions supra-nacionals que veuen en l'espectacle taurí no tant sols maltracte animal sinó, a més a més és el mitja natural per educar en l'engany i la burla, en la supremacia de l'individu.

Ara resulta que el PP no ha parat fins que ha tornat a colocar els bous a la cadena pública però recolza una sanció exemplar pels clubs implicats en la final, prohibint-los jugar la copa la propera temporada.

Així ens va pel món, on el futbol, els bous i la crisi són, malauradament en aquest segle XXI, també la imatge actual del País,emblemes de la marca Espanya més enllà de les nostres fronteres, i vet per on també en aquesta imatge, possiblement, o no, estarem perdent el nord. Ahi senyor !!!

Ara...... Haro

 No sóc “hincha”, “forofo” del futbol, tinc les meues predileccions però sense arribar a idolatrar cap equip. Tot i això reconec que a la vesprada d'ahir vaig passar vora 3 hores, des de les 6 fins a les 9, apegat al transistor, escoltant i contagiant-me del patiment, que va suposar la desfeta del Club Esportiu Castelló front el Linares C.F. I que va suposar el “no ascens” de l'equip a la segona categoria B del futbol nacional, que dit siga de passada, va perdre l'equip la temporada passada, no als camps sinó als despatxos.

Però per allò d'haver acabat la temporada primer del grup, sembla que el club esportiu Castelló, pot disposar d'una segona oportunitat. Si el Linares va aconseguir pujar de categoria en véncer l'eliminatòria al Castelló, ara els albinegres, tenen l'oportunitat de refer-se de la derrota i aconseguir el desitjat ascens. Per això cal eliminar dos equips, primer un, i després l'altre, en quatre partits que seran, ara sí, decissius.

I quins són aquests equips que s'han de mesurar amb el Castelló? De moment, fa poques hores, que n'hem conegut un, el Haro, per conéixer l'altre cal desfer-se d'aquest primer.

La sort ha volgut que el primer enfrontament siga amb el Haro Deportivo, un club amb història, centenari, degà dels equips de la Rioja, que porta una equipació molt semblant a la del Castelló i que juga en un estadi municipal de gespa artificial i amb capacitat per 4300 espectadors que respon al sonor nom de “El mazo”.

No conec Haro, he estat a la Rioja i passat per Haro, però no. no el conec, tot i ser una ciutat especialment destacable per la seua activitat econòmica centrada en la viticultura i l'elaboració de vins dins la denominació d'orige qualificada Rioja, tot i ser un poble ple de bodegues, on la ruta del vi és el seu principal al·licient turístic, és això, un poble d'onze o dotze mil habitants a tot estirar...

Tanmateix no hi ha que fiar-se, el Haro Deportivo té experiència en això dels play-off, ja la temporada passada va jugar per pujar, i l'anterior i l'altra.... i ara, en aquest play ve d'eliminar als penals al Caudal Deportivo de Mieres, després d'un doble 0-0.

Dos clubs centenaris, dos clubs amb una equipació quasi idèntica, però amb una gran diferència de ciutats, un poble i una capital, i també d'estadi, gespa natural front artificial, i més del triple de capacitat, 14.500 front a 4.500, però no oblidem que d'entrada jugaran el mateix nombre de jugadors i que guanyarà aquell que aconseguisca “colar la piloteta” al menys una vegada més que l'altre.

I què dir de les aficions? Sembla que en això hi ha empat, totes dues molt cridaneres i il·lusionades. Esperem un bon resultat a Haro i després a rematar-ho en un camp ple a Castàlia, per això fa falta entrega dels jugadors i preus assequibles.

Senyor Cruz, president del Consell del Club, veja vosté a l web del club rival HARO-WEB els preus que van ficar-se per presenciar el partit de la primera fase del play-off “12€ no socios, 8€ socios, 3€ juvenil de 14 a 17 años y niños gratis” i prenga nota si vol que Castàlia es veja de gom a gom. Ànim i sort, ara, el diumenge, Haro.