S'acaba l'any (II)

 Si ahir repassàvem algunes notícies municipals del primer semestre hui farem el mateix amb la segona part d'aquest 2019 que en poques hores ens dirà adéu.

Juliol. L'alcaldessa de Castelló, Amparo Marco, va demanar públicament al Govern Central l'ampliació de la desembocadura del Riu Sec, i que aquesta acció es portara a termini com més aviat millor, per ser, a més d'una solució que permetria augmentar la capacitat de desaigüe del cabdal del riu en moments de gota freda, una empenta pel turisme, permetent les activitats aquàtiques. Algú sap alguna cosa de com estan aquestes negociacions? Jo, no.

Agost. Des de la regidoria d'Esports va fer-se públic la intenció de construir el primer Parc Ciclista-Ciutat de la Bicicleta a Castelló. Més encara, aquesta infraestructura que s'ha d'ubicar entre els carrers Grècia i la carretera de Ribesalbes, a tocar del CEU, a la ciutat del Transport, que ha de ser una instal·lació oberta i estar connectada amb la ciutat mitjançant un carril bici, semblava que en aquell mes entrava en fase de licitació. Han passat 4 mesos i crec, que mai s'ha tornat a saber-se'n res. O no?

Setembre. El tripartit que governa l'ajuntament va fer públic el compromís d'impulsar quatre projectes per revitalitzar el Grau: un nou poliesportiu a tocar de l'IES M. Peris, una Guarderia infantil, un ecoparc i la implantació de la FP Marítim-pesquera. D'altra banda, la regidoria de Mobilitat sostenible, el senyor Jorge Ribes, va llançar la possibilitat d'instal·lar un servei de lloguer de patinets elèctrics per la ciutat, com es fa en altres molts llocs. Saben vostés alguna cosa dels projectes del Grau o del lloguer de patinets?

Octubre. Va fer-se públic en aquell mes, per a recuperar els horts abandonats al voltant de la ciutat i fer-los rendibles mitjançant el conreu de productes ecològics, des de la regidoria de transició ecològica va iniciar-se els treballs per constituir el primer parc agrari de Castelló. A hores d'ara no he tornat a sentir parlar, supose que el regidor, el senyor Navarro, estarà a sobre el tema, però el veïnat...

Novembre. Uns nous projectes va anunciar-se: la rehabilitació energètica i d'accessibilitat de l'edifici municipal ubicat entre els carrers Huesca i Martínez de Tena i millores d'accessibilitat, zones verdes i espais públics dels voltants del CEIP Castàlia, així com una millora del pla d'eficiència energètica consistent en el canvi a tecnologia led dels llums dels carrers de la ciutat. És veritat que fa poc de temps d'aquests anuncis i que, tal vegada, la burocràcia administrativa faça que encara no hi haja avanços. Donarem en aquest cas un vot de confiança, i restarem a l'espera...

Desembre. També caldrà estar a l'espera per veure com evoluciona l'Ent creat, fa pocs dies, per recollir i tractar de donar solució a les inquietuds i problemes dels llauradors, l'anomenat Consell Agrari Municipal, que haurà de compaginar el sector agrari tradicional amb l'agroecologia moderna. S'ha anunciat que començarà a treballar a partir del gener...

Aquestes són algunes de les moltes propostes, idees, accions que des de l'ajuntament s'han publicitat per fer la ciutat més habitable, sostenible i humana. En algunes d'elles, estic convençut, s'està treballant, tal vegada en totes, però en aquest senzill balanç crec no està de més recordar-ho.... Fins a l'any que ve!

S'acaba l'any (I)...

S'acaba l'any i és hora de fer balanç de la feina feta. Enguany al blog he publicat amb aquest i el que complementari de demà 130 posts, i fins ara en són més de 176.000 els visitants que s'han interessat pel ventall de temes que he publicat. Encare el 2020 amb el repte de seguir compartint, aprenent, coneixent, reflexionant i volent tenir la capacitat de sorprendre'm en descobrir activitats, projectes, idees o realitats.

Per això en aquest doble balanç em fixaré en dotze notícies locals aparegudes en els dotze mesos d'aquest any i reflexionaré sobre la seua evolució, deixant oberta també la possibilitat que vosaltres digueu la vostra. Avui ho farem de la primera part de l'any, demà de la segona.

Gener. Va anunciar-se un procés de participació veïnal de persones grans per exposar, segons les seues necessitats, com havia de ser la rehabilitació integral que s'anunciava per la Casa de la Cultura del carrer d'Antoni Maura, que havia d'iniciar les obres el segon semestre de l'any. Presentades més de 100 propostes, algú sap que ha passat? Tot sembla seguir igual, de la mateixa manera que el gran rebombori que des del partit Ciutadans va fer-se en afirmar que abans d'adjudicar la plaça de director de la banda municipal ja es coneixia el nom del guanyador i que Ciutadans ho havia ficat en un sobre custodiat per un notari, una vegada conegut que Marcel Ortega era el nou director, mai va saber-se'n res d'aquell sobre, fent seu i per al seu profit allò de "l'embolica que fa fort".

Febrer. Va publicar-se amb grans titulars, l'ajuntament tenia previst licitar abans del mes de maig la reforma de l'edifici de Borrull, el dels antics jutjats per convertir-lo en seu dels serveis socials i atenció ciutadana. Hui encara estem esperant el projecte definitiu i el pressupost de l'obra, i seguim preguntant-nos: l'inici per a quan? També en aquest mes va anunciar-se la ruta aèria Castelló-Madrid que havia de ser considerada com una OSP, Obligació de Servei Públic, que no s'havia ficat en funcionament per deficiències en la documentació; deuen ser grans les deficiències perquè a hores d'ara encara estem esperant...

Març. A voltes amb la creu del Ribalta. En sessió plenària municipal és aprovada una partida de 80.000 euros destinada a la seua retirada. Amb aquesta dotació econòmica semblava que el projecte de trasllat arribava al seu final. Ara, 9 mesos després, podem comprovar que, per alegria d'uns i tristor d'uns altres, la Creu segueix al mateix lloc. Per quant de temps més? El futur és incert i totalment imprevisible...

Abril. Calia eixir a buscar relacions i inversions a l'estranger i el Japó va ser el país elegit. L'Ajuntament, la Cambra de Comerç, la Universitat, el teixit empresarial, tots van desplaçar-se al Japó, encapçalats per l'alcaldessa, per defensar el nostre potencial econòmic. Heu notat algun canvi? És possible que hi haja hagut un impuls en els darrers mesos a l'economia local, fruit d'aquest viatge, fins i tot és possible que s'hagen generat alguns llocs de treball a la ciutat, però, voleu dir que com a veïns hem notat algun canvi en els darrers mesos fruits d'aquella excursió?

Maig. Després d'haver-se aprovat sense debat, en solitari i per unanimitat, la proposta del Pla General Estructural de la nostra ciutat els primers dies d'aquell mes, amb la protesta i abandonament dels escons dels 12 regidors del PP i Ciutadans, semblava que el Pla General hauria de ser, d'una banda el tret de sortida per millorar la ciutat i, d'altra el gran fracàs per la quantitat de pleits que els veïns obriríem contra el mateix. Han passat uns mesos i que podem dir? Ni una cosa, ni l'altra, tal vegada estarà dormint el somni dels justos?

Juny. Acabem aquesta primera part amb una reflexió sobre una notícia curiosa. L'ajuntament va publicar en aquell mes i al BOP les bases per accedir a unes ajudes municipals per la compra de bicicletes elèctriques. Unes ajudes que podien sol·licitar-se entre l'1 de gener i el 31 d'agost d'aquest 2019. Coneixeu algú que s'haja beneficiat d'aquestes?. Jo he preguntat entre amics i coneguts i ningú coneix ningú, rar, em sembla molt rar...

Demà, si voleu, hi haurà més, la segona part...

Calendari.

 Va ser per molts anys un dels elements que mai faltava penjat al clau de la cuina. En arribar aquestes dades la Caixa Rural Sant Isidre de Castelló el repartia, de manera personal, fent-lo arribar a casa de tots els socis, juntament amb el complementari "Taco" del Cor de Jesús.

Era aquell calendari de fulles mensuals, que amb una imatge costumista i amb l'encapçalament "Unos por otros y Dios por todos", lema de l'antic gremi de llauradors cofundat el 1896 pel recordat Antonio Vicent Dolz, el Pare Vicent, s'encarregava de recordar-nos que el temps, la vida, passa de pressa.

Recorde que l'arribada del calendari a casa i la posterior enganxada del taco "amb farinetes" a sota de la imatge i per damunt de les diferents fulles mensuals que s'anirien arrancant a mesura que passaven els dies, constituïa tot un esdeveniment. Amb el pas dels anys, primer el calendari va perdre el "taco", després va deixar de rebre's a casa i calia passar per les oficines a recollir-lo, per finalment amb allò de les transformacions i fusions bancàries, va desaparèixer.

Va haver-hi una època en què sobretot les entitats bancàries, caixes i bancs, editaven i lliuraven a clients i amics, de la mateixa manera que ho seguien fent algunes empreses privades, tallers, comercials, bars, restaurants, fabriques..., calendaris grans, de fulles, dels anomenats de paret, per a després, pujar-se'n a la moda dels calendaris de butxaca, xicotets, d'una mida general de 5 x 10 cm aproximadament,, usats també per a la promoció dels negocis o les empreses al qual pertanyia i destacant-se les dates importants del país que l'editava i que va despertar entre alguns la "calendofilia" o col·leccionisme d'aquests objectes.

Amb l'arribada de la tecnologia, primer van ser els rellotges digitals de polsera, que marcaven els dies, després els rellotges-calendari digitals de sobretaula, fins a arribar als calendaris en els telèfons mòbils, juntament amb la crisi econòmica que va afectar moltes empreses, va suposar que malgrat ser molts els beneficis que els calendaris podien arribar a donar a les empreses en ser unes grans ferramentes publicitàries, per la seua durabilitat i utilitat, bancs, empreses i comerços en molts casos, reduïren la seua publicació o simplement deixaren d'editar-los.

Per això, que ara, en els darrers anys, una entitat bancària, Ruralnostra, transformació de l'antiga caixa rural de Betxí, que des de fa un temps manté oficina a la nostra ciutat, seguisca editant i lliurant un calendari de paret, que a més a més d'estar imprés amb paper 100% reciclat, cada any, estiga dedicat a un tema curiós o d'actualitat, així per citar només alguns dels darrers, el 2017 va dedicar-se a les receptes de cuina tradicionals valencianes, abans va haver-n'hi un dedicat als jocs tradicionals i el d'aquest 2020, que tot just començarà demà passat, ens recorda la necessitat de reciclar, tenir cura de la natura respectant la fauna i la flora, controlar el consum d'energia o comprar amb el cap, és de molt agrair.

És veritat que altres caixes rurals, cas de l'Alcora o Vila-Real, també editen calendaris que donen a conéixer aspectes importants o curiosos de les seues localitats, però tenen la particularitat que malgrat en algun cas fer-ho de manera altruista, publicitària, en altres ho fan amb "beneficis solidaris", és a dir recaptant uns diners per la seua venda.

Malgrat que el calendari haja perdut el seu ús originari, religiós i agrícola, per recordar festivitats o indicar el temps de la sembra o la collita, no vull resistir-me a la seua desaparició i jo, d'una banda seguisc comprant el "taco" i d'altra tinc el de ruralnostra que, de forma visual, em mostren el fet concret del pas del temps i, a més em recorden que aquell, el temps, l'he de fer servir per a transformar-lo en alguna cosa específica, visible i útil.

Feu vosaltres el mateix i per molts anys que puguem seguint gaudint d'aquesta ferramenta, fins i tot per "programar" les vacances!

Els innocents: enganyifes per un dia.

El 28 de desembre és la festivitat dels Sants Innocents. Segons l'Evangeli assabentat Herodes del naixement de Jesús, la seua còlera es va transformar en gelosia assassina per evitar que un nen dels que acabaven de néixer a Betlem li disputés el regne en el futur: per això va ordenar matar tots els nens de menys de 2 anys nascuts a Betlem i els voltants.

Jesús no va estar entre els nens morts perquè un àngel es va aparéixer en somnis a Josep per ordenar-li que s'aixequés i agafés el nen i la mare i fugís a Egipte. Històricament, el relat d'aquella barbàrie no se sosté i això dels Innocents pertany a la mitologia, no a la història. Aquest succés es coneix com la matança dels innocents.

Però, ¿per què és costum fer bromes? La teoria més estesa és que té a veure amb els artificis que suposadament van utilitzar molts pares de Betlem per evitar que mataren els seus fills durant l'esmentada matança.

Un dels costums del dia dels Sants Innocents és fer tota mena d'innocentades a amics, familiars i coneguts, així com cometre tota classe d'entremaliadures a l'espai públic. Aquests actes sense malícia -que un dia qualsevol serien condemnats- són socialment admesos aquest dia amb el convenciment de què es tracta d'un moment d'excepcionalitat.

Les principals activitats que perviuen dins el costumari d'aquell dia giren el voltant de la subversió i les bromes, genèricament anomenades 'innocentades', i poden ser classificades en tres grans grups:

Les llufes. Una de les principals activitats dels més joves és l'acció de penjar o posar la llufa a algú en senyal de burla. La llufa és un tros de paper o drap amb silueta humana que s'enganxa a l'esquena de qualsevol persona incauta sense que se n'adone. Antigament les llufes eren fulles de col o enciam que els més joves recollien al mercat i que intentaven enganxar a les faldilles de les dones. Costum que amb el pas dels anys, estareu d'acord amb mi, s'ha anat perdent de manera ràpida i, a hores d'ara, és difícil, quasi impossible, veure algú pel carrer amb una llufa penjada a l'esquena. Ja em direu si en veieu alguna hui.

Les bromes generalitzades. Una altra de les característiques de la festa dels innocents en molts indrets és la realització de gamberrades i bromes més o menys agosarades com trucades telefòniques absurdes o de mal gust, o llançament de bombes fètides en cinemes o a l'interior dels transports públics. Les bromes més simpàtiques es fan a determinades persones amigues o familiars que s'ho han guanyat durant l'any i que les accepten de bon grat quan es miren el calendari. En aquest cas la broma si que s'està estenent per tot arreu cada any més, tal vegada per la popularitat de "l'innocent", i les bromes gastades i visualitzades a través de diferents programes de televisió.

I el tercer grup i no menys important és la publicació de notícies falses als mitjans de comunicació: premsa, ràdio, televisió i darrerament mitjans digitals de segur hui publicaran titulars que deixaran a més d'un amb la boca oberta. Informacions divertides que, encara que no agraden a tothom, seran desmentides poc després, al mateix mitjà. Tal vegada a hores d'ara ja n'hàgeu descobert alguna o, el que és pitjor us l'heu engolida fins al fons.

Us deixe aquella que fa uns anys va impactar-me molt i, confesse, quasi vaig estar a punt de creure: el llançament per part de Samsung de les Gear Dreams, unes ulleres capaces d'enregistrar els nostres somnis i després poder veure'ls. Imaginació, si senyor!

Aprofiteu el dia i feu alguna broma als vostres amics, familiars o companys, però sempre sense cap malicia ni mala intenció. Encara hi sou a temps...

Avui és Nadal cavallers!

D'antuvi hui era un dia en què, en general, com que el veïnat havia anat a la Missa del Gall, s'aixecava tard. Per aquest motiu s'acostumava a no esmorzar i tenir "ben estirades les dents" per a l'hora de dinar. Era el moment d'anar a desitjar un bon Nadal a parents, amics i coneguts, per després anar a dinar. Ara, amb allò dels “wassaphs”, el “facebook” i altres eines informàtiques, sembla que el costum s'ha perdut bastant, jo diria que quasi del tot.

Per descomptat que la nota més sobresortint de la jornada era l'abundós dinar, constituint l'àpat familiar per excel·lència, el que reunia a la taula paterna els fills absents; per això es deia que "per Nadal, cada ovella al seu corral". El dinar de Nadal era el més seriós de l'any, i el plat més tradicional era el "putxero i les pilotes de carn".

Tal vegada per la necessitat de calfar l'estómac en les fredes jornades d'hivern, els valencians per molts anys vam ser fidels a l'olla com el plat fort del Dia de Nadal. Té origen en les famílies de llauradors que bullien les restes de la collita i altres aliments que arreplegaven del rebost: porc, corder i gallina són la base del brou, acompanyades de carlota, naps, xirivia, creïlles i cigrons.

Després d'acabar amb el primer plat de sopa calenta, els comensals esperaven sempre la tradicional pilota, mescla de carn de corder i porc, pa mullat en aigua, ous, pinyons i ratlladura de llimó.

Les pilotes de Nadal, constitueixen una tradició a Castelló i província durant aquestes festes i malgrat que poden semblar senzilles de preparar requereixen una sèrie de preparatius que, normalment, es duen a terme diversos dies abans.

El rostit tradicional de Nadal era d'au, normalment pollastre, farcit amb prunes i pinyons; d'aquí la cançó Ara ve Nadal, matarem el gall. I si no era una au, potser seria un conill, o el que hi hagués al corral.

El dinar era guarnit a cada casa amb tots els additaments que es podia permetre: entreteniments diversos, assortiments de fruites, i, si els semblava que no n'hi havia prou, hi afegien algun altre plat de circumstàncies. La naturalesa del menjar depenia de la situació econòmica de cada família, però en general s'acomplia l'aforisme de "posar l'olla gran dins la menuda".

La gent deixava la taula molt tard, i una gran majoria no se n'aixecava fins ben entrat el vespre. Molta gent no sortia de casa, ni tan sols a la nit, i passaven la vetllada divertint-se amb jocs de sobretaula i entreteniment casolans.

Avui dia preparar una bona olla està a l'abast de gairebé tothom, però antigament no era així. Aquests plats es reservaven per a les ocasions més especials, quan la família al complet es reunia al voltant de la taula.

A la província de Castelló per Nadal a més de l'Olla de Nadal, la Paella amb les pilotes forma part del costumari de menjars típics. La paella és la clàssica de pollastre i conill però afegint-li les pilotes de Nadal juntament amb l'arròs.

La vigília de la Festa.

Que el Nadal és una de les tradicions més antigues del nostre poble, ningú no ho dubta, com tampoc no hauríem de dubtar dels seus orígens que es remunten a la prehistòria i no són pas netament cristians, sinó que, com en tantes altres tradicions, la celebració religió-cristiana representa una adaptació de la festa pagana al pensament religiós de l'època.

Així, doncs, no és un fet casual que el Nadal se celebre mig any exactament després de Sant Joan, ja que si Sant Joan és la celebració del solstici d'estiu, el Nadal és la celebració del solstici d'hivern.

El Nadal, per tradició cristiana, ve precedit per l'Advent, què marca l'inici de l'any litúrgic. Fa referència al naixement del nen Jesús, cristianització de la festa pagana dedicada al naixement del Sol, "Dies Natalis Solis Invictis.

Nadal o Pasqües, com encara s'anomena aquest període en alguns llocs, és un cicle festiu complet que comença cap al 22 de desembre i acaba l'endemà de Reis, el 7 de gener. Per Nadal es fan, sobretot, festes i trobades en l'àmbit de la família i les amistats, però hi predominen uns costums i rituals que no varien gaire d'una llar a una altra.

La festa a les nostres terres, comença pròpiament la vigília. Durant tot el dia d'avui es nota una gran activitat: els mercats, i les botigues presenten, més que mai, tota mena de queviures i begudes. La gent es felicitem mútuament, i els uns als altres és desitgem bones festes.

Aquesta nit del 24 de desembre o Nit de Nadal és el clímax de la festa. Des d'antuvi les famílies es reunien i encara ho continuem fent per, celebrar un sopar en el qual era habitual el titot, el capó o la gallina, segons la posició social i, per a postres gran profusió de dolços, torrons, pastissets de moniato , nous, castanyes, figues seques, panses. Una gran celebració de cohesió i retrobament.

Celebrada aquesta primera part de la festa, als nens més petits se'ls portava a dormir, i la resta de la família se n'anava a la Missa del Gall, cerimònia de vigília religiosa nocturna "ad galli cantus", referint-se al moment en què comença el nou dia i que, segons les antigues tradicions romanes, aquest començava a la mitjanit en el cant del gall.

Acabada la celebració i com a senyal d'alegria pel naixement, s'eixia al carrer a fer sonar carraques, panderos, simbombes i platerets. Cansats i satisfets es tornava a casa i es feia el ressopó, amb coques, mistela i cava, de manera que la gent se n'anava a dormir ben entrada la matinada i d'ací la dita: "A la Nit de Nadal sols es posa mitja cama al llit".

En aquelles cases que disposaven de llar de foc, moltes en un poble com Castelló, aquest es deixava encés i, sovint s'apropava una cadira ben prop del caliu, perquè la Mare de Déu tinguera on asseure's per escalfar les robetes del Nen si es dignava honorar la llar amb la seua visita.

Un altre costum era posar aquesta nit en un lloc principal de la casa, generalment damunt la calaixera, un bressolet amb un llit de palla o flocs, on somreia una quasi nua figura del Nen Jesús, i s'acabava la nit amb els cants de nadales, cançons tradicionals que fan referència a Nadal o a l'hivern en general.

Altres temps que, en alguns casos, cada vegada més pocs, es neguen a desaparéixer. Bon Nadal amics!

El mercat del dilluns de Nadal

 El conegut i popular "Mercat del Dilluns" és un mercat amb molta tradició en la ciutat. Es tracta d'un gran mercat ambulant que se celebra cada dilluns en el recinte de fires i mercats. En l'actualitat en ell es pot trobar pràcticament de tot, des de fruites i hortalisses de collita pròpia, fins a roba i calçat de marca a preus de fàbrica. Venedors i compradors de tota la província i part de la comunitat, s'acosten els dilluns a Castelló.

És un tipus de basar que lloga espai per a les persones que volen vendre o intercanviar mercaderies que van des d'articles de baixa qualitat a negociar el preu dels articles de més alta qualitat o fins i tot de segona mà.

Per als castellonencs anar "al dilluns" és com un costum, sempre van a la mateixa hora, amb el mateix mitjà de transport i coneixen perfectament els productes que s'ofereixen en cada parada. El que distingeix a uns i als altres és la freqüència. N'hi ha que són assidus i no es perden l'oportunitat de visitar el Mercat de dilluns cada setmana. Altres solen anar un cop al mes o de manera esporàdica. En tot cas, fer una volta pel Mercat, almenys dues o tres vegades a l'any, és gairebé una obligació, encara que la clientela també realitze les seues compres regulars en altres establiments de la ciutat.

Aquest mercat si bé la primera documentació escrita és del segle XIX, "en temps del rei Amadeu I de Savoia", cal recordar que la celebració de mercats i les fires són privilegis reals que es concedien a l'Edat Mitjana, ha anat transformant-se amb el pas del temps, i no tan sols la transformació a fet que canviara d'ubicació, des de la plaça Major fins al recinte firal, passant per la plaça del Rei i el parc de l’Oest,  si més no també les parades han anat evolucionant amb el pas dels anys.

Regit el seu funcionament per un reglament intern i una ordenança municipal, les seues 650 parades de venda de fruita, verdura, roba, sabates, embotits i un llarg inventari de productes, l'omplen de vida, color i converses i suposen l'excusa ideal per fer la compra, sobretot en dies com avui, dilluns de la setmana de Nadal.

En dies com hui, és difícil no trobar el que es busca i és gairebé impossible tornar a casa amb les mans buides. I malgrat que ha desaparegut pràcticament del mercat de la setmana del Nadal, els productes estrella d'antuvi, els animals vius: gallines, pollastres, titos i conills, encara en aquestes dades nadalenques, el mercat bull més que mai, i sembla tenir un gran poder d'atracció per als veïns de Castelló, i no només per a nosaltres, sinó també als forasters que vénen a descobrir el que el mercat pot oferir, el tot en una atmosfera agradable.

I és que més de 30.000 metres quadrats a cobert, donen per molt; una volta pel mercat per contemplar els productes, per comprar, i de passada conversar amb els venedors, és una autèntica immersió en la vida quotidiana de Castelló i l'ocasió perfecta per a passar una estona molt agradable. Punt de confluència de propis i de curiosos de tota mena, el senten com una font d'agradables sensacions que sempre deixen bon gust de boca.

Els meus desitjos més fervorosos perquè el Mercat del Dilluns de Castelló, seguisca acudint setmana a setmana a la seua cita, i reste per molts anys més en la memòria i el record d'altres mercats i en l'evolució urbana de la capital, malgrat que cada setmana, cada any, siguen menys els espais ocupats pels llauradors i artesans venedors dels seus propis productes, augmentant el nombre de parades de comerciants que, amb crits estridents: "Tres bragas, cinco euros", tracten d'atraure l'atenció dels possibles compradors.

La felicitat no està dins un bombo.

Hui és el dia de la loteria, ve, en realitat hui és un dia més de sorteig, concretament el sorteig darrer de l'any i el que fa 25 del segon semestre, però sens dubte el més popular dels que se celebren al nostre país, el del 22 de desembre, el que marca l'inici de les festes nadalenques i congrega milions d'espanyols davant el televisor, la ràdio o Internet per seguir l'extracció de les boles, el de la canturel·la dels nens de Sant Ildefons cantant els premis, el de les celebracions dels afortunats ...

Tot i que les possibilitats que et toque algun premi en la loteria de Nadal són poques, és només d'un 5%, o que com a consol et toque el reintegrament, pugen fins al 9%, les probabilitats que no et toque absolutament res són d'un 86%. La Grossa - la gran desitjada per totes les famílies espanyoles que volen 'tapar forats' - només té un 0,00001% de probabilitats de tocar, és la loteria més popular, confiant tots els espanyols, en major o menor inversió, que "aquest any serà el de la sort", aquest any sí.

Jo, com tots vosaltres, estic segur, també hi jugue. No massa, a casa aquest any tot plegat un parell de dècims, i alguna papereta solta per compromís. I el missatge és sempre el mateix, compartir la felicitat, compartir el premi, en definitiva, compartir els diners, els publicistes i tots nosaltres sabem que això, que siguem els afortunats, no passarà en la majoria dels casos.

Però clar, no es tracta que no juguem a la loteria, cal fer-ho si volem, però mai hem d'oblidar que la felicitat no està dins d'un bombo que dóna voltes, la felicitat depén d'un mateix, és a les nostres mans; per això no podem ni devem posar els somnis a jugar, perquè com deia un famós pensador, els somnis estan per complir-los, no per jugar amb ells.

El secret està a sentir-se guanyador de la loteria i convertir-lo en una actitud davant la vida, que vol dir que podem fer realitat qualsevol cosa que vulguem, sense existir cap límit. Els límits els posem nosaltres i són els que fan impossible la materialització de qualsevol somni.

Mentre escoltem la canturel·la repetitiva dels nombres que van eixint del bombo, mirem al nostre voltant i prestem atenció. Si comprovem que gaudim de bona salut, forces per tirar endavant, que estem envoltats de persones que ens aprecien i estimen i cada dia seguim omplint el cor amb nous somnis, no ho dubtem, ja ens ha tocat la loteria!

Les últimes estadístiques sobre la indústria de l'atzar han destacat una difusió sense precedents de el joc en la societat contemporània. La cultura de l'atzar s'empelta en una condició existencial, inevitablement, fortament caracteritzada pel risc en una època on les paraules risc, incertesa i especulació han tornat a ser el leitmotiv cultural de la societat.

Amics no és veritat que guanyar la loteria permet viure la vida dels somnis, el que cal és deixar de somniar i començar a viure els nostres somnis. De totes maneres, us desitge sort i me n'alegraré si, en poques hores, algú dels que açò llegiu, sou un dels 0,00001% afortunats de la grossa.

S'apropa el moment d'engegar el televisor i esperar... per conéixer si la sort, com a mínim, passa a prop de casa, o tal vegada m'esquitxa encara que siga de reüll, ja que malgrat admetre que la meua felicitat mai estarà dins i un bombo, mai perdré l'esperança en la sort, fent meua aquella dita que fa: "Al bé, buscar-lo; al mal, espantar-lo".

Va per tu, amic!

Hui és el dia, per 38a ocasió, 35 al Teatre Principal de Castelló, tornarà a aixecar-se el Teló per fer-se realitat la recreació costumista, pairal i més popular del Nadal a Castelló, des d'aquell ja lluny 1980, el Betlem de la Pigà.

Enguany, un sempre igual i sempre diferent Betlem, volem servisca d'homenatge, a qui fins a l'any passat va ser el director del Betlem i que ara ja "el comboia" des del cel. 

Reproduïsc el text que amb el títol "El temps no passa debades...", des de l'estima i el record, he elaborat en nom de tot el col·lectiu i que apareix a manera de presentació, al díptic que es repartirà aquesta nit a tots els assistents.

1980-2019, quaranta anys, mitja vida. Dir Nadal a Castelló, des de fa un bon grapat d'anys, és dir "Betlem de la Pigà". Ja no s'entenen les festes nadalenques al nostre poble sense aquest tradicional Betlem. 40 anys des de l'estrena, en què han passat moltes coses, amb una constant evolució i canvis estructurals, organitzatius i personals, sobretot personals.

Un Betlem on cap persona ha estat mai protagonista, però que sense qualsevol de les que al llarg d'aquests 40 anys li han donat vida, haguera pogut ser representat. Unes persones, uns "artistes", que ja en segona o tercera generació donen continuïtat al retaule i, un retaule que, també haurà tingut i tindrà continuïtat al Cel.

Ací a la terra, estem segurs, que la Cort d'Àngels Celestials, en algun dels raconets del Cel, també "comboien" el Betlem i que la sinyo Quiqueta, com a bona manifassera, ho tindrà tot enllestit; una Cort Celestial que va nodrint-se, amb el pas del temps, dels grans "pilars" del Betlem, M. Peris i M. Salvador, els autors de lletra i música, a qui van seguir V. Marçà, el cec Masseo, J.A. Pradells, el Rei Gaspar, el marjaler M. Porcar, el llaurador M. Soler...

Aquests i altres, molts, massa, han estat els comboiants que ens han dit adéu i que han passat a formar part de la plèiade celestial; el Betlem del Cel creix, i com a conseqüència, ací ho sabem perfectament, la posada en escena deu ser cosa cada vegada més complicada...

Per això, estem convençuts, que Déu, a petició dels comboiants celestials, va decidir aquest estiu, abans dels inicis dels primers assajos, emportar-se, perquè hi posara una mica d'ordre allà a Dalt entre l'àngel Perot, Maria i Josep, els Reis Mags, o els soldats i ballarines d'Herodes, a qui hui volem recordar de manera especial, a aquell que des de l'any 1999 va ser el nostre director escènic, l'admirat i estimat Rafael Lloret Teruel.  De segur que a hores d'ara es troba tot enfeinat col·locant angelets al costat del poeta i fent repetir, sense enfadar-se gens ni mica, aquesta o aquella escena, per aconseguir que tot vaja rodat.

La partida de Lloret ha suposat un nou cop per tots aquells que ací quedem i, a la vegada, un nou repte pel mateix Betlem de la Pigà. Un Betlem que, com tantes vegades deia Rafa, "mai ha de perdre els seus orígens però cada any ha de ser diferent". Conscients que el temps no passa debades, el Betlem continua fidel a l'esperit inicial i alhora torna més renovat que mai.

Des del dolor de la pèrdua de l'amic, el company, el director, aquesta representació vol ser el nou repte i el millor dels homenatges que li podem fer. Tots els qui conformem el Col·lectiu, en aquests instants, tenim el cor compungit, la tristor del record, però a la vegada ens sentim esperonats amb la complicitat que tots vosaltres, fidels espectadors, ens transmeteu omplint aquest recinte, fent possible que d'ací a uns moments, torne a aixecar-se el teló d'aquest coliseu.

Aquest serà el millor homenatge al Mestre, als 20 anys de direcció escènica, al comboiant de grups, col·lectius i individualitats, al bo de Rafa, homenatge que serà encara més gran amb la complicitat i l’aplaudiment de tots vosaltres, els espectadors, els que feu possible que ara, a les portes del Nadal del 2019, es faça novament realitat allò "d'açò només passara al Betlem de la Pigà. Vitol!".

Va per tu amic!

Gràcies Rafa, per la teua amistat, per la teua companyia, per ajudar-nos a ser millors persones, per la teua fe, per deixar-nos un record tan net, pel teu somriure, per les teues obres, per les teues classes, pels teus grups, per creure en el teatre com a disciplina de l'humà, i per altres tantes coses. Gràcies. Fins sempre.