S'ha acabat el bròquil...

 Aquesta expressió, que normalment és diu de forma concloent, vol significar que d'una cosa, siga objecte, diners, vida, vacances o l'estiu, ja no en queda més. I és que hui, 31 d'agost, seran molts els veïns de Castelló que posaran el punt final a les vacances, a l'estiueig, i és que els dos mesos centrals de l'estiu, hui s'acaben.

Aquests dos mesos, els principals del període de vacances d'estiu, sol anar majoritàriament bé a tots i totes, ja que el cos i la ment dels humans, sempre agraeixen uns dies de descans o, almenys, el canvi de costums, és a dir tenir la possibilitat de fer allò que generalment no es fa la resta de l'any, a la vegada que, deixar de fer la rutina del dia a dia dels altres mesos.

Resulta curiós comprovar com molta gent, de Castelló, que acostumem a estiuejar a la marjal, el secà o Benicàssim, prop de casa, ens disposem ara, tot just quan s'està millor, a tornar a casa, ara que malgrat que el dia és més curt i com a conseqüència s'enfosqueix més depressa, la calor ja no és tan angoixant en ser la intensitat del sol molt menor i el cos i la ment, poden trobar-se més a gust.

Ha arribat el moment de recollir, de fer la darrera repassada a tot allò, imprescindible o tal vegada prescindible que ens ha acompanyat les darreres setmanes: les xancles, l'insecticida contra els maleïts mosquits, els gots de refresc..., és el temut moment de carregar el cotxe, de fer viatgets a casa, que si açò, que si allò altre, que si de cas..., és el moment de tornar-se a retrobar amb la xafogor d'escàndol que ens rebrà en arribar a casa, després de tenir-la tancada a pany i clau les darreres setmanes.

Potser alguns afortunats els caps de setmana de setembre tornen a buscar els espais oberts, el pinar, la verdor de la muntanya o els darrers banys a les platges, que la seua no siga una desconnexió dràstica, total, siga progressiva... Sempre ha estat així i, ara, aquest any, tornarà a repetir-se, com també ho fan els anuncis dels col·leccionables més absurds que tornem a veure a la televisió o disposats a les prestatgeries dels quioscs.

Sempre ha estat així, són les circumstàncies de final d'agost, de hui, de fa 10, 30 o 50 anys, fins i tot resulta curiós analitzar com es presentava "el retorn" analitzant les hemeroteques, el diari Mediterràneo del dissabte 31 d'agost de 1968, tot just fa 50 anys, quan aquell estava a l'avinguda de Cernuda i Velasco i costava 3 pessetes.

Quina diríeu va ser la notícia del final de l'estiuenc agost? D'una banda l'anunci de la continuació encara per uns dies de la venda de melons a l'aire lliure pels carrers de la ciutat, signe evident que l'estiu es resistia a anar-se'n i, d'altra, la trista notícia de la pèrdua del 90% de la collita d'arròs per causa de les tronades i pedregada del dimecres anterior, dia 28; al costat dels anuncis de les revetlles "final d'estiu" de la sala Bohio o la xarlotada de benvinguda a la ciutat programada pel dia següent diumenge, a la plaça de bous, anunciada com "el carrusel", l'espectacle de les grans masses, espectacle de sempre i per a totes les edats.

 

El temps passa, tot es mou, tot canvia i tot s'acaba. S'ha acabat el bròquil!!!. Castelló i la seua gent, tots nosaltres hem canviat; un estiu més sen's esmuny entre les mans encara que, de segur, temperatures altes en seguirem tenint per uns dies o setmanes. Roda la roda, passa la vida...

Ni cas!!!

No en són massa, malauradament, les restes arqueològiques iberes de certa importància i transcendència, trobades al País Valencià i, menys encara, les localitzades a les terres de Castelló.

Sens dubte, la troballa més important d'aquella època, a nivell de país, va estar la Dama d'Elx i, a escala local, el Plom del Pujol de Gasset, totes dues peces, com moltes altres, trobades fruit de la casualitat.

La casualitat va voler que aquestes peces, datades entre els segles IV i II abans de Crist, foren també trobades amb pocs anys de diferència, la Dama el 1897 i el Plom uns anys abans, el 1851.

I, vet per on, si la Dama es considera l'escultura ibera més important de totes les trobades, el Plom és el primer document epigràfic iber trobat a tot l'estat, dels pocs més de 70 documents d'aquest tipus que es coneixen.

Semblant va ser també la manera en què van ser trobades les dues peces, realitzant-se en tots dos casos tasques agrícoles, consistents en treballs d'aplanament de tossals, la Dama en el de l'Alcúdia, i el Plom en el de Gasset, un monticle d'uns tres metres d'alçària que es trobava entre els estanys de Patos i el de Sotamilla, enmig d'una zona pantanosa, que hui en dia situem, en el Grup Sant Pere, entre el col·legi l'Illa i l'avinguda dels germans Bou, al Grau de Castelló.

I també casual, o no?, el seu actual destí, que malgrat haver estat reivindicat el seu retorn en moltes i variades ocasions, totes dues peces es troben a Madrid, al Museu Nacional d'Arqueologia.

Parlar hui del Plom del Pujol de Gasset, és de justícia, ja que, tot just un dia com hui, 30 d'agost, fou trobada la peça, una estela on es veuen una sèrie de signes, elements de referència per al coneixement de l'escriptura ibera, quatre línies, que malgrat el pas del temps, encara hui en dia es desconeix amb exactitud quin pot ser el seu significat, relacionant-se amb la cultura funerària, pensant que pot ser el text, una maledicció contra els enemics del difunt.

Siga com siga, el cas és que des de la seua troballa, com també passa amb la Dama, mai la peça ha tornat a la seua ciutat d'origen, Castelló, per quedar-se de manera definitiva, al nostre museu, que és on realment hauria d'estar.

És veritat que el Plom l'any 2006, va retornar per uns mesos, d'abril al juliol, a la ciutat, per ser exposat com a "peça del trimestre" al museu, i que a l'agost d'aquell mateix any, els tres grups municipals que conformaven aleshores l'ajuntament: PP, PSOE i BLOC, van aprovar una moció conjunta instant al Ministeri de Cultura i al Govern del país, el seu trasllat, la seua devolució.

Han passat 12 anys i mai més s''ha tornat a saber-se'n res i, de la mateixa manera que s'insisteix en el retorn a Elx, de la seua Dama, ara, en complir-se 167 anys de la nostra troballa, crec torna a ser un bon moment perquè l'equip de Govern de l'Ajuntament, amb el suport o sense, de l'oposició, torne a demanar el seu retorn amb més força. A veure si ara tenim més sort. Si no es demana, no tornarà, i jo, aprofite l'efemèride, per a recordar-ho....

Són rates!!!

No, no són ratolins comuns, de casa, són rates i grosses, la parella que "estiuegen" al parterre o jardinet que tot just es troba al costat de la vorera a la porta de l'església de Benicàssim, al centre del poble, a tocar de l'oficina de turisme. Si us acosteu, podreu veure sense dificultats el seu cau i amb una mica de paciència, els seus inquilins, uns exemplars grans, àgils, corredors i descarats que semblen, per la seua grandària, conills.

Res a veure amb els ratolins casolans, que tot i ser molestos i poder fins i tot convertir-se en plaga, per la seua fàcil i ràpida reproducció, facilitat d'adaptació al medi, poca predació i varietat en la seua alimentació, poden ser controlats amb garanties; aquestes rates que es passegen per a estupor dels veïns, aquests repulsius animals, aprofitant d'una banda l'increment de la quantitat de residus, i d'altra, la bonança climatològica de l'estiu de Benicàssim, fan, i mai millor dit "el seu particular agost".

No sé si serà habitual la presència d' aquests animalons bambant pel poble, no puc afirmar-ho ni negar-ho, no solc acostar-me massa sovint, ahir al matí vaig veure-les per primera vegada, però sí que vaig constatar que el parterre o jardinet on es troba el cau per on van amagar-se, tot i ser un terreny no abandonat, fruit de la negligència i incivisme d'alguns humans, presentava "aliments" disponibles, restes de llepolies, algun trosset de rosquilleta, pipes de gira-sol, cacaus i les darreres unitats d'un paquet de patates fregides, tot un "dinar de diumenge" per aquests "bitxos".

Sens dubte és el consistori qui ha de controlar aquest problema. La neteja del poble és la seua responsabilitat. No és que el poble es trobe brut, però sí que hi ha alguns indrets, que per les seues característiques, necessiten una atenció major de la qual en realitat disposen, cas d'aquest i altres parterres, rotondes o jardinets, o els espais on s'hi troben els contenidors de reciclatge de paper, vidre o pots i llaunes que, massa sovint, estan saturats i bruts.

Desconec si les queixes hauran arribat a l'ajuntament i si aquest tindrà en marxa algun pla estratègic que siga "legal" en relació als verins emprats tradicionalment per a controlar les rates d'acord amb la normativa europea de la toxicitat d'aquells i, fins i tot, si la Conselleria o el Ministeri de Sanitat hauran ja intervingut per garantit la ràpida solució del problema d'aquest turístic municipi.

I al marge de l'espai urbà que ha de controlar el municipi, també aquest ha de controlar la zona privada, els solars i parcel·les particulars, ja que també en aquests dies els mitjans de comunicació s'han fet ressò de les denúncies que els veïns de diferents urbanitzacions de la zona sud del terme, o de la zona de l'almadrava, han manifestat davant la presència contínua de rates en espais sense edificar, arribant fins i tot a la zona de la platja.

Sembla que el problema ve de lluny i no té fàcil solució. Ja l'agost del 2007, el diari Mediterraneo va publicar la denúncia que la Federació Coordinadora d'Associacions Ciutadanes de Benicàssim feia davant la presència de rates en urbanitzacions i Villes i instava a una ràpida i eficaç solució. Han passat diferents consistoris i més d'11 anys i, el problema, no és que haja desaparegut, és que ha anat en augment.

El control de la població de les rates, si no ho és, hauria de ser objectiu de tot municipi i més encara dels que tenen l'honor de ser turístics, Ja que a més a més d'una qüestió de salut pública, ho és en pobles com Benicàssim, sobretot qüestió d'imatge.

Tot i que sembla que la convivència amb les rates la història ens ha demostrat que és inevitable, almenys s'ha de fer tot el possible i fins i tot l'impossible per fer-les fora dels espais d'ús comú i diari, desterrant-les com a mínim de la superfície, de la vista, dels carrers, places i jardins.

Senyora Marqués, alcaldessa, senyora Batalla, regidora de sanitat, dediquen vostés temps, persones i diners a aquest greu problema i, en cas de fer-ho ja, multipliquen les accions o canvien d'estratègia, els resultats no són gens visibles... i un altre dia, si volen, parlarem dels mosquits que, tot i no donar tant de fàstic, també aquest estiu, estan donant una més que dolenta imatge del municipi.

"Velosolex Orbea, el que todo el mundo desea"

Així, amb aquest rodolí, s'anunciava al periòdic Mediterraneo, a l'estiu de 1958, fa 60 anys, Antonio Baquedano, el concessionari a Castelló, de la marca de bicicletes i ciclomotors Orbea, fàbrica eibarresa de bicicletes i bicicletes amb motor, "Velosolex", amb exposició i taller de la marca en dos baixos, el 7 i el 15, del carrer de Catalunya .

I si hui parle del velosolex, és perquè aquest estiu, sens dubte, està sent el del "boom" del que, si em permeteu, qualificaré del seu nét, o millor dit néta, i que no és altra que la bicicleta elèctrica. 

Només cal passejar per qualsevol carril-bici dels molts que cada dia més omplin el nostre terme, i més encara ara a l'estiu si és un d'aquells que està a prop de la costa, per veure la quantitat i varietat d'aquestes bicicletes que hi circulen.

Mai hagueren pogut pensar els creadors del Velosolex que, sense imaginar-ho serien capdavanters en allò de facilitar el pedaleig als usuaris de les bicicletes, perquè aquella era la finalitat bàsica del velosolex, la transmissió mitjançant "rodillo" de la força del motor a la roda davantera, ja que aquell anava col·locat a sobre d'aquesta, sense necessitat de cap mecanisme de transmissió complementària.

Crec que "l'invent", en realitat, no va ser espanyol, no va ser dels Orbea d'Eibar, sinó una idea d'uns francesos, creadors de l'empresa Courbevoie, que van acoblar un motor de dos temps, de 38cc, a una bicicleta tradicional i que prompte va resultar tot un èxit, evolucionant en diferents models i potencia i mantenint un quadre obert, model únic, que facilitava "pujar" i la conducció tant a homes com a dones.

La tracció mecànica que va suposar el velosolex va donar peu a l'aparició simultània dels ciclomotors, és a dir, les altres bicicletes motoritzades, el popular "mosquito" de la firma italiana Garelli, o les també franceses "mobylette", arribant a ser una solució ideal per aquells a qui la bicicleta els hi resultava pesada, sobretot si havia de desplaçar-se fora del nucli urbà.

Resulta curiós veure com el velosolex s'anunciava, es deia que era el vehicle ideal per anar al treball, a l'escola, al mercat i per realitzar passeigs agradables i sans, en considerar-se un vehicle pel treball i l'entreteniment, amb un pes d'uns 30 quilos i amb una velocitat màxima de 35 quilòmetres per hora, sent tan sols necessàries per la seua conducció, saber anar en bicicleta, ser major de 16 anys, i tenir "un paper" que subministrava el fabricant amb el número de bastidor.

Part del seu èxit va ser el poc consum que tenia, perquè amb un mini-dipòsit, amb capacitat per un litre de benzina, el velosolex podia recórrer fins a 100 quilòmetres, resultant per tant, un vehicle econòmic i amb unes despeses de manteniment mínimes, a què el luxe del vehicle era també quasi inexistent: fre de patí davanter i de tambor a la roda de darrera, timbre, portaequipatges, i una xicoteta llum a la part davantera i tot ell de color negre.

I ara, vora 70 anys després la bicicleta elèctrica com deia abans, és tota una realitat i pren el protagonisme. Any rere any veiem créixer marques i models, ja siguen de passeig, plegables, de muntanya, urbanes o de carretera. Cada dia que passa trobem més i més varietats; definitivament han arribat per a quedar-se. 

No crec que mai torne el velosolex, però, el que si tinc clar és que, per autonomia, velocitat, funcionament i preu, -aquest darrer en continua davallada fruit de l'evolució de la tecnologia-, faran en pocs anys, que les bicicletes elèctriques siguen un dels mitjans de transport més emprats al món i, si voleu, un altre dia us parlaré dels patinets que, també estan fent furor...