Toc de queda... o noves mesures de control.

Mai m'ha agradat la vida militar. Vaig haver de fer "la mili" per obligació i sempre he pensat va ser una pèrdua material de temps; un temps en què no vaig aprendre "res de profit". Per això quan va desaparèixer l'obligatorietat, vaig sentir-me més que content.

De les poques coses que recorde dels mesos passats a la caserna militar, una que sol venir-me'n a la memòria eren "els tocs de cornetí" que escoltava cada dia, ja que el dia a dia de l'activitat militar es desenvolupava a toc de trompeta, sobretot aquells del matí, diana, a la posta de sol, d'oració, o el de silenci o retreta. 

Ara, hui, finalment, com ja havia estat anunciat, i a causa de l'expansió o rebrot de la covid-19, el Govern Valencià a pres una nova decisió, batejada amb el nom de "toc de queda", que, sense tenir cap relació amb "els militars", a mi, m'ha recordat aquells anys en què "la vida militar" va marcar la meua joventut. 

I és que el nom només em porta tristors, desassossecs i mals records. Tot i que el toc de queda actual es refereix a la prohibició o restricció de circular lliurement pels carrers de la ciutat i romandre en llocs públics, exigint-se que els veïns estiguem a les nostres cases i únicament eixim d'elles en l'horari reduït si tenim necessitats extremes o urgències, amb la finalitat de preservar la salut col·lectiva, pel seu origen sona a desastre, a guerra i llibertat restringida, en definitiva sona a por.

Més encara si pensem que l'última vegada que a Castelló vam viure un toc de queda va ser el 1981 quan el tinent general Jaime Milans del Bosch, el 23 de febrer va decretar-lo durant l'intent fallit de cop d'estat del general Tejero. Des de llavors mai més, hi havia hagut cap necessitat de fer efectiva aquesta situació extrema.

És veritat que si mirem a fora, veurem que és una mesura de contenció del virus que està funcionant també en països veïns, i que pot i deu ser efectiva també a casa nostra. Res tinc a dir sobre l'adopció de la mateixa, el que no m'agrada gens ni mica és el nom, que generalment s'ha anat emprant en situacions extremes de desestabilització política i social com atemptats terroristes, protestes violentes o cops d'estat. En definitiva vinculat a estats de guerra o dictadures, a accions militars. Emprar-lo en una crisi sanitària, tot i que de gran preocupació en l'àmbit internacional, crec és fomentar temps passats i que mai hauríem de tornar a viure.

Tot i que el nom adoptat té un origen medieval, relacionat amb la protecció de la ciutat enfront de desastres naturals, més que per imposar ordre o prohibir la mobilitat, instant als veïns a apagar el foc i quedar-se a casa, en l'actualitat ens recorda més temps de repressió que no de protecció; fins i tot semblen contradictòries paraules com toc de queda i democràcia. Més encara, crec que el toc de queda, com a tal, no existeix en la nostra legislació civil.

Caldria haver buscat un nom diferent per la mesura que, en definitiva, sembla ser menys dràstica que el confinament total de la població que ja vam haver de patir el passat mes de març, quan el president del Govern, el senyor Sánchez, va decretar l'estat l'alarma per fer front a la primera crisi sanitària.

Estar a la cua dels pobles pel que fa a la incidència acumulada de casos no ens ha de fer diferents, ni abaixar la guàrdia; no estem bé, és necessari actuar i ser contundents si volem arribar a Nadal, com deia el president Puig, en les millors condicions possibles, però que voleu que us diga? No m'agrada el terme emprat, sembla un toc de guerra destinat a regular el moviment dels soldats.

"Noves mesures de control" haguera estat un bon nom genèric per la situació, ja que, el que en definitiva es busca és, diguem-ho en totes les paraules, trobar un dic legal, un marc operatiu per controlar "botellons" i festes privades il·legals en domicilis o llocs freqüentats per diferents grups d'edat, des dels joves als més adults, ja siguen militars, religiosos o civils.

Als que creiem en la bona voluntat de les persones, ens conforta més trobar raons per seguir creient que el sentit comú, la responsabilitat, la força de voluntat, la investigació i la ciència, més que l'ordenança quasi militar que hi ha al darrere del toc de queda, seran les mesures que ens han d'ajudar a eixir d'aquesta pandèmia i a salvar el món.

Legal, però de vergonya i gens just!

L'Impost sobre Béns Immobles (IBI) és un impost del sistema tributari local d'Espanya, d'exacció obligatòria pels ajuntaments, que grava el valor de la titularitat  i altres drets reals que recauen sobre béns immobles de naturalesa rústica i urbana situats en el respectiu terme municipal que recapta el tribut. En l'actualitat i per molts municipis és el seu principal fons de finançament.

Davant les dificultats econòmiques derivades de la covid-19, des del govern municipal de Castelló, allà pel mes d'abril va fixar-se un nou calendari fiscal endarrerint-se el cobrament domiciliat de l'IBI uns tres mesos; així l'urbà i rústic corresponent a l'exercici 2020 va girar-se el 31 d'agost i, a hores d'ara, ja l'hem pagat.

Segons la normativa que regula aquest impost queden exempts d'aquesta càrrega entre d'altres els immobles que són propietat de l'Estat, de les comunitats autònomes o de les entitats locals directament afectes a la defensa nacional, seguretat ciutadana i als serveis educatius i penitenciaris, cas dels edificis diplomàtics, monuments, presons, embassaments, casernes militars, terrenys ferroviaris o edificis i llocs de culte.

L'estiu de l'any 1975, sent alcalde de Castelló Francisco Grangel va aprovar-se pel ple municipal un conveni amb l'aleshores Ministeri de l'Exèrcit, mitjançant el qual es feia realitat la cessió gratuïta d'uns terrenys, aproximadament 14.000 metres quadrats, ubicats a l'avinguda d'en Ferrandis Salvador, per a construir un complex estiuenc de descans per a quadres de comandament de l'exèrcit. Vora cinc anys després, l'abril de 1980, fou inaugurada la "Residencia militar de la Plana" i, sent des d'aleshores el lloc ininterromput d'estiueig familiar de nombrosos comandaments militars de les forces armades espanyoles. Fins ací res a objectar.

Entre les clàusules del conveni s'estipulava que, si es complien tres condicions, el govern passaria a ser propietari del complex vacacional, a saber, iniciar les obres de la residència militar en un termini de dos anys, acabar-les abans que hagueren transcorregut cinc anys i que, a partir de la seua data d'obertura, el complex de vacances mantinguera el seu ús castrense de forma ininterrompuda durant 30 anys. Les tres condicions van complir-se i, l'any 2011, el complex va passar a ser propietat del Ministeri de Defensa.

Que aquell complex siga ara un lloc propietat de l'Estat no és discutible, però que un lloc d'esbarjo i descans dotat amb aparcament, bugaderia, jardins, terrassa, cafeteria, menjador, minigolf, pàdel, tennis, piscina, pista de futbol sala o gimnàs, fos catalogat com a afecte a la defensa nacional, i així evitar "la contribució municipal" semblava que havia de ser del tot injust. Per això, en el seu moment, l'ajuntament va sol·licitar el cobrament de l'IBI corresponent al Ministeri de Defensa, i aquest, en lloc de fer front a l'impost ,el que va fer va ser presentar una reclamació econòmic-administrativa davant el Tribunal Suprem, sabent que "tenien les de guanyar"; i és que les coses amb el pas del temps havien canviat, i segons la llei 4500/2014 l'afecció dels immobles als interessos de la Defensa Nacional ja no havia de ser de manera directa, tal com ho deia la llei 39/1988, i per tant, l'exacció de pagament, de tribut, afectava ara a tota mena de béns, siguen casernes, presons o com és el cas, residències d'esbarjo...

Em quede perplex. Em salten totes les alarmes de la ment. La meua contenció fins ara explota després de la lectura. Em pregunte si ho he entés bé. Rellegeix i me n'adone que efectivament he entés la lectura, no el fons. Si, serà legal, però, estareu d'acord amb mi, totalment imparcial, injustificat, inacceptable i abusiu.

Per això m'indigna i molt que, tal com s'acaba de fer públic en aquests darrers dies, a la Junta de Govern Local de l'Ajuntament de Castelló, no li haja quedat més eixida que aprovar dur a efecte la sentència dictada pel Tribunal Suprem que eximeix el Ministeri de Defensa d'abonar al consistori, al poble, al voltant de 274.000 euros sol:licitats en concepte de l'IBI per la Residència militar la Plana, anul·lant les liquidacions girades per aquest impost corresponent als anys 2014, 2015, 2016, 2018, 2019 i 2020.

Disconformitat plena, amb serenitat però considerant que accions com aquesta són un "caldo de cultiu" perquè considerem que a l'estat espanyol la llei no és igual per a tothom. Els veïns de Castelló no mereixem una presa de pèl com aquesta. O tots moros o tots cristians, o tots frares o tots canonges, i més encara, que no se us oblide, aneu preparant la butxaca que el 31 de novembre haurem de fer front a l'impost de vehicles, residus urbans i guals. Tots? Alguns no, clar..., legal però de vergonya!

Formes i maneres...

És ben sabut que cada dia que passa els mitjans de comunicació adquireixen un major protagonisme en l'espai públic; ells són els que impulsen i difonen maneres diverses de concebre el món, i ho fan mitjançant allò que tècnicament s'anomena marcs o frames conegut popularment com a interpretacions.

Així dia sí, dia també, es fa realitat aquella dita popular que diu "Tot és del color segons el vidre amb què es mire". I és que els fets noticiosos poden enfocar segons la interpretació que dels mateixos facen els reporters, convertint en moltes ocasions l'objectivitat periodística en un mite. L'ideal del periodisme de presentar informació imparcial, contrastada i veraç, es veu qüestionat quan en la pràctica, el mitjà per al qual s'escriu, ha de respondre a necessitats econòmiques i ideològiques per subsistir.

De manera que si el lector, radiooient o espectador televisiu no s'adona del subjectivisme que s'amaga darrere de la redacció d'una notícia, el seu propi criteri de l'assumpte exposat podrà ser tergiversat i arribar a conclusions inexactes. A vegades, una suposada crònica noticiosa, disfressada d'objectivitat, manejada hàbilment, arriba a produir un efecte predeterminat.

En això consisteix la manipulació de la notícia que fan els periodistes compromesos amb una ideologia, tendència o línia periodística i, en la majoria d'ocasions la clau de tot està en el titular amb què es presenta la notícia.

Venen aquestes reflexions per una notícia que acabe de llegir fa uns moments referida a la maleïda pandèmia i que en titular i amb lletres grosses a la primera pàgina diu: "Castellón la segunda provincia peninsular con menos Covid"; sens dubte una bona notícia que ve a demostrar que a Castelló la coyuntura de l'afecció del coronavirus, comparada amb altres zones, ens porta a considerar-nos privilegiats, però si filem una mica més prim, si tractem d'analizar la notícia amb objectivitat, si mirem la incidència acumulada de casos, observem que som la segona, de les tres províncies de la Comunitat, Alacant és la menys afectada i la quarta de la nació, ja que a les Canàries, tant Las Palmas com Santa Cruz de Tenerife, presenten taxes de contagi més baixes.

Així, tot i que la notícia és real, correcta i vertadera, observem com darrere del titular s'amaga indirectament una realitat per afavorir uns interessos polítics?, econòmics?, turístics?, tractant de fer-nos veure que som la segona província que millor, a priori, estem fent els deures, que som el segon poble més conscienciat a l'hora de respectar les mesures de seguretat o, tal vegada, que som la segona província on la tasca de rastreig que realitza Sanitat per detectar de forma precoç possibles brots, millor funciona.

Una notícia que manipula un fet real amb aires d'exagerada realitat, en aquest moment poc necessària en general i que, supose, busca en realitat pressionar a les autoritats locals, autonòmiques o fins i tot nacionals per indirectament exigir una relaxació de la normativa restrictiva d'alguns sectors.

No creeu haguera estat millor un titular com "Castellón una de las mejores provincias españolas en el control de la propagación del virus", o "La situación de Castellón en relación a la Covid és de las menos preocupantes, inestables i frágiles de España". Si volem que la notícia siga un dels pilars de la cultura, ha de narrar amb brevetat, claredat, concisió, veracitat i rigor; ha de ser fidel als fets, de no ser així sempre ens quedarà el dubte...

De totes maneres, sense llançar les campanes al vol, cal felicitar-nos, sense ser encara massa optimistes, cal pensar que a Castelló no ho estem fent del tot malament i que, més prompte que tard aquest mal somni deixarà de ser realitat i tornarem a ser els de sempre, tornarem a omplir els carrers i places i la vida renaixerà amb més força, aquest és el meu desig.

Trenta-cinc anys.

 ...O com passa el temps!; veieu-ho com vulgueu. Va ser a la fi de 1984 quan es va aprovar definitivament a Castelló un nou Pla General d'Ordenació Urbana, després de més de vuit anys de tràmits, iniciats per l'última corporació franquista. Un pla que el temps ha confirmat no va poder tampoc pal·liar els desastres urbanístics que s'havien produït en el centre i en l'eixample de la ciutat afavorits pels respectius plans anteriors, ni els del segle XIX, 1885 i 1890, ni tampoc els que hi havia hagut fins aquell moment en el XX, 1911, 1939, 1950 i 1963.

Abans de 1950 es podia veure des de qualsevol punt de la ciutat el campanar, ja que només l'1% dels edificis estava constituït per cases realment urbanes, amb cinc o més plantes, i més de 78% eren edificis de dues plantes. Però el fet que la burgesia castellonenca no creara un barri residencial i es dedicara a construir grans edificis, va possibilitar l'aparició d'enormes i massa sovint esperpèntics edificis, en els espais que ocupaven les antigues cases.

La recuperació de centre de Castelló, malgrat la denúncia de veus crítiques, va ser una tasca impossible, ja que les construccions de grans edificis ja estaven fetes; l'edifici Castàlia, situat al carrer d'Herrero, o una finca a la plaça de Maria Agustina, amb més de 22 plantes, van ser exemples que demostraven que només tirant-los a terra i aixecant una nova ciutat es podria arreglar, continuant apareixent edificis alts i estrets al costat de les tradicionals cases de dues plantes.

Així fa ja més de 35 anys el resultat urbanístic de Castelló va ser qualificat de desastrós, en no respectar-se altures, ni estils ni un mínim d'amplada en els edificis, restant escasses les construccions històriques que es conservaren, totes elles amb edificacions antiestètiques al seu costat.

En aquesta tessitura, en un Castelló que assolia una població de 125.000 habitants, sent president de la Diputació el senyor Francesc Solsona, alcalde el senyor Antonio Tirado, personatge popular de l'any el senyor Rafael Ribés o regina infantil de les festes Bàrbara Breva Valls, dues notícies, lligades al món de l'urbanisme, van venir a "afegir caldo" aquell assolellat dimarts 15 d'octubre de 1985.

D'una banda la consideració d'il·legal de l'enderroc segons el PGOU, ocorregut uns mesos abans, de l'edifici central de l'antiga presó provincial de la Ronda Magdalena, per crear un nou espai públic, l'actual plaça de les illes Columbrets. Una flagrant infracció en estar inclòs aquell edifici entre els 41 que la ciutat considerava com d'estructura monumental o interessants i, per tant, inicialment protegits, aleshores ja sense solució.

I és que l'enderroc d'aquella construcció de l'arquitecte Manuel Montesinos, que va ser per més de 50 anys presidi de trist i mòrbid record per moltes famílies castelloneres, inaugurada l'any 1898, construïda en l'anomenat pla de Tosquella, substituta de la vella presó de la casa consistorial, arquitectònicament d'estil poc definit, seguint els canons de l'època per aquell tipus d'edificacions, i que constava d'un nucli central de planta octogonal i diferents ales adjacents, tot i la seua qüestionable bellesa, va ser un nou atemptat contra el patrimoni històric-artístic de Castelló.

Per contrarestar aquella "ficada de pota" una altra notícia ocupava les pàgines de la premsa, la incorporació de Castelló al grup de ciutats espanyoles amb més d'un hipermercat, i la primera de les ciutats amb menys de 200.000 habitants en tenir-ne més d'un. Tot perquè sobre una superfície de més de tretze mil metres quadrats a l'avinguda de la mar, i amb una inversió de 2.000 milions de pessetes, la firma PRYCA, va inaugurar el seu vinté "hiper" a Espanya.

Vet per on, ara, i vist des de la distància temporal, les dues fites són també ja història. De l'antiga presó només resta el record, vells testimonis i alguna fotografia, i de PRYCA, igual que la seua germana SIMAGO, amb establiment propi al carrer Major, alguna "bossa de plàstic" oblidada en algun calaix,

ja que totes dues marques van convertint-se a la fi dels anys 90 del segle passat en en Carrefour, el grup de venda detallista més important del país, superat només per El Corte Inglés.

I és que Castelló en els darrers trenta-cinc anys ha sofert una gran transformació. És el mític 'abans i després' que moltes vegades causa sentiments colpidors i ens fa ser conscients de la rapidesa que passa el temps. Castelló ha viscut en les últimes dècades un vertiginós canvi que ha transformat no només les institucions polítiques, l'economia i la manera de viure, també els espais urbanístics..., per a millor?, per a pitjor? Vosaltres mateixa...

Una idea que no va quallar... Un acord que no se va complir.

Com ha passat al llarg de la història recent del nostre poble, novament una idea, una possibilitat que sens dubte hi haguera contribuït a augmentar els espais culturals de Castelló, no va arribar a veure la llum, no mai va arribar a fer-se realitat, per més que allà pel mes d'octubre de l'any 1980, tot just hui fa 40 anys es publicara a la tercera pàgina del diari mediterraneo com a gran notícia: la conversió del Palau Episcopal del carrer Governador en Museu Diocesà.

I és que davant la necessitat del bisbat de Sogorb-Castelló de disposar d'un edifici d'habitatges destinat en part a ser residència de capellans jubilats no autoritzant-se cap obra a l'hort annexat al Palau en considerar-se  inicialment per l'ajuntament com a zona verda, i havent-se per tant de procedir a la seua expropiació amb un cost considerable (uns dos-cents milions de pessetes), va arribar-se finalment a una fórmula de compromís entre l'església i la municipalitat, mitjançant la qual, l'ajuntament modificava el criteri del Pla General d'Ordenació Urbana i permetia la construcció d'un edifici de habitatges sobre aproximadament un terç del terreny de l'hort, en concret la part recaient als carrers bisbe Salines i Bellver, cedint-se  a canvi pel bisbat les altres dues parts a l'ajuntament per ser convertides en zona verda enjardinada i pública, el que en l'actualitat es correspon amb la plaça Pont i Gol.

El canvi no resultava malament per cap de les dues parts, el bisbat podia construir i l'ajuntament, el poble, s'estalviava una bona quantitat de diners per fer-se amb un nou espai públic. No va tardar a materialitzar-se i en fer-se realitat tant l'edifici com la plaça.

Tot i això, l'acord contemplava una clàusula complementària: el bisbat es comprometia a convertir el Palau Episcopal, edifici del segle XVIII i d'estil neoclàssic, en museu diocesà, per la qual cosa hauria de traslladar-se la residència del bisbe i les oficines a un altre lloc de la ciutat.

El fet de tenir un bisbat compartit entre Sogorb i Castelló, havia possibilitat poder disposar a Sogorb d'un museu diocesà, ubicat des dels seus inicis el 1924 a les dependències del Palau Episcopal d'aquella ciutat i a partir de l'any 1949 traslladat a la mateixa catedral, però no a l'altra seu del bisbat, a Castelló, obrint-se ara la possibilitat de la seua creació.

El bisbe Cases recordat com a figura oberta i molt proper al poble, que entre altres fites va aconseguir la declaració de basílica per a l'ermitori de la Mare de Déu del Lledó, no sé realment el perquè, no va complir amb aquesta clàusula i tampoc cap dels seus successors fins al dia d'avui han fet realitat aquell acord. Ni Reig Pla, ni Casimiro López han abandonat el Palau i, per tant, a la ciutat, mai hem disposat d'aquell que havia de ser el museu diocesà.

D'altra banda, al llarg dels anys transcorreguts tampoc se n'ha dit massa del fet, i l'ajuntament que hauria d'haver exigit el compliment, sembla que va oblidar-se del tema, caient aquest en el somni dels justos i convertint-se en una altra idea que, com deia al principi, no va quallar mai.

De tot açò, com sol passar sempre, qui podem dir ha estat el gran perjudicat?, naturalment el poble, la ciutat, que de poder disposar d'un altre espai cultural, va quedar-se, vam quedar-nos en un no res.

Han transcorregut 40 anys, no penseu que ja va sent hora de reivindicar aquella clàusula? Malauradament no ens sobren pinacoteques de belles arts a la ciutat, tampoc espais culturals ni d'art sacre. De segur que seria un nou recurs turístic per a la ciutat i més encara si, aquell acord, aquella clàusula no ha estat modificada o derogada i segueix vigent. O tal vegada existisca algun acord posterior que anul·lava aquell compromís? En cas de ser així, algú hauria d'explicar-ho...

Una llàstima que el compromís no quallara, una nova possibilitat perduda d'apropar-nos a un passat i un present mitjançant l'art, la fe i la història, en un espai el palau bisbal de "Vora séquia" desconegut per la gran majoria dels veïns, un espai que hauria d'haver estat revertit al poble des de fa molts, ja massa anys...

Enderrocar...

Diu el diccionari que enderrocar és tirar a terra, desfer una construcció fent caure successivament les parts de què es compon. A Castelló al llarg de la nostra història hem estat molt aficionats a enderrocar. A mesura que la ciutat "es modernitzava" i amb el pas dels anys, hem pogut observar com anaven caient edificis, en molts casos singulars i emblemàtics, per aixecar-ne al mateix solar uns altres tal vegada més funcionals però descontextualitzats.

La falta de normativa urbanística de protecció va portar a la irremeiable adulteració, destrucció i desaparició de gran part del nostre patrimoni construït i és que va tardar-se i molt en tenir a la nostra ciutat un especial interés pel patrimoni arquitectònic i un pla global de conservació d'edificis o ajudes a la rehabilitació.

Així, malauradament en els darrers cent anys la ciutat ha anat perdent gran part del patrimoni històric-artístic. Edificis que hui no només tindrien un gran valor cultural, si més no, amb total seguretat, també un valor econòmic i social molt gran. Però, com en altres moltes ocasions, també en aquest cas moltes d'aquelles construccions tan sols resten a la memòria ciutadana.

I en la història d'aquells edificis vull portar al record un espai, amb dos edificis desapareguts, l'un darrere de l'altre, i vull fer-ho justament hui, quan a la pàgina dos de l'Heraldo del dilluns 4 d'octubre de 1920, fa cent anys, s'anunciava l'inici de l'enderroc del primer, la posada de l'Estrella, per iniciar-se tot seguit la construcció del segon, el cine Royal, després Romea, finalment també desaparegut i substituït per un bloc d'habitatges i passatge comercial, al número 23 del carrer d'Enmig.

La pensió o posada "La Estrella" va ser un establiment ideat per l'hostalatge de persones i de cavalleries. Amb una gran portalada i façana barroca amb balcó, era el lloc preferit per pernoctar la gent que procedent de l'Alcalaten, arribava a la ciutat per negocis. Aquesta va ser la triada pel rei Ferran VII, el setembre de 1827, com a hostalatge en la seua segona visita a la ciutat.

Però aquell edifici, va ser comprat i enderrocat l'any 1920 per un castellonenc, pintor, artista intel·lectual que havia aconseguit fama i fortuna a Mèxic, Vicente Renau Torrent, per construir una sala d'espectacles de tres alçades, cine i teatre, decorada a l'estil modernista dels anys vint considerat com una extravagància.

Batejat com a cine Royal, fou dissenyat per l'arquitecte Francisco Tomas Traver i inaugurat el 26 de març de 1921. Amb un aforament de més de 1300 persones, tenia la façana principal al carrer Gonzales Chermà (hui enmig) i la posterior al carrer dels Esquiladors (hui Mestre Chapí).

El vestíbul del cine de la mateixa manera que el del Teatre Principal, estava destinat a café amb tauletes a la porta, però només 5 anys després de la seua inauguració, el maig de 1926, el governador civil, va ordenar el tancament dels cafès per prohibició de l'aleshores vigent reglament d'espectacles.

Després de la guerra civil, va canviar el nom de Royal a Romea, i també de propietari, reduint l'aforament a 600 localitats. Va romandre actiu fins a l'estiu de 1964 en què va tancar definitivament les portes i va ser enderrocat.

En el seu lloc i el 1967, inicis del "boom" urbanístic va aixecar-se l'edifici d'11 altures, que podem veure encara en l'actualitat, sense gens d'interés estètic, un edifici neutre, sense ànima, fruit d'una arquitectura depredadora i freda, només un exemple de la substitució massa freqüent d'uns espais d'arquitectura més humil, però amb passat, amb història i, sobretot, pensada i feta amb dignitat.

Sembla que amb el pas del temps hem aprés una mica i ja no es fan tantes barbaritats. Però, aprofitant aquest centenari,  no està demés recordar que la nostra ciutat no pot ni deu perdre més edificis emblemàtics, no fos cas que a poc a poc i quasi sense adonar-nos arribem a perdre l'ànima que la fa diferent. Cal estar a l'aguait, és feina de tots impedir-ho.