Disculpen les molèsties...

 Els diferents mitjans de comunicació castellonencs, supose que també els de la ciutat de València, es fan ressò avui d'una notícia feta pública pels representants de la Conselleria d'Obres Públiques, Renfe i Adif, segons la qual i amb motiu de les obres de la segona via entre València i Castelló de l'anomenat tercer fil, els serveis ferroviaris entre les dues ciutats i per un període de 20 dies (del 2 al 22 de juliol), es veuran reduïts de manera considerable, deixant tan sols 5 trens al dia, realitzant-se la resta del servei mitjançant autobusos que faran un transbordament a Puçol.

Estic totalment convençut que malgrat la informació facilitada, malgrat que el trànsit de persones en aquest mes de juliol baixa considerablement, malgrat l'aposta per garantir l'accessibilitat de tots els serveis o malgrat l'esforç i la voluntat dels treballadors, les incidències seran contínues, de tal manera que, Renfe s'ha avançat a publicar al costat d'aquelles frases tan conegudes de "disculpen les molèsties" o "treballem per ocasionar les menors molèsties possibles", que garantirà el transport gratuït dels usuaris sempre que el retard que puguen sofrir a causa de les obres siga superior als trenta minuts.

I és que, a partir del dilluns, amb un simple avís, "disculpen les molèsties" o el retorn d'uns euros, pensen senyors de Renfe i Adif que tot restarà solucionat? No, no mereixem els usuaris aquesta poca consideració. Ara resulta que a la calor estiuenca del juliol castellonenc, caldrà afegir la irritació, frustració o ira dels viatgers per les obres del corredor.

Renfe viatgers, la societat anònima responsable del sector ferroviari espanyol, Renfe, segons els seus estatuts té com a objectiu social la prestació del servei de transport de persones, sent, de moment, l'única operadora possible, per allò del monopoli, de manera que si o si, cal si volem desplaçar-nos amb el tren, caure en mans de Renfe i adaptar-nos a les exigències en horaris, transbords, trens, serveis i preus, als que ells ofereixen, sense possibilitat de tria

.

Però sembla que la situació no tardarà a canviar, que li queda poc, doncs s'anuncia el 2020 com l'any en què qualsevol operador privat podrà entrar a explotar qualsevol línia del país, de manera que, esperem que amb l'arribada de la competència tot millore.

Crec que Renfe, vist el que estem veient i sofrint en els darrers anys, no hauria de demanar disculpes els viatgers, millor seria que demanara perdó, ja que, evidentment la prevenció és el millor, però de segur que les conseqüències que la mesura que té previst aplicar-se a partir del dilluns, seran greus, massa greus, per la nostra ciutat, veïns i sobretot visitants que, de segur, seran els més perjudicats en aquesta ocasió.

No voldria jo pensar que més d'un usuari a més a més de perdre el temps per les obres haja també de perdre oportunitats, enllaços o visites, doncs qualsevol d'aquestes situacions no es solucionen amb una devolució.

Que siga una avaria puntual, o dues, les que obliguen a tallar la circulació, a buscar vies alternatives, la causa d'un retard, té explicació, però si el reduït servei que restarà de trens a partir del dilluns, o si els viatges amb transbordament arriben a la seua destinació amb demora, això no ha de tenir perdó de Déu.

Volen que aplaudim les mesures adoptades? Millor seria que tots, tots els desplaçaments Castelló-València, València-Castelló que es feren en aquest període que vostés mateixa diuen és el de menor afluència, foren gratuïts, al cap i a la fi estem parlant d'un servei públic pagat entre tots, o no? Això seria una bona idea i un "estar pels usuaris", molt millor que la informació i demanar disculpes...

Pere, Pau... i el Grau!!!

 No està ni prop ni lluny, simplement és Castelló, i mitjançant l'entranyable Grau els castellonencs traiem el cap al mar. Tot i que el Grau de Castelló mai ha tingut entitat pròpia existeix una consciència de poble propi diferenciat de Castelló. El primer cens del Grau com a barri independent data del 1865 amb 428 veïns. La història més recent del Grau de Castelló va paral·lela al port pesquer, el desenvolupament del qual ha significat també el desenvolupament i el creixement del districte marítim de la capital de la Plana.

Si observem el calendari laboral del 2018 per a la ciutat i terme de Castelló, a més a més dels 9 dies festius nacionals (Cap d'any, Reis, Divendres Sant, Dia del Treball, l'Assumpció, la Hispanitat, Tots Sants, la Constitució, la Immaculada i Nadal) hi trobem 3 festius de la Comunitat (Sant Josep, Dilluns de Pasqua i el 9 d'Octubre) als que cal afegir-ne 2 triats per l'ajuntament, festius locals. I, si, naturalment, aquest tradicionalment són el Dilluns de Magdalena i tal dia com avui, festivitat dels Sants Pere i Pau.

I és que aquests dos sants estan molt lligats a Castelló, i més en concret al Grau. Només cal adonar-se'n que els dos temples, el del districte marítim i el del Serradal, estan dedicats a Pere i Pau respectivament.

No és d'estranyar que les festes del Grau, aquelles que donen la benvinguda a l'estiu, declarades d'Interés Turístic Autonòmic estiguen dedicades a un dels dos deixebles de Crist que, sense formar parella, tal vegada pels seus semblants o pel seu influx decisiu en l'expansió de l'església, van convertir-se en fars i guia, Pau i Pere. Festes de Sant Pere.

"La comissió té l'honor / d'invitar-vos de tot cor / a les Festes de Sant Pere /el que tant gran peixca fere / amb l'ajuda del Senyor". Així diuen uns versos del pregó, d'unes festes que iniciades allà pel 1952 van ser refundades pocs anys després, per un grup de grauers amb certa similitud a les que des del 1945 van ser considerades les principals festes de la ciutat, les de la Magdalena.

Al llarg de la seua història, dos són els actes que mai han faltat al programa. D'una banda el celebrat la vespra de la festa, ahir, un dels actes més esperats i popular de cada any, el sopar a força de sardina a la planxa, pa i vi, celebrat en l'actualitat en l'esplanada de la llotja, la "torrà de la sardina", acte del qual podeu conèixer el seu origen visionant aquest històric document:TORRÀ

I si la torrà constitueix si més no l'acte popular i lúdic més representatiu de la tradició festera, hui, dia gran, en el sentit religiós, costumista i també popular, la "rentà de cara" a Sant Pere, juntament amb la missa major i ofrena de flors, i la processó nocturna-marinera en el seu honor, un acte on espectacle i devoció caminen de la mà, marcaran les celebracions del barri mariner castellonenc.

Si carnestoltes és des de fa uns quants anys "la gran festa al Grau", Sant Pere són "les festes del Grau", amb una ampla oferta lúdica, festiva i cultural que, en aquest 2018 està superant els 150 actes.

El barri marítim és en aquests dies i en especial hui, l'epicentre de la festa; la tradició marinera i la religiositat popular es renoven en intensitat i extensió, i és que Sant Pere, al Grau, és molt més que bous, que també. Per acabar un desig: viviu la festa com espai de trobada i convivència, perquè Castelló és el Grau, el Grau és Castelló i Castelló el centre del món. Visca per sempre Sant Pere.... i, per descomptat, Sant Pau i el Grau!!!.

Militant, simpatitzant i votant...

La militància és la condició del militant. Un militant, per la seua banda, és aquell que brinda el seu suport a una causa, projecte o partit i que el porta, a més a més de participar en actes partidaris, a difondre les propostes del partit i tractar d'aconseguir que els seus candidats assolisquen els càrrecs públics als quals es presenten, amb l'obligatorietat moral de contribuir a les despeses que el partit tinga amb un pagament de quotes. D'altra banda d'aquell que sense arribar a l'adhesió completa, presenta o manifesta simpaties per una formació política o l'altra, se l'anomena simpatitzant.

De manera que un simpatitzant comparteix les propostes però no participa directament de les reunions i decisions del partit i el militant és, com a mínim, afiliat, poden participar pel que fa a les accions que el partit realitza.

Votant és tota aquella persona que legalment emet un vot, i de manera lliure, secreta i pública expressa suport o preferència per alguna proposta, candidat o partit.

És normal i lògic que el nombre de votants de qualsevol partit polític siga molt més alt que el de simpatitzants i que aquests siguen també molts més que els militants, però el que no resulta "gens ètic" és que els nuclis dirigents dels partits polítics, els anomenats popularment "aparells del partit" mentisquen voluntàriament, amb la finalitat de fer-nos creure que el nombre de militants és molt superior al que en realitat tenen.

I això que no és gens fàcil de comprovar per la ciutadania en general, les circumstàncies fan que de vegades quede al descobert, caient quasi en el ridícul més espantós en comprovar que allò que es diu està molt lluny de la realitat i que les xifres fetes publiques a boca plena per alguns dirigents, res tenen a veure amb el que es viu a la militància del partit.

És el cas que estem vivint en aquests dies com a conseqüència de la dimissió del senyor Rajoy de la presidència del PP nacional i el seu abandonament de la política, obrint-se dins el partit el camí de l'elecció d'un nou president o presidenta amb la presència de diferents candidats, que han de rebre un mínim d'avals per ser-ho,i ser votats pels afiliats per arribar a una segona volta en un congrés extraordinari.

Es pensava perquè així s'havia manifestat en diferents mitjans que el PP comptava amb més de 800.000 afiliats, i tal vegada és així, però resulta que molts d'ells, s'ha comprovat ara, en realitat són simpatitzants o no es troben al corrent de les quotes de pagament, per la qual cosa, el nombre real de militants és molt, moltíssim menor.

Aquesta és una realitat manifesta a tot el territori nacional, de la que Castelló no és excepció. Així tot i fer-se públic que a Castelló els militants podrien rondar la xifra dels 15.000, en realitat ara s'ha vist que poc més d'un millar podran votar en les primàries, doncs només 1366 persones ha resultat que estan al corrent del pagament de les quotes del partit, en definitiva que són militants reals.

És com a mínim poc coherent i tenir "molt de morro" afiliar-se a qualsevol club, institució, organisme o partit i després oblidar-se fins i tot de pagar les quotes, fent malpensar sobre el perquè d'aquella afiliació.

Quina vergonya ha d'haver suposat pel president Barrachina o per la secretaria general castellonenca Vicente-Ruiz informar, malgrat ser conscients, que "es desunflen" els partidaris, que l'afiliació efectiva és molt baixa, i que està en clara recessió, havent de trobar arguments fins i tot ridículs per justificar allò que és injustificable amb la por i els dubtes que aquestes xifres generen per a continuar sent en les eleccions vinents el partit més votat i la preferència conservadora dels espanyols en general i dels castellonencs en particular.

Vet per on la dimissió del senyor M. Rajoy portar lligat en acquest cas el descobriment de la realitat del Partit Popular i de la seua militància i farà que més d'un dels seus dirigents "medisca" les seues paraules, encara que això ho veig, en algun d'ells, prou difícil.

Cal preocupar-se?

Vam estar a un pas d'assolir la rodona xifra dels 600.000. Va ser l'any 2010 quan a la nostra província vam arribar a viure i conviure 595.853 persones segons l'estadística de l'INE. D'aquell any ençà no hem deixat de perdre població.

Ahir va fer-se pública, i hui ho comenten els mitjans informatius locals, la xifra de població provincial a 1 de gener del 2018, concretant-se en 569.556 ànimes. Si fem la resta, trobem que en 8 anys hem perdut 26.297 habitants, degut fonamentalment a dos factors: el cada vegada major creixement negatiu entre el nombre de naixements i defuncions, que en el darrer any situa la diferència entre els nascuts i finats en 512 (4.780 enfront de 5292) i la diferència també negativa entre els immigrants i emigrants amb un saldo de 1.003 (4.900 enfront de 5.303).

Cal començar a preocupar-nos? Considere que sí, ja que la darrera tendència consolidada a juny del 2017 i nivell nacional, situa la població espanyola en un creixement superior a les 100.000 persones en el darrer any, a la vegada que, aquest creixement es veu també manifest a nivell global de la Comunitat Valenciana amb un augment de quasi 11.000 persones, malgrat el llastrque suposa Castelló, enfront de València i Alacant que creixen...

El nostre és encara un saldo negatiu, com ho són algunes de les províncies de Castella i Lleó, Extremadura, Astúries, Galícia o Aragó, on el fantasma de la despoblació persisteix. Tanmateix és difícil comparar la nostra economia a la d'aquelles terres i regions germanes, ja que per clima, per comunicacions, per caràcter emprenedor i per molts altres factors, devíem tenir un ritme de creixement positiu i, encara que el desfase és moderat, no oblidem, és negatiu. Són l'única província de la Comunitat que encara perd habitants.

Si, és clar que som la segona província més muntanyosa d'Espanya i que el fantasma de la despoblació de l'interior persisteix i és difícil de frenar, a la vegada que el nombre de romanesos, marroquins i colombians que van arribar a la nostra terra als inicis de la dècada també ha anat en descens per l'efecte atractiu de València o pel retorn als seus països d'origen per la millora econòmica o per la manca d'oportunitats que ací se'ls presenta.

I si el problema de la pèrdua de població es nota a la capital, que dels més de 180 mil habitants el 2013 hem passat a menys de 170 en aquest 2018, resulta sagnant a la resta dels 135 municipis provincials, dels quals 116 tenen a hores d'ara menys de 5.000 habitants i 19 menys d'un centenar, sent quasi nuls els naixements i tenint una densitat de població per davall dels 10 habitants per quilòmetre quadrat, xifra molt inferior a la Mitjana nacional i també de la resta de la Comunitat.

Malgrat que la consolidació de la població en l'àmbit rural ha de ser un eix prioritari per frenar la pèrdua de població, malgrat que la Diputació Provincial des de fa uns anys incorpora diferents plans de dinamització turística de l'interior, malgrat les diferents ajudes econòmiques i altres recursos que estan tenint una més que bona acollida, com les escoles matineres, o les unitats respira per la cura de les persones grans, malgrat totes aquestes iniciatives, va ser la despoblació l'eix fonamental que va marcar el darrer debat sobre l'estat de la província celebrat fa pocs dies, i és que el tema arriba ja a ser preocupant...

Cal actuar unint esforços, deixant a banda les idees polítiques, cal treballar en conjunt totes les administracions si no volem que en pocs anys nuclis poblacionals com Argelita, Aiòder, Cortes, Lludient, Pina, Xodos, Matet, Herbers o Vilamalur, queden buits i abandonats. La situació actual és per preocupar-se encara que, des de la capital, siguen molts els veïns que veuen el problema com alié i llunyà. Solidaritat, esforç i treball per revertir la situació és el que fa falta...

Somiar

No fa gaire dies vaig llegir una frase d'un xicot, català, de Ripoll, afincat a Mèxic per motius professionals que deia: "Només aquells que són capaços de perseguir els seus somnis fins allà on aquests els porten, en seran mereixedors".

Aquesta frase-sentència bé com anell al dit per la meua reflexió d'avui, que girarà, és clar, per l'anhelat ascens de categoria de l'equip de futbol més representatiu de Castelló, l'estimat club Esportiu Castelló.

I és que el somni com a procés imaginatiu de la ment de tots els aficionats i també de moltes persones de Castelló a les que el futbol no els hi diu massa, estava ple d'emoció i d'ansietat després de 7 temporades lluitant per eixir de la darrera de les categories nacionals i primera no professional de la lliga espanyola, ahir estava a l'abast.

Que un històric com el club Esportiu Castelló, quasi centenari, militant al llarg d'11 temporades a la primera divisió, que va arribar a ser finalista de l'antiga Copa del Generalíssim, i que a partir de la temporada 2009-10 no va tenir hora bona, amb nefastos timoners com Laparra o Cruz i quasi abocat a la desaparició, aconseguisca "pujar a segona b" i puga lluitar la temporada vinent amb equips com Calahorra, Don Benito, Terol, Langreo o Conquense, com a mal és i serà el menor.

És veritat que cal estar contents, és veritat que l'ascens no ha estat un camí fàcil, és veritat que fins i tot hem tingut la sort com aliada, però cal sense oblidar els somnis ser realistes, no amics, no tenim un equip del qual puguem sentir-nos satisfets i orgullosos, encara resta molt per fer i el camí no serà fàcil.

És veritat que l'afició no era una afició de tercera, que pocs equips fins i tot de categories superiors aconseguien reunir diumenge rere diumenge tants aficionats al camp, que la de la nostra ciutat és una afició de primera, però no som des de fa un bon grapat d'anys l'equip de la província, doncs malgrat la gran afició, estem lluny, molt lluny encara del Vila-Real, un club del qual hem d'aprendre i molt, un club obert, proper i amb ambició.

Nosaltres tenim grans somnis, vivències, impulsos amb qualitats premonitòries a les quals cal donar coherència. El somni ha començat a fer-se realitat, ha aparegut un escenari on allò que fa anys imaginàvem, l'ascens, ara s'ha fet realitat i és bonic, molt bonic, però no és prou, ara falta més compromís, ser valents i agosarats, valorar les nostres possibilitats i capacitats, i així, sent coherents, fer un projecte, el nostre, el de tota la ciutat, que ens empente fins a categories superiors.

Aquesta vesprada, de bell nou tot seran alegries, cants, rialles i fins i tot podrem veure alguna eixida de to gens compartida, amb el rerefons del "que bons som"; i si, som mereixedors d'aquesta alegria, però no hem de quedar-nos ací, cal continuar somiant però amb els peus a terra i buscar una bona directiva, un bon projecte, un bon equip que il·lusione a la ja de per se eufòrica afició, amb implicació de tota la societat civil, econòmica i política, per tirar endavant un camí encetat amb esforç i com au fènix fer ressorgir l'equip i retornar-lo a llocs molt més adients amb la categoria del nostre poble al qual representa.

El futbol és un joc senzill i a la vegada complex, que agrada a persones de diferents nivells socials que uneixen els seus esforços per l'estima d'uns colors, una ciutat, una possibilitat, un futur... Cal seguir somniant però cal desterrar qualsevol imprevist i tot allò que supose improvisació; talent, creativitat, encert, organització i dinàmica de treball han de ser els pilars del futur...Pam, pam orellut!!!

De les possibles solucions... la millor.

Fa uns dies va saltar la notícia. La gaiata-3 "Porta del Sol" havia de fer front a una sanció de 20.000 euros, imposada per la Subdelegació del Govern, per una infracció greu realitzada dins la setmana de festes de la Magdalena de l'any 2017, conseqüència de la denúncia de la Policia Nacional en descobrir que s'estava emprant per les tasques de vigilància de la carpa festera d'aquella comissió a una persona, concretament a un soci de la pròpia gaiata, que no disposava de llicència professional per desenvolupar aquella tasca.

És veritat que estem parlant de la setmana festera del 2017 i que, la notificació ha arribat ara, després de l'exercici 2018 i a punt d'iniciar el 2019, quan una nova junta directiva fa temps va renovar i fer-se càrrec de la Gaiata, però també és veritat que si la notificació arriba a l'entitat , a la nova junta directiva de l'associació, és perquè ha estat del tot impossible de trobar el domicili dels anteriors responsables del col·lectiu.

Davant aquesta situació "heretada" i per culpa de la situació econòmica de la pròpia associació, la comissió va fa públic que es veia en la impossibilitat de fer front a aquesta despesa extraordinària, malgrat que la llei els hi permet, per prompte pagament, una rebaixa de la multa en un 40%, havent de pagar 12.000 dels 20.000 euros inicials, plantejant-se com a solució dràstica la desaparició de l'entitat.

Davant el que suposaria la desaparició d'aquella entitat i partint de la idea que l'errada comesa per l'anterior comissió voluntàriament o involuntàriament, això és una altra qüestió, és punible, i amb l'atenuant que els nous dirigents res van tenir a veure amb aquella irregularitat i que no va repetir-se en aquesta magdalena passada, sembla que s'ha arribat a una solució provisional, on la resta de les 18 comissions eixiran al rescat de "la Porta del Sol" aportant a manera de préstec sense interessos, allò que cada comissió considera pot aportar i així pagar els 12.000 euros de la multa.

Tot un exemple de solidaritat que ve a traure a la llum dues qüestions interessants.

La primera que el món de la gaiata, de les comissions de sector, i sobretot de les juntes directives, necessita no tan sols persones a qui agrade la festa, que estimen Castelló i les seues tradicions, que dediquen cos i ànima en benefici de la societat, del seu sector, si més no també persones que siguen responsables, formades o assessorades per experts i, sobretot, que no actuen en benefici propi, netes i honestes, que no obliden mai que el seu treball, malgrat ser voluntari, també ha de ser adaptat a la legalitat vigent en tots els àmbits. Malauradament no tots valem per tot, tampoc per formar part de les juntes directives de qualsevol associació i, tal vegada per això, els problemes en els darrers anys no han parat d'aparèixer en diferents comissions, només cal recordar la història recent de les gaiates 10 i 16...

I la segona qüestió, una tasca important de tutela de les diferents comissions li correspon a la pròpia Gestora de Gaiates com a entitat que ha de vetllar perquè tot allò que les gaiates facen per la festa, estiga dins de la legalitat i que l'esforç que realitzen al llarg de tot l'any siga en benefici de la pròpia ciutat a la qual es deuen, sense "tripijocs" que embruten el bon nom dels sectors.

Partint de la idea que la inestabilitat i els dubtes no són bons per ningú, tampoc pel món de la festa i menys encara per les més que dèbils i fràgils comissions de sector, crec que, en aquest cas, s'ha optat per la millor de les possibles solucions.

Ara bé, Déu no ho vulga, aquesta decisió deixa oberta la porta a nous possibles "coixins de rescat" i cobriment d'espatlles, per futures irregularitats. Atenció Gestora, pel bé de la ciutat i la festa, la feina ben feta, però sense deixar de buscar, perseguir i actuar enfront dels culpables d'aquella i de totes les possibles irregularitats, passades, presents i desitgem que no futures.

El colom de Maria Agustina...

Els pressupostos participatius són un mecanisme que l'equip de govern de Castelló va posar a l'abast de tot el veïnat, perquè els ciutadans poguérem participar en la presa de decisions respecte a l'execució de part del pressupost municipal.

Després de l'èxit de la proposta en una passada edició, ara novament en 2018 i entre el 15 de febrer i el 28 de març passat, va tornar a obrir-se el termini per una nova presentació de propostes, que el passat més de maig van ser avaluades pels tècnics competents i, ara, en aquests dies, poden ser votades per qualsevol veí o veïna.

Crida l'atenció que un bon nombre de propostes presentades no ha passat el tall de la viabilitat tècnica, per la qual cosa, s'han quedat en el camí.

D'una d'aquestes propostes vull fer-me ressò ara i ací, i veure, si hi ha alguna possibilitat de fer-la realitat encara que siga per un camí diferent.

És el cas de la proposta presentada per un veí, identificat com a "Megamic" i que feia referència a la necessitat de realitzar una recuperació de l'estàtua de la font de la plaça de Maria Agustina, que, conseqüència del pas del temps, presenta greus deficiències en la seua estructura superior.

Aquella és una escultura del mestre Joan Baptista Adsuara, de l'any 1967, i que representa una al·legoria de la pau, amb una esvelta figura femenina que decanta suaument el maluc mentre un dels seus braços es recolza sobre un pedestal. El braç dret descansa sobre el cap on es recolza vigilant el colom, símbol universal de la pau.

La seua col·locació rememorava els 25 anys de pau del règim després de la Guerra Civil i va substituir a una altra escultura del general Franco, també d'Adsuara, que mai no va arribar a instal·lar-se per motius d'estètica.

Doncs bé, des de fa uns anys, el colom està decapitat, mostrant als veïns i turistes una imatge de deixadesa i abandonament, per la qual cosa, fent-se ressò d'un sentir popular, aquell veí, va demanar dedicar part dels diners d'aquests pressupostos a la seua neteja i restauració.

Tot i semblar una reivindicació prou fàcil i viable, els tècnics municipals van emetre un informe d'inviabilitat, adduint que no estava acreditada la propietat municipal de l'estàtua, i que en el negociat de patrimoni municipal no hi figura cap antecedent de propietat, tan sols apareix en el catàleg d'estàtues "es..cultura" una guia urbana d'escultures de Castelló, editada per cultura de l'ajuntament en època de l'alcalde Bataller, indicant-se en l'informe d'inviabilitat que "amb caràcter previ a qualsevol intervenció de restauració és del tot necessari depurar la titularitat de l'obra, amb la finalitat d'evitar un possible dany a drets de terceres persones".

Curiós resulta si més no l'informe, doncs d'una manera molt subtil i llegint entre línies ens adonem, primer del caos escultural de les obres escampades per la ciutat, llançant una pregunta: qui és el propietari? i segon, interessa a l'ajuntament i concretament al negociat de cultura el manteniment d'aquesta important figura?

Siguen quines siguen les respostes a aquestes qüestions el cas és que el colom de la pau de Maria Agustina segueix sense cap. Per molt de temps? Ja veurem. Castelló és diferent...

Renàixer i fer costat

O reviure, reaparèixer, ressorgir o rebrotar, tant se val el títol que tinga avui el post. Avui torna a ser un dia històric pels valencians. Avui, dia 161 de l'any 2018, i transcorreguts més de 4 anys i mig des d'aquell 29 de novembre del 2013 quan Canal 9 va ser clausurada per sempre, una nova televisió valenciana, torna a reconnectar i cosir en xarxa tot el territori del nostre País.

Des que l'esquerra va aconseguir la majoria absoluta després les eleccions autonòmiques del maig del 2015, i per acord de l'anomenat "Pacte del Botànic", va establir-se el Compromís de fer rebrotar una nova ràdio i televisió publiques valencianes, garantint el dret fonamental a la informació veraç i útil, amb un nou impuls per superar els entrebancs legals i administratius que la proposta podia comportar en aquell moment.

Va ser el juliol del 2016 quan va entrar en vigor la llei del Servei Públic de Radiodifusió i Televisió Autonòmica, de titularitat de la Generalitat Valenciana, llei que posava les bases per començar a definir la maquinària de la nova televisió amb la creació primer de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació com a Societat i, a continuació amb el nomenament com a Directora General de l'exdelegada de TV3 al País Valencià, Empar Marco.

Després de quasi un mes de proves, l'11 de desembre de 2017, van començar les emissions d'À Punt FM i, des d'aquella data, ací a Castelló, poder seguir pel dial 103.7, programes com "Al ras" o "Territori sonor" que, en poc més de mig any, s'han convertit ja en clàssics i als que s'han anat afegint altres com "Samaruc digital" o "Rosquilletes".

Tot just ara, hui, la setmana 23, el dia 161 de l'any i després que el passat 25 d'abril s'iniciaren les emissions en proves, la nova televisió valenciana, la ressorgida, a les 14.30 hores en punt, ha començat les seues emissions a punt TV amb una aposta informativa com a eix fonamental i un programa d'entreteniment a continuació, amb un desenvolupament de diferents opcions que la tecnologia ofereix: connexions en directe, reportatges, entrevistes i imatges amb una clara i inicial vertebració del territori amb la finalitat d'estar al dia de l'actualitat i gaudir del millor entreteniment.

Però si tenia curiositat per conéixer quina era la graella de programes d'aquest primer dia d'emissió, més encara la tenia per veure quines serien les primeres empreses a recolzar la nova televisió mitjançant l'emissió dels seus anuncis publicitaris, les primeres marques que confiant en aquest mitjà, li donarien d'entrada el seu suport. Així que, he esperat pacientment a "els primers passos a publicitat" i he de dir que no he quedat decebut, encara que si una mica sorprés.

És ben sabut que la via d'entrada més ràpida i convencional a les llars són els anuncis, els espots publicitaris. En un món on estem acostumats a rebre centenars d'impactes visuals diaris, calia ser hàbil per a destacar.

No sé si hauran estat els tres primers, però jo sí que són els tres que ara, passades les primeres hores recorde, un de la Caixa d'Estalvis d'Ontinyent, que dit siga de passada, és de les poques caixes d'estalvis que encara perduren al País Valencià, i que crec no té cap sucursal a Castelló; un altre de Consum, la Cooperativa Valenciana del sector de la distribució, dels supermercats, anunci que m'ha semblat si més no curiós, després que fa uns mesos va ser notícia polèmica per l'eliminació de la llengua valenciana de l'etiquetatge d'alguns productes de la seua marca blanca.

I el tercer? No ho acabava de creure... "Marina d'Or", que després d'uns anys de crisi i d'estar a un pas de la liquidació, sembla que ha aconseguit eixir del concurs de creditors i aposta clarament per la nova "a punt" com a perspectiva positiva per a renàixer, rebrotar o reviure...

I si no heu pogut seguir els inicis ací us deixe els  20 primers minuts A Punt TV

Compromís amb la societat, perspectiva pròpia, adéu manipulació i censura, benvingut el retorn de la nostra llengua a "prime time". Veurem que dóna de si, d'entrada vot de confiança, encara que no les tinc totes amb mi...

Collita d'aigua de pluja...

 Amb aquest nom es coneix la captació de la precipitació pluvial per usar-se en la vida diària. Fa molts anys hi eren molts els pobles que recollien l'aigua cada vegada que plovia. En l'antiguitat, als territoris de l'Imperi Romà on el clima era semiàrid, com en la península Ibèrica i la península Itàlica, es van construir grans dipòsits subterranis on l'aigua de pluja s'anava emmagatzemant per al seu posterior consum, sigui humà o agrícola, eren els anomenats aljubs.

Als pobles, per aquest menester disposaven de cisternes que, a mesura que arribava "la modernor" van anar desapareixent, primer als habitatges urbans, amb l'arribada de "l'aigua correnta" i després a la resta del terme, a les cases de camp, a mesura que anava arribant també la urbanització, de manera que, a hores d'ara, també al nostre terme, són molt poques les cases, alqueries, masets o villes, que, d'una banda, disposen de cisterna i, d'altra, en cas de disposar-ne, la fan servir.

I sí no es fa servir quan encara podria ser útil és per dues raons; la primera i més convincent per la contaminació dels sols, a la que amb el pas dels anys hem contribuït en l'anomenat progrés i que pot arribar a filtrar substàncies molt nocives per la salut, a les cisternes. La segona raó, més que evident, cada vegada plou menys i costa més omplir-les afegit al fet que l'aigua de pluja d'abans no tenia res a veure amb la d'ara que és molt més àcida en arrossegar substàncies químiques suspeses a l'atmosfera, produïdes per l'activitat industrial.

Tot i això i si hui reflexione sobre l'aigua de pluja, és perquè,com heu pogut comprovar, aquest cap de setmana passat, la pluja ha estat generosa amb nosaltres, de manera que segons càlculs fets a casa amb "un mesurador", en poc menys de 24 hores han caigut més de 40 litres per metre quadrat, aigua que malauradament s'ha perdut en la seua totalitat, quan és ben sabut que els castellonencs i per mitjana consumim de 150 a 300 litres d'aigua per dia segons mesos i temporada.

L'aigua és el nostre mitjà de vida més valuós. El malbaratament irreflexiu i la contaminació irresponsable fan d'ella un bé cada vegada més preuat i car. Les aigües pluvials recollides, que procedeixen de teulades de cases o terrasses, filtrades i emmagatzemades de manera adequada, poden arribar a representar una font alternativa d'aigua de bona qualitat que permeta substituir l'aigua potable en determinades aplicacions i d'aquesta manera contribuir en l'estalvi d'aquest recurs.

Sembla que som "molt rics" que vivim en un poble on amb diners podem tenir de tot, però en aquest cas, com en el cas del consum energètic produït per fonts no renovables, cada dia que passa, malbaratem i hipotequem el nostre futur.

Calen incentius per a aconseguir bones pràctiques i gestionar millor els recursos naturals, en aquest cas, els hídrics, doncs és una veritable llàstima i quasi un delit que, tanta quantitat d'aigua caiguda s'haja perdut, quan tanta falta fa a la nostra terra.

Caldria plantejar línies de subvenció a les Comunitats de Propietaris o als particulars perquè introduirem tecnologies eficients en l'aprofitament, quan fóra possible, de les aigües de pluja. Digueu-me si voleu il·lús, però crec que ara encara som a temps, tal vegada demà siga ja massa tard, doncs com diu Raimon, en aquest el nostre poble la pluja no sap ploure, o plou poc o plou massa...