Pirates a Castelló.

Tot i que avui, la idea tal vegada més moderna de pirata associa majoritàriament el concepte a un delinqüent informàtic, la concepció de la pirateria presenta altres àmbits, directament relacionats amb el terme il·legalitat, cas per exemple de la còpia no autoritzada de productes o de la persona que, sota amenaces, obliga a la tripulació d'un avió a modificar el seu rumb.

I és que el concepte ha evolucionat amb el pas del temps des del primitiu significat, aquell associat a l'individu que navegava sense llicència i es dedicava a assaltar els vaixells a alta mar, o robant a les zones costaneres, sempre emprant la força, apropiant-se de botins, gaudint de festins i adquirint prestigiosa fama d'acord amb les seues malifetes. La història està plena d'aquests pirates i de les seues llegendes: bucaners, filibusters, corsaris o barbarescos, segons "el seu lloc d'actuació", les aigües de l'atlàntic tropical, el carib, el pacífic, o la nostra mar, la mediterrània.

Els pirates de la mediterrània, van ser per molts segles una tragèdia constant no només pels vaixells del comerç, si més no també pels pobles costaners. Aquells pirates procedents inicialment de Barbària, d'Algèria, al Magrib,  i amb posterioritat d'altres llocs costaners europeus, es dedicaven a la rapinya nua i crua, arrasant en ràpides incursions amb tot el que podien, abastant un camp d'actuació impressionant.

El fet de viure a prop de les platges per molts anys va ser sinònim d'inseguretat, i davant aquella situació, o bé la població s'havia de protegir en pobles a l'interior o, en el cas dels costaners, calia fer-ho amb la construcció de torres de vigilància en els llocs més estratègics per albirar amb rapidesa, l'arribada de l'enemic, comunicant a la població l'imminent perill.

Torreblanca, Orpesa, Benicàssim, Moncofa, va sofrir diferents atacs entr els segles XVI i finals del XVIII. També Castelló, havent-se d'aixecar a la mateixa platja, al segle XVII per una bona defensa, una torre, "la del Pinaret", sobre el Pujol de la Torre, entre la séquia de Na Borrassa i la séquia Mare, en un pinaret i, a una zona més elevada, per albirar millor la línia de la costa, una altra, la "torreta" d'Alonso. Malgrat totes aquestes "precaucions" els veïns, pescadors i mariners, no van deslliurar-se dels atacs.

Un d'aquells atacs, per molts anys recordat va ser el que va tindre lloc, el darrer dia del mes d'abril de l'any 1800, tot just hui fa 220 anys, quan soguerers, llauaradors, mariners i pescadors conformaven el gros dels 12.000 habitants de Castelló.

Diuen les cròniques que aquell dimecres va aparèixer de sobte una nau de pirates corsaris anglesos que desembarcant a la platja, van establir una lluita amb els pescadors i mariners, produint-se un tiroteig, i aconseguint els pirates apoderar-se d'un llaüt que, carregat amb 102 cafissos de blat, estava varat esperant un vent favorable per fer-se a la mar.

Malgrat acudir a defensar el llaüt ajuda des de Borriana, i les canonades que des de la torre es llançaven contra els pirates, aquells després d'incendiar les set o huit barraques dels pescadors que estaven a tocar de la platja, van aconseguir, endinsant el llaüt a la mar, fugir emportant-se el botí.

Continua contant la crònica que dos dels pirates per descuit van quedar-se a terra, i malgrat que van fer-se amb una xicoteta barca, no van poder arribar al seu vaixell, desembarcant a les poques hores a Benicàssim i endinsant-se per amagar-se a les muntanyes del desert. Descoberts en la seua fugida per uns traginers, van ser perseguits i capturats al barranc de Miravet i conduïts presoners a Castelló. Van confessar que pertanyien al vaixell anglés, que tenia la seu a Gibraltar i que es dedicaven al pillatge, i que un era italià i l'altre de Sevilla, desertors de les naus nacionals i enrolats amb els anglesos.

Res sabem que va fer-se amb el blat robat, on va anar a parar, ni tampoc de la sort que van córrer els dos apressats, tot i que el pare Rocafort, cronista de la ciutat i narrador de la història, en referir-se a aquells diu: "es mantenen a la presó, veurem en què paren". Si ens atenim al castic comú per aquell que era declarat culpable pel delicte de pirateria "mort sense benefici del clergat", quasi amb tota seguretat que degueren ser executats de manera pública i per penjament. O tal vegada no...

No sabem si van tornar en alguna altra ocasió els pirates a Castelló però el que si recordem alguns veïns encara, és la famosa discoteca "El Pirata" inaugurada l'any 1962 i renovada el 2015, després de més de 50 anys d'existència, que estava situada als baixos de l'Hotel del Golf, amb una estructura que simulava l'interior d'un vaixell pirata i que va transformar-se a la fi del 2016 en "Flamingo eventos", però açò és ja la base d'una altra història...

L'oratori municipal: Sense pena ni glòria.

Dos oratoris urbans tenim de propietat municipal a Castelló. Un molt conegut i freqüentat, Sant Nicolau al carrer d'Amunt, l'altre a l'edifici noble de l'Ajuntament, totalment desconegut.

I és que ara, en ple segle XXI, crida i molt l'atenció el fet de considerar que, una de les cambres de l'edifici noble de l'ajuntament fóra dedicat, des del moment de la seua construcció i inauguració, el febrer de 1716, fa ja més de 300 anys, a oratori, a lloc destinat a la pregària, a lloc per a fer oració.

L'ajuntament de Castelló confrontat amb l'església de Sant Maria, a banda d'albergar inicialment i per un bon grapat d'anys a la planta baixa la presó, fins que va ser traslladada a la ronda magdalena, i de l'oficina de la policia, fins al seu trasllat ja en temps de la democràcia al nou edifici ubicat al costat del campanar, comptava en la primera planta, o planta noble, a més a més del despatx de l'alcalde, saló de sessions plenàries, i espais on es realitzava la gestió pròpia del municipi, amb un oratori, una curiosa capelleta, que supose seria emprada per "les autoritats" com a lloc de recolliment i reflexió abans de prendre qualsevol important decisió.

Aquesta setmana passada, hui fa set dies, va passar sense pena ni glòria o si voleu amb més pena que glòria, un dels esdeveniments més importants ocorreguts en aquella capella que encara hui es conserva. Transcorreguts 2 anys des de la seua benedicció el 25 d'abril de 1717, un 22 d’abril de l'any 1719, fa tres-cents un anys,  va celebrar-se la seua primera missa, oficiada de manera solemne per mossèn Juan Bautista Monseu, vicari perpetu de l'església parroquial, i tot i el reduït espai, va comptar amb l'assistència del governador, l'ajuntament i altres autoritats locals, una senzilla i a la vegada gran cerimònia, en un Castelló, el del segle XVIII, profundament religiós.

Malgrat tots els alts i baixos polítics aquesta capella va mantenir-se com a lloc d'oració fins ben entrat el segle XX, amb alguna puntual modificació. Tal vegada la més important va efectuar-se l'any 1958 en què el pintor muralista de Caudiel Ramón Catalan va plasmar al sostre una al·legoria religiosa amb la imatge de la Patrona de la Ciutat al centre, pintures que quasi 50 anys després, l'any 2007, van ser netejades i restaurades sota el mecenatge de la Fundació Blasco d'Alagón, entitat que es dedicava a la conservació, l'estudi, la investigació, la defensa, la restauració i la rehabilitació de patrimoni artístic, arquitectònic, arqueològic, etnològic, paisatgístic i mediambiental de la Comunitat Valenciana i Aragó, i que en l'actualitat continua la seua tasca integrada com a entitat de dret públic en l'Institut Valencià de Cultura.

No ha estat mai aquest oratori un lloc d'interés turístic dins la nostra ciutat, però sí que encara hui, després de passats uns quants anys des que l'indret va dessacralitzar-se i convertir-se en espai administratiu, acollint l'àrea i gabinet de premsa municipal, amb un accés públic restringit, continua estant inclosa dins el catàleg de l'inventari de béns mobles i immobles de caràcter monumental del consistori.

No ha estat aquest al llarg dels darrers segles l'únic oratori de propietat municipal, però si el menys conegut pel veïnat. Tots els altres, hi han resistit el pas del temps, mantenint, amb més o menys encert, el caràcter sagrat dels recintes, estic referint-me, naturalment, a les diferents ermites, huit hortolanes i una urbana, que poden ser visitades i de les que els castellonencs ens sentim més que orgullosos.

Sé que per la seua ubicació, entre el despatx de l'alcaldia i el saló de plens, per la seua reduïda dimensió o tal vegada també pel seu caràcter administratiu actual, obrir "l'antic oratori municipal del consistori" al públic, donar l'oportunitat de conèixer-lo, és prou difícil, hi ha un bon nombre d'inconvenients.

Però fent meua la dita aquella de "no hi ha res impossible, el difícil s'aconsegueix i l'impossible s'intenta", m'agradaria que aprofitant com a excusa l'efemèride de hui, la celebració d'aquella primera missa, nasquera una voluntat del govern municipal, un consens entre les regidories d'ermites i de cultura, amb la complicitat i el vistiplau de l'alcaldessa, perquè poguera fer-se realitat l'apertura d'aquest, sacralitzat o no, però públic i visitable.

Dues vídues, 57 anys.

 L'acte d'enterrar els morts es remunta als orígens de l'home, i per a això es disposava de diferents emplaçaments Al nostre poble, a Castelló, fins a finals de segle XVIII, els enterraments comuns s'efectuaven en fosses de terra dins del nucli urbà, en concret, als voltants del lloc que hui ocupa l'edifici noble de l'ajuntament en l'anomenada plaça del mercadet.

Lògicament, era un focus extraordinàriament propici per a la proliferació de malalties i infeccions, per això i perquè la ciutat creixia ràpidament, triplicant la població en pocs anys, a començament del segle XIX la ciutat ja superava els 13.000 habitants, va obligar, d'una banda a derivar les muralles (1796) i, d'altra, a construir un nou recinte funerari, més modern, amb més ventilació i més espai.

La ciutat s'havia escampat cap a l'oest, s'havia obert l'avinguda del Rei (1800) i el nou camí real de València a Barcelona, travessant l'actual avinguda de València, les rondes del Millars i Magdalena i l'avinguda de Benicàssim. Una nova zona urbana naixia més enllà del portal de la fira, "l'arrabalet".

A l'extrem d'aquell indret, a uns 400 metres de les darreres cases de Castelló i a quasi un quilòmetre de distància de l'església Major, una zona prou allunyada de la ciutat, a prop de l'ermita del calvari, va elegir-se un espai, per construir el nou cementiri, essent el vicari major de Santa Maria, el murcià Làzaro Ruiz, qui va córrer amb les despeses de les obres que van iniciar-se el 17 d'octubre de 1803 i finalitzar el 31 de gener de 1804.

I perquè parle hui d'aquell vell cementiri que va ocupar el lloc que ara ocupa part del passeig de Ribalta i la Pèrgola, un preguntareu? La resposta és senzilla, en aquests dies en què malauradament la mort, i els soterrars hi han pres més protagonisme, per allò de l'augment causat per la pandèmia, i l'augment de decessos ha crescut de manera espectacular, la casualitat ha volgut coincidira amb la data de benedicció i primer enterrament que va fer-se en aquell cementiri, que va acollir difunts per més de 50 anys, quan l'indret torna a veure's atrapat dins la ciutat i va haver de tornar a traslladar-se l'any 1861, al cementiri de Sant Josep, popularment conegut com "el garroferal del Mut".

I és que el 28 d'abril de 1804, hui fa 216 anys, va deixar d'enterrar-se al cementiri de la plaça Vella, per començar a emprar aquest nou lloc d'enterrament, essent una veïna, la vídua de Miguel Forés, Maria Francisca Ferrara, la primera veïna en ser soterrada. I si el cementiri del calvari "va ser inaugurat" per una vídua, la casualitat va voler que una altra vídua, en aquest cas d'Ignasi Nebot, Antonia Llop i Rams, fora la primera en ser soterrada al de Sant Josep, el 12 de maig de 1861.

I de la mateixa manera que l'any 1804 quan deixa d'estar operatiu el cementiri de la plaça del mercadet, al costat de la casa consistorial, el terreny va cedir-se per la municipalitat a qui fou jutge Domingo Bayer per convertir-lo en jardí, annexat al seu domicili del carrer d'Enmig, també el 1861, els terrenys del segon cementiri, van passar a formar part del jardí del nou parc de Ribalta.

Desconec si les restes de la vídua d'En Miquel Forés van ser traslladades al nou cementiri en tancar-se el del calvari o si, com en molts altres casos, anònims o no tant, van quedar a la fosa comuna perquè no van ser reclamades pels familiars. Castellonencs o forasters que, com el cas de l'astrònom francés Mechain, 216 anys després, encara descansen al passeig.

Per totes elles i ells, per tots els que també ara, per culpa del virus, "han mort" abans d'hora, el meu record, homenatge i minut de silenci, en aquesta efemèride;adjunte ara i ací, record del passat, memòria, amb inquietud, dolor i por del present, com a instruments de transmissió, tot és història d'un final d'abril confinat.

Vuitanta anys...

No és la primera ni la darrera ocasió en què recordaré en aquest blog a la per sempre estimada pianista, compositora i pintora castellonenca Matilde Salvador. I és que el passat dijous 24, van complir-se vuitanta anys d'un esdeveniment que sense tenir a Matilde com a veritable protagonista, va constituir un pas més en la relació Vicent Asensio- Matilde Salvador.

Vicent Asensio, fill del director de la banda municipal de Castelló, va ser un músic important a la primera part del segle XX, preocupat per defensar els valors essencials de la música valenciana, per la qual cosa, i després d'haver aconseguit a l'edat de 30 anys ser premi nacional i internacional de música, la Societat Castellonenca de Cultura va decidir oferir-li la nit del 24 d'abril de 1940, dijous passat van complir-se 80 anys, un recital-homenatge on, a més a més d'interpretar-se entre altres peces, el seu preludi "A la dama de Elche" premi internacional de 1940, i la "Sonata espanyola" premi nacional de 1939, el públic assistent, va tenir l'oportunitat d'escoltar, tal vegada per primera ocasió, una peça de la jove alumna seua i que anys després, el 1943 es convertiria en la seua esposa, Matilde Salvador.

Matilde, tot i la seua joventut, abans de complir vint anys, ja havia compost algunes obres per a piano, veu, coral, de càmera i per a orquestra. En plena guerra, amb uns versos de Bernat Artola, va crear "tres cançons valencianes" obra premiada pel Consell Valencià de Cultura.

Admiradora de Falla que va arribar a la seua vida a través d'Asensio, convertint-se per a ella en un model a seguir, en plena guerra civil Matilde va aconseguir que el folklore mediterrani, s'entrellaçara amb l'impressionisme, traduint-se en la creació d'un cicle de cançons per a veu i piano, compostes a l'edat de vint-i-un anys, i de les que una, "Andaluza", va ser la interpretada per la mateixa Matilde a la tercera part d'aquell concert homenatge, una peça que va resultar molt aplaudida.

Aquesta obra dedicada a Falla, formava part d'un cicle, "Seis canciones españolas", sobre un text de Lope de Vega. Andaluza és la quarta composició, juntament amb Castellana, Gallega, Asturiana, Zamorana i Valenciana, obra premiada l'any 1940; només tres anys després Matilde i Vicent, alumna i professor, van contraure matrimoni, formant així i per més de 35 anys, una de les parelles artístiques més influents del panorama musical valencià.

En uns anys molt complicats pel context històric, social i polític de l'època, en un Castelló ombrívol, perquè continuava havent-hi repressió, la imposició d'un nou règim i la coincidència amb una enorme crisi econòmica, la Societat Castellonenca de Cultura no només va trobar l'ocasió per enlairar la figura i les creacions d'Asensió, si més no, aquell homenatge va servir per a afermar tot el que podia donar de si Matilde com a compositora i intèrpret.

Matilde va "començar a destapar-se" musicalment parlant, aconseguint emplaçar-se en un viatge harmònic, en un estat de confiança i seguretat. Els aplaudiments amb què el públic va premiar la seua obra, va suposar un 'punt dolç i fascinant' que va fer, a partir d'aquell moment, i com si es tractara d'un esclat inicial, brollar amb més èmfasi les seues posteriors creacions.

I de la mateixa manera que a partir del 1940 van anar imposant-se a la ciutat els elements propis del món modern, com l'electricitat, les vacunes, l'automòbil, el maquinisme, els esports o el telègraf, que van anar modificant de manera gradual el caràcter i la mentalitat rural de la Vila, la música de Matilde va anar brollant sense parar, sonatines, cançons, al·leluies, danses, misses, serenates, romanços, òpera... vuitanta anys d'un bonic record.

Hui és el dia

No tinc xiquets però tinc nets. Feia dies que els meus companys, pedagogs i psicòlegs, venien anunciant-ho,  havien començat a ficar la veu d'alarma; el fet de tenir a les xiquetes i els xiquets "tancats dins de casa" tants dies per culpa del virus, podia desembocar en problemes i trastorns més enllà de l'avorriment, cansament o desfici.

Dimarts 21 va ser el primer anunci, partint del supòsit que la probabilitat de què els menuts estiguen contagiats o puguen transmetre la Covid és realment baixa, el govern considerava que era el moment de fer "un alleugeriment del seu confinament", un alleugeriment "parcial" i, el Consell de Ministres decidia, amb la recomanació prèvia del comité científic de seguiment, i la ministra portaveu anunciava, que els menors de 14 anys podrien eixir al carrer a partir del dilluns 27 d'abril, amb una forma i manera, "unes mesures taxades", que conegudes inicialment, per ningú tenien caps ni peus.

Unes poques hores després el ministre de sanitat va haver-hi de rectificar, donant, sense massa convicció, un gir, obrint novament l'esperança, deixant "el com" per més endavant. Dijous 23 va filtrar-se que les mesures taxades implicarien deixar eixir a passejar una hora, un màxim de tres xiquets per adult, i a tocar de casa. La mesura inicial, totalment fora de lloc i sense criteri, era canviada i suavitzada.

Però que és i suposa eixir al carrer per a un xiquet o xiqueta? Encara que siga amb un horari limitat, els menuts el que volen i esperen és eixir al carrer a passejar, a jugar a la pilota o a córrer, siga a peu o en bicicleta, però sobretot, el que més desitgen és córrer, jugar i barallar-se,"viure", amb els "seus amics" i, la mesura aprovada, malauradament no compleix les expectatives; com a mal menor, diríem que pot servir per a possibilitar el "desfogament" dels infants i poca cosa més, què, tal vegada, en aquests moments, sense ser prou és el més adient.

Evidentment el fet inicial proposat de la possibilitat que un pare s'emportara a la farmàcia, al mercat, al banc, al metge o al quiosc al xiquet o xiqueta per passejar-lo, era del tot incomprensible i contraproduent; però si un xiquet o xiqueta que fa més de quaranta dies no ha xafat el carrer, ara només pot eixir sense relacionar-se, voleu dir que quan tornarà a casa estarà millor que abans d'eixir? Voleu dir que paga la pena?  Què voleu que us diga, tinc els meus dubtes.

Entenc que el problema no ha passat, que el virus segurament ha vingut per quedar-se, però cal actuar amb sentit comú i, a la vegada que complir les mesures de seguretat, cal pensar en els xiquets i xiquetes, i deixar-los eixir al carrer a jugar amb els seus amics que és el que als menuts els fa il·lusió, i més encara pensant que si han estat 40 dies tancats ni són portadors ni transmissors del virus. Una altra cosa serà que els "pares facen tertúlia", això per responsabilitat i sentit comú, cal evitar-ho i si es menester impedir-ho. 

La solució és ben fàcil i senzilla: pares separats amb distància mínima de dos metres i mascareta, i xiquets jugant al seu aire...

Espere i desitge que el ministre de sanitat habilitat per a dictar instruccions i ordres, després de hui, introduïsca els canvis lògics i necessaris, ampliant les eixides, ja que tot i que l'obligació de jugar per separat, és una bona prevenció, molt millor serà començar a trobar-se amb els altres.

Si és una mesura que s'ha d'aplicar per afavorir el benestar dels xiquets i les xiquetes i no només el dels pares i mares, permetem que aquells juguen entre ells als espais oberts o comunitaris, mantenint el distanciament social dels adults, però sense limitar massa els moviments dels menuts. De segur que hi ha més possibilitats que les ara permeses sense caure en un empitjorament. Veurem com anirà aquest diumenge...

La cova buida

Ahir va ser el darrer divendres del mes d'abril i, com sempre, des del llunyà segle XIV, els tretze veïns elegits de la població de les Useres, amb una reciprocitat entre el sacrifici físic humà i el benefici diví, s'haurien d'haver dirigit en solemne rogativa al santuari de Sant Joan de Penyagolosa, travessant els boscos interiors de l'Alcalatén, per complir amb l'ancestral promesa de tot un poble.

Els cerimonials i cants mesurats i modèlics, els silencis, els rosaris mussitats en veu baixa, les impressionants lletanies i els repetitius precs demanant salut, pau i pluja del cel, d'aquesta rogativa de tot un poble representat per dotze homes, per quarta vegada en la història recent del poble no va poder realitzar-se.

I és que malgrat el mal oratge de molts anys, la neu, a vegades la torrencial i persistent pluja, el vent i el fred,els veïns de les Useres, per fe i per tradició, poques vegades han faltat al compromís.

En la memòria dels més grans el record de la prohibició de la rogativa l'any 1913, per falta d'entesa entre el clergat i l'Ajuntament de Vistabella respecte a l'administració del santuari, ordenada pel bisbe de Tortosa Pere Rocamora, mort a Castelló l'any 1925 i que descansa a la capella de Sant Pere de la catedral de Tortosa, i la suspensió a causa de la guerra civil, els anys 1937 i 1938.

Ara, i per quarta vegada, i per causa de la situació de confinament que estem vivint, sota el criteri de responsabilitat i coherència, aquesta rogativa i tots els actes de pietat lligats a ella, s'han hagut de suspendre i així, ahir a boqueta nit, després de la processó de benvinguda a l'ermitori, no s'haurà obert "la porta de la cova", aquell espai reservat i menut del santuari on els pelegrins passen la nit de divendres a dissabte, asseguts a terra al voltant d'una foguera, ni hauran entrat a l'església a resar i cantar els gojos...

Ni hauran sopat el de sempre, el que marca la tradició, un plat d'enciam, sopa amb molles de pa, un ou cru, fesols amb vinagre, bacallà, olives i vi. I aigua, ni hauran pogut pregar dins la cova demanant a Déu lliure al poble de les Useres, als seus més propers i a ells mateixos, de sequeres, guerres i malalties.

Resulta del tot curiós que una suspensió a causa d'un confinament per una malaltia no haja deixat complir el cerimonial habitual de tot un poble. Però front l'adversitat cal reinventar-se i això és el que aquest 2020 està fent les Useres.

De manera virtual tot el poble està celebrant la rogativa. Ahir la parròquia va acompanyar el moment de l'eixida amb el toc específic de campanes, com també ho farà aquesta nit en el moment en què els pelegrins haurien d'entrar novament al poble. També, per recordar el moment de recolliment dels pelegrins a la cova, anit, abans i després de sopar, van escoltar-se pels carrers del poble, els cants i oracions que els pelegrins haurien d'haver reviscut.

La virtual arribada de la rogativa a Sant Miquel de les Torrocelles, el pas per Xodos i la pujada al Marinet, així com l'arribada a Sant Joan, van ser moments "marcats" des de la megafonia del poble. També hui, dissabte, l'eixida de Sant Joan al migdia, l'entrada a Xodos seran virtualment compartits pels veïns, que com a manifestació d'unitat encendran ciris i els trauran als balcons de les cases, en el precís i l'emotiu moment en què la rogativa de retorn hauria de fer l'entrada i recorregut pel poble fins a l'església parroquial.

Estic segur que per desig, voler i necessitat, tots els veïns de les Useres, aquest any més que mai, estaran units, i sense que ningú falte i amb la mateixa fe dels anys passats, ahir i hui estaran vivint, aquesta situació amb l'esperança que l'any proper els pelegrins, en aquest símbol de germanor, identitat i orgull de pertinença, tornen a poder obrir la porta de la cova, pregar i demanar per tot el poble. Desig al qual jo, hui i des de la distància física, i amb tot el respecte m'unesc.

Violència domèstica: 131 anys del crim del vidre molt.

Mentre el maltractament suposa la realització d'uns fets, contra altres éssers vius o inanimats, amb un resultat sempre insatisfactori, la violència, va més enllà, i suposa un comportament nefast de les persones atacant els altres, fent-los mal, causant dolor, sofriments i fins i tot la mort.

Tot i que el resultat final quasi sempre és el mateix, fer dany, no és el mateix parlar de violència de gènere que de violència domèstica, perquè una apunta a la dona i l'altra a la família com a subjectes de referència. Així mentre la violència de gènere és aquella que es produeix contra la dona "pel fet de ser-ho", tant dins com fora de casa, a la feina o en qualsevol altre àmbit de la vida pública, la domèstica és la que es produeix en el "domo", la casa, la llar, podent-la exercir-la i/o patir-la, qualsevol dels membres del nucli familiar, és a dir, la muller sobre el marit, la mare sobre els fills o el nét sobre l'avi.

Desgraciadament en la societat actual tenim consciència de viure en un món cada dia més violent. També és veritat que històricament, la violència ha estat cosa d'homes, Tanmateix un fet ocorregut a Castelló fa tot just hui 131 anys, el 24 d'abril de 1889, ve a corroborar que la problemàtica de la violència domèstica era present ja en una ciutat que acabava de superar els 30.000 habitants i tenint en aquest cas com a "protagonista" una dona. Un notícia que va transvasar la vida quotidiana de la capital i més encara del poble de referència Llucena, que a dures penes superava les 4000 ànimes.

Aquell dimecres va celebrar-se, un cop conclosa la instrucció o investigació i la fase d'acusació provisional, al saló principal de l'Audiència de Castelló, edifici ubicat al carrer de Castelar hui Asensi, cantó amb el carrer de l'enginy o Vera, lloc que hui ocupa Cajamar, l'antiga Sant Isidre, que feia només 4 anys s'havia inaugurat, un juí oral, amb el resultat de ser condemnada a mort, una veïna de Llucena, Pelegrina Montuis Saura, que va matar al seu marit, dos anys abans, Manuel Porcar Palanqués, conegut com a "Maitenetes", afegint-li vidre picat a les medicines. Uns fets i un juí que van constituir un gran rebombori a la ciutat, al poble i a la província sencera.

De les diligències dutes a terme sobre els fets, es va poder comprovar que en el citat matrimoni que no tenia fills, existien des de feia molts anys, freqüents desavinences i discussions, arribant ella a amenaçar-lo de enverinar-lo. Aquella amenaça feia que el marit visquera amb desconfiança sospitant sempre del menjar que li preparava. Una vegada, notant mal gust en una sopa, va voler que ella la provara primer, a la qual cosa es va negar, fet que va augmentar més encara els seus recels.

La dona, que volia posar fi a la vida del marit, va ordir un pla, anant primer a la farmàcia Barrachina de l'Alcora i demanar un medicament per dormir un "inventat" parent que havia de patir una amputació; la petició va sembrar estranya al farmacèutic i es va negar. Aleshores la dona va acudir a la farmàcia de Llucena, amb una recepta falsa del veterinari, demanant un verí fort per curar una pota de la somera, adonant-se també el farmacèutic de l'engany i negant-li el producte.

A l'inici de la segona quinzena del mes d'agost el marit va ficar-se mal i el metge del poble va diagnosticar-li problemes d'estómac, agreujant-se ràpidament i morint abans d'acabar-se el mes, la qual cosa va resultar-li estranya al facultatiu que va donar coneixement al jutjat, sospitant que podia haver-hi una causa provocada, obrint-se una investigació.

Feta l'autòpsia corresponent va aparèixer una substància cristal·litzada a l'intestí, que analitzat va resultar ser vidre molt, procedint-se a acusar la dona que, posteriorment va confessar haver-li donat al marit "un refresquet" d'aigua amb sucre i pols de vidre, i afegint a les lavatives prescrites pel metge per alleugerar els patiments estomacals del malalt, els "polvos" que li van sobrar.

El tribunal va estimar que la mort va ser conseqüència directa "dels polvos" i constituïa un delicte de parricidi, sent l'autora la seua dona, amb la circumstància agreujant de premeditació i d'haver-ho executat saben en tot moment el que feia, condemnant-la a la pena de mort i efectuant-se la sentencia al cap de pocs dies al mateix poble de Llucena.

El Tribunal Suprem de la nació, en sentència d'11 de juliol de 1889, va declarar que la pols de vidre mòlt havia de ser considerada com a verí a tots els efectes legals.

Veiem com abans i ara, la violència és una part intrínseca de la vida social i, com a producte social, està vinculada als resultats de les relacions i com la violència familiar és, de vegades, complexa; tot i això que de la mateixa manera que tenim des de l'any 2000, un dia designat per l'ONU, el 25 de novembre, com a Dia Internacional de l'Eliminació de la Violència contra la Dona, caldria tenir-ne un també contra l'Eliminació de la Violència Domèstica. No trobeu?

Reinventar-se i recordar...

 El mes d'abril és temps de cultura ,i avui 23, a més a més de ser la festa de Sant Jordi, és el dia del o dels llibres que com diu la dita "dos millor que un", festa que amb diferents activitats ve celebrant-se anualment en llibreries i biblioteques de tot el país. Malauradament en aquesta ocasió el dia del llibre "ha de reinventar-se" i, d'una manera o l'altra, ha d'arribar a les nostres cases, sense necessitat d'eixir a recórrer les paradetes que aquest dia solien muntar les diferents llibreries. El confinament derivat de la crisi sanitària ens obliga a adaptar un dels dies culturals més importants de l'any.

Segons va anunciar-se fa ja uns dies, la Diputació se suma enguany a la commemoració del Dia Internacional del Llibre afegint a la possibilitat de consulta i descàrrega gratuïta de molts llibres del seu catàleg, amb el foment d'unes activitats infantils en línia adreçades a promoure la lectura entre els més menuts de casa, emetent quatre funcions de contacontes aquesta mateixa vesprada, a partir de les 17 hores, a través del perfil de Facebook de la institució provincial; quatre obres de tots els gèneres 'Despierta', de María José Llorach, 'Lledó la policía y Quim el cajero del súper', de Miguel Alayrach, 'El gegant pegabrams', de Nel·lo Navarro i Josep Vicent Font, i,  'Los Zapartos del hombre afortunado', d'Eloy Moreno, una bona iniciativa per introduir els xiquets en el meravellós hàbit de la lectura.

D'altra banda, la Universitat Jaume I ha inclós una xarrada literària en línia amb l'escriptora i professora Rosario Raro, conversa en línia que es podrà seguir en directe a partir de les 12.30 hores a través de l'adreça CONVERSA per a la comunitat universitària de l'UJI i també estarà oberta a la resta de la societat punxant en l'enllaç OBERTA 

També alguns pobles mitjançant els seus ajuntaments, han dissenyat algun tipus de programació, cas per exemple d'Orpesa que dins de la "setmana del llibre mitjançant les xarxes socials, hui i a partir de les 20:30 hores, l'escriptor i artista local Manu Parra presentarà, en directe, des del seu compte de Facebook, 'El mar que a mi habita', un poemari en el qual l'autor reflecteix, amb versos punyents, la pèrdua d'una mare. També l'ajuntament d'Albocàsser posa en marxa una activitat de foment de la lectura entre joves i grans, animant els veïns i veïnes a escollir una obra de qualsevol gènere que parle sobre el món rural i és graven recitant el passatge que més els agrade, per a després, pujar el vídeo a les xarxes socials.

Amb aquestes iniciatives i altres semblants, es busca, a més de fomentar la lectura, ajudar les petites editorials i llibreries que han hagut de tancar a causa de la crisi del Coronavirus, ja que aquells interessats a adquirir algun dels llibres que descobreixen aquests dies, poden reservar-los i recollir-los quan passe la crisi.

Supose que també des de l'àrea de cultura del nostre ajuntament a banda de la ja fa uns dies anunciada activació gratuïta del préstec de llibres electrònics per tota la ciutadania, i l'acció prevista des del planetari amb la proposta "planetari a casa", de llegir i contar i compartir alguna novel·la de ciència ficció, hi haurà alguna altra activitat prevista que jo desconec per celebrar aquest dia "del llibre tan especial".

Jo, tancat a casa, l'aprofite per a fer, fer-me i fer-vos un petit homenatge-record de memòria, recordant-me d'una de les llibreries més emblemàtiques que per més de 125 anys (1865-1992) va "servir llibres" a la ciutat, la llibreria-papereria Armengot, punt de trobada, no només per als intel·lectuals castellonencs, sinó també per a tots aquells que estimàvem i seguim estimant la lectura i la cultura.

I de tota la seua història vull fer-me ressò hui, del premi literari que coincidint amb la festa del llibre, convocava tots els anys, premi centrat en la narrativa, que es va convertir, per mèrits propis, en un dels més prestigiosos d'Espanya, instaurat l'any 1969 i que va mantenir-se fins a l'any 1984, 16 edicions i 15 premis, ja que l'any 1970, va declarar-se desert. Premi que fins a l'any 1981 va celebrar-se el dia del llibre convertint-se en una de les activitats més importants en la programació cultural de la ciutat i que a partir de 1982, va traslladar-se al mes de maig.

Obres com Hostal Lolita de Carmen Nonell (1969), El cuadrilátero, de J. Martínez Mira (1971), La támbara, de Caty Juan Corral (1972), Te emplazo padre..., de Jorge Ferrer Vidal (1973, Un camino a la derecha, de B. García Moreno (1974), La risa y el llanto, deJosé Luis Aguirre (1975), juntament amb Odio sobre cenizas, deS. García Jiménez (1976), La última noticia, deA. Díaz Rueda (1977), IIslas para una historia, deC. Vidal Llácer (1978), Al fin se abrió el paraguas, de Néstor Ramírez (1979), Yo sería la vergüenza de todos, de Marisol Narvión (1980) i Un sombrero lleno de sol, de C. Sánchez Pinto (1981), encara formen part de la meua particular biblioteca. Malauradament no sempre hi havia prou disponibilitat econòmica per a comprar-los i la col·lecció no està completa...

Reinventar-se el 2020 per continuar llegint, recordar dies del llibre d'un temps d'adolescència i joventut, passat i present, novel·la, lectura, cultura. Llegir ha de continuar formant part de la base cultural d'una societat avançada, la nostra, ajudant-nos a ser més amples de mira i més lliures. Fem-ho?

Paraules del confinament i per a després

 Ho he comentat alguna altra vegada en aquestes setmanes que portem de confinament. Paraules que mai havíem emprat a la vida han passat a formar part del nostre vocabulari familiar, convertint-se en habituals a les converses a casa, fins i tot a les cases on hi ha menuts, aquells han aprés a conviure, a dures penes entenent el seu significat, amb mots com coronavirus, confinament, pandèmia o asimptomàtic.

Ara, quan portem ja quaranta dies a casa, dues paraules comencen a imposar-se a la resta del gros de l'anomenat per mi grup de "paraules del confinament", dos verbs de variat significat: GUARDAR i EIXIR.

Tenir cura d'alguna cosa, vigilar i defensar, posar alguna cosa on estiga segura, observar o complir allò al que s'està obligat, mantenir, observar, conservar o retenir alguna cosa, no gastar, preservar-nos una mica del mal que pot sobrevenir-nos, acatar, respectar, tenir mirament, i com a verb pronominal, recelar-se i prevenir d'un risc, posar cura en deixar d'executar alguna cosa que no és convenient... tot açò conforma l'ample concepte de GUARDAR.

Per això, a mesura que passen els dies i ens acosten a l'inici de què ha de ser el desconfinament, no hi ha dia ni roda informativa, emanada des del Govern Central o Autonòmic, en què no se senta a dir que en el moment en què s'inicie aquest, perquè puga realitzar-se de manera gradual i segura, s'han "de GUARDAR" una sèrie de mesures i aquestes han de ser per tots acceptades i complides:

Així es parla de que "s'ha de defensar tot allò que ja s'ha aconseguit perquè els contagis no augmenten, s'ha de vigilar el bon ús de mascaretes i que les restriccions s'acomplisquen, s'ha de tenir cura de les relacions socials, s'ha de preservar del perill els sanitaris, s'ha de vetlar estar vigilant a qualsevol símptoma per insignificant que ens semble, s'han de tutelar i protegir amb més cura que mai les xiquetes i els xiquets i més encara la gent gran, s'han d'evitar i esquivar els espais amb aglomeracions...

I seguim escoltant que caldrà guardar el torn, guardar la distancia, guardar la compostura i fins i tot caldrà, en record de les víctimes del virus guardar algun minut de silenci i guardar-se de fer comentaris que només ajuden a augmentar la por i el desassossec.

GUARDAR per preservar de qualsevol dany... clau per poder EIXIR amb seguretat d'aquest mal són.

Eixir, abandonar el confinament, si la plaga perd força el primer que tots voldríem és eixir al carrer; així ha de començar la normalitat, amb una eixida planificada, cautelosa i escalonada. 

Els menuts necessiten eixir però, no ens enganyem, també els adults. Cada dia que passa més i més ens fem la pregunta, ja no tant com, sinó quan eixirem. Ni el mateix Govern sembla tenir-ho clar, va demostrar-ho ahir amb els primers que han d'eixir els menuts, que si blanc, que si negre, que si dic, que si em desdic...

Hem d'eixir al carrer i recuperar el nostre espai, necessitem evadir-nos, renàixer, no en tenim prou en mostrar-nos a finestres i balcons i reinventar-nos cada dia, hem d'eixir d'aquesta dificultat, hem d'eixir d'aquest mal somni, hem d'eixir al camp, a la muntanya o simplement a xafar el poble...

EIXIR s'ha convertit en l'altra paraula desitjada i que marcarà el final del nostre confinament, però cal que la nostra eixida, siga de cara, coherent, amb seguretat, i evitant que ens resulte del tot cara, i ens obligue a un nou tancament.

Guardar i eixir, dues accions que d'acord amb la situació actual, es presenten properes en el temps i que, quan ens deixen, hem de fer a consciència perquè les aigües no tornen a agitar-se.

 Si guardem la calma, si fem cas a la lògica, si evitem presses i corregudes, si actuem amb coherència, si pensem en el bé comú, si anem amb la veritat per davant, de segur que de tot aquest desastre poden també eixir coses bones, la primera, la nostra eixida al carrer, la de tots,  la dels menuts i la dels adults, i no tan sols per satisfer les necessitats bàsiques, que tots sabem que això "no és eixir"...