"Esto s'ha acabao"... “Hoy empieza todo”.

 S'han acabat les festes, o el que el temps ens ha deixat fer d'aquestes. Unes festes, com totes, "úniques i diferents", però també "històriques", que seran recordades durant molts anys i per diferents motius.

Sense "Junta Central de Fiestas" o sense "Junta de Festes" com a organitzadors, realitzadors o col·laboradors de l'ajuntament en el desenvolupament d'aquelles, sense reines i dames "anuals" per allò de la suspensió del 2020 i repetició en el càrrec, sense Pregó al carrer, amb desfilades deslluïdes i amb poc de públic per donar-los caliu, amb dies frescs i gelats, sense cap de protocol municipal i "patinades" oficials, a cavall entre uns estatuts festers que llangueixen i uns altres que encara no s'han començat a aplicar, i on la pluja s'ha convertit, qui ho anava a dir, en la protagonista de tota la setmana.

I és que mai en la història recent de la setmana festera havia plogut tan i en tants dies. Ningú imaginàvem només unes setmanes enrera, quan tot semblava començava a recuperar-se i quan, dia rere dia, al mateix moment que disminuïa l'atac del coronavirus, véiem créixer el nombre d'actes del programa, que molts d'ells hi haurien, com a mal menor, que canviar de lloc, i el que és pitjor, en molts altres casos haver de ser suspesos.

Ha plogut i molt. Feia falta, però no anava d'una setmana. En aquest cas, malauradament, s'ha tornat a fer realitat el refrany, "mai no plou a gust de tothom". Aquesta setmana ací a Castelló, estic segur, la pluja no ha estat ben rebuda per ningú, començant pel mateix Ajuntament, Patronat fester i Col·lectius, fins als venedors ambulants, passant per restauradors, pirotècnics o distribuïdors de begudes. Tots s'han passat els dies mirant el cel.

Jo mateix he arribat a mesurar a casa en aquests nou dies, entre el dissabte 19 i ahir diumenge 27, més de 120 litres, molt més del que és habitual en un mes de març a Castelló, i si parlem de sol, les hores en què aquest ha estat protagonista al llarg de la setmana, poden contar-se amb els dits de la mà i encara en sobrarien.

Mai les nostres festes havien estat suspeses des dels anys de la guerra civil, i mai havien estat tan desitjades i esperades fins a aquest any i, vet per on, ha sigut l'oratge qui "ha volgut fer la punyeta"; tot i això, malgrat les adversitats, tots hem fet com el voluntariós "Cagueme", aquell personatge mític, amic del gegant bo i forçut, Tombatossals; alguns fins i tot més del que podíem esperar, començant per la representació femenina oficial i acabant pels serveis de neteja.

Les festes de la Magdalena del 2022 ja són història. En aquest moment ja s'ha obert la porta per les del 2023. Unes festes que, fent vots perquè siguen "de total normalitat sanitària", ara mateix comencen a fer camí des de la incertesa, i no em referisc a l'oratge que podrà fer-nos en els 9 dies festers, entre l'11 i el 19 de març venidor, que cap meteoròleg ni cap sofisticat aparell pot prevenir, sinó a la posada en marxa de l'engranatge oficial fester conseqüència de l'aplicació dels nous estatuts.

Moltes coses a revisar i millorar del que s'ha fet aquests dies; molta feina queda al davant, cal buscar el màxim consens entre tots, cal unir esforços, cal, emprant termes de costura, cosir i no esquinçar, cal asseure's a parlar i fer-ho sense acalorar-se, cal deixar enrere topetes, odis i venjances, cal reconéixer errades i potenciar encerts, i cal caminar cap al futur d'un Castelló on tots, veïns i forasters, amb permís de l'oratge, gaudim de la festa. Aquest és el meu desig, hui, quan estem només a 349 dies d'una nova romeria al Castell Vell, origen del nostre poble. Adéu festes del 2022. Benvingudes siguen les festes Magdaleneres 2023!

Mala sort i mala pata...!!!

 Ho sabem molt bé a Castelló, el pregoner és la persona encarregada de pronunciar "la crida" amb què s'inaugura una festa, i és que pregó remet a crida, perquè Pregó és una paraula espanyola, inexistent en cap altra llengua, excepte el portugués (pregão), procedent del llatí praecone, que és el nom de la persona encarregada de fer crides.

I de les persones que fan les crides, d'aquells que anaven per carrers i places amb trompeta o tambor que en castellà anomenem "pregonero" hauríem de dir que és un "cridador", tot i que també estaria bé anomenar-lo nunci, per ser aquesta una paraula relacionada amb anunciar. Cridador pot sorprendre'ns, amb el cervell tan avesat com tenim a pregoner, però ben pensat no hauria de ser xocant de cap manera, amb la ment alliberada de la dependència espanyola.

En l'àmbit fester del nostre poble, tradicionalment el pregó, la crida, és "cantat" per un fill de la vil·la o persona molt arrelada a aquesta, que des del 1945 en què es crea la cavalcada del Pregó anunciadora de les festes, el rol festiu l'exerceix el pregoner, un personatge inspirat en la tradició agrària de la ciutat, en el Sequier Major, en el coordinador dels torns de reg a la séquia major de la trama agrícola del terme de la ciutat, un dels càrrecs municipals inclòs dins dels oficis menors. Figura que, elegida anualment el dia de Sant Esteve, exercia la jurisdicció de la séquia Major, dels molins i tot el sistema de reg de l'horta i que estava facultat per dictar sentència en els litigis suscitats per raó de l'aprofitament de les aigües i podia inclús posar multes.

I és que no podem oblidar que la ciutat de Castelló va créixer a la plana, entre els camps d'horta i taronja, essent l'aigua i la distribució per les diferents séquies, un element clau per al seu creixement. Les séquies són l'element bàsic que van marcar l'estructura urbana, i per molts anys, "sequier major o el mosso" va ser qui, per molts anys, s'ocupava d'aquells menesters.

Per això, quan va crear-se "el Pregó" anunciador de la festa, no va haver-hi cap dubte en incloure aquella figura "del mosso" com a pregoner i, tot i que els primers anys, no anava a cavall, anava a la mateixa carrossa que la reina, era una persona gran qui portava el Pregó . Quan sonaven els clarins, aquella persona que representava la societat gran, li lliurava el pergamí a un jove, que finalment llegia el bàndol. Una manera al·legòrica de passar el testimoni d'una generació a una altra.

Després va venir el costum de "pujar a l'haca". No es tracta d'un poltre, sinó un cavall més tranquil, d'arrossegament, el que es coneix com un perxeró. Entre altres raons, per evitar ensurts al pregoner que no sempre és un expert genet. Una haca amb un cap elegant que s'eixampla entre els ulls, de cua llarga i molt espessa i un tors robust, que, malauradament, tampoc aquest any el pregoner ha pogut muntar.

Si l'any 2020 pocs dies abans del Pregó van suspendre's les festes i l'any passat no va haver-hi cap celebració, aquest 2022 ha estat la pluja la que no ha permés que el Pregó eixira al carrer i, per tant, que el pregoner "Chema" Prades, que fa només uns dies, va afirmar que "estic que em pregone damunt", amb relació al fet de fer l'entrada solemne al llom d'un cavall després de dos anys sense poder fer-ho, va tornar a quedar-se amb les ganes.

Això si, serà el primer pregoner que, ocupant el càrrec tres anys seguits, no pujarà al cavall, però va tenir el seu moment de glòria, dissabte passat quan va cantar el Pregó des del balcó central de l'ajuntament, i passarà a la història local com el primer en fer-ho en més de 75 anys. Mala sort que ha tingut el xicot!!!

Dos anys prorrogada "la crida" per restriccions sanitàries i va, i ara plou. Tal vegada per compensar la desil·lusió se li haja permés acompanyar al llarg de tota la setmana la representació oficial femenina quan, en altres edicions festeres, el seu protagonisme es difuminava després del primer cap de setmana: Pregó i Romeria, i aquest any, l'hem vist en tots els actes que el temps ha deixat que es feren, com si es tractés d'una dama de la ciutat més.

Entenc la seua desil·lusió, jo també l'haguera tinguda, però no entenc tant de protagonisme al llarg de tota la setmana, ni crec que el seu lloc estiga al costat de la reina i cort a totes hores. Caldrà repensar la transcendència d'aquella figura per anys venidors...

Quaranta anys d'una decisió.... encertada?

Al segle XIX l'Estat espanyol va iniciar accions d'auxili a favor dels més necessitats. Es van constituir en diferents ciutats les anomenades Cases de Beneficència, que incloïen les cases de maternitat i trobats i les d'orfes i desemparats.

En el cas de Castelló, al principi es va pensar construir la Casa de Beneficència a l'antic convent de Sant Francesc, que havia estat cedit l'any 1822 per a aquesta finalitat; fins i tot va arribar-se a col·locar la primera pedra de les obres l'any 1832, tot i que aquest emplaçament no acabava de convéncer les autoritats. Per això, l'Ajuntament de Castelló, a la fi del 1842, va elevar una sol·licitud al Regent del Regne en Baldomero Espartero, demanant que es concedira el convent dels dominics per instal·lar-hi la Casa de Beneficència, en lloc del convent de Sant Francesc, sol·licitant-se també que aquest últim es reservara per a les urgents necessitats de la població en cas d'epidèmia, per a caserna o per al que fera falta. Així, al final, la Casa de Beneficència es va construir sobre terrenys que pertanyien al convent dels dominics, mentre que l'antic convent de Sant Francesc es va destinar a caserna militar.

Per utilitzar les antigues edificacions del convent com a Casa de Beneficència va caldre efectuar determinades obres, començant a funcionar com a "casa de misericòrdia" el 1854, sent l'any 1860 quan passa a mans de la diputació, fent-se càrrec de la mateixa les germanes de la Consolació. Als anys següents es va crear una escola d'instrucció primària i es va introduir la il·luminació de gas, obrint-se l'església del convent al servei públic.

L'any 1928 van arribar a ser més de 300 les persones acollides en aquell establiment que disposava d'un gran pati central, envoltat de galeries i claustre al costat de dos extensos patis més i en aquests últims, erigits, diversos pavellons aïllats destinats a diversos serveis, com safareigs, colador, banys, lavabos, tallers i departament d'ancians impedits.

L'edifici central comptava amb tres pisos, ocupats pels dormitoris i infermeries, habitació de les Germanes, departament de nodrisses, cuina, menjador, rober, Escoles d'ambdós sexes i de pàrvuls, vestíbul, habitacions del Capellà, Porter, Zelador, Oficines de la Direcció i Administració i un forn.

L'any 1949 la Casa Provincial de Beneficència va passar oficialment a denominar-se Llar Provincial Sant Vicent Ferrer. A la dècada dels anys 80 del segle passat la Diputació decideix el tancament de la Casa, amb la demolició de les seues instal·lacions.

A la primera pàgina del diari Mediterraneo del divendres 26 de març de 1982, just avui fa 40 anys, es publicava amb un gran titular l'aprovació pel ple de la diputació de l'enderrocament de la casa de beneficència per construir als seus solars la casa provincial de cultura. Així, i per unanimitat, sota la presidència del titular D. Joaquín Farnós es van destinar 18 milions de pessetes per, "aquella encertada? decisió", enderrocar en una primera fase, les edificacions compreses entre els carrers Mestre Ripollés i Marqués de l'Ensenada.

Finalment, només es va mantenir el claustre i l'església. Els terrenys ocupats per la Casa de Beneficència van ser destinats a altres finalitats de tipus educatiu i cultural: L'Escola d'Art i Superior de Disseny de Castelló que va iniciar els ensenyaments l'any 1984, el Conservatori Superior de Música de Castelló que va nàixer l'octubre de 1998, compartint espai amb el Conservatori Professional de Música Mestre Tàrrega, i L'Espai d'Art Contemporani inaugurat oficialment el 1999.

Ara, fa només unes setmanes des de la Conselleria d'Educació es va informar de la inversió d'aproximadament de 28 milions d'euros, per a la construcció d'uns nous conservatoris que, finalment, s'ubicaran a la parcel·la de Taxida i que poden estar operatius el 2025, alliberant espai per a l'Escola d'Art... Castelló del futur? I fa quaranta anys què?

Hem hagut de suspendre...

A hores d'ara hi ha un esdeveniment històric arrelat al nostre poble gestat per la Colla el Pixaví allà per l'any 1989 i que és esperat amb deler per veïns i visitants la vesprada del dilluns de la setmana Magdalenera; naturalment m'estic referint a la "Pujada al Campanar", la visita "al fadrí de la Vila".

Fou l'any de 1989 quan se'ns ocorregué que, de la mateixa manera que a nosaltres ens havia fet molta il·lusió poder contemplar "Castelló des de dalt" i visitar l'any anterior, de manera quasi particular el campanar, també podríem compartir la nostra experiència amb la resta de veïns. Pensat i fet, el 27 de febrer a les quatre de la vesprada, anunciat l'acte com obert a tothom en le programa oficial de festes, una gran gentada feia ja cua a la porta per començar la visita. Tots tenien ganes de descobrir el gran desconegut per la ciutat, el nostre campanar.

I des d'aleshores ençà, fins a la magdalena del 2020, en trena-una ocasió, la vesprada del dilluns de Magdalena les explicacions de viva veu dels membres del Pixaví i els llibrets explicatius de tot l'edifici, mai havien faltat a la cita.

En trenta-un anys van estar moltes les anècdotes i circumstàncies ocorregudes., des de persones claustrofòbiques que a mitjan pujada es parapetaven a l'escala i no anaven ni avant ni endarrere, fins aquelles que arribant a la terrassa buscaven sense parar una escaleta diferent de baixada, passant per aquelles que, en trobar-se cansats a mitjan pujada buscaven la porta de l'ascensor.

Però si hui porte al record la història de la pujada al campanar és perquè cal també fer menció d'unes altres circumstàncies, que malauradament hui, s'han vist més que superades: les situacions meteorològiques. És veritat que hem tingut pujades en dies d'una radiant primavera al costat d'altres en què l'aigua-neu, el fred, el vent i la pluja, van ser els protagonistes.

Però, mai, des del 1988 fins al 2020 vam haver de suspendre la pujada per cap tipus d'incidència, i ara, només tres anys després, sembla que aquella "bona sort", ens ha deixat de costat...

Havíem de fer la XXXII pujada el dilluns de festes 16 de març de 2020, així estava anunciat al programa oficial, però només 5 dies abans el coronavirus va fer que el Govern autonòmic, quatre dies després de la declaració del primer estat d'alarma, es vera obligat a retardar primer i suspendre dos mesos després definitivament les festes, com a mesura de prevenció i seguint el recomanat pel Ministeri de Sanitat, i, per tant, la pujada no va realitzar-se, romanent tancat i buit el campanar, no només aquell dilluns sinó al llarg de molts mesos.

Per prudència davant l'evolució de la Covid-19, l'ajuntament va tornar a principis del 2021, com a mesura de protecció i prevenció de la salut del veïnat, a suspendre l'edició de la Magdalena que s'havia de celebrar del 6 al 14 de març, per tant, tampoc la XXXII pujada podria celebrar-se. Caldria esperar un any més, caldria esperar al 2022.

I va arribar el 2022 i semblava per fi anàvem a celebrar les primeres festes des de la pandèmia, mantenint l'essència de la setmana gran i introduint els canvis necessaris per a afavorir el compliment de les mesures de protecció davant la covid. Amb il·lusió renovada vam veure com al programa oficial del 2022 apareixia: " Dilluns 21 de març 16:00h. XXXII VISITA AL FADRÍ, organitzada por la Colla El Pixaví."

Naturalment, havíem d'introduir canvis per garantir el màxim la seguretat i protecció sanitària dels visitants reduint el nombre de grups i les persones de cada grup, però la visita podia anar endavant... Ningú pensava amb l'oratge.

No obstant això van arribar les primeres prediccions, semblava que la setmana estaria "passada per aigua", el Pregó del dissabte no va poder celebrar-se, i la romeria d'ahir diumenge ja va resultar mullada en el seu tram final de la tornada, també la desfilada de penitents i gaiates va banyar-se.

Hui dilluns les prediccions eren pitjors que ahir, i tot i que les primeres hores el temps ha aguantat, a mig matí ha començat a ploure amb ganes. Els actes previstos han anat suspenent-se un darrere de l'altre i, per primera vegada en la història, també la pujada al campanar s'ha hagut de suspendre.

Sembla que la XXXII visita al campanar de la Vila està maleïda, tres anys 2020, 2021 i 2022 sense avançar. En cas d'haver anat tot normal, ara, en aquests moments, estaríem realitzant la 35a pujada i, vet per on, el que estem fent és mesurar i comptabilitzar els més de 62 litres que ja portem hui recollits, més que tot el que fins ara ha plogut a Castelló en tot el que portem d'any, i la cosa no para...

Esperem el 2023 perquè torne a aparèixer al programa oficial allò de: "Dilluns 20 de març. 16:00 hores. XXXII VISITA AL FADRÍ, organitzada por la Colla El Pixaví." I que nosaltres us ho puguem contar i vosaltres veure. Bones festes, per dir alguna cosa...

"Navidad, navidad..."

Si, és veritat, ho estava esperant; tenia una certa intuïció tot i que mantenia alguna esperança, però allò que creia, i que em costava d'acceptar, s'ha corroborat. Veureu...

No fa massa dies que, per allò de la incertesa de veure com evolucionava de la pandèmia, que des de l'ajuntament van decidir-se a "penjar" les "llumetes" festeres als principals carrers de la ciutat. A correcuita, totalment diferent de com ens tenien acostumats els darrers anys, que dos mesos abans ja "penjaven", d'un dia a un altre, vam veure com els diferents panells de sanefes i figures fetes amb leds de coloraines, anaven col·locant-se, a l'espera, com de costum, que arribara el darrer divendres abans del dissabte del tercer diumenge de Quaresma, data d'inici de les més que esperades i tradicionals festes.

Uns panells que, amb les seues sanefes i figures, així, només col·locats, sense estar il·luminats, en un primer cop i a la llum del dia, en molts casos i carrers, en res es diferenciaven dels que només unes setmanes abans havien estat il·luminant les nits nadalenques.

"Llagrimetes", "estreletes", "boletes de neu"..., semblava que conformaven els elements principals de cadascú d'aquells panells, amb algunes excepcions en carrers estrets, cas del de la Cassola (Isabel Ferrer) o de la mateixa plaça Major, on es penjaven aquells idèntics als penjats en el 2019 i les no festes del 2020, on el rotllo, les canyes i les seues cintes verdes, eren i són els elements centrals que, tot i ser tradicionals, no ens enganyem són els adients, encara que el seu disseny deixa molt a desitjar.

Tal vegada estava errat, però em temia que allò que l'empresa havia oferit o el que l'ajuntament havia contractat, eren "sobres", "retalls d'altres anys" o "reciclatges nadalencs". Només calia esperar per a comprovar-ho.

I com en aquesta vida tot arriba, va arribar la plujosa vesprada-nit d’ahir divendres 18, i van "encendres" les llumenetes. No, no va haver-hi cap sorpresa; efectivament, una vegada "enceses" en la major part dels casos, en res es diferenciaven a les "penjades" les passades festes de Nadal. Si, semblava Nadal, i dins d'aquest un Nadal pobre, on faltava l'arbre de la Porta del Sol per tindre-ho tot.

I no és que em semblara malament, no, per mi com si no volen penjar res, com ha passat amb "les banderetes" que fa uns anys inundaven tots els carrers i ara, només es col·loquen en alguns "balcons" de les madrines; si m'estireu la llengua, diré que són modes, i la moda és canviant, passatgera, i el que fa uns anys eren "festes de la llum", ara tal vegada siguen "festes de la marxa i el sarau", de la poca llum, de la llum repetitiva o vés tu a saber de què... a, sí, se m'oblidava, festes internacionals!!!

Volem massa vegades mirar València, indirectament és l'espill fester, fins i tot els nous Estatuts Festers que han d'entrar en vigor en dates pròximes, tenen una certa ressemblança amb els de la Junta Central Fallera, doncs bé, mireu les il·luminacions d'alguns barris d'aquella ciutat, novetats, innovació i espectacularitat és la seua base; trobeu alguna cosa d'aquestes en les nostres "lluminàries"? Simplement de pena...

No sé qui haurà pres la darrera decisió de contractar aquest "servei", no crec haja estat cap acord de plenari ni d'equip de govern, no és un tema transcendent; però algú haurà signat l'ordre, el contracte, i sabrà el que costa i de quina partida s'ha de pagar. M'agradaria conéixer el que ens costa "aquesta repetició lumínic-nadalenca "i qui hi ha estat el responsable de la "il·luminació Magdalenera-22", ja que, vist el que estem veient, no dubte en considerar que s'ha lluït, s'ha cobert de glòria,

Les principals festes de la ciutat, les nostres festes internacionals, la Magdalena, les Reines, Dames, Madrines, Comissions, Colles, Agrupacions, veïns i forasters que ens visiten en aquests dies, no mereixen, no mereixem aquest tracte. Malauradament, només un encert, el temps sí que s'ha volgut aliar, i aquests primers dies semblen més dies del fred Nadal que de la primavera que acabem d'encetar... Ai senyor!

 

Com està el trànsit!

Si la memòria i les dades no em fallen, diria que des de l'any 1945 fins ara, tal dia com hui, 17 de març, va ser dia de "romeria a la Magdalena" en tres ocasions, 1963, 1968 i 1974. I en les tres ocasions, no com hui, el dia va ser magnífic, esplèndid, calorós i assolejat.

Dels tres anys podem recordar algun esdeveniment "curiós" relacionat amb el trànsit, d'aquella jornada. Del 1963, a les imatges filmades per al NO-DO, el noticier propagandístic setmanal del règim franquista que es projectava als cinemes espanyols abans de la pel·lícula en si, que va desplaçar fins a l'ermitori al documentalista cap de l'equip central de filmacions, el senyor Ismael Palacio acompanyat pels ajudants de càmera Fernando Martín i Jerónimo Ruano, i que si us ve de gust podeu veure punxant ací damunt NO-DO, podem veure com ja hi eren molts els vehicles motoritzats que arribaven fins a l'ermitori propiciant els primers "embussos".

De la romeria del 1974, onze anys després, les cròniques del moment xifren en més de 50.000 les persones assistents, i que, una gran part d'aquestes van fer el trajecte en cotxe, iniciant el retorn a la ciutat majoritàriament a primeres hores de la vesprada, ja que la correguda de bous, cada any que passava restava hores a l'estada dels romeus al turó, propiciant novament llargues cues per avançar en el camí de retorn. Malgrat que ja hi havia establert un servei d'autobusos, per desplaçar els veïns d'una manera més efectiva a l'ermitori, i els guàrdies no paraven "de controlar els moviments, aquell servei era lent i les cues que es formaven a l'hora de tornar feia desistir a molts romeus.

Tot i el nombre de cotxes desplaçats sembla que no va haver-hi cap incident de trànsit destacable, cosa rara, i que la premsa afí al moviment, va aprofitar per a fer propaganda dient que "aunque el movimiento y el tráfico eran extraordinarios, la entrada de la caravana de vehículos, se realizó con amplitud por el ensanchado puente sobre el rio Seco, cuya modernización añadió ya a este acceso una vistosidad muy digna de ser puesta de relieve".

I entre una romeria i l'altra, la del 17 de març de 1968, la més accidentada de les tres pel què respecta als vehicles motoritzats. Fins a huit turismes van sofrir desperfectes en dos accidents ocorreguts quasi simultàniament i en pocs hectòmetres de diferència, amb el resultat de quatre persones traslladades a l'hospital provincial per ser ateses pels metges.

En el primer ocorregut al quilòmetre 69 de la carretera València-Barcelona, es van veure implicats els vehicles CS-37024, CS-31088, CS-45655, V- 99954, PM-80725 i B-473975, conduïts pels senyors Archilés Pascual, Garcés Flor, Asensi Miralles, Del Campo Aragón, Ahicar Roca i Vidal Peris. La causa la brusca detenció per imperatius de la marxa del vehicle conduït pel senyor Archilés, i la immediata cadena de xocs en caravana. La conseqüència pitjor, les ferides que va sofrir la senyora Elena Gonell Llopis, copilot del cotxe del senyor Vidal i esposa d'aquell, que va haver de ser trasllada a l'hospital i atesa pel doctor Vilar d'una ferida al cavallet nasal.

Molt a prop d'aquell primer accident, un segon. Al quilòmetre 70 un nou xoc de dos turismes, el M-324278 i el CS-43761, conduïts per Àngel Martínez i Juan B. Sanjuan, resultant lesionats els ocupants del turisme de Madrid, Àngel Martínez i Vicenta Escorihuela amb lesions al front i Manuel Ruiz amb lesions al cap, emportant-se tots un gran ensurt tot i que els pronòstics en tots els casos va ser de lleu o menys greu.

I és que Castelló es feia gran, de poc més de 60.000 habitants l'any 1960, vam passar a quasi 100.000 l'any 1974 i, el bon temps del qual vam gaudir en els tres anys analitzats van fer la resta.

Esperem que el diumenge vinent el temps també acompanye i la prudència al volant siga la norma general. De moment tots mirant el cel...

 

Tres anys i quatre falles...

 Entrem hui en la setmana premagdalena, que aquest 2022 coincideix amb la gran de les falles. Els nostres veïns de Borriana, Benicarló, la Vall i per descomptat València, estan mirant al cel a totes hores perquè veuen perillar la festa i els monuments.

A Castelló ciutat com no tenim falles, no tenim aquesta setmana "l'ai al cor"; nosaltres som més de Magdalena, fins i tot abans del 1945, érem de les festes de juliol, però de falles, mai. Segur? La memòria és molt curta i tot i que són molts els veïns que s'estranyaran, també a Castelló hem fet falles, i no fa massa anys...

Només cal escorcollar una mica les hemeroteques per assabentar-nos que al nostre poble en tres ocasions diferents, abans de la guerra civil, van plantar-se falles; en concret els anys 1904, 1907 i 1921, fins i tot dues en aquest darrer any.

Durant la primera quinzena del mes de març de 1904, la societat "La Senyera" va acordar plantar una falla artística en la plaça de Castelar per a cremar-la el dia de Sant Josep, encarregant-la a Federico Ten, que en presentar l'esbós a l'Ajuntament perquè l'aprovaren les autoritats, va rebre un NO per resposta apel·lant a les ordenances municipals que prohibien les fogueres en els carrers, aixecant-se una desagradable polèmica entre els veïns, la majoria dels quals manifestava el desig de festejar Sant Josep a la manera de València. Finalment, el sentit comú fou conjurat per l'esperit faller i la societat "La Senyera" va aconseguir plantar la falla el dia de Sant Josep que, tot i mancar de llibret explicatiu, fou ben interpretada pel poble i acollida de grat per tots els veïns i cremada, segons la crònica de l'època (Heraldo 21/03) amb la satisfacció de veïns i fallers.

Tres anys haurien de passar per tornar a veure una falla als nostres carrers; els firers valencians que s'instal·laven a Castelló al voltant de les festes de la Magdalena, que aquell any de 1907, van ser els primer dies de març, els qui van demanar autorització a l'ajuntament per plantar-la, aconseguint-lo en aquella ocasió sense cap classe de dificultat. Així, la falla va plantar-se davant l'estàtua del rei Jaume I; músiques de dolçaina i traques van conformar el preludi de la cremà, L'èxit va ser tan gran que, novament trobem a la crònica (Heraldo 20/3) a més a més de les felicitacions als firants, els vots perquè "en lo sucesivo quede aquí la popular fiesta de las fallas".

No obstant això, les falles castellonenques haurien d'esperar fins a 1921 per a plantar-se de nou a la capital. A començament d'aquell any i en un magatzem de fusta van començar a prendre forma dues falles que es plantarien davant de la bodega Tres Corones, per part de la penya del Comerç i en l'encreuament dels carrers Colón i Cavallers i a la plaça Castelar, davant de la seu de la Societat Caça i Pesca. Els veïns estaven impacients per comprovar els comentaris que s'escapaven per la porta del taller. Tant fou així que tot i haver acabat ja la festa oficial de la Magdalena, la fira es va mantenir extraoficialment fins al dia 21 perquè els firers pogueren gaudir de les falles i, a més, ingressar els beneficis que la pluja havia evitat en els dies de Magdalena.

La penya del comerç va plantar una falla de caràcter simbòlic on un treballador al·ludia a la crisi de treball per la que estava travessant el país, al costat d'una dona del poble que tornava del mercat sense quasi res i sense diners, confrontada amb una cupletista que bevia xampany, contrastant la carestia d'una amb la luxúria de l'altra, rematant la falla una manola símbol d'Espanya que mirava amb dolor la desolació del país.

La falla de l'associació de Caça i Pesca, era una al·legoria als dos esports. D'una banda, un pescador de canya, d'altra un caçador amb gos; al centre un colomer i rematant-la un colombaire.

Tant l'una com l'altra van editar llibrets explicatius que, ficats a la venda, van ser adquirits ràpidament. Les dues falles van ser cremades com tocava a les 11 de la nit, tornant-se a fer-se vots perquè la festa fallera com a festa d'art i cultura adquirira protagonisme continu al nostre poble.

Però la cosa no va quallar, tot i que sembla que l'any 1930 va aixecar-se al poble sec una altra falla, això no obstant potser pel fet de xocar amb la festa de la Magdalena, que se celebrava per la mateixa època, la festa del foc i el fum mai va arribar a ser la pròpia de la ciutat.

La cova de les meravelles...

Ahir i com ve sent costum, amb un grup d'amics vaig tornar a la muntanya. En aquesta ocasió ho vam fer a prop de casa, quasi sense eixir del terme, per la part nord-occidental, pels voltants de les urbanitzacions del racó de Muntaner i les Galeres, en una zona compresa entre la carretera CV-16, la de Ribesalbes o "camí dels palos" i la rambla.

Una zona que allà per la dècada dels anys 70 i 80 va començar a poblar-se de masets i segones residències estiuenques de castellonencs, optant molts d'ells, amb el pas dels anys, en fer d'aquells masets l'habitatge habitual, compartint espai físic amb les grans propietats aleshores ja existents, hui en dia moltes d'elles transformades en espais de festa, llocs per celebrar bodes, convencions o banquets de tota classe, cas del mas del Pi, o de les Casotes.

Una zona on, geogràficament parlant, trobem tres elements característics i diferenciadors, l'embassament de Maria Cristina, al llit de la rambla de la Vídua, el tossalet de la Galera i, tal vegada el menys conegut però un dels més especials i a la vegada estimats pels amants de la cultura popular, la cova de les meravelles.

És ben coneguda la mitologia de Castelló, fruit de la imaginació de l'immortal "Pepe Mirona" plasmada en la seua obra "Tombatossals", el gegant nascut a la partida de Bovalar durant una forta tempesta produïda per en Bufanúvols, fruit de l'amor entre la Penyeta Roja i el Tossal Gros, i que amb el temps arreplegà una bona colla d'amics, ficant la seua llar a la Cova de les Meravelles, a la partida de Benadressa, fins que els fills del Rei Barbut van sol·licitar el seu ajut per arreglar els assumptes agraris del regne.

Una cova estimada i a la vegada que enigmàtica pels castellonencs, com he assenyalat abans, poc coneguda. Fins i tot el mateix Pasqual Tirado a la fi del seu "Tombatossals" diu: "Si qualsevol pretén saber moltíssimes més coses del ja esmentat gran Tombatossals, de la seua colla i del rei Barbut, que cerque paciençós per ahí un home vell de bona memòria, i si no, que se vallga de tees de bon melis i de llargues tresseres i que se fique dins la cova de les Maravelles, cap al fons davalle sense esglai, torbes ni entabuixament, que regire racons i raconets, i de ben cert que allí topetarà dins l'arxiu de l'antiquíssima ordre de Sant Cristòfol, ab alguna pintura rupestre que semblarà la panxa de Tragapinyols, o la cara de mònica del senyor Cagueme, ab atuells de cuina i fins ab les màscares de les bones paelletes que allí adobaren la colla del galifant i la cort del rei Barbut".

Amb aquest misteri i coneixent que avui en dia, la cova es troba dins una propietat particular amb una tanca que envolta tota la finca, en passar molt a prop, no vam deixar d'acostar-nos fins al límit, fins a la mateixa porta d'entrada de la propietat, per veure si, amb una mica de sort, podríem gaudir, per uns moments, de la imatge de la bocana de la cova.

Però no, no vam tenir sort; tot i que "el mas" tenia vida, la propietària o tal vegada la masovera, a qui vam saludar des de la distància, va indicar-nos clarament amb un gest més que expressiu que no podíem passar, per la qual cosa vam haver de revacular i seguir el nostre camí. Tot i que no vam manifestar-ho, és ben cert que en aquell moment, tant els meus companys com jo ens vam sentir més que decebuts.

Hui, vint-i-quatre hores després em pregunte: no seria factible que l'ajuntament a través de l'àrea de patrimoni establira un conveni amb el propietari del mas que facilitara, amb totes les mesures de control necessàries, l'apropament a aquell indret tan significatiu pels castellonencs? Ja no dic l'accés a l'interior del forat que, és possible tinga certa dificultat, però, tant costaria fer un passadís que ens apropara fins a l'entrada? I més encara, tan difícil seria ficar allí algun panel informatiu, com hi ha en altres llocs, sobre la importància de l'indret?

Tan costaria fer de la cova i dels seus voltants més propers un espai natural municipal, amb unes tauletes i unes papereres, pel gaudi dels veïns que volgueren acostar-se? No sé si el nou Pla General de Castelló, el famós i controvertit PGOU, haurà previst alguna cosa en analitzar el sol rural de la zona de Benadresa i en concret d'aquest racó, però, en cas de no ser així, s'haurà perdut una bona oportunitat.

De moment jo només puc assabentar-me del que i de com és la cova, per la poca informació que les xarxes socials i algun llibre posa al meu abast, tal vegada, algú dels que açò llegiu hàgeu tingut més sort i, d'una manera o altra, la coneixeu. Jo no, i m'agradaria!