Coses a mitges...

Tornen a sonar noves alarmes i no m'agraden les coses a mitges, el que és un dia i l'altre no, els canvis de roba com canvis d'opinió; no m'agraden els que ho resumeixen tot en "és cosa del moment". M'agraden els valents, els que decideixen avançar encara que hi haja dubtes. No poden, ara més que mai, els que ens governen, deixar les coses a mitges, cal fer el possible i l'impossible per garantir el nostre benestar.

I no és que el que s'ha fet fins ara "siga el no-res". Els diferents governs han fet moltes coses en aquests 10 mesos llargs de pandèmia, però, a hores d'ara, crec fan falta accions més actives i contundents i és que quan es fan les coses a mitges no deixen satisfet no ningú.

Vist el que estem veient de com evoluciona la transmissió de la Covid, sóc partidari d'un confinament "curt i intens", en lloc de fer les coses a mitges, que pense acabaran conduint-nos -com m'agradaria errar-, a un confinament irremeiable, per molt més temps i de forma catastròfica.

Tancar-ho tot pocs uns pocs dies, tan sols unes poques setmanes, per després seguir amb una vida econòmica, cultural, social i familiar  el més normal possible i mantenir el gruix dels negocis amb totes les garanties.

I perquè no es fa així? Perquè a parer meu, totes les filigranes que està fent el Govern posen en evidència que en la gestió d'aquesta pandèmia "falta una gran pota", que és la "capacitat real de compensar els sectors afectats davant la decisió que hauria de ser la de tancar", ja que és obvi que l'única manera de frenar açò implica disminuir el nivell de transmissió, la mobilitat i la capacitat de contactes.

Inclús els sabuts de l'OMS advoquen per confinaments "curts i intensos" quan la cosa "se'n surt de mare", actuació bàsica que, a la llarga, resulta molt més productiva per l'economia que no els pegats, i tancaments a mitges.

Les xifres que anem coneixent cada dia que passa són esgarrifoses, només hui, 600 nous casos confirmats a la nostra província, 412 als hospitals i 48 pacients a l'UCI, i fregant els 500 castellonencs morts des de l'inici d'aquest mal somni.

És veritat que aquesta situació serà "catastròfica o no" depenent de  múltiples variables, algunes bàsiques i controlables com el comportament individual, correcte majoritàriament però nefast en alguns incívics, altres altament imprevisibles com la capacitat de mutació i de contagi del virus, però sobretot han de ser les administracions les que amb accions contundents, i no a mitges, decidint un confinament total, intensiu i curt, actuant de manera enèrgica i sobretot clara, aconseguisquen, estant a l'altura de les circumstàncies excepcionals d'aquesta tercera onada, posar fre a aquest desenfré.

Estar confinats a l'inici de la pandèmia va ser dur, vam estar uns mesos sense veure la nostra gent, econòmicament insegurs, però l'esforç va pagar molt la pena. Ara el panorama és molt lleig, tot sembla indicar que o milloren les xifres, o anem al col·lapse i no només sanitari.

Tal vegada aquesta setmana siga crucial, siga la que ens duga a doblegar la corba, però, i si no és així?, un nou temps perdut. Tal vegada la situació comence a canviar aviat, i no tinguem més la sensació que s'estan fent les coses a mitges, amb por o sense la contundència necessària. Tant de bo. De moment cuidem-nos i cuidem els nostres, encara ens queda...

Inusual

Acabava la meua publicació d'ahir referida a l'inicial ajornament i més que probable suspensió de les Festes de la Magdalena 2021, amb la frase "diuen els que saben que a temps inusuals els hi corresponen mesures inusuals", i vet per on, a la mateixa hora en què jo estava escrivint aquella publicació és reunia telemàticament, sota la presidència de l'alcaldessa de Castelló, en sessió extraordinària, el Centre de Coordinació Operativa Local, organisme format per diferents especialistes en emergències, per revisar, actualitzar i mobilitzar els recursos necessaris per a frenar l'expansió del coronavirus al nostre poble, davant l'increment de la incidència acumulada que reflecteixen les dades fetes públiques en aquests darrers dies.

I vet per on, en aquesta reunió del CECOPAL de Castelló van acordar-se tot un paquet de mesures excepcionals, que fa només uns mesos consideraríem tots com a inusuals, per ser accions infreqüents, sorprenents, gens habituals i que van venir a trencar la rutina diària, l'esdevenir del veïnat, i que ara, tornaran a convertir-se com a mínim fins al 15 de febrer, per la seua repetició, en habituals.

La suspensió de l'activitat municipal presencial i no essencial, el tancament de les instal·lacions esportives i culturals, la potenciació del teletreball i la recomanació de seguir un autoconfinament el més estricte possible del veïnat, tornen a ser mesures que considerades extraordinàries i inusuals, han d'acabar en hàbits ciutadans si volem evitar al màxim les situacions de risc de contagi.

Davant la situació en la qual estem abocats, en la que s'ha fet públic que la incidència acumulada a la nostra ciutat supera ja els 500 casos per 100.000 habitants, i a mesura que van passant els mesos, setmanes i dies, tots anem adonant-nos-en que tenint familiars o coneguts als qui el "bitxo" d'una manera més o menys virulenta els hi ha atacat, jo i supose que alguns de vosaltres també, em faig la següent pregunta: És millor dedicar tots els esforços a erradicar el virus o seria millor dedicar-los a aprendre a viure amb ell? Quina serà la millor estratègia?, mesures inusuals o enfocament científic, flexibilitat i sentit comú? Difícil papereta...

L'estratègia seguida fins ara al nostre país i, naturalment al nostre poble, ha estat intentar contenir l'avançament del virus, però no hem d'oblidar que un virus és un microorganisme amb capacitat d'adaptació i evolució, i que mai pot eliminar-se del tot, per la qual cosa tot i que la ciència desenvolupe medicaments o vacunes, haurà de ser el nostre propi sistema immunitari, el que desenvolupant anticossos aconseguisca posar fre a la malaltia, per això, és possible que l'estratègia de coexistència, aprendre a viure amb ell, tot i ser molt arriscada en aquests moments, siga l'encertada...

Ajudaran aquestes mesures inusuals a arribar a frenar l'expansió? Hem de buscar la immunitat col·lectiva i, per tant, aquestes mesures, han de deixar de ser inusuals i extraordinàries per passar a ser "normals", estem parlant de consells de salut, d'apel·lar als valors cívics, mai d'imposicions ni restriccions amb l'esperança de salvar també l'economia.

Naturalment i malgrat que les vacunes desenvolupades fins a aquest moment no podem saber si són o no segures i sabent que no són eficaces contra la infecció, que no eviten que ens infectem ni que contagiem el virus a altres persones, coneixem que sí que ho són contra la malaltia, evitant que es desenvolupe aquella, per la qual cosa sóc també partidari de la vacunació com a producte que, esperem que més prompte que tard, ajude a aconseguir l'anhelada immunitat.

Siguem si voleu inusuals, però en el sentit de ser capaços de sorprendre'ns els uns als altres, demostrant que podem vèncer el virus no per casualitat sinó per repetició intencionada, per elegir la millor opció, que ara passa per assumir aquests reptes que ens presenta la CECOPAL i vacunar-nos en el moment en què ens corresponga. Açò no ha de durar per sempre!

Col·lapse i suspensió

El substantiu col·lapse és una paraula que cada dia més, i per desgràcia, sentim en els nostres entorns habituals. I és que disminuir una activitat fins a la seua total paralització produint un bloqueig en el desenvolupament diari pot arribar a ser extremadament perillós en tots els àmbits.

En qualsevol àmbit, econòmic, social, cultural, polític, jurídic..., per no arribar al col·lapse es presenta i es considera del tot efectiu, l'ajornament d'activitats no essencials, i de vegades, fins i tot s'ha d'arribar a la paralització, la cancel·lació temporal, o la definitiva suspensió d'algunes accions per evitar "mals majors".

Des de fa ja 10 mesos vivim una situació social sense precedents en la història recent, i això és així per una pandèmia originada per la mutació d'un coronavirus; arran de la letalitat d'aquest "bitxo" els diferents governs, nacional, autonòmic i local, han anat prenent, de manera més o menys encertada, totes les mesures possibles per reduir el nivell de contagis, controlar la situació, evitar el col·lapse i salvar vides, cas de l'estat d'alarma, aïllament en els habitatges, controls a les fronteres, o suspensió d'aglomeracions en esdeveniments esportius, fires i.... festes.

Pocs dies abans del seu inici van suspendre's les Festes de la Magdalena per l'any 2020 i, va iniciar-se un estricte confinament domiciliari; ara, davant l'extraordinari creixement exponencial de la corba epidèmica en què el virus sembla torna a posar els sistemes al límit, i vista la necessitat d'implementar totes les accions possibles per aplanar aquesta corba i evitar el contagi comunitari, i tal vegada un nou confinament, l'ajuntament es veu obligat a prendre una nova decisió que afecte de ple a les festes de la Magdalena del 2021: l'ajornament fins al maig de les diferents celebracions festeres a la ciutat o la suspensió definitiva segons l'evolució de la Covid, i és que la prioritat a hores d'ara, és frenar la pandèmia, amb un esforç en el qual totes les persones, que estem en el mateix vaixell, hem d'actuar de manera responsable i solidària.

Per al món econòmic i festiu, per tots aquells que esperàvem "la Magdalena" com aquells dies de treball per refer l'economia o simplement per gaudir-la, el comunicat oficial fet públic la vesprada d'ahir i que hui recullen tots els mitjans de comunicació, l'ajornament o la possible suspensió definitiva dels actes festers, ha suposat, encara que intuïda i lògica, una "notícia fatal".

És veritat que la prioritat ha de ser frenar la pandèmia i a la coordinació, comunicació, vigilància, prevenció, gestió de casos i suport operatiu i logístic, que cal demanar a les autoritats, cal també unir l'esforç col·lectiu de tot el veïnat per assumir l'ajornament fester "el tercer diumenge de Quaresma", i fins i tot si fóra necessari, la renuncia per segon any a la nostra setmana gran.

Ajornament o suspensió total només el temps ho dirà, però siga el que siga, hem d'evitar de totes les maneres possibles arribar al col·lapse. El present es pot convertir en un futur inesperat més ràpid del que ens imaginem. Esperem poder superar aquest repte aviat per sortir enfortits i que aquesta situació siga prompte només part del nostre record i font d'ensenyament davant futurs reptes.

Temps tindrem per fer festes i festes grans, tots els col·lectius i a tots els nivells, ara ens importa la salut. Estem vivint temps inusuals amb la covid, i  diuen els que saben que, a temps inusuals els hi corresponen mesures inusuals, que malgrat ser gens populars, amb el suport de tots han de servir per a aconseguir tirar endavant i deixar enrere aquest mal somni. Que així siga!

Satisfacció

Sé, per haver-ho experimentat en primera persona fa ja un bon grapat d'anys, i posteriorment viure-ho amb altres membres propers de la família, el que suposa en temps, esforç i dedicació, realitzar primer i, defensar després, una tesi, aquell escrit d'investigació de caràcter original sobre un tema en concret i que permet obtenir l'últim i més important grau acadèmic que confereix una universitat.

Un fet únic i irrepetible que "deixant marca" per tota la vida de la persona suposa una enorme satisfacció per haver superat el desafiament intel·lectual que el treball duu associat.

Desenvolupar una tesi no és una feina qualsevol, requereix una combinació d'habilitats tècniques, intel·lectuals i emocionals per a la consecució de resultats òptims en contextos de considerable exigència, generalment processos de llarga durada comparables a una carrera de fons.

I si hui parle de tesis, de la consecució de grau de doctor, i dels records d'aquell moment, és perquè hui en concret, una persona estimada, filla d'uns bons amics, a la que sense ser família directa he vist créixer des de la seua infància i tinc en molta estima, "una flamant doctora" per la nostra volguda UJI, Anna Marzà i Ibàñez, ha rebut en un acte públic, encara que limitat per la maleïda Covid-19, el VIII premi Cum Laude d'Humanitats, guardó concedit a la seua tesi doctoral, en la convocatòria que l'Institut Mon Juïc i la Xarxa Lluís Vives d'Universitats va fer el 2017, reconeixement que porta associat entre d'altres, la publicació d'aquesta.

Si un doctor, en aquest cas una jove doctora, després del seu gran esforç, veu recompensat el seu treball, no tan sols amb el títol acadèmic, si més no amb la publicació, difusió i el reconeixement públic d'aquell, el motiu d'orgull i satisfacció és més que il·lusionant, i no tan sols per ell/ella, sinó també per tots els seus familiars, companys, amics i, allò que està ara tan de moda, els seus al legats.

Que aquest guardó es lliure per primera vegada en un acte a la universitat Jaume I i a una jove professora, per una institució tan prestigiosa com la Xarxa Vives d'Universitats, que representa i coordina l'acció conjunta de més d'una vintena d'universitats de territoris amb vincles geogràfics, històrics, culturals i lingüístics comuns, i sota l'aixopluc de l'Institut Privat d'Estudis Món Juïc demostra que el contingut que revela el treball és de qualitat i travessa fronteres.

Més encara, que la tesi d'Anna haja estat la premiada entre les 56 candidates admeses, farà que ara, aquell treball, tinga un major ressò i siga distribuït i puga ser conegut arreu del territori de la Xarxa Vives, a totes les universitats i instituts de recerca nacionals i internacionals interessats en el tema. Una bona notícia en aquests temps de massa confinaments i tancaments.

Si voleu reviure el que ha estat l'acte acadèmic del lliurament només cal que punxeu en l'enllaç ACTE LLIURAMENT 

M'unisc des d'ací a les moltes felicitacions que de segur ha rebut en aquests dies l'Anna i al plaer que, no dubte experimentarà ara, i en major mesura cada dia que passe, en saber que el seu desig s'ha acomplert, que la seua investigació comença a donar els fruits; també a mi m'agrada i em complau. Felicitats xiqüela!

Filomena

Santa Filomena, "la que estima cantar" va ser una verge i màrtir de l'Església cristiana, martiritzada sota l'Emperador Romà Septimí i probablement una de les santes més populars i controvertides de la història del cristianisme; malgrat que la seua festa se celebra a l'estiu, el 5 de juliol, en aquests dies de l'hivern, està prenent gran protagonisme.

Una borrasca o depressió és un tipus de cicló que transcorre per latituds mitjanes, entre 30 i 60º. És bàsicament aire lleuger divergent que tendeix a ascendir. Aquesta massa d'aire fred en el seu nucli, en el seu moviment d'ascens succiona l'aire que l'envolta afavorint la formació de núvols i per la tant la formació de precipitacions.

Quan aquests fenòmens meteorològics es produeixen a partir de ciclons extratropicals que arriben a Europa, generalment entre els mesos de la tardor i l'hivern, s'anomenen borrasques profundes.

Des de l'any 1954 la Universitat Lliure de Berlín amb la finalitat de conscienciar a la societat del gran impacte que poden arribar a produir aquelles en béns i persones, va decidir batejar-les amb noms diferents cada cicle, emprant un sistema que no feia distincions i posant nom a qualsevol pertorbació seriosa.

No va ser fins al 2017 quan quatre organismes internacionals englobats en el grup Sud-oest europeu, els Serveis Meteorològics Nacionals de Portugal (IPMA), França (Météo-France), Bèlgica (RMI) i Espanya (AEMET), van establir un nou sistema de noms dirigit al públic en general substituint a l'empleat pels berlinesos, de manera que les borrasques de gran impacte ja tenen nom abans de la seva gènesi, fet que afavoreix que la comunicació siga més efectiva davant un episodi advers de vent, fenòmens costaners adversos i problemes relacionats amb la pluja i la neu, emprant-se l'anomenat mètode cremallera, home, dona, home, dona, i així successivament.

Així mentre la temporada passada 2019-2020 van ser Amelie, Bernardo, Cecilia, Daniel, Elsa, Fabien, Gloria, Herve, Ines, Jorge, Karine, Leon, Myriam, Norberto i Odet, les que vam tenir entre l'1 de novembre del 2019 i el 24 de setembre del 2020, l'1 d'octubre de 2020 va donar-se inici a la quarta temporada de nomenament de borrasques amb gran impacte en els països de sud-oest d'Europa.

El llistat de noms preestablerts pels 4 organismes denominats Grup Sud-oest per a aquesta nova temporada 2020-21 contempla opcions que van des de Paula a Filomena passant per Hortense o Ignasi.

I vet per on, en aquests dies inicials de l'any Filomena és la protagonista. Filomena és la primera borrasca de 2021, però no és la primera de la temporada. Ni de bon tros! De fet, tal com índica el seu nom (que comença per la 'F'), és la sisena. Alex va ser la primera, formant-se l'1 d'Octubre, a qui van seguir Barbara, Clement, Dora i Ernest, la darrera, que va formar-se el passat 8 de desembre.

És cert que al llarg de la història, tot i trobar-nos pràcticament a nivell de la mar, ha arribat a nevar en diferents ocasions a Castelló, però per descomptat no és habitual que la neu faça acte de presència en tanta abundància i en tants punts de la província com ho està fent aquesta Filomena, per la qual cosa, no dubtem de qualificar-la com a excepcional, guanyant-se el títol de la primera onada de fred de la dècada que tot just acabem d'iniciar.

Són molt poques les Filomenes que conec, una?, dues?, però aquells que en coneixen més diuen que es caracteritzen per ser dones que tenen bon humor, molt alegres, comprensives amb les persones que les envolten, que tenen una gran vida social, així com una gran capacitat creativa, a la vegada que complidores de la paraula.

Siga com siga esperem que Santa Filomena ens ajude i la borrasca no ens porte cap desgràcia que no puga solucionar-se, i que Gaetan, Caietanus?, la propera de la llista, tarde molt en arribar.

Ja fa vint anys!

El temps passa, a vegades volant tan ràpid que resulta impossible atrapar-lo, a vegades lent i feixuc, com quan la carn se't fa bola i les mandíbules dimiteixen de mastegar més. Tots a partir d'una edat, i a mesura que ens fem gran tenim la tendència a desenvolupar una certa preocupació per allò que anem deixant al nostre darrere.

El temps passa i vint anys són vint anys, i encara que donen per molt, per mi, en arribar dies com el de hui, recorde coses que podria reviure fil per randa, com si haguessen passat ahir, com si haguessen estat recents, però que me n'adone en realitat ja fa anys vint anys que van ocórrer.

Vint anys! La xifra és tan rodona que resulta tota una temptació celebrar-la, una xifra suggeridora i plena de força, transcorreguts des d'aquells llunyans dimecres 5 i dijous 6 de gener de l'any 2000, dos dies en què vaig tenir la immensa sort de triat per part de la Junta de Festes de Castelló, per poder transformar-me en un dels tres reis més admirats de la història, un dels protagonistes centrals dels Mags d'Orient en la seua visita anual a Castelló, el rei Melcior.

Des del moment en què vaig acceptar la proposta vaig disposar-me a endinsar-me en el paper, "a estar a l'altura", ja que, estava segur, com així va ser, que el fet de poder estar en contacte directe amb una gran part dels xiquets i xiquetes de Castelló, en veure la seua il·lusió i els somnis de tot un any reflectits en un sol instant, m'ompliria de satisfacció.

Ser el Rei Melcior del meu poble en un any tan assenyalat, el 2000, va despertar en mi de tots els sentiments possibles el més inoblidable. Una vegada reps la teua vestimenta i corona comences a creure-t'ho una mica més. Vaig tenir la sort que van poder acompanyar-me uns patges també molt propers a mi. Recorde encara amb molta emoció el que va suposar ser Rei Mag a la terra que més vull i com van passar-me de volant els dos intensos dies...

El desembarcament el dimecres 5 a les 16.00 hores a la plaça de la Mar del Grau, la benvinguda oficial i els ulls emocionants dels menuts, seguit de la tradicional animació, la desfilada a Castelló a partir de les 19.00 hores, amb el recorregut des del Bisbe Climent fins a la plaça Major, la rebuda a l'ajuntament, el parlament al balcó, les xarrades amb els xiquets i les seues darreres peticions: els tamagotxis, els furbys o les nines bratz...,ue jo a dures penes coneixia, i l'endemà les visites als majors, a l'asil, a la llar de la tercera edat, on la salut va ser la petició transcendental d'aquelles bones persones a qui per uns instants vam fer felices.

Tot d'una, han passat dues dècades des que vam ser elegits, Saül Barbosa, Salvador Renau i jo mateix, Baltasar, Gaspar i Melcior, i malgrat que el passat mai torna, tot el que vam experimentar i fer en aquelles 48 hores, reviu i renaix com au fènix cada any, portant-nos a allò que som en el present, a mantenir-nos contagiats de la il·lusió dels Mags.

Per a qualsevol home que es pree, ser Rei Mag, és una de les majors il·lusions que es pot tenir a la vida. Un somni fet realitat, una experiència indescriptible. És com tornar a ser nen. I jo, vaig tenir la fortuna de ser-ho.

Per molts anys, mentre era xiquet, veia la cavalcada amb ulls com a plats i les butxaques plenes de caramels, era el dia més màgic de l'any; el 2000 vaig tornar a ser per mor de la màgia aquell mateix xiquet, però aleshores amb les butxaques plenes d'emocions i agraïments per triar-me com a Mag, emoció que encara em desperta ara, 20 anys després, i que pense m'acompanyarà per sempre...

Sense sentit

Que la televisió al nostre país, ja siga a les cadenes oficials i públiqúes o les privades i autonòmiques, en aquests dies de Nadal i Reis s'òmpliga encara més d'anuncis que en qualsevol altra època de l'any, és una cosa a la qual ja estem acostumats.

Que els anuncis que ens emboteixen cada pocs minuts entre programa i programa o amb interrupcions en moments claus, siguen majoritàriament els típics d'aquestes festes familiars, cas dels de cava, dels de joguines o el de la loteria, també es pot considerar com a normal; més encara, fins i tot algunes marques comercials sense canviar el producte, destinen per la campanya del Nadal gran part del seu pressupost publicitari a crear anuncis exclusius, cas per exemple d'una coneguda marca de refrescos que aquestes festes ha rellançat el seu producte amb l'eslògan "Esta navidad el mejor regalo eres tú", o aquell altre d'una multinacional de l'alimentació que apostant per l'humor en el seu espot pretén ser una oda a la vida i una crida a viure el present des de la visió d'un peculiar personatge: la mort.

Però hui jo voldria centrar-me en un tipus especial d'anuncis, aquells que innegablement, durant aquestes festes, guanyen terreny en l'espai mediàtic, els de les colònies i perfums que, en les franges horàries de màxima audiència, un darrere de l'altre arriben a les nostres cases.

Semblen estar tallats quasi tots pel mateix patró: molt intuïtius, amb un escenari molt suggerent, ple de detalls amb els quals captar l'atenció del receptor, i que mitjançant un disseny quasi sempre futurista de l'ampolla i una persona coneguda, quasi sempre un actor o actriu de moda, tracten de presentar i vendre el producte mitjançant un missatge d'independència i autosuficiència, recorrent a la sensualitat i relacionant-lo amb una personalitat que només una fragància així pot aconseguir.

Però si totes aquestes característiques busquen fer-los luxosos, suggerents i provocatius, persegueixen l'èxit comercial de la fragància, el que més em trau de les caselles i no deixe de considerar un sense sentit, i crec que en comptes d'enamorar al consumidor, l'únic que aconsegueixen és l'efecte contrari, que acabem odiant el producte i la marca, són els àudios que acompanyen les imatges.

No em referisc a la música, que pot ser més o menys encertada, em referisc a les paraules, el diàleg?, o les frases que el complementen, quasi sempre en llengua estrangera, anglés o francés, quasi sempre un murmuri, un soroll sord i suau que fa quasi del tot impronunciable el nom del producte, un sense sentit per aquells que sentint-se atrets pel reclam i decidits a adquirir el producte, no arriben a aprendre com demanar-lo a la botiga, i és que de vegades són només números, exclamacions, frases originals, repeticions i dobles sentits, colors o simplement conceptes abstractes i metàfores.

I malgrat que una colònia o un perfum no dubte pot arribar a convertir-se en el millor reflex de la persona, que un aroma fins i tot pot arribar a representar d'alguna manera la personalitat i l'estil de cada un, pensant que és el nom del producte el que ens fa, en moltes ocasions, decidir-nos a provar o no, per mi, i puc estar errat, són tot un sense sentit la majoria dels impronunciables i inintel·ligibles diàlegs i noms que, insistentment els anuncis de perfums, dia si, dia també, ixen del meu aparell de televisor, aprenent a força de saturació a desconnectar i no processar.

Pepín.

Tot i ser una persona gran, aquest març haguera complit 98 anys, sempre ha estat el "sinyo Pepín", així en diminutiu.Hui, aquesta matinada, iniciat de poc l'any 21 del tercer mil·lenni, ens ha dit adéu per sempre en José Torres Amat.

Per a mi un estimat veí del raval, per la família una pèrdua irreparable, i per tots aquells "futbolers", amants d'aquell esport, un mític centrecampista castellonenc que allà per mitjans dels anys quaranta del segle passat, quan comptava amb 21 anys va jugar per dues temporades al club de la nostra ciutat, i també la seua, quan militava en la primera divisió nacional, passant a jugar després al Tortosa, al Nàstic de Tarragona i a l'Onda on va acabar la seua carrera professional a meitat dels 50.

Tal vegada el darrer supervivent de la primera etapa del Castelló en primera divisió en els anys 40 del segle passat, El mític extrem dret, després de fer en aquests darrers mesos diferents "driblins" a la mort, per guanyar temps, desorientant-la i superant-la, finalment ha passat a seguir demostrant la seua elegància com a futbolista al camp celestial.

La ciutat i el club de futbol que porta el seu nom hui està de dol. "Torres" com era conegut futbolísticament ha estat el darrer supervivent d'una època gloriosa i, tot i que no sóc jo massa aficionat al futbol, recorde com de content i satisfet se sentia quan ens contava, una i altra vegada, com el seu estimat Castellón, el diumenge 10 de gener del 2016, prompte haguera fet 5 anys, va retre-li homenatge, obsequiant-lo no només amb una placa recordatòria, si més no amb allò que més guardava dins el seu immens cor, l'aplaudiment a peu de gespa de l'afició de l'equip de futbol de la seua ciutat i de la seua vida.

Mentre el raval perd un altre gran home, una bona persona, el veïnat més proper perdem un veí xarraire, sempre disposat a la broma, sempre obert, un tertulià informal de carrer, a qui recordarem assegut a la porta de casa, o "al pany d'enfront", enraonant de tot amb tots, al costat d'Agustín, "Gostinet de la Colla", un altre veí que va avançar-se en la seua partida definitiva fa només unes setmanes marcant el camí al descans etern.

No és fàcil dir adéu per sempre a uns veïns estimats i menys encara en aquests temps de pandèmia on les limitacions són més que evidents, per això, des d'ací voldria jo hui en recordar al "sinyo Pepín" estendre el record a tots aquells veïns anònims o no tant que, en un camp o un altre, en l'esport, l'agricultura, el cant, la cultura, en definitiva en el dia a dia, han ajudat a fer història al nostre poble.

Recupere com a record una ENTREVISTA efectuada uns dies abans de l'homenatge així com la CRONICA del mateix acte, per si us ve de gust reproduir i així tractar d'omplir amb la seua veu i la seua alegria el gran buit que ens deixa la seua mort.

El més sentit adéu per un gran professional de la pilota, però, sobretot, per aquells que com jo el coneixíem en el seu dia a dia, el meu record sempre anirà lligat a les seues altres passions més enllà de la pilota, l'estima, el respecte i la generositat pels seus veïns. El seu somriure serà el nostre millor record per sempre.

Fites...

Fita" és un mot polisèmic, així en topografia evoca la pedra temenera que marca un camí o que delimita un àmbit, també pot indicar-nos una forma aplicada i atenta d'observar i assolir un fet, i figuradament ens remet a un moment o fet important, a la consecució d'un determinat objectiu, d'un propòsit, considerant-se fites o fets notables aquelles possibles trajectòries en l'esfera humana, ja siga en el camp polític, cultural, religiós, social o simplement com a experiències personals viscudes a partir dels processos de desenvolupament, siguen esdeveniments, previsibles o atzarosos.

 
El primer dia de l'any és, simbòlicament, el començament d'una nova vida, en què tot és possible. Hui, primer dia del vinté primer any de segle XXI i del III mil·lenni, vull centrar-me en algunes fites que, en l'àmbit personal o social s'han assolit o s'ha iniciat el seu procés.
 

En primer lloc inicie el més 83 d'aquest blog, essent aquest escrit el que fa 1.036 dels que hi ha penjats en aquests prop de 7 anys de dir la meua, d'una manera constant, ordenada i metòdica, i sense sentir-me encotillat, sense plantejar-me si escric bé, si aconseguisc traslladar-vos les meues idees o si sóc capaç d'enriquir-me i a la vegada entretenir-vos amb les meues opinions. Aquesta fita només és fruit de la curiositat, dedicació i esforç a parts iguals i, com diuen en castellà, "Cinco no son montón, pero siete ya lo son".

 
També hui s'inicia l'any sant compostel·là, el tercer en aquest segle XXI, després del 2004 i 2010 i abans del proper al 2027, un any que esperem que siga de curació, recomposició i progrés que esperem que ens porte no només avenços tecnològics si més no també bones notícies en termes de creativitat col·lectiva, tot i que incertesa és a hores d'ara, tal vegada, la paraula més usada per a referir-nos al futur pròxim.
 

I en l'àmbit local l'any s'inicia amb l'aparició del número 150 de la revista quinzenal gratuïta i digital en valencià de Castelló "Castellonear", tota una fita entre els rumors apocalíptics que incidien en el fet que aquest format editorial no tenia futur. Una publicació digital periòdica que no només es manté, si més no avança perquè els seus creadors i editors comprenen que no hi són per competir amb els mitjans físics, sinó per aprofitar les seues debilitats i explotar-les, amb una profunda anàlisi inicial del que interessa sense deixar-se arrossegar per la inèrcia i el de sempre.
 

I finalment també hui s'anuncia per part de l'ajuntament castellonenc posada en marxa, tot i que de manera informativa i fins a mitjan febrer, el nou sistema de control d'accessos al centre històric de la ciutat mitjançant reconeixement de matrícules a través de càmeres que ha substituït a l'anterior sistema de bol·lards retràctils, una vintena repartits per diferents espais, que fa unes setmanes van desaparèixer definitivament. A partir d'ara s'estableix un nou control d'accessos que busca la pacificació de la zona del centre de la ciutat i la regulació d'aquestes zones d'ús restringit al trànsit, amb l'objectiu de recuperar espai per a vianants i ciclistes i reduir la circulació dels vehicles a motor pel centre històric.
 

Diferents fites que per a mi, i vull suposar que per tots vosaltres, també no són mai finals. Enllà d'aquestes n'hi haurà d'altres i d'altres més altes, fins a l'horitzó; fites, o anhels que com deia el poeta manacorí Miquel Àngel Riera, "sempre hi ha un més enllà, una fita més alta cap a la qual segur que ens plaurà gravitar".