L'alcalde Tàrrega i el doctor Ferran.

Us sonen? De segur que per molts no, per alguns altres us vinguen a la memòria uns carrers de difícil ubicació a l'entramat urbà de la nostra ciutat, pels veïns del Toll la resposta és més fàcil per ser carrers ubicats a tocar, al barri, no massa lluny del cor, de la plaça de Maria Agustina.

Uns carrers, com molts altres, dedicats a figures il·lustres I importants d'un Castelló no massa llunyà, però que el pas del temps ha esborrat de la memòria col·lectiva i, gosaria dir que, majoritàriament, ni els mateixos veïns que en ells viuen, saben de la seua importància.

La casualitat ha volgut que hui, darrer dia del mes de juliol, aquests dos personatges que van ser contemporanis i que gaudeixen de dos carrers a la nostra ciutat separats només per uns centenars de metres, compartisquen protagonisme, en commemorar-se el 137 aniversari d'un esdeveniment que, a l'inici de l'estiu de 1885 va assolar la ciutat en un gran caos de por i morts, l'epidèmia de còlera, provocant més de 300 defuncions en una ciutat que acabava de superar els 25.000 habitants i sent el 31 de juliol el dia àlgid de la malaltia, amb 21 nous contagiats i 13 defuncions.

El caos va ser gran a la ciutat entre el dia 9 de juny en què va aparèixer el primer cas, una marinera del Grau, veïna del carrer Falcó i el 21 d'octubre en què van produir-se les dues darreres defuncions; 134 dies en què els dos protagonistes recordats avui van aixecar-se com a garants en la defensa de la població.

La casualitat va voler que en aquells dies el director metge cirurgia de l'hospital provincial i de la beneficència, José Tàrrega Torres, vinculat al partit conservador i membre del Cercle Catòlic, ocupara l'alcaldia de la ciutat, per la qual cosa, sent coneixedor de la gravetat de l'epidèmia, no va dubtar gens en prendre unes mesures "extremes" per defensar el veïnat, amb l'emissió d'un enèrgic bàndol mitjançant el qual juntament amb l'obligació de, al menor símptoma de la malaltia, donar part a les autoritats, es ficava a l'abast de tots els veïns sense recursos de manera gratuïta assistència mèdica, medicines i aliments, bàndol que no va tardar gens ni mica a aconseguir reanimar l'esperit veïnal.

En esgotar-se els recursos municipals destinats a aquells menesters, repartiment de menjar, brigades de desinfecció, aïllaments..., el senyor Tàrrega no va dubtar en convocar al mateix ajuntament, a una reunió als majors contribuents de la ciutat (aquells que pagaven més de 100 pessetes de contribució), demanant-los aportaren entre tots els 50.000 reals que va calcular-se eren necessaris per a continuar fent front a les necessitats. Una petició que va tenir una gran resposta, no només entre aquells més rics, sinó també entre tots els empleats civils que, van renunciar a una part de "la paga" (l'equivalent a mig dia o dia sencer segons categories) per destinar-la a augmentar aquell fons municipal.

La campanya va animar també al clergat a fer donacions, al cos de metges i al veïnat en general que, en la mesura de les seues possibilitats, van ser més que generosos. El fet, sens dubte, va contribuir al fet que l'epidèmia no prenguera més mal. Vençuda finalment aquesta, el govern va concedir al doctor Tàrrega, la creu d'epidèmies i, més tard, la ciutat en agraïment per la seua lloable conducta va dedicar-li un carrer.

I si important i decisiva va ser la intervenció municipal en el control i erradicació de la malaltia que provocava diarrea, deshidratació i en molts casos la mort, no menys important va ser el procediment profilàctic que contra el còlera va posar en marxa el metge nascut a Corbera d'Ebre i establert inicialment a Tortosa, d'on li venia el nom popular del "Tortosí", seguidor de Pasteur, Jaume Ferran Clua, el doctor Ferran, que des de València, i assumint responsabilitats va primer crear un bací que, per comprovar l'eficàcia, va inocular als seus propis fills i dona, per la qual cosa va ser titllat d'inconscient i temerari, però que va resultar tot un èxit.

Provada l'eficàcia en poc més de tres mesos va aconseguir vacunar més de 50.000 valencians, 800 veïns a Castelló, dels quals diuen les cròniques cap d'elles va ser atacada per la malaltia, considerant-se aquesta acció com la primera vacunació massiva de la història. Tot i això, el doctor Ferran va haver de lluitar per defensar el descobriment de la vacuna anticolèrica, reconeixement que li va arribar el 1907, quan li van concedir el premi Bréant de l'Acadèmia de les Ciències de París.

El seu reconeixement, tot i que mai no ha estat a l'altura de la fita que va marcar en la història de la medicina, va tenir-lo i continua tenint-lo a Castelló, com el seu col·lega Tàrrega, amb el manteniment dels seus records en un carrer. I és que Castelló és una ciutat, un poble que sap agrair la generositat, l'esforç i els sacrificis d'aquells que d'una manera o l'altra han ajudat a engrandir-lo. 137 anys d'una història, en un poble que, diuen, mai passa res...

Hui és el dia...

Deixant de banda la polèmica si cal o no mantenir la figura de les reines i dames a les festes de la ciutat, sense recolzar obertament i públicament a aquells que titllen, en ple segle XXI, aquell costum provinent dels anys 40 del segle passat, d'obsolet i masclista, i lluiten per la seua desaparició, en considerar que la seua tria està condicionada a uns referents que tendeixen a cosificar-les, a convertir-les en objecte visual, sotmeses als dictats d'un cànon estètic en una ostentació de bellesa i joventut femenina i, a la vegada, també sense donar un suport incondicional a aquells contraris que continuen considerant-les com a figura irrenunciable de les festes, amb unes funcions que van més enllà de les estrictament decoratives, amb una presència reial més que passiva i embellidora, protagonista activa i representants del veïnat amb qui s'identifiquen, la meua reflexió de hui vol centrar-se en el transcendental acte que tindrà lloc aquesta vesprada al Palau de la Festa: l'elecció de les representants festeres oficials, regines i dames de la ciutat, per l'any 2023.

D'acord amb uns Estatuts del Patronat Municipal de Festes van aprovar-se pel Consell Rector del Patronat unes bases per l'elecció de les regines i les seues corts d'honor on, a més a més de definir els càrrecs, s'especificaven els requisits d'accés, terminis de presentació de candidatures i tot el procés a seguir per efectuar l'elecció, afegint-se quins i com han de ser els símbols distintius de la representació, així com les línies generals de la indumentària festera i el protocol de la representativitat.

Un bon grapat de xiquetes i senyoretes per iniciativa pròpia, pel de les seues famílies o per l'impuls dels diferents col·lectius festers on estan vinculades, van fer el pas i van presentar les seues candidatures.

Des d'aquell moment, fins i tot gosaria dir que, en la majoria dels casos, des de molt abans, a l'interior de cadascuna d'elles va començar a germinar i créixer una idea associada a les ganes de viure, la il·lusió per "ser triada", començant a creure en els somnis, a sentir-se capaç per dissenyar-los i perseguir-los, i fer real allò tantes vegades imaginat.

I han anat passant els dies i arriba hui, malgrat la incertesa, estic segur, ha crescut en cadascuna d'elles l'esperança, el somni, la fantasia, les emocions; hui és el dia clau i, per algunes d'elles, malauradament no totes, l'esperança i els somnis començaran a ser realitat i, de segur, hui serà el dia que començarà a generar-se canvis que marcaran totes les seues vides d'ara endavant.

Totes presenten les seues candidatures amb molt de currículum fester, totes es mereixen "ser triades"; molta és la responsabilitat que recau a sobre de l'alcaldessa, del president del Patronat, dels membres del Consell Rector i de la Junta de Festes, que mitjançant el seu vot han de decidir.

Una decisió que, pensant que "reines i corts" a hores d'ara són una figura irrenunciable de les nostres festes, personalment "votaré" amb criteri objectiu de capacitat, mèrit i treball, deixant de banda una mica, els estètics, de joventut, tradició familiar, o pertenença a aquest o aquell altre col·lectiu, criteris, a parer meu, massa estereotipats.

M'agradaria que les Regines i Dames que en poques hores seran elegides siguen capaces de trencar la desigualtat estructural festiva, que pensen molt més enllà que la, de vegades, curta mentalitat gaiatera, i tot i que, per tradició, se situaran en un nivell de "celebrity local", trenquen amb la concepció de "dona florero" i entronquen en la concepció d'una dona independent i amb opinió, que estima allò que és tradició i que no es limita a la mera reproducció d'una identitat local encotillada, mantenint aquella concepció patriarcal i rancia de temps ja superats. La nostra és i ha de ser, encara més a partir d'ara, una cultura festiva, popular i enèrgica del Castelló del segle XXI. Sort, molta sort i encert!

30 anys de dos fets destacats.

Una data important per a l'estat espanyol i més encara per a Catalunya va ser el 25 de juliol de 1992. Aquell dia a les 22:40 hores, un somni perseguit per anys va fer-se realitat. Barcelona celebrava la inauguració dels Jocs Olímpics, els primers que es realitzaven en territori nacional.

Uns jocs olímpics que van convertir a partir d'aquell instant i al llarg de 15 dies, a Barcelona, en la capital global i esportiva del món, amb una cerimònia inaugural innovadora dissenyada per la Fura dels Baus, "Mediterrani mar olímpic", basada en la història de Jasón i els argonautes i que va suposar al costat de la mascota, Cobi, un gos dels Pirineus humanitzats i en estil cubista, fruit de la imaginació del dissenyador Mariscal l'antesala de l'espectacular encesa del peveter per mitjà d'una fletxa disparada per l'arquer Antonio Rebollo.

Trenta anys després i superada amb major o menor fortuna una crisi econòmica mundial i diferents disrupcions com la pandèmia del coronavirus, el record d'aquells quinze dies d'èxits esportius, organitzatius, socials i econòmics ens fan veure, com Barcelona va saber, ficant els jocs al servei de la ciutat, catapultar-se arreu del món.

Diuen els experts economistes que "el manà" olímpic va oferir a Barcelona l'equivalent a sis mil milions d'euros en l'actualitat, així com infraestructures com les torres de comunicacions, la recuperació del front marítim o el nou barri de la Vila Olímpica i diferents Palaus i Pavellons esportius que, a hores d'ara, encara són icones a la ciutat.

L'esdeveniment va constituir tot un fita a la nostra ciutat, a Castelló, i no només pel que va suposar el pas per la ciutat de la torxa olímpica 4 dies abans, una flama que va recórrer el territori des d'Almenara fins a Vinaròs, amb 130 rellevistes, si més no també per la participació "local" conformada per José Luis Ballester, natació, Juan Antonio Orenga, bàsquet, Kiko García, ciclisme, y José Luis Pepote Ballester Tuliesa, Vela.

Han passat trenta anys, temps en què Castelló com altres indrets de la nostra geografia ha canviat i molt . I si els Jocs Olímpics van marcar, per uns dies ,l'esdevenir estiuenc i monòton de la ciutat, encara més va suposar el pas de la torxa olímpica per les nostres terres, tant que 30 anys després, encara hui, podem veure la torxa olímpica ocupant un lloc preferent a les vitrines de trofeus i records de l'ajuntament, testimoni de què va suposar en aquell estiu del 1992.

La casualitat va voler també que aquell dissabte, quasi 18 anys després de la seua inauguració, el que va ser el primer centre comercial a la ciutat, "Lemon", un espai de vendes amb més de 2500 metres de superfícies distribuïdes en cinc plantes i que donava treball a més de 130 persones, ideat i dirigit pel comerciant castellonenc Leopoldo Monfort Belenguer i que va ser capdavanter en la creació de les targetes de compra personals facilitant la devolució del producte si no satisfeien les expectatives, tancara definitivament les portes, tal vegada per la crisi econòmica o per temes personals i familiars, procedint-se uns anys després a la venda del complex del carrer Vera i Enmig al grup encapçalat per l'empresari gallec, senyor Amancio Ortega i en concret a l'empresa Inditex i Zara.

Si les escales mecàniques de Simago, el primer autoservei comercial de la ciutat, obert el 1969 i que comunicaven les seues dos plantes van ser, per aquell  hCastelló que encara no arribava als 100.000 habitants, una de les atraccions del final de la dècada dels 60, les instal·lades a Lemon per comunicar les seues cinc plantes, només 5 anys després, el 1974, van ser el pas definitiu per considerar que la ciutat i gràcies a Simago i Lemon, havia entrat definitivament en "la modernor".

Tant és així que, 14 anys després, el 2006 i quan els Jocs són ja un bon record a tot el país, i Simago després Champion i ara Carrefour, i Lemón, ara Zara, naix "Simago Lemon’s" un grup musical de la ciutat que pren el nom dels dos establiments mítics, per recordar el que van ser i representar per tota una generació veïnal.

Trenta anys en el temps, canvis en un país i una ciutat, en un món on la relació interpersonal depenia d'un tipus de contacte presencial i el silenci reflexiu era constant en molts moments del dia. Trenta anys que deixen empremta i que ens fan pensar que també ara encara som capaços de tot...

El parc litoral... més del mateix, o no?

Està prop a complir els seus 15 anys. Va ser l'1 d'agost del 2007, era alcalde Alberto Fabra i Conseller d'Infraestructures i Transport de la Generalitat , l'alacantí Mario Flores quan va inaugurar-se el que des d'aleshores és considerat el recanvi al tradicional passeig marítim de la platja del pinar, el parc litoral.

Un parc amb una longitud aproximada de 1.800 metres i una amplada d'entre 80 i 240 metres, construït per recuperar de manera natural les zones de dunes que antigament formaven part de la platja, abans de l'arribada del turisme i la urbanització d'aquesta zona litoral castellonenca. Al llarg del seu recorregut s'uneixen una zona verda amb la sorra i el mar, i al mig, passarel·les de fusta o formigó que proporcionen un recorregut no rectilini i més integrat que l'anterior passeig marítim, i que en principi havia de tenir una continuïtat prolongant-se per la platja del Gurugú fins al límit amb Benicàssim i que mai va arribar a ser realitat.

L'actuació inicial va suposar, amb tota la infraestructura necessària, recuperar un bosc amb les característiques originals del cordó dunar de les platges valencianes, amb la plantació de 1.000 pins, palmeres, tamarells i 64.000 plantes baixes. Un entramat de sorra i flora que permet al visitant alternar entre passeig, i meravelloses vistes i descans.

Però el temps no passa debades i tota obra, i més si és pública necessita un acurat manteniment. Així, cal recordar com cinc anys després d'inaugurat, l'any 2012, van haver de replantar al llarg de tota la zona un bon nombre d'arbustos de l'espècie Atriplex halimu, ja que o bé no havien agafat, o les inclemències meteorològiques havien impedit el seu bon desenvolupament destinant-se prop de 700.000 euros; també a la fi del mes de gener de l'any 2020 i a conseqüència de la DANA de la tardor anterior, un dels episodis més severs de la gota freda al nostre terme municipal i en concret a la zona litoral, i de la borrasca Glòria que només uns dies abans va tornar a fuetejar novament l'espai, van haver de realitzar-se treball de neteja, ja que la força del mar i la pluja van tapar literalment el passeig a la vegada que van inundar la zona de passarel·les i aparcaments.

Ahir, després d'uns mesos sense haver-me acostat, el meu passeig matutí va portar-me a recórrer tota la zona. Vaig trobar el passeig prou net i ben senyalitzat, tot i que, els accessos a la platja en alguns casos i la vegetació baixa en molts altres, feia la sensació que s'havien deixat una mica de banda; no era una sensació d'abandonament però si de deixadesa, de poca preocupació per part de l'empresa encarregada de la seua conservació, en definitiva, de l'ajuntament.

I, vet per on, hui, m'assabente que tot just ahir mateix, i tal vegada mentre jo estava fent la passejada, la Junta de Govern Local de l'Ajuntament de Castelló aprovava l'expedient de contractació del nou servei de conservació, manteniment i subministrament de vegetals i materials del parc litoral i del passeig marítim, amb un pressupost màxim per a l'any de durada del contracte de 340.792 euros. Un pla de manteniment que sembla inclou el passeig marítim, el parc litoral, la zona dunar entre el passeig marítim i el parc litoral i les zones verdes de la zona d'aparcament de caravanes.

Gastar-se més de 50 milions de les antigues pessetes del pressupost municipal per conservar i mantenir els espais verds, arbres i jardineres, controlar el creixement ordenat de la vegetació existent, a la vegada que repassar i reparar en cas que siga necessari el sistema de reg i tenir una neteja acurada de tot l'indret, tot i ser costós en temps, no ha de suposar grans despeses estructurals, per la qual cosa, supose que amb tants diners invertits en tan poc de temps, la millora serà fàcilment visible i potenciarà l'espai de manera molt evident.

Esperem que els adjudicataris sàpiguen no només guanyar diners de manera ràpida i fàcil, si més no, que incorporen criteris de sostenibilitat al parc, que estalvien recursos aplicant les noves tecnologies a l'abast i, que juntament amb la , la cava i entrecava del terreny, l'escarda per mantenir el terreny net de males herbes, adobaments, tractaments, plantacions i sembres, sega i aireig de gespes i praderies, podes, reposició de plantes, reg, neteja, baldeig i manteniment i reparació, se li canvie la cara i, com afirma la regidora responsable d'Infraestructura Verda, la senyora Isabel Granero "es potencie la façana litoral com a gran valor natural per la ciutat, veïns i forasters".

Nous diners de tots per un parc litoral de tots, nous diners per un parc que els necessita, noves inversions per noves realitats; esperem que siguen emprats amb nous criteris i que, veritablement, arriben allà on hi han d'arribar, al parc, i no només a les butxaques dels adjudicataris, i siguen gastats amb seny i cura...