Sorpresa!

Fa ja un bon grapat d'anys, i per millorar el trànsit rodat a la ciutat, van aparèixer en alguns llocs estratègics, cas del descarregador, la farola, l'avinguda de la Mar, la plaça de la Pau o l'avinguda de València, uns "postes" metàl·lics, alts, als quals van enganxades unes càmeres de vídeo que connectades amb la seu central de trànsit, serveixen per a controlar a temps real el tràfic en aquells llocs. Crec que en l'actualitat hi ha 44 en total, 20 mòbils i 24 fixes, amb la finalitat de facilitar la fluïdesa i control rodat i donar ràpida resposta a les possibles incidències.

D'aleshores ençà altres elements s'han anat afegint "al mobiliari urbà", cas dels sensors per mesurar la qualitat de l'aire o el pas de vianants amb il·luminació intel·ligent, iniciatives emmarcades dins el Pla de Mobilitat Urbana Sostenible i Seguretat viària de la ciutat.

M'agrada passejar sense pressa pels nostres carrers, observar, fixar-me en tot allò que m'envolta i treure conclusions. Tot i això, no crec que el descobriment que he fet aquesta mateixa setmana, puga formar part d'aquestes accions, d'aquest Pla.

Al bell mig de la plaça de Maria Agustina i enganxats a un dels fanals que il·luminen la plaça, passant quasi desapercebuts, trobem dos elements singulars i significatius.

L'un, a una alçada aproximada d'uns tres metres i per sobre d'una caixa d'endolls que serveix per a donar corrent elèctric als diferents elements que, sobretot en festes, allí es col·loquen, és un menut anemòmetre, un aparell dissenyat per mesurar la velocitat del vent, emprat generalment en una estació meteorològica, sense que, en aquell lloc, a simple vista, tinga una finalitat concreta.

L'altre, si voleu, encara més curiós; situada per sobre de l'anemòmetre una menuda càmera de vídeo enfocada cap al centre de la plaça, dirigint el seu objectiu directament sobre la font. Si resulta difícil esbrinar la finalitat de l'anemòmetre en aquell lloc, més encara ho és el de la càmera.

És veritat que fa uns anys, allà pel 2012, l'aigua de l'estany que envolta el monument dels XXV Anys de Pau de la plaça de Maria Agustina va despertar transformada en una gruixuda capa d'escuma de sabó, possiblement fruit d'una gamberrada a l'empar de la nit i que en una altra ocasió van tirar a l'aigua un colorant i aquesta va adquirir un color blau fosc, obligant als serveis de neteja a buidar i netejar tot el sistema.

Es possible que aleshores i per evitar situacions semblants s'instal·lara d'una banda la càmera que ajudara, en cas de ser necessari, a descobrir els possibles infractors, i d'altra es col·locara l'anemòmetre com a sistema de mesurament de ratxes de vent, per evitar que l'aigua se n'isca del got, habilitant l'apagat "dels xorros d'aigua" en el cas que hi haja vent.

Però, també és possible que l'anemòmetre no tinga cap servei en l'actualitat i que la càmera siga només "de mentida", dissuasòria..., vés tu a saber.

Siga com siga, estareu d'acord amb mi que són dos elements, que com molts altres que tenim escampats per tots els nostres carrers i places, passen desapercebuts i que, supose que malgrat puguen estar allí col·locats des de fa algun temps i formen part indeleble de la imatge i l'esperit de la ciutat, molts de vosaltres no els haureu vist mai i el seu descobriment siga tota una sorpresa. O no?

Tanquem la paradeta...

A la segona meitat de la dècada dels 80, fa un bon grapat d'anys, va fer-se molt popular a la TV3 un concurs espectacle presentat inicialment per Josep Maria Bachs i posteriorment per Jordi Estadella, un dels primers concursos de TV3, amb concursants telefònics i públic al plató, que responia al nom de "filiprim".

El concurs diari d'entreteniment pensat per a adults però que va acabar enganxant els menuts i la gent més gran, s'emetia en directe, i el seu presentador s'acomiadava del públic, concursants i teleespectadors sempre amb la frase "tanquem la paradeta" i estirant la porta enrotllable cap avall.

Han passat més de trenta anys i recorde la cèlebre frase com si es tractara d'un passat que no passa, i m'ha vingut a la memòria, tant el filiprim, com el seu presentador, el senyor Bach i els principals col·laboradors l'encarregat i l'avi, justament avui en assabentar-me d'una "tancada de paradeta" en aquest cas més a prop nostre i en aquests darrers dies.

Feia dies que imaginava que alguna cosa estava passant, perquè aquest portal informatiu que portava per capçalera "castellonenfiestas.com" després de sis anys informant sobre festes, cultura, tradicions, turisme i gastronomia de la nostra terra, des del final d'any 2019 que no s'actualitzava.

La seua darrera informació van ser els desitjos de "Bon Any Nou, que els Reis Mags vinguen carregats i que 2020 siga un any de festes per gaudir i compartir amb salut i concòrdia" com a continuació de la informació sobre els premis de la loteria de Nadal. Des d'aquell moment i per molts dies el portal va restar mut.

Ara, aquesta mateixa setmana un rètol blanc sobre fons verd ens informa de manera concisa que conclou la seua activitat com a web. No sé quina persona, grup o entitat ha estat al darrera d'aquest portal, només que es definien a si mateix com gent de Castelló, festers, professionals, agraïts i emprenedors.

No crec el seu tancament haja estat conseqüència de cap vulneració de drets de propietat, ni perquè els seus continguts no foren adients, m'incline a pensar que el motiu haja pogut ser econòmic, baix impacte consultiu o problemes de màrqueting. Siga quin siga el motiu, el fet de tancar un web dedicat a la ciutat i a l'oci és de lamentar.

Podríem estar o no d'acord amb la línia d'informació que el web presentava, però el que mai considerarem positiu és el fet del seu tancament, ja que era una manera de conéixer i per tant d'estimar allò que era més nostre, des de convocatòries, nomenaments, actes festers, activitats de les diferents associacions o premis.

Malauradament, ells sabran el perquè, Castellonenfiestas.com "tanca la paradeta" i nosaltres, aquells que de tant en tant ens assomàvem a la seua finestra, deixarem d'omplir la nostra motxilla de notícies, vivències i emocions, unes vegades compartides i altres també criticades, però sentint que hàgem de marxar....

Quan m'haguera agradat sentir allò de "tanquem la paradeta per avui" i a continuació: "Demà hi tornem a la mateixa hora", però no, no podrà ser. Què es perd amb el tancament? Una cosa important, la cultura de proximitat; és veritat que no es pot demanar fidelitat eterna, però sense ser un drama, el final d'aquest web és una absurda realitat que ens deixa una mica òrfens.

20:20 hores del 20 de gener de 2020.

 La numerologia és un conjunt de creences o tradicions que pretén establir una relació mística entre els nombres, els éssers vius i les forces físiques o espirituals. Segons els numeròlegs, els números són molt més que una forma de mesurar o quantificar el que existeix al nostre voltant. 

El sistema numèric per excel·lència en numerologia és el decimal, i en aquest sistema el dos és signe d'empatia i sensibilitat cap a les necessitats dels altres, símbol de l'equilibri, mentre que el zero és allò que encara no és, però que pot arribar a ser, la llum potencial, allò que pot ser-ho tot. Dos i zero, dos nombres molt presents en el dia d'avui.

Per primera vegada en aquest any, hui tindrem una curiosa coincidència; d'ací unes poques hores, seran les 20 hores i 20 minuts del dia 20 del primer mes de l'any 2020. Combinació de "vints", impressió estranya!

Fixeu-vos que curiós, en referència a les hores, serà una hora de les anomenades mirall, un conjunt de nombres entre 0 i 9 que són idèntics en termes d'hores i minuts i, malgrat que alguns puguem pensar que simplement això és una casualitat, altres diuen que si estem atents, el nostre subconscient capturarà el missatge de sincronicitat, una de les eines principals que utilitza l'univers per comunicar-se amb nosaltres i participar activament en les nostres creacions.

En referència al dia del mes, 20 de gener, en 1713 naix el rei Carles III, en 1960 es funda la Universitat de Navarra de l'Opus Dei, o l'any 1984, mor un dels millors nadadors del món i que va convertir-se, una vegada acabada la seua carrera esportiva en l'actor més recordat, popular i estimat en encarnar Tarzan al llarg de la història, Johnny Weissmuüller.

D'altra banda, veure tants "20" seguits, em recorda l'anomenat objectiu 20-20-20, al qual el nostre país va sumar-se i que pretén reduir un 20% el consum d'energies primàries i emissions de gasos efecte hivernacle i augmentar un 20% les energies renovables, a més de millorar l'eficiència energètica en les edificacions, abans que finalitze aquest any 2020, per aconseguir emprar menys energies primàries.

I si parlem de les característiques?

En moltes cultures el 2 es representa mitjançant dos punts o traços horitzontals o verticals, per exemple, en la numeració romana (II) i en la xinesa (二).

D'altra banda els pitagòrics, una organització italiana d'astrònoms, músics, matemàtics i filòsofs, que creien que totes les coses són, en essència, nombres, consideraven el 2 com el primer nombre en sentit estricte, ja que representa la primària pluralitat possible: si l'un correspon a l'ésser creador, el dos és la primera i més elemental manifestació de la creació. És la dualitat la que possibilita la pluralitat. També segons la llegenda cabalística el número dos expressa en l'ordre moral l'home i la dona, i en el físic la causa eficient i la matèria.

I del 0 podem dir que estem davant d'un no nombre, atés que els números serveixen per a indicar l'existència d'una quantitat d'alguna cosa, mentre que el zero significa la seua absència.

A l'àmbit teològic és emprat en oracions on s'explica que "res" és més gran que Déu i que "res" és menys gran que el Dimoni, mentre en filosofia, és tractat com a concepte per definir el "no res" implicant una elevada capacitat d'abstracció i cognició que l'ésser humà va trigar anys a aconseguir.

Massa "vints"!

I van seguir en vida...

És per tots sabut que quan el cos humà rep una descàrrega lleu, és possible que només senta un lleuger formigueig a la pell, però a mesura que una descàrrega augmenta, el corrent pot causar cremades de lleus a severes, o fins i tot contraccions musculars i convulsions a causa que els nervis i els músculs se sobreestimulen. Tècnicament, en la majoria dels casos on es parla de "electrocucions", però en realitat es tracta de descàrregues elèctriques: un corrent elèctric funcionant a través d'un cos.

I això és precisament el que s'explicava a la primera columna de la pàgina 2 del diari Mediterràneo del 16 de gener de 1940, demà farà tot just 80 anys. Amb el títol de "el baile de moda" l'articulista que firmava amb el nom d'Alze, contava que, només uns dies abans, passejant pel carrer Major va veure un grup de xiquets que es divertien jugant; en un moment del joc un dels xiqüelos va agafar-se a una reixa que protegia una finestra del carrer, començant a pegar vots i gesticular com un energumen, fins que en un moment determinat va eixir corrent com ànima que fuig del diable.

Els vianants que van contemplar l'escena pensaven que es tractava d'un pertorbat mental, però en passar per allí tres dones, una de les quals portava un xiquet al braç, en acostar-se a la reixa va començar a pegar vots. En passar una estona i ruboritzada, la dona va confessar que va ser una cosa involuntària.

Un home de llarga barba que també per allí estava va comentar que tot allò era una faula, al mateix temps que la dona, ofesa en la seua dignitat, d'una empenta va arrimar l'home a la finestra, i immediatament va començar a girar i a estremir-se en contorsions, fins que la casualitat va voler que passara per allí un home amb "mono blau" que, compadit, va col·locar els peus en una fusta i va treure a l'home d'allà, i després de somriure irònicament ho va explicar tot: "És que ha caigut un cable elèctric i al contacte ha electrificat la reixa i mitjançant la canal el terra".

La crònica acabava amb una recomanació: malgrat que semblava que s'havia importat un nou ball molt atraient, calia anar amb compte en practicar-lo no fos cas que, si l'escenari fora d'alta tensió, la festa es perllongara massa.

Imagineu que haguera passat si aquest contratemps s'hagués produït a la ciutat no fa vuitanta anys sinó la setmana passada?

La pell humana és prou bona per a resistir el corrent, sempre que el voltatge no siga massa alt. Es considera electricitat per sobre de 500 volts com a alt voltatge, i arribats a aquest punt pot perforar la barrera resistent de la pell i aturar un cor.

Però clar, com seria el corrent que podia electrificar la ciutat de Castelló fa 80 anys? Naturalment de "baix voltatge", 120 volts que era el normal a les poques bombetes que hi havia a casa. No obstant això, encara que aquella descàrrega elèctrica deguera ser lleu i relativament inofensiva, fins i tot, va suposar un perill, tot i que la notícia va ser exposada com a irònica.

Desconeixem els noms dels protagonistes del succés, però és de suposar que van seguir en vida, ja que en cap altre lloc del diari es parla del fet com una gran desgràcia.

Coses curioses del Castelló de principis de 1940 temps en què els comerciants Geman Adan i Joaquin Beltran, competien des dels seus establiments, del passeig de Morella i del carrer de Catalunya respectivament, per oferir als llauradors les creïlles de sembra, de la millor classe. Altres temps d'un mateix poble!

Tabac i "mistos"

 La producció o venda d'un determinat bé assumit per l'estat o atorgat a particulars a canvi d'un ingrés al fisc, s'anomena estanc. A la fi del segle XIX i començaments del XX la producció i venda d'explosius, de tabacs i de llumins era un monopoli estatal a Espanya.

I com ja tots sabem com nefastos i injustos solen ser els monopolis per a l'economia d'un país, i per als consumidors, deixant a banda la venda d'explosius, els monopolis del tabac i dels populars "mistos", no va ser l'excepció. En la venda d'aquests productes es cometien abusos emparats en la legislació de l'època, davant els quals els venedors i compradors es veien indefensos.

Al nostre país és en 1887 quan es crea una societat, la Companyia Arrendatària de Tabacs, que s'encarrega de la gestió del monopoli de tabacs i en 1898 quan es dicta la llei de monopoli de la indústria fosforera.

Malgrat que en aquella època el tabac comença a perdre el seu sentit cultural i ritual i passa a tenir un ús més quotidià, els llumins, "els mistos", eren un element fonamental i de primera necessitat en la vida quotidiana, molt més que en l'actualitat, en què disposem d'encenedors i per cuinar o escalfar-nos i, pràcticament no els necessitem.

El tabac que Espanya produïa en Amèrica, principalment a Cuba, i que després va passar a manufacturar-se a les fàbriques de Bilbao, Santander o Madrid, era un producte de fama mundial i en aquell moment no considerat nociu, perillós per la salut, per la qual cosa el seu consum era massiu.

Per contra els llumins espanyols, considerada que la seua producció i venda era un monopoli del govern, en canvi, tenien mala fama, així ens ho diu un matrimoni anglés que viatjava per Espanya cap a 1920, Jan i Cora Gordon, en el seu llibre de viatges titulat Poor Folk in Spain. "Els llumins espanyols, molt dolents, que són un monopoli de Govern, van ficats en una caixa de cartó. Aquesta caixa és molt difícil d'obrir; la part interior sembla que té dos fons i cap obertura. El viatger impacient normalment destrossa la caixa en intentar arribar als quaranta llumins que hi ha dins".

I si hui parle de tabac i de llumins és perquè tot just fa cent anys, el dimarts 13 de gener de 1920,"El Heraldo de Castellón", en el seu número 9.459, publicava una notícia curiosa en la columna titulada "Castellón al día": "Ayer era tabaco lo que faltaba en los estancos, hoy faltan fósforos". A continuació el periodista es preguntava deixant la resposta en l'aire... que passa amb aquests monopolis i com es consenteix tal desgavell un dia i un altre?

Han passat 100 anys, i el tabac encara hui crea polèmica, tal vegada no per la seua escassesa, però la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència vol modificar la llei antitabac, suprimint el monopoli de la xarxa d'estancs i per contra, Altadis, l'empresa fusió de la francesa Seita i l'antiga Tabacalera, la defensa.

I què dir dels llumins? De ser un dels principals invents de la història, ja que va permetre a l'ésser humà obtenir foc de manera instantània, van passar en pocs anys a ser elements antics i poc útils front els encenedors, dispositius que emprant uns altres tipus de substàncies permetien mantenir la flama per més temps, sentenciant a mort els mistos.

Històries i curiositats d'un Castelló de fa cent anys, quan "El Heraldo" costava 10 cèntims de pesseta, tenia dues fulles i a la sastreria Soliva, del carrer Colom 11, podies comprar-te una gavardina "a medida" per 50 pessetes.

Incivisme

Al conjunt de qualitats que permeten als ciutadans viure en la ciutat, és a dir, viure en comunitat, se li anomena civisme. D'aquell veí que presenta un comportament adient i responsable, propi o característic del ciutadà, que respecta i té cura d'allò que és de tots, es diu que és una persona cívica, de la mateixa manera d'aquell veí que manca d'aquestes qualitats, se l'etiqueta d'incívic.

Hui, en alguns casos per primera vegada i en altres com a "renovació", hauran estat molts els menuts i també més grans, als qui els Reis Mags els hi hauran deixat com a regal una bicicleta, que considerada quasi una joguina pels més menuts, tal vegada per alguns d'aquests primers usuaris, podrà arribar a convertir-se en poc de temps i a mesura que vagen fent-se grans, en un mitjà de transport sa, ecològic, sostenible i econòmic, tremendament útil per desplaçaments curts per la ciutat.

Des de fa un bon grapat d'anys, allà pels inicis del 2008, l'Ajuntament de Castelló, dins el Pla de Mobilitat Urbana Sostenible 2007-2017, va instaurar, promoure i gestionar, de la mateixa manera que es feia ja en altres ciutats, un servei de lloguer de bicicletes publiques, El Bicicas", que va resultar tot un èxit i que amb el pas dels anys no ha deixat de créixer, tant pel que respecta al nombre de bases, estacions, com de bicicletes, permetent a qualsevol usuari registrat, disposar d'una bicicleta per realitzar desplaçaments urbans.

Però avui, dia de Reis, dia d'estrena de regals, dia d'estrena de moltes bicicletes, em trobe amb una notícia que em fa reflexionar: "Más de 530 bicicletas de Bicicas desaparecidas durante 2019", unes desaparicions que no han parat de créixer de manera espectacular en els darrers anys, més de 100 el 2016, el doble en el 2017 i més 500 també en el 2018, la qual cosa ve a demostrar el caràcter incívic dels veïns.

Aquest servei municipal de bicicletes forma part de l'estratègia de mobilitat sostenible impulsada pel govern municipal i recollit a l'Acord de Fadrell, que aposta per consolidar alternatives com el Bicicas i per consolidar un model de mobilitat més ecològic per a Castelló, però com passa també amb altres comportaments incívics com el mal ús dels contenidors i papereres, la no recollida d'excrements animals de les voreres o les pintades en parets i marquesines, els danys en Bicicas ens afecten a totes i tots, per tant cal que els vilatans ens sensibilitzem de la importància que té notificar un acte vandàlic o un desperfecte per mal ús en el precís instant que es detecte, ja que tenir cura del Bicicas és tenir cura de la ciutat.

Deixant de banda si les bicicletes són les adequades, si els ancoratges són adients i si el servei de reposició funciona amb agilitat o no, tot naturalment millorable, l'augment espectacular de l'incivisme dels castellonencs ha de ser motiu de reflexió col·lectiva i, per descomptat, ha de ser erradicat com més aviat millor amb tota mena de mesures punitives.

He viatjat per altres ciutats i he tingut enveja aliena, en veure uns serveis de préstec molt més moderns, néts i variats, incloent-hi en alguns casos bicicletes elèctriques o els tan de moda patinets, fins i tot en països menys avançats que el nostre. Supose que també hi haurà incivisme, però de segur menys sagnant que el sofert a Castelló.

Senyor regidor de mobilitat sostenible, senyor Ribes, una campanya de sensibilització com la que vosté anuncia ficarà en marxa en els dies vinents pot arribar a ser eficient i donar resultats, però cal eixir fora i veure com s'ho fan en altres llocs, aprendre i canviar allò que faça falta, però l'escalada de robatoris ha d'acabar-se; pel be de tots no podem ni devem permetre-ho, només així tots eixirem guanyant.

Dies de regals

Qui més qui menys a hores d'ara ja ha fet la seua carta als Reis. Uns, espere que siguen pocs, massa llarga, i per tant ses majestats hauran de retallar-la; altres massa complicada i, tal vegada, la petició no puga ser atesa; la majoria, per allò d'haver fet bondat en tot el darrer any, espere que vegem complits els nostres somnis.

Tot i això hi ha peticions que, tot i fetes amb la millor intenció, a la fi només aconsegueixen en pocs dies ocupar calaixos i armaris, són fum de canya, il·lusions de moment, mentre que hi ha altres, que si encertem poden arribar a enriquir la nostra vida.

Demanar cultura i que els Mags ens la porten és tot un encert. Però com poden portar-nos cultura els mags? Jo ho tinc molt clar, des de portar algun abonament per algun dels diferents festivals musicals que al llarg de l'any es fan a les nostres terres, fins a la inscripció per algun curs o taller artístic, passant per abonaments diferents espectacles del teatre principal o tiquets regal per l'auditori, alguna subscripció a alguna de les moltes publicacions periòdiques de qualitat o, la més socorreguda de totes les maneres "portar cultura", rebre un llibre.

El PSOE castellonenc també ha escrit la carta als reis, i va ser ahir a la vesprada quan en lloc de lliurar-la als patges reials va fer-la pública en una reunió conjunta amb els seus socis de govern municipal, Podem-Esquerra Unida i Compromís.

Sabeu que va demanar? Si, efectivament, va demanar Cultura, però no ho va fer esperant rebre ni un abonament, ni un tiquet regal, ni una subscripció, va demanar la gestió municipal de l'àrea de Cultura, un àrea gestionada per Compromís ja des de l'anterior legislatura municipal, i que després d'un gran esforç de la regidora en cap, la senyora Ruiz, ha aconseguit no només posar en valor llocs i espais culturals molt infrautilitzats, templet, passadís de les arts, planetari, si més no també portar noves formes de cinema i teatre de qualitat al Raval, itineraris i passejades culturals per la ciutat, i crear un pla museològic municipal per, en primer lloc posar ordre i valorar el patrimoni històric municipal i amb posterioritat la creació del Museu de la Ciutat de Castelló.

I és que fins ara i al llarg dels darrers 5 anys Compromís ha fet CULTURA en majúscules a la ciutat i ara, amb una clara ressemblança a un enfrontament entre dos germans, el germà gran, per allò del nombre de regidors, vol allò que té, que gestiona el menut, i després d'un xicoteta picabaralla normal entre germans, pensa que l'única manera d'aconseguir-ho sense furtar-li-ho, és oferint-li un canvi, com si es tractara de cromos: Cultura per Festes.

En el fons el que el germà gran està demanant és que de la mateixa manera que Vero Ruiz s'ha deixat la pell en els darrers anys per fer de la Cultura de i per Castelló una regidoria capdavantera, ara ho faça amb la de Festes que, malauradament està passant per una situació complicada. Quina poca vergonya!

Si, són dies aquests de regals, però ses majestats els Reis Mags que pel seu poder tot ho veuen, se n'adonen que el germà gran no està jugant amb justícia, que vol viure a costa del menut, que vol aprofitar-se'n, i estic segur que desestimaran aquella petició.

Grup Socialista Municipal de Castelló, tenim un bon Govern Municipal, tenim un gran pacte de Fadrell, i tenim molta feina per fer. No siguen vostés recelosos i juguen net, no vulguen avasallar el seu germà, a la familia tots son necessaris, tota la ciutat els ho agrairà i ses Majestats se sentirán orgullosos del nostre poble.

De problemàtica mediambiental a problemàtica de festa lliure.

 És sabut que l'economia de la província de Castelló, té en la ramaderia un sector important i dins d'aquest, el sector porcí és capdavanter, anant en augment any rere any i superant en l'actualitat els 650.000 animals, amb un greu problema generalitzat, el tractament dels fems líquids, altament contaminants.

Fa més de vint anys, allà pel 1999, la Diputació castellonenca presidida aleshores per Carlos Fabra va voler ficar una solució a aquesta problemàtica, evitant el que fins aquell moment era normal, l'abocament incontrolat dels purins, amb la conseqüent contaminació dels aqüífers, amb la construcció de 5 plantes de tractament, ubicades en cinc "localitats porcines" importants: La Vall d'Alba, Sant Mateu, La Salzadella, Albocàsser i La Todolella, invertint-se en elles 19 milions €, resultant, com s'ha demostrat amb el pas dels anys, una mala inversió, ja que a més a més de ser aquella una quantitat astronòmica, algunes d'elles pràcticament mai entraren en funcionament.

Una d'aquestes plantes que mai va ser utilitzada és la ubicada a la carretera de Cervera, entre Sant Mateu i la Jana, que des de fa un bon grapat d'anys resta tancada, després que fracassara també, allà pel 2007, la possibilitat de ser usada com a plataforma per a ubicar una planta de compostatge de residus urbans. de "la basura", dels pobles de la zona nord de la província.

Una Rave, Free party o festa lliure, és un esdeveniment de música i ball, generalment electrònica, creada amb sintetitzadors i seqüenciadors, que dura tota la nit, allargant-se de vegades l'endemà i dies posteriors, on DJ's i col·lectius de la cultura electrònica barregen tota mena de sons electrònics.

Els seus orígens podria ser la recerca de misticisme que apareix en tota la història de l'ésser humà o el món hippies, ja que en una festa rave els elements principals, a part de la música són la pau, l'amor, la unitat, el respecte i la responsabilitat. En una rave tots són amics i es pretén que durant el transcurs de la festa tots s'obliden per un moment del sistema econòmic imperant, de la societat i fins i tot de si mateixos, per aconseguir formar part d'una massa d'amistat i bones intencions. Generalment aquestes festes se solen desenvolupar en cases desallotjades o als afores de pobles i ciutats.

Cap d'any és el moment ideal per fer festa, és tradició donar la benvinguda l'any nou amb una bona festa, i celebrar-la amb els amics a casa, en algun espai públic a l'aire lliure habilitat i autoritzat per l'autoritat, o en algun hotel, restaurant o discoteca, i també, per què no?, en algun recinte tancat, abandonat.

És el que van pensar els organitzadors de la "festa lliure", el macroevent que des del passat dimarts 31 de desembre, va iniciar-se amb cita a través de les xarxes socials, per celebrar el cap d'any a la infrautilitzada planta de purins de Sant Mateu, i que a hores d'ara, encara continua, constituint tot un greu problema de seguretat i mantenint en vil a les autoritats municipals de Sant Mateu, La Jana i Cervera, així com a la Diputació, propietària de l'immoble i a la Guàrdia Civil que, després de presentades les corresponents denúncies, ha hagut de fer-se càrrec del control.

Malgrat que sembla no causar cap mena de molèstia, no està bé ocupar una propietat privada sense cap permís i menys encara si aquella és ocupada per un bon grapat de gent, més de 400 persones, per diversió, sense cap mena de control, però tampoc és de rebut que després de més de 20 anys, una megaconstrucció construïda amb diners públics, no tinga cap utilitat. Cal que els "festers" abandonen pacíficament la nau, però cal també que la Diputació pose fi a aquest despropòsit. Com més ràpidament millor, només així s'evitaran més problemes.

Ja!

Mai havia fet un escrit, una reflexió en aquest blog i tampoc en qualsevol altre lloc, amb un títol tan curt i a la vegada tan expressiu, però hui, primer dia de l'any, el fet que vull comentar s'ho mereix.

Hui 1 de gener del 2020 els usuaris ja no hem de pagar peatges per circular per l'AP-7 entre Alacant i Salou. Un primer pas, l'alliberament del primer tram de l'AP-7, tot i que haurem d'esperar fins al 31 d'agost del 2021, quan vencerà la concessió del tram entre Tarragona i la Jonquera, per tenir-la del tot lliure.

D'aquesta manera es posa punt final a un greuge que ha durat quaranta-vuit anys i que ha provocat que la principal artèria per carretera de l'eix mediterrani siga de pagament. La història és, a hores d'ara, força coneguda: corria l'any 1962 i la dictadura franquista acabava d'entrar en l'etapa del desenvolupament. Aquell any, el Banc Mundial recomanava la construcció d'una autopista de Llevant, al llarg de la costa mediterrània, des de la frontera francesa fins a Múrcia. Es va optar per un model de construcció i finançament fins aleshores inexplorat a Espanya: el sistema de concessió, pel qual l'empresa privada s'encarregava de desplegar i pagar el traçat, a canvi d'un període de concessió que compensara la inversió inicial.

A principis dels 70, el tram entre la Jonquera i Tarragona s'adjudicà a Acesa fins a 1990, mentre els trams entre Tarragona i València i València-Alacant s'atorgaren a Aumar fins a 1986. Tanmateix, les empreses concessionàries, controlades per Abertis, abans pel grup Caixa Bank, s'han anat beneficiant de pròrrogues concedides pels partits de govern, de tots els colors polítics. El resultat, en el cas valencià, va ser el per tots conegut, que una concessió que en principi hauria d'haver durat 27 anys, ha acabat perllongant-se 48 anys.

Estic més que segur que Abertis haurà rendibilitzat abastament la inversió feta a la dècada dels setanta. L'alliberament definitiu de l'AP-7 és una notícia molt esperada al País Valencià i al sud de Catalunya i molt especialment en les zones on no hi ha una alternativa d'altes capacitats.

La recuperació de l'AP-7 per a un ús lliure de peatges ha estat una antiga reivindicació de municipis, treballadors i treballadores, entitats veïnals i empresarials que han vist com aquesta infraestructura viària els condicionava les activitats i el desenvolupament sense rebre a canvi beneficis que compensaren els desavantatges que en comportava l'existència.

La Plana Alta i el Maestrat, així com les Terres de l'Ebre, al nord, i la Safor i les Marines, al sud, són les que més han patit aquest problema, i per tant som els veïns d'aquests pobles, els que ens hem de felicitar, els sofrits viatgers que, any rere any, hem hagut de pagar cada vegada que volíem anar segurs cap al nord o al sud.

I com sempre hi ha un però, quin és el de l'alliberament? Fàcil d'imaginar, els més de 300 milions d'euros que, segons un estudi econòmic, ens costarà a tots els espanyols aquest canvi, diners destinats a millorar els enllaços i crear-ne de nous, que en el cas de la nostra província han de suposar la millora de la N-238 entre l'autopista y Vinaròs, l'enllaç entre aquesta i la N-232 Vinaròs-Morella o els accessos de Benicàssim i Vila-real.

Passe sense pagar. Autopista gratuïta, toll-free... que bonic que queda! Massa, alguna n'inventaran...