La ciutat

La ciutat

diumenge, 31 de maig del 2020

Surrealista, irracional, absurd...



Ho he vist reflectit a diferents mitjans de comunicació i, malgrat poder ser una notícia vertadera, resulta molt difícil de creure, entrant de ple en allò que qualificaríem sense por a errar de notícia surrealista, irracional i absurda.

I és que, de vegades, apareixen algunes informacions totalment desbaratades, que sembla no tenir sentit ni raó, com aquella que contava com un ciclista xinés després de recórrer 500 quilòmetres en bicicleta va adonar-se'n que ho havia fet en una direcció equivocada, o aquella altra coneguda també fa pocs dies que diu que a la ciutat índia de Malappuram s'acaba de descobrir una gallina que pon ous amb rovells verds.

I ara, enmig d'una les pandèmies més severes que es recorden, el que ha passat en les últimes hores també a l'Índia bé es podria acostar més a la ficció que a la realitat. El fet sembla que va ocórrer el passat dijous o divendres en un hospital del govern al districte de Meerut, a l'estat d'Uttar Pradesh, al nord de l'Índia, un fet inusual, quan un grup de micos va endur-se unes mostres de sang de pacients sospitosos de tenir coronavirus.

La notícia difosa per l'agència anglesa Reuters, va escampar-se ràpidament per tot el món i narra com en el moment en què un assistent de laboratori que treballava a l'hospita i  estava portant mostres de sang per a la seua anàlisi, va ser atacat per un grup de micos, emportant-se la caixa de mostres, pertanyien a persones que podrien haver donat positiu per covid-19.

Con es veu al VIDEO,  els micos van grimpar als arbres amb les mostres i les van llançar després que un d'ells va arribar a mastegar-ne una, sense arribar a danyar les altres, per la qual cosa els responsables van apressar-se a afirmar que com seguien intactes no creien hi havia cap risc de contaminació o propagació.

Res se'ns informa del que ha estat del mico que va mossegar la prova, això si, el superintendent mèdic va aprestar-se a dir que cap individu va entrar en contacte amb les mostres, però tot i això sembla que l'administració local ja ha ordenat una investigació contra les autoritats de l'hospital i, a la vegada s'ha procedit a desinfectar l'àrea i eliminar les mostres arrabassades pels micos.

De segur que a tots vosaltres, com a mi, en assabentar-vos de la notícia us haurà vingut a la memòria la pel·lícula nord-americana de ciència ficció de l'any 1968, "el planeta de los simios", protagonitzada per l'afamat Charlton Heston, i que narra les aventures d'uns astronautes que arriben a un inicialment planeta desconegut habitat per micos intel·ligents, una civilització al revés, que finalment resulta ser la mateixa Terra.

Un film que aprofundeix en la teoria de la involució humana de Darwin, on l'ésser humà, com a gran sobirà de la Terra, sent capaç de desenvolupar al màxim el seu coneixement, se separa del seu ancestre primat cap a l 'homo sapiens de l'actualitat.

Però quan ocorren coses com aquesta dels micos de l'Índia es demostra que la humanitat mai ha estat preparada per a la utopia. I surt la gran pregunta, el gran dubte lligat a la por: hauran pogut els micos contraure el coronavirus després d'entrar en contacte amb sang?

I la pregunta no és irrellevant, perquè entre les teories de la propagació del coronavirus hi ha la d'una possible transmissió d'animals a humans. I és que els micos davant de la destrucció del seu habitat natural es veuen obligats a migrar cap als assentaments humans, a la recerca d'aliment. Serà aquest el principi de la revolució simia?

"El virus d'origen zoonòtic ja mutat en l'ésser humà, contagia el mico, el que mossega a un venedor de fruita que abasteix a un llogaret sencer, de manera que una nova soca de virus cov 3 s'inicia a l'Índia i ens torna zombis..."

Podria ser aquest el nou guió de la pandèmia? Absurd, surrealista, irracional... però malauradament no impossible. De moment s'ha aconsellat a les persones no alimentar els micos, ja que això podria ser també causa que el virus mutara.

Si, vull pensar que l'Índia està lluny, i que no serà res, que tot està controlat, que inclús en l'hipotètic cas que els micos hagen entrat amb contacte amb aquella sang, els pacients als quals pertanyia no han de ser necessàriament malalts, però, també massa casualitats sembla van donar-se a Wuhan, que també està molt lluny, i mireu la que s'ha armat! Ai senyor...

dissabte, 30 de maig del 2020

Una història encara sense final...


 Per allò de tenir la sort de viure en "una unifamiliar", per disposar d'una teulada pròpia, per allò de l'ecologisme, per estar cada dia més conscienciats que el futur han de ser les energies renovables i, també perquè no dir-ho, per tractar d'estalviar alguns euros a l'any, a la fi del 2019 vam instal·lar al sostre d'una part de l'habitatge unes plaques solars i, així, vam convertir-nos en propietaris d'una instal·lació solar fotovoltaica d'autoconsum.

Una instal·lació de producció i consum d'energia "verda" que, naturalment, i en primer lloc, va haver-se de regular davant la Conselleria d'Economia Sostenible, Sectors Productius, Comerç i Treball de la Generalitat Valenciana, aportant tota una sèrie de documentació facilitada tant per mi com a beneficiari com per l'empresa que va efectuar-me la instal·lació.

Al mateix temps calia fer gestions davant la distribuïdora i comercialitzadora de l'energia per aconseguir que l'excedent de producció que la meua instal·lació podia arribar a tenir i que era "retornada" a la xarxa elèctrica general, poguera d'alguna manera ser compensada econòmicament en "descomptes" a la factura, així com fer un canvi de tarifació i acollir-se a la nova facturació "plan solar".

La instal·lació va ser legalitzada i va començar a produir la darrera setmana del mes de desembre del 2019 i tota la documentació va estar presentada abans de finalitzar l'any. Tot semblava que eixia tal com s'esperava...

Com al nostre país és normal que les "coses oficials" vagen molt lentament, la mateixa comercialitzadora, i mentre se suposa estan realitzant-se totes les gestions, va aplicar-me 10 euros mensuals de descompte per un període de 6 mesos, per compensar l'energia que jo "retornava" a la xarxa, fent-ho realitat en les factures emeses en març i abril, a raó de 30 euros per factura.

I així arribem a la darrera factura emesa fins ara, la corresponent a finals de maig, on descomptats ja els 6 mesos de "descuento campaña" no apareix cap deducció, tot i que jo segueix diàriament "retornant energia" a la xarxa general. Què està passant?

No és fàcil aclarir-se telefònicament amb una gran companyia, amb molts departaments i seccions, on "les musiquetes" després de passar d'un "agent" a un altre, són contínues i quan aconsegueixes ser atés, has de repetir el mateix fins a l'avorriment mil i una vegades.

Així en aquesta darrera setmana he parlat amb la Comercialitzadora (i-DE), la Distribuïdora (Curenergia), el servei d'autoproducció i fins i tot el d'avaries i assistència tècnica d'Iberdrola i finalment cap agent ha estat capaç de dir-me el perquè la meua instal·lació encara no està "autoritzada" per rebre la compensació que puga correspondre'm per l'energia sobrant que produeix i que retorna a la xarxa general.

És veritat que dijous vaig contactar amb una "agent" que, amb una gran humilitat, va reconéixer que no sabia com després de tant de temps, la gestió no estava resolta, que no sabia si era que la distribuïdora hauria d'inspeccionar el sistema, però en cas de ser així, no hauria de suposar major inconvenient, ja que la instal·lació va ser aprovada per l'organisme públic corresponent i, per tant, no s'entén de cap manera el perquè està "tardar tant" a finalitzar el procés, per a continuació aconsellar-me que dirigira un "e-mail" a la distribuïdora on demanara en quin moment del procés de tramitació es troba la meua instal·lació. Així ho vaig fer i reste a l'espera de contestació... Que us sembla?

No sé "on s'haurà produït el tapó", si serà per la ineficàcia de la Conselleria, d'algun departament d'Iberdrola o algun defecte en el procés, però, a hores d'ara, puc afirmar i així ho faig, que tot el procés a més a més de ser llarg, està resultant-me molest. Algú podrà ajudar-me?

Entenc que com a la tramitació participen diferents nivells de l'Administració, així com les companyies elèctriques, puga resultar llarg. Però tant? I sense cap explicació? Que voleu que us diga?, em sent una mica abandonat... i el què és més trist, que la història continua, que no s'ha acabat, tot i que espere poder contar-vos el final prompte, o no.


divendres, 29 de maig del 2020

Veïns què penseu? Equip de Govern municipal, com ho veieu?


Ara que després de quasi tres mesos de confinament ja hem començat a reunir-nos amb els familiars i amics propers, la pregunta segona després d'interessar-nos per l'estat de salut, majoritàriament ha estat: què heu fet? A què us heu dedicat? Com heu passat les hores? Com ho heu portat?

D'una manera o altra la resposta quasi sempre ha estat semblant, constatant que hem estat molts els qui hem aprofitat algunes hores o dies per "fer neteja", per endreçar prestatgeries, armaris, calaixos i "retrobar-nos" en allò que feia temps teníem oblidat.

I és que a una casa, com més gran és, més "trastos", més elements útils i servibles però que no gastem acumulem, per allò de "per si de cas", encara que aquell per si de cas no arriba mai o poques vegades a fer-se realitat.

De manera que en un moment determinat hem fet neteja i ens hem després definitivament d'ells. En alguns casos llançant-los directament al fem, a la bossa de les escombraries, en altres, ha estat el servei de Càritas el beneficiari, i altres l'ecoparc el destí final, amb la sensació d'estar desprenent-nos d'algun objecte que, tot i no ser útil per a nosaltres, de segur que ho podria ser per a d'altres.

Exemples del que dic poden ser llibres, cables elèctrics, endolls, prestatgeries, discos, fins i tot algun somier o matalàs, tests de fang, boixets, roba, eines, objectes de la llar, quadres, material d'escriptori, contes, diccionaris, joguines..., i així fins a un llarg etcètera. Objectes que en el moment de desprendre't sembla se te'n va el cor al darrere, en pensar que perden tota la seua utilitat quan realment encara poden tenir una vida útil.

Malauradament vivim en una cultura del "comprar, usar i llençar", però també és ben cert que des de les diferents institucions no paren de demanar-nos que fem un consum responsable, animant-nos a prendre consciència dels efectes de les nostres pràctiques de consum, a incorporar, a poc a poc, nous hàbits que tinguen efectes positius tant en la nostra salut i qualitat de vida com en l'economia local, la societat i el medi ambient, amb una mirada a mig i llarg termini i amb responsabilitat i organització tant individual com col·lectiva.

I jo em pregunte: amb quins mitjans? No és prou llençar en abocadors legals, cal buscar la possibilitat de donar una segona vida a molts productes, però com? Se m'acut que podria posar-se en marxa al nostre poble una nova activitat que ve realitzant-se en altres indrets, "un mercat d'intercanvi".

Un espai cívic on es poden intercanviar objectes que ja no ens són necessaris però que, abans de llençar-los, els oferim per si poden ser útils a algú altre. Del que es tracta és d'intercanviar béns, productes de consum sense requerir diners per fer efectiu l'intercanvi. És interessant participar-hi pel simple plaer d'intercanviar, defugint posar un valor als objectes a intercanviar. No es tracta de fer cap negoci, si més no de buscar beneficis mutus o donar una nova vida a allò que per mi ja no serveix.

Una activitat per a tots els públics, especialment didàctica per als infants, on el més important és evitar que els objectes encara útils esdevinguen residus. Abans de llençar res pensem si convé guardar-ho per al mercat.

Intercanviar és fer realitat un comerç sense diners, recuperant una forma oblidada d'economia amb molts avantatges ambientals, econòmics i socials.

No crec que siga tan difícil posar-ho en marxa, només fa falta un espai, un dia, unes hores. Tal vegada en un dia al mes seria més que suficient. De segur que, si es fiquen aquests pocs mitjans, s'incrementarà entre el veïnat la diversitat d'experiències, es protegirà la compra compulsiva de productes de consum i, a la vegada, es permetrà reflexionar sobre el sentit de l'economia, beneficiant al medi ambient i als sectors amb menys recursos.

Una activitat per donar una nova vida als objectes, per tal de practicar les 3R: Reduir, Reutilitzar i Reciclar; un lloc on poder intercanviar, regalar, comprar i, si voleu, fins i tot vendre objectes de segona mà, un mercat obert a tothom que l'Ajuntament de Castelló podria organitzar de manera senzilla al recinte firal, i on per participar i exposar en una parada, només fóra necessària una inscripció via telemàtica a través d'un senzill formulari habilitat al web municipal amb antelació a la data de celebració del mercat.

Voleu dir que és tan difícil? Jo ho veig molt senzill, només cal portar una taula i ficar al damunt tot allò que no necessitem i que encara es puga fer servir, i emportar-nos del veí allò que ens puga fer falta... Veïns que penseu? I vostés equip de govern municipal com ho veuen? Només és una idea, però funciona!

dijous, 28 de maig del 2020

Les "Jaume".


L'any 1609 Castelló comptava amb 1.165 veïns, al voltant de cinc mil habitants, era doncs, un centre de població bastant important per a l'època i seu d'un governador reial. Un any abans, el 1608, en el solar oferit per Antoni Martí Arrufat, els caputxins constitueixen la nova comunitat i comencen a bastir el seu convent al nord de la vila, a la vora de la séquia major en el camí dels Molins, prop el molí del Toll. Un convent i església que van dedicar a Sant Josep i Sant Ponç, que va arribar a tenir fins a 35 frares, que va resistir la desamortització de 1821 però que finalment va ser destruït per raons tàctiques l'any 1837 amb motiu de l'atac de Cabrera. S'acabava de bastir el campanar de la Vila...

Al pati d'aquell convent, el maig de 1825 es fon una de les campanes d'origen incert i vida atrafegada del campanar de Castelló, refosa després de trencar-se un parell de vegades abans, 1740 i 1770 i augmentant de grandària i pes, parlem de la campana Jaume, que malauradament va desaparèixer l'any 1936.

Però va ser tal dia com hui, un dissabte, 28 de maig de 1825, quan Jaume va ser beneïda, i posteriorment col·locada al lloc que sempre havia ocupat des del primer moment de l'acabament de la torre el 1604, a la sala de campanes, a l'esquerra de l'escala, penjada a la primera finestra.

Si la campana haguera restat allí per sempre, hui es complirien 195 anys de la benedicció, però aquesta "Jaume refosa" de més de 900 quilos de pes i 120 centímetres d'alçària, amb capçal de fusta de carrasca, encarregada des de sempre de marcar ocasionalment amb les seues batallades el sector de la ciutat on es produïen els incendis, diàriament era l'encarregada de tocar el rosari i marcava amb el seu vol els combregars.

Una campana que fins al moment de la seua destrucció va portar com a inscripció perpètua aquella que deia: "Ramón Roses me hizo. Año 1825. Sancte Jacobe. Ora pro novis. Año 1825" i que possiblement tenia sobre el cos alguna creu de Sant Jaume i alguna al·lusió a Fadrell, lloc que s'albira perfectament des de la seua ubicació.

I és que la foneria dels Roses, famosos campaners, van tenir molta relació amb les campanes del Fadrí, sent els fonedors entre d'altres de la Maria, l'any 1789, en aquella ocasió al pati de la casa dels Òrfens.

No resultava gens fàcil fondre una campana, per fer-la cal un procés llarg i no sempre amb el resultat esperat. Cal primer dissenyar-la, després preparar el forn, a continuació construir els motlles, fondre el bronze, fer la colada i polir-la; tot un cerimonial que pot arribar a durar dues o tres setmanes. Després i abans de beneir-la, en alguns casos fins i tot batejar-la, i postriorment penjar-la, cal afinar-la, ficar-li el batall, el ferram i el fustam del capçal.

És de suposar que aquella benedicció del 28 de maig de 1825 i tot el cerimonial que deguera comportar la seua hissada i col·locació deguera despertar una gran curiositat per la gent del poble, en ser un espectacle poc habitual, com malauradament també deguera ocórrer l'any 1936 quan va ser "considerada inútil" pels republicans i juntament amb altres del mateix campanar, va despenjar-se i fondre's per obtenir material necessari per a la guerra.

Acabada la guerra cal tornar "a la normalització" i la nova corporació municipal pren la decisió de contractar novament amb la casa Roses Hermanos la construcció de les noves campanes per la Vila, que van fondre's a València i Silla,i penjades a la fi de l'any 1939 i primers dies de 1940. Lledó, Victòria, Cristina, Joaquim, Vicent, Àngel i Jaume.

Una nova "Jaume" afinada en Re, de vora 500 quilos més que la vella, afinada en Sol, que necessitava dos hòmens per voltejar-la, ocupa ara i des de fa 80 anys, el mateix lloc a la sala, amb possibilitat de voltejar o bandejar.

Durant molts anys va tornar a emprar-se per a fer els tocs diaris, ara només en grans ocasions; presenta una inscripció que recorda la data de la vella i l'any de la victòria "A.D. 1825 et MCMXXXIX A.V." afegint-se el text informatiu dels constructors "Roses Hermanos" i una dedicatòria: "Comendatoris de Fadrell". El seu principal gravat és la creu de Sant Jaume, completada amb el text polític adient del moment: "Una, grande, libre, plus ultra".

I si escoltar les campanes produeix l'efecte d'oblidar qualsevol dificultat que es tinga en aquest moment, si les campanes porten un indubtable missatge de pau, si la bellesa de les campanes és fascinant, molt més ho és conèixer la història de les que tenim més a prop. Hui cinc cèntims "de les Jaume" del nostre estimat Fadrí, un bocí d'història propera...



dimecres, 27 de maig del 2020

Dies de dol oficial... protocol de banderes.


Va anunciar-ho el passat dissabte el president del Govern en roda de premsa i, ahir el Consell de Ministres va fer-ho oficial, el país sencer entra en deu dies de dol oficial per les víctimes del coronavirus, el període de dol més prolongat de la recent etapa democràtica d'Espanya.

Un dol comunitari, en record de totes les víctimes de la pandèmia i la solidaritat amb les seues famílies i éssers estimats; difícil d'entendre per la contradicció que en principi pot arribar a suposar, ja que el dol, per la seua pròpia naturalesa, és un procés individual, no generalitzable i que cadascú viu d'una manera diferent.

Qualsevol dol suposa sempre un procés intern i es manifesta exteriorment mitjançant uns símbols. A la nostra cultura, el dol individual, el que se sofreix per la pèrdua d'un ésser proper, és el color negre el que el simbolitza, i així ens vestim de negre o col·loquem llaços i crespons en llocs visibles.

Però en el cas del dol comunitari i oficial, les institucions públiques han de seguir unes normes diferents, molt precises i marcades, per expressar aquell dol, aquell sentiment col·lectiu, i ho fan mitjançant un ús determinat del símbol oficial, aquell que s'empra per a identificar o representar a tot el grup, col·lectiu, ciutat o país, les banderes.

En el cas del que a les 0 hores de hui s’ha iniciat al nostre país i que romandrà vigent fins les 24 hores del pròxim dia 5, el període més gran de dol del país en temps democràtics, és piramidal, el que significa que afectant a tot el país, allò que regeix  afecta a totes les institucions, de manera que totes les banderes dels organismes oficials han de seguir el mateix protocol.

I quin és aquest protocol? Tot i que sembla senzill no ho és tant i fins i tot resulta curiós per un veí no avesat en aquests menesters. Passegem-nos pels carrers i observem els edificis oficials i les seues ensenyes...

Les banderes penjades a l'exterior en institucions civils, cas de l'ajuntament o Conselleries, onegen a mig pal i no porten en cap cas cap element negre, ni llaços ni crespons que destaquen i puguen arribar a tapar l'escut de la nació, tot d'acord amb el que s'especifica en l'article nové de la Llei de la Bandera d'Espanya, la prohibició de col·locar qualsevol símbol sobre aquesta.

I les de les façanes de les institucions militars? Com apareixen per cas les de les casernes o de la mateixa Subdelegació de Defensa de l'avinguda de la Mar? Acosteu-vos aquests dies i fixeu-vos, romanen lligades al màstil, perquè no puguen onejar al vent, motiu?, el moviment és símbol d'alegria, tot el contrari del que volem recordar. Curiós no?

Però encara hi ha més. Ho hem vist moltes vegades, també hi ha banderes en despatxos, sales de premsa, de reunions o salons d'actes d'edificis oficials. En aquest casos, en el cas de les banderes de l'interior, com es manifesta el dol?

Com en moltes ocasions pengen de pals curts no es poden posar a mig pal com les d'exterior perquè arrossegarien per terra, amb el desastre de simbolisme que això comportaria. És per això que el protocol dicta que, ara sí, cal lligar, mai al centre, sino a la part alta de l'asta, un crespó o corbata, que no és més que una cinta de dues caigudes, naturalment, de color negre. Us havíeu adonat?

Redundar en símbols no és sinònim de marcar més el dol, de manera que no té cap sentit, com hem vist en alguna ocasió, posar un crespó negre sobre les banderes perquè l'ensenya a mig pal ja representa el dol en si mateixa.

Admet que aquests símbols vulguen representar dins o fora dels edificis oficials els testimoniatges del dolor del poble i la solidaritat amb els morts i els seus familiars, i que veient-los, els familiars i amics dels difunts pel coronavirus, senten que estem amb ells i compartim el seu dolor, però malgrat que ho intente, també he d'admetre que em costa empatitzar amb la realitat d'aquest dolor col·lectiu, més encara quan veig que en massa ocasions s'utilitzen les morts i el dolor de les famílies per a fer política.

És veritat que “tota pedra fa paret”, però sempre hi ha “alguna pedra” que és més útil i vàlida que una altra. Jo, independentment del que em mostren les banderes, intentaré oficialitzar el meu dol amb alguna pregària per aquells veïns desconeguts a qui el virus mai em donarà ja l’oportunitat de conèixer-los.


dimarts, 26 de maig del 2020

Ad petendam pluviam.... 142 anys enrere.


Ho comentava al post del passat dissabte 23, amb motiu de la treta de l'urna i exposició als fidels del Crist de la Sang; l'any 1878, igual que en altres ocasions, la imatge va ser exposada a la veneració del veïnat, en aquella ocasió i per uns dies a l'església de Sant Agustí per trobar-se en obres la parròquia Major del poble, Santa Maria, amb motiu de pregària per la gran sequera que a la ciutat i terme es patia.

Doncs bé, la casualitat ha volgut que tot just hui, només tres dies després d'aquell record, guardant les distàncies temporals, fora el dia en què la imatge retornara a la seua capella. Tot just hui 26 de maig fa 142 anys, quan aquell diumenge a les 6 de la vesprada, segons podem llegir a la pàgina dos, a la columna dedicada a la crònica local del "Diario de Castellón" va organitzar-se una processó que recorrent els carrers Major, Ensenyança, d'Enmig, de Salinas i novament el Major fins a la capella, traslladara el Crist.

I és que abans, si el temps era inclement amb els llauradors a causa de l'excés de pluja o alguna gelada, o, en cas contrari per falta d'aigua, amb una pertinaç sequera, o per invasió de plagues que afectaren les collites, els fidels devots, per indicació de la jerarquia eclesiàstica, organitzaven rogatives per suplicar la intervenció divina i, així, pal·liar les desgràcies d'una mala collita, de malalties, etc.

Les sequeres fenòmens meteorològics molt cíclics i, malauradament, molt freqüents a les zones temperades de la mediterrània, i les corresponents  rogatives per demandar la pluja, "Ad petendam pluviam", eren seguides amb gran devoció i esperança.

Amb el pas del temps i potser per aquesta tendència antireligiosa i anticristiana que ha anat envaint els nostres pobles, aquelles processons i sobretot les pregàries, són considerades per molts, oracions obsoletes, pròpies de persones educades en la repressió. Més encara, alguns veïns consideren que processons, oracions i exposicions d'imatges, són elements retrògrads i que fomenten el fetitxisme.

Respectant el que cadascú puga pensar, no seré jo qui jutge aquelles o altres manifestacions simplement vull deixar constància d'un fet que, estés per molts pobles i ciutats, en alguns casos amb súpliques més variades demanant la protecció "a fulgure et tempestate", "a flagello terremotos" o " pesta, fame et bello", també al meu estimat Castelló, sempre hi ha hagut rogatives per intercedir a Santa Maria Magdalena, la Verge del Lledó o el Crist Jacent de la Confraria de la Sang, i que, en moltes ocasions, la història ha vingut a demostrar que les peticions dels fidels, d'una manera o l'altra sempre han estat ateses.

Hui, aquesta vesprada, novament la capella de la Sang, tornarà a obrir les seues portes, com ho va fer el passat divendres i com ho farà també el divendres vinent, sense processó, perquè els castellonencs puguem demanar al Crist per la salut de tots els veïns, per l'estat de complet benestar físic, mental i social, mancança que ens té trasbalsats.

Fa 142 anys vam demanar la pluja, en altres ocasions la pau, ara toca la salut, el bé més preuat per a la vida diària allò que ens ha de permetre a les persones portar una vida individual, social i econòmicament productiva, un gran regal de la font de vida, i que sense ella no existiria ni vida física ni tot el que comporta viure plenament i amb sentit en aquest meravellós poble

Però amics, també a les oracions i desitjos propis, a l'espera del miracle, cal unir el fet de treballar per a obtenir-lo, esforçant-se en una actitud correcta. Estic convençut que si som capaços d'unificar el que és espiritual amb la cosa material, no només pregar sinó també posar tota la voluntat i acció concreta per vèncer al virus, segur que es materialitzarà molt prompte. Siga com siga, abans, ara i sempre és una gran sort el fet de poder seguir fent nostre el sant Crist de la Sang.

dilluns, 25 de maig del 2020

Turisme


 Ahir, després de quasi tres mesos sense anar, amb una sensació una mica estranya, vaig acostar-me a la que fa més de 40 anys és la residència d'estiu, a la costa, a Benicàssim, i ho vaig fer per allò que és costum, "pegar una volteta i comprovar que tot està en ordre".

Aquest fet que, en altres moments haguera estat del tot habitual, va convertir-se, sense voler, en "un anar descobrint". Ja en el trajecte, tot i que era diumenge, que el temps acompanyava i que estem a la segona quinzena de maig, el nombre de vehicles que circulava per la carretera no era considerable, com tampoc els que hi havia aparcats a les voreres o dins el mateix recinte estiuenc.

La piscina, les pistes de tenis, les zones comunes, tot restava buit i en silenci, i no penseu que era molt aviat d'hora, podien ser perfectament les onze del matí. També el que contemplava des de la terrassa no era gens habitual, alguna finestra oberta, però poques, algun veí a la terrassa, però pocs, l'hotel i el lloc de venda de premsa tancat i, això si, alguna parella pel passeig, amb o sense xiquets i amb o sense mascareta.

És veritat que la platja tampoc estava en condicions, muntons de sorra per escampar, reparació d'algunes zones del passeig, passarel·les d'accés sense col·locar i cap rastre de para-sols i llocs de lloguer d'hamaques, jocs infantils clausurats i biblioteca de la mar tancada, tot esperant la nova fase, crec que la tres, el moment en què el seu us puga ser autoritzat; sembla que "tot s'està preparant" per a les setmanes vinents, per a l'arribada del turisme.

I és que per allò del coronavirus i del confinament dels darrers mesos, sembla que aquest estiu del 2020 s'ha d'aconseguir més que mai, que tornant a la normalitat, han de ser els turistes els que han de salvar-nos la temporada.

La província de Castelló, per tradició, en arribar a l'estiu rep un 80% de visitants "nacionals" i només un 20% estrangers, i en el cas concret de Benicàssim, suspés el FIB i en l'aire el Rototom, allò que més interessa ara no és, com fiquem per cas a Benidorm, l'apertura de fronteres internacionals, el que més interessa és la mobilitat interprovincial, arribar a la fase de la desescalada en què puguen venir a les platges, Aragonesos, Castellans o Manxecs, i ho puguen fer amb total garantia.

Per això pot ser una bona iniciativa que l'aeroport de la Vilanova fomente les rutes nacionals, tot i que justament la primera de les proposades per aquest estiu, siga amb Bilbao, una ciutat i província, amb "costa i muntanya", elements semblants als nostres, i encara que en principi el nostre siga un millor clima, pot no ser suficient alicient per aconseguir el desplaçament de visitants a l'estiu. No veig als veïns Bascos passejant per les nostres platges i prenent alguna cervesa a les terrasses, tot i que, a hores d'ara i per poc més de 50 euros, la companyia VOLOTEA  oferisca vols d'anada i tornada a la capital del País Basc pel mes de juliol.

Considerant que el turisme provincial i sobretot el de costa i més encara el de Benicàssim és un turisme majoritàriament familiar, de segones residències en propietat o règim de lloguer no haguera estat tal vegada més convenient iniciar una ruta aèria regular amb alguna capital espanyola sense mar, com Madrid?

La crisi econòmica conseqüència de la pandèmia malauradament influirà en les restriccions massives de viatge, amenaçant de deixar una temporada de turisme 2020 per oblidar. No obstant això, l'aturada pot accelerar el desenvolupament d'un turisme menys massificat, i més respectuós amb el medi ambient ...

No crec que la pandèmia canvie massa el concepte d'estiu dels castellonencs, tal vegada si d'aquell 20% d'estrangers que fins ara ens visitaven, El que si canviarà pel que estem intuint, serà el protocol d'accés a platges, terrasses, bars, restaurants i locals d'oci.

Parlarem d'un turisme més diürn que nocturn? Parlarem d'un estiu sense riscs per qui vinga i sense risc pels que ací vivim? Parlarem de turisme amb garanties d'asèpsia individual? ... De moment tot i haver-hi moviment, tot i que el mateix president del Govern ens ha convidat a iniciar ja la planificació de les vacances d'estiu, encara és prompte per donar resposta a aquestes i altres qüestions, temps al temps, encara som a la primavera, no tinguem pressa....

diumenge, 24 de maig del 2020

Bona informació: la vida es fa història.


 Els mitjans de comunicació són entitats que tenen com a finalitat transmetre missatges adreçats al gran públic; en l'actualitat a més a més de la premsa, que és el mitjà més tradicional i conegut, ja siga a través de diaris, setmanaris o revistes, la ràdio i la televisió d'una banda i internet per l'altra, són els més habituals a qualsevol país desenvolupat.

Als periodistes, els professionals que tradicionalment treballen en aquests mitjans, amb el ps dels anys han anat afegint-se altres, entre ells els anomenats genèricament comunicadors socials, graduats en comunicació audiovisual, encarregats de transmetre'ns informació a través de qualsevol mena de mitjà de comunicació massiva.

Els títols professionals abans esmentats, tot i que habiliten per a desenvolupar una activitat, res tenen a veure amb l'autèntica capacitació; el periodisme i la comunicació social, com ocorre en altres professions, es porten a l'ànima i cap títol universitari et pot inculcar aquesta vocació.

Aquesta situació pot, a vegades, donar peu a pensar que qualsevol persona pot exercir lliurement l'activitat periodística però no, no ha de ser així, l'essència d'un periodista és comunicar informació, i això malgrat que pot fer-ho qualsevol persona, res té a veure amb la veritable tasca periodística, que transcendeix la simple difusió i es completa, i pren tot el seu sentit, amb la tasca professional de buscar informació, i abans de difondre-la, verificar, comprovar i jerarquitzar allò que va a dir.

I vet per on, un nou esdeveniment, la crisi del coronavirus, ha provocat canvis a l'hora d'informar; ara més que mai és necessari que la informació transmesa siga accessible, útil i veraç. Així, el periodisme i la bona informació s'han destapat com a essencials durant la crisi i, els treballadors als mitjans de comunicació, han mudat a  comunicadors socials, adquirnt, a la vegada que periodistes, essència de sociòlegs, filòsofs i lletrats, per aconseguir una funció social més ampla, mitjançant l'ús de fonts, llenguatge i enfocaments globals i contrastats del fenomen i amb el compromís de combatre el sensacionalisme ,fet que en molts casos, els ha portat a augmentar en molts seguidors, lectors o oients principalment,  la confiança.

Tal vegada per incidir encara més en què aquest ha de ser el missatge actual dels comunicadors del segle XXI, el Papa Francesc, ha proposat per a hui 24 de maig, dia que se celebra la 54 Jornada Mundial de les Comunicacions Socials, el lema: "Perquè pugues explicar i gravar en la memòria i pugues contar-ho als teus fills (cf. Ex 10,2), La vida es fa història".

El Papa enmig de la confusió de les veus i dels missatges que ens envolten, recorda que cal una narració humana, que ens parle de nosaltres i de la bellesa que posseïm, de la veritat i la realitat del dia a dia, que sàpiga mirar al món i als esdeveniments amb tendresa; que compte que som part d'un teixit viu; que revele l'entreteixit dels fils amb els quals estem units uns amb els altres...

Amb un prec especial pels comunicadors com a garants d'esperança davant la Covid-19, que a la vegada que narren sense sensacionalismes el drama mortal d'aquesta pandèmia, destaquen també els exemples esperançadors de lliurament i solidaritat que es donen en abundància en la nostra societat, oferint un servei essencial per a una societat que estima la llibertat i la veritat.

No tot el que es publica o transmet per xarxes socials és real, són moltes les desinformacions sobre el virus que busquen crear encara més por o busquen aprofitar-se de la situació d'alarma. Les notícies falses disparen la paranoia, és també responsabilitat nostra compartir informació verídica i fidedigna.

Tot relat i tota comunicació sempre naix del contacte amb l'altre i, ara, quan després de més de 70 dies d'aïllament, sembla que estem recuperant en part aquests contactes, hem de contribuir tots i totes, els comunicadors professionals els primers, i la resta de ciutadans a continuació,  en aportar claredat a través de l'objectivitat i la imparcialitat, enfront de la foscor de tantes falses notícies malintencionades, rumors sense fonament  que, de vegades "rebotem" i difonem fent més mal que bé.