Temps de carabassa

Aquests dies que la plaga de Halloween ens envolta i que les carabasses s'han fet omnipresents, crec és un bon moment per parlar d'aquesta cucurbitàcia i descobrir-ne les seues propietats, més enllà de fer de decoració efímera durant una setmana l'any.

Estem en temps de carabassa, de la fruita assimilada a verdura, que a més de ser molt nutritiva i rica en vitamines i minerals, ens pot ajudar a regular els nivells de sucre a la sang, ens protegeix la vista i el cor, prevé el càncer... què més li podeu demanar? Ah, sí! Alguns la fan servir de decoració per al Tot Sants americà (Halloween).

Avui és el gran dia, molts xiquets i no tant xiquets es tornaran a disfressar com si es tractara d'un carnestoltes avançat, serà una gran festa, forana, imposada i amb un clar tarannà comercial".

Halloween fa anys que ha sortit de les fronteres dels països anglosaxons i s'ha expandit pel territori. S'està imposant, com el Pare Noel. Les televisions s'encarreguen d'ampliar els seus tentacles, les botigues fan negoci, els bars i sales de festa munten "saros" terrorífics i les carabasses envaeixen els aparadors de botigues de tota classe.

Les carabasses, un fruit ric en minerals que venint amb vaixell, amb les patates, els tomàquets i els cacauets, des de l'altra banda de l'oceà, prompte van incloure's tant pel seu sabor com per la textura i el color en els nostres cultius i cuina. Econòmica, ecològica, nutritiva i curativa la carabassa ho era tot.

I és que la carabassa es pot menjar de mil maneres: crua, cuinada lleugerament al vapor, bullida, estofada, al forn, permetent fer infinitat de plats: ratllada crua com a ingredient de l'amanida, a trossos en una sopa, a l'olleta, en crema torrada o com a ingredient principal d'un postre, cas de l'esponjosa, suau i molt nostra "coca de carabassa".

Justament per això, perquè la carabassa és un cúmul de virtuts i ha estat per molts anys element bàsic nutricional del nostre poble, element destacat a la cuina tant de la tardor com de l'hivern, em dol i molt que "la moda actual" de buidar carabasses i penjar-les dels balcons la nit de Tots Sants amb espelmes enceses dintre per tal de fer por a la gent, o la més simple encara d'agafar una carabassa i pintar-li sobre la seua pell una cara, s'impose sense criteri al nostre territori, resultant ben trist que molts menuts, quan veuen una carabassa associen aquesta a la festa i no a l'aliment.

El fenomen de la globalització que s'ha covat a través dels mitjans de comunicació ha creat nous costums i nous hàbits entre la nostra societat. La cultura no n'és pas exempta, ans el contrari, puix és permeable a totes les noves interpretacions, no m'opose, però em dol que Halloween "es menge" les nostres tradicions.

Us anime que no us quedeu aquí i consumim carabasses, durant tota la temporada de tardor i hivern, hi ha moltes maneres de fer-ho, les més tradicionals i a la vegada senzilles: AL FORN o  i en COCA. Punxeu al damunt i trobareu la recepta.

Mengeu-la de bona gana i que us faça profit!!!

Vetllar els difunts i ficar-se de dol...

 S'acosten dies de record especial per aquells que ja no hi són entre nosaltres, Tot Sants i el dia de Difunts, estem en la setmana de visita al cementiri per dur flors als difunts i arreglar les tombes. Costums que perduren entre nosaltres, al costat d’altres que han desaparegut o estan molt a prop de desaparèixer.

Antigament, així que hi havia una defunció, arreu se suspenia qualsevol feina, per urgent que aquesta fos, i tothom, familiars i amics, es disposaven a acomiadar el finat com calia i amb les honres necessàries.

Els familiars més propis es posaven de dol i a la cambra mortuòria atenien i rebien el condol dels qui venien a fer la darrera visita a la persona difunta, a la qual es vetllava sense interrupció, dia i nit, fins que arribava l'hora de l'enterrament.

El costum de vetllar al mort durant la nit ha anat caient en desús d'ençà dels anys 50-60 del segle passat al nostre poble, justificant-se la desaparició perquè, de vegades, era més un acte de diversió que de dol, passant la nit acompanyant el difunt amb café, galetes, licors i les persones passaven la nit conversant i fent gatzara.

El costum del dol també està canviant, jo diria que inclús desapareixent; fins no fa massa anys a Castelló, i encara en alguns pobles de l'interior, els familiars més propis de la persona difunta portaven dol durant un temps determinat, més o menys dilatat segons la proximitat del parentiu. Pels pares i pels i pels fills, parents en primer grau, es portava dol fins a dos anys; pels germans i cunyats, un any; pels avis, sis mesos. Pel cònjuge la vídua acostumava a portar dol tota la vida,a excepció que es tornés a casar. El dol que portaven els vidus també es dilatava molt temps, de vegades per sempre més.

Hi ha una dita popular, expressiva i irònica, referida al dol que deu portar-se per alguns familiars: "Per un oncle i una tia - una nit i un dia - i si no deixa res - de casa al carrer»" la qual cosa significa que per oncles, nebots i cosins, només es portava dol en l'acte de l'enterrament.

Durant el temps que portaven dol les dones anaven totalment vestides de negre. El dol dels homes consistia en els senyals del mateix color, la corbata, un botó a la solapa, un braçal...Mentre es duia dol les persones s'abstenien d'assistir a festes i espectacles, sobretot no anaven al ball, considerada com la diversió més frívola. També era freqüent utilitzar sobre i paper amb una franja negra quan s'havia d'escriure una carta. Les dones que duien el rigor del dol fins a l'extrem, quan sortien de casa sempre portaven un vel negre que els cobria la cara.

Tots els costums antics: vetllar el mort a casa, tapar els miralls, penjar cortines negres als balcons, aturar els rellotges, fer cremar quatre ciris al voltant del llit, ficar una mica de sal sobre el cos del difunt per evitar que siga apoderat per un esperit malèfic i tants altres hàbits que ajudaven a assumir la mort de la persona estimada com un primer procés de dol, han desaparegut o van desapareixent a mesura que ens anem "modernitzant".

Anar a un tanatori a vetllar els morts o donar el condol ha esdevingut un fet quotidià. Les famílies preferim la comoditat i els serveis d'aquestes instal·lacions, que no tenir al difunt a casa com es feia abans. En moments durs com la mort s'imposa la funcionalitat per davant de la ideologia i la tradició.

Els tanatoris edificis moderns i pràctics faciliten la mobilitat i la comoditat de la família i els amics. Si, són negocis, unes empreses com qualsevol altra, però fruit de la seua capacitat d'adaptar-se a les necessitats dels ciutadans oferint serveis i productes per respondre a les noves demandes, hi han influït indirectament en la pèrdua dels costums ancestrals...

No vull tornar al passat però tampoc vull oblidar-lo, no fos cas que arribem a perdre la nostra identitat. Només són reflexions, quasi a l'inici del mes més trist de l'any, quan la natura finalitza el seu cicle d'esplendor i inicia l'esmortiment de la tardor i l'hivern, i en què tot convida a la tristor, la severitat i el recolliment.

"Greenwich Mean Time".

 Així, entre cometes, perquè no solc emprar en aquest blog altra llengua que no siga la meua materna, però en aquest cas, crec reflexa clarament la idea que vull compartir, i que no és altra que una reflexió sobre els fusos horaris i el desfasament que arrosseguem a l'estat espanyol, ara, quan fa poques hores ens hem vist novament en la necessitat d'endarrerir una hora, situació que ve perllongant-se des de principis de l'any 1942,quan Espanya va adoptar un canvi horari que va comportar avançar els rellotges una hora per acomodar-los a... l'horari de Berlín amb un clar gest de connivència del règim feixista espanyol amb el nazi alemany precisament en un moment en què el Tercer Reich tenia la paella pel mànec.

En paral·lel al debat sobre l'oportunitat de mantenir sistemàticament aquest canvi horari, des de fa uns quants anys s'ha posat sobre la taula la necessitat d'una readaptació al fus horari que permetria un encaix més lògic entre l'hora solar i l'hora oficial.

Geogràficament el terme de Castelló dins el territori nacional i més concretament la nostra ciutat, és coneguda arreu del món per ser el lloc on es creuen el paral·lel 40 i el meridià 0, dins la xarxa geogràfica, malla o reticulat tradicional terrestre que permet la localització i la georeferenciació de llocs en un sistema de coordenades esfèriques, mitjançant valors angulars mesurats sempre amb el sistema sexagesimal, tenint Greenwich i en la mateixa franja Castelló, com a eix central per obrir-se a l'est i l'oest fins a formar vint-i-quatre franges horàries iguals,

De manera que "per anar bé" hauríem d'adaptar-nos a l'horari GMT+0, el que correspon a Gran Bretanya i a l'Estat espanyol, i també als Països Baixos, Bèlgica, Luxemburg, França i les zones més occidentals de Noruega i Suïssa, i no seguir mantenint el desfasament horari, tot i haver-se endarrerit una hora aquesta passada nit, encara en portem una de retard.

Però la qüestió espanyola, no és canviar o no el fus horari sinó tota una cultura sobre la concepció del temps, els seus usos, sobre la igualtat i, entre moltes altres coses, sobre una manera de treballar excessivament presencialista i rígida. Cal una reforma horària, entesa com la recerca d'un l'equilibri entre els temps de feina i la resta de necessitats i anhels vitals en una societat que s'estructura al voltant d'una extensa jornada laboral, que inclou en molts casos una llarga aturada al migdia, i eixe és realment, a parer meu el problema.

Cal anar, per tant, una mica més lluny, i no només lluitar per recuperar el fus horari GMT que ens correspon per la nostra situació geogràfica, si més no, cal avançar cap a la modificació d'hàbits respecte als menjars i les hores de descans i això, sembla més complicat, ja que implicaria, com a mesura inicial, acabar abans la feina laboral deixant menys temps de descans al migdia.

A Espanya malgrat l'avançament o endarreriment d'una hora l'adaptació al ritme solar és del tot "anòmal": es dina a l'una del migdia hora solar (el rellotge marca les dues a l'hivern i les tres a l'estiu), i se sopa a les 8 hora solar (les nou a l'hivern, les deu a l'estiu).

Canviaríem els hàbits canviant el fus horari? Fins a quin punt el sol influeix en els hàbits de vida? Espanya ha d'adaptar-se a l'horari europeu? Quan la mesura dels dos horaris es va implementar, encendre o apagar el llum una hora abans implicava un canvi significatiu en l'ús d'energia, però avui dia, en què l'energia es fa servir en pràcticament tots els àmbits la diferència no és significativa.

La meua opinió: no només mantenir l'horari d'hivern, si més no, adaptar-lo a Greenwich, que per lògica és el que ens correspon, amb tot l'esforç que açò pot arribar a suposar...

Dos-cents deu...

El Crist Jacent de la Confraria de la Sang, a Castelló de la Plana, conegut popularment com el Sant Sepulcre, és sens dubte una de les joies del patrimoni escultòric castellonenc i la imatge més notable de quantes són venerades en les processons de Setmana Santa de la província, una obra artística de primer ordre de la que encara avui no es coneix ni l'autoria ni la data de realització, ni l'arribada a la nostra ciutat.

Tot i això, compta des de ben antic amb la seua pròpia llegenda i amb un halo de devoció i de misteri seculars. Dels segles XVI o XVII i atribuït a l'escultor Alonso Cano o a Joan Muñoz, el debat sobre el seu origen resta al segle XXI encara obert.

La imatge forma part dels signes d'identitat de la fe al nostre poble, de manera que, al llarg de la seua dilatada història podem comprovar com en diferents ocasions i per motius diversos, el Crist és portat en processó pels carrers de la ciutat.

Tot just hui, 27 d'octubre es compleixen 210 anys d'una d'aquelles processons, la celebrada l'any 1808, tal vegada una de les vegades més curioses en què la imatge va eixir del seu temple.

Acabaments dels sofriments de la pesta, rogatives per implorar el cessament de les pluges o a l'inrevés per l'acabament de la forta sequera, han estat els motius principals pels quals el Crist era portat en processó per la Vila, tanmateix en aquest cas, el motiu va ser totalment diferent. La imatge va recórrer els carrers de Castelló per implorar de l'Altíssim el triomf de l'exèrcit espanyol contra els francesos...

Però sembla que aquesta vegada l'Altíssim va deixar de banda als castellonencs, a mesura que anaven passant els mesos les tropes franceses de Catalunya i Aragó descalabraven les tropes al Maestrat, la invasió es preveia imminent i els civils de Castelló, en nombre de 295 van haver-hi de prendre part en partides guerrilleres.

Va caure Morella, Sant Mateu, Cabanes i Borriol, la capital va negar-se a satisfer les exigències del mariscal francés fent front a les tropes napoleòniques al "pont de Vila-real". De poc va servir-los el valor i la resistència, la derrota va ser total i els francesos van entrar a Castelló el 9 de març de 1810.

Ni misses ni rogatives van servir en aquella ocasió, més encara, un any després, el 21 de setembre de 1811 el mariscal Suchet entra en Castelló i són molts ja els afrancesats que el reben amb víctors i aclamacions, fins i tot el clergat, faltant només que, casualitats de la vida, fora també un 27 d'octubre però de 1811 quan Suchet de camí cap a València pren Sagunt i a Castelló se celebra com una gran victòria, i l'escassa resistència d'alguns agosarats castellonencs va desembocar en una sèrie d'afusellaments. Suchet va ser amo i senyor de Castelló...

En aquesta ocasió, en la coneguda popularment com "guerra del francés", la imponent imatge del Crist Jacent, carregada d'història i d'un profund i humanitzador simbolisme, avançant lentament sobre el seu llit ancestral, de poc va servir al poble malgrat la seua gran veneració.

Tot i això la fe envers la sagrada imatge dels veïns de Castelló no va decaure gens ni mica, i encara al llarg del segle i del posterior XX, van continuar les processons, tot i que majoritàriament eren per demanar l'acabament de pluges o del temps de sequera. La intervenció divina a favor d'uns o altres en la guerra, sobre els lents i difícils camins humans, deixa de ser motiu de processó del Sepulcre...

La guerra havia servit per a bastir un nou estat liberal, preparat per a Ferran VII. Un cop acabada definitivament l'any 1814, l'arribada de Ferran VII, "el Desitjat", va resultar clau.

L'Antic Règim va continuar dempeus, però s'havia fet evident que un sector de la població estaria disposat a tot per tal d'imposar el liberalisme a Espanya. Començava llavors una època d'enfrontament entre absolutistes i liberals i els Crist Jacent de la Sang continuava la seua història...

Temps de resar...

 Hui és festa grossa al nostre Raval, ben cert que vinguda a menys fruit de la transformació del mateix Raval i del veïnat que l'ocupa, però tot i això festa gran.

Festa que, com qualsevol altra, té dues cares ben diferenciades, la de la celebració festiva, lúdica, mundana, on el menjar i el beure, els coets, les danses i els balls en són els protagonistes, i la lligada a la religiositat, a la fe, a la tradició cristiana, centrada en la forma més perfecta que ens presenta l'església catòlica per oferir adoració a Déu, una "missa solemnis", missa cantada, amb boato i sermó, precedida d'una processó on la figura del patró del Raval, Sant Fèlix de Cantalici, a més a més de lluir al més amunt de la peanya, ens ofereix la seua intercessió, per poder apropar-nos a Déu.

I si la "missa major del Sant" és l'eix central de la festa, no ho és menys l'altre acte, l'exercici piadós i devocional lligat al nostre Fèlix, el rés del sant rosari, realitzat a la porta de les cases dels clavaris entrant i eixint, actes celebrats el capvespre d'anit i la nit de demà.

Queda lluny l'època en què moltes famílies es reunien per resar-li al sant, acudint a la casa on aquest romania, i acompanyar-lo a l'església el dia de la seua festa,, i és que els temps van canviant i algunes devocions populars corren el risc de perdre's.

El rés del rosari en la festa de sant Fèlix, pregària fàcil i popular en lloança de la Mare de Déu, oració de quietud i contemplació, i que des de sempre s'ha considerat molt beneficiosa, ara, malauradament, és una pràctica vinguda a menys al Raval, manifestació fefaent del que ocorre també a la resta de la societat castellonenca, on la meditació, el recolliment i, en definitiva, la religiositat, han deixat de ser elements de creixement interior.

El Raval s'ha transformat amb el pas dels anys, perdent la familiaritat, entrant en el món de les inquietuds i del soroll, de la pressa i del moviment; la cultura tradicional s'està perdent, els moments d'unió i de recolliment familiar, d'interioritzar pensaments, sembla no tenen ja cabuda al segle XXI. Llàstima...

La devoció al sant de Cantalici malgrat els esforços de clavaris i majorals "no reviscola", el sant no "atrau" els joves, la festa i tot el que l'envolta és considerada una pràctica del passat, fins i tot les persones més grans, recorden altres temps amb nostàlgia, només encomanant-nos a Déu i resant a la Mare de Déu podrem salvar la festa, digueu-me pessimista, però açò de no ocórrer un miracle, s'acaba...

Cal reinventar la festa, calen nous camins, cal incentivar la participació, cal abandonar una mica la comoditat, i per aconseguir-ho cal demanar: a les persones, als veïns, el seu compromís, a les autoritats el seu ajut econòmic i facilitats logístiques, i a la Verge i el Sant, mitjançant la pregària, el rés, la seua intercessió.

No demane que la nostra cultura festiva, que les festes del Raval siguen declarades com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO, però sí que és més que necessari un reconeixement, unes ajudes i uns compromisos, per mantenir viva la festa.

La festa de Sant Fèlix al Raval ha de continuar sent convivència i capacitat d'agermanament, manifestació del treball i la il·lusió de tot un barri, i per aconseguir-ho, cal demanar-ho, a les persones i a Déu, cal d'una banda creure en el fet cultural i social que representa i com els veïns em d'implicar-nos perquè la festa no desaparega, i d'altra, resar amb devoció per aconseguir-ho.

Han tocat "el pito"

Fa un bon grapat d'anys a les escoles per indicar l'hora de l'entrada a les classes els i les mestres "de guàrdia" feien sonar un xiulet, el soroll del qual, escoltat per la xicalla, ens feia deixar allò que estàvem fent i "formar unes files" per accedir a les classes, de manera ordenada i acatant les normes mínimes del centre.

El xiulet era el senyal i a partir d'escoltar aquest tot canviava, deixàvem de fer el que volíem i ens aprestàvem a obeir, sense "dir ni piu" fins a l'hora de l'eixida en què, tornàvem a ser nosaltres mateixa.

Ara a 7 mesos vista d'unes eleccions autonòmiques i municipals el Partit Popular sembla vol tocar el xiulet, buscant obediència entre els seus afiliats i seguiment dels simpatitzants, convidant-nos als veïns a fer-los cas, com si allò que ells proposen fóra imprescindible i totalment necessari per al bon funcionament de la ciutat, aixencant-se com a salvadors.del poble.

Per això les ments privilegiades del partit encapçalades pel seu Secretari General, el senyor Teodoro Garcia, i el seu cap el senyor Casado, "han parit" una campanya que, amb el títol "España en tu balcón" ens anima, a tots els ciutadans del territori espanyol, a i penjar dels balcons, en qualsevol moment i dia, però principalment hui 12 d'Octubre, la bandera nacional, una insígnia que diuen no és partidista, tot i que el PP aspira a liderar esta "Espanya dels balcons", bandera que ens representa a tots, per fer front, segons paraules textuals a "los enemigos de la igualdad de oportunidades y de la integridad territorial".

Una campanya que jo qualificaria "de la por del PP" que veuen de reüll com, d'una banda, l'ascens de Ciutadans i de l'altra, del partit ultradretà Vox, els hi resten possibilitats a l'hora de les travesses per fer-se amb el volt del sector conservador de centredreta que fins ara era el seu baluard.

Una campanya iniciada pel PP de Madrid que, en "fer sonar el xiulet" ha tingut una ràpida resposta en el PP castellonenc, de manera que la portaveu del grup municipal del PP al nostre poble, la senyora Carrasco, s'ha aprestat a recordar-nos a tots, que des del passat abril, i com a "signe de la gran acollida" de la Guàrdia Real a Castelló, aquell cos va lliurar a l'alcaldessa la gran bandera espanyola que va presidir la jura civil, bandera que ha estat custodiada a l'ajuntament, com la resta d'objectes que ens són lliurats, pensant la senyora cap de l'oposició municipal que ara, hui, i si fora per ells per sempre, és el moment ideal perque aquella insígnia ocupara un lloc preeminent al parc de Ribalta, com a "símbol de respecte als valors democràtics i a les institucions que dirigeixen el País, a la Corona i a la Unitat Nacional".

Hi ha una expressió molt castellana, que supose agradarà al PP castellonenc en general i a la senyora Carrasco en particular que diu "Así se las ponían a Fernando VII", rei gran aficionat a la vegada que negat jugador del billar que, sent incapaç d'encertar una jugada per senzilla que fora, casualment sempre guanyava.

I dic expressió que agradarà al PP de Castelló, ja que els hi ve com anell al dit, ja que gràcies a la campanya dels senyors Casado i Garcia, al nou "toc de xiulet del Partit", tenen l'excusa pefecta i facilitat per, obeint als de dalt, fer allò que tan els hi agrada,"atacar" novament a l'equip de govern municipal, en aquest cas per no "penjar" la bandera-obsequi, un dia tan assenyalat com hui.

Dins l'esperit democràtic cada veí farem el que creguem convenient, penarem o no banderes als balcons, però, predicaran amb l'exemple els regidors municipals del PP al seus domicilis? Penjaran banderes nacionals dels seus balcons? Faran cas al xiulet que han tocat des de Madrid?... Tinc els meus dubtes, però com entendreu, no pense anar a comprovar-ho.

Setmana rara i completa...

 Segons el calendari oficial, aquesta setmana que va començar el passat dilluns dia 8 i acabarà el diumenge 14, és la setmana 41 de l'any, una setmana estranya en barrejar-se el dia final d'aquesta, el 14 amb el nombre de l'ordre setmanal, el 41 i, a més a més, una setmana on també s'han intercalat, ací al nostre País, festes autonòmiques (dia 9) amb estatals (dia 12) i dies de lliure disposició (8, 10 i 11); tal vegada tot just per aquestes coincidències, molts som els que l'hem qualificada com la setmana més rara d'aquest any.

És veritat que els festius del calendari al nostre poble i al llarg de l'any en són alguns, concretament en aquest 2018, un total de 7, tots ells recaient en els darrers 5 mesos de l'any, a saber, un a l'agost (el dia 15), dos a l'octubre (9 i 12), un al novembre (el dia 1) i tres al desembre (6, 8 i 25), però si ens fixem només els d'octubre "cauen" en la mateixa setmana.

Pe això aquests dies laborals que s'han quedat entre els festius, el passat dilluns, ahir dimecres i hui dijous, per molts veïns han estat dies de lliure disposició i, si han pogut, han "fet pont", per tractar d'aprofitar-los al màxim, amb plans d'oci, i és que com que els ponts serveixen per a unir indrets separats per accidents geogràfics, apareixen simbòlicament per indicar laborables entre festius.

A mi, en pensar en dies de festa intercalats entre laborals em ve a la memòria el títol i la melodia d'una obra mestra del flamenc popular, una rumba instrumental que va fer-se molt popular allà per la segona meitat de la dècada dels anys 70 del segle passat, creada pel guitarrista Paco de Lucia, i que porta per títol "Entre dos aguas".

I "entre dos aguas" així com entre dues festes, la casualitat va voler que fora el títol de la pel·lícula guanyadora de la "Concha de Oro", de la darrera edició del Festival de Cinema de Donosti, celebrat fa uns pocs dies, dirigida per Isaki Lacuesta, una pel·lícula realista amb confusions.

Una setmana de festa cívica, commemorativa, reivindicativa, solidària i oficial, el 9 d'Octubre, amb actes lúdics, festius i polítics, que tindrà la seua continuïtat demà mateix, dia 12, Dia de la Hispanitat, Festa Nacional d'Espanya commemorativa de les efemèrides històriques del Descobriment d'Amèrica per part de Cristòfor Colom i els Reis Catòlics després de la signatura de les Capitulacions de Santa Fe, conegut també com a "Dia de la Raça" fent referència al naixement d'una raça, cultura o identitat fruit del mestissatge dels amerindis i els colonitzadors europeus.

Una setmana carregada també de dies mundials o internacionals, el del correu (el 9), el de la lluita contra la pena de mort i el de la salut mental (el 10), el dia internacional de la xiqueta (hui dia 11), el de les aus migratòries, la vista, el de les cures pal·liatives, de la trombosi de la reducció dels desastres naturals (el 13).

I més a prop de casa, al raval una setmana que va iniciar-se amb les darreres imatges a la retina de les festes del carrer de Santa Bàrbara i que enllacarà tot juts a partir de demà en les festes de Sant Fèlix de Cantalici, patró del Raval.

Una setmana per fer moltes coses, una setmana completa, per recordar i valorar la cultura nacional, autonòmica i local, una completíssima agenda d'activitats amb l'objectiu de recordar, conéixer i fomentar el ser ciutadà del món on, cadascú pot celebrar allò que millor li parega, sense cap mena d'imposició, una setmana, en definitiva rara i completa.

Juliol, Agost i... Octubre, una velocitat que d'alta té molt poc.

 No, no ha estat una errada, ja sé que en el transcórrer dels mesos, després del juliol i de l'agost ve el setembre, però si al títol jo l'he saltat, ha estat perquè res té a veure aquell títol amb la continuïtat dels mesos; si assenyale juliol, agost i també octubre és perquè al llarg d'aquests dos mesos passats, i també ara en aquests dies vinents d'Octubre, concretament entre el 6 i el 17, Adif Alta Velocitat, anuncia novament que l'AVE entre Madrid i Castelló, deixarà de circular de manera directa. Una notícia "gens innovadora" a la que castellonencs i visitants ens estem acostumant i que fins i tot desperta més d'un somriure irònic.

I és que el motiu és de sobra conegut, les obres d'implantació de l'ample internacional en el tram València-Castelló de l'anomenat Corredor Mediterrani, infraestructura que afecta directament a la línia d'alta velocitat inaugurada el passat mes de gener amb un ample dispositiu mediàtic per l'aleshores president del Govern Central, el senyor Rajoy, i que des del primer moment no ha parat de causar problemes i molèsties als viatgers, tant els usuaris de la línia pròpia com, allò que és encara més trist, dels que empren el sistema de rodalies.

No diré que als responsables d'ADIF no els hi preocupe la situació i les incomoditats que el procés els hi suposa; és veritat que en la mesura del possible, cada vegada que hi ha hagut una nova fase de les obres la companyia ha activat uns plans específics d'atenció i informació en els mateixos trens i a les estacions afectades, fins i tot va crear-s en el seu dia un equip de manteniment específic en el tram València-Castelló, però no oblidem que l'arribada de l'alta velocitat a Castelló ja va sofrir un retard d'11 anys respecte de la primera data donava pel Govern, d'una infraestructura ideada el 2001 que va eixir a informació pública el 2002 i que va anunciar-se el 2007 com a inici de la connexió.

Ara, després d'un bon grapat reclamacions i molts euros retornats als viatgers pels retards acumulats en els poc més de 6 mesos de funcionament, s'informa que els nous treballs es realitzaran fonamentalment en horari nocturn, però la realitat és que entre el 6 i el 17 no circularan els AVE's entre Madrid i Castelló en el tram final a partir de València i, si no vols caldo dues tasses, entre el 18 i el 28, més del mateix, en dues de les quatre rutes diàries, i veurem que passa fins al 12 de novembre en què s'anuncia l'acabament d'aquesta nova fase de les obres.

Per això alguns dels usuaris habituals d'aquests AVE's han rebut esperançats la notícia que s'ha fet pública després de la trobada el passat dimecres del President de la Generalitat, el senyor Puig, amb el President del Govern Central, el senyor Sánchez, del Compromís d'obrir una ruta regular que connecte la base aeronàutica de la Vilanova i Madrid, declarant aquella ruta com a OSP, és a dir, obligació de servei públic, amb un aeroport, el de Castelló, operatiu a tots els nivells i amb competència directa amb el tren.

11 anys va tardar a arribar un AVE a l'estació de Castelló des que va anunciar-se la seua arribada, esperem que no hàgem de tardar tant per què l'OSP Castelló-Madrid siga realitat i es trobe ràpidament solució al que sembla és el principal problema, el seu finançament i prompte tinguem la certesa de saber quina serà la companyia que realitzarà el trajecte, i el que és més important encara, tinguem data fixa d'inici del servei.

Una altra cosa serà la qualitat del servei i el preu, aleshores podrem triar entre tren o avió, de moment només tren i amb una velocitat que d'alta té molt poc.