Vos convide a llegir-lo…

 Ho comentava ahir, després d’un temps “dormint”, finalment ha vist la llum la meua primera novel·la. Bé, tal vegada dir novel·la és massa pretensiós, deixem-ho en relat curt.

Porta per títol “Eduard Macameu. Temps de postguerra” i ha estat editada per Unaria Edicions, el 14 de desembre i presentada el passat dijous 27 a la llibreria Babel.

Una història de lluita, amor i amistat que es mou entre la realitat i la ficció d’una societat agrícola, la de Castelló dels anys 50 del segle XX; una època de postguerra, dura, difícil i a la vegada esperançadora. Temps de pors i de fams, de misèries, de solidaritats, d’il·lusions i d’esperances.

Una lluita per sobreviure en un temps de circumstàncies diferents i contradictòries, de penalitats socials i econòmiques. Una crònica humana d’un viatge en el temps per la ciutat i terme de Castelló i les comarques de l’interior, el seu entorn social i cultural i una recerca de la identitat i un futur millor.

Un amor doble, incondicional, reflexiu, en primer terme a la família, sempre present, tant en moments alegres com quan sorgeixen els problemes, i per extensió un amor de parella, persones amb una història diferent, que busquen la unió construint un espai comú, una intimitat a prova de qualsevol ingerència.

I una història d’amistat, considerada un dels dons més necessaris de la vida, entre un personatge “real”, el fill predilecte de Castelló Joan Baptista Porcar, en la seua faceta d’arqueòleg, pintor i enamorat de la seua terra, i Eduard “el protagonista” de la narració.

Un treball d’investigació, arxiu, redacció i imaginació, ficció en el món de les possibilitats, ficció en efectivitat. En definitiva una narració breu de fets imaginats basats en un temps i accions reals, que vol prendre cos en la penombra que sempre hi ha entre la realitat i la imaginació.

Un relat que vol ser realista, imaginatiu, costumista, històric, romàntic, d’intriga, descriptiu, curt, proper, senzill i tendre, no destructiu i multiedat, que espere agrade tant a adolescents com a gent més gran, i tot això en poc més d’un centenar de pàgines.
Estic content per l’edició i també per la resposta que vaig tenir el dia de la presentació en comptar amb la presència de familiars, amics i companys que van voler fer-me costat.

Ara només em resta convidar-vos a llegir-lo i què, quan la vida faça que ens trobem en algun lloc, moment o circumstància em féu arribar la vostra opinió, crítica o simplement els vostres suggeriments.

I com hui és el darrer dia de l’any un desig, que la felicitat vos acompanye cada dia d’aquest nou any que estem a punt d’encetar. Un nou any sempre és un inici i mil moments per gaudir, felicitats!

Massa coses

 Tot i estar jubilat se m’amuntona la feina. Us haureu adonat aquells que teniu per costum llegir-me, que en els darrers dies he estat callat, no “he penjat” res, més encara, aquest mes que ara estem a punt d’acabar ha estat el mes en què menys “entrades” he deixat a aquest blog. I no és què estiga dolent, ni afectat per cap malaltia o tinga melangia, no, gràcies a Déu gaudisc de bona salut, és simplement que tinc massa compromisos, massa “obligacions no obligatòries”. 

Tot i que mai he eixit al “mercat de la taronja”, només em faltaria això, sense un horari fixe, obri la porta de casa per vendre arrufatines, clementines, pomelos, navelates i carabasses i, de passada, conversar amb el veïnat que m’ompli de satisfacció, molt més que els guanys que la venda pot arribar a produir. Aquesta venda m’obliga primer a anar a collir, carrejar i preparar els caixons, que també són hores.

Com a més d’escriure m’agrada també parlar, des de fa uns quants anys, col·laborel’espai“Hoy por Hoy” de ràdio Castelló,amb una xicoteta secció, on dic la meua setmanalment, al voltant de casos i coses de Castelló que, sense tampoc donar-me massa feina, aquesta ve a afegir-se a l’habitual, ja que a més a més de cavil·lar la temàtica sobre què parlar cada setmana, cal preparar-ho.

També en aquest mes, estic enllestint alguns articles, que m’han demanat els amics de diferents comissions de sector, per incloure en les seues publicacions, en “els llibrets” de la Magdalena 2019, cosa la qual també faig “perquè vull” però a la qual, si vull que el resultat siga decent, li he de dedicar temps.

Seguim…

La casualitat ha volgut que també en aquests dies, una història que vaig escriure fa ja uns quants anys, tres o quatre, i que tenia “dormint”, despertara, prenguera forma de llibre, de relat-curt i, per tant, per publicar-se, he hagut de dedicar-li novament temps per gestions, revisions i presentació. Com estic content i satisfet del resultat, demà uns contaré aquesta experiència amb més detall.

I com és Nadal, ha tornat a Castelló, el comboi del Betlem de la Pigà, on des de fa 40 anys, d’una manera o l'altra, estic no tan sols jo, si més no també tota la família embolicats i, al voltant del qual, estic preparant “un projecte” d’investigació i recopilació, que no sé si serà algun dia realitat, però que, us assegure ocupa en aquests moments molt del meu temps.

Tot això i moltes xicotetes coses més fan que els dies se’m queden curts, i a algunes coses no hi arribe tant com voldria, cas d’aquest blog que sembla ha sofert una frenada…

Sembla que visc contra el rellotge, i que porte una vida massa intensa, però a la vegada em sent satisfet per tot el que vaig fent. Pense que tinc idees i plans, però no voldria que aquests m’esborraren la perspectiva del dia a dia. El temps se me’n fuig, voldria arribar més lluny i arribe on puc.

Ara, quan el mes i l’any s’acaben, quan li queden només unes hores, és moment de propòsits. Quins propòsits? Salut, pau, felicitat… i temps per viure!. Realment no ha estat aquest un any perdut, però desitge que el 2019 siga, per mi, pels meus i per tots, molt millor.

Ja li ha arribat el torn?

No fa massa dies una bona notícia va recórrer les xarxes socials. Unes obres en Cardona Vives havien tret a la llum restes de l’antiga muralla medieval. Un nou patrimoni històric podia passar a enriquir el curt llegat que a la ciutat tenim d’aquella època. Quedem expectants a veure què passarà …

Hui, aquest mateix matí, una nova sorpresa salta als meus ulls. El sòl i a la vegada coberta de la torre de SantPere o dels Alçaments, de la plaça de les Aules estava sent reparat.

Un espai i una torre, base d’un dels portals del recinte emmurallat de la ciutat, del segle XIV, vestigi significatiu de la fortificació medieval i aula museística infrautilitzada, que des del seu descobriment i posteriorrehabilitació ha estat totalment abandonada per les diferents administracions, sense rebre cap mena d’atenció ni manteniment i, per tant, trobant-se en l’actualitat en un estat més que lamentable.

Un espai visitable sota demanda però amagat als ulls dels vianants, ja que la solució adoptada en el seu moment ha resultat del tot errada, a la vegada que en emprar-se la plaça per diferents tipus d’actuacions, s’hi han produït amb el pas del temps, en el terra escletxes amb filtracions i humitats que han afectat la mateixa torre.

Hem estat moltes les persones i les ocasions en què hem denunciat la situació i, poques o cap, les vegades que se’ns ha fet el mínim cas. Paraules i promeses que sempre el vent s’ha emportat.

Ara, per fi, sembla s’ha iniciat una actuació, no sé si integral o si simplement és de mínim manteniment i si abastarà també la zona interior, però siga com siga, la millora segur serà benvinguda.

Com deia abans, no va ser a parer meu la solució adoptada en el seu dia per preservar les restes, la més adient, tot i ser millor que la que va adoptar.se en el moment del descobriment d’una altra torre semblant, en aquest cas, ubicada al carrer de l’escultor Viciano, que pensant que per allí havia de passar el TRAM, va ser tapada de la possible vista dels vianants i marcat el sol amb una ridícula simulació que ratlla quasi la vergonya.

Ara faig vots perquè, a banda de les actuacions que es realitzen en els nous descobriments siguen les adients a la seua importància, aquelles accions que hui sembla han començat a la plaça de les Aules, tornen a aquell espai tot el seu esplendor i no quede tot en una simple actuació d’emergència. Seguirem expectants...

Per fi !

 És aquesta una expressió que emprem molt a Castelló per a indicar que una acció que s'esperava o desitjava des de feina molt de temps, finalment s'ha realitzat. I a una d'aquestes accions, senzilla si voleu, però molt emotiva, vull referir-me jo hui.

Si caminem per la nostra ciutat, ens adonarem que, com passa en moltes altres ciutats i pobles, integrades dins el teixit urbà, trobem allò que tècnicament s'anomena decoracions temàtiques d'obra civil, ja siguen fonts decoratives, monuments o escultures que, mitjançant la seua contemplació permanent, ajuden a fer més bonic els espais i, a la vegada, ens serveixen de referència geogràfica.

Formant part de l'impacte paisatgístic de Castelló, trobem al llarg de tota la ciutat, un bon grapat d'escultures publiques. Una bona manera de conèixer-les és consultant dins la col·lecció Guies Urbanes, aquella que amb textos de Patricia Mir i disseny de Carlolina Marzà, va ser publicada amb el número 5, l'any 2013 pel mateix ajuntament i que portant per títol "Es...cultura, guia 'descultures urbanes de Castelló", recull a través de 8 rutes, les 111 obres que, en aquell moment, hi havia escampades per tota la ciutat i que podeu consultar i/o descarregar-vos si ús bé de guts en el següent enllaç: GUIA D'ESCULTURES DE CASTELLÓ

I dic en aquell moment, ja que ara, 5 anys després, la situació és diferent, d'una banda perquè se n'han afegit algunes de noves, i d'altra, cas que vull ressaltar, que per fi, ara més de 7 anys després, s'ha pogut "refer" una obra que, ubicada inicialment a la font de la plaça de la Muralla Liberal, va ser robada l'any 2011.

Si, l'escultura que representava un xiquet ajupit i que amb el seu ditet pressionava el raig d'aigua per fer-lo sortir amb força, l'autor de la qual no sé si era José M. Mas, feta amb bronze, no apareix a la guia d'escultures perquè el 2013 ja no existia.

Efectivament l'escultura original propietat de l'ajuntament i valorada en 21.000 euros, va ser robada, arrencada, venuda i immediatament fosa, en el mercat il·legal, malgrat que el preu del bronze a les ferralleries, en aquell moment, no superava els 3 euros/kg, preu segur superior al que va pagar-se als dos individus que, amb antecedents policials, van ser detinguts com a autors del robatori, juntament amb una tercera persona, acusada de comprar el material robat, que mai va poder ser recuperat en haver-se fos. Poc benefici econòmic per tan gran dany!

I la font va quedar sense escultura i així van anar passant els anys, el raig d'aigua va continuar sortint de la font però la figura del xiquet no va tornar, malgrat que algunes veus, entre elles la meua, allà on calia, principalment a les reunions del Consell Municipal de Cultura, per molts anys ho van estar demanant. Semblava una missió impossible.

I ara, per fi, transcorreguts més de set anys des del robatori, l'escultura del xiquet ha tornat al seu lloc; bé, en realitat no ha estat la figura original perduda, si més no una còpia, fruit del treball de l'equip de govern municipal actual i dels treballs del servei de manteniment de fonts de l'ajuntament qui, finalment, ha assumit el seu cost.

Novament la font recupera el seu estat primitiu amb aquesta reposició i, la plaça, una de les més concorregudes i ambientades de la ciutat, millora significativament la seua imatge.

Esperem, d'una banda que els ancoratges actuals siguen molt més efectius que els primitius i, d'altra que, el pas del temps, hi haja influït en el civisme dels ciutadans, i la font lluïsca per molts anys amb tota la seua senzillesa. Per fi... una nova actuació municipal que, tot i ser simple, feia molta falta. També aquest és el camí.

9 de desembre, com anell al dit…

 Els dies internacionals són aquelles dates reconegudes internacionalment per commemorar un fet o lluitar contra un problema. Molts d'ells són patrocinats per les Nacions Unides i són la generalització de diades locals o reivindicacions de la societat civil. En aquests dies es duen a terme campanyes de sensibilització, jornades i acords.

Cada any se'n sumen més i més. En l'actualitat en tenim 297 dies oficials registrats i molts altres de curiosos, però no comptabilitzats perquè no són oficials. Per això no ens ha de resultar estrany que només en aquest darrer més de l'any, en trobem huit de dies oficials.

Entre el passat dia 7, dia internacional de l'aviació i demà dilluns 10, dia dels drets humans, hui, dia 9 és el dia internacional contra la corrupció.

La corrupció és un mal que cal arrancar de la nostra societat com aquell que lleva les males herbes del seu conreu perquè debiliten la força i la vitalitat de la resta de les plantes, i d´aquelles que més profit se'n vol treure.

I és que al nostre País Valencià en general i a Castelló en particular en sabem molt de corrupció. En els darrers anys múltiples han estat els noms vinculats al PP valencià que s'han vist implicats, en un moment o l'altre, en diverses causes relacionades amb temes de corrupció.

Fins a 127 encausats en diverses investigacions, que van des Gürtel a Brugal, passant per Nóos, el saqueig d'Emarsa o el desastre econòmic de Ràdio Televisió Valenciana, entre d'altres, per no parlar dels casos i noms concrets i sagnants dels escàndols de Ripoll a Alacant, Camps a València o Fabra a Castelló i aquells encara més a prop de l'exalcalde de la Vall d'Alba, el de Borriol o el de la Vall d'Uixó.

És lamentable però en matèria de corrupció anem sobrats. Per això, hui, dia internacional contra la lacra de la depravació moral i abús de poder, em ve a la memòria el fet ocorregut fa més d'any i mig, la creació a la nostra ciutat de la plataforma per la justícia i contra la corrupció, plataforma conformada per un grup de ciutadans, a títol individual i de totes les procedències socials indignats front els múltiples casos de corrupció existents i que es plantejava com a exigències inicials que la justícia siga equitativa, sense pressions, independent i més ràpida, així com que s'acabara amb els aforaments.

Estava clar que calia desterrar de la pràctica política allò del "todo vale" per a rescatar l´ètica de les actuacions justes i dirigides sempre cap al benefici del conjunt de la societat. Fins i tot l'ajuntament i a instàncies del portaveu de Castelló en Moviment, el regidor Del Señor, al que van sumar-se tots els partits presents al consistori menys el PP, va celebrar el passat més de febrer un ple extraordinari amb l'objectiu de salvaguardar la reputació de la ciutat, incloent-hi en cas de condemna firme per delictes de corrupció, el cessament dels seus càrrecs.

Ara, quan el jutjat d'instrucció 2 de Castelló manté oberta una investigació contra la vicealcaldessa, Ali Brancal, per presumpta malversació vinculada al suposat enviament de propaganda electoral per als comicis europeus de 2014 a través del servici municipal de correus de l'ajuntament, malgrat totes les afirmacions i amenaces que des del PP municipal es llancen, cal recordar que Ali Brancal no té una acusació formal per part de cap jutge ni fiscal i, per tant, res indica que estiguem davant una persona corrupta.

Hem superat una llarga temporada de governs corruptes, amb expresidents autonòmics, exalcaldes, expresidents de diputacions, exqualsevol càrrec, a la presó per robar, prevaricar i pels més florits delictes del codi penal espanyol.

Hui, dia internacional contra la corrupció considere indecent la campanya d'assetjament personal contra la regidora Ali Brancal, ja que imaginem que la senyora Brancal presentara la seua dimissió per aquesta denúncia i a la fi el cas fóra arxivada. Aleshores què? Qui i com és repararia el dany?

Lluitar contra la corrupció si, hui dia internacional i sempre, però amb garanties i condemna ferma, no fos cas que les proves aportades al final siguen només "fum de canya" I el mal siga irreparable. Senyors i senyores del PP, no patisquen ni insistisquen, si és condemnada estic segur serà ella la primera a presentar la dimissió.

Vinatea… el gran desconegut.

 El morellà Francesc de Vinatea és un personatge quasi totalment desconegut amb potser un component un poc mític quant a la resistència foral valenciana, un personatge clau en el conflicte amb el rei Alfons el Benigne de l'any 1333 quan aquest va manifestar la intenció de repartir part dels senyorius del regne al fill d'Eleonor de Castella la seua segona muller, i que suposava, per tant, el trencament dels furs i del regne,

Suposadament, Francesc de Vinatea exposà els punts de vista de la ciutat de València i les seues reivindicacions amb tanta vehemència que, malgrat l'opinió de la reina castellana Eleonor, que apostava per executar-lo donada la insolència amb què els havia parlat, el rei va decidir fer-se enrere i cancel·lar les donacions de viles reials a l'infant Ferran, i així va evitar l'avalot que s'estava formant als carrers de València i en altres llocs. Al llarg dels segles i anys, el nom de Vinatea ha estat utilitzat per alguns moviments polítics com a símbol de resistència. Vinatea per molts anys, i tal vegada encara ara, és el gran desconegut dels herois valencians.

L'any 1972, Matilde Salvador, va pensar a presentar-se a la convocatòria de la Caixa d'Estalvis del Premi Joan Senent, un guardó amb què l'entitat bancària buscava distingir una òpera, motiu pel qual la compositora castellonenca es va posar en contacte amb el poeta, polític i activista Xavier Casp i li va demanar que treballara en un llibret.

Casp basant-se en la crònica de Pere el Cerimoniós va escriure la història de Vinatea una vida que era familiar per a la compositora, a qui li recordava els passeigs per la ronda dedicada a l'heroi valencià al seu estimat Castelló, de manera que la compositora va crear la música per una òpera orquestrada pel seu professor i posteriorment marit, Vicente Asensio.

Una òpera dividida en tres actes i set quadres que la compositora tot i les dificultats manifestes, per la idea principal de l'obra, el triomf del poble davant la monarquia castellana, va poder veure estrenada en l'oportunitat que li va brindar el Liceu de Barcelona sota el patrocini de les administracions valencianes, les tres diputacions, l'ajuntament de València i la Caixa d'Estalvis de Castelló, mecenes i impulsors de l'estrena a un dels grans coliseus europeus d'una òpera en valencià creada per una dona valenciana.

Estrenada el 19 de gener de 1974 al Gran Teatre del Liceu de Barcelona, i representada al Princesa de València l'octubre de 1975. I al Principal de Castelló aquell mateix any, fa ús de les veus en un registre greu i amb una puritat de la línia vocal, i mostrant el dramatisme del text de Xavier Casp. Una òpera d'estètica neoclàssica, impressionista i per damunt de tot nacionalista, on les idees polítiques estan unides amb referències a la música tradicional valenciana juntament amb la sensibilitat de l'autora.

Han passat 44 anys i malauradament, la gent del carrer segueix coneixent molt poc a Vinatea i menys encara l'òpera de Matilde. De manera que aprofitant que aquest 2018 es commemora el centenari del naixement de la compositora, l'Ajuntament de Castelló i l'Institut Valencià de Cultura, per tancar l'any Matilde Salvador, ha impulsat la tornada als escenaris de l'òpera i, demà mateix, a l'Auditori a partir de les 19.30 hores, amb una versió semi escenificada, on l'escena quedarà substituïda per projeccions multimèdia que configuraran un marc d'acord amb el contingut i atmosfera de l'obra, podrem tornar a escoltar i gaudir de l'espectacle i reviure una part important de la història del nostre País.

L'orquestra Simfònica de Castelló d'una banda, l'escenografia digital d'una altra i l'elenc de veus "made in Castellón", barítons, sopranos, baixos, tenors i contralts elegits per l'ocasió, juntament amb l'agrupació Veus blanques del Conservatori Calasancio, de segur aconseguiran tancar amb un gran espectacle, el cicle d'esdeveniments dedicats a la figura de Matilde en el centenari del seu naixement.

Amb uns preus populars que van dels 10 als 20 euros, podem gaudir demà d'aquesta representació, adquirint les localitats a les taquilles del mateix auditori o per internet mitjançant el següent accés: AUDITORI.

Vinatea una peça clau del folklore provincial en un treball convertit en llegenda de la defensa de les llibertats, un cant en valencià a l'esperança enfront de les imposicions i desitjos de poder. Matilde en estat pur...