Patrimoni abandonat... patrimoni oblidat!

Al costat dels grans elements patrimonials, que s'han beneficiat en els darrers temps d'accions de restauració o conservació i que constitueixen nuclis rellevants de visites i destinacions d'un turisme cultural, existeix un altre patrimoni, que podem anomenar "patrimoni oblidat", format per elements menors o que no han rebut prou consideració fins ara, i que va des d'espais abandonats fins a elements o paisatges que per molts anys van ser focus de vida i es resisteixen a desaparèixer...

Avui, voldria proposar-vos un viatge per tres indrets molt prop de casa nostra i que malauradament el pas del temps fa que no només caiguen en l'oblit, i el que és més greu que la seua degradació els facen en poc de temps del tot irrecuperables.

Tots tres amb un accés prou fàcil i ben a prop de casa nostra, al terme veí de Benicàssim. Contemplar ara aquests llocs o espais abandonats, significa comprovar com aquests elements simbòlics d'un temps històric passat, han estat integrats en el paisatge, contribuint a personalitzar-lo, i ara, per la nostra societat actual, consumista i poc generosa, pateixen d'una manca de visibilitat i menysvaloració, convertint-se en llocs abandonats i en algun cas en veritables femers.

D'oest a est i seguint una línia imaginària pel terme de Benicàssim, trobem en primer lloc La Torre del Baró, Mas de la Torre del Baró o Mas del Palmerar, una torre que se situa en les rodalies de la zona pantanosa de Lluent, construïda a la fi de segle XVI, de voluminós cos, planta quadrada i finalitat defensiva, adossada a una alqueria medieval feudal, i que tal vegada podria haver pertangut inicialment a la família Casalduch. Habitada fins no fa massa anys amb un ús residencial i agrícola, i ara malgrat estar catalogada, des del 2012 com a BIC, es troba en un estat d'abandonament i degradació que dóna pena. Tot i ser un veritable femer, encara si ens acosten podrem intuir l'esplendor d'èpoques passades, amb restes de capitells llaurats en pedra, de pilastres planes i de basaments, que fan suposar l'existència d'un gran pòrtic o porxo.

Una altra de les construccions, en aquest cas del segle X, habitada fins a les darreries del XV, testimoni de la possible trobada entre el rei Pere I d'Aragó i el Cid, és el Castell de Montornés "Mons Ornés", situat a 444 metres sobre la Plana, espai de vida del mitològic personatge del Tombatossals, el príncep Garxolí del Senillar, l’antagonista del’heroi que pretén quedar-se amb els dominis del rei Barbut i aconseguir la mà de la Infanta. Castell de planta irregular, amb tres recintes emmurallats i dues torres; indret del qual es conserven en peu alguns llenços, algunes arrencades d'antigues torres, uns pocs fonaments de muralles i algun aljub interior. Una fortalesa defensiva en una situació estratègica ara totalment abandonada...

I el tercer indret, el més prop al poble, situat al costat de la carretera que uneix Benicàssim amb el Desert, una de les edificacions més emblemàtiques del municipi, inclosa en el Catàleg d'Edificis, Conjunts i espais protegits recollit en el PGOU de l'any 1984, el Mas de Salandó. Es tracta d'un edifici anterior al segle XVIII, que compta amb elements d'interés com la construcció adossada a la façana posterior de la construcció, d'una església d'una sola nau amb coberta a dues aigües de teula corba. Espai que com la torre del Baró fins no fa massa anys estava habitat, presentant ara també un estat lamentable...

No entraré en analitzar si aquest és un patrimoni particular o públic, però independentment de la seua propietat contemplar el lamentable estat de conservació, contemplar semblant abús contra el patrimoni em fa sentir indignació i vergonya.

Senyora alcaldessa de Benicàssim, a banda de la torre de Sant Vicent, existeixen altres llocs al terme no menys importants, per poder convertir-se en potents atractius turístics i llocs visitats tot l'any. Resulta inexplicable que siga Vosté i tota la corporació que hi ha al seu darrere, incapaços de treure-li major partit a esta part del patrimoni.

Carics, Cariks, Karics...

Tal vegada ni s'escriga així, de fet el DNV, el Diccionari de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, no presenta cap entrada amb aquestes paraules, però a Castelló, al Raval, tot i estar en desús és una paraula que encara podem escoltar.

Fa referència a allò que en castellà anomenem "carillas" o "judías de careta", una varietat de bajoca, amb les mongetes més xicotetes que els fesols, a dures penes arribant les més grans al centímetre, amb forma de ronyó i un color blanc o groguenc, amb el gra amb un punt negre característic sobre l'embrió, "la careta", d'on prenen el seu nom original, malgrat que el nom amb les que són conegudes a Castelló, sembla pot tenir origen o arrels àrabs.

Unes plantes herbàcies, trepadores, el fruit de les quals és aquest llegum, amb beines molt llargues que poden arribar a tenir fins a una dotzena de llavors. Crec que el seu origen és asiàtic o tal vegada africà, cultivades des de l'època dels romans a tota la conca de la Mediterrània i introduïdes al nostre territori pels "moros", Karik?, abans de la conquesta. Un tipus de mongeta bastant freqüent en dècades passades a l'horta castellonenca, que a poc a poc ha estat desplaçada per la mongeta americana.

I malgrat que si es cullen aviat, abans que aparega el fil, es poden utilitzar com a mongeta tendra, quan marca la beina, és utilitzada en plats com la paella, acompanyant "als bajocons".

Fins i tot al raval abans les mestresses en ficaven "un grapadet" quan feien arròs al forn. Hui en dia és prou inusual trobar-los al mercat. Malgrat ser un llegum que s'està deixant de conéixer i consumir per les noves generacions, si esteu interessats i teniu sort, tal vegada en alguna porta al raval, al costat de les tomates, enciams i alguna pebrera, podeu topetar-ne.

A casa, primer la mare i després la meua esposa, sempre en fica uns poquets quan fa la paella, li donen un "no sé que especial", per la qual cosa, des de fa uns pocs anys en solc cultivar unes poques mates.

Hui, de la mitja dotzena de plantes que allà per l'abril vaig plantar en dues fileres, he començat a "fer la collita", començant per les més granades, algunes ja seques i altres verdes, perquè resulta molt curiós veure com al mateix temps que s'assequen les beines, continuen sortint flors i tiges noves que intenten agafar-se a qualsevol branca, enredant-se per tot arreu i apareixent nova producció. L'any passat vaig poder prolongar la collita fins a l'octubre, ja que la planta té la particularitat de ser molt resistent.

Tot i això, com el cultiu és quasi testimonial, per donar a conéixer a fills i néts aquest llegum, després de "pelats" , els carics que hui he recollit cabien al palmell de la meua mà, i si ajuntem tota la collita de l'any, amb sort arribarem al quilo.

Però que voleu que us diga? A nosaltres, als de casa, ens fa tanta o més il·lusió conrear els carics, com a record d'un passat, com trobar-nos-els a l'arròs d'un dia de festa, tot i saber que de tot el que "al paelló" se li fica, sens dubte aquests karics, són l'ingredient més humil.

I és que malgrat ser un llegum cremós, ric en proteïnes i fibra, per no haver estat mai elements de gran consum a casa, com passa amb els fesols blancs, rojos o negres, o els cigrons, que amb xoriç, verdures o estofats formen part de la dieta habitual, ha dut com a conseqüència la pràctica eliminació d'aquells de la nostra cuina tradicional.

Jo, mentre puga, faré el possible perquè a casa els cariks, com els ginjols, les serves i tants altres productes del nostre camp no siguen només record d'un passat... També açò és cultura!

 

 

 

15 anys d'uns naufragis més que sonats.

Estiu del 2005, dos anys havien transcorregut des que el juliol del 2003, de la mà de Jesús Ger, Naomi Campbell, tallava la cinta que inaugurava el balneari d'aigua marina del complex orpesí de Marina d'Or.

Dos anys que van donar perquè aquesta "ciudad de vacaciones", una mena de macro complex d'hotels i apartaments enmig de camps agrícoles i a escassos metres de la platja, entre Orpesa i la Ribera, es presentara a la societat turística nacional i estrangera com a l'edèn del mediterrani, i fera créixer en un Ger-empresari el somni de construir el gegantí projecte, una ciutat de vacances, amb més de 8 milions de metres quadrats de terreny urbanitzat, "Marina d'Or Golf", que havia d'ampliar el primitiu complex turístic afegint-li com a elements estrela 3 camps de Golf, dissenyats per Greg Norman i Sergio García, i 5 superincreibles hotels i que suposava la inversió de més de 4.000 milions d'euros.

Huit anys era el marge per finalitzar aquests grans projectes, camps de golf i hotels tematitzats que, des del primer moment de la seua presentació, amb maquetes de cartó-pedra, com moltes de les obres fins aquell moment realitzades al complex, semblaven somnis, idees d'un altre planeta.

Així vam poder veure en miniatura i sentir parlar de la imminent construcció de l'hotel "los Alpes", rodejat de pistes d'esquí artificials a l'aire lliure a tan sols 2 quilòmetres de la mar, idea d'allò més estrambòtica si pensem que en aquell indret a l'agost es ronden els 35ºC, l'hotel "París" amb una reproducció de la torre Eiffel de 7 pisos i fins a un canal reproduint el riu Sena pel qual es podria navegar, o el "Venecia" de luxe en estat pur, amb més de 43000 metres quadrats d'instal·lacions i amb canals navegables amb góndoles, o el "Acuario" sens dubte el més impressionant de tots reproduint un dels esculls de coral de l'Oceà Pacífic en el qual habitarien més de 12.000 espècies diferents incloent petits taurons...

Tot pensat com diuen en castellà per viure "a lo grande", amb tot luxe i ostentació amb una actitud malgastadora, consumista, que implicava molts dispendis i poca preocupació social. Un projecte privat al que poc va faltar per afegir-se-li una altra més que desgavellada idea del senyor Fabra, d'aquell que va regir la Diputació provincial per més de 15 anys, "Mundo ilusión".

Mundo Ilusión volia ser un gran parc temàtic, independent de Marina d'Or Golf però en els voltants d'aquell, amb una extensió de 800.000 metres quadrats, basat en el circ i la màgia com a principals atractius, Un projecte al qual el senyor Fabra va voler implicar el mateix govern de la Generalitat, i que només 4 anys després, l'abril del 2009, el mateix Fabra va considerar-lo un sense sentit i del tot innecessari, això si, quan ja s'havien gastat més de 400.000 euros en sous, publicitat i maquetes...

Estiu del 2020, han passat 15 anys i Marina d'Or Golf, el projecte urbanístic més gran d'Europa, s'ha difuminat com el fum, a la vegada que la mercantil Centro de Ocio Mundo Ilusión, SLU que havia de gestionar i impulsar el projecte impulsat des de la Diputació, prompte farà 10 anys, també va ser liquidada.

Tots podem aprendre alguna cosa dels altres, encara que siga que no fer, o com no fer. Pense que "el fet de vendre fum" i pretendre traure beneficis personals d'aquells megaprojectes socials els ha passat rèdit, tant a l'empresari privat com als polítics del moment, portant-los a un naufragi que mai havien imaginat. La història sempre fica a cadascú al seu lloc.

Un frare molt recordat... al Raval.

Tal vegada va ser ell qui l'any 1953 celebrara el casament dels meus pares, o qui l'any següent em batejara, un religiós, caputxí, nascut a Totana i que per més de 27 anys, entre 1942 i 1969, va compartir presència amb el veïnat del barri de Sant Fèlix, des del convent dels Pares Caputxins, en la parròquia de la Sagrada Família, de la ronda, José Ramón Cuñat Bufante, el pare José de Tavernes, el record del qual, malgrat el pas dels anys, encara roman inalterable, entre "la gent" gran del Raval.

Un home a qui recorde vestit sempre amb la sotana caputxina de color marró fosc, cordó franciscà blanc, tonsura al cap, barba llarga i, allò que a mi més m'impressionava, els seus peus, quasi nus, amb sandàlies, sense mitjons, tant a l'estiu com a l'hivern.

No vaig ser jo "xiqüelo" amb massa relació amb el pare José, però tinc molts amics que en parlar d'aquell religiós sempre exalten la seua humilitat, paciència i vocació de servei, amb un etern agraïment per tot allò que d'ell van rebre, ja fora a l'antic col·legi de "Santo Dominguito" de Val, l'escolania, el teatre parroquial, el futbol, les excursions o altres activitats lligades a la funció d'escolanets.

Un religiós que amb el pas del temps entre nosaltres, tot i ser foraster, va integrar-se molt bé al Castelló d'aquell temps, intercedint per qualsevol motiu que considerara just davant qui fora, alcalde, governador o el mateix Herrero Tejedor quan va ser ministre i que va arribar des del seu esperit d'humilitat, a imprimir un caràcter especial a la gent dels ravals de Sant Fèlix, els Mestrets i la Guinea.

I si hui porte al record a aquella figura apassionant, excepcional i per molts "quasi sant" és perquè tot just en aquests dies del 1960, fa 60 anys, en

el capítol que l'Orde caputxí va celebrar per aquelles dates, el nostre recordat "Padre José", que feia ja 18 que com a coadjutor de la parròquia, compartia el nostre dia a dia, va ser nomenat "Guardian" del convent de Castelló i, nomenat pel bisbe Pont i Gol, cura ecònom de la parròquia, substituint a qui fins aleshores havia estat ocupant aquells llocs de servei, el pare Carlos Maria d'Oriola, que el capítol nomenava per regir el noviciat a l'Olleria.

La figura del Pare José de Tavernes reflecteix encara ara 60 anys després d'aquell nomenament, molts moments de les vivències de centenars, potser, milers de nens, joves i feligresos als quals va atendre.

El seu lema de vida, viure pels altres, el va portar a tenir amistat amb el pintor Porcar, amb Lluís Revest o amb l'escultor Ripollés, figures de Castelló que en aquell temps, vivien en l'àmbit de la parròquia.

La seua etapa de "cura" i el seu particular tarannà sempre seran recordats per altres fets curiosos, entre els quals cal destacar, els sermons del dia de la romeria de les canyes dels anys 1944 el darrer abans de la renovació festera i el de 1946, l'any "de la gelà", la col·locació en l'altar major de la parròquia del grup escultòric de la Sagrada Família o la celebració de l'emotiu rosari de l'Aurora, aquella festa tan bella en la qual van cantar i van resar el rosari, tots alhora, els veïns amb els frares des de la vorera de la Ronda i els presos de la presó des de l'interior d'aquest centre a què s'accedia pel carrer Cerdán de Tallada.

27 anys que van donar per molt, sobretot a partir d'aquell 1960 i fins a l'any 1969 en què va ser traslladat a Oriola, on va morir només dos anys després, el 1971, sent soterrat a Totana, el seu poble natal, on són encara molts els veïns de Castelló, parroquians de la Sagrada Família, que desplaçant-se per qualsevol motiu per aquelles terres, aprofiten per a visitar-lo dedicant-li les seues oracions...

Ni coets, ni músiques... i una curiositat.

 

Ahir va ser 15 d'agost del 2020. Dia de la marededéu d'agost, festa de l'Assumpció, la més antiga i solemne de les que l'església catòlica celebra en honor de Maria, la Mare de Déu. Un dia estrany, dels més estranys de tots els que hem viscut en els darrers anys, i malgrat que la família ens vam reunir, com sempre fem, al voltant d'una taula a l'hora de dinar, és veritat que enguany, ni "la vespra", ni tampoc en "la festa", no vaig veure gallardets, ni escoltar coets ni músiques, elements més que habituals en aquests dies en qualsevol altre any, i és que la pandèmia i en concret els darrers i continus rebrots han trencat també el cicle fester de l'agost, a la ciutat, i més encara als diferents nuclis urbans escampats pel terme, ja siga a les partides de l'horta o de secà.

Ara, hui, el dia "de Sant Roc", escric assegut, des del meu lloc d'estiueig, a la vora de la finestra, i el silenci m'acompanya, De tant en tant s'escolten unes veus d'alguns que "juguen al tenis" i algun cotxe que, malgrat ser diumenge, passa pel carrer. Sempre hi ha algú que té feina...

No hi ha res allà on un altre any hi hauria soroll, xiquets participant en jocs populars i gent esmorzant amb la música de fons, excitació popular que et diu que ja han arribat les festes d'agost. Ni ahir, ni hui, dia de "sant Roc".

La festa de l'Assumpció, una de les més populars arreu del nostre País Valencià, amb més de cent pobles celebrant "el dia gran" va passar, festivament parlant, amb més pena que glòria i hui, sant Roc, un dels sants més populars a occident i patró de molts pobles, exemple de sol·licitud i caritat pels més desvalguts, observe que tampoc serà un dia sorollós.

I és que estem passant una etapa dolenta, amb un confinament dur i llarg, i situacions estranyes i encara perilloses, però malgrat el maleït Covid-19, a Castelló hem de continuar sent un poble fester. Em dol que aquest any no puguem gaudir dels concursos, dels balls, de les disfresses, de les competicions esportives, en definitiva d'una sana diversió i alegria compartida al recer del descans estival, però no s'ha de tirar la tovalla.

Hem de fer el possible i l'impossible per erradicar el virus, però realment, ho estem fent? Eixa és la gran pregunta... Malauradament mentre alguns ho intentem i renunciem a moltes situacions quotidianes, també festives, altres segueixen irresponsablement fent tot el contrari. Ho demostra el continu degoteig de rebrots i d'expansió de la covid.

Però com deia al títol, hui, a més a més de reflexionar sobre "les no festes d'agost", voldria fer-vos partícips d'una curiositat. És sabut que són molts els carrers i barris de la ciutat on sant Roc encara és festejat, però cap festa dedicada al sant se celebra hui. Alguna s'ha perdut definitivament com la que fins a la dècada dels 60 del segle passat es feia al carrer Diagonal; altres es realitzen al gener, maig, setembre, octubre o novembre...

Us heu preguntat per què Sant Roc, un dels sants més populars se celebra immediatament després de la Mare de Déu d'Agost?

El relat explica que Sant Roc anava pel món amb el seu gos, però necessitava trobar feina per poder viure. Després de voltar molt va trobar-se amb Satanàs que va oferir-li feina a l'infern. El Sant va acceptar procedint a treballar per al dimoni. Després de realitzar diferents feines, malament és clar, el dimoni decidí de posar-lo de cuiner, però el sant, fart del patró va decidir anar-se'n, provocant que el dimoni l'acomiadara. Mentre feia un estofat va decidir tirar aigua beneïda dins l'olla, i que el dimoni el tastara. En fer-ho i per efecte de l'aigua beneïda, aquell va sofrir grans cremades, procedint a expulsar tots dos, sant i gos, d'una potada. El sant va aprofitar el moment per a rescatar unes ànimes, plenes i brutes de nafres, portant-les al riu per rentar-les i deixar-les blanques i pures. La Mare de Déu, que va veure-ho tot, va preguntar-li per la procedència de les ànimes tan blanques i el sant li va explicar totes les peripècies. La Mare de Déu va prometre-li que en premi a la seua actitud, algun dia, el seu dia, seria celebrat immediatament després del d'ella.

Deixe al descobert canvis i curiositats de les festes d'agost, que demostren que la festa no ha d'estar encotillada amb elements estàtics i immutables si no ha de ser un reflex miniaturitzat de les societats en les quals està inserida, dinàmica i canviant al ritme que canvia la mateixa societat, per això, també el temps festiu de Castelló l'agost del 2020, romandrà a la memòria com "especial", diferent, en un temps, una país i una societat castigada molt durament pel "bixto".

A l'Agost, figues i raïm!

Tot I que fruit de l'anomenada globalització i la rapidesa en el transport, ara podem trobar "de tot, tot l'any", al nostre poble fins fa no massa anys, dir agost era dir melons, bresquilles, prunes o peres, i sobretot, era dir figues i raïm.

És evident que la fesomia del paisatge agrari local ha anat canviant constantment en els darrers anys, des dels temps que es perden en la memòria en què l'agricultor modificava i diversificava els productes per assegurar-se millors i més diverses collites, adaptades al màxim al terreny i a la climatologia, fins a la situació actual en què l'abandonament és la tònica general amb la conseqüent pèrdua de riquesa d'espècies i de varietats cultivades.

A Castelló, al nostre terme i als termes veïns, les espècies o varietats tradicionals d'hortalisses, arbres fruiters, vinya, cereals, llegums, etc., han caigut en l'oblit en el millor dels casos i, en la majoria, la desaparició del seu conreu ha sigut absoluta.

Resulta ben trist que al llarg de tot l'any, i més encara ara a l'estiu, amb la bona terra i bonança de clima del qual gaudim, la major part de les fruites que posem damunt taula per a menjar-nos-les, exceptuant les taronges i poca cosa més, hagen de vindre de fora.

L'albercoquer, la prunera, la bresquillera, el cirerer, la pomera, la perera, tots han vist minvar el nombre dels seus cultius, i en molts casos, si aquell s'ha mantingut per algun temps, ha estat perquè s'hi ha obrat una substitució per varietats noves, o foranes, normalment amb bones aptituds per a satisfer la demanda del "mercat" basada en la uniformitat visual, però que res tenen a veure amb el sabor tradicional.

Cas apart és el dels fruiters que no han patit substitució, sinó directament desaparició del cultiu. Són casos extremadament greus com el dels ginjolers, les nespleres, les serveres, o els reis de l'agost: les figueres i la vinya, les figues i el raïm, productes difícils de comprar als nostres mercats.

Si a la gent, jove i tal vegada no tant, els preguntàrem si els agraden els gínjols, les nesples, les serves, les "de la goteta de mel" o els "bagotets" de moscatell... obtindríem com a resposta moltes voltes "i això què és?". Fruites que van desapareixent i, sens dubte, desconegudes.

El cas de la figuera i dels ceps de moscatell resulten molt greus, per tractar-se d'uns dels conreus més importants del nostre estiu en altres temps, i uns dels més abandonats i oblidats actualment. No queden bancals de figueres ni a l'horta, ni al secà del terme i tampoc de vinya, malgrat que el clima, el tipus de sol i la proximitat de les zones de conreu a la mar, feien que figues i raïm moscatell foren dues estrelles a l'agost fins no fa massa anys.

I malgrat que de figueres hi ha de moltes varietats i que si rebusquem pel terme, podem trobar-ne encara aïllades, ja siguen napolitanes, verdals, roges, negres o de Sant Pere, la blanca o "de la goteta de mel", que madura a partir d'ara, a la segona quinzena d'agost, figuera vigorosa i de brancam espés i prou vertical, amb figues mitjanes, de pell color verd clar tirant a groguenc i polpa ataronjada tirant a roja, de vegades roig fosc, són una veritable llepolia.

I de totes les varietats de l'anomenat "raïm de taula", aquell conreat per ser destinat al consum com a fruita, aquell que per la calor estiuenca del nostre terme, ni poca ni massa, l'absència de gelades primaverals i la terra, ès recordat amb enyor i conreat en "alguns raconets" testimonialment, és el moscatell, un raïm amb un color de la pell groc daurat o palla, d'un gruix mitjà i polpa cruixent, la més dolça de tots els raïms.

Figues i raïm moscatell, fruites ancestrals que, ara a l'agost del 2020, mereixen una millor consideració a casa nostra, i que, amb sort i després de buscar pel mercat o "portes", podeu, tal vegada aconseguir portar a la vostra taula. Us ho recomane, intenteu-ho, no us penedireu, cada mosset us semblarà com un trocet de cel.

Temps incerts, temps difícils...

Sense voler ni mai imaginar-nos estem caminant en un temps d'incertesa. Arreu del món estem patint una transformació profunda, en aquest marc la nostra confiança està dipositada en una vacuna que, estic segur s'aconseguirà amb el pas del temps.

Deien els antics que "el temps tot ho cura" però després la realitat s'encarregava, en moltes ocasions, de deixar-ho en un desig il·lusori. O no tant. Dos passos endavant, un enrere, així avançaven i així avancem, o tal vegada a l'inrevés, però sempre endavant!

Canvis, transformacions, processos i estancaments a tots els nivells; socials, sanitaris, econòmics, generals o autonòmics. També en l'àmbit local, municipal. Estem a les portes de la setmana festiva per excel·lència de l'any, la de les festes d'agost, que, també aquest any seran restrictives, diferents o en molts casos suspeses com ha passat amb totes les que des del passat mes de març a la ciutat havien de commemorar la història i les tradicions, afirmant-nos com a col·lectiu a partir d'uns referents simbòlics: Magdalena, Lledó, Sant Pere, Sant Joan...

Després de la supressió de la Junta de Festes per acabament del seu mandat, en l'exercici 2019, la creació de la comissió del 75 aniversari, la no convocatòria de la preceptiva i pertinent Assemblea festera, l'estudi, anàlisi i consens en adaptació al nou model de ciutat dels Estatuts festers, va ser el Patronat de festes amb la presidència de la Regidoria de Festes, l'òrgan suprem encarregat per promoure, coordinari tramitar en aquest 2020 les funcions relatives a l'organització i els esdeveniments festers, amb la gerència com a principal braç executor.

Gran part de la seua feina, igual que la d'altres col·lectius festers va acabar-se de soca-rel abans del seu inici, a la vegada que tot el procés transformador de l'estructura festera, que de manera lenta semblava avançar, va quedar ajornat.

Ara, en aquests dies, i a conseqüència de la remodelació de l'equip de govern socialista municipal, s'anuncia un canvi esperançador?, preocupant?, imprevist?, de la regidoria de festes, per a partir de l'1 de setembre proper.

El món de la festa torna a estar en boca de tots, novament la regidoria festera canvia de mans, la cinquena vegada en els darrers 5 anys: Carme Oliver, Sara Uso, Omar Braina, Pilar Escuder i el retorn a Omar. Una regidoria necessitada més que mai d'estabilitat i que, malauradament, és la que més canvis ha sofert, donant sensació d'una inestabilitat, i necessitant uns renovats esforços per mantenir una línia de treball que hauria de desembocar ja, considerant que el primer esborrany ja té cos, en la presentació, discussió i aprovació per part de l'Equip de Govern municipal, dels nous Estatuts festers, que han de ser el marc de la renovació i elements claus per assolir l'estabilitat per tots desitjada.

Són moltes les veus polítiques, periodístiques o festeres que davant la incertesa del futur diuen la seua. Cadascú d'acord amb la seua visió, alguns més que partidista, però majoritàriament preocupant.

Què passarà amb les festes del 2021?, Qui o com s'organitzaran? Tindrem nous estatuts festers i aquests seran molt diferents dels actuals? Seguirà existint la Junta de Festes tal com l'entenem fins ara? Hi haurà la mateixa autonomia festera que fins ara? Més? Menys? La burocràcia creixerà més i més? Les gaiates tindran tracte preferent? Quin serà el paper de la dona? Com es potenciarà la internacionalització?...

Moltes preguntes que no tenen resposta, a les que el nou Regidor Fester hauria de donar prioritat en l'inici de la seua gestió. Un bon pas d'entrada seria donar l'impuls definitiu als esperats renovats Estatuts. Amb un bon i clar marc, tot serà més fàcil.

Festes, una regidoria molt bonica però que a hores d'ara sembla com diuen en castellà "una patata caliente" a la que el senyor Braina no dubte tindrà l'habilitat de respondre amb contundència i eficàcia. És el que tots els que estimem la festa esperem, malgrat saber que estem en un temps incert i difícil, molt difícil.