Més control ... o no: un canvi anunciat.

Factures, rebuts, instàncies, historial laboral o clínic, fins i tot la signatura, documents que en general estan canviant en els darrers temps. Cada dia que passa estem més lligats a l'era digital, i anem arraconant el paper, tot que podem sempre imprimir allò que necessitem, ja no és preceptiu tenir-ho en format físic. Vivim immersos en una revolució que està canviant el món, amb la substitució de la tecnologia manual o mecànica a la tecnologia digital.

El diccionari de la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola assenyala, entre les diverses accepcions del mot document, "escrit en què consten dades fidedignes o susceptibles de ser empleats com a tals per provar alguna cosa". Veiem doncs, que el terme document apareix lligat a l'escriptura o, dit de manera més precisa, al suport de paper escrit.

Hui, fem un pas més i un document que tenim a totes les cases, el llibre de família, un document de registre civil, instaurat al nostre país el 1915 que rebien totes les parelles acabades de casar, i que, amb xicotets canvis soferts en el període de la dictadura, ha servit per més de 100 anys per anotar el casament, els naixements dels fills i les defuncions, un document mitjançant el qual es podia acreditar la situació familiar quan fóra i on fóra necessari, desapareix

Un llibre, en format físic, palpable, que hui ens diu adéu, perquè ja no s'expedirà en format paper sent substituït segons publica el BOE hui per la tecnologia, per una base de dades virtual, d'acord amb l'entrada en vigor de la Llei 20/2011, de Registre Civil, una norma que ja fa 10 anys, preveia la no expedició d'aquest document, però que fins ara "no s'havien atrevit" a aplicar.

Fins ara, teníem assignat un DNI, un SIP, i uns quants nombres que ens acompanyaven al llarg de tota la nostra vida; ara haurem d'afegir un nou "codi personal", que cada ciutadà tindrà assignat des del moment de la seua inscripció per naixement, a través del qual es crearà un registre individual per a cada persona, un document personalitzat que es tancarà en el moment de la defunció.

Ens diuen que així en un extracte o full figuraran les dades personals de la vida de l'individu i que tots els tràmits amb els diferents órgans de l'administració, que fins ara eren els llocs on més s'emprava el llibre de família, seran molt més ràpids i còmodes. No dic que no, és possible que per a la ciutadania aquest nou codi servisca per a mantenir una millor comunicació amb l'Administració, per a poder fer qualsevol tràmit des de qualsevol lloc i en qualsevol moment, sense haver de presentar-se presencialment, però també és possible que aquest "codi personal" servisca per a estar més controlats, un pas més per deixar de tenir intimitat de cara a qui ens governa.

Segons l'article 103 de la Constitució, l'administració pública d'Espanya serveix amb objectivitat els interessos generals i actua d'acord amb els principis d'eficàcia, jerarquia, descentralització, desconcentració i coordinació, amb submissió plena a la llei i al Dret.

Però ja és una realitat que cada dia que passa vivim més hiperconnectats. Totes les nostres accions, totes les nostres decisions són controlades per les diferents administracions a través de múltiples sistemes electrònics, ho saben tot de nosaltres, inclús coses que ni sospitem; ara li toca el torn a la situació familiar. Voleu dir que aquesta substitució del llibre de família serà beneficiosa o serà una altra "volta de rosca" al control personal? Tinc els meus dubtes...

Malgrat que els llibres de família que tots tenim a casa, la versió en paper, no perdran la seua validesa i seguiran sent un document oficial vàlid, se'ns convida a  anar pensant a sol·licitar la versió digital, ja que d'ací uns pocs anys, bé pel simple fet de l'arribada de noves generacions, bé per decisió administrativa, es retirarà la validesa al document en paper i punt. Això si, perquè no ens queixem massa, la sol·licitud del canvi serà gratuïta. Només faltaria!

 

28 d'abril de 1804...

Fa poc més de deu anys, el mes de febrer del 2011, un conjunt escultòric, obra de Carlos Martínez i Hector Peiró, va ser inaugurat a l'andana central del parc d'en Ribalta, per l'aleshores alcalde de Castelló, Alberto Fabra, per honorar la memòria de dos personatges lligats al parc, el seu dissenyador, Luís Alfonso i Brull i Pierre Mechain, geògraf i astrònom francés que, casualment va morir a Castelló, mentre realitzava els mesuraments del meridià per fixar el sistema mètric, essent un dels primers a ser soterrat al nou cementiri de la ciutat, que, des de l'any 1804 i quasi per 60 anys, va ser el segon dels cementeris que a la ciutat van existir.

Les despulles d'aquells difunts que van ser reclamats pels familiars, el 1861 van traslladar-se al nou cementeri, el tercer, mentre que la resta van caure a la fosa comuna. Les circumstàncies polítiques i socials de l'època van aliar-se perquè les restes de  Mechain, anaren a la fosa comuna, i per tant desaparegueren per sempre.

I és que el parc d'en Ribalta, una de les zones més representatives de la ciutat, va construir-se a iniciativa i proposta de l'ajuntament, a partir de 1869, en els antics terrenys del cementeri, quan aquell va quedar en desús.

I si hui recorde aquests fets, la memòria del creador del parc i de l'astrònom, és perquè tot just hui, el 28 d'abril de 1804, va ser beneit aquell cementeri, essent les despulles de la veïna Maria Farncisca Ferrara, vídua de Miquel Forés la primera a ser soterrada en aquell indret, fet del qual hui es compleixen 217 anys.

No sé si la senyora Ferrara, tingué la sort 57 anys després de la seua defunció de ser reclamada pels seus descendents i, traslladades les seues restes al nou cementeri de Sant Josep, a tocar del riu Sec, però malauradament el cos de l'astrònom, primer per la seua condició de francés, després per estar tan a prop la seua mort de la guerra de la independència i, finalment perquè la seua tomba inicial va arribar a ser profanada, l'any 1808, va acabar, sense pena ni glòria, o amb més pena que glòria, desapareixent definitivament, donant-se el cas que, més de 200 anys després de la seua mort i en ser una de les figures més il·lustres que al llarg de la història han finat a la ciutat, no pot ser identificat amb claredat i exactitud el seu lloc de repòs etern.

Des del 28 d'abril en què va beneir-se el nou cementeri i el dia de la mort de Mechain, a la casa d'en Fausto Vallés, baró de la Pobla, a l'antic carrer de l'aigua, hui d'en CArdona Vives,  a l'edat de 60 anys, a causa de l'epidèmia de febre groga que assolava el país i la ciutat, només havien transcorregut 145 dies. En una població que aproximadament rondava els 15.000 habitants, tot i haver-hi "passera" de febre groga, i suposadament créixer de manera espectacular el nombre de defuncions, per la categoria del difunt, puc pensar que deguera ser soterrat en un lloc privilegiat, a l'espera del seu trasllat a França.

Mechain va morir el dijous 20 de setembre de 1804, només 73 dies abans del diumenge 2 de desembre, en què Napoleó va ser coronat com a emperador de la república francesa a París, i poc més de tres anys i mig abans del 2 de maig de 1808, data de la revolta popular i l'inici de la guerra de la independència per treure a Espanya del domini francés.

A Castelló a conseqüència de l'aixecament contra els francesos, el 19 de juny de 1808 va ser ajusticiat en el mateix edifici de l'Ajuntament de la plaça Major, el governador Pedro Llop i durant aquells dies van continuar els registres a la recerca de francesos o dels seus simpatitzants, per la qual cosa no és d'estranyar que la tomba "del francés" al cementeri fóra profanada.

Tot i això, les excavacions arqueològiques prèvies a l'obra del tram, que havia de passar pel parc, el 2009 van treure a la llum els murs i al voltant de 100 esquelets de l'antic cementiri, però mai sabrem si un d'aquells va ser el de Mechain o dels primers o darrers veïns allí soterrats i que mai ningú va reclamar...

Hui, 217 anys després de la seua benedicció, l'antic cementeri del calvari és una part més del jardí romàntic anglés que a la ciutat tenim amb el nom de Parc d'en Ribalta, aquella que, a sobre, l'any 1925, va ser creada "una pèrgola", i annexa a ella una font, "la del peliuet", de la que haurem de parlar un altre dia, per denunciar que es troba en un estat d'abandonament total.

Sorpreses de senderista

Tot i ser més que conegut i xafat per aquells que estimem la muntanya, caminar sense pressa pel desert de les Palmes sempre ens depara alguna sorpresa, més encara en aquests dies en què la natura desperta de l'hivern i les pluges, més que abundoses per aquells paratges, han fet, en algun cas augmentar i en altres reviscolar, les diferents fonts.

I és que els diferents tipus de sòls que formen el parc del desert amb abundància de gresos i sòls calcaris, afavoreixen l'absorció i canalització de les aigües, creant diferents aqüífers, origen de fonts com de Sant Josep, de la teula, tallada, del naixement o, aquelles dues a les que hui voldria referir-me, tal vegada menys conegudes però d'una gran transcendència per la zona, la del Senyor i la de la Parreta.

Dues fonts que, gosaria dir, molta gent que xafa el paratge natural del desert de les Palmes desconeix la seua ubicació, motivada, d'una banda perquè el seu accés no és massa conegut, i per l'altra perquè la del Senyor, malgrat ser la font que des del 1927 subministra l'aigua al poble de Benicàssim, des de fa més de 30 anys no està accessible, i la de la Parreta, feia ja molts anys que no rajava.

Però com deia al principi, caminar sense pressa porta sorpreses, i aquesta mateixa setmana he pogut comprovar que la font del Senyor, continua tenint l'accés barrat al brollador, amb un estat d'abandonament de l'entorn que fa pena, i que no hauria de resultar massa difícil per l'ajuntament de Benicàssim o l'equip de conservació i manteniment del paratge natural, adequar i millorar la font, més encara coneixent que és aquest, el de la millora dels punts d'aigua, fonts, bases o dipòsits, és una de les seues tasques prioritàries.

Una neteja de l'entorn, la ubicació d'uns simples bancs de pedra o fusta, la creació d'una pica amb una aixeta i uns panells informatius de la importància de la font i de la seua història i relació amb el poble, serien més que suficient per a donar a conéixer aquell indret que, a hores d'ara, presenta més pena que glòria.

I què dir de la font de la parreta? És aquesta la que va donar nom al barranc en el qual es troba, i al conjunt d'habitatges, la urbanització, que allà pels anys 60 del segle passat, va créixer en aquest racó privilegiat als peus de la serra. Una font que per molts anys va abastir d'aigua els pocs terrenys agrícoles de regadiu de la zona i que, el canvi climàtic va fer que s'assecara fa ja uns quants anys, i que, sorpresa, ara, en aquest any 2021, torna a rajar amb força, fent sentir el seu soroll en baixar pel barranc, transcorreguent entre un dens i variat matoll en què podem observar espècies com estepes, arboç, llentiscles, ginebres, romer o timonet; font que tampoc costaria massa condicionar-la, llevant-li les brosses que l'envolten, reparant la seua bocana i netejant una mica el seu fàcil accés a vora la senda.

Una senda fàcil de trobar, que surt des d'uns pocs metres després de l'entrada del restaurant Bruno, a la dreta d'un revolt, al costat de una fita de pedres, al costat d'una empara de ferro, "quitamiedos" en castellà, que començant en un descens molt pronunciat prompte enllaça amb un camí molt més ample que ens portarà primer a la font del Senyor i després, ens anirà endinsant, novament convertit en senda, en el barranc, i sempre baixant arribarem a la font de la Parreta, on podrem observar a la nostra esquerra i a la part alta, una de les torres que queden del castell de Montornés.

Dues fonts, una senda, un indret, un espai per gaudir de la natura, amb elements naturals de particular valor que, estan massa abandonats de la mà de déu. Una veritable llàstima. Aquesta zona del parc no mereix l'estat en què es troba...

Complexitat...

Diu el diccionari que quan una cosa presenta gran dificultat per ser compresa s'anomena genèricament complexa i la seua qualitat és la complexitat. D'altra banda és ben sabut que els fenòmens del món són complexos i que en ells convergeixen multitud d'elements i múltiples i variades interaccions i processos amb un dinamisme constant.

No sóc expert ni entés en justícia, però sí que he llegit en diferents àmbits que segons la vigent Constitució Espanyola, la justícia emana del poble i s'administra en nom del rei mitjançant uns òrgans jurisdiccionals, que tenen com a missió principal jutjar i fer executar el jutjat amb promptitud i rapidesa.

Crec que per aconseguir aquesta agilitat la jurisdicció ordinària s'organitza i estructura en quatre branques: civil, penal, contenciós-administratiu i social, i en àmbits territorials que van des del Tribunal Suprem fins als diferents jutjats territorials, passant per l'audiència i els jutjats centrals, amb funcions i criteris de competència clarament diferenciades entre uns i altres; organització que  supose, a molts de vosaltres com em passa a mi, se us escapen.

En l'organització i funcionament diari del nostre país, cal distingir una organització territorial en municipis, províncies i comunitats autònomes, que en major o menor grau tots tenim clar, i l'organització jurisdiccional, on la unitat d'acció geogràfica i funcional d'administració de justícia és el partit judicial, una unitat territorial diferent, el funcionament de la qual, costa prou d'entendre, i que segons he llegit, presenta com a base d'actuació els denominats jutjats de primera instància i instrucció, encarregats de resoldre temes o conflictes civils que no arriben a tenir rang delictiu.

D'altra banda, i per "embolicar més el credo", l'organització en partits judicials no és estàtica i va evolucionant paral·lelament a la mateixa divisió territorial d'Espanya. Així des de la Constitució de 1812 que va fixar les bases de l'Estat Constitucional creant les províncies i delimitant territorialment l'Estat espanyol, aquesta estructura judicial no ha parat d'evolucionar i canviar.

Va ser tal dia com ahir, el 21 d'abril de 1834, quan a Aranjuez la reina regent en nom de la seua filla, la futura Isabel II, va establir per Decret, tot un mapa dels partits judicials, que basant-se en la distribució provincial, haurien de ser la base de les diferents circumscripcions electorals per a les eleccions a les Corts Generals del Regne, delimitant un total de 451 partits judicials, que en 1868 van augmentar a 463 i que en l'actualitat són 432, dels quals 35 corresponen al territori valencià.

Tots aquests augments i disminucions, en vora 200 anys, naturalment, van afectar també a la nostra província, de manera que inicialment Castelló va comptar amb 9 Partits Judicials: Albocàsser, Castelló, Llucena, Morella, Nules, Sant Mateu, Sogorb, Vinaròs i Viver, i que en el transcurs d'aquests 186 anys d'història han quedat reduïts a 5, desapareixent o integrant-se en els altres el d'Albocàsser, Llucena, Morella, Sant Mateu i Viver, mentre apareixia un de nou a Villarreal.

Entenc que la modificació de les diferents demarcacions judicials, busquen aconseguir un major aprofitament dels recursos personals i materials disponibles i dotar a l'administració de Justícia d'una organització més eficaç, però vist i llegit el que està ocurrint amb la justícia, amb l'espectacular augment del volum d'assumptes a resoldre amb relació als anys anteriors i el caos i l'alta càrrega de treball acumulat, em tem que la situació desembocarà en un retard inassumible i vergonyós en la tramitació dels procediments judicials i, tal vegada, o no, una nova modificació dels partits judicials.

Si a la situació d'insostenibilitat actual que arriba quasi a la vora del col·lapse, li afegim la complexitat del sistema, difícilment l'administració de justícia aconseguirà l'agilitat necessària per a ser la garantia d'una pau social. Ai senyor, més mals que no vinguen i Déu vulga que no ens vegem implicats en cap causa judicial, perquè vist des de fora, tot sembla molt, massa complicat, caòtic i complex.

 

Arrancada de cavall... parada d'ase.

De segur que haureu sentit en alguna vegada la frase que encapçala aquestes reflexions, o tal vegada el sinònim "arrancada de burro, parada de matxo" o la variant que a la meua vella i sàvia terra valenciana, al meu poble i raval, s'ha emprat de manera comuna: "arrencà de cavall i parà de burro", per descriure la persona o grup que començant una tasca amb entusiasme i energia, l'abandona de sobte o al cap de poc temps, de manera que aquesta queda inacabada o la seua conclusió es dilata, per manca de planificació i la inconstància.

Feia dies que s'anunciava, fins i tot va crear-se un neologisme per definir-los, eren els vacunòdroms, uns espais de grans dimensions destinats ocasionalment al subministrament de les vacunes, i en concret d'aquelles que han d'alliberar-nos de la covid.

La majoria de comunitats autònomes s'aprestaven a ultimar detalls per posar en marxa recintes de vacunació massiva, es tractava de desplegar tots els mitjans per complir l'objectiu d'immunitzar el 70% de la població a l'estiu i tornar com més aviat a una vida normal. La capacitat assistencial no havia de ser un obstacle per a accelerar el ritme d'un procés que l'OMS considerava "inacceptablement lent" a Europa.

La Generalitat Valenciana va iniciar ahir dilluns la vacunació massiva contra el coronavirus en els quatre grans centres habilitats, en els quatre vacunòdroms en les tres províncies: la Ciutat de les Arts i les Ciències de València, la Ciutat de la Llum d'Alacant, la Institució Firal Alacantina d'Elx i l'Auditori i el Palau de Congressos de Castelló.

L'Auditori i Palau de Congressos de Castelló, com a centre de vacunació massiva, va inocular ahir 3.700 dosis, 1.900 d'AstraZeneca al matí a persones d'entre 60 i 65 anys i 1.800 a la tarda de Pfizer a la franja de 70-79 anys. Avui està previst que s'administren en 14 dels 28 boxs habilitats 1.800 injectables, però només al matí, ja que al migdia tancarà les portes per escassetat de dosi. Per tant, caldrà esperar a la setmana que ve perquè puga estar de nou operatiu. Ahir va obrir i hui tancarà, quin negoci!!!

I és que el fet que no hi haja prou vials ha portat a Sanitat a haver de reorganitzar els vacunòdroms i variar l'estratègia i previsions ja el mateix dia de la seua obertura, perquè una cosa és la capacitat per vacunar i una altra diferent és la quantitat de vacunes que hi ha disponibles per a ser administrades.

I dic jo, no se sabia ja el passat diumenge el que anava a passar hui dimarts? No se sabia que obrir el vacunòdrom de l'auditori amb tot el que suposava el dispositiu tant en materials com en persones, seria una iniciativa quasi propagandística?

I el que és més greu, tot i la que està caient, sembla s'està jugant amb els sentiments i il·lusions de molta gent en prometre's un paradís quan només tenim un purgatori. Que es faça públic "a tota veu" que l'auditori de Castelló té una capacitat de vacunació de 6.000 persones al dia, i sabent que només es disposaven inicialment de 5500 vacunes per ser administrades en aquell lloc, que no hi havia més vacunes, no té massa o cap sentit "aquella arrencada de cavall", a no ser que el que es buscara a més de la propaganda sanitària, "que bons que som i que bé que ho fem", fora provar com funcionava la vacunació al vacunòdrom, en previsió que en algun moment hi haja disponibles moltes més vacunes i haja de funcionar a ple rendiment matí i vesprada.

Siga com siga, el grup de persones entre 65 i 70 anys, sembla som els que per una causa o altra, haurem de seguir esperant, ja que cap de les 5500 vacunes que s'administraran entre ahir i hui a l'auditori, estan destinades a aquesta franja, perquè les 3600 de Pfizer s'administren a la franja d'edat 70-79 i les 3700 restants d'Astrazeneca, als veïns que tenen entre 60 i 65 anys.

Esperem que les més de 345.000 noves dosis de la vacuna AstraZeneca que acaba d'informar la ministra de sanitat en el seu compte de Twitter s'han començat a repartir hui mateix, afegides als 1,2 milions de Pfizer que van rebre's ahir i estan repartint-se, siga "l'alfals” necessària perquè "la parada de l'ase" faça prompte recuperar "l'arrencada al cavall".

Nou "aparó"...

O millor dit nou retard, ja que ni tan sols s'ha iniciat l'actuació prevista.

A les darreries del mes d'octubre de l'any 2018, l'alcaldessa de la ciutat Empar Marco i l'aleshores regidor d'Ordenació del Territori, Rafa Simó, van presentar un projecte de remodelació integral del Caminàs, en el tram comprés entre Sant Jaume de Fadrell i Lledó, amb més de 4 milions de pressupost, que s'havia de finançar a través dels fons Edusi i que anava a transformar el vell camí hortolà en un corredor verd per als vianants i una via cicloturista,que connectaria les ermites que es troben en aquest tram: Fadrell, Sant Josep, Sant Isidre i Lledó, afavorint la mobilitat sostenible i promoguent la recuperació del mateix camí i dels adjacents de Vinamargo i Vell de la Mar.

Un projecte ja redactat que incorporant mobiliari urbà, jardineria, zones de descans arbrat, enllumenat i senyalització, anava a licitar-se abans de finalitzar el 2018, i havia de ser clar exemple del nou model urbanístic que s'estava impulsant des del Pla General de la ciutat., amb l'objectiu que les obres s'iniciaren en el primer semestre del 2019 i, amb un període d'execució estimat de deu mesos, de manera que a hores d'ara haurien d'estar més que finalitzades.

Però malgrat que l'ajuntament va presentar aquesta iniciativa  amb el finançament  prèviament concedit, no va poder-se dur a termini. La raó que l'equip de Govern va donar va ser que faltava un informe de la Conselleria de Medi ambient i, com que no va poder-se completar la tramitació administrativa en el període que tenia concertat, es retardava l'execució del projecte i, es posava en perill el cofinançament rebut dels fons Edusi.

De rebot i per no perdre's aquest finançament, l'Ajuntament va modificar el seu plantejament inicial, invertint els diners europeus en la remodelació del camí de la Plana, que havia de finançar-se completament amb fons municipals, i per primera vegada, fins a resoldre els problemes amb l'informe de la Conselleria, va deixar-se "aparcat" fins a nova orde, el projecte de Caminàs. Tot indicava que l'informe no arribava per un problema de taxes entre Generalitat i Ajuntament per la cessió del Caminàs a l'estar definit com a via agropecuària. Aquest entrebanc va impossibilitar tirar endavant el concurs públic el 2019.

I van passar més de 15 mesos fins que el febrer del 2020, Generalitat i Ajuntament, van arribar a un acord mitjançant el qual la Generalitat compensaria les taxes que l'ajuntament abonava, retornar-les a través d'altres projectes o col·laboracions. Tan difícil hauria estat arribar a aquest acord amb anterioritat? No ho entenc.

Superat l'entrebanc,  la mateixa memòria i el mateix projecte van tornar a ser remesoss al Ministeri per optar de nou al seu finançament a través dels fons europeus, convençuts que en els successius mesos hi hauria notícies positives des del Govern. Seria ara ja el moment de veure l'inici de les obres?

Doncs no, va arribar la covid-19 i "segon aparcament",  les previsions es van deixar en  "stand by" al suspendre's els procediments administratius. No obstant això, un cop es van reprendre al juny, el govern castellonenc va fixar  l'horitzó al setembre, sempre pensant a llançar el concurs públic abans d'acabar 2020. Però la realitat novament va ser una altra i a mesura que anava avançant el calendari, es veia la necessitat de replantejarnovament  els temps.

Va finalitzar 2020 sense novetats, tot un contratemps en el full de ruta de l'equip de Govern, que novament confiava fins i tot a haver licitat l'obra civil. El que en principi es considerava una qüestió de temps per rebre la resposta, tornava a fer-se més llarg del que s'esperava...

Ara hui, 19 d'abril del 2021 torna el Caminàs a escena. L'Ajuntament més d'un any després de sol·licitar la incorporació del projecte a la convocatòria de Fons Europeu de Desenvolupament Regional , fa públic que torna a deixar en suspés, per tercera vegada, la reforma ja que el Ministeri d'Hisenda continua sense pronunciar-se; així l'execució continuarà aparcada, que no descartada, a l'espera de rebre el vistiplau de l'Estat per garantir el finançament procedent de Brussel·les.

Aquesta situació d'impàs, després del que ha passat en els darrers anys, impedeix establir nous terminis tant sobre la licitació com respecte a l'inici i finalització de l'actuació tot i que es tracta d'una obra prioritària i essencial.

Fins quan s'haurà d'esperar? Caldrà modificar el projecte? Caldran els mateixos diners? Algun dia s'iniciaran les obres? Beneficiarà algú aquest nou "aparó"? Preguntes i més preguntes sense resposta; malpensa i encertaràs diuen al meu poble...

Fidel lleial constant i excel·lent.

Tot i que aquests qualificatius solen aplicar-se tant a persones com a animals, podent parlar per exemple d'una persona constant i excel·lent o un gos fidel i lleial, en aquesta ocasió voldria referir-me als títols que des del segle XIX, acompanyen i formen part de la grandesa de Castelló, títols atorgats i adquirits per diferents accions, una de les quals, va aconseguir-se tal dia com avui el 18 d'abril de 1876.

Però comencem pel principi. És sabut que en els darrers anys de la vida de Fernando VII, casat amb la seua quarta esposa Maria Cristina de Borbó, va néixer la princesa Isabel, que seria proclamada reina amb 3 anys com Isabel II. Poc temps abans, en previsió que el nounat no fora home, el rei va aprovar la pragmàtica sanció per la qual cosa s'abolia la llei sàlica de 1713 que excloïa les dones del dret a regnar.

Per aquella llei Carlos M.ª Isidro, germà del rei i fins a aquell moment el seu successor, va veure tancat el seu camí al regnat. Carles no va acceptar els drets de la seua neboda al tron i mort Ferran, va aixecar-se en armes i autoproclamar-se com a rei amb el nom de Carles V. La reina regent, Maria Cristina, va buscar el suport dels liberals, iniciant-se una guerra que duraria set anys, la primera guerra carlista

El 20 de gener de 1837 van passar les tropes carlistes per l'horta de Castelló al comandament del general Ramon Cabrera, entrant per la part d'Almassora i cap a Sant Josep creuant bona part del terme de Fadrell en direcció al santuari de Lledó. Els castellonencs, fidels a la regina Isabel, es van preparar per a la lluita.

Els carlins es van presentar els dies 7, 8 i 9 de juliol davant dels murs de Castelló amb la intenció d'ocupar-la, però totes les temptatives que van fer es van estavellar i en vista d'aquella actitud, van haver de suspendre les hostilitats i van anar a incorporar- al cos d'exèrcit que amb D. Carlos es trobava en el veí poble de Vila-real.

Aquest heroic comportament dels castellonencs en aquells fets va suposar l'any 1843 el primer reconeixement, modificant-se l'escut d'armes de la ciutat que quedava així: l'escut d'armes partit en faixa; a la part alta un castell de plata amb torres en camp blau, i a la part baixa les quatre barres sagnants d'Aragó en camp d'or; les portes i finestres de castell de gules, i a la porta principal un llebrer, un gos de caça, tacat de blanc i sabre, mirant un llop que fuig, i per timbre de l'escut una àguila sabre naixent de la corona, la que té al bec una altra corona triomfal de la qual neix una cinta de gules i en ella en lletres d'or: va triomfar dels enemics de la llibertat, juliol de 1837. el llebrer a la porta del castell, significa valor, fidelitat i lleialtat; el llop fugint és expressió d'un tirà carnívor i enemic cruel, que només espera véncer per sorpresa; l'àguila valor, generositat i bravura.

La ciutat des d'aquell moment va ser per sempre "fidel i lleial", però no va ser fins a la fi de la tercera guerra carlina, quan Alfons XII, tot just hui fa 145 anys, en agraïment als serveis que la ciutat va prestar i els mèrits contrets, va atorgar el tractament de "constant i excel·lent", títols dignament adquirit pel poble en defensa de les idees de civilització i progrés.

D'aleshores ençà vivim en una ciutat alegre i confiada, fidel, lleial, constant i excel·lent, lliberal en definitiva, on el nostre jo tolere totes les conductes alienes sense jutjar-les i que exigeix dels altres i d'un mateix idèntica tolerància envers l'alliberament espontani de les inclinacions personals. Entre tots l'hem de continuar fent gran i més humana i habitable...

 

Llimbs

Segons una hipòtesi prou difusa fins fa poc en la teologia catòlica, els llimbs, llims o limbe, són un lloc entre el cel i l'infern, un indret on es troben les ànimes dels justos esperant la redempció del gènere humà, i també les ànimes dels infants morts sense haver estat batejats. Al contrari del purgatori, no hi ha cap sortida dels llimbs.

Malgrat ser una paraula poc emprada, en el llenguatge col·loquial, aquell que emprem en el nostre dia a dia en situacions informals, l'expressió "estar als llimbs" se segueix usant per a distingir a qui està fora de la realitat.

I si hui em ve a la memòria aquesta paraula és perquè, en referència al procés o estratègia de vacunació contra el coronavirus al nostre país, la franja d'edat en la qual em trobe, sembla estar al llimbs, tot i que segons la decisió que va prendre la Comissió de Salut Pública, el passat dijous, les persones d'entre 66 i 69 anys de cop i volta ens hem convertit en el col·lectiu que més vacunes podem tenir a l'abast. En total, les tres disponibles en aquests moments, perquè s'ha determinat que per a "completar com més aviat la vacunació de la població més vulnerable, es podran utilitzar per aquesta franja d'edat qualsevol vacuna en funció de la disponibilitat", AstraZeneca, Pfizer, Moderna o també Janssen quan arribe a Espanya.

Tanmateix ara per ara, una vegada vacunats els grups 1, residents i personal de centres de persones grans, el 2 i el 3, personal sanitari, el 4 grans depenents i el 6 professions essencials, i finalitzada a Castelló la vacunació del grup 5.1, les persones majors de 80 anys, va a iniciar-se el grup 5.2, persones entre 70 i 79 anys i el grup 7, conformat per les persones amb condicions de molt alt risc, cas dels trasplantats, oncològics, immunodeficients, VIH i Down.

I és que tot i que en principi hi havia una ruta establerta, aquesta ha hagut d'anar canviant en funció de les dosis que es reben i sobretot alternant-se els grups d'edat, ja que la vacuna d'AstraZeneca sembla clar que no es pot administrar a tots els pacients. Recentment s'ha ampliat el rang d'edat per administrar la vacuna a persones de 60 anys fins als 69 i deixar d'inocular a menors de 60, però encara així, hui mateix s'ha fet públic que aquesta setmana rebran la Pfizer les persones nascudes entre els anys 1942 i 1946, la d'AstraZeneca els nascuts 1956 i 1958 i la de Moderna, es destinarà a persones amb afeccions de risc i serveis de medicina preventiva.

Se suposa que prompte, de tot anat com s'espera, els castellonencs majors de 75 anys i els menors de 65 estaran vacunats, però sent optimistes, al ritme actual, les primeres dosis del grup 5.3, pels nascuts entre 1952 i 1956, aquells que a hores d'ara tenim entre 66 i 69 anys, s'administraran el maig de 2021, tot i que s'ha publicat que a l'agost encara una part rebrà la injecció per primera vegada.

Els castellonencs que ens trobem entre els 66 i els 69 resulta que sent un grup també delicat, ens troben en un "llimbs de vacunació" en haver d'esperar, d'una banda que es completen les pautes de vacunació de la gent gran de 70, i també  que es vacunen a menors de 65 anys.

Estar en el grup poblacional que més canvis ha experimentat en els últims dies després de la modificació del criteri de vacunació per part de les autoritats sanitàries, que abans descartaven vacunar-nos amb AstraZeneca i que des de la setmana passada ens inclouen com a vàlids per rebre l'antídot d'Oxford, genera molta incertesa.

No tinc gens de pressa en rebre la vacuna, tampoc cap problema en haver d'esperar, ni rebutjaré la vacuna que em corresponga en el moment en què siga cridat, però sí que voldria saber el nivell d'efectivitat d'allò que van a inocular-me i quan serà. No penseu que és el mínim que mereixem?

Rebre qualsevol de les vacunes aprovades quan siga el meu torn és important, no només per protegir-me, sinó per ajudar al fet que la vida torne a la normalitat per a tots, però, a hores d'ara seguisc preguntant-me: qui i amb quin criteri decidirà el que han d'injectar-nos? I quan eixirem d'aquest llimbs en què ens han ficat als qui com jo estem entre els 66 i 69 anys? Preguntes i més preguntes des de la incertesa...

Hui és un dia especial, és el dia 100 de l'any.

De no saber-ne res en començar el 2020 de la maleïda covid, la comunitat científica ha aconseguit, en poc més d'un any, identificar el virus, seqüenciar-lo i desenvolupar proves per a diagnosticar-lo, i el que és més important, s'han aconseguit les primeres vacunes.

Però tot i això, més d'un any després de l'inici de la pandèmia, i malgrat que la velocitat de propagació de la covid-19 continua a la baixa, el país en general i el nostre poble en concret, es continua ressentint dels seus afectes.

La vacuna és l'esperança, ja que sense llançar campanes al vol, els metges pensen que la vacuna pot tenir, a més de l'efecte preventiu, un altre afegit terapèutic, o això és el que volen que creguem.

Però el procés d'acceptació de les vacunes "fa aigua". Sabem que fins ara, tres han estat les autoritzades per l'administració: la de Pfizer-BioNTech, la de Moderna i la d'AstraZeneca, que com passa amb qualsevol medicament, poden arribar a presentar efectes secundaris.

I ahí rau el problema. Transcorreguts 100 dies des de l'inici de l'any, coincidència amb l'inici de la vacunació, i administrades 12 milions de dosis, amb 7 milions de persones a les quals se'ls ha aplicat com a mínim una dosi, una de les vacunes, la d'AstraZeneca, que ha estat injectada al voltant de 2,4 milions de persones, ha presentat, com a efectes secundaris greus uns esdeveniments trombòtics del tot infreqüents, huit trombosis cerebrals i quatre abdominals, preocupants si, però un percentatge del tot baix, que ha desencadenat la por, incertesa i uns quants recels.

I tot i que el govern no fa massa dies va fer públic que segons el pla de vacunacions, conegut popularment com "el pla Sánchez", a la fi d'agost 33 milions d'Espanyols, haurien, hauríem, rebut la vacuna, ara amb aquest problema d'Astrazeneca, es veu obligat a canviar aquell pla, i en lloc d'inocular l'AstraZeneca a les persones previstes decideix que només es ficarà a persones majors de 60, per evitar les edats en què se suposa hi ha un major risc que és produïsquen els "rars" esdeveniments de trombosi.

100 dies després de l'inici de la vacunació i quan tots esperàvem que "la llum" al final del túnel estiguera cada vegada més a prop, sembla que sofrim un nou revés. Només en el cas que d'una banda, l'esperada vacuna americana, desenvolupada per Janssen, la coneguda com a Johnson & Johnson, o d'altra, la possible aprovació de la vacuna russa sputnik V, i per descomptat alguna de les desenvolupades pel CESIC espanyol, s'afegisquen prompte a les ja actives, podrem reviscolar i tornar a agafar força per véncer aquest mal somni.

Un milió de vacunats al País Valencià dels més de 4 milions de persones majors de 16 anys a vacunar, amb poc més del 6,5% amb la pauta completa, són molt poques persones immunitzades després de 100 dies, així que de moment, les restriccions de les interaccions socials, del comerç, de la circulació o de la restauració, sembla ser l'únic mètode que, mostrant èxit, hem de seguir aquells que encara no estem vacunats.

La pandèmia segueix mostrant un comportament diferent en cada part del país. Mentre unes ciutats caminen en els famosos pics de casos, altres amb prou feines s'han assabentat de la situació. És veritat que a la província de Castelló ens estem acostant a la normalitat, sent la tercera d'Espanya amb menor incidència de casos en els darrers 14 dies, però també ho és que encara estem lluny de tenir la covid sota control. Que a la ciutat ens situem en aproximadament 30 casos per cent mil, és una bona notícia, però que després de 10 dies sense morts, aquesta mateixa setmana s'haja trencat la tendència amb quatre decessos, que eleven a 784 el total de defuncions, és molt preocupant.

Som molts els que ja estem farts i cansats, que tenim ganes de tornar a viure i reviure. Però deixeu-me pensar que les circumstàncies són temporals i que tot i que encara hem de continuar amb mesures de precaució durant els mesos vinents, desitge de tot cor que no hagen de ser 100 més els dies que hàgem de seguir complint al màxim amb les mesures restrictives, mentre arriba aquell desitjat moment, o el de la vacunació segura, malauradament la millor vacuna haurà de seguir sent la prevenció.

L'art d'unir i compartir...

Se l'anomena art culinari, i és una forma creativa de preparar els aliments, depenent molt de la cultura, fins i tot, afirmen els que entenen, que existeix un art culinari característic a cada poble i fins i tot a cada casa. Una gran majoria de plats, de receptes, tenen els seus orígens en les cuines tradicionals desenvolupades al llarg de molt temps, amb rituals de preparació transmesos al llarg de moltes generacions.

Un dels referents més antics de la nostra gastronomia, i tal vegada el plat més conegut arreu del món, siga la paella. Parlem-ne un poc...

Elaborada amb més o menys fortuna, presenta diverses interpretacions i malgrat que els seus orígens cal situar-los a les zones arrosseres del nostre poble entre els segles XV i XVI, per la necessitat dels llauradors de cuinar un plat fàcil de preparar i amb els ingredients que tenien a mà, arròs, caragols que trobaven al camp, conill, ànec, pollastre, carn, tomàquets, fesols, pebrots, carabassó, cebes i safrà per a donar al plat més sabor i aroma, trobem que mai hi ha hagut uniformitat a l'hora de considerar "que és i com ha de ser una veritable paella", ja que el plat admet pràcticament qualsevol ingredient i en cada casa s'utilitzen aquells que més els hi agraden, de manera que mai hi trobarem una paella igual que una altra.

Tal vegada per això, l'any 1987, els puristes del plat, van instar alguns diputats del PP de les Corts Valencianes, a presentar una proposició no de llei, per dotar a la paella de denominació d'origen. Un component de cada formació política que conformaven les Corts, Alianza Popular, Unió Valenciana, CDS, PSOE y EU-UPV van reunir-se en diferents sessions per abordar la qüestió, debatir sobre el tema i amb el propòsit d'arribar a una conclusió global que, mai va arribar a prosperar.

Però la cosa no va acabar ahí; uns anys després, el 2016 la Conselleria d'Educació va crear la Comissió Tècnica per a l'Estudi i Inventari del Patrimoni Immaterial, amb la finalitat doble de protegir el patrimoni immaterial i analitzar les propostes per incloure altres manifestacions amb la categoria que els hi puga correspondre.

Doncs bé, ara en aquests dies, aquesta mateixa setmana, s'ha fet públic que la Comissió, presentada la proposta per part de la regidoria de Turisme de l'Ajuntament de València amb l'adhesió de les tres diputacions provincials, ajuntaments, universitats valencianes, entitats culturals, restaurants i prestigiosos cuiners, ha decidit aprovar la incoació d'expedient per declarar de bé d'interés cultural (BIC) 'La paella valenciana. L'art d'unir i compartir ', per ser un plat tradicional i contemporani al mateix temps, constituir un fenomen integrador i posseir un caràcter representatiu de la societat valenciana, basant-se en les diverses possibilitats que ofereix la seua elaboració, juntament amb la seua rellevància com a icona cultural en el territori espanyol, considerant que aquest plat és un bé únic no només del patrimoni cultural valencià, sinó també a escala nacional i internacional.

Com acabarà la cosa? Com veieu la cosa bé de lluny...

El Ple del Consell i coincidint en l'època de la sega de l'arròs, va declarar el 20 de setembre de 2018 el "World Paella Day", dia internacional de la paella, un dia marcat en el calendari per celebrar que la paella és molt més que una recepta, epicentre de la nostra tradició gastronòmica.

El març del 2019 l'Ajuntament de València, a través de la comissió de turisme, va impulsar la candidatura de la paella com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat, amb la intenció que siga reconeguda en l'àmbit internacional.

També aquell mateix any l'escriptor, humorista i amic, Joan Montañés "Xipell" va publicar una obra editada per Unària, basada en els fets del 1987, sota el títol "El concili de l'arròs", ser o no ser de la paella eixe és el dilema.

Fins i tot a les xarxes socials la paella ha entrat en força i la preparació i elaboració del plat s'ha convertit en fenomen social, com a mostra Wikipaella, que des del 2014 presenta respostes organitzades de la ciutadania al desequilibri entre el que és paella i arròs amb coses, o una de les darreres accions al tik tok, xarxa social basada en el vídeo, on una senyora valenciana, Lola Aguilella, aquest 2021 triomfa criticant les receptes que res tenen a veure amb el tradicional plat.

Acaben com acaben les diferents iniciatives si és que algun dia acaben, el que a hores d'ara ací a Castelló tenim clar és que paella és sinònim d'agermanament i de família, i que el fet de compartir el ritual de menjar paella és un signe de germanor i bones relacions amb la resta de comensals. Bon profit!