Festa i cultura.

 Les festes i celebracions marquen i puntuen el pas de l'any. N'hi ha que són de caràcter més aviat íntim, personal o familiar, però n'hi ha d'altres que ens posen en relació amb una comunitat de celebrants més gran. D'aquestes, les de la Magdalena a Castelló són les que ens donen idiosincràsia i identitat com a poble, són la festa insígnia, les que centralitzen el fet festiu amb una programació i una participació oberta a tothom i participada per tothom.

Hi ha moltes maneres de viure la festa. La Magdalena és diversió, tradició, evolució, emoció, fervor, estima, vivències, compartir, soroll, llum, pólvora, carrer... i moltes coses més en una setmana intensa.

I Magdalena és també aprenentatge, record... cultura. Aquesta darrera manifestació de la festa suposa una parcel·la prou important i es veu reflectida en múltiples accions que van des del teatre fins a les publicacions.

En el camp d'aquestes darreres cada any resulten d'allò més interessants els apartats anomenats genèricament "articles", que els llibrets de gaiata dediquen a la difusió, record o estudi d'aspectes concrets de la festa, al costat dels llibrets de Colla que, també, tot i que de manera més modesta, aprofundeixen en les tradicions, costums, creences del poble, anàlisis fets des de l'estima, l'estudi o la reflexió, fets que fan que pague la pena aconseguir "els llibrets" i guardar-los com a veritables reculls etnogràfics.

I en aquesta línia m'agrada treballar i aportar la meua visió de diferents temàtiques, per la qual cosa cada any m'implique més en contribuir, sempre de manera desinteressada, en totes aquelles associacions culturals que demanen la meua col:laboració.

Aquest any no ha estat diferent i, a hores d'ara, quasi totes les entitats i associacions en les quals he col·laborat aquesta Magdalena que estem a punt de tancar, m'han fet arribar un exemplar de la seua publicació. Així les gaiates 1, 4, 6, 7, 8, 9 i 15, el Patronat de Festes, la Junta de Festes, Ràdio Castelló-SER i les associacions Host del Castell Vell i Colla Pixaví han passat a formar part de la meua història personal de la Magdalena.

Resulta prou curiosa la repetició de col·laboradors en els diferents llibrets, així com la coincidència en algunes temàtiques, tot i això, estic en general prou satisfet de la meua aportació al món "cultural-fester-magdalener-2019", ja que les temàtiques per mi tractades no s'han repetit en cap moment.

De què direu "he dit la meua" en els diferents llibrets? No es tracta de reproduir ara i ací els textos, però si puc dir-vos que aquest any he escrit, recordant, reflexionant i opinant sobre com era la ciutat el 1945 l'any de l'inici de les renovades festes, de la tradició de la pirotècnia, del record personal, intim i humà d'un gran Mestre, Vicent Marçà, de les festes dels pobles germans de la província, de la història dels macers a Castelló, de les festes de Sant Cristòfol, el patró pobre de la ciutat, de la llegenda de la sang dels Moros, dels 75 anys de les renovades festes, diferents en la forma i en el fons, de l'escola del segle passat, del Pregó com aparador fester...

Voldria agrair des d'ací a tots aquells coordinadors/es de llibret que, un any més han pensat en mi per "aportar" la meua visió a la festa i encoratjar-vos a tots aquells que açò llegiu a no quedar-se aquí, a buscar, aconseguir i llegir els llibrets del 2019, de segur us trobareu, com m'ha passat a mi, amb més d'una sorpresa curiosa i agradable. I com deia fa uns anys un eslògan plenament vàlid hui "llegir és cultura" i afegint que la cultura també cap dins la festa.

Una gaiata a l'Àfrica...

El 29 de març de 1959, fa tot just hui 60 anys, va ser diumenge. El periòdic local Mediterràneo arribava al seu número 6.939 i és podia comprar als quioscos al preu de 1,50 pessetes. En les seues 12 pàgines a més d'informar els lectors entre d'altres notícies de les solemnitats de la acabada de finalitzar Setmana Santa, de la imminent inauguració oficial del Monestir de la "Santa Creu del Valle de los Caídos", que havia de tenir lloc l'1 d'abril, o dels actes que estaven preparant-se a la nostra província per participar a Madrid en la "I demostració sindical de música i dansa" amb motiu de la festa de Sant Josep Artesà, crida l'atenció una notícia curiosa apareguda a la pàgina 2, el titular de la qual diu: "El Ayuntamiento premia a la Gayata erigida en Sidi Ifni por los soldados castellonenses".

Coneixia que a la zona nord de Cuba, a ciutats com Los Remedios, Caibarien o Camajuaní, existeixen unes festes, las parrandas, on el símbol emblemàtic és el que ells anomenen "treball de plaça", iguals a les nostres gaiates i que, sembla, van ser introduïdes per un castelloner que allà pels segles XVIII i XIX, va arribar a Cuba per fer fortuna, tot i que amb el pas del temps el sentit de la festa ha pres un significat diferent.

Però desconeixia que a Sidi Ifni també és construïra almenys una gaiata l'any 1959. Ifni és un territori a la costa oest d'Àfrica, situat més o menys en el paral·lel de les Illes Canàries, ocupat per Espanya el 1934 reivindicant un tractat amb el sultà del Marroc del segle XIX, i convertit en província espanyola fins al 30 de juny de 1969, data en la qual es va produir la cessió al Regne del Marroc.

Com que era una colònia imperava un règim militar creant-se una guarnició típicament colonial dotada d'efectius indígenes i, als anys 50, també d'europeus, principalment personal de quintes. De manera que quan arribava el sorteig del servei militar, la pitjor destinació era aquella, a l'Àfrica, a 1.500 quilòmetres de casa, a un indret amb poca aigua, molta soledat, lluny de la família, de les novies, de clima rigorós, sense permisos per qüestió de llunyania i poca higiene...

La mili a Sidi Ifni suposava aïllament de qualsevol contacte exterior, poques possibilitats d'establir relacions fora de l'àmbit militar, de manera que "els xics" d'un mateix lloc, els homes que apenes havien deixat enrere la seua adolescència, feien pinya ràpidament, de manera que no ha de resultar-nos estrany el fet que, arribades les dates de festes de la seua localitat d'origen, els castellonencs volgueren sentir-les prop i decidiren construir una gaiata.

I vet per on, tal com diu la ressenya del diari, la Corporació Municipal en una de les seues sessions celebrada uns dies abans, va aprovar felicitar de manera pública i efusiva als soldats del Batalló de Tetuan 14, destacat en Sidi Ifni, que constituint-se en Junta, sota la presidència de Fernando Magdalena Barberà, van construir una gaiata per recordar els seus orígens.

I més encara, en agraïment al seu castellonerisme van acordar concedir a aquella gaiata, aixecada en terra espanyola dins el territori africà, un premi extraordinari equivalent en quantia al primer que va ser concedit a la gaiata guanyadora de les recent acabades festes de la ciutat, i que va consistir en la quantitat de 3.000 pessetes, que van ser enviades a la unitat juntament amb una cordial i afectuosa salutació de tot Castelló representat per l'ajuntament.

No he trobat cap fotografia de la gaiata, tampoc d'aquells soldats que la van fer possible, però voldria que aquest escrit servira de nou reconeixement i record de què van ser, són i han de seguir sent les festes, unió i internacionalització. Gràcies senyors!

Així serà difícil aconseguir ser "BIC".

La Llei de Patrimoni Cultural Valencià estableix que seran declarats Béns Immaterials d'Interés Cultural aquelles activitats, creacions, coneixements, pràctiques, usos i tècniques representatives de la cultura tradicional valenciana, així com aquelles manifestacions culturals que expressen les tradicions del poble valencià en les seues manifestacions musicals, artístiques o d'oci, especialment aquelles que es transmeten via oral i que a més potencien i mantenen l'ús del valencià.

La música popular valenciana, el toc manual de campanes al campanar de la Vila, les Normes de Castelló o la Romeria de les Canyes, en són alguns dels exemples dels quals, ací, a la nostra ciutat, ens sentim més orgullosos de comptabilitzar-les com a BIC.

Darrerament unes noves propostes s'han llançat per al seu estudi i consideració per part de la Conselleria de Cultura i el Govern; molts esforços s'estan fent, tot i que el camí pot resultar llarg, per incloure, en un futur no massa llunyà, la tradicional "festa de la rosa i les serenates de maig", la nostra festa més romàntica, arrelada de generació en generació i a més amb un sentit i sentiment popular, i aquella que jo vull comentar avui per tenir en aquesta setmana festera el seu gran protagonisme: "els carros engarlandats de la Magdalena".

És veritat i així cal reconéixer-ho que els carros engarlandats han estat i són cultura popular de la nostra festa i elements en constant evolució que any rere any es fan i es refan a si mateixes en virtut dels impulsos anònims d'homes i dones del poble, d'aquesta o d'aquella Colla, que per espontaneïtat, tradició oral o reproducció fidedigna obren el veritable miracle d'una nova creació concebuda i imaginada primer i després creada.

Carros que, a més dels seus valors formals -moltes vegades són el mateix cau de la Colla-, i simbòlics, representatius, posseeixen específics valors d'ús, d'una vida efímera, ajustada a la setmana festera, la qual cosa fa que el reconeixement del treball en ells per part dels altres, siga pels propietaris un orgull.

Vehicles que es converteixen en una de les senyes d'identitat pròpies dels castellonencs que reviuen la festa com els avantpassats, els del carro i l'aca, costum que no volen deixar perdre i que tenen el seu "moment de glòria" en l'entrada a la ciutat la nit del diumenge de romeria.

Si originàriament els carros eren el mitjà de transport mitjançant el qual famílies senceres o colles de joves, engarlandant-lo amb matissa, papers de coloraines i algunes flors, i aparellant l'aca amb les seues millors gales i, amb sana porfídia enfilaven el camí de la Magdalena, establint-se "topeties" entre ells per veure qui portava, d'una banda el carro més lluït i l'animal més "ben vestit", hui aquell protagonisme, aquella espontaneïtat i dinamisme, consubstancial a la festa, l'han pres les colles i, el futur dels carros i la possible declaració de BIC per tot el que suposa i porta al seu darrere, en alguns casos veritables reproduccions simbòliques de clara referència cultural i tradicional, passa per un evolucionisme que ha de ser necessàriament interessat a mantenir els costums i les creences.

I si per segon any consecutiu va aconseguir-se incloure en el Programa Oficial una "desfilada de carros engarlandats" dins la setmana festera, aquell tornava a ser un bon moment per demostrar a tot Castelló, a veïns i forasters, que tradició i cultura, historià i festa no estan separades.

Malgrat que algunes colles "van lluir el seu carro" amb aquest esperit, lamentablement la gran majoria, van limitar-se a un exhibicionisme, sense caps ni peu, a passejar pels carrers com si es tractés d'una desfilada de carnestoltes, disfressats de pistolers, rockers, andalusos, pirates i amb perruques cridaneres i sense cap nexe o unió, amb música poc adient i gran soroll, i així, amb aquesta actitud i manera d'entendre "els carros dins la festa", puc estar errat, però pense que mai s'aconseguirà ser BIC.

Podeu dir que van resultar enginyosos però jo vaig sentir-me decebut, vaig sentir vergonya, vaig pensar que novament i per segon any, molt pobra va resultar la desfilada per tants esforços, il·lusions i hores de dedicació restades al dormir, d'aquells que "van treure el seu carro", per demostrar no sé a qui, que el carro és informalitat i no el lligam que apuntala i complementa les arrels de la tradició festera. Llàstima...

Per no quedar-se enrere... cal seguir reinventant-se.

El gremi de forners de Castelló és una institució que reuneix els flequers tradicionals de la ciutat per donar a conéixer i promoure el consum de productes de panaderia i pastisseria artesana, com a sinònim d'alimentació equilibrada i saludable.

Així els seus esforços se centren fonamentalment a mantenir vives les tradicions gastronòmiques de la ciutat, a la vegada que fer valdre i difondre la gastronomia típica a nivells festiu, social i turístic.

Un col·lectiu que ha de lluitar, per no quedar-se enrere, amb modes i creences, com el fals mite de què el pa engreixa, o contra el pa econòmic de fermentació ràpida, rem químic o pèrdua en fibra. I com ho fan? Amb treball i reinventant-se dia a dia.

La població canvia i les necessitats també, de manera que els rotllets de Sant Josep, les figues albardades, les pilotes de frare o la coca de creïlla, tradicionals dolços castelloners, típic tots ells en festes, necessiten nous productes, noves incorporacions.

Primer, el febrer del 2010 va ser "el fadrinet", pastís individual elaborat amb ametlla, ou, orellanes d'albercoc, anís, figues, pinyons, moniato i mistela el que va afegir-se a les postres tradicionals en festes de la Magdalena. Després, el 2016, va vindre "la flor de Lledó", dolç de pasta de full amb crema de taronja i llimona confitada, per traslladar al paladar l'aroma de la tarongina del maig castellonenc i les festes patronals.

Però calia anar més enllà i no tan sols "crear llepolies", productes específics per a dies determinats, calia promocionar "el pa de cada dia", i per això, calia seguir reinventant-se.

És veritat que l'elaboració del pa no segueix cap fórmula màgica, un bon pa no necessita res més que farina, aigua i sal, un bon pastat, un bon forn i per descomptat unes proporcions equilibrades. Però no tots els pans són iguals de bons, i tal vegada anar més lluny havia de suposar a més a més d'una elaboració amb ingredients de qualitat, una l'elaboració "a xicoteta escala", artesanal, de manera que el pa resultant continuara sent un dels principals aliments de la població, a la vegada que "els forns de sempre" continuaren sent els motors de l'evolució social i econòmica de la ciutat.

Per això fa uns anys va iniciar-se una campanya per promocionar el "pa artesanal de Castelló", elaborat a mà, amb massa mare, farines de primera qualitat, fermentació llarga, respectant el temps de repòs, el pesat i el format..., amb el resultat d'un pa durador i que admet diferents formes de conservació.

I ahir, aprofitant que estem en festes, un nou projecte que va néixer el 2018 gràcies a les sinergies establertes pel Gremi de Forners amb diferents entitats castellonencs per potenciar la gastronomia artesana de Castelló, va ser presentat.

Amb el suggerent nom de "Pa del Castell Vell", podrem a partir del mes d'abril, veure i tastar un pa preparat amb farina de blat de la província de Castelló, farina d'ordi i farina de blat de moro, i un toc de panses i nous; un pa que com be diuen els forners del gremi, neix amb l'objectiu de recordar la nostra història, tenint ben present que els primers pobladors van habitar el Castell Vell, i també el paper dels templers en la reconquesta cristiana del territori, per la qual cosa i com a homenatge porta una creu en la seua escorça.

Una recepta creada pel mestre major del Gremi, Josep Miró, i que cedirà a tots els mestres agremiats per aconseguir un pa especial, amb una aroma i sabor deliciós gràcies a tots els ingredients mediterranis que el conformen.

De segur que si està fet amb "amor i paciència" com ve sent el treball del gremi castellonenc, resultarà tot un èxit. Poc tardarem si Déu vol a tastar-lo...

Massa text i pocs coets.

 Un dels actes més emblemàtics de la vesprada-nit del dilluns de Magdalena és, des de l'any 1991, aquell que es coneix amb el nom genèric de "l'encesa". Acte ideat pel bon amic Paco Merchan i que busca des dels seus orígens, enaltir el monument gaiater a la vegada que retre homenatge popular al treball d'artistes i comissions.

Un acte on la innovació al llarg d'aquests més de 25 anys, ha anat produint-se de manera molt lenta, centrant-se fonamentalment en un canvi d'ubicació i realització, des del passeig de Ribalta on es feia els primers anys a la plaça de Rei en l'actualitat, o tractant d'evitar la repetició i monotonia del protocol envers els 19 sectors.

Tal vegada per això, per evitar "el més del mateix" o simplement perquè era una renovada Junta de Festes qui es feia càrrec de l'organització, o si més no per celebrar el 75 aniversari de les festes, el cas fou que va voler-se donar un nou aire a l'acte.

Des de la Junta de Festes va demanar-se'm la meua col·laboració en forma de curt text que havia d'enaltir el més representatiu de cada monument i que, combinat amb efectes pirotècnics creats per Peñarroja, haurien de ser el fil conductor de l'acte.

Per crear els diferents textos va aportar-se'm com a documentació de cadascuna de les gaiates el seu lema i el nom de l'artista constructor i, a partir d'aquí, i sense haver-hi vist els monuments havia d'enaltir-los, tot un repte.

Vaig voler crear un text prou barroc, com la majoria dels monuments i molt a l'estil i línia del recordat Miquel Peris; uns textos de lloança per cada monument on tradició, història, llegenda, mite ,realitat, treball, esforç i Il·lusió pogueren anar fonent-se amb la seua il·luminació i combinant-se amb la coeteria preparada a l'efecte.

Així, l'expectació va ser màxima, però a parer meu, la realitat no va arribar a assolir l'espectacularitat que jo esperava. Vaig ficar tot l'èmfasi en la gravació per què després les meues paraules en off, amplificades per 60.000 wats de so, arribaren al més íntim dels cors de tots els espectadors, i que, combinats amb efectes pirotècnics adients, l'espectacle resultara del tot rodó.

Però serà que tenia "el llistó" molt alt, serà que l'ordre aleatori de l'encesa dels monuments no afavoria una fàcil visió, serà que Peñarroja estava molt limitat a l'hora d'ubicació i seguretat de la coeteria, serà que els textos, tot i que des del primer moment van ser considerats encertats i adients per part de la Junta de Festes, van resultar "massa pesats", serà que la gent, el públic esperava una cosa diferent..., o tal vegada per una mica de tot, els comentaris que vaig escolar a la fi de l'espectacle, en cap cas van ser de lloança i celebració per haver-hi contemplat un espectacle, nou, diferent i pel record.

L'encesa d'aquest 2019 serà recordada, tal com hui s'encarreguen de fer-ho notar els diferents mitjans de comunicació local, com "esclat magdalener", "homenatge a la gaiata" o "la llum de la festa", sense incidir gens ni mica en allò que des de la Junta es buscava, la renovació o novetat, alguna cosa diferents de les vistes fins ara, que malauradament, no va aconseguir-se.

I tal vegada la millor i més senzilla crítica va ser la que, acabat l'acte i en aquell moment i lloc, una veu anònima va llançar a qui volguera escoltar: massa text i pocs coets. La encesa, en un acte renovat que volia atorgar les gaiatas «el pes que tenen i que mereixen», no va arribar a captivar la gent. Cal prendre nota, tot és millorable.

Anem a berenar a Lledó...

Que la Confraria de la Verge del Lledó, en agraïment als cada vegada més romers que en tornar de la romeria passen per la basílica, oferisca orxata i fartons a tots, és un gest que els honra i que, en dies com ahir en què la calor per moments va ser excessiva, més encara.

Que els membres de la Junta de Govern de la Confraria i les Cambreres, estiguen al peu del Peiró esperant i fent passadís als romeus per agrair-los el gest i les portes de la basílica estiguen obertes de bat a bat a la vegada que les campanes del campanil no deixen de giravoltar mentre la rogativa accedeix al temple és també un signe de respecte i admiració envers la rogativa i els romeus que la fan realitat any rere any.

Però que en arribar els cansats romeus a l'interior del temple ens trobàrem sense lloc per poder asseure'ns una estona, per estar, d'una banda, ocupats tots els bancs per gent que "mudats" s'havien acostat a Lledó "a veure l'espectacle de l'arribada de la tornà" i, per l'altra banda, haver-hi, cada any en més nombre, bancs "reservats" per les autoritats que majoritàriament s'havien afegit a la tornà feia pocs minuts al convent de les germanes carmelites, això no és de rebut.

Tant haguera costat membres de la Reial Confraria deixar passar a l'interior de la basílica als romeus primer i després als visitants? I no es tracta de demanar cap privilegi, simplement de fer allò que sembla més que lògic.

I una nova pregunta de fàcil resposta: com és que cada any hi ha més gent que s'acosta a Lledó a veure l'arribada de la romeria? Perquè allí conviden a orxata i fartons a tots els que van. I eixa és l'errada. 

Originàriament la Confraria, recuperada la tornà de la Magdalena i el seu pas per Lledó, va voler agrair "amb un xicotet detall" els romeus, oferint-los "un refresquet", que si no es talla d'alguna manera, fins i tot jo proposaria la supressió per anys venidors, pot acabar amb un caos total i no havent-hi prou orxata i fartons a tot Castelló per fer front a la gran quantitat de gent, sobretot en dies com ahir que l'oratge acompanyava, que s'acostaran a Lledó a berenar de manera gratuïta. No, eixe no és el camí.

Podeu dir-me alguns dels que açò llegiu que sóc exagerat i que no va ser així, que la gent que no venia amb la tornà no va acostar-se a Lledó per berenar, si més no ho van fer, per acompañar la tornà en el seu darrer tram.

Doncs no, ho lamente, però si penseu açò, esteu errats, ja que, al cap de pocs minuts d'acabar-se "el berenar", allí, a l'esplanada de l'ermita, tornàvem a ser els que uns minuts abans havíem fet l'entrada al temple, els que veiem acompanyant la relíquia del romiatge i els que anàvem a continuar la tornà fins al seu final; de la resta, dels que mudats s'havien acostat a Lledó i que minuts abans havien abandonat ràpidament els bancs que ocupaven, per "no quedar-se sense orxata", d'eixos ja no en quedava quasi ningú.

Tal vegada caldrà habilitar una nova fórmula o si més no eliminar "el refresquet" per aquells que cansats i mentre Déu vulga, ens seguirem acostant en tornar de la romeria a visitar i cantar-li a la Patrona., Ara bé el que si seria d'agraïr, és poder asseure'ns per uns minuts i descansar als peus de la Mareta els nostres dolorits peus després de tot un dia de camí, i, això, és molt més fàcil i senzill de poder-ho aconseguir, només falta una mica de voluntat i organització per part de la Confraria, i per berenar cadascú a sa casa i Déu a la de tots.

Hui estem tots convocats a l'ermita del Castell Vell...

 Les Festes de la Magdalena són el testimoni viu dels orígens de la ciutat. La demostració fidedigna que Castelló manté viva la seua història gràcies a una festa en què tradició, realitat i llegenda es fonen en el cresol de la cultura popular.

Hui tornem als nostres orígens, revivim el camí d'anada i tornada en la romeria de les canyes, un, si més no el primer i principal, signe d'identitat de la ciutat. Llegenda, mite, o història tant se val, per als que som d'ací, la romeria de les canyes, és origen i és fi, diada que sentim com pròpia, a la que no podem faltar.

I allí, als peus del turó recordarem el que som i hem estat al llarg de tots aquests segles d'existència i entre oracions, danses i cançons tindrem un record especial a la història, la llegenda i la tradició, i en un emotiu acte "al peu de la sang dels moros", parlarem del rei Jaume I, i del relat romàntic del trasllat del poble de la muntanya al pla, i de la tradició del retorn a aquest indret cada tercer diumenge de quaresma, i de les renovades festes...

I com no també tindrem present els nostres avantpassats, els cristians, els moros i els jueus, tindrem present les cultures que, amb les seues característiques pròpies i diferenciadores, van saber també fer gran Castelló.

I és que per nosaltres "els Pixavins" a la història i les tradicions, amb un fons no sempre real, i amb una barreja de fets imaginats transformats, s'ha afegit la tercera pota de la identitat, la llegenda.

I parlar de llegenda a la Magdalena és parlar de "la Sang dels Moros", una llegenda no per recordar els antics pobladors foragitats per les tropes del rei En Jaume, ni la sang islàmica abocada durant la conquesta de la fortalesa, doncs l'edat i els estudis ens han ensenyat que mai va haver-hi una cruenta batalla al Castell, doncs aquell mai va ser conquerit, va ser lliurat, quedant per tant sense fonament l'entranyable història, una llegenda per recordar que tots van ser iguals en aquell castell.

Quan érem xicotets pujàvem dalt les runes del castell Vell i des d'allà, tal dia com hui, veiem el penya-segat, poregosos, i imaginàvem una escena sanguinària. Aquelles pedres tacades per l'òxid de ferro, ha estat, és i faig vots perquè continue sent-ho per sempre, com un llibre obert als ulls dels xiquets i xiquetes de Castelló.

I als grans, que ens diu la llegenda? També els adults, aquells que hem perdut la imaginació i el poder de sorprendre'ns, ara molts anys després, el dia de la romeria i abans d'iniciar la tornada, recordem en aquell indret als moros i cristians del primitiu Castelló, recordant per uns instants les seues vides, els seus esforços i patiments, posant-nos al seu costat en aquest indret sagrat, amb tendresa, afecte, sentiment i estima.

I havent recordat la història, complit amb la tradició i recordada la llegenda, havent complit amb tot el ritual, iniciarem el retorn cap a la ciutat, fent diferents parades, gaudint de la bona companyia, passarem pel Lledó fent afirmació de castellonerisme.

Tant de bo els veïns i forasters trobem hui la manera d'expressar-nos en llibertat, respecte i diàleg, sabent assumir les diferències, gaudint tots de la festa, sense oblidar mai els nostres trets diferencials, històrics, tradicionals o de llegenda, trets que ens fan poble i ens marquen al llarg de les diferents generacions, ajudant-nos a entendre la vida, el treball i la festa des de l'ampla ombra de l'ermita i del Castell Vell.

I venim de l'antigor per lluminosos camins...

La Cova de la Seda, la Vila romana de Vinamargo, les alqueries de Khadrell, Almalafa o Taixida, els Molins del Salt, de Cacho o el de Rubio, el Castellet d'En Nadal o el Castell Vell, demostren, a totes que, malgrat no tenir una gran història recent, som un poble que venim de l'antigor.

És ben sabut que l'origen de l'actual ciutat la trobem en les proximitats de la muntanya de la Magdalena. Rendit el Castell i conquerit el seu terme l'any 1233, durant el segle XIII el lloc va ser donat a membres de l'alta noblesa, Nuño Sancho o l'Infant Pere i després a l'Ordre de Sant Jaume, que no consolidarien la carta de poblament de l'any 1239, i en 1250, el rei atorga els permisos necessaris per a la donació de cases i terres a la Plana als habitants, i el 8 de setembre de 1251 va ser autoritzat mitjançant Carta Pobla atorgada a Lleida, el trasllat la vila a qualsevol lloc apropiat dins del seu terme, establint-se el principal nucli de població en l'alqueria de Benarabe.

La nova vila, presumiblement, seria fundada sobre un camí ja existent, que vindria a ocupar el traçat de l'actual Carrer Major i envoltada per una séquia d'origen àrab, l'actual Major, que repartiria l'aigua entre les hortes. En 1281, el rei Pere III, atorga a la vila els mateixos privilegis que gaudia la ciutat de València per triar Justícia, Jurats, Escrivà, Mostassaf i Sequier. En 1296, el rei Jaume II, decideix tornar la vila de Castelló a la Corona.

Cent anys després d'aquell trasllat, el 1375, ja tenim notícia de la celebració d'una processó penitencial, costum arrelada en aquella època, pròpia de la religiositat medieval, una rogativa per demanar el cessament del contagi de la pesta negra que afectava gran part dels veïns.

Aprofitant un antic aljub de l'abandonat Castell, al segle XV es realitza la construcció de la nova ermita dedicada a Santa Maria Magdalena i als inicis del segle XVI, 1503, el Consell Municipal decideix que de les 7 processons o rogatives per demanar, en aquesta ocasió, el cessament de la sequera, una d'elles es dirigisca a l'ermitori de Santa Maria Magdalena.

L'ermitori més antic que a la ciutat tenim, passarà per moments d'abandó quasi total i noves reconstruccions als segles XVII i XVIII, sent a meitat d'aquest darrer segle quan l'ermita comença a adoptar la configuració actual.

Són molts els testimonis que ens reflecteixen l'anada i tornada dels veïns a la Magdalena i les runes del Castell Vell en aquells segles, unes vegades en rogativa penitencial, altres per celebrar festa, altres per honorar la titular, amb protagonisme principal de Consell, convertint-se amb el pas dels anys en festa civil a més de religiosa.

Llorenç de Clavell i Josep Vela fan una interpretació històrica de la romeria identificada en el seu triple sentit: rogativa, romeria penitencial i d'acció de gràcies, commemoració històrica, anant en romeria fins al lloc on se situava la població de Castelló abans del seu trasllat a la Plana i festiva, ritu d'afirmació col·lectiva de la mateixa identitat.

És el poble, els veïns, qui li confereix el significat: símbol de germanor, d'identitat i orgull de pertinença a la ciutat de Castelló, orgull de genealogia. Es tracta per tant, d'un esdeveniment que s'ha transformat al llarg de la història de la ciutat en què ha anat incorporant sentits i tradicions.

Una història vinculada a la fundació de la ciutat de Castelló, on els seus protagonistes són el poble, l'ajuntament i el clergat, sense predomini d'uns sobre els altres, i convertida ja en una de les tradicions de la ciutat, on el sentit de festa, d'alegria, de germanor, de compartir, de ganes de passar-ho bé, camina de la mà del record al lliurament de pestes, sequeres i qualsevol altra contingència religiosa i, del sentit cívic i commemoratiu secular, record romàntic del trasllat d'aquell xicotet Castelló, fet una nit de pluja i il·luminats amb fanalets...

Funerals per una regina...

Era costum al nostre país i a molts altres que la defunció d'un sobirà o de la seua consort activara immediatament un complexíssim cerimonial,  que de forma oficial es celebrara a la Cort i coetàniament o amb escassa diferència de temps, en les principals ciutats pomposes cerimònies dobles, una cara oficial i una pública, relacionades amb la perpetuació en la memòria a través de tot un complex protocol, en la qual participaven les autoritats i la ciutadania.

Aquesta segona part constituïa tot un ritual acuradament planificat que es desenvolupava en uns escenaris concrets, tant religiosos com urbans. Des de la Cort, on tenien lloc les exèquies oficials, partien un seguit d'indicacions i directrius que regulaven, conforme a una etiqueta precisa, els rituals en les diferents ciutats, si bé corresponia als diferents promotors, autoritats municipals, polítiques i institucions concretes, determinar el grau de sumptuositat del exèquies, depenent, en definitiva, dels pressupostos.

Maria Lluïsa de Borbó-Orleans fou una princesa francesa, nascuda a París el 1662 pertanyent a la Casa de Borbó-Orleans. Esdevingué monarca consort d'Espanya pel seu casament amb el rei Carles II de Castella el 1679. Morí jove, a l'edat de 27 anys, 10 anys després del seu matrimoni, el 12 de febrer de 1689 sense descendència, afirmant-se que la mort va ser per una apendicitis, encara que no es descarta tampoc que morira d'indigestió a causa de tots els beuratges que li arribaren a subministrar per tal que aconseguira quedar-se embarassada.

En arribar la notícia de la mort de la Regina a la ciutat de Castelló els Justícia, Jurats i Consell de la Vila, acordaren mitjançant un bàndol fet públic tal dia com avui, fa 330 anys, que "per tant trista i dolorosa nova i com a demostració de sentiment per la pèrdua de la dita regina", foren d'obligat compliment per a totes les persones de qualsevol estat i condició, que es troben o habiten a la Vila, Ravals i Terme de Castelló, les següents normes:

* No fer cap manifestació d'alegria, ni es puga tocar cap tipus d'instrument de música, ni fer demostració alguna de plaer, encara que fora per causa d'alguna festa o matrimoni, i que tota la població done evidents senyals i demostració de dolor i tristor, sent castigat greument en persona i béns qui no complira aquest manament.

* Així mateix va manar-se que totes les Corts de la Vila estigueren tancades per 9 dies i que les exèquies generals es feren el dimecres 30 de març, i que cap persona gosara treballar aquell dia, ni pública ni secretament, sota pena de tres lliures, aplicades en terços iguals per l'acusador, el rei i el jutge.

* En tercer lloc es mana que tots els hòmens del poble acudiren a la missa major i sermó que d'aquell dia amb vestits i capes negres amb dol i les dones amb vestits honests i amb vels de dol.

Aquest bàndol dona una perfecta idea dels costums de l'època, restant tot el poble paralitzat, deslliurant-se de les obligacions tan sols "los forns, Molins, carniceries, venderies de pa i vi, per ser necessàries a la conservació de la vida humana".

Com a mostra d'autoritat i respecte el Consell també va acordar que "en ordre als dols" es donen 10 vares o bastons de poder per usar com a insígnia d'autoritat als oficials, és a dir, al justícia, jurats, síndic, mostassaf, sequiar, assessor de justícia i escrivà de sala, així com cinc vares més o les que siguen menesters per als dos verguers, subsíndic i als dos caps de guaita de justícia.

Record hui d'un esdeveniment àmpliament commemorat en els territoris de la monarquia i que per uns dies va trasbalsar Castelló.

Tradicionals i poc innovadores.

 Anit i abans d'ahir a la nit van tenir lloc les "galanies" a les Regines de les Festes de Castelló i les seues Corts d'Honor, uns actes destinats fonamentalment a enaltir la gràcia, gentilesa i virtuts de la dona castellonera.

Uns actes que coordinats per la Junta de Festes han estat dirigits i produïts per Xarxa Teatre el grup de teatre de carrer amb més ressò internacional de les nostres terres, sinònim d'èxit i innovació en totes les seues produccions.

Unes galanies on a més a més dels protocol·laris moments de la pujada i baixada a l'escenari, de totes i cadascuna de les xiquetes i senyoretes representants del món de la festa, i de les també repetitives ofrenes de pleitesía a les màximes representants festeres, el públic assistent espera amb curiositat dos moments que són els que fan o han de fer diferent i singular cadascun dels dos actes: el fil conductor de la nit, l'espectacle, i les paraules del galantejador/a, aquella persona elegida, triada, per a lloar i destacar l'elegància, prestància, distinció, finor i altres virtuts que caracteritzen a les regines i per extensió a totes les dones castelloneres.

I ací és on entra de ple l'encert de la coordinació i de la producció, ací és on s'esperava l'encert en la tria de la Junta de Festes i de Xarxa Teatre en la direcció. I, que voleu que us diga? El títol del post ja dona pistes, per mi, i per moltes de les persones que van acompanyar-me en aquestes dues nits al Palau de la Festa, els actes van resultar presentables, correctes, dignes, perfectes, adequats, però molt, massa tradicionals i poc arriscats, amb poca innovació i imaginació.

Unes galanies que passaran a la història "sense pena ni glòria", havent-se perdut un bon moment, una bona ocasió, recordant-se que començàvem a celebrar la 75 edició de les renovades festes, per llançar-se cap al futur, innovant, incloent-hi noves pautes, nous camins.

Ja sé que innovar en uns actes com aquests no ha de ser gens fàcil, però també és veritat que si es confia la producció a una companyia de teatre no textual, de l'alçada d'Els Comediants, Dagoll Dagom, Sèmola Teatre, La Fura dels Baus, El Tricicle, La Cubana o Vol Ras, per citar-ne alguns dels semblants, el resultat, almenys en allò que anomenem popularment "espectacularitat" en aquestes galanies va aconseguir-se en contades ocasions.

Emprar com a fil conductor per la galania infantil una inicial adaptació del musical de Julie Taymor, El rei lleó, intentant transportar als xiquets i espectadors des de l'exotisme africà al Castelló, amb un paral·lelisme en la recerca de la terra, l'aigua i la llum com a vinculació amb les nostres arrels va resultar poc comprensible pel públic, gens entés pels mateixos xiquets i amb una pobra posada en escena, que no va aconseguir "l'espectacularitat" ni la màgia d'una nit infantil.

I si l'espectacle del divendres no va ser innovador, tampoc el que vam contemplar anit va resultar nou. Poca escenografia que cridara l'atenció, més del mateix, guió tradicional i pinzellades d'una setmana festera que, per alguns moments semblava un espectacle dels que estem acostumats a veure al Vítol. Crec, sincerament, que Xarxa no va estar a l'altura de les expectatives. Culpa del guió?, de manca d'idees?, de temps per preparar-los?, de pressupost?, no ho sé, però no es tracta de buscar culpables, es tracta de reflexionar si de cara a l'exterior, de cara a la internacionalització, a atraure forasters i visitants, aquests actes "tenen tiró".

El millor de les dues nits, les Regines, Corts d'Honor i Madrines, que amb el seu saber estar i somriure van omplir l'escenari i, la sensacional actuació de la renovada Banda Municipal que, amb el seu nou director, va donar un aire musical diferent del que tradicionalment es venia fent, i això va notar-se, suposant una de les poques i agradables innovacions.

Caldrà avançar i molt en la producció d'aquests actes si volem que realment siguen màgics, emotius, innovadors i enaltisquen l'esperit de les castelloneres, ànima de les festes.