Una bona idea

Anar en bici és sinònim de vida saludable i respecte pel medi ambient. Dalt de la bici circules al teu ritme, fas exercici físic, no contamines, no generes soroll, alliberes espai públic i estalvies temps i costos.

Tal vegada per tot això i, per què no, pels resultats obtinguts des de fa ja una bona temporada en altres països europeus, s'anuncia en aquests dies l'impuls que, el Govern d'Espanya vol donar per fomentar l'ús de la bicicleta per viatjar des del domicili al lloc de treball.

La campanya 'En bici a la feina' és una de les incloses en la denominada 'Estratègia estatal per la bicicleta' aprovada el juny del 2021 com a punt d'inversió per a impulsar la bicicleta a les nostres ciutats des de tots els seus angles.

Entre les possibilitats futures, que les empreses paguen uns diners extres als empleats que acudisquen en bici a la feina, com ja es fa en alguns països europeus, incentivant així el transport sostenible.

Aquesta idea, llançada pel ministre de transports nacional el senyor Ábalos només fa que apostar per la mobilitat activa, com ho fan ja el Regne Unit, Bèlgica, Dinamarca, Alemanya, els Països Baixos o França, que tenen subvencions que en fomenten l'ús, sobretot amb l'auge de la bicicleta elèctrica.

Així, he pogut esbrinar que als Països Baixos, capdavanters en l'ús de la bicicleta per a tot, la subvenció ha pujat aquest any per quilòmetre en velocípede de 19 a 21 cèntims, que a França, la suma puga arribar fins a 800 euros anuals, afegint-se al sou en forma de bons o xecs lliures d'impostos, que en el cas de Bèlgica, es rep un incentiu fiscal per anar a la feina de 0,25 euros per quilòmetre i que a Itàlia, i en concret a Bari, la primera ciutat italiana a pagar per anar amb bicicleta a la feina, va establir-se un límit de 25 euros al mes, encara que es dóna fins a 0,20 euros per quilòmetre.

I no és que en aquests països el ciclista estiga fet d'una pasta especial, i l'empresari més generós, és, simplement que, com a ciutadans, estan molt més conscienciats que els espanyols.

Tampoc l'orografia ha de ser problema, ja que encara que algunes de les nostres ciutats puguen presentar desnivells acusats, la majoria són prou planes i, a més a més, amb l'augment del nombre de bicicletes elèctriques i la baixada continua de preu d'aquelles es facilita cada dia més l'esforç a realitzar.

Els temps canvien i l'ús de la bicicleta ha evolucionat amb els nous temps. Mentre que molts la recordem com una de les nostres principals joguines de la infància i d'altres l'associen a la pràctica esportiva, el fet és que s'està integrant cada cop més com un altre mitjà de transport habitual a la ciutat.

Encara queda camí per recórrer, podem afirmar sense risc a equivocar-nos que la bicicleta ha vingut per quedar-s'hi, tot i que, tal vegada els patinets elèctrics, a hores d'ara, siguen uns grans competidors en la mobilitat ciutadana, tot i que com a mitjans de transport, unes i altres, tinguen el seu ús i espai adequats.

Incentivar econòmicament l'ús de la bicicleta destinant ajudes estatals als ocupadors que repercutisquen directament sobre el sou dels empleats, o incrementant els dies lliures, poden ser alternatives viables que afecten directament la productivitat, concentració i la felicitat amb el lloc de treball.

Entenc que la campanya no pot implementar-se de hui per demà, que cal fins i tot modificar la normativa fiscal de manera que les companyies puguen considerar moure's amb bicicleta com a renda de la feina, de la mateixa manera que ja es fa amb els cotxes d'empresa, però cal donar passes, sinó no s'avançarà mai.

Algunes empreses espanyoles ja tenen en actiu iniciatives privades per impulsar formes més netes de desplaçar-se a la feina. Una de les pioneres va ser Ingeteam, una empresa basca d'enginyeria amb seu a Albacete que des del 2020 ve activant incentius d'un euro al dia per als treballadors que usen la bicicleta per a anar a la feina...

Ho veurem algun dia a Castelló? Som territori industrial i pla, no ha de ser massa difícil implementar-ho. Ara sembla és ja un bon moment... i les ajudes promeses pel ministeri una bona ajuda. Quina empresa s'atrevirà?

50 anys d'un mantell.

El papa Pius XI va proclamar el 8 de novembre de 1922 a la imatge de la Verge del Lledó, estatueta amb una figuració de la Verge Maria, patrona de Castelló. Amb aquest motiu la imatge és col·locada al pit d'una escultura més gran, i comença a ser vestida amb vestidures i mantells brodats.

Malauradament, la primitiva imatge-relicari del segle XVI va ser destruïda el 1936 i, per substituir aquella, l'any 1939 va ser beneïda una nova imatge-relicari, la que es mostra avui a l'absis de la basílica, esculpida per Tomás Domingo Colón i policromada per Juan Bautista Porcar. Una imatge d'una immaculada amb les mans juntes abillada amb un mantell cònic que li cobreix tot el cos. Al pit està excavada la fornícula que conté la imatge venerada.

Els mantells són ofrenes, expressió d'amor i devoció a la Stma. Verge, sent secundari el valor material d'aquests; el que és fonamental és tot el sentiment, les vivències i l'amor que tanquen, i que han impulsat els donants a efectuar la seua ofrena. Els orígens del costum d'exornar i enriquir amb mantells la imatge de la Verge no són gaire concrets, però al llarg de la història se n'ha anat deixant constància.

La Verge de Lledó, com moltes altres imatges d'arreu del país, posseeix una extraordinària col·lecció de mantells que la pietat popular ha anat teixint al llarg de la història al voltant d'aquesta entranyable devoció.

Així, si accedim a la basílica podrem observar que hi ha de tissú, brocats, vellut, ras de seda, domàs, treballats d'acord amb el material de base i la capacitat dels donants o dels artistes a qui se'ls encarrega la realització; brodats a mà o a màquina, elaborats a ganxet o boixet, amb agulla de tricotar o pinzell. N'hi ha d'enriquits amb pedreria, autèntica o de fantasia, o esmalts. Mantells que han estat donats per persones o institucions que abasten tot el ventall social, econòmic, cultural, polític o religiós, n'hi ha de tots els colors i matisos.

I si hui parle dels mantells de la Patrona, vull fer-ho des d'un record i una commemoració. Aquests dies i com a colofó de la II Setmana del Cavaller, la Germandat dels Cavallers de la Conquesta, l'any 1973, ara fa 50 anys, sent prohom de l'entitat el senyor Miguel Mulet, va lliurar un mantell per la imatge, que una vegada beneït pel prior mossèn Manuel Herrero, van ser les cambreres les encarregades de "ficar-li'l".

Diuen les cròniques que van ser la dama de la Germandat, senyoreta Maria Elena Mulet Pascual i la Reina de les Festes d'aquell any la jove Maria Teresa Beltrán Segarra les encarregades de presentar el mantell a la Verge i que en finalitzar la missa que va oficiar-se com a acció de gràcies, va servir-se a l'esplanada de l'ermitori per tots els assistents un vi d'honor i va llançar-se una gran traca.

El mantell, brodat a mà amb fil d'or i plata porta l'emblema de la germandat adornat amb lluentons i pedreria, sent pagat amb una contribució dels membres de la Germandat de 200 pessetes cadascun, juntament amb una aportació de la Violant i dels amics del col·lectiu.

Han passat els anys i el nombre de mantells oferits a la Verge no ha parat de créixer. No sé quants en tindrà a dia d'avui, però el que tinc per cert, és que cadascun d'aquests mantells tenen un simbolisme i un significat únic, ornamentant la imatge de la Mare de Déu com a expressió de devoció i agraïment.

Crec que existeix una normativa per a la col·locació dels mantells, aquesta és respectant els colors que marca la litúrgia de l'Església, excepte en festivitats concretes, per això el dia de la romeria la Verge llueix el mantell verd de la ciutat i la banda de regina del poble. Si ens acosten aquests dies a la basílica podrem veure com el mantell que llueix la Patrona ara, temps de Quaresma, és de color morat, símbol de penitència.

Caldria preguntar a la Junta de Cambreres, encarregades del canvi dels mantells si hi ha algun dia a l'any en què la Verge llueix el mantell a què avui fem referència, cosa que desconec...

Patinar...

Diuen els que entenen que s'acosten uns dies de fred, tal vegada els més gelats de l'hivern, però, no penseu que ha estat aquest fenomen el que m'ha donat peu al títol del meu comentari d'avui, res té a veure, o sí?

Patinar en la nostra rica llengua a més a més de relliscar i de desplaçar-se amb patins, de rodes o de gel, sobre una superfície dura i llisa, quan la paraula s'empra en un sentit col·loquial s'assimila al sentit d'equivocar-se, prendre desencertadament alguna cosa per certa o adequada, allò que en el llenguatge popular diem planament "posar la pota" o més escatològicament "cagar-la".

Un dels reptes que afronta el periodisme a l'era digital, al ciberespai, és la immediatesa, anunciar, fer públic ràpidament, a ser possible el primer, allò que s'acaba de produir, popularment "apuntar-se un tanto", aconseguir un avantatge o encertar en alguna cosa davant dels altres.

Però navegar per aquesta immediatesa té els seus riscos i, malauradament massa sovint, es publiquen informacions incompletes, insuficientment verificades o esbiaixades fruit del recurs d'una sola font, sacrificant, de vegades fins i tot en coneixement de causa, els principis de veracitat i honestedat, valors indissolubles de tota cobertura informativa, anteposant la immediatesa a la realitat.

S'acosten festes i, com és natural, som molts els castellonencs que, per curiositat, organització o simplement per veure les novetats, volem conéixer el programa oficial preparat pel Patronat de Festes per la setmana magdalenera com més aviat millor, i això, la premsa ho sap, de manera que, tot i no haver-se aprovat aquell fins al dia d'ahir, ja fa uns dies que, més d'un mitjà de comunicació digital de l'entorn de la ciutat, per ètica no diré noms, van publicar "sense pèls a la llengua" el què amb tota probabilitat afirmaven "era" el programa oficial, que anava a aprovar-se definitivament pel Consell Rector de Festes.

És veritat que el publicat s'acosta molt al programa finalment aprovat, però també és veritat que no és el programa oficial i, per tant, per ètica i rigorositat informativa caldria que de la mateixa manera que van publicar una notícia no exacta, ara revisaren el programa aprovat i, publicaren les rectificacions oportunes que, us assegure hi ha hagut. Ho faran? Ho dubte.

Si la funció més destacada d'un mitjà d'informació és justament aquella, informar sobre qualsevol tema amb rigor, en aquest cas, malauradament, s'ha produït una patinada, i tot i que les conseqüències, per la mateixa naturalesa de la informació, al cap i a la fi, només es tracten d'actes festers, siguen prou irrellevants, els confiats lectors poden veure's defraudats i enganyats, fet que, fins i tot, pot arribar a repercutir en el ressò de la mateixa publicació, de manera que, per allò que dèiem al principi de voler excedir-se i superar a l'altre, tots ixen perdent.

Seria més que llastimós que, fins i tot de manera escrita, els programes de mà que cada any algunes empreses, per fer-se propaganda solen repartir, els dies previs a l'inici de les festes, reproduïren aquestes "versions no oficials", aquells programes avançats pels mitjans digitals abans de l'aprovació definitiva, aquells programes incomplets i, per tant, contribuïren sense voler-ho a fer més gran les patinades.

Cal estar atents als detalls si volem la perfecció, cal ser rigorosos en tot el que s'afirma, siga de paraula, digital o imprés en un paper, ja siga en temes transcendentals com en temes futils, perquè si fas crònica informativa tots els detalls han de ser exactes.

No n'hi ha prou que un o una periodista cobrisca la informació amb la premissa de divulgar la novetat, cal que a l'hora de fer-ho públic tinga present que el rigor és més fonamental que la pressa. Poden canviar els suports, els llenguatges, els ritmes, les problemàtiques, però no el rigor amb què es produeix la informació.

Volem informació amb credibilitat. Entenc que no ens han mentit a propòsit, però necessitem algun mitjà proper més d'una rectificació. Encara som a temps.

Som moderns

Quan vaig pel món m'agrada fixar-me en allò que "no tenim" a Castelló i que per algun motiu em produeix certa enveja, sobretot allò que puc trobar-me a qualsevol carrer, plaça o avinguda, generalment algun moble o element que ajude a facilitar la vida veïnal.

Passos de zebra intel·ligents, contenidors de disseny pel reciclatge dels productes més variats, seient i bancs anatòmics públics, punts d'informació ubicacionals, de trajectes o informatius, o simplement jocs infantils adaptats per a menuts amb discapacitat, són alguns dels elements que ara em venen a la memòria.

La vesprada d'ahir i per circumstàncies que no vénen al cas vaig desplaçar-me fins a la basílica de Lledó. No era la primera vegada que passejava per l'avinguda després de la seua recent remodelació, per tant, en certa manera ja estava familiaritzat amb els nous bancs, el nou paviment, el nou carril bici, els nous espais verds, els nous punts de càrrega de vehicles elèctrics...

I també amb un nou element que, fa uns dies quan vaig veure'l per primera vegada ja va cridar-me l'atenció i que, ara, novament en passar pel seu costat va despertar la meua curiositat. En honor a la veritat, he de dir, que no és un nou element, sinó dos, idèntics i col·locats en dos llocs diferents, un a tocar a l'escultura del Tombatossals, encreuament entre l'avinguda i el carrer de santa Maria Rosa Molàs, l'altre al costat de l'escultura "dels bous" cantó entre l'avinguda i el carrer de Matilde Salvador.

Un nou element que, no havia vist mai ni en cap altra ciutat ni a cap lloc de Castelló i que per més que m'apropava no encertava trobar quina era la seua finalitat, quin el seu ús. Ahir en observar-lo amb cura, vaig adonar-me que disposava d'un dispositiu semblant als que tenen els carros de compra de les grans superfícies per poder deslliurar-los, de manera que, calia posar una moneda d'euro o cinquanta cèntims i el mecanisme permetia l'obertura.

Pensat i fet, vaig rebuscar un euro i vaig intentar col·locar-lo al forat, però la casualitat va voler que, aquell aparell que es troba "als bous" per alguna raó no va permetre que la moneda s'introduïra i, per tant, no vaig poder accedir a veure allò que feia o quina era la seua finalitat. (Després vaig entendre que l'aparell tot i estar instal·lat no fa massa dies ja estava espatllat)

De camí de tornada cap a la ciutat, un nou aparell idèntic, el col·locat a tocar del Tombatossals va convidar-me a repetir l'operació. Ara si, vaig tenir més èxit, en introduir la moneda i desbloquejar el mecanisme, allò va poder obrir-se i mostrar-me el seu interior. Tal vegada aquells que açò llegiu ja ho coneixeu i sabreu que és el que jo vaig veure per primera vegada, contingut que va permetre'm comprendre quina era la finalitat de l'aparell.

El "bonic poste" en qüestió inclou un joc de ferramentes, tornavisos, alicates i altres elements, útils per fer xicotetes reparacions a una bicicleta o patinet a més a més d'una bomba manual d'aire amb manòmetre per unflar les rodes. De manera que allò era un "talleret" que, situat al costat del carril bici permet en un moment determinat als ciclistes i patinadors repassar o revisar les seues màquines.

Curiositat descoberta. Quina modernor! Mira que m'he fixat en moltes coses quan solc anar per ahí, però mai havia vist una cosa igual. No dic que no puga ser útil, però crec que, a més a més de ser el mecanisme emprat per l'obertura, massa senzill i fràgil, com he dit abans en un dels dos postes ja estava espatllat, no crec siga massa habitual el seu ús, i, tal vegada estaré errat, però crec que la seua col·locació ha estat més un signe de "modernor" que de funcionalitat; això sense entrar en detalls de la dificultat "per entendre" el seu servei, ja que no hi ha cap senyal, ni escrit, ni placa que indique la seua finalitat, ni tan sols el dispositiu té nom.

No dubte que aquesta reforma haja posat la nostra ciutat a l'avantguarda pel que fa a mobilitat i ecologia, però crec que aquests dos postes -no sé quin haurà estat el seu cost- tindran poc servei i no duraran molt. Tant de bo, estiga errat i el seu ús faça desdir-me prompte.

 

Estime la meua llengua!

De la mateixa manera que va ocórrer a Catalunya en el segle XVIII se succeïren a les terres valencianes els decrets de prohibició de l'ús del valencià a tots els àmbits, aconseguint fer retrocedir dia a dia l'àmbit lingüístic valencianoparlant. A hores d'ara del territori valencià que està articulat en 34 comarques, 22 tradicionalment són valencianoparlants mentre que les altres 12 són considerades castellanoparlants.

Tanmateix, el gruix de gent que no parla valencià habitualment, però que sap parlar-lo és gran, de manera que el problema és més d'ús que no de coneixement, tot i que com més al sud no sols minva l'ús sinó que minva el coneixement i també l'actitud favorable a la llengua. La poca estima és fruit de les reiterades prohibicions al llarg de tants anys.

L'aprenentatge d'una llengua es produeix fonamentalment en l'àmbit familiar i en el sistema educatiu, però en el cas del valencià les darreres enquestes vénen a demostrar una baixada de l'ús de la llengua tant en casa com amb les amistats.

No és aquest un cas exclusiu del valencià, per això La UNESCO va declarar el dia 21 de febrer per promoure la diversitat lingüística i cultural i el multilingüisme el dia internacional de la llengua materna amb un clar objectiu, revitalitzar les llengües en vies de desaparició o en perill d'extinció.

Tres milions de persones tenim el valencià com a llengua materna i molts més com a segon idioma i per commemorar el dia internacional de la llengua materna la televisió pública valenciana mitjançant el programa de reportatges d'investigació "zoom" va emetre anit un programa on va analitzar-se l'ús del valencià com a llengua oficial.

Un programa molt interessant que podeu veure o reveure si ús ve de gust "punxant" al següent enllaç ZOOM , un programa el contingut del qual ha començat a despertar passions de tota mena.

És evident que la normalització del valencià presenta unes grans diferències entre els grans nuclis urbans on l'ús del valencià a la llar és minoritari, i les zones de concentració urbana mitjana o baixa on aquest és prioritari dins de l'àrea valencianoparlant. També s'observen fortes diferències entre l'escolarització en valencià en els centres públics i els privats i entre les comarques del nord i les del sud.

La realitat ens diu que en alguns àmbits, sovint, parlar, escriure i llegir en valencià és impracticable o es converteix en una decisió quasi heroica. Escoltant aquesta màxima: «El que importa és fer-se entendre» la solució salta a la vista de forma clarivident: per no tindre problemes cal que totes les persones amb responsabilitat docent, mèdica, policial, judicial... que representen l'administració al País Valencià, en qualsevol de les seues institucions i dependències territorials tinguen coneixement de la llengua pròpia, perquè sense aquesta condició, no ens podem fer entendre, i això és el que importa.

També hi ha qui diu que mai hi han hagut tants parlants de valencià com hi ha en aquests moments, però és un argument que cau pel seu pes, ja que tampoc mai el País Valencià havia tingut tants habitants com ara.

Ser parlant de valencià en bona part del domini lingüístic no és tan fàcil com sembla. O bé estàs obligat a ser un dels herois irreductibles que no canvien mai de llengua, amb la incomoditat i el cansament que això pot generar, o bé ets el botxí que minoritzes la teua llengua. Per al futur del valencià és primordial que aquest es convertisca en una llengua completa, que tots l'emprem de manera normal en tots els àmbits, de manera que fins i tot els nouvinguts entenguen que parlar valencià és la millor manera d'integrar-se al nostre territori.

Aquest és el gran repte que hui, dia internacional de la llengua materna, salvaguardar la diversitat lingüística per garantir i garantir-nos un futur millor.

Anireu a l'infern!

Les coses santes han de tractar-se santament. Aquesta és una frase que se li atribueix al pare Pedro Fernández Rodríguez, Penitenciari a Santa Maria la Major, a Roma, en afirmar no fa massa dies que el sacrilegi és un acte de menyspreu cap a el fet sagrat que demana una resposta per part de l'Església per compensar el dany provocat segons el tipus de profanació patit.

La resposta principal de l'Església davant el sacrilegi és el desgreuge, que és la compensació a la injúria feta, L'acte principal de desgreuge és evidentment la celebració digna i devota de la Santa Missa o l'adoració al Santíssim Sagrament.

I és que tots els sacrilegis no són iguals. Hi ha de locals, aquell que es produeix quan es mata una persona en un lloc sagrat, de personals, quan es practica violència contra una persona sagrada amb fets i no sols amb paraules i aquells que l'església anomena reals, que es manifesten en la manca de respecte als sagraments, als gots sagrats i a les imatges i sobretot, en el robatori de les coses o béns sagrats.

Tot i això, crec que quan es produeix un sacrilegi i es fa públic el robatori de peces de gran valor econòmic, el primer i més urgent que cal fer, en el cas de gots sagrats, calzes i copons, és tractar de recuperar-los i no tan sols fer actes de desgreuge i de reparació, ja siga amb la celebració de la santa Missa o amb l'exposició perllongada del Santíssim Sagrament, perquè, malauradament, aquests actes tenint un gran sentit religiós i de fe, vénen a demostrar que serveixen més aviat de poc.

La realitat així ho demostra i ara ens ha tocat de prop als castellonencs i no és la primera vegada. Ja el maig del 2017 l'església de Teresa va ser objecte de robatori i ara, la casualitat ha volgut que en menys d'un mes dues parròquies de la nostra diòcesi hagen vist novament profanats els seus temples i i patit sengles robatoris. La nit del passat 25 de gener va ser la parròquia de Sant Francesc de la capital on els lladres van sostreure el viril amb el Santíssim, i ara, el passat diumenge els lladres van entrar a l'església parroquial de Santa Maria de Sogorb i van sostreure els caixons de les almoines, a més d'altres objectes.

I novament el nostre bisbe per reparar aquest nou acte, confirma que celebrarà el diumenge 5 de març, en aquell temple una missa de desgreuge al mateix temps que demana als sacerdots de totes les parròquies, capelles i temples de la província que també duguen a terme actes de desgreuge.

No seria millor demanar a tota la comunitat i, en especial, a tots els rectors i altres rectors d'esglésies que extremen les mesures de seguretat per evitar fets com aquests?

Les esglésies són ara el punt de mira de molts lladres, ja que hi ha objectes de gran valor que es conserven i es revaloren al mercat perquè tenen molta història. Disposar d'alarmes i càmeres de vigilància d'alta qualitat que estiguen gravant les 24 hores del dia, és només una opció ara no massa cara, però també hi ha altres.

Entenc que les esglésies no haurien de tenir alarmes, ni càmeres, perquè pense que sent llocs sagrats, haurien de ser respectats i no patir robatoris. Però la realitat és ben diferent i, malauradament l'església no és aliena a la inseguretat regnant a la societat, però si la societat cada dia busca major seguretat, l'església en aquest camp només recull que un suspens.

Al segle XXI ja no val pels lladres allò "d'aniràs a l'infern", fins el mateix papa Francesc ho afirma, l'Infern no és un lloc sinó la situació de qui s'aparta de Déu i aquells que furten els objectes sagrats no tenen por de Déu. Calen noves mesures per a preservar un patrimoni que és de tots, també dels no-creients.

40 anys de tres moments...

El mes de febrer de l'any 1983 va ser un mes especial per Castelló. A més a més de ser el temps d'inici com a colla festera d'una de les més arrelades a la ciutat, la Colla Pixaví, també va ser el moment de la col·locació dels treballs de ceràmica artística a les parets que envolten l'esplanada de la basílica de Lledó i a les jardineres que l'ajuntament va col·locar en diferents zones de la capital i que ara, quaranta anys després de la seua col·locació encara podem contemplar en els seus emplaçaments originals; obra del ceramista d'Onda Ferrran Guallart Ramos.

El projecte que va començar a prendre forma amb la col·locació dels primers panells la tercera setmana de febrer del 83, finalment va estar compost per 10 ermites, 2 escuts de Castelló, un croquis de la situació d'aquelles i una reproducció del privilegi del trasllat.

Sant Roc de Canet i Sant Francesc de la Font, amb una gran fidelitat als originals, van ser els dos primers panells creats i col·locats, juntament amb els dos escuts de la ciutat. Les ermites de Sant Josep, La Magdalena, La Salut, Sant Isidre, El Carme, Les Casotes i Lledó haurien d'esperar encara un temps per ocupar els seus llocs, així com la reproducció del plànol de situació i del privilegi.

L'èxit aconseguit amb aquestes ceràmiques va ser motiu perquè l'any següent des de l'ajuntament es materialitzara un nou encàrrec al ceramista, un panel de rajoles en tonalitats blaves, creat a partir d'una fotografia de l'època, en record i homenatge al tren a vapor conegut popularment com La Panderola, com a part del cabal cultural castellonenc. Panell que va situar-se a la plaça de la Pau, lloc de parada del trenet.

També un altre artista polifacètic, Miguel Collado, va tenir protagonisme en aquesta segona quinzena del febrer del 83. Ell va ser el guanyador del concurs convocat per l'Ajuntament per dotar les festes de la Magdalena d'una nova gaiata representativa de la ciutat i, per tant, l'encarregat de crear el monument que va representar la ciutat en 1983 i també en uns anys posteriors, ocupant un lloc principal a la plaça Major. Un monument la principal novetat del qual va ser la seua realització en polièster policromat, un material inèdit en la confecció de les gaiates fins aquell moment.

També en aquesta quinzena i en concret el dia 25 que va ser divendres, el teatre principal va viure un important esdeveniment cultural, l'estrena de la cantata "les hores" amb quinze poemes de Salvador Espriu musicats de la compositora Matilde Salvador, interpretada per la coral Vicent Ripollés dirigida pel mestre Joan Ramón Herrero i acompanyant la part musical l'orquestra municipal de València.

Una obra de l'estimada Matilde en què destaca la seua ambientalitat ombrívola, amb referents d'íntima tragèdia, però alhora presentant un conjunt de cèl·lules musicals independents de sorprenent varietat en els seus acerbs postulats modals. Podeu si us ve de gust escoltar-la íntegra "punxant" al següent ENLLAÇ 

Han passat 40 anys i hem canviat. A millor, és clar, però gràcies a moments, espais i esdeveniments com aquests que hui porte al record hem arribat on ara estem i, malgrat que recorde un tros de la nostra història recent, cada dia una mica més llunyà, és de justícia no oblidar-ho, ja que, tot i que no ho semble, són fites que ens ajuden a entendre'ns a nosaltres mateixos, com a societat i com a poble.

Quiosc? Bar? Cafeteria? Terrassa?

El diccionari de la RAE inclou entre les diferents accepcions què un quiosc és una xicoteta construcció, ubicada en un espai públic, i per tant de propietat municipal, destinada a vendre diaris, flors, " etc." el bar és definit com al local on es despatxen begudes que "solen" prendre's dempeus, davant del taulell, mentre que la cafeteria és, segons el diccionari esmentat, un despatx de café i altres begudes, on "de vegades" se serveixen aperitius i menjars. Finalment, en el cas de la terrassa és especificada com a "terreny" situat davant d'un café, bar, restaurant, etc., acotat perquè els clients puguen seure a l'aire lliure.

Amb aquesta varietat trobar un nom per aquells llocs que coneixem com un espai públic urbà, tancat, no massa gran, amb pèrgola o sense, que servei de venda a la via pública de manera estable, d'una gran selecció de begudes i diferents productes coneguts genèricament com a aperitius, no resulta gens senzill.

"L'etcètera" del quiosc, el "solen" del bar, el "de vegades" de la cafeteria o el "terreny" de la terrassa marquen la dificultat. Tal vegada el més adient seria anomenar a aquest tipus d'establiment "quiosc-bar", o no?

I si hui faig les meues elucubracions al respecte és perquè aquests dies, per un motiu o l'altre, els diferents "quioscos-bars" municipals del meu estimat Castelló estan en boca de tot el veïnat.

Fa poques setmanes que van iniciar-se les obres de remodelació de la Plaça de la Pau aprofitant unes subvencions de fons europeus Edusi que, segons fons municipals, ha de convertir la plaça en un indret amb un disseny més actual, obert i sostenible. Res s'ha dit pel que respecta al quiosc que ocupa el bell mig de tot l'espai que, se suposa no es veurà afectat; més encara, segons els plànols sembla que la reforma aconseguirà guanyar espai per al vianant i per "la terrassa" del "quiosc".

D'altra banda, per tal de revitalitzar i dinamitzar el que és un dels principals pulmons verds que té la ciutat de Castelló, el parc de Ribalta, el setembre del 2018, aprofitant la remodelació de l'antiga caseta del pou, va obrir-se al públic un espai que, des del mateix ajuntament, va dir-se era un "bar-cafeteria", essent la seua activitat comercial la venda de menjar i beguda i que a hores d'ara està ajudant a donar visibilitat al parc i l'estany que té al seu davant.

Per impulsar l'activitat a places i parcs públics s'anuncia aquests dies que, després de cinc mesos tancat per renúncia de l'antiga concessió, la licitació per a la concessió demanial del quiosc municipal a la plaça del Reial, que abasta la seua explotació i manteniment, amb una nova concessió que tindrà una durada de cinc anys i s'oferirà en subhasta, amb una tarifa anual de 7.256 euros millorable. Només cal esperar unes setmanes per a veure si hi ha alguna empresa que vulga fer-se avant amb la gestió integral del servei d'acord amb les tècniques i els hàbits del negoci d'hostaleria, així com la neteja i el manteniment general de maquinària, cambres, magatzems i zones relacionats amb el servei a prestar, obtenint no només uns beneficis propis, si més no també oferint un benefici a la ciutadania.

I encara podem parlar de la gestació, sembla que prou avançada, d'un quart "quiosc-bar" en aquest cas ubicat a la que fins ara era l'alqueria del parc del geòleg Royo que està sent remodelada i transformada en un local amb cuina, barra i zona de públic per a una dotzena de clients, així com la possibilitat d'instal·lar unes taules a l'esplanada a la zona exterior i que, segons recents declaracions de l'alcaldessa estarà disponible prompte i permetrà revitalitzar aquell espai verd de la ciutat i fomentar l'ús social i familiar del parc.

Fregits, braves, entrepans, gintònics, combinats, còctels i com no café són els productes estrella d'aquests establiments que tot i no rebre un nom exacte i concret, i si des de la municipalitat no els ofeguen massa, faig vots perquè continuen per molt de temps oferint-nos servei i tracte adient a aquells veïns que, de manera continuada o esporàdicament ens acostem a "prendre alguna cosa". Gràcies per la vostra dedicació, amb el vostre treball també ajudeu a fer més gran i modern Castelló

Ja tenim llibret: "Bèsties i Bestioles"

S'acosten festes, en poc més de tres setmanes viurem una nova Magdalena. En aquests moments la gran majoria d'associacions culturals, ens vinculats, gaiates i colles, s'apresten, ens aprestem, en preparar els caus, en enllestir les programacions festeres, els actes comuns més o menys participatius, i com no?, en treure al carrer els llibres de festa.

Uns llibres molt diferents els uns dels altres, res a veure entre ells, però tots amb articles variats i, quasi sempre interessants o curiosos, fruit de la imaginació d'escriptors consagrats, aficionats, veïns, o simples maneguetes, enamorats de la festa castellonenca, de les tradicions, de la vila, de la història i costums.

El Pixaví, la meua colla des dels inicis, que aquest any compleix 40 anys, com ho ve fent des del 1990, fidel per sempre, llança pels seus socis i per tots aquells que vulguen llegir-lo un nou llibre que, sota el títol genèric de "Bèsties i Bestioles" recull en les seues 160 pàgines, dues dotzenes d'articles variats, acompanyats per unes il·lustracions adients, que tracten de reflexionar sobre la relació entre els humans-pixavins i tota mena de bèsties i bestioles que ens acompanyen, voluntàriament o involuntàriament, al llarg de la nostra vida.

Cal dir que estem parlant del llibre que fa 32 dins la ja extensa biblioteca pixavinenca, que abasta llibrets dedicats a temes tan dispars com roba tradicional, jocs, cançons, balls i danses, fauna marjalenca, instruments populars, medicina natural, coets, músiques, la terra, la mar, el cinema..., o més recentment records escolars i escenes del terme municipal.

Un llibre del qual no es farà una presentació oficial ni oficiosa perquè el Pixaví no ho ha fet mai i no veu cap necessitat de fer-ho, però que de segur farà pensar i sobretot que parlar, a partir d'aquests dies, a moltes persones enteses en allò que genèricament anomenem al nostre poble, cultura popular.

Si al costat de buscar la recuperació de les tradicions, de passar-ho bé i de fer festa, allò que ha caracteritzat al Pixaví en la seua història ha estat, anar conformant una biblioteca ampla i variada, on al costat de les publicacions anuals han tingut cabuda unes publicacions esporàdiques i monogràfiques, estic segur que amb aquest "Bèsties i Bestioles", no només per l'alt nivell dels articles, si més no també per l'acurada edició, l'èxit de la publicació serà més que evident, temps al temps.

Com sempre no serà fàcil aconseguir un exemplar, malauradament les tirades no són llargues, però no us preocupeu aquells que açò llegiu; si no teniu la sort d'aconseguir-ne un "en paper", sempre podreu, a partir d'aquest moment, i "punxant" sobre LLIBRET-2023,  llegir-lo de manera virtual o descarregar-vos-el si ús ve de gust.

Més encara, sabent com sabem que hi ha cert deler per obtenir els números anteriors, els Pixavins volem informar-vos que accedint al WEB-PIXAVÍ, dins l'apartat biblioteca pixavinenca, podreu llegir o descarregar qualsevol dels 32 volums publicats.

Un llibre, "Bèsties i bestioles", humil però a la vegada clau, que compartim en considerar-lo part imprescindible en la nostra cultura festera, diferent, sense espònsors ni lligat a ningú; un mitjà de comunicació entre els pixavins, amics i seguidors, de contar-nos coses, sabudes, conegudes, o no?, amb una intenció pràctica, mostrar com respiren, transpiren i experimenten transformacions amb el pas del temps, uns veïns, els Pixavins, que ajudant-se, ajudant-nos, de relats, reals o imaginaris, hem ficat passió, il·lusió i tota la nostra inquietud per arribar als altres.

I per descomptat, igual que la resta dels seus germans anteriors, manté una clara finalitat, l'aposta del Pixaví per l'expressió íntegra del mateix en valencià com a suport i ajuda per la normalització lingüística de la nostra llengua.

Jo, finalment, us convide ara a consumar el ritual, a donar-li sentit i transcendència a aquesta publicació. El llegim?

Visites de cementeri

No són els cementeris un lloc als que m'agrada acudir. De fet, poden comptar-se amb els dits d'una mà i encara en sobren el nombre de dies a l'any en què sol acudir a visitar els difunts. Naturalment, això no vol dir que oblide els meus avantpassats siguen familiars o amics a qui solc recordar molt sovint i en circumstàncies molt diverses, siguen aniversaris, dates assenyalades o esdeveniments on se'ls troba a faltar.

Tot i això, és veritat que actualment, i des de fa uns anys, els cementiris constitueixen un atractiu turístic recent i desconegut que, cada cop més, desperta l'interés dels visitants per aquests espais. Aquest interés no sembla relacionar-se amb un sentiment esnobista o morbós, sinó amb l'afany de coneixement per la cultura i la història de les ciutats on es troben. 

Així, aquests espais ens ajuden a entendre la història, la vida, la cultura i les relacions socials de què ens van precedir, a més que atresoren un enorme patrimoni arquitectònic i artístic moltes vegades oblidat.

Per això, desenes de cementiris a Espanya i Europa llancen visites guiades, representacions teatrals i diferents iniciatives culturals per atraure, primer els nadius, però també els turistes, i així salvar-se de l'abandó. Fins i tot existeix una "Ruta Europea de los Cementerios" com a itinerari cultural amb WEB PRÒPIA, ruta de la qual formen part entre d'altres el General de València o el de Montjuïc de Barcelona.

Crec que ni el de Sant Josep ni el Nou de Castelló formen part encara d'aquesta ruta, però això no significa que els nostres cementeris i sobretot el vell de Sant Josep no dispose de diferents itineraris culturals per divulgar el ric patrimoni que atresora. Si la memòria no em falla, va ser allà pel 2016 quan va posar-se en marxa, per iniciativa municipal, un primer itinerari anomenat 'Un recorregut per la memòria' que recorre les tombes de personatges representatius de la societat castellonenca que en diferents èpoques van contribuir de diversa forma a la identitat de l'actual ciutat, al que va seguir l'itinerari anomenat "Dones immortals" que vol fer un homenatge a diferents personalitats destacades als camps de la ciència, la cultura, la política o l'espectacle, juntament amb altres que van ser protagonistes anònimes d'esdeveniments històrics de la ciutat.

Juntament amb l'acció oficial, d'aquests dos itineraris que es coordinen des del MUCC, i fruit de la investigació històrica d'una castellonera d'esperit inquiet, Queta Ródenas, naixen primer unes visites i després un llibre, "Cementeri de Castelló. La història d'una "ciutat" que traça un recorregut per la història de Castelló a través d'uns personatges que es troben sepultats al seu Cementiri, animant els visitants a endinsar-se al cementeri i veure'l no només com un lloc de memòria on anar a visitar els nostres éssers estimats; també com un museu en el sentit més estricte de la paraula. Més encara, en algunes ocasions la mateixa investigadora amb grups d'amics, coneguts, associacions o ens culturals, acompanya la visita explicant una mica de tot, antecedents, història de l'edifici, escultura, arquitectura, epitafis, al·legories, guerra civil, repressió franquista...

I si parle de tot açò hui és perquè la casualitat ha volgut que tot just ahir al matí, alguns afortunats, van tenir la sort de poder gaudir d'una visita, guiada i comentada per Queta, i que el matí de hui diumenge, tal com ho anunciava l'agenda cultural del mes, s'haurà celebrat també la visita "Itinerari dones immortals", organitzada pel MUCC, mitjançant un guia professional. Dues visites en dos dies seguits i que, amb total seguretat, hauran mostrat l'enorme potencial d'aquest espai diferenciat i singular i hauran sorprés a més d'un visitant.

Dues oportunitats que de segur tornaran a repetir-se per visitar i conéixer el cementiri, amb mausoleus i tombes que expressen l'interés extraordinari i dilatat que la humanitat ha mostrat al llarg de l'existència per la vida, com a elements que ens ajuden a entendre la religió, l'herència cultural, arquitectònica i històrica del lloc.

I com diu Queta Ródenas en el seu llibre: "Aprofitant el segle i mig d'història d'aquell lloc, podem fer un recorregut pels grans canvis socials de la ciutat i per la vida de personatges il·lustres i persones anònimes que han anat configurant la nostra memòria col·lectiva".

Pocs béns com aquest, repositori de la memòria social col·lectiva, són capaços de reflectir amb tanta precisió la idea clau del patrimoni: traslladar l'herència cultural rebuda a les generacions futures. Benvingudes siguen aquestes i moltes altres visites. Per la cultura del nostre poble, memòria i record.