Pilota, llibre... trinquet!

La Pilota Valenciana és un esport tradicional del poble valencià que, tenint el seu origen en la fusió de diferents jocs populars, es pot practicar en diverses modalitats, com són escala i corda,, galotxa, llargues, raspall, frontó o frare; reconegut com a esport l'any 1994, des del 2022 és bé d'interès cultural a la Comunitat.

El joc de la pilota a la nostra ciutat ha tingut una llarga història. Fa molts anys, a Castelló hi havia dos trinquets, un a l'avinguda Dr. Clarà, situat entre l'Hospital Provincial i la plaça de bous, i l'altre al carrer Governador. També es jugava als carrers Gràcia, Sant Roc i en qualsevol pany llis, com al carrer Ros d'Ursinos, Tosquella o als Escolapis, entre d'altres. Igualment va haver-hi un trinquet annex a l'estadi Castàlia al carrer d'Osca i des del 2011 tenim un trinquet al parc esportiu del Sindical.

Tot i això, durant molts anys el joc de pilota a Castelló pràcticament va arribar a desaparèixer, sent el 1984 quan es funda el Club pilotari Castelló, aconseguint-se que la gent s'animara a tornar a jugar. Serà a partir del 2007 quan l'esport comença a tenir més importància a la capital a través de l'escola de pilota amb la transmissió dels valors del joc de pilota que van més enllà de la pràctica de l'esport.

Des del club pilotari i recolzats per la federació de pilota valenciana, el passat dijous dia 23 va fer-se un nou pas en el món pilotari de Castelló, en presentar-se el llibre: "La pilota valenciana un món de valors, guia didàctica per a primària", amb el suport de la delegada del Consell a Castelló, el diputat d'esports de la Diputació, la regidora d'esports de l'ajuntament i el vicepresident de la Federació.

Una obra que té com a objectiu ser una guia didàctica útil i completa pels docents, amb la finalitat que l'alumnat conega i estime la pilota valenciana, on els valors són l'element vertebrador en el procés d'aprenentatge.

I, vet per on, hui, només una setmana després, la pilota torna a ser protagonista indirecta. Tot just hui, però de l'any 1958, fa 65 anys, el diari Mediterraneo, a la seua tercera pàgina, anunciava la imminent desaparició del trinquet "vell" del carrer governador, a conseqüència de la reforma que havia de perllongar l'avinguda de la Mar, aleshores Cernuda i Velasco, per enllaçar-la amb el carrer d'en Colon i aprofitava la notícia per a recordar els temps en què el joc de pilota era més que una afició a Castelló.

Un trinquet el que ocupava la part recaient a la muralla per la part est, que va construir-se el 1793 i on van demostrar les seues maneres com a jugadors afamats els senyors Tárrega i Peris, metge i advocat respectivament i que després van arribar a ser alcaldes; trinquet que, amb l'arribada dels casinos i cafés va anar perdent categoria, malgrat que per molts anys van quedar a la memòria dels veïns jugadors "de llargues" com Falseros, Rovell, Casinos, Xiquet de Simat, Fusteret de la Llosa o Patet, Pedreguer, Vicente d'Almassora, Trinqueret de Vilareal i Alfredo de Borriol.

I és que l'afició a la pilota va ser tan gran a Castelló que va construir-se un altre trinquet a l'avinguda del doctor Clarà i acabada la guerra civil un frontó en el lloc en què després va ser per molts anys el cine Rex, lloc en què van jugar per primera vegada les dones.

La piqueta demoledora que va acabar amb el trinquet vell, partint-lo en dos per crear el carrer nou, i l'augment cada dia major de l'afició al futbol van fer la resta, desapareixent juntament amb el trinquet els records d'aquells anys en què la joventut castellonenca passava moltes vesprades jugant, suant i trencant espardenyes.

Però si l'au fènix va saber regenerar-se de les seues pròpies cendres, també la pilota ara més que mai amb l'esforç i dedicació dels mestres i pilotaris Alberto González, Iván Fenollosa, Lluís Ramos i César Beltrán, i tota l'escola al seu darrere, de segur que tornaran a fer que la pilota a Castelló, en un futur no gens llunyà, ocupe el lloc que mai haguera hagut de perdre. Endavant, felicitats i sort!

S'han tornat a quedar assoles...

A la nostra cultura fem servir una paraula per a indicar la sana capacitat mental que predisposa als humans a una justa percepció, apreciació, comprensió i actuació, front qualsevol acció, aquesta no és altra que "seny".

Així, tindre seny comporta afrontar els fets, previsibles o imprevisibles mesurant les nostres accions mitjançant uns paràmetres, no escrits, que es basen en l'harmonia, l'equilibri i el sentit comú. Per això, el seny és tan important en el món actual tan canviant i convulsiu.

Si totes les persones haguérem de ser assenyats, molt més haurien de ser-ho aquells que tenen més responsabilitat a l'hora de prendre decisions que ens afecten a tots, els polítics, sobretot aquells més propers, els que ens governen a les institucions locals, els que ocupen les butaques municipals.

És ben sabut que la nostra democràcia espanyola es basa en el sistema de partits i, moltes vegades, massa, els representants municipals d'una formació o l'altra, en l'àmbit local "han de ballar" al so que marquen els seus dirigents nacionals.

Vull pensar que aquest ha estat el cas del fet que passe a comentar. No fa massa dies que Vox, el partit dirigit per Santiago Abascal, va presentar a Madrid, al Congrés de Diputats nacional, una proposició de llei per adaptar la llei de defensa nacional. La proposta buscava que les forces armades combateren la immigració il·legal, afirmant que aquella manté un vincle directe amb el terrorisme. A la vegada el grup Vox a les Corts Valencianes també demana el mateix, l'expulsió urgent dels immigrants il·legals que, segons la formació ultra, envaeixen Espanya.

No sé si aquestes propostes tiraran endavant, però estic convençut han tingut molt a veure en el fet que, està produint-se a la nostra ciutat; fa pocs dies, el grup municipal Vox, va presentar en solitari, amb la finalitat de sumar suports per al ple d'aquest mes de novembre, una declaració institucional a l'Ajuntament per combatre la immigració il·legal i totes les conseqüències que ella comporta a la ciutat.

Tot i això, tinc entés que ahir va celebrar-se la Junta de portaveus, reunió prèvia a la sessió plenària, d'aquest dijous, i tant l'oposició, PSPV i Compromís, com el Partit Popular van vetar la iniciativa votant en contra, per la qual cosa, la declaració proposada per Vox Castelló ni tan sols arribarà al plenari per ser debatuda, en ser necessari l'acord de tots els grups polítics, fet que no s'ha aconseguit.

Novament Vox Castelló es queda assoles. "Si no vols caldo, dues tasses". Tot just hui fa un mes, al plenari municipal de setembre, Vox ja va quedar-se assoles votant en contra de la moció que va presentar el grup municipal de Compromís en defensa de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua i Les Normes de Castelló del 1932.

Que "les magnífiques idees de Vox" per la nostra ciutat, siguen rebutjades per tots els partits de l'arc parlamentari castellonenc, inclòs el PP amb qui governen, com a mínim als regidors de la formació ultra, els hauria de fer reflexionar sobre l'encert d'aquestes.

No serà que estan lligats, massa lligats, del tot lligats, a allò que es dicta des de Madrid o des de València? En cas de ser així, poc de favor li estan fent a la nostra ciutat, i, cada dia en són molts més els castellonencs que, pensem, que són titelles de fil, moguts des de més altes esferes. Tot per una cadira, un sou i un prestigi a l'ajuntament? Trist, molt trist, massa trist...

No sé si en algun dels 90 punts que diuen té el document que el passat agost van consensuar el PP castellonenc i Vox per aconseguir un pacte de govern estable es parla de llengua i d'immigració, però, el que si podem veure és que, tant en un tema com en l'altre, s'han quedat assoles, cap formació comparteix les seues propostes, per altra banda, de dubtosa aplicació.

Dos-cents dies després...

Va ser el passat diumenge 7 de maig, en la festa major de la Mare de Déu del Lledó, quan el bisbe, monsenyor Casimiro López, amb motiu de l'obertura de l'Any Jubilar de Lledó, en commemoració del centenari de la coronació pontifícia de la patrona, per finalitzar la seua homilia va llegir públicament per primera vegada l'oració del centenari.

Una oració en la qual reconeixent que la història del nostre poble ha estat des de sempre un cant d'amor envers la Verge, se li demana intercedisca davant Déu Pare per assolir la reconciliació envers els germans i la benedicció de les famílies. Una oració, un prec, que, com la resta de l'homilia el senyor bisbe va fer en castellà.

Ara, hui, dos-cents dies després, ha arribat a les meues mans una estampa, dedicada als 100 anys de la coronació, que inclou en el seu anvers, a més a més d'una imatge simbòlica i el text en valencià "100 anys coronació", els logos de la confraria, ajuntament i diputació, apareixent al seu revers l'oració del centenari, tal com va pronunciar-la el senyor bisbe, en castellà, amb pinzellades anecdòtiques intercalades en la nostra llegua: "Mare de Déu del Lledó", "Castelló ha begut sa glòria" i "de l'amor nostre, Senyora".

Que tot i ser foraster, després de més 17 anys entre nosaltres, el bisbe dirigint-se sempre en castellà als fidels, vulga difondre una oració dedicada en aquesta ocasió al centenari de la coronació de la patrona, que aquella siga en castellà i que després de transcorreguts més de 200 dies de la seua creació, no haja estat traduïda i publicada en la que és també llengua oficial de la ciutat, i llengua majoritària del poble pla, el valencià, no és admissible. Més encara, és quasi una ofensa.

Sé, per què va publicar-se en el seu dia, que existeix una comissió del centenari, encarregada de programar i executar tots els actes programats de l'any jubilar i que, la finalitat darrera de la comissió és "fer arribar a tots els devots i fidels la proximitat de la Verge"; aleshores em pregunte: no seria també un gest de devoció envers la patrona de la capital de la Plana, poder resar l'oració del centenari en valencià? Tan difícil resulta la seua traducció? No serà que no hi ha voluntat de fer el pas?

Si no ix del bisbe el projecte i la intenció de traduir l'oració, podria eixir de la comissió, com una manera més de fer-la valdre, no trobeu?

Senyor bisbe, són veritat les seues paraules, la història i el present de Castelló són impensables sense la Mare de Déu del Lledó, però senyor López, la relació dels fidels amb Déu i la Verge, és impensable que siga només i sempre en castellà. La Mare de Déu del Lledó també escolta i acull aquells que se li dirigeixen en valencià, o no? Com vosté diu, cal acollir la gràcia d'aquest any jubilar, però, estarà d'acord amb mi que cal poder fer-ho des de qualsevol de les dues llengües oficials, sense cap discriminació. Per a quan la traducció? L'església ha de parlar la llengua del poble. Esperar dos-cents dies crec és ja massa esperar...

És veritat que la "Salve Popular" en lletra d'Antonio Alloza va ser escrita inicialment en castellà perquè en aquell moment, l'alta jerarquia eclesiàstica compartia la visió de la llengua de la Corona i va establir-se una intensa tasca castellanitzadora, però el 1970, el mestre Miquel Peris i Segarra, mantenint la música de mossén Jaume Pachés va crear la versió en valencià i, des d'aleshores, totes dues versions són cantades pel poble, sense cap problema.

No podria fer-se alguna cosa semblant amb l'oració del centenari? En aquest cas seria inclús molt més fàcil, ja que no s'ha de cenyir a cap música. És una veritable llàstima que aquesta oració en què podem acudir a la Verge Maria i demanar-li que ens ensenye a ser autèntics creients en Déu i testimonis del seu amor, no ho puguem fer en valencià. Faig vots perquè, amb l'ajuda de Déu i de Madonna Santa Maria del Lledó, algú solucione abans d'acabar l'any jubilar aquesta mancança.

Després dels bous, la boxa: violència cultural.

Si la setmana passada va ser el govern de PP a la Diputació qui va "treure pit" anunciant un suport major a l'escola taurina, al món del bou, poc ha tardat el bipartit del govern municipal de la nostra ciutat, en anunciar el suport oficial al món de la boxa local.

Si entre el mateix veïnat hi ha divisió d'opinions a l'hora de considerar el món del bou en totes les seues manifestacions com a art o extrema crueltat, també en relació amb la boxa no hi ha hagut mai acord en considerar-la veritable esport o, al contrari, instint primitiu i "ego" de superioritat.

Tal vegada per no ferir sensibilitats o simplement per no ser partidaris de recolzar un i l'altre món, els governs provincial i local dels darrers huit anys, tot i que van ser tolerants en els bous i la boxa, no van alenar massa l'afició. Com a conseqüència van haver de suportar dures crítiques per part dels promotors i impulsors de diferents "festejos, exhibicions i vetllades".

Si el millor que tenim les persones és la vida, posar-la en perill de manera voluntària és tota una contradicció. En això, tots estem d'acord, però per damunt d'aquesta realitat, sembla que els nostres governants pensen que el fet de mantenir, contents els practicants i els aficionats provincials i locals als bous o la boxa amb ajudes directes, pot portar-los més beneficis, vots?, que si simplement ho toleren sense prendre partit. Tal vegada serà així, o tal vegada no...

Sembla que la memòria és curta, i ara, el nostre ajuntament, representat per la regidora d'esports la senyora Hurtado i l'edil de comerç el senyor Vidal, per visibilitzar el suport de tot l'equip de govern amb la boxa, s'apresten a rebre amb foto inclosa en el saló de plens, als representants del club local "boxeo la Unión", que, és cert, que és un club de la ciutat que al llarg de la seua centenària història ha portat el nom de Castelló arreu del món, però, malauradament sembla que obliden que, encara no fa dos anys, el febrer del 2022, vam ser notícia nacional per ser al pavelló ciutat de Castelló el lloc on, en plena competició, durant un combat de boxa, el jove púgil valencià Héctor Gonzalez, va caure desplomat en sofrir un vessament cerebral i, malgrat ser traslladat ràpidament a l'UCI de l'hospital, després de romandre en coma dotze dies, va morir.

Si, és veritat que estem parlant d'un lamentable accident, però, els valencians tenim una dita que diu "evita l'ocasió i evitaràs el perill". Ningú pot ni deu prohibir els espectacles dels bous ni de la boxa, però que siguen fomentats, secundats i aplaudits per aquells que governen no crec siga la millor opció.

La violència de qualsevol classe no hauria de cabre a la societat actual i, tant els bous com la boxa són, a parer meu, compartides o no, manifestacions públiques de violència animal en un cas i interpersonal en l'altre, que fan que quan més avancem en el temps, més retrocedim pel que fa a humanitat.

Si pel que sembla a les persones, cada dia ens resulta més difícil comportar-nos de manera menys violenta, probablement a causa de l'estrés i la voràgine en què vivim, en un món tan competitiu, amb necessitat de desfogar-nos normalment amb el més feble i indefens, el bou, o fomentant l'agressivitat, amb la boxa, no oblidem que qui vol triomfar ha d'utilitzar la violència, de manera física, per poder derrotar el seu oponent, els nostres dirigents haurien de plantejar-se més seriosament el seu suport i no fomentar allò que genèricament coneixem com a "violència cultural".

Dos cartells en cinc dies...

Amb el propòsit que de manera icònica i visual es capte, es recorde o es busque traslladar l'anunci d'un determinat esdeveniment, generalment constituïts per alguna imatge d'alt impacte i un text breu, apareixen en el darrer terç del segle XIX a França els primers cartells, uns mitjans estàtics i visuals l'objectiu final dels quals és captar l'atenció del públic que està en moviment.

Així i al llarg de més de cent anys, tot i ser uns elements de vida efímera, els cartells, de tots els gèneres, de bous, de cine, polítics, turístics o de festes han ocupat, en diferents moments de l'any, parets o aparadors de les nostres ciutats. Actualment, tot i que la tecnologia ha evolucionat molt i trobem al nostre abast diferents mitjans de difusió d'imatges variades i complexes, podem dir sense por a equivocar-nos que el cartell imprés, físic, en paper, no ha perdut vigència.

A Castelló, les festes patronals dedicades a la Verge del Lledó i les penitencials i fundacionals de la Magdalena, les dues més importants que la ciutat celebra cada any, han tingut en el cartell anunciador, en el primer cas des del 1924, any de la coronació i, en el segon, des del 1945 any de la renovació festera, un caràcter heterogeni i figuratiu, fet que fa que els veïns any rere any esperem amb expectativa l'aparició d'aquell element iconogràfic.

La casualitat ha volgut que siga ara, en aquesta mateixa setmana, i només en cinc dies de diferència quan els veïns hàgem pogut conéixer els cartells anunciadors de les festes de Lledó i de la Magdalena del 2024, imatges "encarregades" per la Confraria i el Patronat de Festes respectivament al pintor borrianenc Traver Calzada i al dissenyador valencià Iban Ramón.

Partint del fet que cadascú té la seua visió i pel fet que cada persona té gustos diferents, que totes les preferències són vàlides i que sobre gustos no hi ha res escrit, el fet que els dos treballs s'hagen presentat només amb cinc dies de diferència em dóna peu a fer algunes comparacions, amb similituds i diferències...

Similituds: Totes dues obres presentades als salons del Casino Antic, amb l'alcaldessa com a amfitriona, amb presència de les regines de les festes i definides com a obres que expressen l'orgull, el castellonerisme i el sentiment.

Diferències: El motiu central, mentre l'anunci de les festes de Lledó posa l'èmfasi en la corona de la Verge, el de la Magdalena el posa en el gaiato i el fanal; també respecte al títol, un amb lema "De l'Amor Nostre Senyora", l'altre sense. També el disseny és diferent perquè diferents són les visions artístiques dels seus creadors.

Moderns? Innovadors? Encertats? Representen l'essència del que volen anunciar? Són preguntes a les quals, de segur, cadascú donarà la seua resposta. Jo només vull ressaltar que, sense ser cap expert, a parer meu, el de Lledó en resulta massa monocromàtic, mentre que al de les festes de la Magdalena trobe a faltar alguna referència a l'ermita i la gaiata.

Entenc que com a imatges festives per promocionar dins i fora de la ciutat aquests dos pròxims esdeveniments poden ser dos projectes encertats que han estat realitzats amb molt d'esforç i dedicació. Sobre la manera de triar-los, en els dos casos "per encàrrec", tinc els meus dubtes si és la fórmula més adequada.

No seré jo ara qui torne a suscitar un debat relacionat amb l'art públic en general i afirme que aquest tipus de cartells, per allò de ser tan populars com siga possible, haurien de ser elegits a través d'un concurs públic, al qual es pogueren presentar els artistes i els creadors, com s'ha fet en el cas dels cartells de la Magdalena per molts anys, entenc que pot tenir pros i contres, avantatges i inconvenients.

Per veure si en aquesta ocasió s'ha encertat només cal tenir un poc de paciència i veure si, tant l'un com l'altre, es converteixen en un reclam publicitari irresistible. Aquest serà el seu veritable triomf. Temps al temps, només falta que l'oratge ens acompanye en els dies de festa.

Un pas més, un nou pas.

Com cada any, a aquesta alçada de novembre ja han començat els assajos de l'obra teatral més representativa de Nadal a Castelló, el Betlem de la Pigà. Conjuntar text, música i plasticitat escènica, tot i ser cada any semblant, suposa des de fa ja més de quaranta anys tot un repte.

Si difícil és conjuntar més de dues-centes persones en escena, més encara ho és interpretar la part musical, la difícil música de Matilde Salvador, les Nadales; catorze peces per a coral, que amorosament i de manera harmònica donen prestigi musical a l'obra, que com deia Matilde no són peces fàcils, però, les coses difícils són les que costen de fer, i les impossibles costen una mica més d'esforç.

Al llarg de les quatre dècades transcorregudes des de l'estrena, han estat diverses les corals que han interpretat la part musical del Betlem, des de la primera, la "Coral Polifònica Castellonenca", dirigida pel recordat Joan Ramón Herrero, després i per un bon grapat d'anys la "Coral Vicent Ripollés" amb J.R. Herrero primer i M. Torada més tard com a directors, fins a l'any 2010 en què va ser el cor de cambra "Grup de veus Música Viva" sota la direcció de Miguel A. Martínez qui va prendre el relleu mantenint-se en l'actualitat, les encarregades de donar a conéixer les peces musicals nadalenques en altres àmbits culturals.

Les "nadales del betlem de la Pigà" des del moment de l'estrena, van traspassar la mateixa representació, anant més enllà, constituint en conjunt i pel seu pes musical tot un concert únic i tradicional, formant part dels diferents programes que, culturalment han conformat el Nadal dels nostres pobles.

Només cal recordar com pobles com Benicàssim amb el projecte "les Nadales de Matilde", o Borriana amb "El Nadal vist per Matilde" entre d'altres, han estat en diferents ocasions espais on s'han pogut escoltar, la Nadala dels xiquets, l'Al·leluia, la Nadala primerenca, la del desert, la de la crida, la del cacauero, la de les beates, la dels mariners, la dels codonys, la del volaoret, la cançó de bres i la dels pastorets, al costat de la cançoneta del Moro Muça o la cançoneta de la Pigà, pel gaudi de tots els assistents.

Ara, en aquests dies, un nou projecte patrocinat per la Diputació castellonenca veu la llum, el primer cicle de concerts corals, sota el títol genèric "Les nadales del Betlem de la Pigà", a càrrec de la formació "titular" del Betlem, que a més d'interpretar les diferents peces, comptarà amb un narrador que recitarà i ficarà en context els assistents.

Així, des del pròxim dia 2 i fins al dia 30 de desembre, des de Morella fins a Llucena, passant per Benicarló, Torreblanca, la Pobla Tornesa, Vall d'Alba i Xilxes, les nadales "de la Pigà" ompliran de costumisme, tendresa, i vida castellonenca les diferents esglésies, capelles i teatres.

Des de l'associació cultural del Betlem de la Pigà, ànima de la representació, ens alegrem que la cultura i tradició viva nadalenca arrelada al nostre poble, arribe mitjançant aquest nou projecte a tots els racons de les nostres comarques ajudant a conéixer l'ample bagatge de la cultura tradicional castellonenca.

La música de les nadales de Matilde, i la seua lletra, la del betlem més castellonero, que conjuntament reflecteixen els trets d'identitat del nostre poble arribaran aquest any una mica més lluny, amb l'arribada del Messies, que naixent al Forn del Pla, portarà el seu missatge de música i pau a les terres de mar i de muntanya de l'estimat territori provincial.

Un nou pas està a punt per a donar-se en aquest comboi cultural, tot un clàssic ja, que no tan sols avança el Nadal pairalista i local, si més no, també ara el trasllada a localitats germanes.

Esperem i desitgem que aquest nou retrobament amb la música ajude a posar encara més en valor el protagonisme de les nadales del Betlem i, la gent dels diferents pobles, tinguen la possibilitat d'escoltar "en viu i directe", les variacions musicals de les diferents peces, a la vegada que servisca aquest nou projecte per a animar a la gent a sortir, trobar-se i compartir. Per molts anys!

 

Més de 44 milions.

Ho he dit i escrit en més d'una ocasió. No m'agraden els bous; ni els mateixos experts es fiquen d'acord en si és art o no, pensaments enfrontats i contraposats hi ha hagut sempre. Tots podem estar d'acord a dir que els bous són una tradició als nostres pobles, però també és ben cert que en som molts els que pensem que aquesta tradició, no encaixa en la societat actual, i que el món del bou i la tauromàquia en general és cada dia més innecessària i també més brutal.

Tot i que l'any 2021 la Unesco, va rebutjar incloure aquesta manifestació popular com a patrimoni de la humanitat, pel fet que ni la tradició, ni la diversió, ni el possible art, van servir per a justificar una activitat que continua produint sofriment a un mamífer superior, els nostres governants provincials, encapçalats per la presidenta de la Diputació de Castelló, la senyora Barrachina, no només manté la defensa de l'escola taurina provincial, que des del 1997 viu a costa de tots els castellonencs, amb la programació de diferents activitats a Benassal, Vilafranca, Vall d'Alba o l'Alcora, si més no incrementa, fins a arribar a superar els 260.000 euros, els diners de subvenció, per poder mantenir les demandes dels professionals de l'Escola, personal docent i alumnat.

Destinar del pressupost general de la Diputació més de 44 milions de les antigues pessetes a aquesta escola em sembla tot un malbaratament, tot i les justificacions per la defensa del territori i suport de les tradicions fetes per la mateixa presidenta de la institució encarregada del govern i administració del nostre territori provincial.

Una subvenció en la línia del govern autonòmic, no oblidem que el mateix vicepresident de la Generalitat i conseller de cultura, és un torero. I si no és prou aquesta ajuda, des de la mateixa diputació trauen pit dient que ve a completar aquella altra per a la qual hi ha pressupostats 90.000 euros i que està destinada a subvencionar i beneficiar la compra de bous o el lloguer de barreres per aquelles associacions taurines que organitzen festejos, així com ajudar a fer front a les publicacions, revistes, exposicions i altres activitats relacionades amb el bou. Com diuen al meu raval, si no vols caldo, dues tasses.

Que siguen molts els pobles de la província que al llarg de l'any incloguen festejos de bous a les seues festes, no vol dir que calga aplaudir i sostenir amb diners públics els mateixos. Cadascú hauria de fer allò que pot arribar a fer i no "estirar més el braç que la màniga". Qui vulga bous que se'ls pague. En ple segle XXI no està tan clar que els bous continuen sent, per tots els veïns ,senya d'identitat provincial.

Estic més que segur que aquests diners dedicats al bou podrien tenir una major utilitat als nostres pobles si foren destinats per exemple a la rehabilitació d'habitatges, arranjaments de carreteres o renovació de xarxes d'abastiment de tota classe.

Senyors i senyores diputats i diputades de l'equip provincial del PP, que destinen una quantitat major cada exercici "als bous" està en les seues mans i és només responsabilitat seua, per això disposen de govern, tot i que, per alguns veïns, ens resulte més que preocupant l'ús que fan dels recursos públics, però que vulguen defensar aquestes subvencions com que estan fetes per mantenir i promocionar un element cultural, històric i social, els bous i el seu món, com a conjunt que ens defineix com a societat, això, crec no és admissible, ni tampoc de cap manera del tot cert.

Resulta curiós com mentre la Diputació de Castelló promociona el món del bou amb subvencions a l'escola taurina i a diferents activitats als pobles de la província, l'Hospital de Castelló haja editat una guia sobre cirurgia taurina davant de l'elevat nombre d'agafades que han d'atendre els facultatius. Alguna cosa "no quadra", no trobeu?

Darrere de la festa hi ha tot un culte amorós i delicat en què el bou és el rei. No crec que mai arribem a abolir per decisió parlamentària la festa dels bous, malauradament la nostra no és una societat encara prou madura per a donar l'esquena a aquesta cruel festa, però mantenir-la a força d'injectar més i més diners públics clama al cel.

Veritat, bondat i utilitat.

Sòcrates, considerat el pare de la filosofia, creia que les nostres paraules, pensaments i accions han d'estar sempre custodiats per conceptes com la veritat, la bondat i la utilitat. Aquests tres principis, coneguts popularment com "els tres filtres", devien estar presents sempre a les nostres vides si volem aconseguir que la convivència del dia a dia en la societat en què vivim siga cada vegada més beneficiosa per tots.

Parlar dient la veritat és la base de tot codi moral, opinar amb rigorositat sobre les accions vistes és fer ús del sentit comú i escoltar va més enllà del simple sentir paraules; ahir al Congrés dels Diputats, a Madrid, tinc la sensació que es va parlar molt, opinar poc i escoltar gens.

El candidat socialista a ocupar la presidència del govern, el senyor Sánchez, va desenvolupar al llarg de quasi dues hores d'intervenció, la seua exposició de motius, els huit eixos o grans compromisos, per ser designat de nou president del Govern.

Tots els senyors i senyores diputats van ser testimonis de les propostes que sobre la feina, el poder adquisitiu, el benestar, la transició ecològica, la igualtat, la cohesió territorial, la concòrdia i la posició en Europa el candidat va llançar.

A banda de resultar més que lamentable que la senyora presidenta del Congrés, Francina Armengol, haguera de tallar la intervenció del senyor Sánchez per posar ordre i demanar silenci, tranquil·litat i bon comportament democràtic entre "les seues senyories", em crida l'atenció i em resulta del tot curiós, tot i que previsible, que els tres representants de la nostra província, els diputats, senyora Ros (PSOE), i els senyors Fabra (PP) i Asarta (Vox), tingueren reaccions totalment oposades, malgrat que van "escoltar?", les mateixes paraules.

Sensatesa, serenitat i propostes per avançar és el que la senyora Ros va veure en el discurs, mentre que el senyor Fabra va veure un discurs sense projecte de futur, sense bases per generar estabilitat i sense eixos per aconseguir la igualtat i la prosperitat; per la seua part, el senyor Asarta va considerar-lo com paraules buides, sense sentit ni contingut.

Ahir, al Congrés, va tornar a quedar de manifest l'anomenada "llei Campoamor", res és veritat ni mentida, la metàfora aplicada a una interpretació interessada d'alguna cosa, en aquest cas del discurs del candidat, que, malauradament cada dia és més emprada entre els nostres representants polítics i a tots els nivells, des del municipal fins, com ahir vam veure, el Congrés.

Interpretar i apreciar cadascú al seu albir, de manera arbitrària, però sempre des de la unitat de partit, només fa que ens arriben als votants informació o missatges que o be són mentida, només ens fan malbé o fins i tot inútils.

I la història es repeteix una vegada i una altra. Fa poc més d'un mes va ser el senyor Feijoo qui estava en aquella mateixa tessitura i el seu discurs va ser qualificat des de, formalment memorable i de gran altura política, fins a considerar-lo només un míting o ventall de promeses de qui no sap pactar, naturalment, des de bancades diferents.

Tot i que els nostres representants al Congrés saben que ningú no té la veritat absoluta, que l'única solució als conflictes és el diàleg, i que per dialogar el primer que cal fer és escoltar, que cal no suposar, no insultar, ni deslegitimar l'altre, sinó intentar entendre els seus raonaments, la disciplina de partit, el control que els líders del partit tenen sobre els seus membres a la legislatura, i la possible por a ser castigats o relegats fan, que la disciplina de vot, tot i no estar recollida en cap reglament, faça saltar per l'aire els principis de veritat, bondat i sobretot utilitat dels seus càrrecs.

Hauran dormit tranquils aquesta nit la senyora i els senyors diputats al Congrés per Castelló? Hauran tingut la consciència tranquil·la?, Tindran l'esquena molt ampla? Estaran d'acord amb les seues manifestacions públiques? No serà teatre, pur teatre el que van haver de fer ahir? I, ja veureu, amb la certesa de no errar, hui, de segur que el show continuarà. Trista, molt trista la poca alçada política dels nostres representants.

Castelló, ciutat saludable?

L'Organització Mundial de la Salut (OMS) defineix el concepte "salut" com un estat de complet benestar físic, mental i social. L'Ajuntament de Castelló, el d'abans i el d'ara, creien i creuen fermament que aquest equilibri es pot aconseguir amb polítiques públiques i comunitàries, des de la promoció de l'esport, passant per la dinamització cultural i educativa, la qualitat dels serveis públics o el foment de les xarxes comunitàries. La ciutat pot millorar el seu potencial saludable identificant actius de salut i donant-los a conéixer. Quins són aquests actius?

Ja el 2015 l'anterior govern municipal va iniciar, diferents projectes d'impacte social a través de l'Estratègia de Desenvolupament Urbà Sostenible i Integrat, "Edusi-Transforma Castelló", cas de la transformació del camí La Plana, millora de l'accessibilitat a les parades dels autobusos urbans, la creació d'un nou portal d'atenció ciutadana o la continua ampliació de la xarxa de carrils bici.

També l'any 2021 i sota la campanya "Tu també pots deixar empremta" va proposar un canvi d'hàbit senzill i assequible a tota la ciutadania, consistent en bescanviar 50 quilòmetres setmanals amb cotxe per trajectes caminant, amb bicicleta o amb autobús, optant per mitjans de transport alternatius més nets i saludables.Campanya que, malauradament, va caure en sac foradat.

El nou govern eixit de les urnes, amb aquesta línia de la sostenibilitat i salut, va decidir el setembre passat la microactuació que en aquests moments està en execució consistent en la millora de la mobilitat de vianants i disminució del trànsit rodat al Bulevar Blasco Ibáñez, amb la darrera finalitat de generar nous espais de trobada i convivència ciutadana.

Vistes així les coses podem dir que tot i que la mitjana d'arbres per habitant continua sent baixa, i el nivell de soroll no es redueix tan ràpidament com era d'esperar, la contaminació a la ciutat pot considerar-se baixa, l'aire prou net i les activitats culturals diàries, amb actes per a totes les edats i capacitats físiques, tot i que no sempre són del gust de tots, unit al fet que s'ha frenat prou la construcció de grans edificis i amb ells la possibilitat de permetre amb certa facilitat veure el cel i les muntanyes, fan de Castelló, una ciutat saludable.

Malgrat aquests avanços, pense que a Castelló podem aprofitar molt més del que ho fem els recursos i dinàmiques relacionals existents per promoure el benestar emocional. En aquests moments, el sentiment de pertinença a la comunitat, que ens ha d'ajudar a sentir-nos útils i en germanor, i a reduir el sentiment d'aïllament social, deixa molt a desitjar.

Només cal repassar les diferents manifestacions viscudes a la ciutat en els darrers dies, d'un color i l'altre, actes que no ajuden, a parer meu, gens ni mica a fer front o adaptar-nos a les situacions i demandes socioambientals, més encara, poden arribar a generar reaccions d'estrés, que es poden associar a patiment mental, fent que la convivència i la vida saludable social siga, a vegades, impossible.

Hem d'avançar cap al benestar no només millorant aspectes com habitatges assequibles, accessibles, segurs i saludables, reducció de la contaminació, nous dissenys urbans i més zones verdes, si més no també avançar en les relacions personals, en empatitzar amb els veïns, per aconseguir una major viabilitat dins la mateixa ciutat, Castelló, el meu poble.

Aconseguir que Castelló siga un lloc molt més que per a viure és el gran repte. Sembla que tot i que encara hi ha molt per fer, anem per bon camí. No, no som la millor terreta del món, però ho publicava, també el darrer mes de setembre, quina casualitat, un diari digital castellonenc; segons un informe elaborat per l'empresa consultora MWCC, a partir de les dades de la plataforma especialitzada en bases de dades Numbeo, la capital de la Plana entrava al top 10 de ciutats amb millor qualitat de vida del país, ocupant el seté lloc. Segons els indicadors de satisfacció, la ciutat més saludable del país és Pamplona, però a Castelló la qualitat de vida sembla és prou alta.

La vida urbana pot portar associats greus impactes negatius a la salut. El simple fet de viure en una ciutat com la nostra, no hauria de comportar aquests riscos, sobretot perquè són perfectament evitables. Cal lluitar per aconseguir un entorn ciutadà que facilite i fomente un estil de vida ple i saludable, tant des del punt de vista físic com emocional. Aquest diuen és el gran repte del nou equip de govern municipal. Ho aconseguiran? Amb les accions que fomenten, ho tenen difícil. Temps al temps...

 

Una petició de fa cent anys...

Les biblioteques públiques són uns espais que tenen un paper important en la vida i la cultura de les ciutats; són espais públics d'informació i documentació de caràcter cívic, que ens pertanyen a tothom i a ningú en particular.

Tot i que en els darrers temps han sorgit noves i interessants idees sobre la funció que pot exercir una biblioteca pública a la seua comunitat, així com tot un seguit de propostes innovadores i creatives, elaborades pels bibliotecaris en estreta col·laboració amb les comunitats a què serveixen, inicialment les biblioteques van ser considerades com un mer dipòsit passiu de llibres i informació, a la vegada que un lloc d'avançada cultural, havent-hi de passar encara uns anys per ser considerades una part activa i sensible de la comunitat i un agent de canvi.

Des de fa més d'un any, el maig del 2022, quan encara era alcaldessa de la nostra ciutat la senyora Marco i regidores de cultura i patrimoni les senyores Ruiz i Escuder respectivament, per fer de la biblioteca un espai més humà, va presentar-se la que anava a ser remodelació de la biblioteca municipal del carrer Major, obra que s'executaria amb fons europeus i municipals, amb un pressupost superior als 4 milions d'euros, tot i que no s'aportaven terminis per veure l'obra acabada. Per un motiu o l'altre, mai les actuacions van fer-se realitat.

Amb el canvi de govern municipal, ara en mans del PP+VOX, el passat mes d'agost, més d'un any després, la junta de govern local va aprovar licitar el projecte d'execució d'aquella obra, per convertir la biblioteca en un espai 5.0, un espai de treball on les noves generacions puguen interactuar i integrar-se amb les persones de més dilatada experiència.

Aquesta licitació deixava el camp lliure perquè les empreses interessades a presentar-se per fer front a l'obra disposaren d'uns dies per fer les seues propostes. Han passat quasi tres mesos i sembla que cap promotor va presentar-se i el concurs va quedar desert, de manera que els treballs que, segons el portaveu municipal, el senyor Sales, anaven a iniciar-se en pocs mesos, a hores d'ara encara no s'ha començat, amb el perill real de perdre les ajudes dels fons europeus. Seran realitat algun dia o haurà de tornar a passar un any?

Aquestes reflexions em venen a la memòria perquè tot just hui fa cent anys, el 12 de novembre de 1923, el diari local "Heraldo de Castellón", a la seua primera pàgina i en lletres grosses, es feia ressò d'una notícia sorprenent per l'època; l'aleshores cronista oficial de la ciutat, el senyor Vicente Gimeno Michavila, demanava públicament al consistori, la creació d'una biblioteca pública a la ciutat, proposant la construcció d'un quiosc al parc de Ribalta, entre la basseta i la pèrgola.

Per recolzar la petició de l'insigne arxiver, funcionari, polític i cronista castellonenc, el mateix director de l'Heraldo, el senyor, Castelló Tárrega, defesnsava i ampliava la proposta, demanant al consistori que si, per problemes econòmics, no podia ser realitat la construcció del quiosc, es creara la biblioteca aprofitant la marquesina de l'edifici del pou, que ja existia. Només calia construir i adossar a la paret de l'edifici, aprofitant els buits que aquella permetia, unes estanteries, que defensades amb portes recobertes de tela metàl·lica, servirien de protecció als llibres, de manera que amb unes despeses mínimes, la ciutat disposara d'un espai públic de lectura.

Dels llibres, el mateix periòdic s'oferia a facilitar-ne uns centenars. L'escrit de suport acabava amb aquestes paraules del senyor Castelló: "Todo se andará amigo Gimeno, el pueblo es bueno y al fin los hombres directores coincidirán en la misma preocupación, la de la lectura y enseñanza como alimento de primera necesidad y el camino único de salvación de España".

El que va passar després la història ens ho confirma, allò no va quallar de cap manera. Ni va haver-hi biblioteca al pou del parc i menys encara un quiosc-biblioteca. Aquella, com moltes altres peticions va caure en sac foradat.

Tot i que el temps ha passat i ara estem en l'era digital, no hem d'oblidar que el llibre encara és el vehicle més important de transmissió del coneixement, motiu més que suficient per a exigir que la biblioteca municipal ubicada a l'antiga casa dels Andreu, un edifici històric del segle XVIII al carrer Major, que ha quedat per l'ús i el pas del temps totalment antiquada, reba ldes de l'equip de govern l'impuls necessari,  i no s'allarguen en el temps les actuacions previstes per convertir-la en un espai eficaç que resolga les necessitats informatives de la comunitat veïnal de Castelló, no siga cas que, d'ací a cent anys més, algú parle d'un projecte frustrat i la història es repetisca.

Oliveres, olives i oli

Tot i que hi haja coincidència en el títol que encapçala aquest comentari, no vull parlar-vos hui de l'obra infantil editada l'any 2014, l'autora de la qual és la mestra catalana Estel Baldó, escrita amb una doble finalitat, conèixer aquest arbre i el seu fruit i afavorir la lectura autònoma dels xiquets i xiquetes.

Si hui empre prestat aquest títol pel meu escrit és perquè aquesta setmana que ara acaba, he estat centrat en l'activitat agrícola de la recollida de les olives i en la producció d'un oli de gran qualitat, no tan sols per la varietat de les olives, arbequines, si més no també perquè la recollida l'he feta de manera manual i l'extracció, al molí de confiança, feta per centrifugació a baixa temperatura, que garanteix que l'oli conserve l'aroma, sabor i les característiques del fruit del qual procedeix, un oli de primera premsada amb una baixa acidesa i un suau sabor de fruita verda amb regusts de tomata.

Unes olives fruit d'unes oliveres no massa velles, no són mil·lenàries, ni tan sols centenàries, com a molt amb una vintena d'anys, però ubicades en una zona del terme de Castelló, a la partida de la Magdalena, amb un microclima que afavoreix el seu cultiu, a una parcel·la que per molts anys va estar dedicada al conreu de la taronja, però que en fer-se vells els arbres i no resultar beneficiosa la collita, vam decidir "apostar" per canviar el cultiu a l'olivera, per allò de tenir oli "per a casa" al llarg de tot l'any, com a aliment dels més saludables que hi ha.

Serà per les característiques del sòl, serà per la varietat, serà per la cura en el conreu, o serà per tot a la vegada, que la característica més excel·lent d'aquest, és la seua dolçor o suavitat, sent-ne els atributs d'amargor i picant pràcticament absents.

He sentit dir moltes vegades que l'edat de les oliveres contribueix al conjunt de característiques diferencials de l'oli que s'obté, estic d'acord, però no vol dir això que aquell l'oli tinga una millor qualitat. El fet que les meues oliveres "se reguen" contribueix a fer que les olives tinguen una composició més regular, ja que la seua formació no té una dependència tan acusada de les condicions climatològiques de la temporada, tot i que el seu rendiment, puga arribar a ser més baix que les de secà.

La meua és una producció molt menuda i no es distribueix en cap punt de venda, només entre familiars, amics i coneguts. No és un oli que se professionalitza en cap marca, ja que, com he comentat abans, vam plantar oliveres amb la intenció de poder degustar el nostre propi oli. No estem parlant d'un producte que ha de mantenir l'economia familiar. Tot i això, si en voleu una garrafeta, passeu per casa que us la vendré.

Preu? 45 euros els 5 litres. En aquest sentit, he de dir-vos que tenint en compte que és un producte que s'utilitza en cru, cal mirar la quantitat que s'ingereix respecte al preu, ja que un litre d'oli, ben gastat, dóna per a molt.

És veritat que l'olivera i l'oli ens parlen d'una manera de viure i entendre la terra, que és símbol de pau, que en són molts i curiosos els refranys que tenen l'oli com a protagonista, "L'oli d'oliva tot mal esquiva", "La veritat i l'oli sempre suren" o "Pa calent, amb oli és menys dolent", també és el protagonista de moltes frases fetes, "Com una bassa d'oli", "Canviar l'aigua de les olives" o "S'escampen com una taca d'oli", i fins i tot el trobem en alguna endevinalla, "És groc com el safrà i pertot es pot posar"..., però independentment de tot això, hi ha pocs aliments que tinguen tantes propietats com l'oli d'oliva, considerat com l'eix que dóna caràcter a la dieta mediterrània, com a greix essencial per a la salut. Fins i tot en algunes cultures l'empren com a medicina.

Del meu o de qualsevol altre xicotet productor, però compreu oli d'oliva de proximitat, no us en penedireu, és el millor producte per regular les ganes de menjar, millorar la digestió, prevenir gastritis i úlceres, protegir el fetge i cuidar el cor, que més podem demanar?