Voleu dir que hi ha algú que li fa cas?

Hui, 30 de juny, és el Dia Mundial de l'Asteroide. Si, he llegit en algun mitjà que a proposta de l'Associació d'Exploradors de l'Espai, el desembre de 2016 en el 71é període de sessions de l'Assemblea General de l'ONU va proclamar el dia de hui com Internacional de l'Asteroide, commemorant-se per primera vegada l'any 2017,de manera que avui és el 4t dia mundial de l'asteroide.

Amb quina finalitat us preguntareu tal vegada com jo ho he fet, la resposta sembla quasi de pel·lícula de ciència-ficció: conscienciar la població del perill que suposa el possible impacte d'un asteroide contra la Terra.

És veritat que la celebració d'un dia mundial o internacional suposa una oportunitat per sensibilitzar el públic en general sobre algun tema relacionat amb qüestions d'interés, però voleu dir que aquest assumpte dels asteroides desperta algun tipus d'interés entre el nostre veïnat?

No serà tot màrqueting camuflat? No serà un dia assenyalat al calendari perquè uns pocs individus o grups satisfacen les seues necessitats? No oblidem que "Asteroid Day" va ser una iniciativa cofundada el 2014 pel Dr. Brian May, astrofísic i guitarrista principal de QUEEN, juntament amb Danica Remy, presidenta de la Fundació B612, Rusty Schweickart, astronauta de l'Apollo 9 i el cineasta Grig Richters i que van arribar a pressionar a la mateixa ONU fins a aconseguir aquest reconeixement mundial. Però no ens atabalem, siguem sensats i anem a pams...

En primer lloc cal recordar que un asteroide és un cos celeste rocós, més petit que un planeta i major que un meteoroide, que la majoria dels coneguts i estudiats orbiten entre Mart i Júpiter, a la regió de sistema solar coneguda com a cinturó d'asteroides, que altres s'acumulen en els punts de Lagrange de Júpiter, i que la major part de la resta creua les òrbites dels altres planetes molt més llunyans.

Ara, anem a allò que pot arribar a preocupar... La pregunta és: poden arribar a caure i impactar sobre els nostres caps? Si pensem que tot el que està dalt pot caure, aleshores direm que els Near Earth Asteroids o NEA, els asteroides més propers a la Terra, i els Near Earth Objects, els NEO, que són els asteroides més els cometes, clar que poden caure; però que en caiga algun, és quasi impossible, ja que dels 4.000 estudiats, no hi ha cap que estiga a menys de 5 milions de quilòmetres de la Terra. Així que seguretat cap, tot i que la possibilitat és baixa i la caiguda poc probable, l'amenaça està ací fora...

Diuen els entesos que va ser l'any 1908, en fa més de 100, quan un asteroide conegut com el bòlid de Tunguska, va caure sobre Sibèria, destruint més de 2.000 quilòmetres quadrats de bosc, més de 80 milions d'arbres, sent tanta la quantitat d'energia alliberada que l'explosió va ser detectada a milers de quilòmetres de distància, trencant finestres i fent caure a la gent a terra. I ara el que resulta més curiós, els informes de testimonis presencials suggereixen que a l'almenys tres persones podien haver mort en l'esdeveniment. Tres persones! No entenc res...

Realment quin és el risc? Segons la NASA, diàriament sobre la Terra cauen unes cent tones de material interplanetari, la majoria d'aquest material és pols que s'allibera dels cometes. I que en una mitjana de cada 10.000 anys, hi ha la possibilitat que asteroides més grans de 100 metres puguen impactar sobre la Terra i causar desastres en l'àmbit local o generar onades que inunden àrees costaneres.

La tecnologia actual permet detectar un objecte que s'acosta al nostre planeta amb diversos anys d'anticipació, però en tot cas, els experts diuen que ningú hauria de preocupa-ser massa per l'impacte d'un asteroide a la Terra, ja que en aquest moment, no es coneix cap asteroide que tinga una "probabilitat significativa" d'impactar sobre la Terra en els propers..... cent anys!

Un dia internacional, el de hui, que de segur que passarà ací a Castelló, i a la gran part de l'Estat Espanyol, sense pena ni glòria, o millor encara amb més pena que glòria, perquè malgrat que l'Agència Espacial de Luxemburg, el Museu d'Història Natural d'Àustria a Viena, el Museu Grec de Meteorits d'Atenes a Grècia o the Spaceguard Center del Regne Unit conviden al públic a visitar exposicions, mostres o llancen esdeveniments curiosos, ací, a casa nostra, aquest 30 de juny, només serà el 182 de l'any, i dia de la celebració de la solemnitat dels protomàrtirs de l'església romana... i demà juliol!

Taula de coxinadetes...

"Coxinada, coxino" i el seu diminutiu "coxinadeta/es", és un mot molt emprat a la nostra parla popular i que, tanmateix no existeix, no apareix als diccionaris de la nostra llengua. Aleshores, si el que volem és referir-nos a algun dels molts productes comestibles, generalment dolços, molt dolços, que solen agradar molt als xiquets, i per extensió volem fer referència a aquells menjars, fins i delicats, fets més per plaure al paladar que per nodrir, caldrà que parlem de llepolies o llaminadures, allò que en castellà anomenem "golosinas".

I si hui, dia de Sant Pere, i que havia de ser festa grossa al Grau, parle d'aquesta paraula tan comuna i que no apareix al diccionari, és perquè m'he trobat al diari un anunci on una empresa s'oferia per a "muntar" per qualsevol classe de festa, una gran varietat d'allò que anomenava "mesa dulce".

Jo era la primera vegada que veia un oferiment d'aquest tipus, i he de reconèixer que d'entrada no sabia ben bé que és el que se'ns oferia amb allò de "mesa dulce", així que he hagut de fer les meues indagacions....

Després d'unes quantes consultes, he arribat a la conclusió que allò que se'ns ofereix, no és altra cosa que la coneguda al meu raval com, una "taula de coxinadetes", que sembla ara, per allò de la modernor, s'ha de dir "candy bar" o "sweet tables", un lloc on exposar i disposar de diversos tipus de dolços provinents generalment de la pastisseria creativa i del món de les llepolies, conjuntament amb una decoració plena d'enginy i creativitat, per aconseguir una composició amb un disseny ple d'originalitat i per què no dir-ho, de màgia que, conviden a menjar sense gana, per pur plaer...

Per definir-la d'alguna manera, una taula dolça ve a ser com un bufet, on cada "comensal" se serveix el que li ve de gust en un moment donat, molt comuna, cada vegada més, en festes i esdeveniments com casaments, comunions, batejos, aniversaris ... i qualsevol altra reunió en la qual es desitge celebrar alguna cosa, sobretot, encara que no exclusivament, si hi assisteix gent menuda.

Fa molts anys, a Castelló, a més a més d'haver quioscos als principals cantons cèntrics del poble, cas dels "Quatre Cantons" o "Porta del Sol", on a més de poder comprar els tradicionals diaris, revistes i postals, es podien trobar també les llepolies del moment: caramels, xicles, pirulís, pipes de gira-sol, sidral o cigarretes de xocolata, hi havia alguns domicilis particulars, els propietaris dels quals, generalment a l'entrada, disposaven d'una taula-expositor per la venda de llepolies, i que els xiquets coneixíem ben bé com a "tauletes", llocs que, sobretot els dies de festa, visitàvem, per deixar-nos els pocs cèntims que els avis o padrins, ens lliuraven per alegrar-nos el festiu.

La “casa dels rojos” al carrer de Sant Fèlix, “la tauleta del descarregador” o les dels “Barrachina”, una al carrer d’Amunt i l’altra, la de Pepe, al  d’Antonio Maura, són les primeres que em venen a la memoria i que, sense saber-ho, ni tampoc imaginar-ho,  van ser de les primeres “mesas dulces” de Castelló.

Per descomptat que mai se'ns va ocórrer nomenar aquells indrets com a "taules dolces", més encara, si algú haguera tingut una ocurrència semblant, de segur que tots els amics se li hagueren rigut, però, vet per on, aquelles paradetes eren justament això, "candy bar", encara que per als nostres pares i en la nostra llegua, allò només eren "taules de coxinadetes", on pel gaudi i el plaer d'assaborir-les, calia desprendre's dels pocs cèntims de què per un moment disposàvem.

Els temps evolucionen i ara, a les festes, a les reunions d'amics, a les bodes, a les celebracions el "muntar una tauleta de coxinadetes" està més que de moda, qui ens ho haguera dit fa 30, 40 o 50 anys...

I per si algú és més susceptible del que jo considere normal, no us preocupeu que quan parle de "coxinadetes" ho faig amb un sentit totalment afectiu, malgrat que en alguns casos allò que més ens arribava a temptar-nos i atraure i ens segueix fent-ho d'aquell tipus de taula, siga tant ara com abans, allò que diem és o pot arribar a ser poc saludable, elements comestibles amb plaer sensorial però amb pocs nutrients.

Davant aquesta moda, davant aquesta "mesa dulce" que pensarien ara els nostres avis i besavis, si no fa massa anys ens deien "Si menges coxinades, se't corcaran les dents". Tot evoluciona, el món no para de girar, i el que ens falta per veure!

Esnob?, xulo?, inconscient?, irresponsable? Capritxós?. Dubtes...

El concepte de mascota no sempre és el mateix a tot arreu i per tots. La gran majoria de nosaltres, els veïns de Castelló, associem el nom de mascota amb el d'animal de companyia. Uns animals que comparteixen la nostra vida quotidiana, i que no destinem a la feina ni tampoc els criem per sacrificar-los perquè es convertisquen en aliment; animals amb els quals convivim per motius socials, lúdics o fins i tot educatius, ja que no són poques les ocasions en què la mascota aconsegueix que "l'amo" acabe amb problemes com la soledat, millore la seua autoestima o la socialització.

Quan algú et diu que té una mascota, el més normal és que t'imagines que té un gos, un gat, un canari,  un lloro, un periquito o una petita tortuga, allò que al nostre poble coneixem amb el nom més o menys genèric de "mascotes convencionals" en ser les més populars per les seues característiques i per tradició.

És veritat que en els darrers anys altres animals com els conills, les fures, els llangardaixos o fins i tot els porcs vietnamites, comencen també per allò de l'esnobisme o de la moda, a "acampar" a algunes de les nostres cases, convertint-se en nous animals de companyia. La majoria de les vegades respon a una moda passatgera. Una pel·lícula, un famós o una sèrie, poden ser algunes de les causes que provoquen que certs animals salvatges es posen de moda i passen a ser domèstics.

Però on està el límit? I no em referisc al límit legal, que aquest està més que regulat. Em referisc al fet de tenir una mascota que se n'isca una mica del que és habitual.  Així, si algú et diguera que té una serp pitó com a mascota, que pensaríeu?

És veritat que les pitons, igual que les seues parentes properes les boes, són serps constrictores, i per definició, no verinoses, que s'alimenten d'ocells i mamífers menuts que maten per ofegament, i que l'ésser humà es troba fora de la mida habitual de les seues preses, de manera que generalment són inofensives, excepte si se les espanta o provoca, però com diuen al meu raval "si jugues en foc, tal vegada et cremaràs".

I és que tenir una serp pitó com a mascota, un rèptil que pot créixer de forma desmesurada, comporta una gran responsabilitat cap a un mateix, la família, els veïns i el mateix animal; no és cosa de broma, és un perill latent que no s'ha d'ignorar, més encara si pensem que mai amb aquell rèptil s'aconseguirà un vincle emocional, ja que la serp, per la seua pròpia naturalesa, mai mostrarà cap afecció envers el propietari, per més que aquest li dedique temps i atencions excepcionals.

I si amics, a la zona oest de Castelló, i en concret al carrer dels tarongers, hi ha un veí, o una família no ho sé, que al cinqué pis d'un edifici d'habitatges, sembla que de manera legal, té una serp pitó de tres metres "bambant per casa" i que, de manera fortuïta, vull pensar que per descuit, fa un parell de dies, va eixir-se'n per la finestra caient al patí interior i comú de la finca, havent-hi d'intervenir la policia i els bombers per fer-se inicialment càrrec de l'animal davant elgran ensurt que aquell va provocar entre el veïnat.

Serà per esnobisme, per fanfarroneria, o de manera inconscient, però el fet de tenir una serp d'aquesta grandària a casa, a mi em sembla una irresponsabilitat i no vull pensar que haguera pogut passar si "el bitxo" haguera acabat, no al pati sinó al clavegueram general, sense que ningú se n'adonara. Haguerà el propietari donat part  de la desaparició? Tinc els meus dubtes. En fi.... de pel·lícula de por!

I no només cal pensar en el propietari, que si, que potser siga molt responsable, però l'animal se li va escapar i això és greu, molt greu, també cal pensar en el mateix animal, malgrat que pot estar ben tractat, no ho sé, voleu dir que un pis és un bon hàbitat per aquest tipus de serps tan grans? Permeteu-me que seguisca dubtant...

No, digueu-me si voleu extremista, però no m'agradaria tenir a aquesta persona com a veïna i espere que la legislació s'endurisca i no hàgem de conviure amb "animals de companyia" que més que aquella el que ens donen siguen problemes personals, socials i relacionals derivats de la por i el pànic produït pel caprici d'una persona. Només ens falta això! Ai senyor!

De la roda dels diners a la de la cultura.

Castelló va disposar des dels primers anys després d'acabada la guerra amb unes dependències de Governació: Govern Civil, Diputació Provincial i Delegació d'Hisenda, ubicades en l'antic convent de Sant Agustí, al carrer Major, i a partir dels anys 50 del segle passat, van iniciar-se les diferents construccions que havien d'albergar aquelles institucions, Diputació i Govern Civil a tocar de la plaça de Maria Agustina i, edifici d'Hisenda a l'hort dels Corders.

Així i sobre una part de l'ampli solar que pertangué des del segle XV al Gremi de Corders de Castelló, i que una volta acabada la Guerra Civil, l'any 1939, va passar a ser propietat municipal, situat al costat de l'actual avinguda del Rei En Jaume, fou aixecat un edifici que, amb el pas dels anys, va adquirir la categoria "d'emblemàtic" i dels més sòlids i imponents que a la ciutat encara tenim: l'antiga seu de la delegació d'Hisenda.

Un edifici construït seguint el projecte redactat el 1946 pels arquitectes Francisco Echenique Gómez, Luis Felipe Quijada Martínez i Mariano Nasarre Audera, amb direcció d'obres de l'arquitecte Vicente Traver Tomás.

Fou inaugurat amb gran solemnitat, tal com o va recollir l'endemà a tres columnes el diari Mediterraneo, tal dia com hui fa seixanta-cinc anys, un dilluns 27 de juny de 1955; una construcció en la qual destaca sobretot la seua imponent façana de diferents estils, predominant el constructivisme, una forma d'arquitectura que es va desenvolupar a la Unió Soviètica en la dècada dels anys 20 i 30, i un bon exemple de l'arquitectura oficial del franquisme en la postguerra.

Un edifici que per més de cinquanta anys va ser el lloc de tramitació de documents de gestió comptable de la Direcció General del Tresor Públic, així com seu provincial de la Intervenció General de l'Administració de l'Estat i Gerència Regional i Territorial del Cadastre i que, al novembre 2006, va tancar les portes en traslladar-se a un nou edifici més versàtil i amb més capacitat, ubicat al Passeig de Ribalta.

Però tornem al moment de la seua inauguració... Al costat de totes les autoritats locals, Governadors Civil i Militar, Alcalde, President de l'Audiència, de la Diputació, Comandant de Marina..., van desplaçar-se des de Madrid, diferents Directors Generals, cas dels de Propietats, Contribucions o Assegurances i alguns Caps de Secció, presidint i beneint les instal·lacions en nom del bisbe l'arxipreste de Santa Maria, mossén Joaquim Balaguer.

Després de diferents discursos oficials d'agraïment i propaganda, en recordar que aquesta inauguració era una més mitjançant les quals el Ministeri demostrava l'interés per dotar a les províncies de "serveis dignes i adequats", l'acte va acabar amb l'oferiment als convidats "d'un vi espanyol".

En tancar les portes, aquell mateix any 2006, el Govern Central, l'Ajuntament de Castelló i la Universitat Jaume van signar un conveni de cessió i ús de l'immoble, donant pas a una ambiciosa obra de rehabilitació integral del mateix, reforma en la qual van invertir-se més de 4 milions d'euros.

Finalment, el 24 de febrer de 2017, fa ja més de tres anys, va obrir de nou les portes reconvertit en un gran contenidor cultural i rebatejat com el "Menador", en referència a la figura del xiquet que ajudava l'artesà que fabricava fils amb les fibres de cànem rastellat, i també amb un significat simbòlic, perquè amb aquest Menador, UJI i Ajuntament volen fer girar una altra roda, la roda de la cultura.

Poques coses feien a molts castellonencs més por que haver d'anar a fer alguna gestió a Hisenda ... La por que inspirava només l'edifici ja era prou, de vegades fins i tot era pànic el que entrava quan calia fer alguna gestió, més encara si s'acudia per haver rebut alguna notificació... traspassar aquell llindar i trobar-te amb grans finestrals, luxosos marbres i amples escales, en un Castelló de cases baixetes i humils, era prou.

Ara resulta fins i tot curiós quan escoltes: “Ja no em fa por anar a Hisenda”, la por s'ha perdut, l'edifici s'ha humanitzat, i tot i que Hisenda seguim sent tots, Castelló és des de fa tres anys més cultura. Feliç aniversari.

No m'ha agradat el que he vist...

Aquest matí, aprofitant la bonança del temps i la claror a bon hora, m'he calçat les esportives i he decidit passejar-me unes hores pel terme. He dirigit les meues passes fins a Lledó, i des d'allí pel nou carril senderista-ciclista del camí de la Plana, he arribat fins al Serradal.

En aquest tram he pogut observar com la vegetació canviava a mesura que m'acostava a la zona costanera. Primer les parcel·les de l'horta, malauradament moltes en un estat d'abandonament total, esquitxades per antigues alqueries abandonades, altres reformades i altres de nova construcció, veritables "xalets d'alt standing", un indret molt millorat i revalorat des de la reforma del vial.

La segona part del camí, de la donació "cap avall", he comprovat que segueix sent marjal, amb parcel·les abandonades on el senill és l'amo, al costat d'altres que dóna gust veure, amb tota classe de verdures i hortalisses conreades amb molta cura. Un indret on no fa massa anys les séquies eren font de vida i ara malauradament font de mosquits, brutícia, insalubritat i olors.

Des de la "rotonda del Pixaví" he dirigit les meues passes cap al nord, fins a la desembocadura del riu sec, al que pocs per aquesta zona li diuen de Borriol, i en arribar al lloc on l'antiga via de la pedrera o tren de les serretes el creua, m'he parat a observar el seu llit i, no, no m'ha agradat gens ni mica el que he vist.

No sé quina és la capacitat hídrica del riu, però el que he vist ha estat un llit ple de canyars, canyissos, fins i tot algun arbre nascut al fons del llit, i tota mena de fems que, cas d'una gran avinguda hidràulica dificultarien i fins i tot crec arribarien a taponar la sortida a la mar, i els cabals de desguàs serien del tot insuficients.

És veritat que no estem ni es preveu amb dates pròximes un període de fortes pluges; també és veritat que la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, de tant en tant, desenvolupa activitats de neteja del riu, però tal com està ara, sembla que ningú  es recorda d'ell des de fa molt de temps, i això pot resultar greument perillós.

En el retorn cap a casa seguint el marge del riu, la mota dreta, he vist com a les bases dels diferents ponts que el travessen, la brutícia també s'amuntega i que, a l'alçada del Camí dels Molins, del Caminàs i de l'antic Camí de Canet, per un marge i l'altre de riu, són diferents les eixides de clavegueram que a més a més de ser un focus d'infeccions, emeten, agreujats per les altes temperatures que en aquest temps estem ja tenint, una olor insuportable.

Allò que des de l'any 2015 i en diferents ocasions s'ha donat com a solució, l'ampliació de la desembocadura del riu per augmentar els cabals de desguàs a la mar en períodes d'avinguda hidràulica per la llera i els possibles temporals de Llevant, en definitiva l'augment de la superfície de la desembocadura del riu Sec i per tant facilitar un volum addicional d'evacuació dels cabals punta, no només a hores d'ara és un projecte que segueix "dormint el somni dels justos", si més no allò més fàcil i econòmic que és un manteniment eficient i efectiu, tampoc s'està fent.

No, el riu Sec de Castelló no és un espai prioritari per la Confederació Hidrogràfica i, pel que he vist, tampoc crec ho siga massa pel nostre ajuntament. Uns i altres i la feina per fer, el riu necessita una neteja urgent per evitar riscos.

La neteja del riu és un deure urgent i prioritari i caldria fer-la abans que arribaren les pluges i hàgem de lamentar problemes i danys que, ara amb temps per davant es poden evitar. Només cal una inversió, de moment no massa gran, per millorar el riu des dels punts de vista mediambientals i de mínima seguretat.

Deixem els projectes faraònics per més endavant, deixem també si no pot fer-se ara realitat el projecte anunciat per l'equip de govern municipal, de modificació del riu que ha de permetre fins i tot la pràctica d'activitats aquàtiques com caiac, però netegem el riu ara, netegem aquell espai on, només cal acostar-se una mica, per comprovar com la deixadesa és la nota predominant. No, no m'ha agradat gens ni mica el que he vist hui a aquesta part del terme...

Va bullint l’esperança...

Txarango és un grup de música espanyol format a Barcelona ara fa tot just 10 anys per components originaris de Ripollés i la Garrotxa. La seua és una música que fusiona el reggae, el dub i el pop llatí amb ritmes jamaicans. Al seu disc titulat genèricament "Som Riu", editat l'any 2014, dedicat a l'imaginari món del circ i del clown, s'inclou un tema que porta per títol "Esperança" i que a la seua tornada diu: "Esperança/Tornarem a començar./Som un riu que sempre avança./De la guerra en farem dansa./Del Mar Negre a Gibraltar/Va bullint l'esperança./Que tremole el nostre mar!"

I aquesta lletra i música m'ha vingut hui al pensament en llegir a la portada del diari Mediterraneo en lletres grans: "Ninguna residencia de mayores de Castellón tiene ya coronavirus".

Una esperançadora notícia que la Conselleria de Sanitat va fer pública ahir dimecres de Sant Joan respecte al coronavirus, la no existència de casos actius en les residències de gent gran de Castelló, convertint-se, convertint-nos, en la primera província de la Comunitat en estar "neta" de positius en aquests establiments, i que ve a completar una altra bona notícia, la no detecció de cap positiu per PCR a les darreres hores.

Estem esperançats, sembla que s'obri una nova possibilitat en aquesta etapa de la nova vida, que ens fa ser més optimistes a la vista d'aquests resultats favorables relacionats amb la pandèmia, i en les circumstàncies de la pròpia vida dels darrers mesos en conjunt.

Però aquest optimisme, aquesta esperança, Déu no vulga, es torne d'ací a no res, en desil·lusió, desconfiança i endarreriment, perquè, no ho oblidem, el virus encara el tenim ací i, malgrat tots els esforços, encara no tenim cap vacuna per fer-li front d'una manera definitiva.

Junt amb aquesta notícia esperançadora, tot i que en lletra més menuda, també al costat en trobem unes altres, que venen a dir que el rebrot dels contagis, malauradament, ja ha començat i va en expansió. En concret les noticies fan  referència a l'alarma davant l'augment de contagis provocats pels múltiples rebrots, més de quaranta des de l'inici de la desescalada, publicant-se una xifra esgarrifosa: 200 nous positius a Espanya només ahir, el doble que la jornada anterior.

Cal que tots, però sobretot els joves, prenguen consciència de la gravetat de la situació que encara avui estem vivint perquè, hem de seguir combatent el virus amb totes les eines que comptem per fer-ho i una d'elles és, sens dubte, la solidaritat amb els altres.

Està bé que  des de la música i sota el lema "Si la lies, ens la lies a tots", a ritme de rap i amb un llenguatge proper per als més joves, la  Conselleria de Sanitat  haja ideat una campanya per advertir  que és fonamental seguir mantenint la distància social, fer un bon ús de la mascareta i utilitzar el gel desinfectant per prevenir el contagi, però si aquesta acció no ve lligada a altres actuacions amb contundència, la transmissió ens farà retrocedir a fases ja superades.

Hi ha un refrany, una dita en castellà: que diu "Cuando veas la barbas de tu vecino cortar, pon las tuyas a remojar". Està bé, molt bé tenir esperança, però els rebrots d'Aragó, Múrcia, Cadis, Lugo, Euskadi, Càceres o Valladolid, han demostrat que som encara molt vulnerables, i nosaltres, els valencians, no som diferents.

És veritat que a casa nostra la situació pot considerar-se prou controlada, i a hores d'ara només preocupa un xicotet rebrot a Rafelbunyol i amb un baix índex de transmissió, però això no vol dir seguretat, això no vol dir control total, i si va a més, tota l'esperança actual es tornarà, méds prompte que tard, en desesperació, desànim, tristesa, pessimisme i abatiment.

Cal ser forts amb una esperança no reduïda a un simple optimisme fruit d'una bona notícia amb lletres grosses. Ara i ací, fa falta encara fermesa i voluntat, sacrifici i constància; només així ficant en pràctica aquesta lliçó, la de què hem guanyat alguna batalla però no la guerra, arribarem a l'èxit. L'esperança actual ha de tenir com a base el compromís, l'actitud solidària, les conductes socials i les accions individuals. Eixe és i ha de continuar sent el camí... "Som un riu que sempre avança..."

El circ taurí de Castelló: la primera plaça de bous...

No sóc aficionat als bous, ni a les "corregudes" ni als bous de carrer, però m'agrada escorcollar, descobrir i recordar esdeveniments del meu poble i, entenc que el món del bou, ha estat i és una tradició a Castelló.

Aprofitant que ahir van complir-se 188 anys de la inauguració de la primera plaça de bous que a Castelló va existir, comentaré hui alguna cosa sobre aquella, una plaça inaugurada com deia, tal dia com ahir, dissabte 23 de juny de 1832 amb un espectacle on el més curiós no va resultar la correguda, sinó, una topada que van tenir dos dels bous torejats, un de la ramaderia de Gaspar Juan de Soneja, que va sortir victoriós de l'envit, i un altre de la del senyor Bautista Mas.

Diuen les cròniques de l'època que al mes d'agost de 1831, i amb notable èxit i concurrència de públic ja a Castelló es van celebrar festejos taurins de carrer amb l'autorització, en aquell moment i per molts anys necessària, del Capità General de València.

A la vista d'aquell èxit la Junta Municipal de Beneficència, òrgan auxiliar de l'ajuntament encarregat de l'administració de la casa d'expòsits, d'orfes i desemparats, i veient-hi una font d'ingressos per cobrir les seues humanitàries necessitats, va pensar en la construcció d'un "circ taurí" -encara no s'anomena plaça-, agermanant així l'afició del veïnat als bous, amb la bella obra de caritat que li estava encomanada i realitzava.

Per aquesta finalitat van adquirir-se per la Junta el 1831 i per la quantitat de 160 lliures, els terrenys necessaris per a l'emplaçament d'aquell circ, propietat d'en Nicolau Vilarroig, terrenys situats enfront de l'anomenat Pany de les Creus, en el lloc que ocupa avui l'Institut Ribalta, l'antiga plaça de la Victòria.

Les obres van començar immediatament i van acabar l'any següent, amb la col·laboració de diversos veïns que anaven aportant algunes quantitats econòmiques, reintegrables. L'import de les obres va ascendir a 20.506 reals i el dels préstecs i almoines recollides, a 17.395.

Tenia la plaça quaranta-sis metres de diàmetre i constava d'una sola graderia, construint-se en data posterior les llotges. La seua cabuda era de 4.000 espectadors, aproximadament la quarta part de tot el veinat, encara que a poc a poc va anar eixamplant-se.

Els documents antics demostren que la primera plaça que hi va haver, doncs, a Castelló va ser la inaugurada el juny de 1832. Han d'haver-hi records de curioses històries d'aquella època...

Al llarg del segle XIX, la fascinació pels bous va anar en creixement renovant-se i augmentant-se l'afició a les corregudes. A partir de la segona meitat d'aquell segle s'inicia la gran transformació, ja no es parlarà de "circ taurí" ja es parla de "joc de bous" a la "plaça de bous", construint-se  una nova a Castelló a l'estil neo-mudèjar medieval, considerat com més apropiat per a "un esport", que per alguns començava ja ser reivindicat com a "art", associat amb sang, sorra i sol,  i inaugurada el 3 de juliol de 1887.

"Lagartijo", "Frascuelo", "Guerrita" i "Espartero" possiblement no torejaren a l'antiga plaça, però sí que ho feren, idolatrats per l'afició castellonenca, amb gran èxit a la nova, que per les seues característiques permetia torejar els més grans, terribles i perillosos bous que mai s'havien vist a Castelló.

A començament del segle XX i a l'antic solar que va ocupar aquella primera plaça, amb una superfície total de 7.125 m2, es va fer realitat el nou Institut, amb un edifici dedicat al pintor "Francesc Ribalta", projectat per l'arquitecte Francisco Tomàs Traver i inaugurat el 14 de gener de 1917, completant-se la construcció amb la creació a la part posterior, la recaient al carrer de Vilaroig, d'un jardí botànic, que el pas del temps, va convertir finalment en pati d'esports.

Vet per on allà on per més de 50 anys, els bous foren els protagonistes i l'espai un lloc de diversió, del que malauradament no disposem de molta més informació, va acabar sent, i encara ho és, nucli de formació de diferents generacions de castellonencs i un dels edificis més emblemàtics de la ciutat. Història i record del nostre poble...

Seré idiota?

Tal vegada no està bé que ho diga, però no em considere una persona poc intel·ligent, ja que a la meua edat he d'afegir-li una més que suficient formació acadèmica que m'ha servit per més de quaranta anys per fer de la docència la meua professió. No sóc cap fora de sèrie però sí que pertany a aquell grup que l'INE qualifica, per la formació rebuda, com grup d'estudis superiors, al qual pertanyen menys del 20% de la població espanyola.

Tot i això, de vegades, en els últims temps massa sovint, em topete en situacions en les quals em trobe "desubicat", que realment he de retornar, rebobinar o repetir-me alguna de les paraules que llig o escolte per tractar d'entendre el seu significat, fins i tot fent l'esforç de relacionar-les en el context en què apareixen, però, malauradament, són poques les vegades que li trobe el seu significat, havent de recórrer al diccionari per arribar a esbrinar a què es refereixen.

És el cas que hui voldria comentar. Aquests dies, com és costum cada vegada més habitual en els darrers anys, mesos i setmanes, la bústia de casa també s'ha omplert de "propagandes" de tota classe, des d'aquelles que anuncien vidents que tot ho solucionen, passant per aquells altres que "volen comprar-me el cotxe" o aquells fulletons de diferents mides i nombre de pàgines, dels grans magatzems, supermercats o hipermercats que de manera setmanal publiciten les seues ofertes, i que amb rètols grans i colors cridaners, volen captar la meua atenció.

En un d'aquests fulletons i en un apartat genèric de "tu compra semanal" apareix l'anunci d'un producte, que dit siga de passada, tot i que l'he adquirit en alguna ocasió, no és massa habitual la seua compra, es tracta de "l'aigua de coco", una beguda molt habitual a les zones tropicals i que vol obrir-se camí al nostre país.

Amb un sabor característic i amb un alt contingut en potassi i antioxidants, la qual cosa la fa ser un producte sembla que útil, jo no gosaria a dir com s'afirma en moltes ocasions ideal, per la recuperació dels electròlits perduts pel cos després d'un exercici intens, sense aportar massa calories.

Però el que voldria ressaltar d'aquell anunci no són les bondats o no de l'aigua de coco, si no, una anotació distintiva, requadrada al costat de la fotografia del producte, i que diu: "puedes usarla como base para tus smoothies".

Base per als teus "smoothies". Està clar, usar de base no és massa difícil d'entendre, vol dir d'element inicial d'algun preparat més complex; així tot coneixem com la farina és la base del pa, o el vi és la base de la sangria, però i "smootihies"? Jo no sé vosaltres, però jo era la primera vegada que veia escrita i llegia per tant aquella paraula.

La fotografia que acompanyava la invitació a comprar el "agua de coco", amb el seu preu ressaltat, tampoc em donava cap pista, un bric, una gerra i un coco partit..., el meu cap inconscientment no parava de rumiar, seré idiota? Si jo, que no em considere a mi mateix curt d'enteniment no sé a què pot referir-se "smoothies", voleu dir que la resta de veïns, d'aquells a qui els ha arribat també el fulletó ho entendran? Quina haurà estat la ment privilegiada que haurà dissenyat aquella invitació? I més encara, a qui pensaria dirigir-la?

Difícilment compraré "l'aigua de coco" per fer "smoothies" si no sé el que són. Així que no he tingut més remei que acudir al diccionari, de la mateixa manera que ho vaig fer fa un temps per esbrinar allò de "meme", "cocotología" o "hub", per citar només alguns del darrers elements descoberts, i que direu he trobat?

El smoothie és una beguda molt similar a un batut, elaborat a força de suc o batuts de fruites, però amb una característica que el fa diferent dels propis batuts, que té un element congelat, ja siga gelat o iogurt congelat, de manera que té una consistència densa, semblant al batut però més espés, més cremós.

I estirant del fil, he descobert nous elements. Dos nous conceptes relacionats amb aquell, "frappés" i "frozen" també noms i conceptes desconeguts per mi. Estic fent-me vell a la carrera? Per si a vosaltres vos ocorre el mateix, i per ajudar-vos a no caure en una depressió, us diré que els frappés són el mateix que els smoothies però amb petits trossets de gel, mentre que els frozen són aquells smoothies en què el gel queda totalment integrat en la beguda. Ho sabíeu? Jo no.

Però no, definitivament no sóc idiota, sóc antic, són poc modern, sóc major, i com tot i això m'agrada seguir aprenent, obrint nous camins, nous punts de vista, noves sensacions, us promet que faré el possible per, més prompte que tard, fer-me un smoothie, un frappé o un frozen, i ja us contaré l'experiència. Si vosaltres us avanceu o sou ja uns experts en smoothies, també us convide a dir la vostra... Tota pedra fa paret.

Curiositats d'un poeta, dramaturg i Papa... identificat amb Castelló.

Breu Apostòlic o Pontifici és un tipus de document minuciosament elaborat en pergamí, signat pe ordre del Papa i ratificat amb la impressió de l'anell del Pescador; sembla que el nom es deriva de la relativa rapidesa en la confecció del document i es distingeix de  les butlles, per ser aquells uns instruments destinats a comunicar resolucions amb més celeritat i menor formalitat que aquelles per a les que s'exigeixen més requisits. En definitiva un document formal que emana del Papa, en forma una mica més simple que la butlla.

S'inicien amb una frase que indica el seu contingut, a continuació el nom del pontífex i l'expressió Ad futuram rei memoriam (per futur record), després del text del breu, Datum Romae apud S. Petrum sub annulo Piscatoris (donat a Roma al costat a Sant Pere, segellat amb l'anell del Pescador) la data (el dia i l'any en nombres romans), Pontificato Nostri anno, el que corresponga. No són signats pel Papa sinó pel membre de la Cúria que l'ha preparat. Les còpies impreses dels breus solen incloure la final el símbol L + S, indicant així que estan segellades.

Molts han estat al llarg de la història els Breus emesos pels Sants Pares, sent el més antic que es conserva del 1390 signat per Bonifaci IX, fins que l'any 1967, el Pontífex Pau VI a través de la Constitució Apostòlica "Regimini Eclesiae Universae", en què seguint les prerrogatives del Concili Vaticà II, reformava el conjunt dels òrgans de govern de la Santa Seu, la Cúria Romana, va suprimir definitivament la seua emissió.

No sé quants Breus al llarg de gairebé sis segles d'història hauran afectat directament a la comunitat cristiana local, supose que molts, però segurament seran molt pocs els dirigits en exclusiva a la nostra ciutat. Potser l'emés pel Papa Pius XI el 5 d'abril de l'any 1923, concedint la Coronació Pontifícia de la insigne imatge de Santa Maria del Lledó, siga el més recordat.

No obstant això voldria referir-me avui per la seua curiositat a un altre Breu de què es compleixen aquests dies 351 anys de la seua emissió, per part de Papa Climent IX, el Papa 238 en la història de l'Església, que malgrat el seu curt pontificat, poc més de 2 anys, uns mesos abans de morir, el 21 de juny de 1669, va promulgar un Breu dirigit a la Ciutat de Castelló mitjançant el qual excomulgava i maleïa la llagosta que assolava els camps de la Plana. I és que el gremi de llauradors era en aquells moments el més multitudinari i un dels més poderosos i acabalats de la Ciutat, als quals hi havia que "cuidar i ajudar"

Cal no oblidar que la ciutat havia patit ja entre 1647 i 1653 el flagell de la Pesta Negra, havent causat gran mortalitat, provocant al costat del gran nombre d'accions delictives, la disminució dràstica de la població per la fam.

Suposem que aquell Breu va causar l'efecte proposat perquè no es tenen notícies posteriors que és reproduïra la plaga. El que sembla estar clar és que el document papal "adreçat als insectes" és una de les curiositats més notables d'aquell Papa italià.

Potser, com a acció de gràcies per la superació de la plaga, amb o sense l'ajuda Papal, el 1679 sufragades pel gremi agrícola, s'inicien les obres de construcció de l'Església dedicada a Sant Miquel, al cèntric carrer d'Enmig.

Ves per on, el Papa Climent IX que a més d'un bon religiós va ser un poeta, dramaturg i tenia gran estima per les arts i que difícilment situaria Castelló al mapa de la cristiandat, per la seua generositat amb el nostre poble, potser hauria de rebre d'alguna manera un homenatge local. Servesca aquest comentari per a enaltir encara que siga de manera molt simple el seu record.