La filla del Rei Barbut! 80 anys d'un comboi.

El 31 de març de 1943, tot just fa hui huitanta anys, va ser dimecres. Tot i que el cel no va estar del tot clar, va fer un dia magnífic, de temperatura agradable i extraordinària activitat a la ciutat i no només per ser vigília de l'aniversari del final de la guerra civil, sinó perquè el teatre principal es va vestir de gala per a l'estrena de "la filla del Rei Barbut".

Una òpera bufa composta per Matilde Salvador sobre un llibret de Manuel Segarra, basat en els relats de la mitologia local del llibre Tomba Tossals de Josep Pasqual Tirado. L'estrena va tenir lloc a les 22:15 de la nit, i després de superar les dificultats de la censura, ja que no s'admetia en aquell moment un text que no fos en castellà, va ser tot un èxit.

Dirigida pel marit de la compositora, Vicente Asensio Ruano, entra dins la tradició tonal-modal de la lírica. La música s'inspira en melodies populars i cançons sofisticades i molt estilitzades, conservant l'essència d'aquestes.

En la representació, per escenificar les incidències de l'acció i els sentiments que mouen els personatges, es van utilitzar titelles,  construïdes pel mateix autor del llibret, Manuel Segarra, subratllant amb tota precisió i detall, les incidències de l'acció i els sentiments que mouen els personatges.

Uns titelles de fil, d'uns 80 centímetres d'alçària fetes amb paper, goma casolana feta a base de farina de blat i aigua. La posada en escena mostrava un escenari, que va ser compartit per titelles, orquestra i cantants.

Al vestíbul del teatre, a l'entrada del públic, parelles de joves, abillats a la usança llauradora oferien a les senyores manollets de flors i als senyors "volaorets". Després, i abans d'iniciar-se l'espectacle, les parelles, representant les partides del terme municipal, van desfilar pel pati de butaques arribant a l'escenari contemplant les llotges profundament guarnides amb garlandes, mantes morellanes i algunes peces de roba típiques castellonenques.

Segons crònica de l'època els millors moments de la representació  van ser, l'última escena del segon acte quan l'orquestra anuncia l'arribada del gegant, les frases pronunciades per Josepa Maria carregades de tendresa a l'últim acte, la "marxa" pàgina notable en què culmina la gesta cavalleresca de ressonàncies medievals i d'humor vilatà i agrícola o la romança de la "canya i el voladoret" joia lírica, tènue i càlida.

Tot i que, com he assenyalat, l'obra es va representar amb titelles, els cantants van ratllar a gran altura. Entre ells la senyoreta Muñoz que amb timbre exquisit va brodar la dolça feminitat de Merilde; el gran Cortis, rotund i viril al paper de Tombatossals; el baix Antonio Sales al seu paper de Rei Barbut o els senyors Martí i Domingo a les seues respectives intervencions.

Si afegim que el director de l'orquestra  va conduir amb seguretat els cantants i professors a través de les dificultats de la partitura, només podem dir que la festa, que va ser organitzada per la Filharmònica, i patrocinada per l'aleshores delegació de la vicesecretaria d'Educació Popular, va resultar una ostentació de bon gust, resultant  molt encertats els decorats que van ser realitzats per Lluís Sales Boli.

L'òpera va quedar mitificada en l'imaginari castellonenc per la modernitat de la música, basada en cançons populars de la terra de transmissió oral, per la representació amb titelles, per les veus dels cantants..., i per emprar a la llengua del poble, el valencià.

Dues representacions més se n'han fet en aquests 80 anys transcorreguts des de l'estrena. La primera amb motiu del 50é aniversari de la signatura de les Normes de Castelló, el 23 d'abril de 1982, sota l'impuls dels Cavallers de la Conquesta i el col·lectiu del Betlem de la Pigà, només amb cantants; malauradament el resultat no fos l'esperat ni es correspongué amb la il·lusió i els esforços fets.

La segona el 2007, el 17 de desembre, novament amb motiu de la  signatura de les Normes del 32, en aquesta ocsió pel 75é aniversari,, i homenatge de la ciutat a Matilde, filla predilecta, unint-se diverses entitats culturals valencianes i castellonenques. La posada en escena fou a càrrec de Xarxa Teatre, la direcció musical de Josep Vicent, i Isabel Monar (Merilde), Marc Pujol, baix (el Rei Barbut), María José Martos, soprano (Josepa Maria), José Antonio López, baix (Tombatossals) foren els cantants, construint-se, partint de l'únic titella original que encara quedava,les noves figures a un taller de Cadis.

Hui, 80 anys després la modernitat de les partitures és més que evident i l'òpera ha quedat en l'imaginari castellonenc com una obra de resistència cultural i lingüística. Confie que no hagem d'esperar a l'any 2032 centenari de les Normes per tornar a veure l'obra i gaudir d'un nou espectacle. Felicitats i llarga vida tinga.

 

Goteta a goteta... o de mica en mica s'ompli la pica.

La constància, l'interés, les ganes i la dedicació, per xicoteta que semble, arriba a fer, a aconseguir fites més que importants. De vegades, és millor esperar i fer les coses ben fetes que fer-les a correcuita i després haver de penedir-se.

A Castelló i en l'àmbit cultural, som on som, fruit d'un procés iniciat des de l'àrea de cultura de l'ajuntament que va gestant-se des del 2015 i que el 2018 va prendre definitivament cos amb la creació del MUCC el "Museu de la Ciutat de Castelló", amb l'objectiu d'organitzar i fer valdre el patrimoni cultural de la ciutat.

És veritat que el patrimoni del qual disposem a Castelló és molt anterior al 2015, també ho és que algunes iniciatives s'havien portat a termini abans d'aquella data per valorar alguns dels elements més significatius, però mai s'havia mamprés un projecte de tanta envergadura que conformara un ventall de possibilitats de gestió de seus, realització d'itineraris, exposicions o recopilació de peces i testimonis per citar les més conegudes.

Si inicialment per l'acord polític de l'anomenat "Pacte del Grau", van incloure's dins el MUCC els elements que ja estaven funcionant cas del museu d'etnologia (2007), el museu de la mar (2010) i el campanar de la Vila (2015), a l'inici de la segona legislatura municipal, en aquesta ocasió per "l'Acord de Fadrell", al llarg de l'any 2018, van integrar-se el centre d'interpretació del Castell Vell, per conèixer l'origen i la forma de vida dels primers pobladors del turó de la Magdalena, i el refugi de la Guerra Civil de la plaça de Tetuan, recuperat per demostrar la crueltat de la guerra i les seues conseqüències, un dels llocs amb més història que, fins ara, podíem visitar a la ciutat.

Ara, quan estem a poc menys de dos mesos d'unes noves eleccions municipals, des de la regidoria de cultura s'anuncia una nova acció dins el pla museològic de la ciutat, l'obertura de l'esperat centre d'interpretació de la vil·la romana de Vinamargo, el jaciment arqueològic, parcialment excavat, d'època clàssica de major extensió de la província de Castelló, amb aproximadament 2.750 m2 de superfície construïda i una excavació total d'uns 3.500 m2.

Aquesta vil·la, descoberta entre els anys 2009 i 2010 va estar per molts anys prou abandonada, fins que el 2017 l'ajuntament va inicialment consolidar les seues estructures bàsiques per, a continuació, crear un itinerari pel perímetre d'aquesta.

Fruit de les converses i actuacions conjuntes entre la Conselleria de Cultura i l'ajuntament, el 2019 va ser realitat un nou edifici destinat a centre d'interpretació. El 2021 va dotar-se l'edifici del necessari servei elèctric i sistema de seguretat. A la vegada que anaven creant-se panells expositius, audioguies i material audiovisual l'edifici, no sense dificultats administratives, però amb una clara voluntat per part de la regidoria de cultura, anava posant-se a punt.

Ara, la regidora de cultura, Verònica Ruiz, anuncia que pel gran treball dut a termini per la directora del MUCC Ana Meseguer i els arqueòlegs del jaciment, Ana Miguélez González i Joaquín Alfonso Llorens, finalment, el centre d'interpretació de la Vila Romana de Vinamargo, obrirà les seues portes als castellonencs i visitants el pròxim dijous 6 d'abril de 17.00 a 20.00 hores, podent-se visitar de dimarts a dissabte de 10.00 a 13.00 hores i de 17.00 a 20.00 hores, i els diumenges i festius, de 10.00 a 14.00 hores, amb entrada lliure, tenint programada ja una primera visita guiada pel 23 d'abril, amb un recorregut d'1 hora i mitja per a 20 persones, que es repetirà, com les altres seus del MUCC, un cop al mes. Així mateix, s'ofereixen ja visites concertades per a grups, amb reserva prèvia al Museu de la Ciutat, buscant aconseguir una visió inclusiva i accessible, oberta i singular a l'exposició permanent, que mostra reproduccions de les peces trobades a les excavacions arqueològiques, als diferents panells explicatius i a l'audiovisual que exposa el patrimoni romà de Castelló des de la perspectiva contemporània, en quatre idiomes, incorporant com a novetat el llenguatge de signes, gràcies a la implicació de l'Associació de Persones Sordes de Castelló (Aspesocas).

Un nou element museístic del qual si voleu conéixer més podeu "punxar" sobre els noms Villa i Vinamargo. VILLA porta a conéixer la Vil·la, descarregant informació, una audioguia, fer una visita virtual o programar activitats; VINAMARGO ens transporta directament en el temps i ens ajuda a comprendre i contextualitzar el període de l'imperi romà, i com es vivia a la Vil·la, de la mà de quatre personatges protagonistes: Atticus, el terrisser, que va signar les seues obres, segons hi ha constància a les troballes arqueològiques, el gat Cattus, del qual hi ha una empremta, Irene, la serventa, i els dominis, Pompeia i Marc Licini, ficcionats i il·lustrats a tota l'exposició. 

De mica en mica, i goteta a goteta, amb esforç i constància, una nova seu, la sisena, en dona la possibilitat de conéixer i ser partícips dels esdeveniments, usos i costums que van perfilant la ciutat a través de la història. Gràcies, MUCC, gràcies Verònica, gràcies "Fadrell", gràcies Castelló.

Setmana de passió.

Entenem entre altres significats que el terme passió fa referència a un sentiment en moltes ocasions lligat al patiment, a l'acció de patir. I és que la paraula prové del llatí passio i aquesta del verb pati patior traduït com patir o sofrir, suportar un dolor o una pena.

Aquesta setmana en la qual ens trobem hauria d'haver estat una més de les conegudes com a "setmana de passió" per ser la immediata anterior a la Setmana Santa, aquella en què ens recorda anualment la passió de Crist, és a dir, de l'entrada a Jerusalem, el darrer sopar, el viacrucis, la mort i la resurrecció de Jesús de Natzaret i que comença el Diumenge de Rams i finalitza el Diumenge de Resurrecció, en aquest 2023 la setmana vinent.

Una setmana, la "de passió", que pels creients cristians és el pòrtic i moment ideal per reflexionar sobre el sentit de la Setmana Santa, dels actes i moments que es viuran a partir del Diumenge de Rams.

En aquesta darrera setmana de la Quaresma, l'església cada any, ens anima a contemplar els patiments de Jesús amb antelació, fins i tot el divendres s'anomena popularment com a Divendres de Dolors o de Passió, que en aquest any "cau" en 31 de març, dia en què es commemora el dolor de la Mare de Déu durant la crucifixió de Crist.

Però com passa en moltes altres ocasions la casualitat ha fet que aquesta setmana i els dies precedents, a Castelló, la "Setmana de Passió" serà recordada pels veïns d'alguns pobles de l'Alt Millars i capçalera del Palància, per molt de temps, per un motiu gens relacionat amb la passió de Crist, tot i estar vivint també un autèntic patiment, un gran sofriment, un dolor, una pena immensa, "una passió", i un futur més que incert, conseqüència del terrible incendi que des del passat dijous assola aquelles comarques, obligant els seus habitants a deixar-ho tot i ficar-se en mas de la providència.

Fins i tot en alguns casos trontolla la seua pervivència com a poble, el sentiment de pertinença a un lloc, a una terra, a uns boscos que tardaran anys a ser recuperats i tornar a ser espill del qual van ser, amb un impacte visual i ecològic mai imaginat.

Si el despoblament i abandonament del sector primari, l'èxode rural i l'envelliment de la població ja suposava per alguns d'aquests municipis una "setmana de passió" contínua, any rere any, ara, els hi arriba el canvi dramàtic del paisatge, el no res, la negror absoluta.

Les tasques de control del foc encara continuen, però, cal pensar ja en treballar per arribar a la "Setmana de Glòria", cal des del mateix moment en què els veïns tornaran a les seues cases, ficar imaginació, voluntat, ganes i sobretot els mitjans per retenir la població i deixar de desmantellar els pocs serveis públics de què disposen; cal oferir riquesa cultural als habitants dels pobles i generar turisme cultural, molt menys estacional i sostenible que el de sol i platja. Això ho tenim tots clar, també els responsables primers del govern. Ara cal ficar-ho en pràctica, demostrar que es pot fer possible.

Si el diumenge "de Glòria" ompli el cor dels creients de solemnitat, alegria i esperança, aquells que manen i que ara, en els moments crítics de l'incendi, es deixen veure als llocs de comandament avançat i no dubten a manifestar que cal destinar tots els esforços en pro de les persones, no han de deixar passar ni un minut per fer el possible i l'impossible perquè aquesta alegria i esperança es traduïsca en una ràpida i eficaç acció reparadora, una "glòria" pels veïns d'aquests pobles.

Si es fa realitat, serà la "Glòria" pels pobles afectats, quedant aquesta setmana "de passió" només com un mal somni, un record que tot i ser durador, ha de portar, amb realitats palpables, un fil d'esperança a tots i cadascú dels afectats, fent possible allò que tant es repeteix als pobles: "amb voluntat, tot té solució menys la mort".... en aquest cas del bosc i de la vida al poble.

La natura és recuperable, els boscos cremats també. Des de la Plana i veient el sofriment només puc demanar que es faça amb sentit comú, valorant els ànims i fortalesa del veïnat en aquesta "setmana de passió", si volem que continue sent, com ho ha estat sempre, predecesora d'una nova "setmana de glòria". Temps per venir, futur.

S'han acabat les festes!

S'ha demostrat científicament que com més grans ens fem i més anys ens han passat per sobre més curt se'ns torna el temps, i si fa poc esperàvem amb deler les festes, ara ja s'han acabat.

Des del meu humil punt de vista, aquests han estat uns dies en què sembla que "tot és vàlid" i que la felicitat està a fer cadascú el que vulga, com si el món s'hagués d'acabar l'endemà del "Vítol", hui mateix. I no, no crec siga del tot cert.

Unes festes que no dubte en qualificar-les de magnífiques pel que fa a la quantitat de veïns i forasters que han envaït els carrers i places, d'una banda, pel bon temps regnant, per la climatologia benèvola, i, d'altra per les ganes que s'hi tenia. Les ganes de gaudir sense restriccions han fomentat un ambient extraordinari i excepcional com feia anys no es recordava, però que a la vegada diria han estat les festes de la disbauxa incontrolada, de la brutor i pudor de pixum en qualsevol carrer, del soroll continuat i en alguns casos fins i tot martiritzant, del coet tirat a tota hora del dia, del bum-bum de l'orquestra que no para fins a altes hores de la nit.

És veritat que convivència, alegria i diversió han estat prou controlades malgrat la massificació, que no hi ha hagut aldarulls massa cridaners, i que les escombraries han estat, de vegades, difícils de retirar a temps perquè la ciutat estava plena durant tot el dia. Però la festa és molt més que consentir o fer com qui no veu a què la ciutat es convertisca per nou dies en un macrobotelló, cal repensar que volem i, sobretot, com ho volem.

La fórmula dels actes oficials descentralitzats, però sense fugir massa del centre ha estat un aspecte a parer meu prou encertat, així com el fet que l'absència de restriccions i mesures sanitàries, sens dubte, ha estat el facilitador de la tasca del Patronat i de la Junta de Festes.

Tot i això, he percebut certs canvis de tendències i comportaments entre els castellonencs, sobretot observant el fet que cada any són més els que opten per abandonar la ciutat en festes, fet que hauria de fer replantejar-se certes coses de cara a les festivitats del 2024.

Com en tot, el secret de cara al futur ha d'estar a trobar l'equilibri i permetre'ns gaudir de l'alegria que es dóna reunir-se i compartir moments amb els nostres. Uns dies abans del Vítol, l'alcaldessa va dir que només calia sortir al carrer i veure com estava la ciutat per comprovar que no hi havia hagut al llarg de la història una magdalena com la del 2023, i realment és cert, però unes festes obertes a tothom i a totes hores han portat, malgrat l'exquisit i eficaç sistema diari de neteja, a una brutícia mai vista a la ciutat.

Han estat unes bones festes, això pocs ho discutiran. Són moments de lloances, però també d'apuntar les coses millorables per a anys successius, com l'escassa il·luminació festiva, en unes festes on la llum ha de tenir molt més protagonisme i, els pregoners menys, o el fet de tenir una fira alternativa que tenia ben poc d'alternativa... , tot és millorable. I cal treballar-hi.

Si volem que les nostres festes de la Magdalena tinguen una personalitat pròpia, que en res puguen ser comparable amb altres, que compten amb un perfil propi i diferent, que arriben a ser declarades BIC, tal vegada serà convenient analitzar amb profunditat aspectes del programa oficial que garantisquen un major benestar i mostren una imatge diferent, de la que majoritàriament acabem de mostrar en aquests dies, de festa al carrer.

No hem de mantenir un programa de festes repetitiu, que puga arribar a generar desordre i estrés. Les nostres festes han de ser les formes de cohesió del veïnat i mai han de caure en una violència o confrontament. En definitiva hem de fer tot el possible i l'impossible per viure-les dins d'un marc d'ordre, transparència i modernitat. Tenim, com ens recordava el Vítol d'anit, 349 dies al davant per repensar-ho...

 

Nou de març: Data històrica. Curiositats.

A començaments de l'any 1810 els invasors napoleònics havien aconseguit acabar amb la resistència dels espanyols en alguns punts claus. El 9 de març de 1810, una columna procedent de Nules, dirigida pel general Boussard, amb 300 infants del 117è de Línia i 200 genets del 13è de coracers, es van enfrontar a uns 2.000 civils armats. El xoc es va produir als voltants de l'anomenat Pont Nou, que travessa el riu Millars entre els municipis de Vila-real i Almassora. Els espanyols van ser derrotats i van patir un centenar de baixes.

En 1923, més de cent anys després de l'heroica defensa de la seua terra que varen fer els habitants de Castelló, Almassora i Vila-real, els alcaldes de les tres ciutats varen acordar erigir un monument en memòria dels patriotes, que a la fi es va plasmar en un monòlit al costat del pont Nou inaugurat el dia 9 de març de 1926, tot just hui fa 97 anys.

En un altre ordre de coses, en un clima més fester, la casualitat del fet que la Quaresma "puja i baixa" pel calendari, podem recordar com des de l'any 1793 quan el bisbe Salinas va canviar el dia de la romeria de la Magdalena, del tercer dissabte de Quaresma al diumenge, han estat sis les ocasions en què el diumenge de romeria va coincidir en 9 de març, 1806, 1828, 1947, 1958, 1969 i 1980.

És ara un bon moment per recordar alguna anècdota o curiositat d'aquestes romeries:

1806: El cens de la ciutat se situa al voltant de les 14.000 persones.

1828: Clergat i ajuntament estan a la grenya. El clergat manté la tradició de la processó rogativa a Santa Maria Magdalena i, l'ajuntament acorda que siguen tan sols dos els regidors que l'acompanyen.

1947: Tercer any de la renovació festera. La premsa "del movimiento" no dubta gens ni mica en catalogar el dia de la Magdalena com "la más brillante celebración de todas las tradicionales ceremonias conmemorativas del tralado de Castellón", en un clar intent de presentar i prestigiar les festes com a "piadosa" i, sobretot, "patriòtica" tradició.

1958: Una curiositat d'aquell any és el fet que per primera vegada és la familia Renau amb el sinyo Pepe Renau "Kennedy" al capdavant, els encarregats responsables de la tasca de recollida i selecció de les canyes que es reparteixen abans de l'inici. Tasca que encara hui, 65 anys després manté el seu fill José Fernando.

1969: Per commemorar els 25 anys de la nova estructura festera i com a complement del rotllo, de la canya i de la cinta verda, des de l'ajuntament s'impulsa l'ús del mocador verd amb els escuts de l'ermitori i de la ciutat.

1980: Primera romeria presidida per un nou alcalde, Antonio José Tirado Jiménez i una nova Junta Central de Festejos, presidida per José Vicent Martí, iniciant-se una etapa festera amb canvis més profunds.

I que dir de l'oratge? Dels quatre dies de romeria del segle XX, tres, els anys 47, 58 i 80 va fer un dia assolejat, mentre que el 1969 va ser un dia ennuvolat arribant a caure "quatre gotes".

I una darrera observació: en els vint-i-tres anys que portem de segle, encara mai ha coincidit la romeria un nou de març. El més prop ha estat el 2015 en què va ser el dia 8, setanta anys després d'aquell 1945.

Res en la nostra història, guerres o festes, com en la vida, es produeix espontàniament. Tot té el període de preparació, gestació i, per descomptat, també del record. El poble que manté viu el record manté la seua identitat i, al nostre aquesta data del nou de març, per unes circumstàncies o unes altres, la tenim molt viva.