Encertat?

Vivim en una ciutat, Castelló, on cal destacar entre altres privilegis la importància econòmica dels seus negocis i la importància de la seua cultura, fruit del ben saber fer dels seus veïns. Persones majoritàriament anònimes que, al costat d'unes altres més mediàtiques, en el seu dia a dia, fan que la nostra ciutat siga cada dia més habitable i, d'altra banda, més coneguda arreu del país i del món.

T'has preguntat mai qui és la persona més famosa del nostre municipi? La pregunta no té fàcil resposta, és complexa, té molts serrells; viva?, de temps passats?, de la història?, de la política?, de les arts?, de les ciències?... En total seguretat cadascú de nosaltres tindrem les nostres preferències i difícilment trobarem un consens. La manera més fàcil d'aconseguir-lo és "amb criteris de govern, de representació local".

Així, constitueix una autèntica necessitat per l'organisme que representa la ciutat, per l'ajuntament, disposar d'un reglament que faça factible enaltir, en forma honorífica a la selecta minoria de persones que, pels seus actes o serveis de rellevància referits a la mateixa ciutat, meresquen que la gratitud de l'Ajuntament s'exterioritze i es faça palesa, per a constància imperible, mitjançant la concessió d'un guardó que reconega els excepcionals mèrits.

Aquest reglament, en el cas de la nostra ciutat, és del Reglament d'Honors i Distincions de l'Excel·lentíssim Ajuntament, aprovat a l'empar del Reial decret 2568/1986 que faculta a aquests per acordar la creació de medalles, emblemes, condecoracions o trets distintius honorífics. Reglament que, en l'article 190, permet el nomenament de fills predilectes i adoptius i de membres honoraris, quan entre els guardonats concórreguen mèrits, qualitats i circumstàncies singulars.

Segons la RAE el nomenament de Fill Predilecte d'una ciutat o poble, és aquell nomenament efectuat a favor d'una persona per una entitat local (ajuntament) en atenció als mèrits, qualitats i circumstàncies singulars que hi concorren. Per això, els Fills Predilectes gaudeixen de representació personal per dret propi i ocuparan lloc immediat a l'Ajuntament als actes oficials i en les solemnitats que la corporació celebre.

Amb aquestes premisses lògicament, "la tria" que al llarg del temps han anat proposant i acceptant els diferents governs municipals que a la ciutat hem tingut, han pogut o no, coincidir amb les preferències dels veïns; només amb el pas dels anys s'ha demostrat l'encert de la clarividència.

Leandro Alloza, Ruíz Vila, Fernando Gasset, Joan B. Adsuara, Joan B. Porcar, Bernat Artola, Miquel Peris, Sos Baynat, Matilde Salvador, Germà Colom, Francesc Michavila... han estat Fills Predilectes. A hores d'ara, uns més recordats que altres, però tots de gran estima, record i consideració.

Des del passat juliol un nou ajuntament i un nou equip de govern ocupa el Palau de la Plaça Major i amb ell nous acords, noves polítiques econòmiques, urbanístiques, socials i culturals regeixen la nostra ciutat.

El passat dilluns en la reunió de la Junta de portaveus municipals i per unanimitat, a proposta del PP?, va aprovar-se a falta de ratificació per la pròxima sessió del Ple, el nomenament d'un "nou Fill Predilecte", en aquest cas una de les cares més conegudes al món de l'espectacle de tot el País, l'humorista, actor, presentador i imitador, nascut al Grau l'any 1979, Carlos Latre Ruíz.

 

Un personatge que entre altres mèrits ha estat ser pregoner de les festes de Cartaginesos i Romans de Cartagena l'any 2010 o del carnestoltes de Badajoz el 2018. Diuen els qui el coneixen de prop que és un Grauer orgullós, que sempre presumeix dels seus orígens i mostra la millor cara de la capital; no ho dubte, però per mi només és un personatge que, a hores d'ara, per l'esforç personal, la sort o les dues coses, l'èxit li somriu...

Un "castellonero" que jo situaria a hores d'ara al mateix nivell que molts d'altres com per exemple Miguel Angel Silvestre, Pablo Molinero, Juan Miguel Martínez, Guillermo Montesinos o Patricia Campos, però que, tal vegada per les seues inclinacions polítiques o per ser més conegut a les televisions, ha estat tocat per la vareta de l'ajuntament...

Només el pas dels anys ens dirà si aquesta ha estat una decisió encertada, però, d'entrada, he de dir-vos que em costarà i molt acostumar-me a veure el seu retrat "penjat" al noble Palau Municipal, al costat de les altres grans figures que l'han precedit...

Els ha eixit la loteria.

És ben sabut per tots que les probabilitats de guanyar el premi gros en qualsevol mena de loteria, són força baixes i que, en general, els jocs d'atzar són una quimera. Es comercialitzen per fer diners, no perquè aquell que hi juga guanye. Els únics que se'n beneficien, per regla general, són l'Estat o les empreses que els organitzen.

Així, i per fer-nos una idea aproximada de les possibilitats de premi, només cal fer una comparativa, si entre tots els cabells del cap només tinguérem una única cana, la probabilitat d'arrencar-nos-en un pèl i que fora eixa cana és la mateixa que la que ens toque la grossa, tota una casualitat.

I justament açò és el que he pensat quan aquest matí he llegit la notícia: "Activada la rehabilitació de cinc barris de Castelló per 17 milions d'euros". I és que l'equip de govern municipal, sembla ja té llesta l'execució del Programa d'Ajuda en Matèria de Rehabilitació, Residencial i Habitatge Social del Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència, i que suposarà una inversió global de més de 17 milions d'euros, 14 procedents de la UE a través de l'àrea d'Habitatge de la Generalitat Valenciana, i els tres restants aportats del fons del pressupost de l'Ajuntament, per beneficiar inicialment, en el cas del nucli urbà,312 vivendes i 5 locals de l'antic grup Rafalafena, hui grup 5 de novembre, 128 habitatges i quatre locals del Grup Cernuda i Velasco, antic Grup Ramiro de Ledesma i 120 vivendes del grup Sequiol, antic Colorines, a més de 18 i 16 habitatges dels grups Jose Antonio i mar Mediterrani del Grau, en total, 594 habitatges i 9 locals.

Aquest fet vindrà a suposar la renovació integral de les cases, totes elles de gran antiguitat i amb múltiples mancances residencials, a més d'estar ubicats a zones deprimides i pertànyer a famílies vulnerables. Una, sens dubte, molt bona notícia, tot i que inicialment sembla més que sorprenent, ja que a la vegada que l'ajuntament anunciava la rehabilitació, també feia públic que està estudiant i valorant assumir el 100% del cost del conjunt de cadascuna de les reformes. Això implicaria que seria el consistori el que es faria càrrec del 10% del cost que inicialment estava previst que assumiren els propietaris.

Si estem parlant d'aproximadament d'entre 25.000 i 30.000 euros els que corresponen a cada habitatge, podrem dir que als propietaris afectats, els hi ha eixit la loteria- sense jugar, tant és així que, a partir de ja, començaran a rebre una notificació informant-los que són ells els beneficiats i convocant-los a una reunió per explicar-los els detalls del procés, els terminis i , sobretot en referència a les obres, que va a fer-se i quan.

Diuen que per no perdre les subvencions europees aquests projectes de rehabilitació hauran d'estar enllestits abans del mes de març de 2026, per la qual cosa, no pot perdre's molt de temps, si realment es fa tot el que està previst, que inclou tant la millora de l'eficiència energètica dels immobles, com l'accessibilitat, l'estat de conservació i manteniment o la millora de la seguretat d'utilització i la digitalització integral dels edificis, i tot, sense costar un euro als veïns. Els ha o no eixit la loteria?

Que els veïns afectats puguen tenir a les seues cases abans de les festes de la magdalena de l'any 2026 entre d'altres millores la instal·lació de plaques fotovoltaiques per a autoconsum., la col·locació de doble aïllament a finestres o el canvi de les instal·lacions elèctriques i sense cap despesa, és una bona notícia, tot i que, per altra banda,  discriminatòria per altres veïns, com aquells que viuen als barris de Sant Agustí, la Guinea, Crèmor, l'entorn de l'avinguda Tombatossals o la zona situada davant de l'Hospital que, tenint els seus habitatges característiques semblants, veuran com, en aquesta ocasió la grossa de la loteria els hi passa sense "tocar-los".

Faig vots perquè el nou equip de govern faça tot el possible i l'impossible per gestionar el més aviat que nous barris "pessiguen" alguna ajuda semblant, sense oblidar-nos que aquestes ara aconseguides són la recollida del fruit d'allò que va sembrar en el seu dia, juny del 2022, l'antic equip de govern. Des d'ací felicitar els afortunats i el meu desig, que vegen prompte a les seues cases les realitats de les noves millores.

Espais bioclimàtics.

Fa calor, és estiu, és agost i fa molta calor; és el que toca ara i ací. Res nou, o sí? Perquè diuen aquells que controlen les estadístiques que, de calor en fa més que mai, que en els darrers dies s'estan batent no se quants rècords; i si ho diuen de manera tan contundent, veritat serà. Jo de calor, com supose tots vosaltres, en tinc bona cosa, no sé si més o menys que l'agost de l'any passat, perquè no faig estadístiques del meu cos, però tan de nit com durant el dia no pare de suar i estar desficiós.

Existeix una ciència, la bioclimatologia que estudia la reciprocitat entre el clima i la distribució dels éssers vius a la Terra, en aquest cas entre la calor i el gènere humà, i més en concret com les persones podem fer front a aquests episodis de calor.

La calor antròpica o cosa que és el mateix, el sobrecalfament causat per acumulació en l'atmosfera dels gasos emesos pels vehicles, la manca d'humitat pels llargs períodes de sequera, de falta de pluja, o el mur que fan les mateixes edificacions, provoquen que a Castelló, en aquests dies, patim un efecte illa, fent que l'aire es torne més càlid i, si li unim l'augment de superfície pavimentada i altres activitats que generen energia calorífica, la sensació tèrmica és inaguantable.

És veritat que cada dia que passa sentim parlar més d'habitatges sostenibles, immobles ecològics o cases bioclimàtiques, però el nombre d'habitatges eficients, que pal·lien els efectes de la calor són, a hores d'ara a Castelló, encara una minoria. Vistes així les coses, el ventall, el ventilador i, cada dia més els aires condicionats són els elements als quals els veïns ens agafem  per rebaixar el nostre grau de calor.

Disposem també d'unes altres maneres de fer front a aquestes temperatures, unes tradicionals, que ja "gastaven" els nostres besavis, avis i pares, des de passar la temporada estiuenca a l'alqueria o al maset, aquells que s'ho poden permetre, fins als desplaçaments curts, per unes hores, als indrets públics comuns, entre d'altres el pinar del Grau, els voltants de l'ermitori de la Magdalena, el parc de Ribalta i els voltants de la basseta dels peixets, la ribera del riu Millars o la platja; al costat d'aquestes, les noves maneres de combatre les hores de més calor fruit de "la modernor", de l'evolució dels comerços del poble, els anomenats espais bioclimàtics comercials, les grans superfícies i espais dels establiments de l'Estepark o la Salera, així com els establiments de les cadenes més internacionals ubicats al centre de la vila, tots ells dotats dels més moderns sistemes de climatització que, a la vegada que ens permeten "curiosejar", ens ajuden a baixar la nostra temperatura corporal.

No sé si aquests espais o les diferents empreses que els ocupen hauran fet estadístiques del nombre de vendes en relació amb el nombre de visitants, sobretot els dies de més calor, però estic segur que, en aquests dies d'agost, en què la calor "aprete més", les visites hauran augmentat, tenint els meus dubtes si s'haurà notat també en el nombre de vendes, pensant que estem a final de mes i l'economia de moltes famílies, en aquests dies, és quan més es ressent.

En cas de ser així, els nous espais bioclimàtics públics s'hauran convertit, també a Castelló com ocorre en altres llocs del territori espanyol, en refugis climàtics, un fenomen real del segle XXI, on els veïns acudeixen per resguardar-se de les altes temperatures, "perquè s'està molt millor que al carrer o a casa".

Front aquesta realitat una proposta pel nou equip de govern municipal, què tal si les places públiques tingueren més arbrat i més fonts d'aigua potable? I què tal sí, aprofitant que els carrers més cèntrics i comercials de la vila són prou estrets, es posaren uns tendals que augmentara l'ombra i facilitara el passeig?

De segur que tindríem un avanç considerable i augmentarien els refugis i espais bioclimàtics, sense oblidar-nos dels nous espais bioclimàtics privats, dels comerços, que a hores d'ara ja s'han convertit en un refugi enfront de la calor i constitueixen una manera diferent d'oci d'estiu. Refresqueu-vos com pugueu, el patir s'acaba, ara, per fi, s'anuncia que la calor extrema té els dies comptats...

 

Espais 5.0

O tal vegada cal dir societat 5.0? , O un espai especial dins una societat especial, diferent i moderna? El cas és que, aquest terme s'ha posat de moda en els darrers mesos a diverses ciutats europees, espanyoles i, ve per on, també a Castelló.

El terme fa referència a la búsqueda, d'una millor i cada vegada major importància de la vida social, on el desenvolupament tecnològic se centre en l'ésser humà i en la recerca de solucions realment valuoses per a la vida de les persones a tot el món; va ser encunyat el 2016 al Japó per un important centre de tecnologies innovadores, i es va presentar el 2017 al CeBIT de Hannover (Alemanya), per definir aquesta nova societat que busca una convergència entre l'espai virtual i l'espai físic i les tecnologies, en un procés d'integració amb la nostra vida diària.

Un pas endavant en aquesta manera d'organitzar-nos socialment, i per què 5.0? Per trobar-nos diguem en un cinqué nivell evolutiu de les societats, des de l'anomenada 1.0, primitiva, centrada en la caça com a element bàsic i social per a la vida, passant per la 2.0 de l'agricultura i ramaderia, 3.0 indústria i la fins ara darrera 4.0 basada en la informació i la globalització.

I dins aquesta societat, els espais socials comunitaris es presenten com a elements afavoridors per aconseguir el desenvolupament tecnològic, les facilitats d'accés al món digital i a la innovació, i sens dubte, les biblioteques públiques són, un focus dels més importants, de dinamització cultural si s'aprofiten tots els seus recursos físics i materials i els seus professionals.

En aquest nou model social al qual sembla camina la nostra societat, les biblioteques s'han d'entendre com a centres de funció social i inclusiva, espais d'accés universal a la cultura i al coneixement, i així a la vegada que s'augmente el foment de la lectura, assolir generar una massa rellevant de lectors crítics.

I si hui parle de la societat, els espais i les biblioteques 5.0, és perquè la casualitat ha volgut que una notícia directament relacionada amb aquest món, que va produir-se no fa massa dies a la nostra ciutat, l'acord de la Junta de Govern Municipal de la reactivació de la remodelació de la biblioteca pública municipal del carrer Major, mitjançant l'aprovació de la licitació del projecte i execució de l'obra, es creue amb una altra, directament relacionada, la designació de la biblioteca barcelonina Garcia Márquez, com a millor biblioteca pública del món.

Fent-se públic que són vora 4 milions els euros que, procedents dels fons europeus Next Generation estan destinats a la remodelació de la nostra biblioteca, i si com és d'esperar, dins el termini legal estabrert, són vàries les empreses locals o foranes que presenten propostes per fer-se amb l'adjudicació dels treballs, no estaria de més que, els analistes tècnics que han de prendre la decisió final, tingueren en compte, entre altres consideracions,guardant les distàncies, aquelles característiques que han portat al fet que la biblioteca del districte de Sant Martí de Barcelona aconseguira aquesta alta distinció.

I si volem que realment la remodelació de la nostra biblioteca pública municipal avance en el camí de ser un espai 5.0, qüestions com la interacció de l'equipament amb el seu entorn urbà i la cultura local, la posada en valor de la qualitat arquitectònica de l'edifici, la flexibilitat dels espais i serveis, la sostenibilitat, el compromís amb l'aprenentatge, la connexió social, la digitalització de serveis i el compliment d'objectius de desenvolupament sostenible hauran de ser prioritaris.

La coincidència en el temps entre la presentació de projectes per la nova biblioteca de Castelló i els motius pels quals la Garcia Márquez s'ha convertit en la millor biblioteca del món, poden fer que les propostes que es presenten siguen més innovadores que mai i, com deia el sociòleg Eric Klinenberg, aquesta la nostra biblioteca, puga arribar a ser un veritable "palau del poble", una infraestructura de qualitat, de proximitat i de cohesió social, un veritable i modern espai 5.0, per un Castelló del futur... Veure'm en què queda i si s'encerta la remodelació.

"En sobren dos o, en falten tres"… o en sobren més!!!

Sembla que en política no hi ha millor manera de justificar "les primeres accions", quan es produeix un canvi de govern, que criticar allò que es rep en herència, siga a nivel local, autonòmic o nacional. Ho estem veient, dia sí, dia també, en els governs eixits de les passades eleccions.

Així recordem com fa unes poques setmanes per justificar el treball, poc o molt, que havia iniciat el nou equip de govern local, l'alcaldessa no va tenir cap problema anunciant que, el problema més gros per no haver fet més canvis en les primeres setmanes, era el no haver-se produït un traspàs d'àrees "ordenat i coordinat" des de l'antic equip de govern al nou. La culpa sempre dels altres.

També, per llevar-se la pressió que inevitablement porta associada el càrrec de president de la Generalitat, el senyor Mazón no dubte en dir a cadascun dels alcaldes dels diferents pobles que visita i, a la vegada a l'opinió pública, el que ell creu que estan esperant escoltar. Que el promés siga realitat més o menys prompte, naturalment dependrà de poder revertir la calamitosa gestió heretada de Ximo Puig. La culpa en aquest cas del Botànic.

El passat juliol va ser nomenat, després de barallar-se si recauria en el PP o VOX, un nou conseller d'educació, el senyor Rovira del PP, que tot i prometre en el moment d'acceptar el càrrec, no podia ser d'una altra manera, una educació de qualitat, prompte va veure's que el càrrec o li venia gran, o no li agradava massa.

Les seues primeres declaracions així ho testifiquen, iniciant el seu camí amb frases com "vamos a ir aterrizando", sinònim de "no m'atabaleu", tot arribarà", i havent-li de recordar, el dia d'inici del nou curs escolar, el primer d'aquest senyor com a cap de la Conselleria.

Després, per arreglar una mica aquesta sensació manifesta d'improvisació o falta d'interés pel càrrec va afegir, que si en els huit anys del Govern anterior la qualitat del sistema havia estat l'objectiu més abandonat de la Conselleria, per ell seria un dels objectius principals.

I va anar una mica més lluny encara, afegint que no faltaria cap professor ni material a les aules. A continuació el senyor Rovira, en algunes de les primeres declaracions públiques va afirmar que "sobren professors" i que "li arriben veus que hi ha centres que no saben que faran amb tant de professorat", tot per criticar un bon acord de plantilles subscrit entre els sindicats i l'antic departament d'Educació.

Mirà que serrà ruc l'home en considerar que hi ha massa professors. Senyor conseller, si volem una educació de qualitat mai el nombre de professors en serà massa, tant si ho mira vosté per davant com per darrere.

Molt de parlar, de criticar, de dir que tota la herència va ser un desastre, però un mes després, aquesta mateixa setmana el descontrol en l'adjudicació de places docents després de diferents llistats publicats fa que, a tres setmanes de l'inici del curs, molts docents tinguen el seu destí "en l'aire".

Com ho justifica el senyor conseller? De la manera  a la que ens estem acostumant, culpar de la situació a una problemàtica derivada de la mala planificació de l'equip anterior, ja que, segons el PP,  la programació ni es va complir, ni es va executar, ni tampoc es va informar de la situació en què estava el procés. La culpa sempre dels anteriors. Us sona?

Una argumentació que no se sosté de cap manera i que, fins i tot el mateix senyor conseller ho sap, per la qual cosa, i per voler arreglar-ho, completa aquestes declaracions amb una promesa, la realització d'un estudi detallat de plantilles i de qualitat del sistema, justificant-lo amb una altra de les seues eixides "igual en sobren dos o que en falten tres" referint-se als professors de cada centre

Com a docent que he estat per més de 40 anys, no entendré com pot resultar-li al senyor conseller innecessària la creació de 5.000 nous llocs de treball estable. Només li trobe una explicació que l'honorable advoque per tenir menys professors per l'ensenyament públic, per degradar-lo en benefici de l'escola privada. Senyor Rovira "se li veu el plumero" i tal vegada, el que sobre siga un conseller, o dos o tres... o tot un Consell.

 

Menjar pardalets...

El "pardaler" o "pardalero" va ser un personatge popular a les primeres dècades del segle XX al nostre poble. En realitat no sé si n'eren un o més d'un aquells que es guanyaven el jornal anant pels carrers oferint, mitjançant una cançoneta que s'ha fet més que popular el seu producte, que no era altra que pardalets, ocellets acabats de caçar. La cançoneta deia així: "dos pardalets i una aguileta, d'eixes que van en bicicleta, xiquets ploreu que pardalets tindreu, xiquets ploreu que pardalets tindreu!".

La frase s'ha fet cèlebre i fins i tot en temps actuals s'empra per a indicar que, quan les criatures s'ho proposen, aconsegueixen dels pares el seu propòsit a base d'insistència, i m'ha vingut a la memòria hui en assabentar-me de la notícia que la Diputació de Castelló està decidida a recuperar el parany i tot el que l'envolta, a través d'una escola o una càtedra científica, i és que per la presidenta provincial, aquesta modalitat de caça, actualment prohibida, és un senyal d'identitat i una tradició que cal defendre.

I és que, poc han tardat els paranyers a fer acte de presència. Ha estat aquest matí quan, a instàncies oficials o per petició de l'Associació de Paranyers de la Comunitat Valenciana, no ho sé, s'ha produït l'encontre, entre la senyora Barrachina i el president d'APAVAL, el senyor Bayarri, en presència del diputat de caça senyor Sánchez, per demanar a la diputació la màxima defensa de la caça del parany com a senya d'identitat de la província.

El parany de tords és un mètode de captura d'aus que consisteix en un grup d'arbres, en general garrofers, les branques dels quals han estat podades de forma especial. S'hi col·loquen les "pites", unes vares de fusta, de les quals parteixen tiges d'espart o primes varetes sintètiques recobertes d'una substància adhesiva, la "lliga". En general, tot el conjunt d'arbres es troba envoltat d'una tanca de ciment que fa més confortable aquesta activitat als paranyers evitant que escapen les víctimes.

El mètode de captura és senzill: les aus que es posen a l'arbre queden adherides a les vares d'espart i cauen a terra on són capturades i rematades. Diguem-ho clarament, el principal objectiu del parany, és la captura de tords sota la idea que constitueixen una plaga per als cultius, a part d'una suposada "tradició des de temps immemorials.

Però, vet per on, el mètode de caça del parany va ser prohibit per diverses sentències dels tribunals autonòmic, nacional i europeu (sentència del 2004), fins i tot pel Tribunal Constitucional el 2013, evitant la mort milers d'aus fringíl·lides i insectívores en només un mes i mig. Així, la Directiva d'aus 2009/147/CE prohibeix aquesta caça per ser un mètode de caça massiu i no selectiu, i no considera que la tradicionalitat d'un mètode de caça per si no ho eximeix de complir la normativa, i que n'hi ha altres tipus de mètodes ja autoritzats, per la qual cosa, a hores d'ara, tot i que es continua caçant, aquesta és una caça il·legal.

I si la caça és il·legal, la distribució i venda dels "pardalets" encara ho és més, de manera que tot i ser en alguns casos la cuina del tord és considerada una especialitat culinària tradicional dels nostres pobles, i són servits als bars sovint com a tapa, tords fregits en paella o rostits, i servits en una cassola de fang, avui dia amb la prohibició de la comercialització s'ha convertit en un aliment tabú que, la nova diputació, sembla estar decidida a recuperar.

I no només la seua caça, també la seua promoció entre els joves mitjançant la creació d'una altra escola, que vindria a afegir-se a la taurina, l'escola provincial del parany, que prendria el testimoni de les antigues de Vila-real i l'Alcora, que van desaparèixer el 2015 arran de la prohibició d'aquesta modalitat de caça.

Contents estaran els paranyers amb la notícia, però crec que aquesta pràctica antiga no té per què mantenir-se al segle XXI, ja que ara no existeixen les mateixes necessitats que abans, ni tenim les mateixes condicions socials, econòmiques i de desenvolupament dels nostres ecosistemes més propers.

Respecte com a demòcrata que soc la idea, si aquesta, adaptada a les circumstàncies actuals, aconsegueix "tirar endavant", aconseguint-se que aquest tipus de caça deixe de ser il·legal, massiva i no selectiva, però mai compartiré l'impuls que des de la diputació vol donar-se.

Massa milions!

La Sareb és una empresa, una companyia que forma part de l'esquema plantejat per l'Estat espanyol i les autoritats europees per recapitalitzar les entitats financeres més afectades per la crisi financera del 2008. No és directament un banc, tot i que actua com si ho fos, coneguda com a "banco malo", va absorbir els actius deteriorats d'aquelles entitats.

Fa ara uns deu anys van comprar un paquet de gairebé 200.000 actius problemàtics que incloïa préstecs al promotor i immobles, per un preu fixat pel Banc d'Espanya: de més de 50.000 milions d'euros, amb la finalitat de gestionar i vendre els actius buscant sempre maximitzar el valor amb la mínima pèrdua possible.

Des d'aleshores, ha tractat de gestionar i vendre de manera directa o mitjançant el sistema de subhasta, amb més o menys èxit, i a través de la seua xarxa comercial, conformada per Altamira Asset Management, Haya Real Estate, Servihabitat i Solvia, immobles de tota classe, en especial habitatges, repartits per tot el territori nacional.

Pel que respecta a Castelló ciutat aquests dies d'agost la Sareb pren protagonisme especial; d'una banda, de la desena d'habitatges unifamiliars que van sortir a subhasta durant el mes de juny passat, situats en una de les zones més prestigiades de Castelló, a tocar de l'avinguda de Casalduch, tot i que estaven taxats cadascun d'ells per més de 500.000 euros, la meitat, han aconseguit ser venuts per un valor al voltant dels 275.000 euros; així la Sageb ha aconseguit ingressar més d'un milió d'euros.

D'altra banda, ho acabe de llegir, una nova subhasta s'anuncia, en aquest cas es tracta de l'edifici del qual un dia va ser un dels cinemes de la ciutat, i també escenari teatral de figures reconegudes de les arts escèniques, l'antic Cinema Rex, sortint a la venda pública per un preu inicial de més d'11 milions d'euros.

Un edifici emblemàtic, per tots conegut, que inaugurat a finals del 1946, es va convertir en una de les sales de projeccions més importants de la ciutat i va arribar a oferir fins a 1.100 localitats, transformant-se finalment i abans del seu tancament definitiu el 2004 en dues sales de cinema de 500 i 300 butaques respectivament.

Vint dies tenen els interessats per presentar les seues propostes de compra de l'edifici del carrer Asensi, que es compon de planta baixa, soterrani, pis principal i la sala d'espectacles, corresponents tots ells als esmentats cinemes, la resta de l'edifici està destinat a habitatges.

Tot i que per ser el tipus de venda de subhasta, el preu final puga ser menor dels 11 milions, i que la compra i posterior remodelació i condicionament de la sala puga elevar el preu final, el fet que la infraestructura puga en part ser amortitzada pels habitatges que ocupen les plantes superiors poden fer que "alguna empresa forta local" es llance a l'aventura i, finalment, puguem gaudir els castellonencs d'una sala d'exhibició que projecte obres en versió original, a ser possible en valencià i amb preus populars.

No serà fàcil, 11 milions són molts milions, però cal recordar que en els programes electorals de diferents partits polítics, la reobertura dels cinemes esmentats era una cosa de la qual no va parlar-se poc en les darreres eleccions. Si l'ajuntament actual tinguera una mica de sensibilitat, ara seria un bon moment per "llançar-se" i fer-se amb ell.

El Rex, un bastió de la cultura castellonenca de la segona meitat del segle passat, torna ara en aquesta acabada d'iniciar segona quinzena d'agost a prendre protagonisme, sens dubte, la seua reobertura suposaria una gran notícia per als amants de la cultura de Castelló.