De Joans, Joseps i ases, n'hi ha a totes les cases...

Aquesta frase, aquest refrany, aquest proverbi tan popular a casa nostra, tan categòric i rotund, i que ve a significar que no es pot confiar en tot i tots; que sempre en qualsevol lloc, circumstància difícil o problema, poden trobar disgustos, que ningú es deslliura de ser crítica dels altres, que equivaldria a la frase del castellà emprada per Cervantes -El Quixot II 13- "En todas casas cuecen habas; y en la mía, a calderadas", és el que em ronda des de fa ja uns dies al cap en escoltar les picabaralles que mantenen entre ells els nostres polítics, sobretot els dels dos grans partits PP i PSOE, ja siga en l'àmbit nacional, autonòmic o local.

Podria ficar molts exemples i de segur que vosaltres en ficaríeu uns altres; tal vegada per allò de l'actualitat només cal pensar en la llei d'amnistia o els atacs escoltats al parlament valencià en el debat sobre l'aprovació dels pressupostos, perles llançades entre ells com "egòlatra, narcisista o farta que em diguen feixista".

Però no voldria jo parlar d'aquestes picabaralles, sinó d'una més propera a casa nostra, que també té com a protagonistes els nostres dirigents locals, tenint a l'ajuntament, la casa de tots, com si fos només l'altaveu, d'uns i d'altres.

Primer va ser el PSOE local, representat per l'exalcaldessa i el secretari d'organització, qui el passat 15 de gener, va presentar una denúncia contra el regidor popular Cristian Ramírez, després que el Cos Nacional de Policia l'identificara com l'arrendador de la furgoneta amb la qual suposadament van efectuar-se les pintades de "Corrupsoe" en diferents llocs de la capital durant la campanya electoral de les passades municipals.

Poc va tardar el PP a reaccionar i no va ser prou que el portaveu del govern, el senyor Sales, immediatament acusara de mentiders als socialistes, sinó que només quatre dies després, el divendres 19 el mateix portaveu va denunciar que l'exalcaldessa i ara senadora, la senyora Marco, va encarregar una escultura per un valor de 130.000 euros, per enaltir la figura del pregoner de la ciutat,; encàrrec que segons el PP, va "fer-se d'amagat", ja que no consta cap registre. Un encàrrec que l'escultor no ha arribat a cobrar i que sembla pretenia reflectir la imatge d'un recent pregoner, el senyor Prades, a la fi també integrant de la llista socialista per a les darreres eleccions municipals.

Poc va tardar també ara el PSOE, a través del secretari d'organització i també regidor municipal, el senyor López, en contestar rebatent l'acusació, assegurant que "tot és fals i que es tracta d'una cortina de fum", amb manipulació dels fets i dels temps, dissenyada pel PP per tapar la denúncia del PSOE per les pintades de la campanya electoral.

Que existisca una forta tensió entre les dues grans forces polítiques actuals al nostre consistori no beneficia ningú; que s'acusen mútuament de fets "anteriors", demostrables o no, només fa créixer" els egos" d'uns i d'altres.

Aquesta no és la missió dels representants municipals, des de l'alcaldessa, a la que recorde que entre moltes de les seues funcions en té una que és "modelar un bon sistema de govern i promoure les bones relacions", fins al darrer regidor o regidora, que no han d'oblidar han estat triats pels veïns amb un vot de confiança per exercir les seues funcions amb independència i objectivitat.

Uns i altres, des del govern o des de l'oposició, tenen quatre anys per treballar pel seu poble, per presentar propostes i accions, per analitzar-les discutint-les i acceptar-les si són bones pel veïnat o per la ciutat. Heu vist en alguna ocasió que l'equip de govern accepte alguna proposta de l'oposició? Heu vist alguna vegada a l'oposició aplaudir alguna proposta del govern? Ni jo tinc sempre la veritat absoluta ni tampoc les propostes dels altres són sempre inviables.

La crítica mai ha de ser destructiva, així no anem bé. Cal fer-les, però, amb un sentit constructiu, per aportar ajuda i buscar un canvi positiu a la feina o en l'actitud, amb la bona intenció de qui la fa, per brindar suport i el bé de l'altre. No siguem ases. Que lluny estem d'aquestes idees al nostre ajuntament!!!

 

Desgavell… o no.

És ben sabut i festejat, sobretot pels més aficionats, que el club Esportiu Castelló de futbol, l'equip albinegre, ha signat les 21 jornades que es porten jugades fins ara en aquesta lliga, en un gran nivell futbolístic que s'ha traduït en onze victòries d'onze partits jugats a casa, a Castàlia, consolidant-se com a primer del seu grup.

La direcció de Dick Schreuder ha donat al llarg d'aquests mesos una imatge de serietat; així aquest any, anar a l'estadi és anar a "veure guanyar l'equip"; l'ambient els dies de partit és dels que et connecten amb el que és el futbol de veritat. Tot és igual, però tot sembla diferent.

Ja abans del moment de l'obertura de les portes de l'estadi, els voltants d'aquell, setmana rere setmana, són una festa, a la qual vol contribuir la direcció del club repartint de manera gratuïta la "revista oficial del club", una publicació en format quartilla que, a més a més de portada i coberta posterior, presenta 22 pàgines a tot color, amb una estructura semblant en tots els seus números: relació de jugadors, anàlisi del rival, classificacions, notícies "en curt", entrevistes, efemèrides, reportatges, o notícies de la fundació albinegra.

Una revista que fa ja un bon grapat d'anys que les diferents direccions del club han anat mantenint, i que en aquesta temporada, va veure la llum per primera vegada el dissabte 26 d'agost del 2023 amb motiu de l'inici de la competició quan l'equip va jugar el seu primer partit contra el Màlaga CF i que, per allò de la continuïtat abans assenyalada, venia marcada amb el número 115.

Des d'aquell moment i fins al dia de hui, s'han jugat 11 partits de lliga oficial a l'estadi i, conseqüentment, han estat onze? els números publicats i repartits. El darrer, ahir mateix, amb motiu del partit disputat entre el CD Castelló i l'Antequera CF.

Si el primer número d'aquesta lliga portava el guarisme 115, per lògica el darrer, hauria d'haver portat el 125, però no va ser així; el d'ahir tot just portava el 127. Com era possible aquell desgavell? Què havia passat, qui i quan va iniciar-se aquest desordre? O tal vegada no hi ha desordre?

És veritat que tal vegada som poques les persones que ens hem adonat d'aquesta alteració, però també ho és el fet que aquella alteració numèrica pot portar a una sensació de confusió o el que és més greu a poc d'interés per part de l'editor, que si no estic mal informat, és el mateix diari Mediterraneo i dels responsables directes de la publicació, el club.

Jo, com sóc de naturalesa curiosa i, a més a més, tot ho guarde, tinc els 11 números editats en aquesta lliga i, per tant, puc afirmar que els tres primers portaven una numeració correlativa, 115-116 i 117, que el quart va repetir la numeració del tercer (117), que el cinqué va recuperar el número que li corresponia (119), mantenint-se correlativament en el sisé (120), seté (121) i vuité (122), però en arribar al nové, corresponent al 17 de desembre del 2023 quan l'equip va enfrontar-se al Real Múrcia, la revista va aparèixer amb el número 124, on estava el 123? Tota una incògnita, o no...

Però encara hi ha més, la següent ocasió en què l'equip va jugar partit de lliga a l'estadi, la desena de la temporada, el dissabte 13 de gener del 2024, contra l'Algeciras CF, sabeu quin número portava la revista? El 126. I el 125?

Amb tot aquest desgavell, entendreu que ahir esperava amb deler no només el titular de portada, que com molts dels anteriors "Este Castellón ilusiona, Que no pare la fiesta, Volver a sonreír..." havia de ser novament tot "un xute" d'adrenalina, si més no també, el número que portaria la revista. I va correspondre al 127, que si bé era correlatiu amb l'anterior, com deia a l'inici, per ser l'onzé hauria d'haver estat el 125.

Jo només li trobe una explicació i no sé si serà encertada; s'han editat revistes oficials també els dos dies en què el club va jugar a casa els partits de copa contra l'Oviedo i l'Osasuna? Si és així, cosa que desconec, la numeració d'aquells haguera correspost als 123 i 125 i, per tant, seria correcta, excepte la repetició del 117, el 30 de setembre i el 7 d'octubre. Hi haurà algú que podrà aclarir-ho? I més encara, d'existir aquelles dues revistes dels dies "de copa", algú podrà facilitar-me-les o dir-me com aconseguir-les?

I dit passada una petició als responsables, és necessari que el contingut de tota la revista de tots els números estiga editada íntegrament en castellà? Tan costaria satisfer també els aficionats que emprem el valencià en el nostre dia a dia, i poder llegir alguna pàgina en la nostra estimada llengua? Crec que només és qüestió de voluntats...

Mil metres i vuitanta anys...

Aquesta és la distància física i temporal que separa dues accions de les moltes que han marcat la història recent del nostre poble. Una, la primera de caràcter esportiu, l'altra, que des del primer moment va ser qualificada d'accident, conseqüència d'un fenomen "natural", no massa freqüent a la ciutat, fortes ràfegues de vents huracanats.

Distància física de mil metres perquè la primera va tenir lloc a l'antic camp de futbol del Sequiol, ubicat entre els anys 1922 i 1947, als terrenys que hui ocupa l'institut d'educació secundària J.B. Porcar, al final del carrer Herrero, mentre la segona té lloc a la rotonda d'intersecció entre la ronda est i la carretera d'Almassora, més enllà de les instal·lacions del diari Mediterraneo i a tocar dels magatzems de provisió de materials de construcció, Obramat.

I vuitanta anys perquè aquest és el temps, quasi exacte, transcorregut entre les dues accions, de les quals en aquests dies es compleixen els seus aniversaris, en concret entre els dies 29 i 26 de gener de 1933 i 2013.

El diumenge 29 de gener de 1933 es disputava un partit de lliga de segona divisió entre el Castelló el Real Oviedo, dirigit per l'àrbitre Julio Ostalé. Diuen les cròniques que l'afició local descontenta amb l'actuació del col·legiat, que va arribar a màxims quan va xiular un fora de joc absurd d'Angelillo, que probablement haguera acabat en gol, va increpar tant l'àrbitre que aquell restant encara vint-i-cinc minuts de partit va decidir suspendre'l, exaltant encara més els aficionats que, en el moment en què el senyor Ostalé es retirava als vestidors, van tirar la tanca de preferència i van agredir-lo físicament, responent aquell amb patades i punyades, resultant lleument ferit al cap, sent traslladat per les forces de seguretat al govern civil, on el titular a més d'imposar-li una multa de 500 pessetes va ordenar que, com a promotor d'una alteració de l'ordre públic, passar la nit a la presó.

Com a conseqüència, la federació va clausurar el camp durant tres mesos i va obligar el club castellonenc a disputar els seus partits al camp de Mestalla. Els directius de l'entitat es van negar, i per això el conjunt de la capital de la Plana va ser exclòs de la competició i l'equip va desaparéixer del tema Esportiu; reapareixerà novament després de la Guerra Civil, tornant als terrenys de joc l'1 d'octubre de 1939. Més de noranta anys han transcorregut d'aquell fet i molt ha canviat l'afició i l'equip...

Però com deia a l'inici, vuitanta anys després, l'ajuntament de la ciutat va encarregar a l'artista Joan Ripollés una escultura dedicada a les víctimes del terrorisme; l'artista va dissenyar una obra de 29 metres d'alçada i 16 de diàmetre, realitzada amb acer i coure, composta per dos braços units a un tercer que mantenen tres coloms i amb un pes de 38 tones, que va ubicar-se a la rotonda  que flanqueja l'accés sud a la capital de la Plana amb la carretera d'Almassora, inaugurant-se el 28 de setembre del 2010.

Poc més de dos anys després, el 26 de gener del 2013, a causa del fort vent que fuetejava aquell dissabte la ciutat, amb ràfegues de més de 100 quilòmetres per hora, van fer que part de l'escultura, el remat superior, caiguera; malgrat que prompte l'empresa que va col·locar-la assumirà que es faria càrrec de la reestructuració del monument, per ser la causa una errada d'enginyeria, l'artista va considerar en una "visió més que extravagant" que l'escultura caiguda li havia parlat dient-li que volia romandre caiguda, com a record trencat d'unes vides trencades pel terrorisme.

Han passat més de deu anys i l'escultura no va tornar ja mai més a ser el que inicialment era, fins i tot aquella part que va tombar el vent, diuen es troba abandonada en un descampat de l'antiga caserna de Tetuan XIV, dormint el somni dels justos o esperant un destí definitiu...

I és que com diu el poema de Machado "todo pasa y todo queda", tot desapareix i tot roman, o "menys és més"; potser el minimalisme és tan innascible com la pròpia vida. Al cap i a la fi mil metres o vuitanta anys no són res.

Hui ha estat el dia...

No el conec personalment, però sí que tinc un amic en comú que cada vegada que parla d'ell i sobretot dels seus fets, de la seua manera de viure, del seu testimoni diari, se l'il·luminen els ulls, per la qual cosa he de suposar es tracta no només d'una persona molt intel·ligent i de gran formació si més no també d'una excel·lent persona, amiga dels seus amics i des de la senzillesa, model de generositat entregada als altres.

Una persona, un home, fins avui superior de l'orde mercedari en la seua comunitat a la nostra ciutat, a la parròquia de sant Josep Obrer, del carrer del pintor Carbó, el sacerdot Florencio Roselló Avellanas, i que hui mateix, després d'haver estat anunciada la seua designació per part del Papa Francesc, el 9 de novembre passat, ha estat ordenat bisbe i ha pres possessió de l'arquebisbat de Pamplona i bisbat de Tudela.

És ben sabut que l'orde mercedari porta inscrita l'altruisme i el sacrifici al seu ADN des de fa més de vuit segles i que un quart vot els distingeix d'altres congregacions religioses, de manera que a més de les tradicionals promeses de pobresa, obediència i castedat, ells afegeixen una més que ho diu tot: alliberar altres persones més febles.

Aquest alliberament que va iniciar-se allà pel segle XIII amb la intercessió pels cristians presos dels musulmans, ara hui segles després es transforma i manté amb l'assistència a altres tipus de captius, aquells que estan a la presó, amb manca de recursos i amb pobresa extrema; per això, una tasca important del nou arquebisbe en les dues etapes en què al llarg de la seua vida sacerdotal ha estat lligat a la nostra ciutat, entre 1987 i 1994, i a partir del 2015, ha estat dedicada, al costat d'un bon grapat de voluntaris, a la pastoral penitenciària i en concret a la capellania del centre penitenciari de la carretera de l'Alcora.

Acceptant la petició del Papa, com a obedient religiós, ell mateix va aprestar-se a dir que primer va suposar-li tota una sorpresa que ni pensava, ni esperava, ni somniava, i després tot un repte on, al vertigen per haver de dirigir una diòcesi amb gran tradició, va unir-se l'alegria, pau, serenitat i esperança.

Ja des del mateix moment de L'ANUNCI va afirmar que els mercedaris "sempre diuen sí" a les destinacions i que acceptava el repte amb esperit i cor obert per omplir-lo amb senzillesa, humilitat i disposició en una església on caben tots.

Hui, a les 10:30 d'aquest matí, a la catedral metropolitana de Santa Maria la Real de Pamplona, lloc de repòs etern de diferents monarques del Regne de Navarra, així com dels seus consorts i infants, el nou arquebisbe, davant una extensa representació institucional i social de Navarra, amb el vicepresident primer del Govern, Félix Taberna, així com altres representants polítics i membres d'estaments judicials, empresarials, universitaris o policials i enfront del centenar de fidels que omplien les naus, ha exposat l'Església que desitja, on es viu la fe a tots els racons. Déu s'encarna en cadascuna de les diferents realitats en què viuen els seus fills i filles.

Unes paraules pronunciades en castellà, però que també ha utilitzat breument l'euskera, fent èmfasi en la humilitat d'un servent obedient, obert a escoltar demandes sensibilitats i resistències, a la vegada que interessat a escoltar el diferent, com ho ha fet fins avui en el seu ministeri sacerdotal. Una cerimònia que podeu, si ús ve de gust seguir completament punxant a sobre ORDENACIÓ. 

Difícil tasca la que li espera al nou arquebisbe que, tot i la seua gran formació i preparació, ha de coordinar l'organització i cooperació de més de 730 parròquies,, 360 sacerdots diocesans i 248 sacerdots religiosos, 1.171 religioses professes, i 19 monestirs.

I valent i arriscat a estat el Papa Francesc en aquest nomenament, apostant per un clergue bolcat en un dels sectors més difícils de la feina social de l'església, les presons, i per ocupar un lloc, l'arquebisbat de Pamplona, considerat el bressol de l'Opus Dei, per nou arquebisbe, Roselló, que sembla estar situat als antípodes del molt conservador arquebisbe a qui ve a substituir.

Enhorabona al nou prelat i orgullosos d'haver-lo tingut a Castelló, ciutat a la qual monsenyor Roselló ha confessat portarà sempre en gran estima, dit en les seues pròpies paraules: "En la historia de mi vida, Castellón tendrá la portada de mi libro". Sort, molta sort, senyor arquebisbe!

Hui fa trenta-sis anys...

Prop de les costes de Castelló, i com a part del terme municipal, a 28 milles del Cap d'Orpesa emergeixen, desafiant la mar, les antigues Illes de les Serps, ara Columbretes, un petit arxipèlag d'origen volcànic a mig camí entre la Península i les Balears.

Entre els visitants que les van freqüentar destaquen grecs i romans, sent els faroners els únics habitants des de mitjans del S. XIX fins a 1975.

Aquest arxipèlag, gràcies a l'aïllament i excel·lent estat de conservació, alberga diverses espècies animals i vegetals escasses a la resta de la Mediterrània com ara la gavina corsa, el falcó de la reina i un nombre considerable d'espècies úniques al món com la sargantana de Columbretes o els caps blancs de Columbretes.

Però això no ha estat sempre així, durant molts anys van ser les "grans oblidades" i a banda que en temps passats van ser refugi de pirates i contrabandistes, en dates més recents, una vegada automatitzat el far, van ser emprades com a polígon de tir de la Força Aèria espanyola i dels Estats Units. La Ferrera, Foradada i Bergantí són bombardejades durant anys i no va ser fins a l'octubre de 1982 quan el Govern, atenent la petició de la Diputació, i després de múltiples protestes populars, veïnals i estudiantils, de diferents entitats, confraria de pescadors i grups ecologistes, el Ministeri de Defensa, va acceptar suspendre les proves militars, havent sofert greus alteracions de la seua fràgil estructura terrestre.

També la introducció de conills, que va servir per a alimentar la família dels faroners, encarregats del manteniment del far i de la senyalització nocturna per consolidar la seguretat marítima, així com alguns incendis fortuïts, produïts per llamps, o provocats per acabar amb les plagues d'alacrans i escurçons, van contribuir a delmar la delicada coberta vegetal de les illes. Però arriba l'any 1988, el dilluns 25 de gener, hui fa 36 anys, se signa pel president de la Generalitat Valenciana el senyor Lerma, i els consellers d'obres públiques, urbanisme i transport i el d'agricultura i pesca, senyors Blasco i Font de Mora, el decret 15/1988, declarant les Columbretes, com a parc natural, en ser considerat un dels espais naturals més valuosos i significatius de la Comunitat, quedant prohibida qualsevol activitat que directament o indirecta poguera alterar els elements i la dinàmica dels ecosistemes, creant-se a la vegada la figura del director conservador i la primera Junta de Protecció del parc, com a Organisme col·laborador i assessor de la gestió encarregat de redactar el Pla especial del parc.

Des d'aquell moment i fins avui, set parcs més, set espais amb aquest nivell de protecció han anat afegint-se al llarg i ample de la província, Desert de les Palmes (1989), Prat de Cabanes-Torreblanca (1998), Serra d'Espadà (1998), Serra Calderona (2002), Serra d'Irta (2002), tinença de Benifassà (2006) i Penyagolosa (2006), essent la segona província d'Espanya més muntanyosa i amb més espais amb aquest nivell de protecció.

I tornant a les nostres illes, cal ressenyar que actualment ostenten la qualificació de Reserva Natural, i que motivada per la necessitat de protegir les espècies d'interés pesquer en vista del declivi de les captures, va impulsar-se la creació de la reserva marina, procés que va culminar el 1989, observant-se des de la creació de la reserva un augment significatiu del nombre de llagostes.

Des de fa més de trenta anys la visita a terra és permesa, però tot i ser gratuïta cal fer-la sempre acompanyada pel personal de la Reserva natural amb uns horaris establerts i una quota de visitants diari i mensual d'acord amb un estudi de capacitat sent responsabilitat del personal de la reserva modificar les visites en funció del nombre de persones, la situació climàtica o altres circumstàncies.

Per aquells que vulgueu saber-ne més del parc natural i la història que l'envolta a més a més de poder gaudir al planetari de Castelló d'un centre d'informació permanent amb una exposició sobre les illes i el món de la pesca, també s'ofereix un servei d'audioguia amb la locució d'un pescador, i una sala de projeccions de vídeos i audiovisuals, podeu visionar dos preciosos i interessants documentals punxant sobre els enllaços Aïllats. La memòria de Columbretes (2015)  i Continuem aïllats. Segona edició (2022)

Aquest aniversari és un bon moment per reflexionar sobre la situació actual de les Columbretes, que ha canviat i molt, quedant reduïts i minimitzats els impactes i amenaces que van fer gairebé desaparéixer la vida en aquells indrets. La situació ara és molt més favorable i optimista que aquells anys 80 i qüestionar-se ara la figura del parc natural ja és remot. Tots coincidim que aquella declaració com a espai protegit, sense precedents a la nostra història, va ser tot un encert. Per molts anys!!!

La corona que va volatilitzar-se...

Fins a dotze són les accepcions que trobem al nostre diccionari si busquem la paraula "corona", relacionades amb la història, l'economia, la botànica, la literatura o la numismàtica, des d'aquella que fa referència a una antologia de poemes, fins a la sobirania o poder reial, passant per cercle de llum, unitat monetària, figura plana entre dues circumferències o aquella en la qual jo voldria centrar hui el meu comentari: "Ornament en forma de cercle fet de flors, de fullatge, de metall adornat de florons, de pedres precioses, etc., que se cenyeix al cap com a símbol de dignitat sobirana o nobiliària".

I en concret voldria centrar-me en un fet del qual tot just hui és l'aniversari, un fet ocorregut la vesprada del dimarts 22 de gener del 1924 a la plaça de bous de Castelló i que res té a veure amb el món del bou, dels toreros i de les corregudes, però que va significar un moment clau en la història del nostre estimat poble.

Cal dir que parlem d'un acte molt lligat al que tindrà lloc uns mesos després, una de les formes més solemnes i peculiars –a més d'extraordinària i excepcional– del culte a la Verge, subratllant la devoció per l'advocació de la patrona de la ciutat, la coronació canònica com a reconeixement de l'arrelament de la devoció popular de tots els castellonencs, a la Verge del Lledó.

Naturalment per coronar la Verge feia falta una corona, i aquesta va fer-se per donatius populars, no de diners, sinó de joies d'or, polseres, arracades, collars, anells, cadenes i altres peces que, després de classificades i desmuntades calia fondre.

Doncs bé, tal dia com hui fa 100 anys, i a partir de les dues de la vesprada, va obrir-se la porta de servei de la plaça de bous perquè el públic presenciara i fora testimoni directe de la fundició de totes aquelles joies. L'operació va iniciar-se amb puntualitat torera a les tres de la vesprada i va durar al voltant d'unes dues hores, fent-se al mateix "ruedo", en la part recaient a l'eixida de les quadrilles, mentre el públic omplia les graderies de la part del sol.

La fundició va ser dirigida pel que després seria l'encarregat de crear la nova corona, el famós argenter Rafael Moliner, una joia d'aproximadament 2,5 quilos de pes amb incrustacions de diamants, maragdes, brillants i perles, i que va estar exposada a l'aparador de la joieria en els Quatre Cantons.

D'estil modern, de forma imperial, amb una alçada de 16 centímetres estava rematada per un limbe de 35 centímetres amb 14 estrelles, amb un valor intrínsec de 100.000 pessetes de l'època i que el dia de la coronació, el cardenal de Tarragona monsenyor Vidal i Barraquer va rebre de mans de l'alcalde el senyor Cazador, moments abans de cenyir-la a la imatge.

Una corona tan preciosa i preuada que arribada la guerra civil, va desaparéixer, circulant dues versions sobre aquesta.

D'una banda, es conta que un sequaç del ministre Indalecio Prieto, abans de marxar a l'exili, assabentat que la joia, per salvaguardar-la del saqueig l'ermitori, estava dipositada a la caixa forta del "Monte de Pietat", se la va emportar del banc a punta de pistola, ordenant que el joier la desmuntés, i, més tard, la va embarcar amb la resta de l'or espanyol, la finalitat del qual era l'auxili dels republicans a les Amèriques. Allí, barrejada amb el tresor, se li va perdre la pista.

Circula també una versió diferent dels fets. Pel que sembla, el pneumòleg, senyor Peris va fugir a Marsella a la tardor del 36, i allà va saber pel senyor Emilio Flecher que aquest exportador de taronges hauria venut, exercint funcions d'intermediari per a l'Ajuntament de Castelló del Front Popular, la joia mariana

Siga d'una manera o de l'altra, o tal vegada d'una tercera, que circula dient que la corona no ha sortit mai del territori espanyol i que, a hores d'ara encara es troba amagada al Banc d'Espanya, la veritat és que la corona de la Verge es va volatilitzar i, tot i haver passat ja cent anys, mai va tornar-se a saber res d'ella.

Borinot i moniato.

Supose que Sant Antoni Abat, conegut també com del porquet, aquell anacoreta d'origen egipci, el qual recordem hui 17 de gener, seria un home de seny, ponderat amb sana capacitat mental, predisposat a una justa percepció, apreciació, comprensió i actuació, com també ho han estat tots aquells que, al llarg dels temps, l'Església catòlica considera i eleva a la categoria de sants.

Vox el partit dels senyors Abascal i Flores, que, com a partit d'ultradreta, defensa alguns postulats de l'Església catòlica –vida, família, ideologia de gènere...-, supose buscarà que els seus militants i sobretot els seus dirigents, es fixen en el seny dels sants i, en aquells llocs on les urnes o els pactes postelectorals han volgut tinguen una responsabilitat de govern, el seu seny hauria de portar-los més enllà d'obtindre una mera visibilitat.

Tanmateix, no sembla que aquest postulat siga realitat al nostre País Valencià. Des del moment en què el PP del senyor Mazón, per assegurar-se la Presidència de la Generalitat, va haver d'assumir les tesis de la ultradreta de Vox, reflectida entre d'altres amb el nomenament del senyor Vicent Barrera com a vicepresident del Consell a la vegada que li cedia la competència en cultura, no hi ha hagut dia bo.

L'extorero s'ha vist immers en tota una sèrie de polèmiques, fruit d'una manca de programa específic, experiència política i allunyament del món cultural, sent la causa d'una pèrdua de reputació constant.

La darrera de les seues actuacions va tenir lloc despús-ahir dilluns; es complien trenta-dos anys de l'assassinat del professor Manuel Broseta a mans d'ETA i, com en els anys anteriors, diferents representants de les institucions valencianes i de la societat civil, encapçalades en aquesta ocasió pel president Mazón i l'expresident Puig, van sumar-se al tradicional homenatge emparant la família, representada pel fill, el senyor Pablo Broseta que, en sentides paraules de record envers la figura del seu pare, va afirmar que tal com ell va dir-li en múltiples ocasions "a la vida no es pot viure ni amb odi, ni amb rancúnia, ni amb desesperança".

També les paraules del senyor Mazón van voler recalcar que cada dia és més necessari el diàleg, la pau, i la convivència, sense cap paraula d'ira, de venjança o de desacord. De la mateixa manera el senyor Puig va defensar que aquella mort va servir per treballar per una societat en pau, lliure d'odis i exempta de fanatismes.

No sé si el senyor vicepresident va estar convidat i no va assistir o simplement no va estar convidat a l'acte, però poc va tardar a dir la seua, "penjant" a les seues xarxes socials unes paraules, uns comentaris gens encertats, fent protagonista de l'acte al senyor Puig. Tan fora de lloc i, només amb desig de crear polèmica, que va haver de ser el mateix fill del jurista assassinat qui va, de manera contundent contestar-li "Como hijo del homenajeado solo puedo constatar que una mayoría NO ha entendido nada", a la vegada que el president Mazón es desmarcava públicament de les paraules del seu vicepresident

Borinot i moniato, segons una investigació liderada per la professora de l'Àrea de Lingüística de la Universitat d'Alacant, Mendez Santos, i el director del Centre de Ciència Cognitiva de la Facultat de Llengües i Educació de la Universitat Nebrija, el professor Duñabeitia, són les paraules emocionals, els insults propis de la nostra llengua, més emprats pels valencians i valencianes.

De segur que l'honorable Barrera si continua un temps més al davant de la Vicepresidència i de la cultura del nostre país, prompte es guanyarà amb mèrits de sobra aquests i altres adjectius semblants.

Voldrà ser el contrapés de la imatge de Mazón i per aconseguir-ho l'ha de dir ben grossa? Serà estratègia de partit? Quan va acceptar la vicepresidència de la Generalitat, fa ja més de mig any, va dir que "es momento de trabajar para devolver a esta tierra la prosperidad que se merece. Será un honor".

Ara, davant les seues desencertades actuacions, en som molts els valencians que ens preguntem si saltar des del PP a UPV i arribar a VOX no va ser només un desig de protagonisme. Malauradament cada dia que passa la cultura del nostre país perd una mica més el nord. Vergonya, cavallers, vergonya...

Missa en valencià

El papa Joan XXIII va convocar el Concili Vaticà II l'any 1959 i va obrir la primera sessió el 1962. Però va morir l'any següent. Va ser el seu successor, Pau VI, que va culminar, fins a l'any 1965, les tres sessions conciliars d'un esdeveniment que va transformar completament l'Església catòlica.

Una de les vies de canvi va ser l'acostament al poble, a les necessitats i els costums de la societat més propera a l'Església, criteri del qual s'haurien de derivar múltiples transformacions, de gens d'importància doctrinal però de gran transcendència formal.

De la mà sobretot d'una generació de sacerdots joves, la societat va veure com la música popular s'introduïa als temples, el gir de l'oficiant de la Missa cap al poble i, l'any 1966, l'autorització del clergyman, la desaparició de la tonsura o corona que els religiosos es feien afaitar, i l'abandó del llatí en la celebració de l'Eucaristia, incorporant les llengües universals dels pobles. Al nostre territori el castellà i el valencià.

És veritat que el territori valencià es va avançar a altres pobles en tenir un text de la missa en llengua pròpia, una traducció del llatí, obra del primer professor de la càtedra de Teologia de la Seu de València, Guillem Anglé, datada al voltant de 1360 i que, conservada als arxius de la Catedral, incorporava el cànon, des del prefaci fins al Pare Nostre i les formes de consagració, però no el cos en si de la missa, del qual no existia cap versió perquè no estava autoritzada per l'església fins aquell moment.

El fet d'introduir el valencià en les celebracions eucarístiques va costar molt, fins i tot aquell 1966 l'aleshores arquebisbe de València, Marcel·lí Olaechea va escriure una carta pastoral, "Llengua llatina, llengües vernacles i litúrgia", en què defensava que la llengua de la diòcesi de València era el castellà i no el valencià. Encara avui, 58 anys després, els bisbes valencians continuen defensant i usant el castellà majoritàriament, tenint-la com a llengua en què els cristians valencians ens hem de dirigir a Déu, en detriment del valencià, llengua del poble.

I si hui pose sobre la taula aquest fet és perquè tal dia com hui, un 16 de gener de 1966, diumenge, per primera vegada a l'antiga capella de la casa de beneficència, des de l'agost de 1964 parròquia de Sant Vicent Ferrer, va celebrar-se la primera missa en valencià a la nostra ciutat.

Han transcorregut 58 anys, i tot i que fa pocs mesos, el nostre bisbe actual, monsenyor Casimiro López, com a cristians de la diòcesi ens animava a participar en el Sínode dels bisbes, per ser un moment de renovació profunda, d'escolta de l'Esperit, i per cercar junts el bé de l'Església, tot dient que els bisbes necessitaven escolar la veu dels fidels, no hauria estat de més que el prelat escoltara més la veu d'aquells que li hem estat demanant, des que va arribar a la diòcesi, que la nostra llengua siga més present a l'Església.

Després de quasi seixanta anys transcorreguts del llançament de les orientacions del Vaticà II, i malgrat que de totes les novetats d'aquell Concili cap no va ser més espectacular que la traducció de la litúrgia i dels ritus de l'Església del llatí original a les llengües vernacles modernes, assistir a una missa en valencià, tot i que es considera normal, resulta quasi una odissea impossible de complir a una ciutat com la nostra en què en són moltes les misses que se celebren al llarg de cada diumenge a les diferents esglésies.

Estic fermament convençut que Déu parla tots els idiomes, però en prefereix un, el llenguatge senzill del poble, i a Castelló, aquest és també el valencià.

Poder viure la missa en la mateixa llengua materna ens dóna als fidels la possibilitat d'una participació més gran que en una llengua, el castellà, que, tot i ser també nostra, sempre serà autoimposada. El meu desig en aquest aniversari és veure, algun dia no llunyà, normalitzat que puguem lloar Déu amb els propis llavis i en la mateixa llengua. Faig volts perquè així siga.

En dues ocasions, i per què no en tres?...

No sóc massa aficionat al futbol, però curiós com sóc, m'agrada escorcollar en tot allò que fa o ha fet història al meu poble, i si no estic errat, en els seus més de 100 anys d'existència, crec han estat només dues les ocasions en què el nostre estadi municipal de Castàlia, ha acollit partits de la selecció absoluta masculina de futbol..

I és que la selecció espanyola es caracteritza, entre altres coses, per no tenir una seu fixa. És costum de "La Roja" disputar els seus partits a diferents ciutats al llarg de la geografia espanyola. He llegit en algun lloc que els més de 320 partits que la selecció ha disputat al llarg de la seua història, l'han feta recórrer més de 40 estadis fins a les darreries del 2023, entre ells i tan sols en dues ocasions, com dic, el nostre municipal de Castàlia.

Cap visita de les dues fetes a l'estadi castellonenc ho han estat en partit oficial, les dues ocasions s'han correspost en partits amistosos. La primera el setembre del 1987, només tres mesos després d'inaugurat el nou estadi, enfrontant-se Espanya a Luxemburg, com a partit de preparació amb vista a la posterior trobada contra Àustria, corresponent a l'Eurocopa, partit que dirigit pel seleccionador Miguel Muñoz va acabar amb el resultat de 2-0, els dos gols marcats de penal per Carrasco i Butrageño.

Tot i que les cròniques d'aquell partit diuen que el senyor Muñoz va queixar-se del mal estat del terreny de joc, amb moltes "calbes" produïdes pel sistema de rec i drenatge, no va passar massa temps, menys de quatre anys, perquè la selecció tornara a xafar la gespa del nostre estadi.

Va ser el 16 de gener del 1991, demà farà tot just 33 anys, la segona vegada, en que l'afició castellonenca, en nombre superior als 12.000, va poder gaudir dels Zubizarreta, Alkorta, Hierro, Sanchís, Quique Sánchez, Vizcaino, Michel, Rober, Manolo, Butrageño o Goikoetxea, enfrontant-se al combinat de Portugal en un partit ara preparatori de cara al transcendental partit que Espanya havia de disputar a França, només unes setmanes despres, de classificació per l'Eurocopa-92. Un partit a Castàlia que va xiular l'arbitre italià, senyor Pezzella, amb l'equip espanyol dirigit pel nou seleccionador, el senyor Luís Suarez, i que va acabar amb el resultat d'empat a un gol.

Mala sort van tindre els aficionats castellonencs que van acudir aquella vesprada-nit a l'estadi, ja que diuen les cròniques esportives del moment que el joc de la selecció espanyola va ser "desllavassat i enganyós" i que, de manera prou senzilla, prompte els portuguesos van neutralitzar el joc espanyol pressionant al centre i sortint ràpidament al contraatac, joc que va facilitar que els lusos mitjançant el centrecampista de l'Sporting de Lisboa, natural de Cap Verd, Oceano Andrade da Cruz, marcar el 0-1 a l'acabament de la primera part. Set canvis va introduir Suarez a la segona part per tal de donar major serietat al partit, i el joc va millorar i al minut 71 l'aleshores centrecampista del Valladolid, que només uns mesos després fitxaria per l'Atlètic de Madrid, Gabriel Moya, va aconseguir l'empat definitiu i de passada posar entre les cordes els portuguesos.

Només en dues ocasions, la darrera fa 33 anys ha tingut Castelló presència de "la roja"; tanmateix, sí que han estat més d'una dotzena els futbolistes castellonencs que han defensat els colors de la selecció espanyola absoluta al llarg de la història; de segur que molts recordaran a Bruno Soriano (Artana), Pablo Hernández (Castelló), Pichi Alonso (Benicarló), Juan Planelles (Burriana), Robert Fernández (Betxí), Enrique Saura (Ayódar), Pau Francisco Torres (Vila-real), Pablo Fornals (Castelló)...

Senyora alcaldessa, senyora regidora d'esports, és veritat que la millora de les instal·lacions esportives, la relació més fluida amb els clubs esportius de la ciutat,, la reforma de l'Estadi Castàlia i el seu entorn o la recuperació dels camps Federatius, han de ser accions prioritàries en l'àmbit esportiu local, però aprofitant la gran afició futbolística i moment eufòric de la ciutat, no estaria de més insistir enfront de la Federació de Futbol que ja torna a ser de justícia que puguem gaudir, després de tants anys, de la presència al nostre estadi "de la roja".

Si volem associar la imatge de Castelló més enllà de la província, si volem aconseguir en un futur no massa llunyà veure a Castàlia els Carvajal, Gavi, Rodri, Torres, Morata o Williams, cal intentar-ho. Seria tota una carta de presentació de les noves intencions municipals en matèria esportiva. Difícil? Sí, Impossible? No; qui en diu dues... en diu tres!

"Patinasso"

Diu un refrany popular valencià que "dels porrats de gener, Sant Antoni és el primer", i és que aquesta és una de les festes més celebrades al País Valencià, per ser aquest invocat com a protector de les tasques agrícoles i dels animals.

La gran majoria dels pobles que celebren la seua festa ho fan al voltant del 17 de gener, iniciant-se els festejos, en alguns llocs abans i en altres, allargant-se fins a les darreries del mes. Són majoritàriament les "Germandats del Sant", "els quintos i quintes" o els mateixos ajuntaments els encarregats d'enllestir els diferents actes, que tenen coincidència en tots els pobles amb el protagonisme del foc, la missa, i el porrat o repartida de coquetes o pastissets.

A Castelló serà el pròxim diumenge dia 21 quan se celebraran els actes principals, tot i que, des d'ahir dia 13 i fins a les darreries del mes, els diferents barris i grups perifèrics de la ciutat, Benadressa, Sant Agustí i sant Marc, Meridiano, Reyes, Roser, Galeres, Venta Nova... estan immersos ja en els actes per honorar la figura del sant.

També la resta de pobles de la província, des dels costaners als de més a l'interior, es troben, aquests dies o en els pròxims, enfaenats en preparar i realitzar diferents actes, cas d'Onda, Alcora, Betxí, Torreblanca, Alcora o aquells de més renom com Borriol, Vilanova d'Alcolea, Forcall o Morella.

Els diferents mitjans de comunicació, essent aquesta una de les seues principals tasques, s'apresten a informar els seus lectors o oients, de les diferents dates festeres, actes i horaris, fent-ho de manera exacta i rigorosa. O no? I és que, per bé o per mal, una de les principals facetes del periodisme és que tot allò que s'escriu i es publica queda per a la posteritat.

Cal pensar que abans de publicar una notícia o, en el cas de la premsa escrita, abans d'enviar el diari a impremta, una o diverses persones s'encarreguen de revisar detingudament tots els continguts, a fi de corregir les errades que s'hagen pogut cometre. No obstant això, hi ha ocasions en què aquests descuits acaben publicant-se, generant continguts tan esbojarrats i divertits.

Són els anomenats en castellà "gazapos", nyaps en la nostra llengua valenciana, una categoria especial d'equivocació, més que meres errades ortogràfiques o tipogràfiques, però que tampoc es poden considerar majoritàriament equivocacions greus, ni mentides. Són badades simpàtiques que ofereixen una segona lectura absurda en general, impedint, en algunes ocasions, que el lector entenga el que el periodista estava intentant explicar.

Des que hi ha un cert interés en què les notícies puguen estar redactades i informades en valencià, a alguns mitjans se'ls amuntega la feina i, malauradament acudeixen a les "traduccions directes", que tot i no ser un mètode roín, necessiten una acurada revisió abans de ser acceptades.

Ara, ahir, novament un "gazapo" va colar-se a "Mediterraneo". En informar dels actes que des de l'Ajuntament de Morella s'han programat per celebrar la festa de Sant Antoni, publica en la versió en valencià que "el dissabte dia 20,'a les 12 de la nit, es farà degustació de tonto", si així, "degustació de tonto". Incomprensible a primera vista; no crec que els morellans i morellanes per celebrar la festa es mengen a aquella persona del poble amb menys intel·ligència o al més ingenu.

L'explicació la trobem una mica més avall, al mateix programa, o millor encara a la versió en castellà, quan diu que a les 12 del migdia es degustarà i repartirà "panoli", una pasta, una espècie de coqueta, feta amb farina, oli, mel o sucre i matafaluga, amb una punta d'anís o vi dolç, típica en aquell indret i en aquell moment de la festa, el nom de la qual és molt probable siga una deformació de l'expressió 'pa amb oli', perquè l'oli és precisament un dels ingredients principals de la recepta, i res tinga a veure amb la intel·ligència o saviesa dels morellans. És veritat que panoli segona la RAE és un "pánfilo", però això és castellà.

Amics del "Mediterraneo", pel vostre bé, per no quedar altra vegada en evidència, per demostrar que estimeu la nostra llengua, planifiqueu el vostre treball d'una manera més assenyada, tingueu més cura de les errades, sobretot si aquestes venen en la llengua minoritària i mai prou estimada i emprada del nostre poble, abandoneu les presses i tingueu una mica més de sensibilitat i no tornareu a tenir "un patinasso", no tornareu a fer el ridícul.

 

 

El gran desconegut.

No gosaria dir, per por a estar errat, que és el més infrautilitzat, però sí que estareu d'acord amb mi que és el menys conegut. Estic parlant del "bike park" que si no fos perquè està de moda donar noms en anglés, diríem que és el "Parc ciclista- ciutat de la bicicleta", una instal·lació ubicada a tocar de la ciutat del transport, entre el carrer Grècia i la carretera de Ribesalbes, que va nàixer al final de la legislatura municipal 2015-2019, obra licitada i adjudicada a fi del mes d'octubre del 2020 i inaugurada el març del 2021, pel regidor del Patronat Municipal d'Esports, òrgan encarregat de la seua gestió, el senyor Braina i l'aleshores alcaldessa la senyora Marco.

Es tracta d'un circuit ciclista tancat amb un recorregut dividit en dos circuits, un de ciclisme de muntanya i un per la pràctica del ciclisme de pista, que poden ser usats tant en l'àmbit professional com pels aficionats, a més a més d'unes instal·lacions complementàries amb un edifici per emmagatzematge, lavabos i una cafeteria.

Sembla que la seua creació va ser fruit d'una iniciativa popular i que va poder ser realitat a través dels anomenats pressupostos participatius, destinant-se per la seua creació vora sis-cents mil euros.

Des d'aquell moment crec que algun club d'aficionats al ciclisme, al patinatge o al triatló, cas de tritail, dos rodes, club ciclista Costa Azahar, Club Patí Castàlia, Club el Gancho o la mateixa associació de veïns de Sant Llorenç, han estat els seus més assidus usuaris.

Tot i això, com deia a l'inici, tal vegada per la seua ubicació lluny de la zona centre, o per la manca de promoció, el parc no ha resultat ser tan dinàmic com s'esperava i, per molts castellonencs és el gran desconegut.

Ara, hui mateix, acabe de llegir la notícia que el nou equip municipal té en previsió reactivar la zona del parc i, de passada, el mateix recinte, amb una primera acció fonamental com és l'obertura de la cafeteria que roman tancada des dels inicis, i la reordenació del trànsit a la zona creant noves places d'aparcament de vehicles, a la vegada que dinamitzar-lo amb la instal·lació als seus voltants d'una base del servei de préstec Bicicas.

No sé si aquestes idees confirmades per l'àrea de mobilitat en boca del regidor senyor Ramirez, amb l'objectiu d'aconseguir un major ús de les instal·lacions i una rendibilitat d'acord amb els diners invertits en el seu moment, seràn realitat prompte, però molt em tem que la enrevessada burocràcia municipal, licitacions, concessions i adjudicacions, tant pel que respecta a l'explotació de la cafeteria com al nou concurs pel Bicicas, facen que encara haja de passar molt de temps perquè es puga fer ús d'aquests serveis ara anunciats, i tot quede només en una simple proposta, una nova "propaganda".

Està bé disposar d'un espai segur a la ciutat per fer esport amb la bicicleta un lloc que permetra als aficionats familiaritzar-se amb el ciclisme de manera segura, però diguem-li pel seu nom, estem parlant d'un circuit, no és en realitat un parc per bicicletes, ja que genèricament un bike park és una instal·lació molt diferent d'aquesta ubicada a tocar el CEU a Castelló, un espai dissenyat específicament perquè els amants del ciclisme de muntanya puguen practicar el seu esport preferit de manera segura i divertida, trobant-se en aquells diferents tipus de senders o pistes, que van des de rutes més senzilles i accessibles per a principiants, fins a senders més tècnics i desafiants per a ciclistes experimentats, i en el nostre, en el de Castelló, no és així.

En aquest cas estem davant d'un espai que permet practicar el ciclisme d'una manera versàtil i recreativa, que permet trobar persones de tota mena de nivells i amb tota classe de bicicletes, un lloc on acudir per plaer i per passar una bona estona, si és en companyia molt millor i gaudint d'unes instal·lacions que conviden a la xarradeta, al café, a fomentar l'amistat. Esperem que el nou impuls siga prompte realitat i es dinamitze molt més la zona en benefici de tots.