Embolic al reial casino

 Sembla el títol d'una pel·lícula però no és així, un veritable “embolic al casino” és el que va produir-se la nit d'ahir al Reial Casino Antic de Castelló, quan en l'Assemblea General convocada per la junta directiva d'aquesta institució per presentar i aprovar els comptes de l'exercici del 2014, els socis van rebutjar per majoria la seua aprovació.

No sé quants socis té en l'actualitat aquesta institució social castellonenca hereva del primitiu “Casino de Castellón” fundat el 1814 pel Baró de Benicàssim i que va constituir-se des dels seus inicis com a principal focus del moviment social i cultural de la creixent burgesia castellonenca, fet que per l'impuls que prenia l'associació el 1865 va haver de traslladar-se des de la seu primitiva al carrer de Cavallers, a un antic edifici del segle XVIII, el palau d'En Francisco Tirado, a la Porta del Sol, espai amb molta més capacitat i aire de casa de camp.

Eren temps gloriosos i el 1923 en ple desenvolupament de la institució, es reforma l'edifici, amb una nova disposició interior i una important actuació exterior, donant lloc a l'edifici que tots coneixem, que tindrà la seua darrera reforma, la que arriba fins avui, l'any 2003.

Als anys anteriors i posteriors a la guerra civil i en els primers de la transició democràtica, el casino, va ser el lloc d'oci “dels rics de la vila” i als seus salons van celebrar-se incomptables esdeveniments privats, també algun de públic, pocs, reunions, banquets i presentacions en societat, adquirint i augmentant el caràcter senyorial impulsat per la presència en els seus salons del propi rei Amadeo I de Saboia, la infanta Isabel “la xata” o escriptors com Azorín, Lorca, Galdós, a més a més d'actors i actrius de fama nacional.

Per això i pels 200 anys de la seua existència, el juliol de l'any passat l'actual junta directiva encapçalada pel seu president el senyor Victor Arandes, recolzat pel vicepresident, secretari, vicesecretari, tresorer, comptador i vocals, va sol·licitar que sa majestat el flamant rei d'Espanya Felip VI, concedira a l'entitat el títol de Reial, a la qual cosa va accedir uns dies abans del Nadal passat, constituint, en paraules de l'encara alcalde Bataller, “un lujo, un privilegio, un honor y un prestigiio” que fora la primera institució de la província a la que el Rei donava aquesta concessió.

Però sembla que allò només era un maquillatge i que els problemes que la institució arrossegava, no van frenar-se, i malgrat que en els darrers temps hi haja hagut una major obertura, en aquests moments tal i com veiem al seu web CASINO fer-se soci del casino no és gens econòmic, 35 euros/mes per família, fa que el grup de socis encara podem dir està format per “gent econòmicament estable” i sense problemes econòmics.

Tot i això, com deia al principi, els compters presentats per la Junta directiva no van ser ben vistos pels socis assistents a l'assemblea i van ser rebutjats per la majoria del socis. Com a conseqüència de la seua no-aprovació, avui mateix la Junta directa en bloc, des del senyor Arandes, president, fins el darrer dels vocals, el senyor Suarez, han presentat la dimissió, fent necessària la convocatòria d'eleccions per designar una nova junta.

Davant aquests fets, jo em pregunte: què dirien els compters que no s'han vist clars i nets pels socis? I justament, quina casualitat, els de l'any del bicentenari, els de l'any “reial”, i més encara, hi haurà candidats a formar part d'una nova junta?

Siga com siga, “l'embolic al casino està servit”, malgrat el privilegi que suposa disposar al centre de Castelló de sala taurina, biblioteca, audiovisual, ordenadors, sala de jocs socials, de bridge, de billar o de reunions, que naturalment tenen un manteniment, uns costos, però que sembla els propis socis no ho veuen clar... Algú, com diuen al meu poble, haurà estirat més el braç que la màniga?

Dificil ha de resultar rescatar la singularitat d'una bi-centenària instititució si els euros, si “la pela” no està clara ni pels propis socis i difícil més encara aconseguir amb aquests embolics socis joves, per més que vullguen llevar-li l'etiqueta d'elitista.

Pocavergonya !!!

Diu el diccionari que pocavergonya és aquella persona que enganya hàbilment els altres per treure'n algun profit, i aquesta va ser la paraula que va vindre'm ahir a la ment en assabentar-me del desencertat comportament que els dirigents polítics del Partit Popular de Castelló van tenir ahir mateixa, en fer renunciar a l'acta de regidora que per dret li corresponia, a la número 7 de la llista municipal, la senyora Maria José Arquimbau Soler, qui, formava part de la candidatura presentada pel PP a les eleccions locals del passat diumenge.

No sé com ni qui va confeccionar la llista de candidats, ni tampoc qui va determinar l'ordre que cadascú ocupava dins la llista, però va cridar-me l'atenció que, aquell que fins ara era considerat un puntal del Partit Popular” tant a l'ajuntament com a la Diputació, el senyor Vicent Sales, anara “tant endarrerit.

Vaig pensar que amb un excés de confiança, el PP donava per fet que com a molt perdrien algun regidor per aquesta nova legislatura, per la qual cosa, ocupar el vuité, desé o dotzé lloc a la llista, els hi resultava quasi anecdòtic; Jiménez, Masip, Albert, Torres, Romero o Ribes, tenien assumit que no assolirien acta de regidor, però vet per on, la debacle ha estat “massa grossa” i el bo de Sales, que tot el partit el veia com a regidor, democràticament va quedar fora de la llista d'elegits...

Calia fer alguna cosa per què Sales entrara a l'ajuntament, i calia fer-ho ja, degueren pensar els màxims dirigents. La solució passava per una renúncia dels elegits per què Vicent Sales poguera ocupar seient a l'ajuntament i també a la Diputació.

I va començar el joc de les cadires: Bataller, Carrasco, Moliner, Pradas, Feliu, Guillamón, Arquimbau o Pérez, algú havia de deixar el seu lloc perquè l'ocupara Sales. Ells sabran el per què però Arquimbau va ser l'elegida, i com diuen en castellà “todo su gozo, en un pozo”, havent d'eixir de l'ajuntament abans d'entrar, tenint present les paraules que va pronunciar com a candidata “Aqui estamos, con ilusión, con ganas, con fuerza por y para Castellón”. Si que li ha durat poc l'empemta.

És el que té les llistes tancades i l'excés de confiança. Qué pensaran aquells, pocs o molts votants de la llista municipal del PP, que ho van fer per recolzar l'entrada de la senyora Arquimbau a l'ajuntament que ocupava un lloc d'eixida? Per la pocavergonya d'algú s'han vist enganyats fins i tot abans de constituïr-se el nou consistori. No, no és de rebut, ni proposar o forçar la renuncia ni tampoc, amic Vicent, entrar a l'ajuntament per la “porta falsa”.

No hi ha dubte que el moment és important i que Moliner és llest; Sales és un bon element pel partit a la Diputació, i seria un greu error prescindir d'ell, però senyors, haver-ho pensat abans, ara això que acaben de fer frega el ridícul i demostra la poca confiança que el Partit Poipular tenia en algunes de les persones que ocupaven els primers llocs de la llista, eren una simple comparsa del procés per aconseguir vots. Això, diguem-ho clar, al meu poble es diu aprofitar-se'n, del candidat i dels votants, són per tant vostés, i des del meu més gran respecte, uns pocavergonya !!!

Si, sempre podran dir que ha estat una renúncia, i que aquesta ha estat voluntària, però si la renuncia es produïx abans fins i tot de la presa de possessió, aleshores sorgix el dubte: per què va presentar-se com a candidata si li ha costat tant poc reunciar? No crec la senyora Arquimbau volguera fins i tot enganyar els seus més propers...

Més encara, serà casualitat, però on treballa la senyora Arquimbau? D'educadora al complex de Penyeta Roja, i qui és el cap d'aquesta institució? El senyor Moliner, doncs amb això ja està tot dit. Caps del PP de Castelló, una suggerència, encara estan a temps de redreçar la seua conducta...

El dia després

A més a més d'un programa de futbol que emetia Canal+ allà per la dècada dels 90 del segle passat, creat per l'ex-fuboblista Michael Robinson, i que va tenir continuïtat per molts anys, i que desconec si encara continua, que es centrava en l'anàlisi de les situacions curioses i amb reportatges desenfadats del que havia passat als camps de futbol només unes hores abans, i del títol d'una pel·lícula americana de 1983 dirigida per Nicholas Meyer, guanyadora de dos premis Emmy, que narrrava els devastadors efectes d'un holocaust nuclear en un xicotet poble nord-americà, avui es, també per a mi i supose que per molts altres veïns de Castelló i de la resta del País, que directa o indirectament vam estar lligats ahir a les eleccions, el dia després d'aquestes, i fonamentalment, el dia després de la debacle del Partit Popular a Castelló, que com diu en un titular un diari local, deixa després de 24 anys, Castelló en mans de l'esquerra democràtica.

Malgrat que el Partit Popular ha tornat a ser el partit polític més votat, la pèrdua considerable de vots i per tant de regidors, obre les portes a un nou govern municipal a Castelló on, a més a més de Bataller, l'alcalde derrotat, i la pèrdua també de regidors de l'altre gran partit, el PSOE, amb la irrupció amb força de Castelló en Moviment i la pujada espectacular de Compromís, tots tres considerats partits de l'esquerra, fa previsible, si hi ha entesa, un “canvi de color” en el palau de la Plaça Major.

Dificil ho té Bataller amb la pèrdua d'alguns dels seus “puntals” de qui mai s'esperava no tragueren acta de regidor, difícil serà plantar “batalla” a “Marco” si aquesta aconseguix unir-se a “Nomdedéu” i “Del Senyor”. “Si Déu i el Senyor entren al mateix Marc, aleshores i amb total seguretat, res pot rascar ni batallar Bataller”.

Sembla un joc de paraules casual però té un gran transfons. S'ha acabat el bipartidisme a la capital de la Plana i tot i que també Ciutadans ha tret tallada, aquest, per la composició del propi consistori, serà el convidat de pedra. “Gavalda” amb sis regidors, a priori, no té cap possibilitat de tocar el govern municipal amb pactes, i per tant, només aconseguix, que no és poc, el benefici que li dona la tendència a l'alça de la seua formació a nivell general i a rebuf d'aquesta entrar al Palau municipal, a Ca la Vila.

No són gent d'església, però seran capaços Nomdedéu i Del Senyor d'arribar a conformar un govern estable amb Marco i aconseguir un govern de progrés? La base del canvi passa pel debat i la negociació, i la socialista no deixa des d'anit de repetir que “Castelló ha votat el canvi”, i aquest passa necessàriament per un entente entre PSOE+COMPROMÍS+CASTELLÓ EN MOVIMENT, ja que inclús un hipotètic i llunyà acord PP+CIUTADANS, que abans ahir era difícil i hui, després de les declaracions de l'alcalde Bataller anit mateixa, al parlar de lo injusta que sol ser la política, afirmant que Ciutadans aconseguix 6 regidors sense presentar programa, és més que impossible.

Ara toca pactar i governar tenint en ment que allò que el poble hem manifestat ha estat la voluntat de tenir un ajuntament transparent, honest i progressista, i per aquells que pensen que açò ja ho era l'ajuntament de l'equip de Bataller, que han estat i seguixen estant molts, dir-los, que tal vegada tenien raó, però calia ser ho més encara, i ara tenen, els de sempre i els nouvinguts, l'oportunitat de demostrar-ho amb la magnífica gent que conformarà el nou consistori per aquests propers quatre anys, gent que ha de començar en algun cas i continuar en uns altres, deixant-se la pell pels veïns i el poble.

Imprescindible?

No sóc partidari de deixar un breu espai de 24 hores sense contaminació política, sense bombardeig propagandístic, per dedicar-lo a pair les informacions i les idees. No sóc gens partidari de la jornada de reflexió de hui, tot i que la saturació a la que ens han sotmés els diferents partits polítics en els dies de campanya ha estat més que excessiva.

Sempre serè partidari de la reflexió però crec que no ens hem de quedar amb les ofertes, promeses i lemes dels diferents partits que han volgut vendre'ns en els darrer dies. Hem d’anar més enllà. La nostra reflexió s'ha de centrar-se en el sentit de tot junt, però d’una manera més decidida i avançada.

Perquè no una reflexió sobre la possibilitat de fer llistes obertes? Perquè no celebrar consultes i referèndums vinculats sobre els temes essencials a nivell local o nacional? Perquè no podem saber quants diners s’han gastat els partits en inflar-nos el cap amb les seves consignes, logos, fotografies i vídeos? I, sobretot, com ho han pagat?

Les regles i normatives que han servit fins ara per frenar la difusió de la campanya electoral, un dia abans de la celebració dels comicis, pels mitjans tradicionals: ràdio, premsa, repartiments de fulletons, celebració d’actes informatius, televisió... ara, al 2015 ja no són vàlides perquè no serveixen davant els nous mitjans que es difonen per internet, pel facebook,  twitter o altres. No hi ha manera real d’aturar la comunicació que es fa per aquests mitjans. Hui, jornada de reflexió està la xarxa més “calenta que mai”.

Segons he pogut llegir diferents especialistes en psicologia social consultats per l'agència EFE coincidixen en creure que la jornada de reflexió, prèvia a unes eleccions, aquesta de hui, ha deixat de ser clau per decidir el vot i que les campanyes electorals tampoc no són ja determinants per a la majoria dels ciutadans i, fins i tot, que poden ser contraproduents davant una situació de desconfiança.

És possible que fa molts anys les campanyes electorals tradicionals foren fonamentals per a la majoria dels ciutadans per decidir el vot, però ara per ara no és així per la gran quantitat d'informació que tenim de tots els partits. i aquest bagatge informatiu amb el qual comptem de forma immediata des de fa temps fa que la immensa majoria de votants tinguem ja decidit el vot abans de la jornada de reflexió i fins i tot de la mateixa campanya.

I quan el vot no està decidit en moltes ocasions si se sap a qui no es votarà, de manera que en molts casos, -no sempre-, servix de ben poc allò que els diferents partits diuen en campanya, doncs ho fan amb la principal finalitat de recollir vots. Tots podríem ficar molts exemples de promeses incomplides per aquells que ens han governat des que va instaurar-se la democràcia al nostre país, fa ja uns quants anys...

Definitivament per mi aquesta jornada de reflexió és prescindible, malgrat els indecisos, les faves són més que comptades. Cal anar a votar pensant en clau local, sí, però també en clau nacional. Hem vist propostes de perfil baixíssim, de discurs marcat per la desqualificació, hem vist l’absència de contingut polític en debats televisius, hem vist en moltes formacions, més del de sempre...

Avui només em resta passejar pel poble i adonar-nos que gran part dels fanals estan “ornamentats” de cartells corresponents a la propaganda política per les eleccions de demà que, per cert veurem el temps que tarden en llevar-los passat l’esdeveniment.

A aquestos pensaments dedique la meua jornada de reflexió i de passada a traslladar mobles, plantar ensiams, esporgar tomateres, collir creïlles i recollir credencials, de reflexió ben poca, fa temps ho tinc tot reflexionat.

Dos, vint, dos-cents, dos mil.... o tenim a les nostres mans.

 2-20-200-2.000, aquesta seqüència de números de segur que no us dirà res a aquells que açò llegiu, però per mi, serà casualitat, però marca i molt, en dos situacions completament diferents, i que voldria comentar.

Dos blogs he creat al llarg de la meua vida de blogger, el primer va nàixer l'1 de març del 2007 i va tindre una llarga vida fins l'1 de maig del 2014, estava allotjat al servei municipal “bloggeate” de Castelló. El segon, aquest que ara esteu llegint, nascut el 19 de març del 2014 i que gràcies a tots vosaltres continua viu.

Vint... de maig, hui mateix, dimecres, dia 140 de l'any i festivitat entre d'altres de Sant Bernardí de Siena, frare franciscà, considerat el més gran orador del seu temps i que va morir tal dia com avui però de 1444 i que va fer veure el rostre del diable a uns feligresos que vivien del vici i en pecat, dient-los que es miraren els uns als altres. Sobren més paraules...

Dos-cents, aquest és el nombre de comentaris que “he penjat” en aquest “després de 7 anys”, concretament 141 en el 2014 i 59, amb aquest, en el que portem de 2015. Dos-cents escrits on he intentat tractar, sempre des del respecte, temes molt variats i directa o indirectament relacionats amb el meu estimat Castelló.

Dos-mil, es diu de seguida, és el nombre de post i de dies, -tinc per costum escriure una vegada al dia-, en què he dit la meua, si sumem els dos blogs, mil vuit-cents al primer, i els doc-cents d'aquest, en un total de 3.002 dies.

I fet aquest comentari, sobre les “casualitats del 2 i del 0”, ara voldria reflexionar una mica en veu alta sobre, al segona situació on aquests números també són interessants, es tracta de les enquestes d'intenció de vot que tant s'han prodigat en els darrers dies.

Malgrat la discrepància de resultats, totes elles presenten una coincidència, el percentatge elevat, entre el 25%-35% d'indecisos, un nombre suficient per capgirar qualsevol pronòstic sobre el vot real o inclús sobre els resultats de les pròpies enquestes.

Conclusió directa, es tant canviant la realitat sociopolítica d'aquest moment que sembla no hi ha tendències generals consolidades, o el que és el mateix, tot fa indicar que no hi haurà majories absolutes, i que serà molt difícil arribar a pactes de governabilitat, per la qual cosa pot donar-se el cas que, celebrades les eleccions hi haja governs municipals en minoria, i això, voleu dir que és profitós per un poble?, voleu dir que és beneficiós per una autonomia? Vegem que està passant al Parlament andalús...

La nit del proper diumenge, vet per on, caldrà estar molt atents al recompte del vot, i de segur, que 2, 20, 200 o 2.000, altra vegada els números amb què encapçalava aquest escrit, tot i que ara com a paperetes dipositades a les diferents urnes, seran més que suficients, en alguns casos, per donar com a vencedors a aquells de sempre o a qualsevol de la resta d'aspirants. Futur incert el que sembla tindrem a les properes setmanes...

A dos dies, altra vegada el 2, del final de la campanya i a quatre del 24-M, la realitat es presenta més convulsa que mai, molt diferent a altres moments electorals que hem viscut al nostre poble. L'element clau per finalment decantar la decisió d'aquest 25-35% d'indecisos, hauria de ser una informació ampla, clara i objectiva, i això, després de10 dies de campanya, sembla que una immensa majoria de partits, no tots, no ho tenen gens clar encara.

Difícil papereta es presenta per aquells que opten a alcalde, regidor o diputat en qualsevol demarcació, difícil ha de ser ordenar i governar pensant en la utilitat per tots, si la confiança no és majoritària com s'intuïx. Per pensar-s'ho, no us sembla? Ho tenim a les nostres mans...

Tot al mateix sac...

Amb l'afegit de “concert de l'any” feia dies que anava anunciant-se; fins i tot el nostre popular alcalde va dir en diverses ocasions que “seria un concert molt especial i irrepetible”, semblava, pel muntatge i mitjans tècnics desplegats, que per diners no seria, va involucrar-se a més a més de la Junta de Festes, també a la Fundació Dàvalos-Flecher. Constituiria un dels dos pilars centrals de l'invent “un maig de tradicions” iniciativa que des de la regidoria de cultura van voler potenciar, la tradicional Festa de la Rosa i l'acte que centra la meua reflexió de hui, el concert que TOCS, la Tradicional Orquestra de Castelló, va oferir-nos la vesprada-nit d'ahir diumenge.

Un espectacle anunciat com un recorregut pels ritmes, melodies i cançons de la nostra terra però amb so de funk, jazz, swing, cha,cha,cha o bossa nova. Un espectacle que volia, des del respecte a l'essència de la tradició arribar més enllà actualitzant els més coneguts ritmes, la música més popular castellonenca, als aires del segle XXI.

No era un experiment nou, l'orquestra TOCS, amb 34 músics i al seu capdavant el mestre Juanjo Carratalà, ja havia fet alguna cosa semblant, a les Galanies d'anys enrera i també en algun Magdalena Vítol, tot i que no de tanta envergadura.

No havia de ser un concert tradicional, calia buscar un fil conductor i fer tot un espectacle, a més a més havia de servir per homenatjar al grup tradicional rondaller més conegut de Castelló, “Els llauradors”, amb un record especial per dos dels seus components ja morts, Miquel Soler i Jovi Martí, així que amb la col·laboració de Xarxa Teatre, del ballet llum d'Orient, dels Cabuts de la Colla del Rei Barbut i algunes parelles de ball, es va pensar en un espectacular muntatge on la llum, la música i les imatges, projectades sobre una gran pantalla de leds, conformarien un tot al voltant d'una història el fil conductor de la qual seria la mitologia castellonenca i el Tombatossals.

Un poc abans de la vuit de la vesprada allí vaig acudir com altres molts castellonencs. La plaça donava goig, un gran escenari ocupava el fons de la mateixa, embolcallat per la façana del noble edifici municipal. La resposta del públic sense ser excessiva, la plaça no va arribar a omplir-se, feia que no restaren moltes cadires buides.

L'espectacle no va començar a l'hora anunciada, però va tenir una continuïtat que la gent vam agrair, ara bé, la sonoritat va ser excessiva, la música no sonava massa be degut a la gran quantitat de wats que se li van aplicar, jo mateix i la gent que hi tenia al meu costat vam pensar que l'orquestra hagués sonat molt millor “a pèl” o amb menys volum sonor.

Tampoc el joc de llums que giravoltaven l'escenari, la plaça i fins i tot incidien en algunes ocasions sobre els espectadors va estar encertat, arribant en moments puntuals a ser fins i tot molestos. Independentment que els arranjaments musicals podien agradar més o menys, contra gustos no hi ha res escrit, l'espectacle va resultar poc lluïdor perquè el fil conductor, la conversa entre Cagueme i Tombatossals no va estar a l'alçada del que s'anava veient a l'escenari.

Pense que si s'hagués ficat un presentador/a, que abans de cada peça l'haguera explicada o si hi hagués hagut un programa de l'acte repartit entre els assistents, el resultat hagués estat més digne, de la mateixa manera que, no va agradar-me gens ni mica el moment en què va entonar-se la Salve a la Verge del Lledó ni la coreografia que va acompanyar-la amb una ballarina amb un càntir que “res hi pintava”, com tampoc que justament aquesta Salve fora dedicada a recordar la figura del guitarrista castellonenc Babiloni, mort aquesta mateixa setmana, quan el seu haguera estat una composició de guitarra.

Va semblar, vist des del públic, que tot ho ficàvem al mateix sac, música de galania, música creada pel Vitol, Pregó, Salve, marxa dels Moros d'Alqueria, bolero, jota, ball de nanos, dedicatòria a Babiloni, homenatge als Llauradors..., condensat en hora i mitja d'espectacle que, per moments em recordava la Pèrgola o el Palau de la Festa a les presentacions gaiateres....

Llàstima perquè a la fi va resultar fins i tot una mica grollesc i de poca categoria, un espectacle en el que la llum, el so i la música haguera pogut tenir una gran qualitat i del que és de justícia destacar l'actuació de la Rondalla Primer de Maig, amb un remix dels llauradors que, també amb menys decibels, de segur haguera sonat molt millor encara.

Ni la plaça va arribar a omplir-se de gom a gom, com ho fa en el Vítol i en altres ocasions, ni tampoc tota la gent assistent va aguantar fins el final. No vaig veure per cap lloc allò que es pretenia que “Castelló vibrara i renovara els seus vots de fidelitat als orígens”, per mi, un espectacle digne, però no va ser ni molt menys, el concert de l'any.

País de vergonya.

Estem a punt de superar el bell mig de la campanya electoral i el “galliner polític” sembla estar més que escarotat. Uns, els de sempre, contant-nos totes les meravelles aconseguides en els darrers anys, d'altres assenyalant tot el que s'ha deixat de fer i les greus errades comeses per aquells que ens hi han governat, aquells a qui vàrem donar-los la confiança, els de més enllà tractant de convèncer-nos que només ells són l'alternativa... Tots ens ho oferixen tot, tots plantejant-nos les millors opcions de futur...

I és que “la llengua no té os” i les paraules se les emporta el vent, per això la iniciativa duta a termini ahir mateix per qui ha estat diputat autonòmic valencià i candidat a ser-ho novament, el jove valencià de Canals, Francesc Ferri, crec ve a demostrar que, com diuen en castellà, “que una cosa és predicar y otra dar trigo”, va voler fer ell mateixa un viatge en transport públic, des de Vinarós a Oriola, per comprovar com allò que afirma, “greus carències en transport públic al País Valencià”, no és “un invent electoral”, és la realitat del dia a dia.

Per això va plantar-se ahir dijous a les 8:20 del matí a Vinarós, disposat a recórrer tot el litoral fins arribar a Oriola, per reivindicar amb més força que mai la necessitat d'una connexió més fluïda entre els pobles del nord i els del sud, i denunciar les carències que sofrim en transport públic.

Hi ha en aquesta campanya polítics que reivindiquen accions, tal vegada fins i tot incloses en els seus programes electorals, de decisió per polítiques sostenibles de mobilitat, o que prometen infraestructures de transpor públic, però després es desplacen amb vehicles particulars o oficials, doncs el moure's amb el transport públic que defensen no els ix a conter... Polítics de carreró.

En aquest cas estem davant un polític compromés que ens ha demostrat allò que afirma, que cal tota una odissea per creuar el nostre territori. D'entrada emprar 2 hores i quart i 7 euros per fer 80 quilòmetres des de Vinarós i arribar a Castelló en autobús, i que no hi ha servei de rodalies en connexió amb el nord. Des d'ací a Gandia, la comunicació millora, en dos serveis de rodalies-RENFE, Castelló-València,una hora i València-Gandia, una altra. això si 12 euros més. Portem 20 euros gastats i menys de 200 quilòmetres fets

A partir de Gandia el desplaçament novament amb autobús. Gandia- Dénia 30 quilòmetres sense tren i una hora més. Cal després emprar el TRAM, Dénia-Benidorm-Alacant,(quasi 3 hores més) la Xarxa de Ferrocarrils de la Generalitat.i algun tren regional de la xarxa estatal per continuar el viatge. Si es torna a emprar l'autobús: Alacant-Orihola, una hora més a afegir. L'hora aproximada que va arribar el diputat Ferri a Oriola, amb enllaços i retards, les 11 de la nit. 300 quilòmetres 15 hores, per no parlar dels més de 40 euros invertits. Com ho veieu?

Un temps absurd i més encara si admetem que la rendibilitat de la xarxa de l'Alta Velocitat Espanyola, prioritària dels darrers governs estatals i autonòmics, ha resultat tot un fracàs econòmic, tant els serveis que connecten Madrid amb la costa com els de castella.

Cal defensar un Pla de Mobilitat que vertebre el nostre territori de nord a sud, interior i costa, que respecte el territori i el medi ambient i siga accessible i útil. No és de rebut que a dia d'avui, es tarde menys en anar de Madrid a València que de Vinarós a Castelló.

Alta velocitat sí però, primer, bones connexions de rodalies entre comarques del nostre territori. No estem demanant massa. No és de rebut que al segle XXI, al 2015, siguen necessàries vora 15 hores per aconseguir recorrer, emprant el transport públic, els aproximadament els 300 quilòmetres que separen la capital del Baix Maestrat de la Vega Baixa.

I el millor de tot, no són paraules, són fets demostrats ahir mateix i, gràcies a fer el recorregut per la costa, que si s'hagués triat l'interior hauria costat més d'un dia. País de vergonya. Polítics com aquest és el que necessitem.

Una nova iniciativa emprenedora

 Sembla ser que les idees de fa anys, tornen a estar de moda, modificades i adaptades als nous temps. Recorde que no fa massa anys encara podíem veure pels nostres carrers, de bon matí, repartidors de diari a domicili, que empraven la bicicleta per fer la seua distribució, també aquells que repartien llet a granel, per les cases, portant enganxades al manillar de la bicicleta dues grosses lleteres, o aquells altres que, amb unes sofisticades politges empraven la força del pedaleig per fer girar moles i esmolar ganivets i tisores...

Després els vehicles a motor, motocicletes, automòbils, camionetes van guanyar terreny i la bicicleta va quedar relegada a vehicle per l'esbarjo i l'esport. Però les modes canvien i fa uns anys, no massa, que la bicicleta, sobretot a les ciutats sense massa costeres, com la nostra, va tornant a emprar-se, com a mitja de desplaçament, va ocupant novament carrers, voreres i passejos.

Aquest retorn de la bicicleta particular per l'ús convencional va portar-en algunes ciutats, Madrid, Barcelona, Mallorca, Santander, Bilbao, Malaga, Sevilla, Granada, València...., a l'aparició d'un nou model de transport professional, sostenible, que permet realitzar serveis de transport urbà en llocs de difícil accés pels vehicles i sense emissions contaminants.

Noves empreses amb un nou tipus de missatgeria va irrompre en el context econòmic de les nostres ciutats buscant a la vegada que sostenibilitat ecològica i disminució de la contaminació, una reducció del trànsit a motor pels nostres carrers.

El repartiment de paqueteria en bicicleta dins el nucli urbà permet obtenir uns costos d'inversió, explotació i manteniment molt per baix del repartiment tradicional amb furgoneta, així com, una major celeritat i rapidesa, abaratint enormement les despeses i obtenint immillorables resultats, doncs el vehicle emprat es totalment respectuós amb el medi ambient i també, en moltes ocasions, per allò del tràfic, més eficaç.

Així no m'ha resultat gens estrany que hui mateixa, m'haja trobat amb una tarja de visita, un pamflet i un díptic on s'anunciava una empresa de missatgeria en bicicleta a la nostra ciutat, a Castelló, doncs, en aquest sentit, Castelló, és ideal al ser plana i tenir bon clima, per què aquest servei puga quallar sense majors problemes aparents.

No sé si l'empresa, de la que podeu conéixer si us be de gust molt més, qui són els seus creadors, ubicació, zones de distribució, tarifes i altres aspectes interessants, punxant sobre el següent enllaç: BICIMENSAJERIACS farà molt de temps que treballa al nostre nucli urbà, un mes? dos?, però de segur que la proposta, a banda d'un negoci original, ecològic i socialment responsable, que no malmés la salut del planeta, busca convertir Castelló en una ciutat més agradable per tots.

Ara, fa falta que, als bici-emprenedors castellonencs que han decidit combinar treball i estima per la bicicleta els hi vaja bé l'experiència, i siguen molts els particulars, però sobretot les empreses de distribució interna a la ciutat, que els hi recolzen, començant, per què no? per les institucions públiques, ajuntament, diputació, conselleries... a qui se'ls sent dir amb la boca plena que fan una aposta per la salut mediambiental. Ara poden demostrar-ho, calen accions continuades i no només puntuals i anecdòtiques com la del "mercat de la taronja"....

Benvinguts Roberto i Jose, emprenedors responsables a qui els agrada, com a molts altres veïns, una ciutat més neta, menys sorollosa, més tranquil·la i més habitable. Que tingueu molta sort en la vostra lluita per fer-vos un espai en el mercat de la missatgeria urbana.

Era d'esperar

Als inicis del passat mes de desembre l'ajuntament de Castelló va aprovar l'exposició pública, per un termini de 45 dies, de l'Estudi de Paisatge, realitzat per una empresa aliena al propi consistori. Després de publicat en el DOGV els castellonencs, a títol personal , empresarial o social, vam tenir l'oportunitat de consultar i fer suggerències a aquest document, de manera que les aportacions constituïren millora pel nou Pla General de la Ciutat.

L'alcalde en persona va insistir en la importància de la participació dels veïns aportant propostes de millora, per la qual cosa a més a més de publicitar aquest estudi, van programar-se dues reunions informatives, que van celebrar-se el 15 de gener i la primera setmana de febrer, al saló d'actes de l'edifici dels “quatre cantons”.

A la primera d'aquelles reunions vaig estar convidat a participar com a membre del Consell Municipal de Cultura i allí vaig poder comprovar juntament amb els representants polítics, veïnals, sindicals, econòmics, acadèmics i professionals de la ciutat, quant, en teoria, estava l'equip de govern municipal d'interessat en la participació ciutadana, en la valoració del paisatge del nostre municipi.

Els representants de l'empresa ‘Estudio de Paisaje Castellón. U.T.E. Estudio de Paisaje de Castellón (José Ignacio García Campá y asociados S.L – José Luís Fabra S.L.- Unomil Arquitectos SL)”, van exposar les característiques del treball i van presentar les 9 unitats de Paisatge, amb les seues fitxes tècniques i fotogràfiques, que admetien comentaris i suggerències,així com l'ompliment d'una enquesta formulada al respecte, per part de tots aquells que hi accediren al document mitjançant el web municipal.

Acabada la presentació va obrir-se un torn de paraules. En un moment determinat vaig prendre la paraula per comunicar que l'accés a la documentació i l'emplenament de l'enquesta em resultava del tot dificultosa, no era gens fàcil accedir a ella i a més a més la informació resultava molt lenta a l'hora de carregar-se, per la qual cosa caldria, abans de donar-la per definitiva, fer algunes modificacions que facilitaren l'accés tecnològic.

De no ser així difícilment aconseguirien allò que buscaven, l'alta participació ciutadana i la implicació directa del veïnat en el desenvolupament d'un Pla General, de tots i per a tots. Les meues paraules sembla van caure “al fons del sac” i, no va millorar-se ni l'accés, ni tampoc la velocitat de consulta...

Ara, el passat més d'abril i després de recopilats i tractats estadísticament ,al web municipal s'han fet públics els resultats de la consulta. Podeu veure'ls en detall al següent enllaç: ESTUDI PAISATGE

No m'estendré en els mateixos, però si vull destacar que e un mes i després de tanta insistència, van aconseguir-se 88 enquestes, de les quals només s'han pogut obtenir dades de participació efectiva, es a dir que presenten valoracions i o aportacions relatives al paisatge, en 57. En cap cas podem dir són representatius de res. El veïnat no ha volgut o no ha sabut participar, ni tant sols aquells que van ser convocats i van assistir a les reunions, van mostrar interés per participar. El fracàs ha estat absolut.

És veritat que es garantia l'accés a la informació relativa al paisatge existent al terme municipal per la valoració del mateix per part de qualsevol usuari del paisatge, però es feia de manera tant enrevessada que, aquell que hi tenia un mínim interés havia de desistir. Sí, però no.

Ara diuen s'han complet els objectius inicialment previstos. Tindran cara? Tant d'esforç per aquesta minsa participació i sense arribar a quasi ningú i dient que hi ha hagut moltes i interessants aportacions, llegiu, llegiu i veureu... Era d'esperar, fracas absolut !!! Cap ni una aportació nova, interessant i que no fora ja coneguda. Diners gastats sense sentit.

Cartells, graneres, poals i cola...

El compte enrere ja ha començat. Ja al llarg del dia d'ahir les diferents seus dels partits polítics que volen ocupar seient a l'ajuntament i a la Generalitat, van tenir molta activitat, i els “coordinadors de campanya” treballaven a estall per aconseguir mobilitzacions i, en definitiva, captar l'atenció primer i sobretot el vot després dels ciutadans.

A la mitjanit va començar oficialment la campanya, donant-se el tret de sortida de la manera més tradicional, empaperant les parets de diferents llocs del poble, amb els cartells electorals, de manera que hui, als mitjans de comunicació veiem les tradicionals fotografies dels diferents candidats, subjectant cartells, graneres, poals i enganxant aquells amb la cola d'empaperar...

Vet per on un acte que, cas de resultar elegits, no repetiran cap altra vegada en els seus quatre anys de representació, va suposar les primeres fotografies de candidats, simpatitzants i voluntaris. Un gest fins i tot una mica ridícul per alguns i algunes que, vistes les fotos, no se'n surten en aquesta activitat manual.

Val que tant sols és un gest, no vol significar res més, però en aquest primer dia de campanya, cal recordar que són més que mai el nombre de “corredors” que prenen l'eixida i que, sembla, no hi ha en aquesta ocasió cap corredor destacat per damunt de l'altre, per la qual cosa, la carrera es preveu més renyida que mai.

Tots els qui fiquen la cara als diferents cartells s'hi juguen molt a la campanya, però sobretot aquells que volen ocupar la presidència de la Generalitat o la butaca principal de la Casa de la Vila, doncs el seu futur polític, en molts casos, depén i així ho saben, del veredicte de les urnes.

Voleu dir que una campanya electoral amb aquests inicis tradicionals val per alguna cosa? I més encara, voleu dir que una campanya electoral val en aquests temps de tanta tecnologia, per alguna cosa? Voleu dir que hi ha gent que votarà en funció del que veja en aquests quinze darrers dies?

Tinc els meus dubtes, i si els tinc és per què si veiem el que tots els líders dels diferents partits que es presenten, oferixen, tots, absolutament tots, ho oferixen, com sempre tot, tot i més. Cadascú es veu legitimitat per governar millor que l'altre i si no, només cal veure, les primeres manifestacions dels candidats....

Analitzem: El PP demana el vot per “no despreciar el creixement econòmic i social del país” i així Alfonso Bataller diu que “només ells faran el possible per què la recuperació arribe a tots els castellonencs”. Xé, si que són bons i tenen bons propòsits. I els altres, no buscaran també això?

El PSOE demana el vot per aconseguir que “el PP es regenere a l'oposició”, de manera Amparo Marco afirma que si confiem en ella i el seu equip “situarà el nostre poble en el mapa del creixement econòmic que es mereix, generarà treball i mantindrà un ajuntament transparent i amb una clara aposta pel benestar social”. Molt be, Amparo, bons propòsits també. No és això també el que diu vol fer el PP?

Des de Compromís, es demana el vot per “tornar les institucions a la gent del poble” , de manera que Enric Nomdedeu, cap de llista a l'ajuntament, vol governar per "aplicar un projecte rigorós, coherent, factible, pràctic, que resolga situacions problemàtiques, treballat i elaborat junt a associacions i veïnat per construir un nou futur per Castelló”. No vol també un nou futur el PP? I el PSOE?

Podríem seguir, la resta de candidats ens demanen també el vot per aconseguir “un canvi sensat”, “un canvi urgent”, o simplement “un canvi”...

Ai, Ai, ai... tots ho donen tot en aquests darrers dies, quinze dies de promeses, de mobilitzacions, de missatges, de nous i de vells partits, que es proposen una mateixa finalitat: convèncer els electors. Cap programa electoral sembla dir barbaritats, tanmateix després passa el que passa...

És possible que convencen algú, però és poc probable. Els ciutadans, si no tots, una immensa majoria, ho tenim ja clar. Cal veure persones, trajectòries, fets, accions i disposicions i no tant sols, promeses i promeses... Llàstima de diners gastats en aquests 15 dies que ben bé podrien anar a parar a un altre lloc. Jo, com de segur molts de vosaltres, ja ho tinc clar des de fa molt de temps i no em servix de res aquesta campanya, ni ara, ni abans. Sobra tota, des dels cartells, graneres, poals i cola, fins el bombardeig de la propaganda. Proximitat al poble i als seus problemes en el dia a dia dels 4 propers anys, eixe és el “compromís” que demane i espere d'aquells a qui donaré la meua confiança.