Me'n vaig al Grau

El barri del Grau és el barri mariner de Castelló de la Plana i, com és sabut, es troba a gairebé 4 km de la ciutat. És un barri peculiar, els seus habitants no són ni vilatans ni tampoc ravalers, estan en un altre nivell, prenen el nom particular de grauers.

Tot i que el Grau de Castelló mai ha tingut entitat pròpia existeix una consciència de poble propi diferenciat de Castelló. Així doncs els seus habitants quan es dirigeixen al centre de la Ciutat ho expressen dient: "Me'n vaig a Castelló" i el tinent alcalde és popularment conegut com a "l'alcalde del Grau". En l'equip de Govern municipal actual, és el professor Rafael Simó Sancho, sisé tinent d'alcalde, delegat de l'àrea de drets i serveis i regidor d'ordenació del territori, mobilitat i àrea metropolitana, qui ocupa aquell càrrec.

L'aparició de ruïnes procedents de l'etapa ibera i romana constaten la creença que la zona del Grau compta amb més de 2000 anys de tradició de comerç portuari. A més a més, durant els anys d'ocupació musulmana d'aquestes terres va haver-hi comerç, ja que el rei Jaume I va ordenar construir l'anomenat "Camí Vell de la Mar" per a unir la ciutat de Castelló amb la zona del barri del Grau on s'han trobat recentment les runes romanes i iberes.

Els primers pescadors que es coneixen es daten de l'any 1398 i estaven domiciliats a la parròquia de Sant Tomàs, al carrer "de la vieta", Escultor Viciano de Castelló i després agrupats al voltant d'un carrer de la Vila, que pren el seu nom, Pescadors.

Ja el 1865 es confecciona el primer cens del Grau com a barri independent, amb 428 veïns. El culte a Sant Pere, identificat per l'església com el primer Papa, és una celebració associada a la mar, per ser patró de mariners i pescadors, de manera que en aquest barri marítim, quasi 100 anys després, el 1957, es creen les festes de Sant Pere, per honorar el sant al voltant del 29 de juny, data de la commemoració del martiri, amb una primera comissió de festes. Han passat 60 anys, podeu veure un resum de la seua evolució en 120 segons punxant al següent enllaç: FESTES

Des d'aleshores el "me'n vaig a Castelló" s'ha transformat en un "me'n vaig al Grau", o també en arribar l'estiu "me'n vaig a la mar" o "me'n vaig al bou" doncs ja se sap que l'afició al bou és màxima entre els grauers, amb topeties i picabaralles entre penyes.

I eixe "me'n vaig al Grau" té hui, 29 de juny, dia de Sant Pere, la màxima expressió. Hui és la festa grossa del districte marítim. Des de les 8 del matí fins a les 4 de la matinada de demà dissabte, tota una sèrie d'actes ens conviden a "anar al Grau", despertà, rentà de cara al Sant, lliurament de l'aladroc d'or, missa major, mescletà, paella monumental, ball, ofrena de flors, processó marítima, show i orquestres... de tot per tots.

85.000 euros de pressupost per unes festes que inclouen més de 150 actes i de les que ja han transcorregut els cinc primers dies, però encara els "hi queda corda", fins el diumenge 2 de juliol en què el tradicional "visca Sant Pere" donarà per tancades les festes.

Hui, festa local, és un bon dia per lluir a la cara la il·lusió per viure i sentir els actes programats, sortir al carrer amb una rialla, "baixar al Grau" per ser part de la festa i fer-nos més conscients de la grandesa dels petits moments. Hui és un bon moment per cridar ben fort: "Me'n vaig al Grau!!!".

Passar-se de rosca

 És fàcil passar-se de rosca en uns temps tan trasmudats com els que ens ha tocat viure. És fàcil extralimitar-se, passar els límits de la conducta i caure en l'abús, excedint-se en allò que generalment es considera normal.

I faig aquesta reflexió hui, 28 de juny, dia gran dels col·lectius LGTBI, associacions de persones amb les orientacions sexuals i identitats de gènere relatives a lesbianes, gals, transsexuals, bisexuals i intersexuals. Un dia, el de hui, de lluita per eradicar la discriminació i estigmatització envers aquestes comunitats, un dia de lluita i homenatge de tots els sectors oprimits i explotats.

Dia, el de hui, anomenat de l'orgull, que commemoren els aldarulls ocorreguts el 1969 a Nova York i que van marcar l'inici de l'alliberament homosexual. Dia de festa en el que cap persona ha d'avergonyir-se del que és, qualsevol siga el seu gènere o orientació sexual.

El govern municipal castellonenc eixit de les urnes l'any 2015 ve donant suport des dels seus inicis al col·lectiu LGTBI, que fins aquell moment havia estat inexistent, acollint allà pel desembre del 2015 la presentació del col·lectiu local, declarant a l'abril del 2016 la ciutat com a municipi respectuós amb la diversitat sexual, aplicant polítiques de protecció i foment de la inclusió de totes les persones, de tots els veïns i veïnes, independentment de l'orientació sexual i identitat.

En aquesta línia la corporació municipal també hui ha volgut participar en el Dia Mundial de l'Orgull, recolzant l'homenatge de reconeixement de la trajectòria reivindicativa i activista dels drets gais, en la figura d'un veí, Josep Castell, cedint l'espai principal de la ciutat, el saló de plens, per l'acte institucional i, a continuació participar en el desplegament d'una gran bandera de l'Arc de Sant Martí i adherir-se al manifest que, elaborat per la universitat Jaume I, s'ha llegit, reafirmant la inclusió i la igualtat i en contra dels discursos de l'odi, recordant tot el que s'ha aconseguit però no oblidant tot el camí que queda encara per recórrer, per tal d'aconseguir la plena igualtat de les identitats sexuals.

Que l'alcaldessa Amparo Marco, la vicealcaldessa Ali Brancal i els regidors de l'equip de govern Verònica Ruiz, José Luis López i Ignasi Garcia hagen participat en aquests actes, diu molt de la tolerància del nostre govern.

Per això fins ací tot el meu suport i aplaudiment. No és gens fàcil encara, en ple segle XXI, manifestar-se públicament com a lesbiana, gai, transsexual, bisexual i intersexual i, tal vegada, si no ho és, siga per culpa de la imatge que aquestes persones, en moltes ocasions, mostren.

M'identifique i faré costat sempre la diversitat, però no m'agrada gens ni mica l'exhibicionisme. Crec que reivindicar l'alliberament sexual i la igualtat de totes les persones amb actes com els que hui se celebren a Castelló és, i mai millor dit, un orgull, però exigir el reconeixement dels drets civils i legals per aquests col·lectius, mitjançant "marxes per la igualtat i la dignificació" on homes mig nus, dones amb disfresses de camioneres, travestis al damunt d'altes plataformes escenificant ambients de cabaret llançant paperets de coloraines i farina, constitueixen tota una vulgaritat, un "passar-se de rosca" i fan que, la resta de ciutadans els vegem com a "alborotadors" i fins i tot degenerats, perdent tot el nostre respecte i el seu talent.

Me n'alegre que ací a Castelló, el seny i la trellat hagen estat les protagonistes del dia de l'orgull i felicite a Josep Castell, artista, pintor, dibuixant, llaurador del Senillar i gai.

"Antoñina"

Totes les festes porten lligades amb elles uns menjars típics. Sense anar més lluny tots tenim al cap "la truita de faves", "els ximos", "les figues albardaes" o els rotllets d'aiguardent, com a referents a la nostra Magdalena.

A la ciutat d'Alacant que, com és ben sabut aquests dies està celebrat les seues festes, el símbol de la festa, un dels menjars típics és "la coca amb tonyina", molt semblant a la nostra "coca de tomata" i que per les seues característiques, és fàcil poder menjar-la al carrer, la qual cosa la fa més que popular entre barraques, fogueres i racons.

La tonyina és un peix robust de cap cònic i boca grossa fàcil de trobar a la nostra Mediterrània i molt apreciat pels consumidors, perquè la seua carn a més a més de ser ferma i agradable al paladar és molt nutritiva, sent molt apreciada la tonyina en llauna, conservada en oli o salmorra, doncs és ideal per preparar amanides i entrepans.

Per aquestes o tal vegada altres raons, a Alacant i per Sant Joan, la coca amb tonyina com dic és un dels emblemes, juntament amb "les bacores" de la gastronomia festera.

I, si hui comente aquest fet, és perquè ahir "a la primera" de televisió espanyola, sempre atents a la realitat plurilingüística de l'Estat espanyol, però sobretot molt més interessats a espanyolitzar-ho tot el que es trobe a l'abast, van decidir rebatejar les coques alacantines, amb un resultat tant sorprenent com risible.

Dit i fet, les coques "amb tonyina" van convertir-se en una menja anomenada "coca antoñina", una denominació que ràpidament va provocar tot tipus de reaccions a les xarxes socials i no tan sols de la gent d'Alacant, si més no també de la resta de la gent del País, ja que és absolutament lamentable el poc respecte que, en moltes ocasions, mostra la televisió "espanyola" per les cultures alienes, amb l'agreujant que, considerant-nos com ens consideren part d'Espanya, se suposa que la nostra també és la seua.

Vergonya i tristesa i, sobretot, mofes i burles, és el que ha generat i encara de segur seguirà generant, el reportatge de TVE1 sobre les coques de Sant Joan que es mengen arreu dels Països Catalans per a celebrar, no tan sols "les fogueres", si més no el solstici d'estiu.

I el que és més trist encara, a supermercats i tendes sembla que els hi “fa gràcia” i s’encarreguen d’escampar l’ocurrència. Flac favor a la llengua que de cap manera hem de permetre.

I si la "coca amb tonyina" és salada, el seu complement és la "coca de Sant Joan", derivada del tortell amb ous que es menjava antigament: un dolç de forma rodona, que era una reminiscència clara del culte al sol que ha esdevingut en un pastís de classes diferents, des de les confitades amb massapà fins a les de fruita, passant per les de crema o nata i les ornades amb pinyons o llardons.

"Coca", paraula que s'aplica a una àmplia gamma de pastissos, que amb el cognom "de Sant Joan" és generalment dolça, però a Alacant és salada i porta el cognom "de tonyina", pastís que té relació directa sempre amb la festa i, a la vegada, és menjar tant de pobre com de ric, arrelades als costums populars.

De Sant Joan, de tomata, de verdures, d'espinacs, de ceba.... o si sou més llepols  celestial, de creïlla, amb molles, de pinyons, taronja o xocolata, però mai, mai "antoñina". Quina aberració!!!