La ciutat

La ciutat

diumenge, 27 de juny del 2021

Topeties locals..

Segons el diccionari normatiu de l'Acadèmia Valenciana, topetia és un vulgarisme, deformat per influència de topar, sinònim de rivalitat, desavinença o porfídia o fins i tot antipatia.

Diuen dels polítics valencians, i jo afegiria també de la resta d'espanyols, que fins i tot són capaços de rivalitzar amb ells mateixos per a determinar quina de les seues dues personalitats, la que mostren a la resta de mortals o la que s'amaga darrere el seu ego, és la més important.

Sembla que les topeties o rivalitats polítiques són un fet que ve de lluny i que el rival guanye terreny en una disputa, els ha preocupat des de temps antics. Només per ficar uns exemples locals, cal recordar com l'oposició al govern municipal, darrerament ha tingut les seues topeties en casos com el del nom de la ciutat, els sous dels regidors, el pla de recuperació econòmica, el Pla Urbanístic General, la Creu del Ribalta, els impostos o la reforma de l'avinguda de Lledó.


Asseguren els analistes polítics, que aquesta competitivitat, portada a extrems, els fa de vegades perdre's en assumptes intranscendents deixant el veritablement important aparcat en una cantonada, la qual cosa pot arribar a ser més que perillosa.

Que al nostre poble hi haja topeties polítiques és més que bo, jo diria que fins i tot necessari per a mantenir "despert i actiu" el govern. Les mateixes lleis que regeixen el sistema democràtic ho fomenten, creant la figura del cap de govern, l'alcalde/essa i el cap de l'oposició, i la rivalitat i desavinences entre aquestes figures, i en definitiva entre diferents maneres d'entendre el govern és el que fa, en algunes ocasions, malauradament no sempre, avançar la ciutat.


La ciutat és governada des del segle XIII i fins al XVIII, segons els dictàmens primer dels "costums" i després pels "furs",
i aquests institueixen les figures bàsiques del "Bayle local", o batlle, en funcions equivalents a les de l'actual alcalde i "els jurats", o consellers, dos, un en representació de l'estament nobiliari i l'altre del popular o reial. Naturalment, els rifirrafes i les baralles polítiques, entre ells eren prou continus...

Tot just hui, 27 de juny de 1677, en recordem un "de sonat", la gran competència entre el bayle En Cosme Martí i el Jurat en Cap del braç reial sobre qui havia de passar davant en entrar a l'església en la celebració de la festivitat del Corpus.

Diuen les cròniques de l'època que hi va haver múltiples qüestions i enfrontaments de paraula sobre l'assumpte, i que després d'apel·lar al virrei de València i altres autoritats la picabaralla es va resoldre a favor del Jurat en Cap.


Si fa 344 anys les topeties locals entre els nostres governants ja eren motiu de controvèrsia, com no ho han de ser ara en què el ressò de qualsevol fet és molt més ràpid, ampli i extensiu?

Continua al segle XXI la pràctica comú de la topetia dialèctica entre els nostres governants locals, manifesta sobretot en l'altaveu de les sessions plenàries, però com veiem aquestes manifestacions venen de lluny, fins i tot anterior a la hui comentada del segle XVII, quan moros i cristians al nostre poble ja tenien ara aliances, ara tripijocs.


Vet per on la història local ve a confirmar-nos que entre els governants "el bon rotllo", la igualtat i la convivència no han estat sempre fàcil d'aconseguir-se, que ha necessitat molts esforços per part de tots, i que el radicalisme polític mai ha estat un pensament encertat, ni ara, ni abans. Que prenguen nota els nostres governants que tot no sempre és vàlid.

 

dilluns, 21 de juny del 2021

Un enderroc de fa cent anys...

Pel que fa a la ciutat de Castelló són bastants les notícies documentals que parlen de l'existència de diferents hostals des de la segona meitat del segle XVIII , en què Carles III va obrir el camí de França a Cadis per València, amb parada a Castelló.

Tal vegada i per molts anys dos van emportar-se la merescuda fama, la de l'Àngel al carrer Major i la del Lleó, coneguda després com la del ferrocarril, a l'antic Pla de Tirado, després Porta del Sol.

De la Posada del Lleó, regida per Juan Fortis, o tal vegada Fabris?, partien cotxes tirats per cavalls , diligències, que permetien arribar fins a Barcelona o València i des d'allí a qualsevol lloc d'Espanya. 3 diligències diàries a València, 12, 16 i 22 hores i una a Barcelona a les 8 de la vesprada. És clar que el viatge no era gens còmode ni ràpid, per posar un exemple, la diligència que partia cada nit a les deu, arribava a València dotze hores més tard, després de recórrer durant tota la nit, els descuidats camins del trajecte.


També des d'aquella posada o parador del Ferrocarril, eixien altres diligències amb destinació als principals pobles de la província, Nules, Onda, la Vall d'Uixó, Sant Mateu o Morella, amb trajectes que podien arribar fins a les 11 hores de durada, amb uns preus mínims de trajecte a Benicàssim o Borriol de 0,40 pessetes.

Amb tot aquest tràfec humà, unit a l'expansió de la ciutat, als inicis del segle XX, La Porta del Sol, va constituir-se en el nou centre econòmic i social de la ciutat, confluència de camins procedents d'altres localitats i lloc de reunió social amb els cafés, hotels i posades, conformant un entorn urbà amb edificis de rellevant interés arquitectònic.

Així el 1903 obre les portes, enfront de la posada del Ferrocarril, en el solar de l'antic "cuartel" del Rei, la fonda Europa, que el 1923 es convertirà en l'hotel "Suizo"; el 1909 ocupa un lloc important entre els carrers de Falcó i Gasset "el mercantil" en un imponent edifici i d'entranyable record, i el Palau dels Tirado que era des del 1865 la seu del Casino, l'any 1923 és remodelat.


El 1920 el Cercle Mercantil posa en marxa la iniciativa per al nou Banc de Castelló.
Un cop constituït el Consell d'Administració del banc i amb D. Enrique Gimeno Tomás com a president, l'entitat necessita adquirir uns terrenys al centre de la ciutat on aixecar el nou edifici, a prop de la seua seu, decidint-se la compra de la Posada del Ferrocarril i el seu posterior enderroc per la creació de les oficines del nou banc.

Tal dia com hui de fa cent anys, a la segona pàgina de "l'heraldo" apareix la notícia de la subhasta per l'enderroc de l'edifici de la posada per 6.923,97 pessetes, amb l'obligació per part de l'adjudicatari de deixar net el solar i perfectament separats tots els materials aprofitables d'aquest.

No sabem qui va ser el guanyador de la subhasta, però és ben cert que sobre el solar va aixecar-se i inaugurar-se l'any 1923 un nou i impressionant edifici, obra de l'arquitecte Francesc Tomàs Traver, que ara, quasi cent anys després, continua donant aixopluc a una entitat bancària, Caixabank, després d'haver estat seu del primitiu banc de Castelló i després del Banc de València.


Així, sobre aquell solar cantonada amb la Porta de Sol i el carrer Trinitat, podem veure majestuós un edifici amb un marcat caràcter eclèctic i que disposa de plata baixa, entresòl i tres plantes superiors, amb accés principal a través d'una escalinata per la cantonada, estant en origen la porta flanquejada per dues columnes d'ordre gegant avui lamentablement desaparegudes a causa d'una reforma així com unes escultures de tall clàssic que existien en els extrems d'aquesta obra de l'escultor castellonenc Joan Baptista Folía.


El patrimoni artístic desaparegut o els vestigis que resten, coneguts a través de testimonis orals, gràfics o documentals, són fonts de la memòria del nostre poble
constituint pàgines importants del nostre passat que deuen ser coneguts, amb l'obligatorietat de transmetre'ls a les noves generacions. L'expansió urbanística, l'especulació del sòl i la permissivitat van permetre els enderrocs incontrolats.

Ara, alguna cosa ha canviat, ho veiem amb la reforma i treball minuciós realitzat a l'antic hotel "Suizo" per part de "Cajamar", que habilitant el seu interior per ubicar les noves oficines de la seu de l'entitat a la ciutat, ha permés mantenir els elements originaris de la seua estructura com la façana i l'escala principal. Aquest és el camí...

 

diumenge, 20 de juny del 2021

El temps de la no fruita...

La fruita és el fruit de determinades plantes. Segons com siga la llavor que conté el fruit, les fruites poden ser de pinyol, amb llavor gran i corfa dura, cas de l'albercoc o la bresquilla, de llavors petites i de corfa menys dura, com ara la pera i la poma, o de gra, aquelles que tenen infinitat de llavors minúscules, com la maduixa o aquella de la que hui vull parlar-vos, la figa. Segur? Això no és del tot cert...

Diu una dita popular: "La figa per ser madura ha de tenir tres senyals: clivellada, secallona i picada de pardals". En realitat la figa en ser un siconi, una infructescència que s'ha format a partir d'una inflorescència, és considerada, des del punt de vista botànic un fals fruit, no com un fruit en si mateix, sinó com un receptacle que conté centenars de petits fruits que vulgarment anomenem "pinyolets" o llavors, però que sorprenentment, són les seues flors; per tant una figa no és una fruita i el que potser creuríem que són llavors, són realment flors. El "fruit" de la figuera no és tal; és en realitat una infructescència, procedent d'un receptacle carnós que oculta en el seu interior a les flors, masculines, femenines i estèrils.


Les figues, quan ja estan madures, es tornen extremadament atractives com a aliment per a una gran diversitat d'ocells. Aquests juguen un paper molt important en la propagació de noves figueres, ja que al consumir les figues també ingereixen les llavors i les dispersen.

És cert que la majoria de les figueres que es conreen a la Plana i a la resta del País, són partenogenètiques, i que per selecció artificial, s'ha aconseguit que siguen capaces de madurar les figues sense fecundació, no sent ja necessària l'acció de les anomenades vespes de les figues.

Les figueres poden ser de dues varietats, les uníferes, d'una sola collita anual, generalment al mes d'agost, "per sant Llorenç, figues que tens", o bíferes, de dues collites, una de figaflors, que maduren ara, pels voltants de Sant Joan, i l'altra de figues, des de mitjan agost.

Les que ací a la Plana de Castelló són conegudes com a figaflors, la primera collita de les figueres que en fan dos cada any, a molts altres llocs, sobretot al sud del País Valencià i a les Illes s'anomenen bacores, breveres, o per allò del temps de la seua maduració, figues de sant Joan, unes figues de pell molt fina, més grans i sucoses que les de varietat unífera, entre les quals destaquen les varietats blanca, napolitana, de la goteta de mel i de Coll de dama.


Les figues flors, entre les quals destaca la colar, normalment es consumeixen en fresc mentre que les figues de varietats d'una sola fructificació anual, tot i ser en general més xicotetes, es consumeixen tan en fresc com en sec.

No hi ha millor plaer que assaborir una figa fresca acabada de collir junt la soca de l'arbre, però quin goig menjar figues quan no és el seu temps. Conten els vells llauradors de la Plana que antigament, sempre en portaven de seques dins les butxaques,al saquet o al cabasset, per fer més curt el temps entre menjades.

No és difícil assecar figues, en principi només cal una bona collita i uns dies assolejats. S'assequen al sol senceres, després es fornegen una mica, s'escalden i s'eixuguen de nou al sol. Es col·loquen ben pitjades dins una caixa de fusta i s'assaonen amb una mica de timonet i fulles de garrofer. Acompanyades amb formatge i anous o ametlles torrades són "menja de déus". Oi que no se us ocorreria mai anomenar-les fruites?


En realitat són flors invertides que creixent dins d'una beina en forma de pera, després maduren convertint-se en la figa. Per molts anys va pensar-se que la figuera no produïa flors i que directament produïa fruits, però no, no és així, estem enfront de una "no fruita", de la mateixa manera que les carxofes en realitat no són fruits, sinó flors, i que les tàperes són una espècie de brots en escabetx.

Així que tot i que ja podeu gaudir de les primeres figues flors de l'any, i que als mercats les trobarem a la secció de les fruites, no oblideu que en realitat no ho són.  I esperem que la collita de bacores siga abundosa i no tant la de figues al nostre terme, ja que el refrany diu "d'any de figues no te'n rigues", fen referència al fet que una gran collita porta associada escassesa de pluja i minva d'altres conreus... Com sempre  mai plou a gust de tots!

divendres, 18 de juny del 2021

Retribució del mal amb el mal... un vel al perfil luctuós: el desgraciat Sanahuja i l'esperança de futur

L'any 1887, la Guàrdia Civil com a institut armat i cos addicional de l'exèrcit, complia 33 anys i la seua presència compartia hegemonia al nostre territori, en matèria de seguretat, vigilància i orden públic, amb la policia, cos que depenia directament del governador civil. Els dos cossos tenien com a darrera finalitat promoure la seguretat ciutadana, prevenir els desórdens i delictes, i la persecució d'aquells.

Mentre que la Guàrdia Civil, va especialitzar-se en la lluita contra el bandolerisme i la defensa dels carruatges, servei d'escorta, protecció de camins i la lluita contra els carlins, estenent el seu servei en l'àmbit rural provincial, la policia va desenvolupar la seua activitat en l'àmbit urbà.


A Castelló que feia poc més de 50 anys que havia adquirit el rang de capitalitat, una ciutat que rondava els 20.000 habitants i que acabava de construir el parc de Ribalta, l'hospital provincial, la presó i la plaça de bous, el manteniment de l'ordre públic va ser assumit per la policia, amb una doble vessant, vigilància, de caràcter civil, i seguretat, amb una estructura orgànica militaritzada.

Com també la Policia, la Guàrdia Civil amb el pas dels anys, ha fet canvis significatius en la seua organització, formació i protocols d'actuació per millorar la seua eficàcia en la prevenció i resposta tots els seus serveis, destacant la coordinació en la lluita contra la violència de gènere, així com en l'atenció a les víctimes d'aquests delictes, que avui en dia, continua sent un dels problemes de seguretat més greus a Espanya i segueix sent necessari trobar noves formes de treballar per aconseguir una societat sense violència.


Segons el servei de la Guàrdia Civil, es considera violència de gènere aquella que s'exerceix pels homes contra les dones, per part d'aquells que són o han estat els seus cònjuges o d'aquells que estan o han estat units a elles per relacions d'anàloga afectivitat, fins i tot sense convivència en el moment de produir-se els fets.

I si hui recorde aquests dos cossos de caràcter estatal amb activitats semblants, és perquè tal dia com hui, el dissabte 18 de juny de 1887, fa 134 anys, és de suposar van tenir una actuació conjunta al nostre poble. Ho publicava el diari local democràtic i progressista "El Clamor de Castellón" a la segona pàgina del número 212, editat l'endemà diumenge, amb el títol "diente por diente, ojo por ojo", la màxima mosaica feta trista realitat a la capital.


"A las ocho de la mañana fue estrangulado en el llano de San Francisco el reo José Sanahuja Peris, siendo el brazo ejecutor de la justícia el verdugo Manuel Mateo de las Yeguas",
condemnat per matar, a la localitat de Viver, i per gelosia a la seua esposa i un altre, i que només dos dies abans de la seua execució va aconseguir escapar-se de la presó essent novament detingut al carrer Falcó.

Crida ara l'atenció tot el luxe de detalls que acompanyen la notícia. D'una banda, informant que encara l'endemà estava exposat el cadàver en el mateix lloc de l'execució com a curiós entreteniment dels xiquets que acudeixen allí per poder veure'l, i d'altra explicant com per culpa de no tenir "ben cuidat" l'aparell de l'execució, el garrot vil, instrument que havia substituït el 1820 a la forca, en aquesta ocasió va passar de ser un instrument d'execució a un instrument de tortura, perllongant l'agonia i les convulsions del condemnat per més d'un minut, acabant amb l'espectacle quan, un corresponsal d'un diari de València, desplaçat per l'ocasió, horroritzat va advertir del fet, moment en què el botxí va augmentar la pressió del garrot.


Poc més sabem del malaurat Sanahuja, però malgrat haver passat més de 100 anys d'aquell fet, hui, la violència masclista, continua sent una realitat, per això des d'ací vull recolzar una provocadora acció de grups feministes, per visibilitzar la violència, duta a termini en aquests dies a Castelló,
tenyint de vermell les estàtues de 18 dones, mostrant així la repulsa contra la lamentable proliferació d'assassinats de dones, després de l'aixecament de l'estat d'excepció, amb motiu de la pandèmia, a la vegada que servir d'altaveu per a difondre la convocatòria per a una concentració el dimarts 22 en repulsa a l'escalada d'assassinats i agressions masclistes.

Cal continuar implicant tota la població sobre la creixent i intolerable onada de violència que pateixen les dones, pel sol fet de ser dones. 19 víctimes mortals des de principi d'any, en mans de les seues parelles o exparelles, és repulsiu i intolerable. Cal mà dura contra els maltractadors, però sense odi ni venjança, com el cas del desgraciat Sanahuja...

 

 

dijous, 17 de juny del 2021

Un nou impuls doble...

Durant les últimes dècades s'ha produït una profunda transformació en les relacions que tradicionalment mantenien els ports amb el seu entorn urbà. El Port de Castelló es va sumar a aquesta nova tendència a mitjans dels anys 90, retirant el mur que històricament separava el port de la ciutat, que fins aleshores havien viscut d'esquena, i reconvertint les seues instal·lacions més properes al nucli urbà del Grau en una zona lúdica i recreativa a disposició dels ciutadans.

Un nou balcó a la mar per a veïns i visitants que, amb el temps i la proliferació de l'oferta d'oci, va convertir-se en un dels principals atractius turístics de Castelló. Batejada amb el nom de "La Plaça de la Mar", situada entre el Moll de Costa, el Club Nàutic de Castelló i la llotja pesquera, va ser inaugurada en l'estiu de 1995 per esdevenir el punt de partida d'un procés que transformaria per sempre la dàrsena interior del port.

Amb una superfície de 15.000 metres quadrats, acull una dotzena de locals dedicats a activitats lúdiques i de restauració, una sala d'exposicions a l'Edifici Moruno, una torre-mirador i una zona de passeig amb un petit llac on destaca la figura de l'antic far, i una font.


La plaça va ser inaugurada a les festes de sant Pere de l'any 1995, en concret el divendres 30 de juny, el dia de la "torrà de la sardina", suposant el primer pas perquè el Grau, i amb això Castelló, recuperara la sortida a la mar a través del moll de Costa que, durant anys havia estat tancat a la ciutat. Va costar més de 400 milions de pessetes de l'època.

El conjunt es va completar amb un espai enjardinat i 150 places d'aparcament a la part sud. La Plaça de la Mar, que des del principi va acollir diferents activitats culturals i festives, ha suposat en aquests quasi 26 anys una autèntica revitalització de l'àrea portuària permetent als ciutadans comptar amb un nou espai d'oci obert a la mar.


Un espai d'oci no exempt de dificultats,
només cal recordar el tancament després de 16 anys, (2004-2020) de les 10 sales del complex "Neocines-Port Azahar" o els alts i baixos del "Gran Casino" amb les dificultats, ERE's i acomiadament de personal realitzada fa poc més d'un any, per part de l'empresa Grup Orenes que acumulava unes pèrdues superiors als 2 milions d'euros.

Malgrat aquestes dificultats des de l'Autoritat Portuària de Castelló i l'ajuntament no s'ha deixat d'invertir diners al moll de costa, per impulsar l'enclavament com a zona d'oci i gaudi ciutadà, destacant l'obertura el 2018 de la plaça de Sète, un nou espai de 2.000 metres quadrats i l'ampliació dels accessos per als vianants des de l'avinguda Germans Bou.

Ara, en aquesta setmana, a les portes de l'estiu del 2021, dos esdeveniments s'anuncien com a revitalitzadors i dinamitzadors de l'espai. D'una banda el projecte "Symphony, un viatge virtual al cor de la música clàssica", una mostra itinerant ideada i impulsada per la Fundació "la Caixa", en col·laboració amb la Regidoria de Cultura de l'Ajuntament de Castelló i l'Autoritat Portuària, que ofereix l'oportunitat d'entendre, a través de la imatge i de la música, com es construeix un univers tan sofisticat i bell com el d'una orquestra simfònica.


Una experiència immersiva a partir de tecnologia de realitat virtual,
i que es podrà visitar a la plaça Sète fins al pròxim 20 de juliol. Dues unitats mòbils que es despleguen i es converteixen en dues sales on es pot veure, en la primera, una pel·lícula panoràmica que introdueix a l'espectador en aquest viatge a partir de sons i en la segona dedicada a viure l'experiència de realitat virtual des del moment en què ens col·loquem les ulleres, veient com el nostre entorn canvia, trobant-nos al "Gran Teatre del Liceu", on els músics es distribueixen per l'escenari, sentint la música molt a prop i d'una forma real, oferint-nos una escolta emocionalment activa. Tot un espectacle...


I un segon esdeveniment que la casualitat ha volgut fora quasi simultani a l'anterior,
la inauguració aquesta mateixa vesprada-nit, d'un nou espai urbà al moll de Costa, un complex lúdic que s'anuncia amb disseny avançat i modernista, funcional i grat per al visitant, ubicat a la mateixa Plaça de la Mar "Nuevo Puerto Azahar", cinc locals encapçalats per una espectacular arrosseria "Varadero rice club" ubicada a la coberta d'un vaixell que mira a la mar, "El pez", una sala de concerts, una terrassa-balcó "Bianco" i una fregidora al costat d'un lloc d'hamburgueses americanes.

Dues manifestacions lúdiques a les quals desitgem tot l'èxit possible i que han de suposar l'empenta, l'impuls, d'inici d'un estiu que per molts motius, ha de ser especial per tots nosaltres.

 

dilluns, 14 de juny del 2021

D'Antonis, albercocs i sirenes...

Diu una rondalla popular: "Molts de Tonis fan la festa / dia desset de gener,/ però el sant «albercoquer»/ en el juny celebra aquesta". I és que Sant Antoni és un dels sants amb més importància dins la tradició popular. Existeixen diferents variants del sant; Sant Antoni Abat, Sant Antoni dels Ases o Sant Antoni del Porquet, el 17 de gener, i Sant Antoni de Lisboa, de Pàdua o dels Albercocs, que celebra la festa tal dia com ahir,13 de juny.

Que l'Antoni de gener siga l'abat, dels ases o del porquet és més que conegut per allò de ser considerat "pare" dels ascetes, o per la seua estima i especial protecció dels animals, especialment dels domèstics; que el franciscà siga conegut com de Lisboa, o "lusitanus" per haver nascut en aquella ciutat o de Pàdua per ser el lloc on tal dia com ahir de 1231 va morir, també té una lògica, però el que resulta d'allò més curiós és el sobrenom que rep sobretot a les balears, el de "dels albercocs", prenent el nom d'aquest fruiter que introduint-se a les illes fa una grapat de segles, pren el nom de l'àrab "precoç" que fa referència a la seua precocitat de maduració comparada amb el préssec, maduració que assoleix el seu grau màxim a partir de la data de la festivitat de Sant Antoni de Pàdua.


No sóc llaurador,
com a molt aficionat, tinc un albercoquer a Taxida i, cada dia que passa, pense és un arbre molt delicat, que malgrat donar una fruita molt bona i bonica, per fer-la arribar a bon port cal tractar-la amb productes fitosanitaris contra els pugons i altres insectes. Espere que Sant Antoni aquest any em tire una maneta...

El de Pàdua i dels albercocs a Mallorca, però també Sant Antoni "fesoler" ací, més a prop, a la nostra terra, en concret a la localitat d'Ares, als masos de la Vall, on hi ha una ermita dedicada al sant, que celebra la festa ara, en el temps en què per aquell indret es planten els fesols.


I si
ahir, era un dia marcat al calendari com a diada d'aquell Antoni, teòleg i predicador del segle XIII, amic de Francesc d'Assís, a Castelló fins fa pocs anys també era la vespra d'un dia "especial", el commemoratiu de l'entrada de les tropes "nacionals" a la ciutat el 1938 que era recordat amb una parada militar, l'hissada de la bandera en el més amunt del campanar i fent sonar les potents sirenes que els anys de guerra van servir d'avís dels imminents bombardejos aeris que la ciutat va sofrir.


Se sap que les sirenes del campanar van sonar un total de 354 vegades en senyal d'alarma per la presència d'avions enemics i que més de 150 persones van morir en els 44 bombardejos registrats. Conten els que van viure la guerra que pocs barris de la ciutat es van salvar dels bombardejos. Al costat d'objectius militars o estratègics, com la línia ferroviària, instal·lacions militars, fàbriques o dipòsits de combustible, també van ser objectius i víctimes la població civil i centenars d'habitatges a diferents zones de centre de la ciutat.

No recorde fins a quin any va mantenir-se el costum de fer sonar "les sirenes del record". És de suposar que fins a l'arribada de la democràcia, en què desapareixent "els tocs de sirena", un dia van desaparèixer també aquelles de la sala de campanes, traslladant-se d'un magatzem municipal a un altre, sense fer-se un seguiment, i sense saber-se'n el destí definitiu. Fins i tot alguns diuen que van vendre's com a "ferro vell"...

dijous, 10 de juny del 2021

Temps de gelats...

Ahir, va ser el 9 de juny, o "el quaranta de maig", que com diu el refrany ja ens podem llevar "el sayo", que segons el diccionari de la REA es correspon amb aquella peça de vestir folgada i sense botons que cobreix el cos fins al genoll, coneguda popularment com a "casaca", una de les peces "de tapar" més importants al llarg de la història i ara en clar desús

Una dita popular aquella, que té el seu equivalent en la nostra llengua amb la que diu: "Fins al 70 d'abril no et lleves ni un fil", i que potser s'ajuste més al clima del centre i nord de la Península que al de la Comunitat Valenciana on els rigors de l'estiu es manifesten abans que al nord.

I és que, malgrat no haver arribat encara a l'estiu astronòmic, sembla que aquesta setmana deixant de banda les tronades vespertines, ací a Castelló l'estiu meteorològic ja ha arribat. I en arribar l'estiu a les nostres terres, ja sé sap, arriba el temps dels gelats.

A Espanya van ser els torroners de la zona interior d'Alacant els que van començar a dedicar-se a fabricar gelat amb l'excedent de torró de Xixona, neu i llet, creant-se el 1927 la primera empresa dedicada a la fabricació i producció de gelats: Indústries Frigorífiques d'Alimentació, coneguda per tots i popularitzada com Frigo.

A partir dels anys 60 de segle XX i amb el desenvolupament turístic de la costa llevantina a la vegada que s'anava perdent l'essència del gelat artesà, a Frigo va eixir-li la competència, amb l'empresa Camay, recordada pel seu eslògan: "Helados Camay, mejores no hay", envanint el mercat espanyol de sabors amb colorant, aromes i bases preelaborades.

Porte al record hui l'empresa dels gelats Camay, i el seu anunci dels gelats, que tot just ara fa 50 anys, apareixia al periòdic Mediterraneo al costat del de la cervesa "Stark-Turia" o la ja més que coneguda "Coca-Cola".

Una empresa que només uns anys després va ser comprada per la multinacional Suïssa Nestlé, traient-li una lletra a la marca, passant de gelats "Camay" a "Camy" i evolucionant "el polo tradicional" amb l'aparició dels més que recordats "camyjet" i "colajet", tricolors i trisabors, xocolata, llimona i taronja, en el primer cas, i llimona, cola i xocolata, el segon, i que per afavorir "la seguera" l'empresa obsequiava amb una xicoteta figura de plàstic, un cosmonauta, cada compra.


Frigo va haver d'espavilar-se
i malgrat que en els anys 70 també és comprada per Unilever, empresa multinacional britànic-holandesa que en l'actualitat tots reconeixem pels seus gelats "heartbrand" i el logo del coret, amb el "magnum" com a gelat insígnia, va popularitzar els "dràcula", "frigo-pie" o "calipo".

El desenvolupament de la societat de consum a Espanya fa ara 50 anys, fruit de la concentració en determinats nuclis urbans de la població i l'arribada a l'estiu dels primers turistes estrangers, va tindre una repercussió evident en l'augment dels anuncis en els mitjans de comunicació.


Així, al hui referit en la premsa del moment dels gelats Camay, que a Castelló eren distribuïts per l'empresa GECISA, ubicada al carrer Herrero, s'unia també la difusió radiofònica oferint el producte, mitjançant una falca publicitària de caràcter nacional i que presentava també un eslògan que va fer-se arxipopular en l'època "nanay, si no són camay" i que podeu escolar punxant sobre l'enllaç: CAMAY

Fent realitat allò tan socorregut del temps no passa debades i tot evoluciona, ara són tantes les marques i els tipus de gelats que podem trobar al mercat que és del tot impossible conèixer-los tots. Ací teniu només una mostra de les novetats que podeu gaudir en aquests dies de Nestlé o de Frigo: extreme nata, maxibon wafle, bombon milka, Stick sándwich oreo, i mars, snikers, Spiderman o el gelat de nocilla.



La litúrgia màgica del primer gelat de l'estiu ja va formant part de la nostra memòria més remota. El temps dels gelats ja ha arribat, és impossible resistir-se'n, generen una sensació de benestar al nostre cervell i disminueixen l'estrés i l'ansietat. Xa que bons que eren! Redéu que bons que són!

dimarts, 8 de juny del 2021

Convertir la pandèmia en un mal son.

La campanya de vacunació contra el coronavirus al País Valencià, segons les darreres dades publicades, pot començar a considerar-se com a massiva. De moment, el 40% dels valencians ja hem rebut almenys una vacuna. Més de 2 milions estem parcialment immunitzats contra el coronavirus i gairebé el 21% de la població està totalment immunitzada perquè ja ha rebut les dues dosis de la vacuna o bé s'ha vacunat amb Janssen.

Tot i això, per grups d'edat, el que correspon a la meua franja, de 60 a 69 presentava, a la fi de la setmana passada, uns resultats prou estranys, ja que malgrat afirmar-se que el 89% tenia ja administrada la primera dosi, només el 28% havia rebut ja les dues.

I és que de les dosis de Pfizer, Moderna, AstraZeneca y Janssen que s'estan injectant en aquests dies a la Comunitat Valenciana, poc més de 42.000 són de la vacuna Moderna i sembla s'estan posant ja al col·lectiu d'edat compresa entre 40 i 59 anys, deixant-ne poc més de 1.000 per segones dosis a la franja 60-69. De les 283.000 de Pfizer només 1300 són per segona dosis d'aquest mateix grup i cap ni una de les 43.000 d'AstraZeneca ni de les 37.000 monodosis de Janssen. En definitiva, i en números rodons, de les 405.000 vacunes, només 2300 , el 0'57% s'administraran com a segona dosis als ciutadans d'entre 60 i 69 anys.

A la vista d'aquestes xifres, puc estar més que satisfet, ja que sóc un dels afortunats que, a hores d'ara, ja ha rebut les seues dues dosis de Moderna; espere contribuir així augmentant el nombre d'immunitzats, a què aquesta pandèmia es convertisca prompte en un mal son.


Les dades globals a la Comunitat al final de la setmana passada portaven a un alt grau d'optimisme;
havien estat quasi tres milions les vacunes administrades i més de dos milions les persones que havien rebut almenys una dosi, de les quals la meitat, poc més d'un milió, aproximadament el 21% del total a vacunar, estaven ja immunitzats.

Som més de 80.000 els castellonencs i residents a la resta de la província, que ja estem immunitzats. És veritat que encara falta molt per fer, ja que són prop de mig milió el nombre de persones que han de rebre la vacuna, però sembla que el ritme de vacunació s'accelera i que es podrà complir l'objectiu d'arribar aquest estiu a la immunitat de grup, amb la qual podrem dir adéu a la pandèmia.


Però malgrat anar guanyant alguna batalla,
anat baixant l'índex d'incidència global, no podem ni devem encara abaixar la guàrdia, malauradament el departament de salut de Castelló, és el que més taxa de contagi continua registrant entre les 24 zones sanitàries de la província, amb 62'61 casos per 100.000 habitants.


Així que, malgrat alguns efectes secundaris lleugers i passatgers, malestar en el punt de la punxada o cansament i sensació de fatiga, i considerant que, tal vegada, com diuen els que saben, calga administrar en uns mesos alguna dosi de record en nom del principi de precaució, cal en aquests moments alegrar-se perquè anem pel bon camí. 

Des d'ací vull donar les gràcies a tots aquells que d'una manera o l'altra estan fent possible que prompte, molt prompte, la pandèmia siga recordada com un mal son. afegint el meu record per tots aquells que malauradament van quedant-se pel camí.; per tots ells cal no abaixar la guàrdia, cal guanyar la guerra. 

dissabte, 5 de juny del 2021

Dracs... i dragons.

Les paraules drac i dragó comparteixen un mateix origen etimològic (totes dues vénen del llatí draco, -ōnis, i aquest, del grec drákōn, -ontos, que volia dir 'monstre fabulós'), i això explica que, de fet, segons el diccionari normatiu en tots els casos en què diem drac també podríem dir dragó. En canvi, no es pot fer un ús a la inversa: no podem anomenar dracs als innocents dragons.

De manera que per una banda, hi ha el drac, la criatura mitològica, fabulosa, semblant a un llangardaix molt gros, sovint amb ales, amb alé pudent o de foc. I per una altra banda, hi ha el dragó, que és la denominació que reben diverses espècies de rèptils més aviat menuts. El més habitual a casa nostra, present sovint en terrasses i parets de cases, és el comú o negre.


Però a més a més d'aquestes dues opcions, relacionades amb la fauna, en trobem una tercera que és en la qual jo voldria centrar-me hui, dragó que no drac en un context militar
, que es correspon amb el nom que rebia un membre del cos de dragons, inicialment d'infanteria muntada, soldats armats amb un arcabús o mosquet que es movien de manera ràpida depenent de les necessitats tàctiques, i posteriorment de cavalleria lleugera, fins a l'any 1823 en què van desaparèixer.


Corria l'any 1800
, regnava a Espanya Carles IV, i per evitar l'expansió i hegemonia de l'imperi Britànic, en el marc de la guerra anglo-espanyola, una nau anglesa va atacar Castelló el 30 d'abril d'aquell any saquejant i cremant les barraques dels pescadors. Tal vegada i a conseqüència d'aquell fet, tal dia com hui, 5 de juny, arriba a Castelló, una població que superava els 12.000 veïns i que acabava d'enderrocar les muralles per integrar els ravals de Sant Félix i de la Trinitat, el 2n esquadró de "dragons del rei", conformat per 3 companyies, amb un capità, un tinent, un alferes, un tambor, quatre caps, quatre granaders, vint-i-nou soldats a cavall i quatre a peu per companyia, en total 135 homes, que és de suposar es distribuïren per tota la ciutat, tenint com a centre neuràlgic, el Palau Episcopal del carrer Governador, on van depositar-se "les banderes", resultant del tot curiós el motiu segons llegim en Balbàs: per viure allí l'esposa del tinent-coronel, germana del bisbe Salinas.

I és que la família Salines estava íntimament lligada al clergat, a l'Ordre franciscana, i també a la castrense, representada per l'avi matern, secretari del rei, tinent de capità de cavalls i ajudant major del regiment de Cavalleria de Jaén. Vet per on les dues tradicions, religiosa i militar, es van conservar en la família havent-hi tant clergues com soldats.

No sabem per quant de temps els dragons van romandre a Castelló, tot i que és conegut que només dos anys després tota la família reial espanyola, encapçalada per Carles IV va visitar Castelló escortat per un esquadró d'hússars,vet per on  també una unitat de cavalleria lleugera...


I fem ara un salt en el temps, 31 de març del 2021, una notícia va obrir els informatius: "Dragón, el próximo blindado de España: misiles Spike, cañón de 30 mm y 100 km/h", 348 començaran a arribar el 2022 per equipar el nostre exèrcit.


Altra vegada "dragón" en aquest cas evocant les virtuts militars de les antigues unitats de dracs, barreja d'Infanteria i Cavalleria, de les quals són hereves les unitats actuals i recordades en el seu logotip
; vehicles que diuen suposaran un important avanç en la modernització de l'Exèrcit de Terra, i una millora sensible en les capacitats de l'ET, que veu millorada la protecció, seguretat, i potència de combat. Diu el Govern que aquest ha de ser el vehicle clau, per les unitats de cavalleria, infanteria, transport i comandament en els anys vinents. 2100 milions d'euros es destinaran a aquest menester; serà necessari?...

I un altre dia parlarem d'una altra accepció del drac o dragó, la que apareix en la tradició cristiana, quan a l'Apocalipsi, l'escrit més ric en símbols de tota la Bíblia, referint-se a Satanàs l'anomena el gran drac, la serp antiga.

divendres, 4 de juny del 2021

No entenia res!


Quan he llegit el titular m'he quedat glaçat
i no és que estava endormiscat, estava ben despert; potser la culpa siga meua, m'estic fent gran he pensat, però immediatament em rebel·le contra aquell pensament encara que he de reconéixer que és possible que m'estiga quedant antiquat, pe això a hores d'ara tot són encara dubtes...

Us ficaré en antecedents: correu electrònic de la universitat, safata d'entrada, un missatge convidant-me a participar, a inscriure'm en una webinar, sobre MOJO i a realitzar un dia determinat i a una hora en concret a través de Google Meet.


Els ulls em feien papallones: WebinarMOJO? Google Meet? No entenia res i menys encara en pensar que el correu m'era remés des de la Societat d'Amics i Antics aAlumnes de la Univesitat Jaume I, SAUJI, programa que busca mantenir viu el contacte amb les persones que tenen, o al seu dia van tenir, un vincle amb la Universitat Jaume I. La cosa no podia quedar així, de manera que he anat a esbrinar, a descobrir que s'amagava al darrere d'aquelles estranyes paraules, tot un món per descobrir...

Sense considerar-me inculte si algú m'haguera abordat i preguntat així, de sobte, que és un o una webinar, no haguera sabut que contestar-li, no sé si serà una sensació compartida, però m'haguera deixat "fora de lloc". Amb un poc de paciència i després d'algunes consultes, he arribat a la conclusió que un webinar, així en masculí, és un contingut formatiu, original i impactant, en format vídeo que s'imparteix a través d'internet amb la particularitat que els assistents poden realitzar preguntes i interactuar; arribe a la conclusió que és una espècie de conferència en línia, on agafa especial valor la immediatesa i el dinamisme de les connexions en directe, per damunt de la qualitat de la imatge o el so.


I ara MOJO,
resulta que estem enfront d'un acrònim format per les síl·labes inicials de MObile JOurnalism, que vindria a equivaldre a "periodisme mòbil", una dinàmica consistent en el fet que els periodistes, recolzats amb els dispositius mòbils actuals, sobretot el telèfon, poden fer el seu treball en qualsevol lloc, siga el que siga, així, en resum, es tracta de fer "periodisme recolzant-se amb la telefonia mòbil".

Així sembla que allò al que se'm convida és a una conferència interactiva sobre les possibilitats narratives que ofereixen en l'actualitat els dispositius mòbils tecnològics. No ho haguera dit mai i menys en tan poques paraules:"webinar MOJO".


Però encara quedava una part per descobrir... "a través de Google Meet"
. A força de veure-ho i per la seua facilitat d'ús, sé que Google és un motor de recerca de continguts a través d'internet, dels més emprats i populars al món, i que segons els seus creadors, el nom deriva de la paraula "googol" que reflecteix la "missió" dels seus fundadors per organitzar una quantitat aparentment infinita d'informació al web. Però i Meet? Google Meet, és l'aplicació de videoconferències de Google, per navegadors web i dispositius mòbils, oferint espais per a reunions grupals fins a 250 participants.


Ara, després d'unes hores "escodrinyant la xarxa" puc dir que quasi he entés allò a què se'm convida des de la SAUJI,
una videoconferència interactiva sobre les possibilitats de comunicació i difusió d'informació que ofereixen les noves tecnologies, en especials els telèfons mòbils, que puc seguir de manera instantània a través de l'ordinador o altres aparells tecnològics que disposen de connexió a internet.


Ha estat la meua xicoteta missió d'aquesta vesprada que m'ha portat a recordar els meus anys d'infantesa quan els mestres preguntaven a classe si tot havia quedat clar i ningú s'animava a dir que no per vergonya a quedar com ximple. Ara que sóc adult pense que és millor quedar ben informats abans que ignorants, hi ha altres interessos pel mig, i sempre queda molt per aprendre. Tot i això, no és aquest, el del MOJO, un tema que m'atrau en especial. Aquesta vegada ho deixarè córrer...